Editorial. La tècnica, alienada de la cultura?

QUADERNS D’HISTÒRIA DE L’ENGINYERIA VOLUM III 1999 V LA TÈCNICA, ALIENADA DE LA CULTURA? Ara es torna a parlar del binomi “tècnica (o tecnologia) i cultura”. És clar que el món de la tècnica sovint té la sensació d’estar al marge del món de la cultura i, per tant, cal dirigir esforços per corregir aquesta marginalitat. En el món de la Història de la Tècnica, el binomi “tècnica i cultura” ja és un clàssic. De fet, una de les entitats que han aconseguit un gran pes específic en la Història de la Tècnica, la Society for the History of Technology, va decidir el 1959 que el nom de la seva revista seria Technology and Culture, que ha esdevingut una referència en el nostre camp des de llavors. S’han publicat en castellà reculls d’articles procedents d’aquesta revista com, per exemple, un de 1979 a l’editorial Gustavo Gili, en una col⋅lecció de reflexió sobre qüestions tecnològiques, que assolí un gran nivell i que fou dirigida per Ignacio Paricio. Una temptació quan es parla de tècnica i cultura és definir amb precisió els termes. Potser aquest és el primer error, perquè no es tracta tant d’establir una doctrina com de dinamitzar unes activitats. Les definicions –que són necessàries– poden ser un pèl genèriques. Hem d’incloure en el mot tècnica tots els artefactes i els processos que empra la humanitat per transformar les seves condicions de vida i de treball. En anglès, el mot gairebé equivalent és technology. De vegades, aquest mot es reserva per a la tècnica que està directament vinculada amb la ciència. Alguns fan un baluart de la distinció entre tècnica i tecnologia, potser per posar èmfasi en el fet que, en els darrers dos segles (com a molt), les vinculacions entre el coneixement científic i la tècnica s’han intensificat extraordinàriament, fins al punt que, avui dia, aquestes vinculacions fan que pràcticament no es distingeixin. L’èmfasi en la base científica és pertinent, però cal veure-hi unes ganes de subratllar el naixement de la ciència professional, de la ciència acadèmica, perquè l’activitat tècnica ha estat sempre una activitat de coneixement que es pot considerar amb graus de teorització diversos. Hem de dir el mateix en relació amb el mot cultura. L’accepció antropològica que ja exposà Edward B. Tylor el 1871 hauria de ser la preferida: "La Cultura, presa en el seu sentit etnogràfic més ampli, és aquell conjunt complex que inclou el coneixement, les creences, les arts, la moral, les lleis, els costums i qualssevol altres aptituds i hàbits adquirits per l'home com a membre de la societat."1 Cultura, en aquest context, és el resultat de qualsevol activitat social, no solament els productes “singulars”, com les pintures, les escultures, les poesies, les novel⋅les o les composicions musicals. Cultura seria un sinònim de construcció humana i, per tant, una manifestació de la vida personal i col⋅lectiva dels humans. És clar que després es pot considerar que hi ha cultureta i culturassa, cultura transcendent i cultura rutinària. Aquestes consideracions estan històricament determinades i n’hi ha exemples notables. Johann Sebastian Bach va ser un artesà de la música perquè, entre d’altres coses, l’Star System musical encara no estava ben organitzat. Va morir sense saber que havia estat una peça clau en la història de la música. Un altre exemple, el modernisme, que està tan en voga a Catalunya, va ser considerat per molta gent i, principalment, pels cercles acadèmics, com un estil poc afortunat, de mal gust i barroer. Ara resulta que és una gran exquisitat de les arts! Tot plegat ens porta a una primera conclusió: no podem considerar la tècnica i la 1 TYLOR, E.B. (1976) Cultura primitiva, Madrid, Ayuso, vol. 1, 19. QUADERNS D’HISTÒRIA DE L’ENGINYERIA VOLUM III 1999 VI cultura en dos blocs separats, sinó que hem de veure-hi les connexions i les desviacions, els aspectes culturals de qualsevol tècnica i els aspectes tècnics de qualsevol expressió cultural. No tots els aspectes culturals tenen la mateixa rellevància ni totes les tècniques emprades en la cultura o l’art son refinades. Si tècnica i cultura formen una unitat, per què ens interessa parlar de les seves relacions? Hi ha, almenys, dues raons. En primer lloc, és urgent fer emergir la cultura tècnica, és a dir, destacar les conclusions globals de l’activitat tècnica especialitzada. Al món de la tecnologia, la major part dels experts estan molt tancats en les seves feines específiques sense tenir en compte gaire el seu context, el seu entorn. D’aquesta manera, sorgeixen altres experts en generalització, en reflexions filosòfiques sobre la tècnica, en anàlisis de les relacions ciència, tècnica i societat, en estudis històrics, etc., que en molts casos comencen per ignorar la realitat mateixa del món de la tècnica. És clar que també hi ha d’haver experts en aquestes matèries, però els tècnics han de mantenir-hi contactes estrets, d'interacció forta per totes dues bandes. Els historiadors de la tècnica, que ens trobem en aquest apartat, acceptem el repte de la interacció amb totes les conseqüències. Com hem dit en moltes ocasions, la Història de la Tècnica és una de les vies més sensates per desenvolupar la cultura tècnica perquè la metodologia històrica obliga a uns paràmetres de rigor i a prendre referència en les dades de la història, no en les conjectures o les fantasies. En primer lloc, un dels aspectes més destacats de la cultura tècnica està associat a l’ensenyament. La tecnologia té un lloc molt important, sense precedents, en l’ensenyament secundari obligatori (ESO). I s'ha creat un batxillerat tecnològic. Els legisladors han comprès, doncs, la importància de la tecnologia en la formació bàsica de la població. Tenim l'oportunitat que aquestes noves matèries siguin una nova font de difusió de cultura tècnica, començant per l’escola. En segon lloc, és urgent fer veure que el món de la cultura, en sentit restringit, està condicionat pel món tècnic, ja que aquest és la condició elemental perquè hi hagi cultura. Se sol notar una certa incomoditat davant la tècnica avançada, molts cops completament injustificada. No entendre una nova tecnologia en els seus detalls és normal, és el que li passa a gairebé tothom, excepte als qui l’han desenvolupada i un petit entorn. Els altres n’hem de tenir prou amb descripcions generals que ens donin l'orientació que ens ha de permetre formar-nos-en una opinió. Davant de les noves tecnologies, l'important és que hi hagi usuaris crítics. Al mateix temps, les tecnologies que abusivament solen anomenar-se obsoletes no han de descartar-se per principi. Tant des del punt de vista productiu com des del punt de vista creatiu, una tecnologia suposadament superada, però que fa un bon servei, deixa de ser obsoleta. El botó és un invent tècnic de les arrels dels temps, podríem considerar-lo obsolet en la mesura que han aparegut les cremalleres, posem pel cas, però és absurd substituir-lo si continua sent tan útil per obrir i tancar vestits. És important, doncs, que tècnica i cultura interactuïn sense complexos. Per ferho han d’emprar els mitjans disponibles. Sense anar més lluny, aquesta publicació, Quaderns d’Història de l’Enginyeria, és una via possible de comunicació. De fet, tot i ser relativament jove, ja s’ha pogut veure que les seves pàgines estan obertes a molts aspectes de la tècnica i de l’enginyeria i a les seves expressions culturals. Altres vies de comunicació on es pot desenvolupar la interacció entre la tècnica i la cultura són els museus. El Museu de la Ciència i de la Tècnica i la seva xarxa de museus ja és una realitat que ofereix la possibilitat d’apropar-se al patrimoni tècnic i industrial de Catalunya. En molts museus comarcals hi ha una gran sensibilitat per oferir la tradició QUADERNS D’HISTÒRIA DE L’ENGINYERIA VOLUM III 1999 VII tècnica, artesanal, agrícola i industrial, que explica la realitat social actual. Mencionem, entre d’altres, el Museu del Montsià, el Museu de la Conca de Barberà o el Museu d’Història de Girona. El Museu d’Història de Catalunya, per la seva banda, ofereix molts elements de la història de la tècnica al nostre país. Aquest és, per tant, un esforç que la societat catalana ja ha començat a fer i que cal que es desenvolupi. La universitat té, evidentment, una gran responsabilitat en aquest camp i no només la que protagonitza l’activitat tècnica més important a Catalunya, és a dir, la Universitat Politècnica. El món universitari hauria de ser un element dinamitzador, divulgador i investigador. Insistim en el paper de la universitat en la investigació de les interaccions entre tècnica i cultura, perquè aquest tipus de recerca ha d’estar sotmès al mateix control de qualitat que ha d’existir en el món acadèmic o, almenys, en té l’obligació. En la mateixa universitat, el binomi tècnica i cultura ha estat i continuarà sent una eina de reflexió sobre l’educació dels enginyers. Els qui escrivim aquesta nota editorial ja tenim uns anys d’experiència en el camp de l’ensenyament de la història de la tècnica, que cada curs posa de manifest les deficiències culturals dels estudiants d’enginyeria i la urgència de resoldre-les. Un plantejament alienant, escindit, de la relació entre tècnica i cultura és un error. Ens fa immediatament fora del terreny on hauríem volgut jugar el partit. Hem de fer un plantejament integrat, tot i que veiem les especifitats de les diferents manifestacions de la cultura. L’oposició de tècnica i cultura, o de cultura tècnica i cultura humanística és, en definitiva, un perill per a la vida democràtica, no solament pels efectes esterilitzants que pot tenir, sinó també perquè afavoreix l’acriticisme, la tecnocràcia, i, fins i tot, l’alienació de les persones respecte dels seus productes. Aquest número Aquest número 3 de Quaderns d’Història de l’Enginyeria s'obre amb un treball de R. Fox sobre l'endarreriment tecnològic de França al darrer terç del segle XIX. Val la pena llegir-lo amb atenció per extreure'n paral⋅lelismes en altres llocs i èpoques, per exemple, a Catalunya. El professor Fox ha autoritzat la versió catalana d'aquest treball, que és un dels seus articles clàssics. A continuació, el número conté una sèrie de contribucions en relació amb l’ensenyament de l’enginyeria a diferents llocs del món (Txèquia, per M. Efmertová; Barcelona, per G. Lusa i A. Roca; els Estats Units d’Amèrica, per B. E. Seely) que han de servir per continuar l’estudi comparatiu de l’educació tècnica en contextos nacionals concrets. Un altre article, d'A. Grelon, presenta el debat entorn de l’ètica dels enginyers en relació amb les diferents orientacions que poden tenir els projectes tecnològics. En discuteix un episodi que tingué lloc recentment a França, a les pàgines de Le Monde. També publiquem un article d'Á. Calvo sobre els inicis de la indústria de la seda a Catalunya, un sector industrial molt destacat si tenim en compte que la tecnologia de la seda obrí pas a la tecnologia del cotó i de la llana i que aquestes, al seu torn, foren el fonament de la revolució industrial al segle XVIII. Finalment, A. Nieto ha redactat una nota necrològica de Donald Cardwell, eminent historiador de la tecnologia, que ens deixà el 1998. Alguns d’aquests treballs es van presentar a les jornades “Tècnica, ciència i universitat: reflexions de final de segle”, que van tenir lloc el 26 de setembre de 1996. Va ser una oportunitat per debatre les implicacions mútues entre tècnica i món acadèmic, que esperem que tingui continuïtat en el futur. En realitat, en aquest mateix número es pot trobar la primera circular del simposi internacional sobre “L’enginyeria QUADERNS D’HISTÒRIA DE L’ENGINYERIA VOLUM III 1999 VIII industrial, 1850-2000”, que està previst per al setembre de l’any 2000, i que ha de ser la nostra contribució a la celebració dels 150 anys de la creació de la professió d’enginyeria industrial a Espanya i els 150 anys de l’Escola de Barcelona. Aquesta fita, de la qual ja n’hem parlat àmpliament des d’aquestes pàgines, serà sens dubte una nova ocasió d’impulsar els estudis i el debat sobre la tècnica i l’enginyeria en la cultura.