Reflexions sobre el concepte agressió des de la perspectiva cognitivo-conductual

Qvaderns de Psicologia, 1983, 11. 61-70 REFLEXIONS SOBRE EL CONCEPTE AGRESSI~ DES DE LA PERSPECTIVA COGNITIVO-CONDUCTUAL M? Assurnpció MARTÍ CARBONELL RESUMEN Dada la enorme complejidad que presenta el estu.dio del comportamiento agresiuo y, conscientes de que ésta uiene determinada, en gran parte, por los Problemas que plantea el intentar delimitar el concepto de agresión, se procede en el presente trabajo, a un análisis de estas dficultades que surgen cuando se quiere definir dicho término, y se concluye que, aunque esta delimitación y precisión es imprescindible, conuendrta poner el énfasis -al menos en la literatura cientqicaen la descripción del comportamzento espececo que nos interesa estudiar en cada momento, analizando a fondo las causas que hacen que un organismo determinado, en unas circunstancias determinadas, actúe de una determinada manera. ABSTRACT The complexity of the study of aggressive behauior has been widely determinated by the dzfliculties to get un accurate definition of the aggression concept. In the present paper we study these difficulties and we conclude that although this delimitation and precision is necessary, it would be also necessary to put he emphasis --a¿ least in the scienl~ic literaturein the descr1;btion of the spec~fi'c behauior that we are interest to study in euery case. Then we could analyse the causes.for this spec$ic behavior in euerj particular context. 62 QUADERNS DE PSlCOLOGlA Els investigadors que han fet i fan recerca sobre el comportament agressiu s'han trobat sempre amb el problema de delimitar que volen dir quan parlen d'agressió. Tal corn diu Moyer (1976), una definició és més o menys útil, pero sempre és poc convincent. Tanmateix, qualsevol intent de precisar, en el pensament o en l'escriptura, requereix una definició del terme en qüestió. Cal dir d'entrada, pero, que un concepte unitari, sigui quin sigui, en el cas de l'agressivitat i del comportament agressiu, ens porta a error. El comportament agressiu es dóna en multitud de situacions diferents, els factors que hi intervenen són diversos i és complexa la seva interacció. A més, les causes i les conseqüencies de tal comportament són igualment nombroses. És per tot aixo que sempre ha estat tan difícil i polemic l'intent de donar una definició valida i concisa, i que a la vegada fos operacional. Si aixo ha estat dificultós en el cas del comportarnent agressiu dels animals, més ho ha estat en en cas dels humans, donat que en aquests s'ha de tenir en compte I'intent de fer mal, i hem d'incloure a més, corn a comportament agressiu, no només el dany físic (que ja es considera en els animals no humans), sinó també el psicologic (provocat per paraules, insults,. . .). La intenció de fer mal a un altre (que indica que la resposta no és ni accidental ni involuntaria), hauria d'ésser un element important d'una defició del terme agressió en el cas dels humans, ja que cal excloure qualsevol lesió accidental. Berkowitz (1962, 1965) i Feshback (1964), i molts d'altres, creuen que és important incloure l'intent o un terme similar corn un criteri general de la resposta agresiva. Malgrat tot, pero, hi ha autors, els estrictament conductistes (tal corn Buss, 1961) que deixen de banda aquest element. Tot depen si ens referim a les causes, a la motivació, sense fer referhcia a les conseqüencies, o bé si ens referim únicament a aquestes últimes sense tenir en compte la motivació. El problema que es presenta en establir una definició en termes d'intencionalitat, tal corn assenyala Johnson (1976), és que sorgeixen implicacions mentalistes i teleologiques que enfosqueixen el concepte en lloc d'aclarir-lo. Si el comportament provoca dany físic a altri pero no tenia aquesta intenció, no és útil clasificar-lo corn agressiu quan ens interessem per les causes; CONCEPTE D'AGRESSIÓ 63 només si ens interessem per les conseqüencies té sentit incloure en una mateixa categoria tot comportament que perjudiqui els altres, sigui o no aquest el seu fi (Hinde, 1977). Fixem-nos, pero, com comportaments amb causes comunes poden tenir conseqüencies ben diferents, i viceversa. Els exemples que donem a continuació posen de relleu el problema i mostren la dificultat, sin6 la impossibilitat, d'aillar les condicions necessiiries i suficients per establir una definició satisfactoria: - Un cirurgia que opera el seu malalt, o un dentista quan treu una dent al seu pacient, provoquen un dany físic, pero és absurd incloure aquestes accions sota I'etiqueta d'agressió. El metge el que vol precisament és evitar al pacient danys pitjors que es presentarien en cas de no intervenir. - Un nen que pega a un altre perque li han dit que si ho feia li donarien un caramel, fa igualment un dany físic, pero l'objectiu del seu comportament no és fer mal a I'altre, sinó obtenir la recompensa. - Quan un avicultor mata un pollastre, no és agressiu, simplement té gana o vol vendre'l per tenir un guany econornic. - Un nen eixelebrat que badant fa caure una vella, li ha provocat un dany, pero ho ha fet accidentalment, no era el seu objectiu. - En canvi, l'assassí que falla en el seu intent de matar una persona, és agressiu, perque el seu objectiu final sí que és fer mal. Els autors que fan una definició exclusivament conductual del terme, etiquetarien d'agressius els actes descrits més amunt, excepte justament I'últim cas. Per a ells, a més, no actuar quan I'acció per evitar el mal és imprescindible, no seria agressió, ja que no hi ha comportament observable. Per clarificar la situació en humans és útil distingir entre agressió hostil, l'objectiu de la qual és fer mal, i agressió instrumental, l'objectiu principal de la qual no és fer mal o provocar molesties a un altre, sinó aconseguir un altre objectiu no agressiu mitjancant ~estímuls nocius)). Alguns dels exemples donats anteriorment serien considerats, Ilavors, agressió instrumental, pero són de molt poca importancia per a una teoria de l'agressió, sobretot en humans. Bandura (1 973) etiqueta aquesta agressió, dita instrumental, de pseudoagressió, perque només és un mitja per a obtenir altres fins. A continuació, indiquem alguna de les definicions que s'han donat del concepte d'agressió; algunes d'elles es refereixen específicament a humans, d'altres a animals, i, finalment, les darreres, són generals (englobant tant humans com animals). 64 QUADERNS DE PSICOLOGIA Per a humans: - El comportament dirigit a infligir lesions físiques a altres ha d'etiquetar-se d'agressiu, diu Hinde (1969, 1977). Aquí aquest autor vol deixar clar que en aquest punt no hi ha cap desacord; dóna, per tant, uns minims pero no explicita si entén per agressiu algun comportament més que aquest. - Conducta injuriosa i destructiva que és socialment definida com agressiva a partir d'una varietat de factors, alguns dels quals s'han de buscar més en l'avaluador que en l'agressor (Bandura, 1973). - Intent de perjudicar a altres individus per part d'un individu o grup (Alcock, 1978). - Atacs físics a altres persones, o a un mateix, amb intent destructiu deliberat (Campbell et. al., 1982). Per a animals: - Comportament d'atac i activitats que tendeixen a repel.lir altres de la mateixa especie (Barnett, 1964). - Un animal actua agressivament quan infligeix, tracta d'infligir o amenaca amb infligir dany a un altre animal (Carthy i Ebling, 1964). - Acte agressiu per a el1 mateix, sense referir-se a les circumstincies i relacions, sinó només a l'atac o bé al seu equivalent: una mossegada, una amenaca, . . . (Rothballer, 1967). - Comportament específicament orientat a eliminar o superar tot el que sigui amenacador per a la integritat física o psicologica de l'organisme viu (Valzelli, 1967). - Lluita o acte d'iniciar un atac (Vernon, 1969). - Fer mal a un altre animal (Buss, 1971). Generals: - Acte que té com a objectiu fer mal a un organisme, i que ha estat provocat per frustració (Dollard et al., 1939). - Resposta que descarrega estímuls nocius a un altre organisme (Buss, 1961). El mateix autor fa una revisió d'aquesta definició (Buss, 1971) i diu que en el cas dels humans aés l'intent d'alliberar estímuls nocius sense tenir en compte si ha tingut exit o no». - Conducta dirigida al dany o destrucció d'algun ens objectiu (Moyer, 1968). CONCEPTE D'AGRESSIÓ 65 - Conducta oberta que implica intent d'infligir una estimulació nociva o de comportar-se destructivament vers un altre organisme (Moyer, 1976). - Resposta que inclou donar estímuls nocius a la víctima (Rule i Nesdale, 1976). - Conducta que serveix per a desplacar un altre individu, causant-li algun dany, o, corn a mínim, amenacant-lo (Manning, 1977). Sobre aquestes definicions podem fer les observacions següents: a) Algunes d'elles exclouen totalment I'aspecte instrumental de les respostes dites agressives, en canvi, d'altres consideren també aquest aspecte dins la seva definició, per tal d'evitar el problema de la intencionalitat. Anteriorment ja ens hem referit a la conveniencia d'eliminar tot tipus d'agressió clarament instrumental en humans, per tal d'evitar considerar corn agressius actes corn el del nen que pega a un altre per a obtenir el caramel. En humans, doncs, no creiem que es pugui eludir la qüestió de I'objectiu final de la resposta, é: a dir, la intencionalitat. L'intent, en ells, pot ser inferit a través de la conducta verbal. Ara bé, en el cas dels animals subhumans, freqüentment es fa' difícil assegurar I'objectiu d'una resposta, tot i que no per aquesta dificultat hem de dir que en el seu comportament hi manca objectiu. Hinde (1970) assegura que en el cas dels animals només és possible estudiar comportaments, pero no fenomens subjectius, i per tant, diu, només hauriem de fixar I'atenció en el que I'animal fa. En tot cas, I'intent pot ser inferit si I'animal persisteix en el comportament agressiu vers els mateixos estímuls o estímuls similar~ i en moments diferents. En general, pero, corn que no sabem si I'animal intenta produir estimulació aversiva, hem de deixat aquest punt obert a les possibilitats que: 1) realment I'animal tingui corn a objectiu I'atac, o 2) que ataqui corn a mitja per a obtenir un altre objectiu. 6) Algunes definicions només admeten corn agressiu I'acte que, essent agressiu, va dirigit a un organisme viu i, en el cas dels humans, dirigit als humans. D'altres, en canvi, consideren agressiu tot acte que essent agressiu va dirigit ja sigui a un ésser animat, ja sigui a un objecte inanimat. Moyer (1976) assenyala que sota condicions d'estimulació aversiva o de frustració (frustració que, segons ell, és qualsevol condició que bloqueja la realització de I'intent), el comportament agressiu pot anar dirigit a objectes inanimats. És ttvident que tant en humans corn en animals es donen reaccions de destrucció d'objectes inanimats, i es donen quan no hi ha la possibilitat d'atacar a un altre 0rganisme.i tll subjecte es troba -d'acord amb Moyersota condicions de frustració o aversives. c) A1gunc.s de Ics definicions fan referencia a I'agressió cap a altri, d'al- 66 QUADERNS DE PSlCOLOGlA tres, en canvi, no fent aquesta referencia pot interpretar-se que inclouen també corn agressius els danys vers un mateix (autoagressió). Tamnateix, no sempre el dany cap a un mateix és agressiu: un individu que se suicida perque I'entorn que el rodeja se li fa insostenible, insoportable, no té corn a objectiu fer-se mal, sinó acabar amb aquest entorn que li és summament aversiu. O un malalt deshauciat pels metges i que pateix enormement, si desitja morir, no és per fer-se encara més mal, sinó per no patir mes. Aquests i altres exemples, serien considerats corn a comportaments agressius en aquelles definicions que no delimiten l'acte agressiu a l'atac cap a altri, pero al nostre entendre, no es poden etiquetar d'agressius. Ara bé, és cert que existeix I'autoagressió, i aquesta s'observa quan l'animal o l'individu, per les circumst2ncies que sigui, no pot exterioritzar l'atac cap a un altre organisme. d) Hi ha autors que delimiten el comportament agressiu a l'atac d'un animal a un altre de la mateixa especie, és a dir, consideren que l'agressió és intraespecífica, i no consideren agressió l'atac d'un animal a un altre d'especie diferent. Altres autors, tal corn Moyer (1976), inclouen un tipus d'agressió que anomenen predatoria (atac que l'animal dirigeix contra la seva presa habitual). Nosaltres considerem que ni la conducta agressiva és únicament intraespecífica, ni la conducta predatoria és agressiva. Pel que fa a la primera afirmació, molts autors (vegi's la relació en el treball de Martí, 1982) assenyalen, per exemple, la possibilitat d'un component agressiu en els atacs que fa la rata al ratolí. En relació a la segona afirmació, hem de dir que la predacció és conducta alimentatia, i, per tant, s'ha d'associar amb la fam i no amb I'agressió. La majoria d'autors estan d'acord en no incloure la predació sota l'etiqueta de conducta agressiva. Aleshores, quan un animal ataca a un altre d'especie diferent pero no se'l menja, no és predació sinó atac, i si se'l menja és conducta predatoria pero no atac. e) La frustració corn a causa de l'agressió: Miller (1959) modifica la hipotesi original de I'«agressió-frustració» formulada per ISollard et al. (1939), suggerint que la frustració provoca un cert nombre de reaccions, de les quals I'agressió n'és només una. Es considera, doncs, la frustració només corn a incrementadora de la probabilitat que aparegui comportament agressiu, i la seva presentació dependria d'altres factors, tals corn estímuls externs (ex. alta densitat de població), factors inhibitoris, característiques individuals, privació d'aliments, etc. Scott (1962) assenyali que la frustració augmenta l'agressió només quan l'animal ha estat reforcat si reacciona agressivament a situacions frustrants. Davitz (1952), d'acord amb aquesta afirmació d'Scott, asseguri que una persona que esta frustrada, si ha apres a ser agressiva respondri agressivament, i si ha apres a ser cooperativa respondri cooperativament . f) Alliberar estímuls nocius pot ser una condició no necessiria, encara que sí suficient, en el cas dels animals, per a etiquetar una resposta d'agressiva: I'alliberació d'un estímul aversiu (aquel1 que provoca en el qui el rep, fugida o evitació) també pot ser comportament agressiu. Finalment, cal matitzar també -d'acord amb Bandura (1973)- que si un determinat comportament esti legitimat socialment, no el podem considerar agressiu. Aquestes observacions basten per a fer palesa la dificultat d'aillar les condicions necessiries i suficients per a donar una definició clara i satisfactoria de I'agressió. Tanmateix, aquesta tasca pot semblar inútil, i probablement pot oferir més satisfaccions a l'expert en semintica que al científic. A més, les definicions concretes i precises poden ser ficilment ridiculitzades; en canvi, les definicions generals i amplies poden tenir poca utilitat i ser molt poc operatives. Ara bé, malgrat les limitacions implícites a una definició d'un concepte unitari, i assumint el risc que comporta formular una definició més, creiem que per les consideracions fetes anteriorment seria, si més no, menys dolenta una del tipus següent: Tractant-se del comportament agressiu humi i considerant I'agressió entre individus, no entre grups: ((Conducta que té com a objectiu final fer mal, ja sigui físicament ja sigui psicologicament, a un altre individun (tal com ha quedat assenyalat més amunt, només en el cas que hi hagi frustració previa, I'agressió pot ésser dirigida a altres organismes subhumans, o fins i tot, a objectes inanimats). Pel que fa als animals la definició que proposem és la seg,üent: ((Comportament d'atac i/o amenaca que provoca estímuls aversius a un organisme de la mateixa especie, o que en cas de ser d'una altra especie, I'atac no acaba en predació de la víctima)). De tota manera, encara que hem formulat una definició, entenem que el concepte d'agressió 6s poc precís. Tal com diu Hinde (1977) la categoria del comportament agressiu en el seu nucli central 6s clara i hi ha un acord general, pero té els contorns borrosos. La dificultat no ve -d'acord amb Johnson, 1976d'una manca d'inteleligencia o d'una insuficiencia del llenguatge, sinó de que no hi ha un tipus particular de conducta que es pugui considerar ((agressiva)), com tampoc hi ha un procés particular que representi I'agressió. Tal vegada aixo 6s el mes important que es pot dir de la definició de I'agressió, perque suggereix que ha de ser entesa i analitzada a molts ni- 68 QUADERNS DE PSICOLOGIA vells. És per aixb, que potser seria evitar aquest terme en la literatura científica (encara que tingui un valor de comunicació considerable) i acontentar-nos amb la descripció del comportament que ens interessa estudiar en cada moment, analitzant a fans les causes que fan que un organisme determinat, en unes circumstincies determinades, actui d'una determinada manera. En aquest sentit Brain (1981) suggereix que, en cada cas, s'hauria d'especificar clarament el context en el qual la conducta ha estat observada. 1, afegeix, que fóra millor relegar el terme aagressió)) a un nom col.lectiu simple per descriure diverses activitats que provoquen dany, evitant el terme quan es descriuen activitats específiques. D'aquesta manera, diu, eliminariem molts dels problemes que comporten els judicis de valor associats a aquella etiqueta. CONCEPTE D'AGRESSIÓ 69 ALOOCK. J., Comportamiento animal, Salvat Editores, 1978. Versió espanyola de I'edició original Animal Behavior, Sinauer Associates, Inc. Publishers de Sunderland (Massachusetts). BANDURA. A,, Agression. A social learning analysis, Prentice-Hall, inc., Englewood Cliffs, New Jersey, 1973. BARNETT. S.A., «Social stress», dins J.D. Carthy & C.L. Duddington (Eds.), Viewpoints in Biology, London, Butterwoth, 1964, pp. 170-218. BERKOWITZ. L., Agression: A social psychological analysis New York, Mc Graw-Hill, 1962. BERKOWITZ. L., «The concept of agressive drive: Some additional considerationsn dins L. Berkowitz (Ed.) Advances in experimental social Psychology (vol. 2) New York, Academic Press, 1965. BRAIN. P.F., nDfferentiating types of Attack and defense in rodentsu, Multidisciplinary Approches to Aggression Reseach, Elsevier/North-Holland, Biomedical Press, 1981. BUSS. A.H., Psychology of agression, Willy, New York, 1961. BUSS. A.H., «Aggression pays. dins J.L. Singer (Ed.) The control of aggression and violente. New York, Academic Press, 1971. CAMPBELL. M.; COHEN. I.L.; SMALL. A.M.; ~Drugs in aggressive behavior*, Journal of the American Academy of Child Psychiatry, 21(2). 1982, 107-117. CARTHY. J.D. i EBLING. F.J., Proleg de The natural history of aggression, Carthy and Ebling (Eds.), Academic Press, London, 1964. D~v1.r~. J.R., «The effects of previous training on postfrustration behaviorn Journal of Anormal and Social Psychology, 47, 1952, pp. 309-315. DOLLARD. J., DOOB. L.w:, MILLER. N.E.. MOWRER. O.H., SEARS. R.R., Frustration and aggression, New Haven Conn., Yale University Press, 1939. FES~IBAC~I. S.. «The function of aggression an the regulation of aggressive drive,, Psychological Review, 71. 1964, pp. 257-272. . . HINDE. R.A., «The bases of aggression in animals» J. Psychosom. Res, 13, 1969, pp. 213-219. HINDE. R.A.. «Aggression in Animals» Proc. Roy. Sci. Med., 63, 1970, pp. 162-163.. HINDE. R.A., Bases biológicas de la conducta social humana, S. XXI, 1977. Traducció de I'original: Biological bases of human social behaviour, Mc Graw-Hill, 1974. JOHNSON. R.N., La agresión en el hombre y en los animales, El Manual Moderno, S.A. México, 1976. Traduit de I'original: Aggression in man and animals, Philadelphia, Saunders, 1972. MANNING. A,, Introducción a la conducta animal, Alianza Universidad, Madrid, 1977. Traduit de I'original An Introduction to Animal Behaviour, 2nd.edition. E. Arnold (Ed.) Publisher. Ltd., London. MART~. A., Dzferencies individuals, variables socials i dúprenentatge en el comportament . ~ -. agressiu de les rates mascles Wistar, Tesi doctoral, Universitat Autonoma de Barcelona, 1982. Mii.1.1.:~. N.E., Liberalization of basic S-R concepts» dins Psychology, a Study of a Science, study 1. t. 2. S. Koch. red., Mc Graw-Hill, New York, 1959. MOYEK. K.E.. Kinds of aggression and their physiological basis, Communications in Behavioral Biology, 2, 1968, pp. 65-187.- MOYEK. K.E., The ~s~i-ltobiolo~~ oJ Aggression, carnkgie-~ellon University Harper & Row, Publishers, New York. 1976.