DEL REGISTRE AL GEST. PUNTS CRÍTICS
EN LA TRADUCCIÓ D’ÒPERA ITALIANA AL
CATALÀ I AL CASTELLÀ
Miquel Edo Julià
Uni e si a Au ònoma de Ba celona
1
Resum
El p esen a icle posa damun la aula els de ec es p incipals que es poden obse a en la
aducció i sub i ulació d’òpe a i aliana al ca alà i al cas ellà al com s’ha desen olupa en
aques es da e es dècades i con inua desen olupan -se a ui dia. Denuncia, p ime amen , una
di icul a gene ali zada pe a man eni un egis e li e a i al ; en segon lloc, les mancances de
mol s aduc o s en el coneixemen de la llengua i aliana an iga i, en e ce lloc, les incohe ències
en e ex de la aducció, ex can a i kinèsica ea al de i ades de la al a de coo dinació en e
els di e sos esponsables de l’espec acle o del p oduc e audio isual.
Pa aules clau: òpe a i aliana, i alià an ic, aducció li e à ia, sub i ulació, kinèsica.
Abs ac
This a icle se s ou he main aul s ha can be ound in ansla ing and sub i ling I alian ope as
in Ca alan and Spanish, based on how his has e ol ed in ecen decades and con inues o e ol e
nowadays. Fi s ly, i poin s ou gene al di icul ies main aining a high li e a y egis e . Secondly,
lack o amilia i y wi h Old I alian among ansla o s. Thi dly, inconsis encies be ween he
ansla ion o he sou ce ex , ly ics and s age kine ics, which de i e om he lack o coo dina ion
be ween he a ious pe sons esponsible o he s age p oduc ion o he audio isual p oduc .
Key wo ds: I alian ope a, old I alian, li e a y ansla ion, sub i ling, kine ics.
Els enòmens sociolingüís ics, en e els quals el g au de di usió d’una
llengua es ange a dins una de e minada socie a , enen —no cal di -
ho— impo an s e ec es sob e la quali a no sols de les aduccions,
sinó ambé, en el gène e ope ís ic, de la ep esen ació. A casa nos a, i
a di e ència del ea e con encional, l’òpe a a amen es eci a —es
can a— en aducció, cosa que —com és ben sabu — obliga a inclou e
en la o mació dels can an s classes de onè ica des inades a pe -
me e’ls de p onuncia qualse ol de les llengües del epe o i. Si ens
ixem en els esul a s, pe ò, so p èn, en aques s da e s emps, el mal
accen que si més no una pa d’ells exhibeix conc e amen en ancès.
Desconeixem el igo amb què es eali za l’esmen ada docència, o amb
1
Aques a icle s’emma ca en els es udis du s a e me pel g up de ece ca consolida T ansmedia Ca a-
lonia (codi 2009SGR700).
DEL REGISTRE AL GEST. PUNTS CRÍTICS EN LA TRADUCCIÓ D’ÒPERA ITALIANA AL CATALÀ I AL CASTELLÀ
DOLETIANA 3
ÒPERA I TRADUCCIÓ
2
què hi és eballada cadascuna de les llengües. Més que no pas des-
e lla dub es o insinua c í iques en aques a di ecció, el que olem
sub a lla i lamen a és p ecisamen el enomen sociolingüís ic que
s’amaga da e e aques es de iciències, és a di , el e océs que el
coneixemen del ancès ha expe imen a en el nos e país, de esul es
del qual és pe cebu pe les no es gene acions com una llengua com-
ple amen es anya. En les empo ades 2009-2010 i 2010-2011 s’ha
ep esen a amb èxi a la ca elle a ba celonina l’espec acle Desig
d’òpe a, de la companyia Ve sus & CIA, una an ologia d’à ies cèleb es
unides pe un il a gumen al i in e p e ades pe can an s no ells. Que
en els núme os en ancès el eno no os capaç de e mai una e ni
muda ni neu a (p onuncia a /di ine/ o /di inε/) i que da an la g a ia
u seguís el consell escola segons el qual, si no s’aconsegueix el so
co ec e, més al e /i/ que /u/, no bene icia a una ocali a que en
e mes musicals ha me escu judicis mol posi ius pe pa de la c í ica,
i en alguna ocasió ins i o podia dona mo ius d’hila i a als espec-
ado s que inguessin una mica d’idea de la llengua o iginal (‘Sali !
demeu e chas e e pi e’).
Un al e enomen ambé ela i amen ecen , i que a ec a en aques
cas sí la aducció, és el ebuig gene ali za en e s l’al a e ò ica.
Men e que en al es països la je a qui zació de egis es es man é ben
i a an en els ac es de pa la com en la llengua esc i a, a Espanya,
sob e o d’ençà de la ansició democ à ica, i pe una mena d’iden i i-
cació dels egis es o mals i solemnes amb l’an ic ègim, la con iden-
ciali a i la col·loquiali a s’han ensenyo i d’una pa mol ex ensa de
l’espai lingüís ic. A Ca alunya, on la adició p òpia mai no ha aconse-
gui desenganxa -se del o de les a els popula s, segu amen el o
ele a enca a gaudeix de meno p es igi. I, com a conseqüència d’això,
d’una banda, mol s esc ip o s —mol s aduc o s— es oben més cò-
modes i an demos ació de més habili a i més iquesa de mi jans en
els egis es baixos; de l’al a, no és es any que s’inco i en indi e en-
ciacions, és a di , en una pe cepció poc ina del egis e que hom
u ili za o hau ia d’u ili za . El «malpa i » que apa eixia en un dels
sub í ols de l’espec acle més amun esmen a no s’ajus a a, pe mol
en abia que es igués el com e d’Alma i a, als adjec ius de l’«Esci
omai, ga zon malna o» de Le nozze di Figa o (II, 8), de la ma eixa
mane a que —pe posa un exemple no ope ís ic— p o oca a una o a
imp essió, en una peça pi andel·liana posada en escena l’any 2008 al
Tea e Nacional, sen i com un dels pe sona ges engega a li e almen
«a la me da» en una ocasió la dona i en una al a la minyona (Fulque ,
2008: 103, 118), quan en l’o iginal an l’una com l’al a on ha ien
d’ana -se’n e a «al dia olo» (L’uomo, la bes ia e la i ù, II, 6; III, 3).
Ens sembla eco da , a més a més, que el ma eix ac o que s’exp es-
DEL REGISTRE AL GEST. PUNTS CRÍTICS EN LA TRADUCCIÓ D’ÒPERA ITALIANA AL CATALÀ I AL CASTELLÀ
DOLETIANA 3
ÒPERA I TRADUCCIÓ
3
sa a en aques s e mes a egia de la se a colli a, en de e mina s pun s
de l’ob a, exclamacions enca a més g uixudes que no hem locali za en
la aducció al com es a edi a . Segu amen , olia sa is e les expec-
a i es del seu públic, el que es a a acos uma a eu e’l p o e i enecs
en conegudes sè ies ele isi es. El aduc o , pe la se a pa , es jus i-
ica a en una no a a l’edició apel·lan a l’«ex acció popula » dels pe -
sona ges i de ensan l’ús d’un llengua ge na u al en el qual es pogués
econèixe un públic ampli: «Així, he in en a [...] asllada a l’esce-
na i la pa la del ca e , no solamen en el lèxic, sinó ambé en la cons-
ucció de la ase ca alana popula , a ui an negligida». I cloïa la no a
amb el desig que l’espec ado «oblidi la igu a de l’in e media i, del
aduc o , i s’iden i iqui amb la pa aula de l’au o » (Fulque , 2008: 28).
Ni Pi andel·lo ni —enca a menys— els llib e is es del
XVIII
i del
XIX
deixen ana , pe ò, lèxic an baix com el que hem ci a , i el públic que
ho sap ep ine i ablemen un impac e nega iu quan el sen , o quan
sen ó mules massa ac uals («què hi puc e , jo, en o aques sid al»,
63) en boca de pe sona ges que pe anyen a una al a època. Consi-
de em líci o eball d’adap ació mode ni zado a, pe ò aques es peces
no es p esen en so a aques a e ique a, sinó a com a aduccions ou
cou , en les quals el públic —el públic mínimamen cul e— s’espe a la
icció d’un llengua ge sense ma ques empo als massa e iden s i en el
qual no es con ongui «popula » amb ulga o amb a go s d’ince a
du ada, massa poc negligi s —di íem més a ia nosal es—, si no pe
l’es amen ea al, sí pels mi jans de comunicació més mul i udina is.
Com a mos es més ma isades de decala ge en e el egis e del
ex o iginal i el de la aducció, i da an la impossibili a d’in odui
aquí ci es massa ex enses, pod íem addui , pe exemple, la caco onia
que p odueixen un «au, a» («deh», I, 3) o un «què ’empesques u
a a?» («Che disco i a e?», II, 9) enmig de con e ses an
a is oc à iques com les de L’inco onazione di Poppea (C eus, 2009:
115, 140), o un «I a a què?» («Ed o che spe i?», I, 2), un «Ei»
(«Eh!», I, 14), un « as e a» («empia», I, 7), un «ga a iba » (« e-
man e», I, 12) en la no menys ampul·losa A ase se (Fo cano, 1998:
25, 38, 30, 37). Pensem en el egus pejo a iu o banali zado d’«o o»
en una ase com «En Al edo Ge mon , seño a, / enéis aquí a o o
que mucho os hono a» (Alie , 1981b: 36), egus absen de la o mu-
lació o iginal pe mol idèn ica que sigui a la aducció («In Al edo
Ge mon , o signo a, / ecco un al o che mol o i ono a», La a ia a, I,
2); o en l’accepció més col·loquial del cas ellà « a al» (dolen , pèssim)
que es il a en «¡Ah, no me llaméis / con un nomb e an a al! / me
ecue da que abandona / debo a an buena amiga...» (Co és, 1982:
85), accepció no compa ida pel « a ale» i alià, que an sols conce neix
la a ali a del des í («a an i Signo u iziale!», ha ia di la in e locu-
DEL REGISTRE AL GEST. PUNTS CRÍTICS EN LA TRADUCCIÓ D’ÒPERA ITALIANA AL CATALÀ I AL CASTELLÀ
DOLETIANA 3
ÒPERA I TRADUCCIÓ
4
o a, Le nozze di Figa o, II, 3). Si hi ha, pe ò, en el e eny de la
hipe li e ali a , un mo que clama jus ícia, aques mo és «bes ia». En
i alià, al ma ge d’accepcions que g osso modo coincideixen amb les
que ab aça la ma eixa pa aula en ca alà o cas ellà, en des aca una —la
més habi ual en el gène e ope ís ic, i enca a i a en la llengua o al
d’a ui dia, pe ò so in no ecollida especí icamen en els dicciona is
bilingües— que co espon, pe signi ica i egis e, a equi alències del
ipus ‘ca allo ’, ‘benei ’, ‘bu o’, ‘imbècil’. La aducció li e al, que ens
hem cansa de eu e no pas en o es, pe ò sí en un bon g apa de
aduccions i sub i ulacions, sona amb una iolència an desag adable
que es a di ícil en end e com po se que els aduc o s l’hagin donada
pe bona sense a u a -se a e lexiona sob e els alo s deno a ius i
conno a ius que enia la pa aula en el ex de pa ida. E o enca a
més inexplicable, no cal di -ho, quan el mo a ac e de p esència dins
una ma eixa ob a amb una ce a ei e ació:
Bes ia! a en o; i scos a, a’ là.
[ a ian de a’ là: di qua.]
[...]
Noi Don Magni ico...
(osse ando come sc i ono)
Ques o in maiuscole.
Bes ie! maiuscole.
B a i! così.
[...]
Ma che eccesso di clemenza!
Mi s ia dunque Sua Eccellenza...
Bes ia!... Al ezza, ad ascol a .
[...]
Dalla al P incipe, bes ia, eccolo lì.
(La Cene en ola, I, 6; I, 10; II, 3; II, 8)
Bes ia! apá a e, y mi a lo que haces.
[...]
Nos D. Magní ico, es o en mayúsculas :
bes ias! mayúsculas! asi, asi.
[...]
Qué esceso de bondad! Es éme su es-
celencia... bes ia! al eza a en o.
[...]
Dásela al p íncipe, bes ia! allí es á.
(Anònim, 1854: 23, 37, 53, 61)
Bes ia, es a e a en o; apá a e, en acá.
[...]
Nos, Don Magni ico...
Es o en mayúsculas.
( ijándose en si lo esc iben bien)
¡Bes ias! ¡Mayúsculas!
¡B a o! Así.
[...]
Bès ia, posa a enció! Allunya’ d’ací.
[...]
(obse an com esc iuen)
Nosal es, Don Magní ico...
Això amb majúscules.
Bès ies! Majúscules!
B a o! Així.
[...]
DEL REGISTRE AL GEST. PUNTS CRÍTICS EN LA TRADUCCIÓ D’ÒPERA ITALIANA AL CATALÀ I AL CASTELLÀ
DOLETIANA 3
ÒPERA I TRADUCCIÓ
5
¡Pe o qué exceso de clemencia!
Escúcheme, pues, su Excelencia...
—bes ia, qué digo— Al eza, escuchadme
[pues.
[...]
Dásela al P íncipe, bes ia, ahí lo ienes.
(Alie , 1986: 73, 87, 106, 112)
Pe ò, quin excés de clemència!
Escol eu-me, doncs, Sa Excel·lència...
Bès ia!... Al esa, escol eu-me:
[...]
Dóna-li-la al p íncep, bès ia, ací hi és.
(Jiménez, 1992: 79, 99, 123, 131)
¡Bes ia! ¡A en o! Aléja e de aquí.
[...]
(obse ando como esc iben)
Noso os, Don Magní ico...
és o en mayúscula.
¡Bes ia! ¡Mayúscula!
¡B a o! Así.
[...]
Pe o ¡qué exceso de clemencia!
Escúcheme pues, su Excelencia...
¡Bes ia!... Al eza.
[...]
Dásela al P íncipe, bes ia; ahí es á.
(Co és, 1992: 79, 99, 123, 131)
¡Bes ia! Al an o, apá a e.
[...]
Nos, Don Magni ico...
Es o en mayúsculas.
¡Bes ias! ¡Mayúsculas!
¡B a o! Así.
[...]
¡Qué exceso de bondad!
Si os place, pues, Excelencia...
Bes ia, Al eza, escuchad.
[...]
O écesela al p íncipe, bes ia, ese de allí.
(Anònim, 1996a: 32, 43-44, 58, 63)
Comp e, bès ia! Apa a’ d’aquí.
[...]
Nós, Don Magni ico...
(obse an com esc iuen)
Això en majúscules.
Bès ies! Majúscules!
Mol bé! Així.
[...]
Quin excés de bene olència!
Vulgueu, doncs, Vos a Excel·lència...
Bès ia!... Al esa, pa a o ella.
[...]
Dóna-la al p íncep, bu a; és aques
[d’aquí.
(C eus, 2007: 94, 110, 129, 136)
¡Ten cuidado, bes ia! Aléja e, e e allí.
[...]
Nos, Don Magni ico...
(obse ando cómo esc iben)
Es o en mayúsculas.
¡Bes ias! ¡Mayúsculas!
¡Muy bien! Así.
[...]
¡Pe o qué exceso de gene osidad!
Disponeos pues, Excelencia...
¡Bes ia!... Al eza, a escucha .
[...]
Acé casela al p íncipe, bes ia; es ése de
[allí.
(Wic, 2007: 94, 110, 129, 136)

DEL REGISTRE AL GEST. PUNTS CRÍTICS EN LA TRADUCCIÓ D’ÒPERA ITALIANA AL CATALÀ I AL CASTELLÀ
DOLETIANA 3
ÒPERA I TRADUCCIÓ
6
L’ensopegada de mol s aduc o s en aques a ga e ens a isa, de
e , d’una mancança no menys gene ali zada que les dues p ime es
que hem assenyala , pe ò aques a ja ins al·lada de a mol més emps
a casa nos a. Han aduï i con inuen aduin de l’i alià, massa so in ,
p o essionals no do a s d’una o mació especí ica en i alianís ica. Abans
—a l’època que Saga a aduïa la Di ina Comèdia— aques a o mació
no exis ia; a a ja a unes quan es dècades que la Uni e si a de Ba ce-
lona a gene an o nades de llicencia s en Filologia I aliana i l’Au ò-
noma de llicencia s en aducció que han segui un p og ama d’es udis
en i alià, pe ò a amen aques s i alianis es aconsegueixen e -se un
lloc en el món de la aducció de llib es. Les acili a s de comp ensió
que o e eix l’i alià a qui no l’ha es udia o l’ha es udia poc i unes polí-
iques edi o ials mol iciades pe amiguismes i endogàmies, o pe una
p eocupació ocali zada quasi exclusi amen en la quali a de la llengua
d’a ibada, ha e que s’anés man enin un s a us quo no gai e di e en
del d’èpoques p e è i es. Val a di que segu amen l’òpe a ha es a
menys cas igada pe aques a anomalia que els al es gène es. Tan-
ma eix, ambé en l’òpe a cos a mol oba aduccions i sub i ula-
cions que acin palès un coneixemen quali icable com a òp im de la
llengua i la cul u a i alianes, i mol especialmen de la llengua i aliana
an iga. Hi ha hagu i con inua ha en -hi qui no s’ha adona que la con-
junció «ma» amb una unció em à ica so in més al e o ça -la (‘pe ò
si’) o, com en el passa ge següen , sup imi -la:
T
OSCA
È oppo ma i !
(Va p esso l’uscio)
O Ma io, consen i
ch’io pa li?...
L
A VOCE DI
C
AVARADOSSI
No.
T
OSCA
Ascol a,
non posso più...
L
A VOCE DI
C
AVARADOSSI
S ol a,
che sai?... che puoi di ?...
S
CARPIA
(i i a issimo)
Ma a elo ace e!...
(Tosca, II, 4)
T
OSCA
¡Es demasiado ma i io!
(Se ace ca a la pue a)
Oh, Ma io, ¿consien es
en que yo hable?
L
A VOZ DE
C
AVARADOSSI
No.
T
OSCA
Escucha...
no puedo más...
L
A VOZ DE
C
AVARADOSSI
Ton a,
¿qué sabes ú? ¿qué puedes ú deci ?
S
CARPIA
(i i adísimo)
¡Pe o haced que se calle de una ez!
(Alie , 1981a: 70-71)
O bé subs i ui -la amb una conjunció copula i a:
DEL REGISTRE AL GEST. PUNTS CRÍTICS EN LA TRADUCCIÓ D’ÒPERA ITALIANA AL CATALÀ I AL CASTELLÀ
DOLETIANA 3
ÒPERA I TRADUCCIÓ
7
Vi a miglio , sì, god ò.
Con en a io olo all’amplesso di Dio...
ma oi uggi e ques a e a d’a anni.
(Ma ia S ua da, III, 3)
Sí, dis u a é de una ida mejo .
Vuelo con en a a los b azos de Dios,
pe o oso os ma chaos de es a ie a
[de penas.
(Se e a, 1992: 93)
La posició enclí ica o p oclí ica dels p onoms ebles en i alià an ic ha
deso ien a i deso ien a con ínuamen els aduc o s més desp e in-
gu s, i l’absència habi ual del nos e ‘que’ inicial en les cons uccions
d’impe a iu de e ce a pe sona, mol eqüen s en els llib e s, a incó -
e en dis accions ins i o els aduc o s que acos umen a esold e-
les co ec amen :
Ah! Regina! Ah se ena il uo ol o
alla pace, alla glo ia già o ni:
ques o, ah ques o il più bello dei gio ni
pel uo soglio, pe l’Anglia sa à.
(Ma ia S ua da, III, 1)
¡Ah! eina, se ena u os o
uel e ya a la paz y a la glo ia.
Es e se á el más bello de los días
pa a u ono y pa a Ingla e a.
(Se e a, 1992: 84)
Eccola. Un mio comando
L’amo suo ’assicu i, e noi congiunga
Con più saldi legami.
(A ase se, II, 3)
Mi a-la. Pe o d e me a
’assegu o el seu Amo , i així ens es enyen
llaços més o s.
(Fo cano, 1998: 42)
El ‘passa o emo o’ an igamen podia desen olupa uncions que
a a, an en i alià mode n com en ca alà i almenys en cas ellà d’Espa-
nya, exe ceix el ‘passa o p ossimo’, és a di , l’inde ini ca alà i el ‘p e-
é i o pe ec o’. De e mina s aduc o s, pe ò, es limi en a adui -lo
semp e o gai ebé semp e amb el seu equi alen o mal, el pe e i
l’ ‘inde inido’, desp eocupan -se d’anali za l’adequació d’aques a equi-
alència a la empo ali a en qües ió. En les següen s ases del Don
Gio anni, pe exemple, el p o agonis a acaba de ugi i el amós ca à-
leg enume a les dones que ha seduï ins a a (I, 5): «S elle! L’iniquo /
uggì!» / «¡Cielos!, ¡el inicuo / huyó!»; «Madamina, il ca alogo è que-
s o / delle belle che amò il pad on mio» // «Seño a mía, és e es el ca-
álogo / de las bellas que amó mi seño » (Pujol, 1982: 56, 57).
Pa aules com « eo» (‘culpable’, ‘mal a ’), «igno o» (‘desconegu ’),
«me cè» (‘mise icò dia’ o ‘ ecompensa’, ‘bene ici’), «mio bene» (‘es i-
ma –ada’, ‘ eso meu’), «idolo» (‘es ima –ada’), «b ama e» (‘de-
si ja ’, ‘anhela ’), «ma i » (‘ o u a’, ‘ u men ’, ‘so imen ’, ‘dolo ’),
« ede» o « e’» (en el sen i de ‘ ideli a ’), «di ide e» (en el sen i de
‘compa i ’), «o o» (lla inisme pe a ‘ja dí’), « ile» (més so in ‘co-
a d’ que no ‘ il’), «c udele» (més a ia ‘ acine ós’, ‘b è ol’, ‘in ame’,
‘maleï ’ que no ‘c uel’), «b a o» (‘mol bé’, ‘així m’ag ada’, o un adjec-
DEL REGISTRE AL GEST. PUNTS CRÍTICS EN LA TRADUCCIÓ D’ÒPERA ITALIANA AL CATALÀ I AL CASTELLÀ
DOLETIANA 3
ÒPERA I TRADUCCIÓ
8
iu posi iu aplica a una pe sona i e e en a una de e minada quali a
o habili a ), « adi o» o « adi o » (so in emp a pe a in igues, en-
ganys i mal es a s no enquad ables en l’es ic a aïció), han dona i
con inuen donan lloc a alsos amics i a ma cades imp ecisions semàn-
iques o de egis e. No hi ha cap aduc o que acumuli ell sol o s
aques s e o s, pe ò ampoc no n’hi ha p àc icamen cap que no en
come i algun, i no malmen més d’un. Segons el nomb e i segons la
eincidència de cada e o , el conjun del ex en queda més o menys
pe judica , i olem deixa ben cla que la nos a olun a no és ni de
lluny eme e un judici condemna o i, en bloc, de les aduccions d’òpe-
a que s’han e i es an a casa nos a. Més a ia al con a i: el que
se’n diu aduccions in umables, en aques gène e, se’n oben poques,
i les ci es que hem e ins aquí i que a em a con inuació han so i de
la ploma de aduc o s d’una quali a mol a iable. Alguns d’ells no
ind íem cap ese a a i lla -los de bons: són p o essionals do a s
d’una sensibili a es ilís ica i a ís ica inqües ionable i d’un en all de
ecu sos ampli, pe ò la se a compe ència en la llengua que adueixen
a ossega mancances a ui dia di ícils d’adme e.
Es ac a majo i à iamen d’e o s que p o oquen danys ci cums-
ancials, so in d’escassa anscendència, pe ò que excepcionalmen
poden a iba a a ec a la comp ensió del il a gumen al. El e me
«sposo», «–a», indica so in , en i alià, o sol, el «p omesso sposo»,
és a di , no la pe sona amb qui hom s’ha casa , sinó amb qui s’ha de
casa (‘p omès –esa’). Només cal que ens imaginem alguna de les
mol es òpe es en què el mo es a epe in amb aques a accepció a
p opòsi de pe sona ges elle an s pe a e -nos cà ec dels equí ocs i
dels malen esos que el als amic po susci a . Na u almen , cald ia
espe a que, malg a les de iciències que el aduc o pugui acusa en
el coneixemen de la llengua o iginal, una lec u a a en a al con ex , al
més immedia i al més llunyà, es sal a l’ala ma i empenyés a
consul a les eines lexicog à iques, o a adop a solucions —si no co -
ec es— anma eix plausibles. És e iden , pe ò, que l’es a ègia con-
ex uali zado a no semp e aconsegueix de posa -se en ma xa, sens
dub e no an pe una mala ap i ud del aduc o com pe la cele i a
amb què ha du a e me la se a eina. I ens desplaça, aques a da e a
obse ació, a p oblemà iques més especí iques de la aducció ope-
ís ica, de i ades del alo que en aques àmbi s’a o ga al ex , un
alo in e io al que ep en la poesia i el ea e no can a s. Els aduc-
o s de egades addueixen que no han ingu la p e ensió de e un
eball a ís ic, sinó me amen ins umen al, gai ebé com si olguessin
jus i ica així l’escassa cu a que hi han posa . So in són musicòlegs, i
au o s ambé —doncs— del comen a i musical, en el qual han esme -
ça més es o ç. Pe ò els danys no solamen a ec en la quali a de la
DEL REGISTRE AL GEST. PUNTS CRÍTICS EN LA TRADUCCIÓ D’ÒPERA ITALIANA AL CATALÀ I AL CASTELLÀ
DOLETIANA 3
ÒPERA I TRADUCCIÓ
9
eina, sinó ambé aspec es elaciona s amb el econeixemen de
l’au o ia i —ens emem— amb la p opie a in el·lec ual. So in els lli-
b e s s’edi en amb mo iu de la posada en escena d’una òpe a en un
de e mina ea e i an cons a , pe an , l’inacabable egui zell de
noms d’a is es, ècnics i o gani zado s que han in e ingu en aquella
p oducció, noms en e els quals de egades ( egeu els del Tea o Villa-
ma a) igu en ins i o els maquillado s i els enca ega s del cà e ing,
pe ò no apa eix enlloc el del aduc o . No és es any, d’al a banda,
que una aducció que inicialmen es a publica i mada comenci
desp és a eedi a -se, en llocs webs i en no es col·leccions de llib es o
de ascicles engegades pe al es edi o ials, inal e ada o e isada pe ò
ja sense i ma. Sens dub e, o i que es ac a de enòmens ce amen
en eg essió, an la esponsabili a com la digni a del aduc o es
oben, en els ambien s ope ís ics, en un es adi un xic enda e i es-
pec e al que han assoli en al es sec o s, a causa —p ecisamen —
d’una meno sac ali a del ex que epe cu eix en el ex aduï pe ò
comença ja a ec an el ex o iginal, el qual pa eix una ce a inde inició
ilològica no exemp a — ampoc— de pe ills. Un sone de Pe a ca, un
poema —és a di , un llib e en e s— de Dan e o Foscolo o hom els
ci a i els edi a amb les ma eixes pa aules: s’ha es able un ex canò-
nic, ui d’una edició c í ica, que ningú no gosa manipula més enllà
d’algun de all o o ipog à ic o d’alguna lliçó con o e ida. Els llib e s
d’òpe a, en can i, ci culen en e sions que p esen en a ian s o ça
nomb oses i no gens insigni ican s, i en una posada en escena, es-
pec e a una al a, poden a iba a cau e in e encions i núme os
sence s. No en a em a alo a aquí aques a ci cums ància; sí que
c i ica em, en can i, la passi i a amb la qual s’ac ua da an les dissi-
me ies que aques a ci cums ància acaba p o ocan en e els di e sos
componen s del p oduc e. Hem is , en els ascicles, no es que a isen
el lec o de possibles a iacions en e el ex que llegi à i el que sen i à
can a al ideo. No es podia e es pe a e i a -les? O enca a més
g eu: de egades apa eixen a ian s, en les edicions bilingües, en e el
ex i alià, el de l’esque a, i la aducció, a la d e a:
N
EDDA
E anco a un poco in Tonio ’imba e i!
S
ILVIO
( idendo)
Oh, Tonio lo scemo!
N
EDDA
Lo scemo è da eme si!
M’ama...
N
EDDA
I una mica més e opes amb Tonio!
S
ILVIO
(escla a a iu e)
Oh, Tonio, el gepe u !
N
EDDA
El gepe u és de éme !
Es à enamo a de mi...