Resum
En aques a icle s’in en a posa en elleu que el e de llegi ha es a os emps un exe cici
his ò ic. Les condicions cul u als, socials i polí iques que incideixen en una de e minada socie-
a són de e minan s pe a la lec u a, ja que modi iquen la con igu ació del lec o que es posa
al da an del ex ixa i, so in ins i o , canoni za . D’al a banda, la mobili a social
ambé epe cu eix en la memò ia col·lec i a d’una de e minada socie a i en la ecepció
que en a el possible lec o .
Pa aules clau: lec u a, memò ia, socie a , his ò ia, clàssics, ecepció.
Abs ac . Reading and Socie y
In his a icle we y o poin ou ha eading has been always an his o ical exe cise. Cul u al,
social and poli ical condi ions ha in luence a gi en socie y a e de e minan o eading,
since hey modi y he con igu a ion o hose eade s who place hemsel es be o e a ixed and
canonized ex . On he o he hand, social mobili y ebound on he collec i e memo y o
a gi en socie y, and on he ecep ion ha i is done by a possible eade .
Key wo ds: eading, memo y, socie y, his o y, classics, ecep ion.
In oducció
A pa i dels g ecs, la lec u a ha es a un elemen essencial pe al desen olupa-
men de la cul u a occiden al. No hi ha cap mena de dub e, pe ò, que, en alguns
aspec es mol decisius, els modes de pensa , d’ac ua i de sen i , a pa i dels
segles XV-XVI amb la in enció de la imp em a, han es a o amen modi ica s
com a ui de la in ensi icació de l’expe iència de la lec u a indi idual.
En ahona 31, 2000 69-79
Lec u a i socie a
Lluís Duch
An opòleg. Mones i de Mon se a
Suma i
In oducció
Lec u a i socie a Memò ia i lec u a
Conclusió
Resul a p ou e iden que, en o a expe iència de lec u a, es dóna una in e-
essan , so in ins i o , inquie an coimplicació de con inuï a i de can i;
coimplicació que, en el ons, és una exp essió mol ajus ada de l’ambigüi a
com a a ibu onamen al del e d’exis i com a dona o com a home1. Es em
plenamen con ençu s que con inuï a i can i són els dos ac o s que con i-
gu en, malg a llu p ecà ia ha monia que incessan men cal e e , una an o-
pologia que de debò es plan egi, en la a ie a dels espais i dels emps, la p egun a
an opològica onamen al: què és l’ésse humà? En aques a b eu exposició sob e
l’expe iència de la lec u a no pod em pas conside a els aspec es eò ics que hi
ha a la base de la nos a an opologia, sinó que p e enem que la ma eixa expo-
sició en sigui un exemple p àc ic.
Lec u a i socie a
Llegi és una ac i i a p òpia de l’ésse humà que, com la es a de les accions
humanes, semp e es p ac ica en un con ex his o icocul u al de e mina . Semp e
llegim en un emps i en un espai conc e s, en el si d’una de e minada adi-
ció, amb les possibili a s i les limi acions exp essi es i axiològiques que són
inhe en s a una de e minada cul u a. És més, la lec u a, ins i o la que es
p ac ica en la p i aci a més absolu a, os emps, és un a e polí ic, pe què en
llegi ac uali zem, posi i amen o nega i amen , el e que, a gus o a dis-
gus , pe acció o pe eacció, semp e i im i mo im en nusos de elacions en
l’assen imen o en el dissen imen amb els al es. Això signi ica que el ma c
espacio empo al mai no es compo a d’una mane a neu al espec e a la lec-
u a, ans, pe con a, o ma pa i de e mina decisi amen no sols el lec o
com a memb e d’una de e minada socie a , sinó ambé, ho ulgui o no, la
ma eixa p axi de lec u a que aquell po a a e me.
Ha es a sub a lla que la lec u a po se conside ada com una mena d’es-
uc u a onamen al pe a un exe cici co ec e i humani zado de l’o ici d’ho-
me o de dona, la qual cosa signi ica que es ac a d’una capaci a que és inhe en
a la condició humana com a al, més enllà del me ins in , pe an . Com a
capaci a es uc u al que és, pe ò, la lec u a, semp e i a eu, s’ha d’a icula
his ò icamen , és a di , la cul u a conc e a del lec o in e é decisi amen en la
ma eixa acció de llegi que s’hi p ac ica, i aques a, pe la se a banda, incideix
o amen en les o mes cul u als que s’imposen en un de e mina àmbi social,
eligiós i polí ic2. En e ec e, ja d’en ada cal sub a lla el e que els di e en s
sis emes d’esc ip u a impliquen co ela i amen di e ses o mes de lec u a.
70 En ahona 31, 2000 Lluís Duch
1. Hem exposa alguns aspec es impo an s de l’an opologia de l’ambigüi a que p oposem a:
L. DUCH, Mi e i cul u a. Ap oximació a la Logomí ica I, Mon se a , 1995; Ibídem, Mi e i
in e p e ació. Ap oximació a la Logomí ica II, Mon se a , 1996 (aques s dos olums han
es a publica s en cas ellà: Mi o, in e p e ación y cul u a. Ap oximación a la logomí ica,
Ba celona, 1998); Ibídem, La educación y la c isis de la mode nidad, Ba celona-Buenos Ai es-
Mèxic: 1997 (1ª eimp . 1998).
2. Ací cald ia eni mol en comp e o a la p oblemà ica a l’en o n de la aducció, en el benen ès
que o a lec u a semp e compo a «un passa d’un lloc a un al e lloc».
Hom ha obse a , pe exemple, que el desxi amen dels ideog ames posa a
en acció uns sec o s del ce ell humà di e en s dels que in e enen en el cas
de l’esc ip u a al abè ica o sil·làbica. D’al a banda, els ci cui s de la lec u a en
eu al a, so in in e essa s d’una mane a mol g an pe l’a de la e ò ica, no
són pas exac amen els ma eixos que els de la lec u a en eu baixa.
His ò icamen , doncs, el sen i que enia la lec u a és mol di e en , pe exem-
ple, a G ècia, en el món jueu, en l’Impe i omà, en els mones i s medie als,
quan i omp la imp em a en la ida pública, en el món de les e o mes p o-
es an s o en el ca olicisme pos iden í, en la Il·lus ació, en el segle XIX o en
la «socie a in o macional» dels nos es dies. En de ini i a: els di e sos i a ia-
bles con ex os cul u als, econòmics, eligiosos i socials del lec o in e enen
in ensamen en l’acció de llegi , ja que aques a, com la es a de les ac i i a s
humanes, mai no po eludi la de e minació que so eix a causa de la insupe-
able condició his ò ica de l’ésse humà, la qual cosa, òb iamen , no signi ica
de cap mane a que l’home sigui senzillamen eduïble a la se a ci cums an-
ciali a his ò ica.
C ec que el momen ac ual po se ca ac e i za com un emps de inals. En
elació amb la emà ica que ens ocupa, aques inal signi ica conc e amen la
de unció del model de socie a que, eò icamen i p àc icamen , a con igu-
a -se en el món occiden al a pa i de la segona mei a del segle XIX. Aques
model de socie a enia di e ses e sions que, en alguns aspec es, di e ien p o-
undamen en e si. Pe posa sols dos exemples ben conegu s: no p e enia el
ma eix Alexis de Tocque ille, amb les se es anàlisis de la democ àcia dels Es a s
Uni s i amb la unció elle an que a o ga a a l’indi idualisme, que Ka l Ma x,
amb la se a comp ensió de la socie a com una llui a de classes que, inalmen ,
po a ia l’eliminació de l’alienació humana en una socie a sense classes i sense
Es a . Tampoc és el ma eix la comp ensió de la socie a que man enia Émile
Du kheim, cap de ila de l’escola sociològica ancesa, que p opugna a una
di isió, cada egada més acu ada, del eball social en is es a la in eg ació en
un cos social ben assen a i incommo ible a l’anomia de la ma eixa socie a
que la in e p e ació que eia Max Webe de la socie a occiden al, la qual es
ca ac e i za a, d’aco d amb el seu pa e , pe un impa able p océs de aciona-
li zació i pe una p og essi a desapa ició dels elemen s emocionals de la ida quo-
idiana dels indi idus i dels g ups socials de l’Occiden . Pe Max Webe , la
lec u a —sob e o , al com ha ia es a p ac icada la lec u a indi idual (indi-
idualis a) en l’àmbi cen eeu opeu a pa i de les e o mes p o es an s del
segle XVI (necessi a sal í ica de la lec u a, de p ime , de la Bíblia, desp és, de
o a mena de llib es)— ha ia con ibuï d’una mane a decisi a en el p océs
de acionali zació de la cul u a occiden al o, allò que n’e a l’exac a equi alèn-
cia, d’aco d amb el pensamen de Webe : el «desencan amen del món»
(En zaube ung de Wel )3. To s aques s au o s i mol s d’al es que àcilmen
Lec u a i socie a En ahona 31, 2000 71
3. Po se ald à la pena d’assenyala que l’ac ual «es e i zació de la ida» que es dóna a ui dia,
l’anomenada E lebnisgesellscha pe Ge ha d Schulze, al egada és una mena de compen-
sació de la En zaube ung de Wel de ec ada pe Max Webe com el enomen més ípic de
hom hi pod ia a egi , malg a llu s innegables di e ències i oposicions (en
alguns casos, ins i o , i econciliables), man enien, amb o , el e m con en-
cimen que l’Occiden e a una o ali a social, un cos que e a possible o ga-
ni za , una emp esa global que, inexo ablemen , endia e s un millo amen
en o s els o d es de l’exis ència que pe ells e a indiscu ible, gai ebé semp e
mogu i a ia pe mi jà de la ideologia del p og és (o de l’èxi ) com a lei -mo i
de la mode ni a occiden al; ideologia del p og és que, com és a bas amen
conegu , e a una mena de subs i ució uncional d’aquella P o idència de Déu
que ha ia ingu igència en la p emode ni a . Jus amen en el momen p esen ,
aques a comp ensió holís ica de la socie a és la que es oba en una si uació
summamen p ecà ia, la qual, d’aco d amb el pa e de mol s econegu s ana-
lis es, esul a de e i epa able. C ec que no esul a exage a a i ma que un
dels senyals més e iden s del capgi amen de les an igues ce eses es de ec a
p ecisamen en la de unció d’aquell ell model de socie a que, p àc icamen des
de la segona mei a del segle XIX, a imposa -se a eu d’Eu opa, pe ob a i g à-
cia de les di e ses escoles an opològiques —sob e o , angleses i anceses, d’a-
quell emps, quasi com una mena de dogma de e.
En el model de socie a que, a a ma eix, es oba en una c isi segu amen
i e e sible, la lec u a enia un lloc social mol isible i ben econegu , ins i
o quan la lec u a, cosa que s’esde enia amb una ce a eqüència, desenca-
dena a idees i ac i uds que posa en en qües ió les ma eixes bases ideològiques,
ju ídiques i axiològiques de l’s a u quo. En ple segle XIX, el lec o de Ma x, pe
exemple, podia a iba a la conclusió que calia un capgi amen o al de l’o -
d e social exis en , pe què e a la causa di ec a d’un es a con inua de deshu-
mani zació en o s els àmbi s de l’exis ència humana. Allò, pe ò, que mai no
a iba a a posa en qües ió és que la socie a e a un cos o gànicamen con i-
gu a , la qual cosa signi ica a que, com a màxim, hom p oposa a la subs i ució
d’una o ali a social pe una al a, que hom conside a a més adequada, jus a,
a e nal, lliu e, e c. (Cal di en e pa èn esis que si ací éssim una ap oxima-
ció una mica ben onamen ada a la idea de mode ni a en el segle XIX, cald ia
que ens e e íssim amb un ce de all a alguns pensado s, alesho es amb una
in luència mol es ingida, com, pe exemple, Nie zsche, Baudelai e, Heine,
Malla mé, e c., que es an dis ingi pel e de posa ab up amen en qües ió
els aspec es més ca ac e ís ics de la comp ensió «clàssica» de la mode ni a
(democ àcia, massi icació, eminisme, es a isme, bu oc àcia, cen alisme, e c.),
o p oposan -ne una al a de comple amen di e en , basada en una ce a
«comp ensió he oica» de l’exis ència humana. Resul a almenys cu iós com-
p o a que, en el momen p esen , alguns d’aquells pensado s, mol en p ime
lloc Nie zsche, han esde ingu els maî es-à-pense de l’ho a ac ual.)
És ben coneguda la impo ància decisi a que a eni la lec u a a pa i de
les e o mes p o es an s del segle XVI i, mol més decisi amen enca a, en el
72 En ahona 31, 2000 Lluís Duch
la cul u a occiden al (c . O. MARQUARD, Aes he ica und Anaes he ica. Philosophische Übe -
legungen, Pade bo n i al es, 1989, p. 12-13, p. 64-81).
segle passa . Només cal esmen a la bou adede Hegel: «La lec u a del dia i ha
esde ingu la nos a p egà ia quo idiana». En aques sen i , a pa i de la pas-
sada cen ú ia, els «cen es de lec u a» an exe ci una in luència mol àmplia en
alguns es a s de la població, sob e o en els ma ca s pe un ce «p og essis-
me» (libe alisme), enca a que la p opagació de la lec u a no a limi a -se en
exclusi a als sec o s ideològicamen més dinàmics de la socie a , ja que en els
ambien s conse ado s i, ins i o , in eg is es ambé es an posa en ci cula-
ció dia is, cen es cul u als, e is es, col·leccions de llib es, e c. La ideologia
pedagògica de la Il·lus ació del segle XVIII, com és a bas amen conegu , enia
com a pun de pa ida el e m con encimen que el llib e e a un dels a e ac-
es més idonis pe po a a e me la e o ma de la socie a , o in onen -li uns
ideals de p og és i de llibe a . En el segle XIX, hom a con inua man enin
amb o ça aques a unció social de la lec u a, pe ò, a més, po se com a con-
seqüència de les p o undes mu acions que ha ia expe imen a la socie a eu o-
pea, adqui eix unes conno acions ins alesho es desconegudes. Gai ebé és un lloc
comú la c eença que la socie a pe ec a se à el p oduc e ben acaba i plena-
men humà d’un sis ema d’«esc ip u a-lec u a» man ingu i posa al dia pe
uns lec o s insaciables, con ínuamen desi josos d’es a al dia i d’acomoda
llu s ides als cons an s a enços de la ciència; a enços que, d’al a banda, són
conside a s pe mol s com les exp essions pe ec es de la mo ali zació p àc ica
de la con i ència humana, en el seu conjun , i dels indi idus, en conc e .
És un e que hom ha pogu comp o a sense di icul a que el mi e de
l’educació d’a el il·lus ada i ui cen is a, plasma mi jançan la coalició social
en e l’«esc ip u a» com a ep e i la «lec u a» com a espos a pe sonal i col·lec-
i a ha es a una de les causes que ha con ibuï a l’es ablimen del consumis-
me com a eo ia que dóna aó, almenys en pa , de la dinàmica de la mode ni a
i dels e ec es no olgu s, pe ò po se inhe en s al ma eix desen olupamen , de
la mode ni a il·lus ada i pos il·lus ada. En e ec e, l’«esc ip u a lec u a» ha
en a a o ma pa de les es uc u es de la polí ica cul u al, de mane a que
aques a cons i ueix un aspec e, en alguns casos mol impo an , de la polí ica
econòmica. El llib e més que no pas la ma eixa lec u a com a p oduc e econò-
mic ocupa un lloc impo an en l’imagina i col·lec iu dels nos es dies.
La socie a com a o ali a , com a sis ema global, al com ou posa en ci -
culació a pa i de la mei a del segle XIX, sembla que es oba en l’ac uali a
so a l’impac e d’una o íssima c isi; gai ebé pod ia pa la -se d’una pè dua
d’iden i a com a conseqüència de l’esmussamen dels pun s de e e ència que
con e i en consis ència a la socie a occiden al del segle passa ençà. No hi ha
dub e que ací es plan eja o un egui zell de qües ions d’una impo ància i
d’una u gència mol g ans. No cos a pas gai e de eu e que allò les an igues
globali a s eligioses, cul u als, socials i polí iques expe imen en no es oben
simplemen so meses a una du a c í ica, la qual, de e , no a ia cap al a cosa
que posa en elleu llu igència ac ual, sinó que allò que, a a ma eix, expe i-
men en consis eix en una mena d’a aconamen , de «de- unció» a causa de llu
c eixen i elle ància pe con e i o ien acióals indi idus i als g ups socials. Al
cos a d’aques a de unció del model de socie a a l’en o n del qual s’ha ia a i-
Lec u a i socie a En ahona 31, 2000 73
cula allò que acos umem a designa amb el nom de «socie a mode na», hom
assis eix a ui dia al naixemen d’una al a socie a amb p e ensions de globa-
li a , que so in ep el nom de «socie a in o macional» (M. Cas ells). En aques-
a no a socie a , pe a la qual, almenys e ò icamen , ja no exis eixen les elles
on e es geog à iques i cul u als que ha ien con igu a la nos a cul u a, o
de e minan , so in ag essi amen , les se es elacions amb les al es cul u es
mundials, s’es à desencadenan una con aposició, amb eqüència amb una
o a agudesa, en e «globali a i iden i a »4, de al mane a que Manuel Cas ells
ha pogu esc iu e que «les nos es socie a s s’es uc u en cada egada més a
l’en o n d’una oposició en e la xa xa i el jo»5. És mol e semblan que la
insis ència, amb què en l’ac uali a hom posa o l’èm asi en la ece ca d’una
iden i a pe sonal —gai ebé semp e ci cumsc i a a allò que Helena Béja 6ha
denomina la «cul u a del jo»— es degui al c eixemen sal a ge dels sis emes
socials, els quals, d’alguna mane a, s’han independi za espec e al subjec e
humà i segueixen una dinàmica p òpia que so in es o na con a el ma eix
ésse humà. Dien -ho d’una al a mane a: en l’an ic model de socie a disse-
nya a l’Occiden , els sis emes exis ien en unció de l’ésse humà, llu missió
consis ia, almenys eò icamen , en ins i ui mi jans i ajudes que pe me essin
una ins al·lació més humana i humani zado a de l’home al bell mig de la ea-
li a . Els sis emes enien llu aó de se en el e que acili a en que l’ésse humà
p engués possessió d’una mane a més àmplia i acionali zada del món, de al
mane a que, de e i a , el món esde ingués ealmen el seu món7. Resul a mol
e iden que aques a si uació con as a in ensamen amb les p e ensions ini-
cials de la mode ni a eu opea —una cosa ben di e en és si en aques a mode -
ni a ja es oben els gè mens de o allò que s’ha esde ingu més enda an .
En e ec e, p àc icamen des de la da e ia del segle XVI i, d’una mane a mol
més decidida enca a, des del segle XVII, el pensamen p og essis a occiden al
es a p oposa de deixa de se eocèn ic i cosmocèn ic, pe al d’esde eni an o-
pocèn ic, la qual cosa signi ica que, almenys e ò icamen , hom es a a con-
ençu que el sis ema (la «xa xa», com es diu ac ualmen ) ha ia de limi a -se
a se una me a unció a a o dels p ocessos d’humani zació de la humani a
de l’home.
Amb aó s’ha insis i en el e que, his ò icamen , en les g ans cul u es mun-
dials, la lec u a ha posa en mo imen un p o und p océs c í ic, és a di , una
cons an ece ca de c i e is pe al que la ins al·lació de l’ésse humà en el món
—semp e necessi ada d’inin e ompudes con ex uali zacions— li pe me és
74 En ahona 31, 2000 Lluís Duch
4. M. CASTELLS (1997). La e a de la in o mación: Economía, sociedad y cul u a. I: La sociedad
ed, Mad id: 23.
5. CASTELLS, op. ci ., 29.
6. Vegeu H. BÉJAR (1990). El ámbi o ín imo. P i acidad, indi idualismo y mode nidad, Mad id:
Alianza; Ibídem (1993). La cul u a del yo. Pasiones colec i as y a ec os p opios en la eo ía
social, Mad id.
7. N. LUHMANN, Soziale Sys eme. G und iss eine allgemeinen Theo ie, F ank u . 1984, 242-
285, ha es a un dels pensado s ac uals que amb més o ça ha assenyala la p esa pe pa
del «sis ema» del lloc que an any ocupa a (o p e enia ocupa ) el subjec e humà.
allò que cons i uïa el deside a ummàxim del pensamen ilosò ic d’E ns Bloch:
humani zació de la na u a i na u ali zació de l’home. Cal no oblida que la
bona lec u a és la que, incessan men , posa en elleu una di e ència, alho a
inquie an i c eado a, en e el ex esc i , d’una banda, i l’assumpció i la ecep-
ció, de l’al a, que en a el lec o 8. D’aquí que s’hagi e no a que el pas de
l’o ali a a l’esc ip u a no sols implica la ixació esc i a, la immobili zació que
hom a d’un ela , d’una desc ipció o d’una a gumen ació, sinó sob e o la
luïdesa, la e sa ili a que acompanya o esc i , és a di , la se a lec u a. Com
diu Lledó, «l’ob a esc i a que pa la a un u u lec o exis eix com a al pe què
espe a o ce ca espos a»9. A la ixació de l’esc ip u a co espon com a momen
necessa i i inhe en a o a ex uali a la lec u a com a acció in e p e a i a, in e -
pel·lado a, c eado a d’uns nous ho i zons de sen i i ambé de disc epàncies
que, a egades, poden a iba a les con on acions més du es i inhumanes.
Amb o a la aó del món po a i ma -se que «la lec u a d’un ex és el esul a
de la con on ació de o allò que pe any al lec o com a p o agonis a d’un
ajec e biog à ic amb les dades que li són p oposades pe mi jà de o un egui -
zell de signes simbòlics»10.
Pe això po a i ma -se que o a e lexió sob e ex os ha inclou e-hi al ma eix
emps llu lec u a, és a di , la «p esència» d’un lec o en el seu espai i en el seu
emps. En eali a , els ex os són maga zems po encials de sen i que s’ac uali za
en l’ac e de llegi . En eali a , el ex és p o ocado de sen i en el lec o , el qual
oman incula al ex mi jançan una elació he menèu ica que é la i u
d’allibe a -lo de les pesan o s i de les se i uds del seu p opi momen p esen .
L’objec i i a dels ex os, ixa s i enquad a s en el momen de llu edacció,
necessi a la subjec i i a d’uns lec o s que, en l’ac e de llegi , els a o guen una
no a ida, un con ingu de sen i que no hau ia es a sospi a ni en el emps de
llu edacció ni en les successi es lec u es que se n’han e . Hans-Geo g Gadame
esumeix d’una mane a mol in e essan la elació semp e mòbil, és a di , sem-
p e ep esa in e p e a i amen , en e el « ex » i el «lec o »: «El ex po a algu-
na cosa al llengua ge, pe ò que ho aci és, en da e e me, la eali zació de
l’in è p e » («De Tex b ing eine Sache zu Sp ache, abe dass e das u , is am
Ende eine Leis ung des In e p e en» [WuM 365])11. Pe això po a i ma -se que
llegi és un p océs dinàmic, que semp e oman inacaba , pe què cada lec o
sols po ob i el sen i d’un ex de e mina p ocessualmen i indi idualmen .
Amb això old ia posa en elleu que l’acció de llegi és mol més que el des-
Lec u a i socie a En ahona 31, 2000 75
8. Ací ens hau íem de e e i als eballs de l’anomenada «escola de Cons ança» (sob e o , els
de Jauss, Ise i Imga den) sob e la elació en e el ex i el lec o . Vegeu el olum col·lec iu
edi a pe R. WARNING (1989). Es é ica de la ecepción, Mad id. També po consul a -se
amb p o i E. LLEDÓ (1998). El silencio de la esc i u a, Mad id: esp. 71-95.
9. LLEDÓ, op. ci ., 81.
10. H.-J. MARTIN (1990). «Lec u e (p a ique de)»: Encyclopaedia Uni e salis, XIII, Pa ís: 563.
11. H.-G. GADAMER, Wah hei und Me hode. G undzüge eine philosophischen He meneu ik,
Tübingen,31972, 365. «Allò que ha es a ixa pe esc i , s’ha ele a da an o s els ulls, pe
di -ho d’alguna mane a, en una es e a de sen i , en la qual po pa icipa o hom que sàpi-
ga llegi » (ídem, 369-370).
xi amen d’uns signes imp esos sob e un pape . Llegi consis eix semp e en
el p ojec e d’una no a ep esen ació de la eali a , la qual p en com a pun de
pa ida el ma eix emps i s’acompleix pe mi jà del lec o en la se a dispu a
lec o a amb el ex . Esc ip u a i lec u a pe anyen in ínsecamen a l’a de
l’he menèu ica12.
En qualse ol socie a humana hi ha ex os, la lec u a dels quals sembla que
s’ha imposa en qualse ol p esen de la socie a , malg a que es ac i d’esc i s
mol an ics (pensem, pe exemple, en la Bíblia o, més en gene al, en els «clàs-
sics»). Hom els llegeix malg a la di e si a de si uacions espacials i empo als
dels successius lec o s, pe què esul en ac uals malg a la «inac uali a » del con-
ex en què o en edac a s, pe què amaguen un po encial de sen i , descone-
gu i insospi a en el passa , pe ò que, en l’ac uali a , es a pe cep ible, es e ela
i es mos a e icaç, pe què disposen d’una dinàmica comunica i a que els a
ap es pe can ia el p esen del lec o , pe què pe me en el ( e)plan ejamen de
les «qües ions undacionals» de l’ésse humà.
Amb o això old ia dona en enen que els anomena s «clàssics» són ex-
os que, a causa de llu p òpia dinàmica comunica i a, es oben semp e obe s,
pe què no hi ha cap p esen que hagi ixa de ini i amen llu signi icació i
llu o ça ans o mado a més ín ima; es ac a, en de ini i a, de on s de sen-
i i d’humani zació inexhau ibles. Pe con a, els ex os amb una baixa o nul·la
dinàmica comunica i a —els ex os «an iqua s», en de ini i a, enca a que aca-
bin de se publica s a a ma eix— són aquells el sen i dels quals ja ha es a ,
pe di -ho plàs icamen , «au oma i za », són ex os, pe an , de ini i amen
anco a s en llu passa , i que, en conseqüència, no poden essusci a en el p e-
sen .
En elació amb aques a p oblemà ica cald ia e e i -se a una qües ió que, en
el momen p esen , posseeix una g an u gència. Em e e eixo al cànon i a la
si uació de les di e ses canonici a s en la cul u a con empo ània. Dels clàssics
po di -se allò que deia E ns Bloch13 del passa : «en el passa hi ha u u », sen-
zillamen pe què el passa mai no és senzillamen passa …
Des del pun de is a del lec o , el llib e llegi és una cons ucció que li és
p òpia, jus amen pe què allò que, mol en p ime e me, quali ica o a au èn-
ica lec u a és la se a incessan i inexhau ible p oduc i i a . A a bé, cal se mol
conscien del e , al com assenyala Michel de Ce eau, que el lec o «no p en
el lloc de l’au o ni es con e eix en un au o . In en a en els ex os una cosa
de ben di e en de la que e a llu “in enció”. Els sepa a de llu o igen (pe du
o accesso i). En combina els agmen s i c ea pe mi jà de la se a capaci a lec-
o a un espai que pe me una plu ali a inde inida de signi icacions»14. Amb la
se a agudesa habi ual, Mi cel de Ce eau ha posa en elleu que la lec u a ins-
76 En ahona 31, 2000 Lluís Duch
12. Vegeu GADAMER, op. ci ., 372-373.
13. Vegeu E. BLOCH (1970). «Gib es Zukun in de Ve gangenhei ?»: L. REINISCH (ed.), Vom
Sinn de T adi ion, Munic: 17-33.
14. Vegeu la na ació de Jo ge Luis BORGES, «El lib o de a ena»: P osa comple a, 2, Ba celona:
21980, 531-535.
au a un «exe cici d’ubiqüi a ». Com a expe iència inicial que és o, po se d’una
mane a més jus a, com a p océs inicià ic, llegi és oba -se allí on, de e , el
lec o no es oba, en un al e món, quasi en el «pa adís e oba ». La lec u a po
implica , en eali a , una des ucció d’absències, pe què el lec o po gaudi
d’una excelsa plu ilocació: espai i emps esde enen luids i mòbils a olun a .
Això signi ica que els lec o s són ia ge s; ci culen a a és dels e i o is d’al-
i; són nòmades que an d’ací a allà sense ha e de so me e’s als impe a ius de
les on e es; poden apode a -se sense isc de o s els eso s d’Egip e.
Hi ha una o ma adicional de lec u a que ha ingu una eno me impo àn-
cia en la nos a cul u a. E iden men , no em e e eixo di ec amen a la «lec-
u a» en un sen i con encional, sinó a la elec u a. Em sembla que se ia mol
in e essan de essegui aques en ocamen des de di e ses pe spec i es com,
pe exemple, la que o e eix la adició monàs ica amb l’anomenada lec io con-
inua de la Bíblia i ambé la que es desp èn dels anomena s «llib es de capça-
le a». En o s dos casos es ac a d’un enomen an sugge ido i an descob ido
de e es igno es com és la elec u a, la qual consis eix, en eali a , en la con i-
nuada ep esa d’un ex de e mina , immobili za en ell ma eix i assen a en
una adició cul u al conc e a com s’esde é amb o s els ex os, pe ò que, en
unció de la elec u a, de la cons ància lec o a que és p òpia de la ep esa dels
esc i s pe pa d’un de e mina lec o , esde é luid, eno ellado , il·limi a
com si ac és del « il de l’ho i zó», que semp e oman inabas able, obe sense
possibili a de ancamen 15. Pod ia a i ma -se que el llib e de capçale a d’un
de e mina lec o ha esde ingu el seu clàssic pe excel·lència, aquella e e ència
inesgo able que no en elleix ni a o eix, ans, pe con a, posseeix la i u d’o e i
no es pe spec i es, al·lusions ins alesho es inexis en s, ils d’A iadna ap es pe
so i del labe in . No hi ha dub e que la elec u a es basa en una coimplicació,
so in d’una e i able complici a , que posseeix una eno me impo ància an o-
pològica en e la con inuï a i el can i o, si ho oleu, en e ixació ex ual i p o-
jec e biog à ic. Dues eali a s, apa en men i econciliables en e si, com són el
ex de ini i amen ixa i la biog a ia d’un lec o qualse ol, pe ia de con as ,
a pa i d’un pun ix que es con e eix en palanca pe sal a cap enda an , a
que la elec u a esde ingui una ocasió pe a la i upció de la màxima no e a .
En eali a , l’a gumen ació ja coneguda o la na ació mil egades e iscuda,
po se millo , ja sabo ejades i sapiencialmen econegudes, esul a que ob en
uns espais ins alesho es insospi a s i inèdi s, els quals mi jançan la in os-
pecció po en a e me una inimaginable p ospecció. Po se cald à a egi -hi que
l’au èn ica no e a an sols és possible a pa i d’allò que és ben conegu i eco-
negu . Po se l’au èn ica mobili a humana —l’au èn ic p og és humà— sols
és possible a pa i d’uns pun s ixos, ben assen a s, ben ci cumsc i s en i pe
la adició, en la memò ia.
Lec u a i socie a En ahona 31, 2000 77
15. Vegeu l’excel·len no el·la d’An onio TABUCCHI (1987). El il de l’ho i zó, Ba celona: «El
b o », 47.
