Extraversió, relaxació i suggestió

Quaderns de Psicologia, 1990, 10, 57-70 Rosa Maria RAICH* Juan Carlos ALBALADEJO** RESUMEN En este trabajo se analiza la relación que pueda existir entre extraversión, la respuesta a tres pruebas de sugestión y una técnica de relajación. Los resultados no avalan la relación entre sugestión y respuesta fisiológica a la relajación, pero sí entre respuesta a una prueba de sugestión y el autoinforme a la relajación. Por otra parte, los introvertidos tienden a responder fisiológicamente a la relajación. ABSTRACT In this work we analize the possible relationship between extraversion and answer to suggestion and relaxation techniques. The results don't warrant the relationship between suggestion and physiological answer to relaxation, but they do between the answer to one suggestion test and the self answer to relaxation. On the other hand introvert subjects tend to answer physiologically to relaxation methods more than extrovert subjects. * Professora de 'Terapia de Conducta i Avaluació conductual. Departament de Psicologia de la Salut, Universitat Autbnoma de Barcelona. ** Alumne de l'assignatura de Terapia de la Conducta, de cinqut curs de Psicologia, Universitat Autbnoma de Barcelona. QUADERNS DE PSICOLOGIA La relaxació és una de les tecniques més utilitzades actualment en la terapia de conducta, sigui com a part integrant de la dessensibilització sistematica, o bé com a tecnica d'autocontrol. També s'utilitza en medicina conductuall i, en general, per tractar els tipus de trastorns més variats: ansietat, insomni, quequeig, obsessions i compulsions, i molts problemes fisiologics, entre d'altres. En la practica clínica és facil observar diferencies individuals marcades respecte de la relaxació, sobretot pel que fa a la primera sessió. Aquestes diferencies difícilment poden atribuir-se a aspectes detectables a u11 nu: per exemple, és difícil relacionar-les amb un nivel1 socio-cultural o intel-lectual. Les diferencies més marcades es troben en pocs individus, des d'aquells que ja al primer moment leviten el braq sense haverlos donat cap indicació sobre aixo, fins a aquells altres que no saben diferenciar entre la tensió muscular forta i la distensió. Les tkcniques de relaxació a l'abast del terapeuta són molt variades. La més utilitzada en terapia de conducta és la fonamentada en el metode de Jacobson per a grups de músculs. Wolpe, quan planteja la dessensibilització sistematica, la utilitza. CAUTELA i GRODEN (1978) la descriuen en el seu llibre Relaxation de manera senzilla i didactica, tot afegint-hi tecniques addicionals (autoregistre, reforcament.. .). D'altra banda, hi ha tecniques de relaxació diverses, com l'entrenament autogen de SCHULTZ (1932), la relaxació ocular (que també fou descrita per Jacobson), la meditació, tecniques derivades del ioga o que s'hi basen, la relaxació imaginativa i d'altres. LICHTEIN i FISHER (1985) donen una versió diferent del metode de Jacobson, que anomenen «relaxació passiva», on no s'inclou la fase de contracció muscular sinó que es dóna una serie d'instruccions per fixar-se en les sensacions que aporten les difeBARR TAYLOR, C., ((Adult Medical Disorders)), dins M. HERSEN, A.S. BELLOCK i A.E. KAZAIN, 1982, Znternational Handbook of Behavior Modification and Therapy, Plenum Press, Nova York; aporta una taula d'alteracions en que s'ha utilitzat la relaxació, i les classifica segons el criteri següent: trastorns en que s'ha demostrat, almenys en dos treballs controlats, la superioritat de la relaxació sobre d'altres tractaments, usant un grup control i amb un seguiment de tres mesos com a mínim: hipertensió esencial, migranya, cefalees de tensió i insomni; trastorns en que s'ha utilitzat la relaxació com a tractament pero sobre els quals no hi ha prou estudis per confirmar-ne l'eficacia: P.V.C., taquicardia paroxistica atrial, asma, nausees, colon irritable, tolerancia al dolor i espasme muscular. rents parts del cos; també s'introdueixen elements de tipus suggestiu: augment o pkrdua de pes, etc. Aquesta variant de la tecnica de Jacobson la trobem descrita a HAYNES et al. (1974). Per altra part, W.C. COE (1980) explica detalladament la ((relaxació i concentració absorta», una tecnica que incideix en diferents grups de músculs sense la fase de contracció. Aquest autor relaciona íntimament algunes proves de suggestió amb la relaxació, que també anomena suggestió. De totes les tecniques esmentades ja hem assenyalat que la més utilitzada és la de Jacobson, possiblement per la seva facilitat d'apíicació. Pensem que d'aquesta tecnica hi ha diferents versions, que podríem ordenar des de les que tenen un component més muscular, les quals inclouen principalment exercicis de contracció-descontracció, fins a les que presenten un component més suggestiu i menystenen la fase de contracció. a) Relaxació descrita per CAUTELA i GRODEN (1978). b) Relaxació descrita per J. WOLPE. c) Relaxació ocular (descrita per JACOBSON mateix). 6) Relaxació passiva. e) Relaxació i concentració absorta, descrita per COE (1980). Evidentment, cal que un bon clínic sapiga utilitzar, d'entre les diverses tecniques de relaxació al seu abast, la que s'adigui més al subjecte que té al davant. La relació entre relaxació i suggestió sembla que hauria de ser molt més intensa entre les tecniques darreres de la nostra llista (d i e). El mateix W.C. Coe ja hem vist que relaciona aquests dos aspectes. La tecnica de relaxació que hem utilitzat en aquest treball es correspon amb aquestes darreres, ja que no inclou fase de contracció, insisteix en les sensacions del subjecte en diferents grups de músculs i suggereix una imatge tranquil.litzadora un cop s'ha treballat la musculatura. H. J. EYSENCK (1953), en el seu Estudi cientlyic de la personalitat, aborda la relació entre factors de personalitat i suggestionabilitat. Els resultats van en la línia que assenyala que no foren els histerics (extravertits-neurotics) els que millor se suggestionarien, com classicament s'havia anat afirmant, sinó més aviat els introvertits-neurotics (distímics). Aquests resultats també els recull YATES (1970). L'objectiu d'aquest treball és, doncs, d'una banda, cercar la relació entre introversió-extraversió i suggestió, i d'una altra, la relació entre suggestió i relaxació en aquests subjectes. 60 QUADERNS DE PSICOLOGIA MATERIAL 1 METODE 1. Resposta d'extraversió-introversió Passament de 1'EPI a grans grups d'alumnes de Primer Cicle. 2. Proves de suggestió a) Brac: en aquesta prova es demana al subjecte que pressioni amb el brac i el puny dominants sobre una superfície vertical (la paret) amb tota la forca de que sigui capac. Es manté aquesta postura durant 45" i a continuació se li demana que es distancii amb un pas llarg de la paret. S'observa si el subjecte deixa aixecar el seu brac, com és natural seguint la inercia de la pressió exercida, o si el manté premut contra el cos (Annex 1). b) Pendo1 de Chevreul: en aquesta prova es fa seure comodament el subjecte en una butaca acostada a una taula de treball. A la taula hi ha una cartolina amb un cercle travessat per dos diametres (un de vertical i un altre d'horitzontal respecte del subjecte). Un col4aborador llegeix un text (Annex 11) després d'haver-li ensenyat com ha d'aguantar el pendo1 i a quina distancia (4 cm) de l'encreuament dels diametres. 3. Prova de relaxació La que ja s'ha descrit i que es presenta enregistrada en una cinta per no variar d'un subjecte a un altre. El subjecte s'ha d'estirar en decúbit sobre un matalas i ha de mantenir els ulls tancats i no parlar durant la prova. Es donaven unes instruccions previament a l'administració d'aquesta prova (Annex 111). Mesura de les proves 1. Extraversió-introversió Notes brutes obtingudes pels subjectes que responien 1'EPI: inferior o igual a 8 i superior o igual a 15. 2. Proves de suggestió a) Brac: Dos observadors registraven la resposta en dues categories: aixeca el brac/no l'aixeca. Vam comprovar la fiabilitat de l'observació. b) Pendol: Dos observadors registraven les oscil~lacions del pendo1 en sentit vertical (sobre l'eix vertical: P.V.) i girant al voltant del cercle (P.C.). Vam comprovar la fiabilitat de l'observació. 3. Pro va de relaxació Vam considerar dos parametres. Per una part, el que anomenarem autoinforme, en que el subjecte qualificava, un cop acabada la relaxació, la seva resposta subjectiva en un índex del O al 9. D'altra banda hi ha la resposta fisiologica de tensió muscular al brac dominant, mesurada per mitja de l'aparell d'EMG LE123, i que vam registrar abans de comencar la relaxació, estant el subjecte estirat, i després d'acabar-la (pero abans de la recuperació del to muscular). Aquest parametre l'hem estudiat per mitja de la fórmula següent: Valor previ - Valor post Valor previ Altres variables estudiades - Expectatives: es demanava al subjecte si creia que podria relaxar-se. - Experiencia: se li demanava si s'havia relaxat anteriorment. - Sexe. - Neuroticisme: vam recollir les dades brutes de neuroticisme dels alumnes escollits, obtingudes també amb I'EPI. Procés de la investigació Passament del qüestionari EPI en una mostra de més de 300 alumnes de Ir. cicle de Psicologia. els que tenien puntuacions brutes en extraversió iguals o inferiors a 8 i iguals o superiors a 15 (inclos). QUADERNS DE PSlCOLOGlA Avisar individualment cada alumne escollit que passi a una hora determinada pel laboratori per fer una prova de relaxació. Anotar sexe i preguntar per experiencia i expectatives. Sotmetre cadascun dels individus a la prova del braq 45". Registrar la resposta dos observadors. Sotmetre cadascun dels individus a la prova del pendo1 vertical i circular. Registre per dos observador~. Sotmetre cadascun dels individus a la relaxació gravada. Registrar la resposta electromiografica. Un cop acabada la relaxació, demanar a cada individu la seva autoinformació en una escala de O a 9. Analisi informatica de dades mitjanqant el sistema SPSSX. Descripció de la mostra La mostra la componen 44 alumnes de Primer Cicle de Psicologia de la Universitat Autonoma de Barcelona, escollits a l'atzar entre els que havien tret notes brutes en extraversió inferiors o iguals a 8 i superiors o iguals a 15. El tant per cent d'introvertits és de 56, i el d'extravertits, de 43,9. Quant al sexe, la proporció és d'un 75% de dones i un 25% d'homes (proporció, d'altra part, freqüent entre els nostres estudiants de Psicologia). Entre les diferencies que es van trobar quant a sexe, constatem que els homes són més extravertits que les dones. Proves estadístiques Les proves estadístiques utilitzades en l'analisi informatica mitjancant I'SPSSX han estat: - Normalitat Kolmogorov-Smirnov (instrucció NPAR TESTS K-S (NORMAL)). - xZ, dades independents (instrucció CROSSTABS). - x2, dades aparellades (instrucció NPAR TESTS MCNEMAR). - Comparació de mitjanes T d7Student (inst. T-TEST). - Correlació de Pearson (inst. PEARSON CORR). Com era d'esperar, a causa del fet que hem recollit les puntuacions extremes, la variable quantitativa ((puntuacions brutes EPI» no segueix la llei normal, per la qual cosa hem aplicat les proves no paramktriques corresponents quan hem fet comparació de mitjanes i correlació de Pearson (instruccions NPAR TESTS M-W i NONPAR CORR). RESULTATS La resposta dels subjectes, quant a l'expectativa de relaxar-se, és d'un 64,7070 que contesten afirmativament i d'un 35,3% que creuen que no es podran relaxar, expressat en percentatges totals sobre les respostes obtingudes. En aquesta variable, pero, hi ha perdua d'informació, ja que deu subjectes no es defineixen. 64 QUADERNS DE PSICOLOGIA Respecte de l'experikncia, el 793% no s'ha relaxat mai, pero el 20,5% sí que ho ha fet. Quant a les proves de suggestionabilitat, la resposta expresada en tant per cent és molt alta en la prova del pkndol, sobretot en el pkndol circular, on un 84,1% el mouen i un 15,9% no. No ho és tant respecte del pendol vertical (75% sí i 25% no), i ho és menys encara en la prova del braq (43,2% sí i 56,8070 no). La relaxació mesurada per mitja de l'autoinforme, agafant com a criteri igual o inferior a 4 no relaxat, i igual o superior a 5 relaxat, dóna com a resultat que un 81,4% diuen que es relaxen, i un 18,6% no. En general, la major part dels subjectes creuen que s'han relaxat. Si agafem la mesura d'EMG, el 75% es relaxen i el 25% no. (Criteri: no es relaxen els individus que obtenen una puntuació O o negativa. Es relaxen els individus amb índex superior a O). De les tres proves que hem utilitzat per mesurar la suggestionabilitat, és el pkndol, tant vertical com circular, la que la mesura millor (afirmem aixo amb un risc d'error de 1'1,5070 per al P.V. i del 3% per al P.C.). Aquest resultat també es manté quan analitzem el grup d'introvertits (P.V. amb P = 0,0391 i P.C. amb P = 0,Ol). Dins aquestes proves trobem independencia entre la prova del braq i les del pkndol; no, en canvi, entre les dues del pkndol, on hi ha una relació directa: els qui responen al pkndol vertical també ho fan al P.C. (P = 0,008). D'aquests resultats podem deduir que la prova que ens discrimina més la suggestió és la del P.V., ja que, d'una part, els subjectes que hi responen també ho fan al P.C., i no és tan general com la del P.C., a la qual responen la majoria dels subjectes. La prova del brac sembla que té poc pes específic com a mesura de la suggestió. Quant a l'objecte del nostre treball, en la part que pretenia trobar relació entre suggestió i relaxació, observem que la resposta subjectiva a la relaxació (que anomenem autoinforme) es independent de les proves de suggestió (brac i P.C.), pero no respecte del pendol vertical, ja que els subjectes que mouen el pkndol en aquesta direcció presenten una mitjana d'autoinforme superior als que no el mouen. És a dir, els que són suggestionables (en aquesta prova) diuen que s'han relaxat (P = 0,028). No hi ha relació quan el criteri de mesura de la relaxació és la resposta fisiologica. El fet que es respongui a les proves de suggestió no té res a veure amb la resposta a la relaxació mesurada a través d7EMG. D'altra part, tampoc no hem trobat cap relació estadística entre la suggestió i les expectatives ni l'experiencia. És a dir, que el fet que els subjectes creguin que poden relaxar-se o que tinguin experiencia previa no pressuposa que es respongui positivament a la suggestió, ni tampoc a la relaxació (tant subjectiva com fisiologica). Quant a l'altre aspecte que ens havíem plantejat (si la variable extraversió es relacionava amb resposta a la relaxació) trobem que, d'una part, és independent el grau d'extraversió de la resposta subjectiva a la relaxació (autoinforme), pero no quant a la resposta-fisiologica: els subjectes introvertits presenten una mitjana de resposta fisiologica més alta que els extravertits. És a dir, que els introvertits es relaxen més (P = 0,027). No hem trobat cap relació entre aquest tret de personalitat, i autoinforme i experiencia. Quan analitzem les notes de neuroticisme de la nostra mostra trobem una relació directa entre neuroticisme i extraversió: com més puja extraversió més puja neuroticisme (P = 0,005). Segons el sexe, observem que, d'una banda, els homes són més extravertits que les dones (P = 0,012), i que si dividim la mostra en dos grups seguint aquest criteri, en el grup de dones es manté que la prova del pendo1 mesura millor la suggestionabilitat (P.V. amb P = 0,0018 i P.C. amb P = 0,0001). En canvi, en el grup d'homes no es manté i les respostes de suggestionabilitat depenen del tipus de prova. CONCLUSIONS Els resultats d'aquest treball ens confirmen que hi ha una certa relació entre suggestió i relaxació quan aquesta darrera és del tipus d o e de la classificació descrita previament. És a dir, els subjectes que responen a la prova del pendo1 vertical diuen que es relaxen més que els que no hi responen (volem valorar que aquesta prova de suggestió és la rnés discriminativa de les tres que hem utilitzat). En canvi, no hem trobat cap relació estadística entre suggestió i resposta fisiologica, ni tampoc entre extraversió i suggestió. En la nostra mostra no es confirma cap relació com la descrita per Yates sobre els estudis de H. J. Eysenck. Respecte de la resposta a la relaxació, no trobem cap relació entre les mesures d'autoinforme i resposta fisiologica en la població ,origen de la