La Psicoanàlisi com a mètode científic

Quaderns de Psicologia, 1990, 10. 217-229 LA PSICOANALISI COM A METODE CIENTIFIC* Joaquim POCH** RESUMEN Este artículo versa sobre la categoría cientilfca del psicoanálisis. Trata de evidenciar, desde un punto de vista epistemológico, la ruptura que supone respecto a la metodología empleada por los naturalistas. Incluye una breve referencia a la evolución del pensamiento cientilfico de Freud y compara las similitudes existentes con el pensamiento cientilfico de otras disciplinas, como la física moderna. Finalmente, se incluyen unas consideraciones sobre una metodología «indiciaria» (GZNSBURG, 1979). ABSTRACT This paper concerns the scientific value of Psychoanalysis. It puts on evidence that Psychoanalysis broke with the traditional naturalistic methodology, from the epistemologic point of view. It includes a brief reference to Freud's scientific thought evolution, and compares this with those of other disciplines like physics. Finally some considerations concerning a methodology based on «clues» (GINSBURG, 1979) are also proposed. * Aquest treball ha estat inspirat, pel que fa referencia a l'obra de Freud, en unes notes amablement cedides pel doctor P. Folch Mateu (vegeu bibliografia). ** Departament de Psicologia Fisiologica, Facultat de Psicologia, Universitat de Barcelona. 218 QUADERNS DE PSICOLOGIA LA PSICOANALISI 1 LES CIENCIES NATURALS Com diu José Bleger: ... la psicoanalisi no reuneix únicament la triple condició de ser un procediment terapeutic, un metode d'investigació i un conjunt de teories, sinó que, a més, constitueix un desafiament a la metodologia de les ciencies de la naturalesa (BLEGER, 1977). Per a la psicoanalisi, l'objecte d'estudi de la psicologia varia radicalment dels objectes d'estudi de les ciencies naturals; adhuc crea un metode nou, totalment particular i propi. El metode psicoanalític es fonamenta en dos conceptes basics: la comprensió i la interpretació. El segon és el vehicle per usar la comprensió. És aquí on es produeix la separació de les ciencies naturals, ja que aquestes no tenen capacitat per controlar, verificar i objectivar el procés del moment de comprensió de les dades i els resultats. El discurs de les ciencies naturals troba en el metode analític quelcom que és alie al seu estudi, quelcom que ha apartat, escindit i negat, bé que es dóna constantment com a ingredient sense el qual no seria possible elaborar, investigar i crear la comprensió. El fet que els procediments de control i de verificació que posseeixen les ciencies naturals no siguin aplicables a la psicoanalisi no és pas producte de la mala fe científica, a vegades suposada, del psicoanalista, sinó, en ocasions, d'una deficiencia del mateix metode científic de les ciencies de la naturalesa, que ha exclos tots el elements que interferien en la creació del seu «metode». El camp d'estudi del «naturalista» -en sentit lats'ha anat restringint fins allo que li era possible d'estudiqr amb el seu metode, renunciant a qualsevol altra possibilitat no quantificable des de la seva postura ideologica. Seguint J. Bleger: No es tracta que les cikncies de l'home no entren en el metode cientific. Es tracta que aquest últim no entra en les cikncies de l'home (BLEGER, 1977). El metode científic és valid sempre que no exclogui del seu estudi dues vessants importants pero que sempre són negades: la intervenció humana en els objectes a estudiar i la intervenció de l'observador. El perill de deshumanització de la tecnologia i de la ciencia és antic i conegut, pero mai no es planteja com un problema intrínsec a la metodologia emprada, la qual cosa fa que el que es produeix amb l'esmentada tecnologia tingui gairebé sempre el mateix caracter deshumanitzat. LA PSICOANALISI COM A METODE CIENT~FIC 219 En aquest punt, podem considerar la psicoanalisi corn un desafiament a la metodologia naturalista; aquesta no pot ajudar gens la psicoanalisi en el seu procediment, la comprensió, perque no se la pot explicar a si mateixa. En definitiva, ha bandejat allo que racionalment no pot controlar, objectivar ni verificar: el moment subjectiu de la comprensió. L'objecte d'estudi de la psicoanalisi també és diferent; almenys queda plantejat de cara a estudiar-lo d'una altra manera. Si bé la psicoanalisi va iniciar el seu treball sobre allo que ocorre a l'«interior» del pacient, el descobriment de la transferencia ha fet que l'estudi, durant la sessió analítica, se centri sobre el que esta passant en la relació interpersonal. Aixo implica també l'estudi del que ocorre al psicoanalista (contransferencia). L'estudi del coneixement (epistemologia) perd el sentit corn a fi en si mateix si no inclou l'ésser huma en les seves investigacions. No es tracta de l'estudi d'ens abstractes, sinó de la relació de l'home amb els ens esmentats. Aquestes reflexions sobre problemes tan ardus corn el replantejament de la validesa de la nostra postura ideologica i la necessitat d'una nova epistemologia no van destinades a invalidar tot el que fins ara s'ha descobert, sinó a fer que, tot prenent aquests assoliments en el seu just valor, siguem capacos d'adonar-nos que els fets mai no són «abstractes» i que l'alienació prové de la negació de la participació de l'ésser huma en els fets. Estudiem la metodologia que sigui: observarem que no ens informa sobre corn investigar, és a dir, sobre corn pensar i crear. Els nostres investigadors actuals són sovint bons recopiladors de dades preparades per a l'observació, la compilació i la comprovació, pero no estan preparats en general per realitzar una tasca «creadora», «descobridora», ja que una metodologia no ensenya pas corn «crear». La psicoanalisi, al contrari que les ciencies naturals, pretén -amb tots els perills que aixo comportaafrontar aquesta situació, va més enlla del metode i n'investiga la naturalesa mateixa. La psicoanalisi s'ha creat per estudiar justament aquest terreny que escapa a la metodologia ((científica)), el terreny de la interrelació de l'objectiu-subjectiu, el terreny de la irracionalitatracionalitat i la seva interrelació. Quedar-se aquí, pero, seria ingenu i perillós: no seríem capacos d'entendre que la psicoanalisi té plantejats problemes seriosos, greus insuficiencies metodologiques, sobretot pel que fa referencia al control, a la comprovació i a l'objectivació. Seria el mateix que no reconeixer l'enorme validesa dels metodes científico-objetius i, per tant, negar tot allo 220 QUADERNS DE PSlCOLOGlA que han assolit. Ens cal acceptar que uns camps d'investigació ocupen el que els altres semblen haver bandejat; s'imposa, per tant, una profunda i seriosa reflexió des de tots dos terrenys per intentar una integració més útil i prolífica. Qualsevol esforc que tendeixi a una integració de la nostra tasca revertira en una millor comprensió del nostre objecte d'estudi. La psicoanalisi ha d'entrar en contacte amb altres camps científics, ha de saber trobar tot allo que la pugui beneficiar sense renunciar al seu metode. Tot allo que aparti de l'obscur dogmatisme tant l'analista com 17«objectivista» redundara en una millor integració i, en conseqüencia, en un coneixement millor de la realitat. FREUD 1 EL METODE PSICOANAL~TIC Si Freud va crear alguna cosa, si en va descobrir alguna i si alguna l'ha fet immortal a les nostres ments, no és tant l'aparell metapsicologic descrit per ell, sinó el seu metode: el desenvolupament d'una psicologia comprensiva que penetra en els fenomens psicologics normals o patologics i en els seus significats. Freud representa la vocació de servir alhora un ideal científic i un ideal huma. Aquesta tasca d'unificar dues proposicions tan diferents li devia reportar moments molt productius i fecunds, i d'altres de descoratjament per la impossibilitat d'obtenir-ne una entesa. Freud és fidel al mktode científico-natural i alhora es rebel-la contra la seva immobilitat. Amb la seva subversió enriquira la ciencia; amb la seva actitud, ens ha mostrat com és de necessari ser fidel a la doble dimensió de l'home: la dimensió naturalista i la humanista. Superar la dicotomia cartesiana és una tasca difícil, apassionant i motiu de grans troballes. Amb aquesta actitud aconsegueix de vincular el simptoma corporal amb la realitat mental del malalt (recordem els seus primers escrits sobre la histeria) (FREUD, 1895). Així arriba a descobrir que el símptoma corporal, el somni, el tret de caracter, etc. són l'expressió d'una transacció, d'un compromís entre tendencies oposades, com ara l'agressió i la submissió, la sexualitat adulta i la infantil, el narcisisme i l'altruisme, etc. Establerta aquesta relació estructural entre els ambits corporal i mental, Freud haura d'anar cap a l'establiment d'una altra relació integrativa entre els diferents moments de la historia del malalt. El símptoma sintetitza, en la seva materialització concreta, passat i present; el trauma LA PSICOAN~~LISI COM A METODE CIENT~FIC infantil és reviscut ara en la situació present en tant que aquesta evoca la situació infantil traumatica. En aquesta actitud, Freud encara s'exclou corn a observador que participa en l'acte exploratori; creu que la seva interpretació, que la seva versió dels fets, gaudeix de la pretesa objectivitat del metode naturalista. A partir de 1897, s'adona que aquesta teoria traumatica té molt d'absolutista i unilateral, ja que pretén explicar-se, a través d'un fet del passat remot, la complexa realitat del malalt. Així, Freud deixa de considerar el passat corn un fet petrificat, localitzat estaticament en el temps, i el considera corn una experiencia viva, corn una historia vital interna, corn un canvi i un desenvolupament en la dialectica constant del subjecte amb l'experiencia oferta pel present (FOLCH, 1980). Així la reconstrucció del passat resulta un fet secundari de l'analisi. El que importa del passat infantil és corn es reprodueix en la relació que el malalt estableix amb el psicoanalista. Neix, d'aquesta manera, el concepte de transferencia, que és l'expressió dramatitzada de la relació infantil amb els seus objectes mentals. La metodologia freudiana s'ha mogut entre pols oposats: realitat externa i interna, conscient i inconscient, passat i present, instints de vida i de mort, etc. Freud no treballava per assolir una síntesi o transacció definitiva dels dos pols dialectics, sinó que s'esforqava a ampliar cada pol oposat, tot tractant de desnivellar amb nous interrogants la pretesa sintesi provisional a que havia arribat. Aquesta metodologia dóna suport al caracter científic del treball del psicoanalista, donat que no pretén arribar, a veritats irrefutables sinó que les seves conclusions son sempre obertes a ser refutades. Aquesta actitud metodologica revoltara el pensament empíric tradicional, acostumat a fer correspondre un fenomen a una causa. Freud proposa diferents condicionants per a un mateix fenomen, diferents motivacions per a una mateka expressió de comportament o per a un símptoma. Aquesta plurideterminació, que té un caracter positiu en la mesura que resta oberta a noves aportacions o descobertes, es rep malament des d'una mentalitat científico-positivista, la qual sempre reclamaria una significació Única i exhaustiva per a cada fenomen. Fer del conflicte, de la realitat mental, un objecte científic, fer entrar aquest objecte dins el terreny de les dades observables, era tractar d'incloure en un sistema científic experimental, observable, zones de la vida mental que havien estat fins aleshores excloses de la consideració psico- 222 QUADERNS DE PSICOLOGIA logica i, no cal dir-ho, de la practica medica habitual. En aquesta situació, es va donar la paraula al malalt, i aquest va comencar a explicarnos, per unes vies insospitades, el seu desig de comunicar-se i d'explicar el seu propi conflicte, que ni el1 mateix entenia. El dialeg metge-malalt no entrava en la consideració de la simptomatologia. Una pretesa objectivitat el deixava lluny, les seves paraules eren mers sorolls que, com a molt, servien per fer un recull fred i aseptic de símptomes, que acabaven per construir una síndrome abstracta susceptible o no de tal tractament. També s'acosta a la descoberta de la transferencia i descobrí la necessitat de l'autoanalisi. Com a científic, va comprendre la necessitat de tenir en compte la realitat mental del psicoanalista, ja que amb aquesta s'avaluaven l'experiment i els resultats. LA TASCA PSICOANALITICA, UN AFER TERAPEUTIC 1 CIENTIFIC Partint de la base que per a molts el fenomen de la transferencia no és una dada com a tal sinó una teoria, s'entén la impossibilitat de comprendre la investigació que es pot dur a terme durant una sessió psicoanalítica. En la dita sessió s'investiga, es busca, allo que no es coneix. La sessió psicoanalítica pot comparar-se a l'experiment realitzat al laboratori. L'experiment és el fenomen de la relació interpersonal establerta, mentre que el laboratori seria el marc espacio-temporal determinat en el «contracte» psicoanalític. La logica de treball psicoanalític no s'ajusta realment a la logica d'allo que anomenem racionalitat, en la mesura que la raó que apliquem per demostrar s'aparta bastant del raonament que apliquem per comprendre, pensar i investigar (POCH, 1980). En la sessió analítica es treballa sobre unes dades que no sempre poden ni han de ser «allo que s'ha vist» o «s'ha escoltat)), sino també, i aquesta és una de les pedres fonamentals del metode psicoanalític, «allo que se sent». Per tant, la naturalesa de la dada psicoanalítica és complexa, ja que es tracta d'una interrelació de dues persones que estan , involucrades per complet. En conseqüencia, la dada queda configurada en una certa proporció pel psicoanalista mateix, i és aquí on creiem que l'actitud científica de l'analista és irreprotxable en tant que inclou en l'observació aquells fenomens que l'«objectivisme» exclou. La nostra convicció és que s'és més objectiu quan es té in mente la subjectivitat. LA PSICOANALISI COM A METODE CIENTÍFIC 223 El psicoanalista, amb l'actitud i les dades que ofereix el malalt, formula hipotesis sobre la relació particular que té lloc entre el1 i el pacient, hipotesis que han de ser verificades o corregides en la relació ulterior de l'analista amb l'analitzat. Tot aixo no vol suposar que la psicoanalisi pertanyi al camp de les ciencies físico-matematiques. La psicoanalisi sempre té alguna cosa de ciencia natural i de ciencia historica, de ciencia lingüística i de ciencia social. Aquests serien els elements constitutius d'un metode que va configurant-se amb una independencia creixent i amb unes vinculacions cada cop més extenses amb d'altres ciencies. Aquesta peculiaritat li vindria donada pel particular objecte d'estudi que té. Els rendiments que la psicoanalisi ha donat són nombrosos. En patologia, ha constatat la importancia verificada i decisiva de la biografia del malalt i de la situació emocional d'aquest en la producció i en la cura de tota mena de malalties. Pel que fa a la psicologia, ha aportat els fonaments d'una nova teoria de la percepció, la qual deixa de ser considerada com un procés centrípet simplista i esdevé un procés circular a causa de l'interjoc de projeccions i d'introjeccions. En la neuropsicologia, ha permes d'establir les correspondencies entre les mancances d'assistencia maternal i els trastorns funcionals i lesionals del sistema nerviós. En ciencies socials, la psicoanalisi ha aportat l'estudi de dinamica de grups. 1 podríem continuar, pero valgui aixo de mostra. UNA COMPARACIÓ: PSICOANALISI 1 FISICA Sense voler equiparar la psicoanalisi a la física, m'agradaria encara fer un seguit de consideracions que puguin fer-nos entendre quant de comú hi ha entre totes dues metodologies i, en definitiva, comprendre com el pensament científic no és pas equiparable al metode experimental. El pensament científic és aquel1 que tracta de coneixer la veritable natura de la realiiat. Tracta, per tant, d'allo que és desconegut. Un tecnic és una persona altament entrenada, que té per treball aplicar tecniques i principis ja coneguts. A vegades anomenem científic el que es senzillament tecnica, aplicació de lleis formulades i reconegudes com a valides. El parany en que cauen molts dels nostres investigadors és que miren de descobrir parceleles de realitat per mitjans purament tecnics, sense poder-se atansar, per la rigidesa que els metodes comporten, a allo que realment és desconegut. 224 QUADERNS DE PSlCOLOGIA En resum, el científic pretén descobrir, el tecnic aplica allo que ja ha estat descobert; pero el que fa el científic, és descobrir o crear? Molta gent pensa que el descobriment és un veritable acte de creació. Si aixo fos així, la distinció entre ciencia i art quedaria per forca molt poc clara. El mateix Albert Einstein deia: Els conceptes físics són creacions lliures de la ment humana, i no estan, encara que ho sembli, determinats de forma única pel món exterior. En el nostre esforc per comprendre la realitat, sorn quelcorn així com un home que tracta d'entendre com funciona un rellotge tancat a la seva caixa. Veu l'esfera, les busques que es mouen i potser, fins i tot, escolta el tic-tac, pero no té els mitjans per obrir la caixa. Si es tracta d'un home d'enginy, pot formar-se una idea del mecanisme responsable de totes les coses que esta veient, pero mai no podra estar segur que el model, la imatge que es va formar en la seva ment, sigui l'única capaq d'explicar les coses que esta observant. Mai no podra estar en condicions de comparar el mecanisme real amb la imatge que el1 se n'ha format, i ni tan sols imaginar les conseqükncies d'una tal comparació (EINSTEIN i INFIELD, 1938). Fer una explicació de la realitat que observem és un acte de creació. És una forma d'expandir els límits que ens havíem imposat anteriorment. La diferencia entre el geni i el psicotic sols queda confirmada per I'adequació entre el comportament de la realitat i la nova teoria proposada pel primer. El psicotic, tot i havent proposat una nova teoria de la realitat, en un esforc creatiu incomparable, queda marginat de la creació, de la genialitat, d'aberrants que són les seves proposicions. En arribar a aquestes altures cal preguntar-se, pero, si Galilei, amb les seves investigacions, no va ser considerat un bruixot, un alienat de l'epoca. Un dels problemes que freqüentment té plantejats la psicoanalisi és el seu sistema comunicatiu. El físic troba en el llenguatge matematic la via d'expressió més concisa; pero, desgraciadament, aixo el torna i~intel-ligible per als que no tenen un bon cabal de coneixements matematics. La psicoanalisi xoca amb el mateix problema. En primer lloc, no disposa d'un llenguatge tan específic i concís com el matematic, i en segon lloc, un cop ha creat unes formules explicatives dels seus descobriments, xoca amb la dificultat que aquest llenguatge és massa específic per als que no hi estan avesats. Una altra dificultat és que el llenguatge ens permet de parlar d'una experiencia, pero tots sabem que la descripció d'una experiencia no és de cap manera l'experiencia en si. Per aixo resulta tan difícil la transmissió de l'experiencia psicoanalítica quan aquesta no es viu, sinó que queda resumida en una xerrada. La psicoanalisi no pretén ni pot invalidar tot un seguit de coneixements anteriors o concomitants a ella, sols tracta d'elevar la perspectiva d'observació, d'ampliar els límits arnb que ens trobem. La física newtoniana no desaparegué pas perque fos formulada la teoria de la relativitat; el que Einstein realment va descobrir fou que la forma en que s'havia anat observant la natura no era prou ampla i no copsava tot el que era necessari per explicar els fenomens que podien ser observats. Einstein havia trobat el límit de les teories prkvies. De la kateixa manera, Freud.,-.. .-- arnb les seves descobertes, marca els límits de les teories previes i en postula una de nova, arnb un poder explicatiu que fa més entenedor el trastorn mental i la vida psíquica en general. Donem-li de nou la paraula a Einstein: Crear una nova teoria no consisteix a destruir el ve11 graner i aixecar en lloc seu un gratacel. Es més aviat com escalar una muntanya, guanyant perspectives noves i més amples, descobrint contactes inesperats entre el nostre punt de partida i el ric paisatge que se'ns revela al seu entorn. Pero el punt de que partim continua existint i pot ser vist, encara que ens sembli més petit i hagi passat a ser una petita part de la nostra perspectiva més amplia, que hem assolit en superar els obstacles del nostre cami, ple d'aventures cap al cim (EINSTEIN i INFIELD, 1938). De fet, en l'elaboració de les teories cientifiques, com ara el cas de la metapsicologia de Freud, l'important és fer una explicació d'un reguitzell de fenomens que d'altra forma no en tenen. En efecte, descriure una crisi vegetativa o un irrefrenable ritual obsessiu cada vegada que el malalt s'acosta o topa arnb una fantasia de rivalitat, correspon a l'observació d'un fet clínic més o menys repetit durant el curs de les sessions. Deduir de tot aixo que aquella persona frena el seu impuls competitiu o se'n defensa mitjancant la crisi d'ansietat o el ritual obsessiu és interpretar uns fets i fer una afirmació metapsicologica en el sentit dels mecanismes de defensa, és a dir, que en atansar-se a l'acompliment impulsiu, hom pot reaccionar arnb una ansietat paralitzadora o arnb una dissociació de si mateix, a fi de negar, diferir o modular l'impuls inicial. Pero deduir d'aquests i d'altres fets que una característica de l'home és un dualisme de pulsions basiques, una constant dialectica entre pulsions de vida i de mort, arnb les diferents variants de fusions i defusions d'un i altre, aixb és una deducció metafísica. Si un dels avancos que va fer Freud va ser incorporar l'observador dins l'acte d'observació, i tenir en compte la seva participació activa, els físics del nostre temps estan en les mateixes. Així ens ho explica John Wheeler, físic nord-america: