Anecs

AC.KICULTURA I RAMADERIA ELS ÀNECS E N els mercats de Barcelona d'uns quants anys ençà es nota una major aportació d'ànecs, però no tants com el consum exigeix. Espontàniament hi ha hagut un favor per la carn d'ànec, animal que si és de bona raça i està ben engreixat, resulta tant o més fi que el pollastre. I, no obstant, a les vores dels rius i en les basses dels torrents no es veuen pas animals d'aquesta mena. Tot i no posseint estadístiques de producció a cop d'ull, es nota que no existeixen els ànecs que hi haurien d'haver. Algunes pageses, que potser en criarien, no ho fan perquè la masia no és a la vora d'un riu. No cal pas, per la cria d'ànec aigua corrent. Està clar que l'animal està millor banyant-se en un canal, sèquia o riu, però amb una bassa n'hi ha prou. Els ànecs que hi ha a Catalunya encara s'han d'estudiar. Hom ignora si tenim una raça pròpia. Que la tinguem o no, per regla general l'ànec comú és un poc carregat de grassa, i això fa que els boques fins no l'apreciïn tant com el pollastre. Hi ha, però, una raça, la de Roan, que reuneix excel·lents condicions. És bastant voluminosa, la carn molt sabrosa, amb grassa intermuscular, condició que augmenta el sabor, sense que la grassa embafi. Demés, és molt ponedora. L'ànec de Roan es caracteritza pel cap verd, collaret blanc i vora de les ales blau verdós. El plomatge de la femella s'assembla a la de l'ànega salvatge. En ordre inferior segueixen les races Duclair, Aylesbury, Corredor indià, Caqui Cambell, Orpinglon groc, etc. La raça Duclair es coneix per ésser de plomatge negre amb reflexes blaus i el guié blanc. La raça Aylesbury, tant el mascle com la femella, són blancs, bec i potes taronjades. El Corredor indià és també blanc, però de petit volum, amb un coll molt llarg, potes i bec grogues. El Caqui Cambell resulta d'un mestissatge l'rovinent de la raça Koan i de la raça Corredor indià. El plomatge és uniformement caqui en les femelles ; els mascles tenen el cap i el coll negre. La majoria de les altres races, Orpington, Pekin, Labrador, Cayuga, 110 tenen de bon tros la importància de les races més amunt enumerades, de les quals una sola recomanem per la finura de la carn i també pel seu regular volum, i és la raça de Roan. La raça de Roan s'adapta perfectament al nostre país, és força precoç ; els subjectes adults pesen 2*5 quilos, i a 10 setmanes molts d'ells arriben a pesar un quilo. Hi ha molta gent que prefereix la carn d'ànec de Roan a la de pollastre. Cap altra raça li és comparable en finura. Si la raça Duclair, Aylesbury, Caqui, i Orpington són bastant voluminoses i recomanables fins a cert punt ; nó succeeix el mateix amb l'Indía corredor, que amb prou feines arriba a pesar un quilo. Però el Corredor indià té un avantatge : cap raça d'ànecs se li pot posar al costat per a la producció d'ous. Les anegues de Corredor indià ponen algunes d'elles més de 200 ous per any, el pes dels quals varia en'.e 60 i 70 grams. De les races enumerades, quasi totes elles representades en el Parc Zoològic de Barcelona, la que en aquest establiment ha donat més bons resultats ha estat la de Roan. Tots els ànecs que s'acaben de citar són xerraires. Els ànecs muts són de distinta espècie, el mateix els blancs que els negres. L'ànec mut o de Berbería és molt corpulent i es caracteritza per tenir la cara guarnida d'apèndixs carnosos, E>. la manera de l'indiot. Per bé que precoç, de fàcil cria i molt adaptable a tot arreu, la seva carn sent el muse, olor que repugna a molta gent, i no té pas cl gust delicat de l'ànec xerraire. L'ànec mut, unit amb una ànega xerraire, produeix ànecs que els francesos anomeneu mtilards, nom potser degut al fet que aquests ànecs, igual que els muls, no es poden reproduir entre ells. Hi pot haver cert interès econòmic a produir mulards, per quant el volum o pes d'aquests animals és superior al de llurs pares, i la carn no té tanta sentida com la de l'ànec mut. Un mascle és suficient per a cinc o sis femelles. Les anegues entren en caldors pel gener, molt abans que els mascles. Molts dels primers ous són infecunda. Així, s'ha de tenir en compte de no destinar a la reproducció més que els ous posteriors a vuit dies d'haver observat que l'ànec ha cobert les femelles. Els ous de femelles de més de quatre anys i de menys de quinze mesos no són recomanables per a la incubació. La veritable posta d'ous fèrtils no comença fins a mitjans de febrer, de manera que els ous de febrer-març són els indicats per a la incubació. Per regla general, 1'anega posa de dotze a vint-i-cinc ous, dia sí, dia no. Hi ha, però, anegues que tripliquen aquesta xifra. Si no es fa covar, fa una altra posia pel juny-juliol, i a vegades una de més petita pel setembre. Els ànecs muts ponen i coven a l'estiu millor que a la primavera. La posta es sol realitzar al matí. Les anegues que viuen en llibertat vau a pondre en llocs amagats. Cal scguir-les i arreplegar els ous, deixant-ne un en el nial. Si no es vol tenir aquesta molèstia, llavors s'han de tancar les femelles i palpar les que han de fer l'ou, les quals es tindran tancades fins que l'hagin post. Les altres es deixen anatCom totes les femelles, les anegues els agrada que el nial sigui amagat. Els ous conserven durant uns quinze dies la plena facultat germinativa, conservant-les en un lloc sec i fresc. L'ànega cova bé, mes per tal de perllongar la posta els ous es donen a incubar a la gallina, a la qual se li confien una dotzena d'ous. Els anaíP*us xerraires naixen entre els vint-i-sis i vint-i-n&u dies ; els muts, de vint-iquatre a vint-i-sis. Les anegues i les gallines que coven se les cuida com es fa per a les gallines que incuben pollets. Els ous d'ànec també es poden fer incubar per polla d'índia, a la qual se li donen setze ous. La incubació artificial, pel que es refereix a l'eclosió, produeix resultats anàlegs a la incubació d'ous de gallina, però les dificultats vénen després en criar els anadons sense lloea, cosa força difícil. Vuit o deu vegades que hem practicat la incubació artificial, els resultats lian estat pèssims ; gairebé sempre ens hem quedat sense anadons abans de les dues setmanes. L'ànega, la gallina i la indiota pugen bé els petits. Els anadons estaran trenta sis hores sense donar-los-hi menjar. Els anadons són molt fredelucs, i per consegüent s'han de mantenir en un local calentó. Moltes de les cries es perden si els primers dies, després de la naixença, són freds. La lloca, no obstant, és el millor regulador de la temperatura convenient als petits. Durant el primer mes els anadons no es banyaran. També es vigilarà que no es mullin. Una de les coses que s'ha de tenir més compte és que no s'estiguin de panxa enlaire. Aquesta posició, si dura gaire estona, és mortal. Els primers quinze dies se'ls dóna la ració en set o vuit vegades. La ració estarà composta de segones, farina d'ordi, turtó de coco i verdura en parts iguals, afegint-hi l'aigua necessària fins que resulti una sopa clareta. Al cap de quinze dies es pot afegir a la ració cinc grams de farina de carn o tres de farina de peix per cada anadó. AGRICULTURA 1 RAMADKRIA Arribats el mes, els anadons poden deixar-se sols o acompanyats d'un subjecte adult de la pròpia espècie, si la cria es fa en llibertat. Aquest els ensenyarà els baixadors de les basses d'aigua, dels recs o dels rius ; de buscar cargols • llimacs, i de les herbes que són útils a llur aparell digestiu. El matí i el vespre es distribuirà als anadons un àpat que pot ésser el mateix dit més amunt, menys la verdura, doblant la farina de carn o de peix. Per als ànecs que viuen en local tancat, els és indispensable una bassa o viot ou puguin refrescar-se. Mentre que per aquests animals tancats els aliments farina de carn o peix, els són molt convenients per a un ràpid desenrotllament, pels ànecs que viuen en semillibertat se'n pot prescindir. Entre quatre i sis mesos els ànecs realitzen el creixement, el terme del qual sol coincidir amb el creuament de les ales. És el moment de practicar l'engreixament, si no s'ha tingut intenció de vendre'ls als quatre o cinc mesos, cosa que es pot fer amb tal que l'alimentació hagi estat abundant i nutritiva. En un parell de mesos els ànecs que viuen en llibertat poden engreixar-se. ' Se'ls dóna tres àl'ats al dia. L'engreixament es realitza a base de segones, farina de moresc, d'ordi, turtos, patates, etc. Si es vol produir fot gras (fetge gras' és necessari que durant una quinzena es practiqui l'engreixament, el final del qual es coneix quan els ànecs posen les plomes de la cua en forma de vano. Arribant a aquest punt, l'enguiarament no pot continuar : els animals perillen d'asfixiar-se. Naturalment, els aliments propis per l'enguiarament són els mateixos que els susdits, amb la diferència, però, de fer la pasta més espessa, i d'ésser possible donar-los-hi llet per tota beguda. La ploma dels ànecs s'aprofita, igual que la de les oques. A l'estiu, època de la muda, juny i setembre, es pot arrencar el plomissol del coll i del baix ventre. Per l'aprofitament de la ploma les races de plomatge blanc són niés beneficioses que les d'altre color. Un adult produeix anyalment de 150 a 200 grams de plomissol. Els ànecs adults, segons les races i maneres d'engreixar-los, pesen de 1*5 a 4*5 quilos. Un fetge gras pesa de 200 a 350 grams. Els ànecs adults rarament estan malalts. Això no excusa de mantenir llurs habitacions ben netes. M. ROSSEL T VILA