El discurs científic i els processos d'institucionalització científica a la sociologia. El cas de la revista Papers (1973-1993)

EL DISCURS CIENTÍFIC I ELS PROCESSOS D~INSTITUCIONALITZACIO CIENTÍFICA A LA SOCIOLOGIA El cas de la revista Papers (1 9731993) Xavier Marin Francisco J. Miguel José Antonio Noguera Xavier Rambla Joan Taguenca Departament de Sociologia, Universitat Autbnoma de Barcelona Resum Els diversos corrents de la sociolo ia de la cihzcia sovint han dirigit la seva atenció exclusiva bé a léstudi dels dS zscursos cientifics, bé al de les estructures i interaccions institucionals que els produeixen. Aquest article és un intent deposar en relació aquests dos nivells d'andlisi i d'aplicar els resultats a léstudz sociolbgic de la sociologia. En primer lloc, es formula un sistema conceptual ue p,rova de sintetitzar algunes contribucions dáquells corrents. En segon r%r. s aplica aquest sistema a lándlisi em írica de la revista Papers, amb la intenció de mostrar aue els discursos cienti #' ICS s'han de Dosar en relació amb les rictiques socials de les comunitats que elsformuleL Els resultats d'aquesta a;zdlisi palesen léxist>ncia d'efectes perversos alprocés d'institucionalització de la soczologza catalana en els últims vint anys; aquests resultats sugereixen la necessitat de revisar els models tradicionals d'institucionalitzacio cientz9ca. Las diversas corrientes de la sociologia de la ciencia a menudo han centrado su atención exclusiva o bien en el estudio de 10s discursos cientz~cos, o bien en el de las estructuras e interacciones institucionales que losproducen. Este articulo es un intento de oner en relación ambos niveles de analisis y de aplicar los resultados al estu k' io sociológico de la sociologia. En primer lugar, se formula un sistema conceptual que intenta sintetizar algunas contribuciones de aquellas 1. Aquest article és un resum d'una investigació que va ser realitzada durant els mesos d'abril, maig, juny i juliol de 1993, a proposta de la direcció de la revista Papers. Els autors volem agrair expressament el suport de Teresa Torns, sense el qual l'estudi no s'hagués portat a terme. Així mateix, agrriim les col.laboracions puntuals de Reyes Varella, Núria Sensat, Joan Estruch i Fernando Alvarez-Uria. Papers 42 (1993) (49-104) ((Papers)): Revista de Sociologia corrientes. En segundo lugar, se a lica este sistema al análisis empirico de la revista Papers, con la intención ue 10s discursos científicos deben ponerse en reiación con las de las comunidades que 10s formulan. Los resultados de la existencia de efectos perversos en elproceso de institucionahzación de Id socio~og'a catalana durante 10s Úb timos veznte años; tales resultados sugieren la neceszdad de revisar 10s modelos tradicionales de institucionalización cientzpca. Dzfferent trends in sociology of science have often paid exclusive attention whether to the study of scientzfic discourses, or to that of the institutional structures and interactions whzch product them. This paper is an attempt to relate both levels of analysis, and to apply the outcomes to the sociological study of sociology. On the one hand, a conce tual system which tries to s nthesize P X some contributions made by those ten encies zs outlined. On the ot er hand, this system is ap lied to the empirical analysis oflapers; the aim of this analysis is to show t R at scientific dlscourses have to be related to the social practices of the communities whichproduct them. The results of this analyris show the existence of undesired effects in the process of institutionalizatzon ofcatalan sociology along the last twen ears; these results sugest the necesszty of re-examining the traditional mo2Gof scientzjc institutzonalization. O. INTROD UCCI~: LES DIFICUL TATS D 'UNA SOCIOLOGIA DE LA SOCIOLOGIA L'objectiu de l'estudi en quk es basa aquest article era doble: 1) Elaborar tebricament uns esquemes d'interrelació entre el discurs cient@ i els processos di'nstitucionalització de les comunitats cientz9que~ aquests esquemes intentaven sintetitzar les aportacions fetes per diversos corrents de sociologia de la ciencia i discutir la seva idonei'tat per a l'estudi de les cikncies socials. 2) Fer una primera aproximació empírica, des d'aquesta perspectiva tebrica, a partir de l'anaisi d'un cas concret de l'esmentada interrelació. El supbsit metodolbgic d'aquesta anaisi era que les pagines d'una publicació cientifica peribdica com Papers permetien rastrejar determinats trets del peculiar procés d'institucionalització de la sociologia a Catalunya en els últims vint anys; és a dir, que els continguts latents o no clarament explicitats del discurs científic publicat ens proporcionen informació sobre l'organització de la comunitat cientifica que el produeix. És necessari fer constar que aquest doble objectiu s'enfrontava, &entrada, a alguns obstacles relativament seriosos. D'aquests obstacles, en convé destacar a continuació sis: El discurs científic i els processos d'institucionalització cientifica 1. En primer Iloc, la sociologia del coneixement científic ha estat considerada tradicionalment com una de les especialitats ccmenors)) dintre de la disciplina sociolbgica. A l'oblit histbric ja palesat fa temps per Merton (1973; 210 SS.), solen afegir-se precaucions o prejudicis epistemolbgics, polítics i fins i tot corporatius de molt diversa mena, que acaben desplasant els estudis sociolbgics de la citncia en favor d'altres Brees el desenvolupament de les quals és percebut com més ((urgent)) o de més ((utilitat social)). En el context catali i espanyol, només molt recentment s'escolten veus que semblen indicar un creixent interts per l'estudi sociolbgic de les activitats i discursos científics, més enlli de la reflexió purament epistemolbgica i filosbfica com de les anilisis sociomttriques o periodístiques de la política cientifica i tecnolbgica a l'ús. 2. D'altra banda, un segon obstacle ve donat per la pretensi6 d'aplicar els esquemes tebrics de la sociologia de la citncia a la prbpia sociologia; l'obstacle consisteix en el fet que aquests esquemes, en les seves molt diferents versions, han estat, generalment, concebuts i desenvolupats per a la seva aplicació a I'estudi de les citncies de la natura, i no de les citncies socials i humanes. Fins i tot en aplicar-10s a les darreres -com és el cas de Merton (1973; 47 SS.)- hom ha treballat amb les mateixes ulleres epistemolbgiques utilitzades per estudiar les primeres (vegeu Crawford, 197 1 :23 SS.). Com es podrB veure, aixb constitueix una dificultat a salvar, i no només si es parteix -com és el cas d'aquest estudid'una posició epistemolbgica que suposa diferencies substancials entre els dos tipus de citncies (Habermas, 1982 i 1988), sinó també, i sobretot, pels problemes concrets que sorgeixen en el curs de la investigació empírica, i que es deriven, de bon tros, de I'intent d'aplicar uns conceptes a un objecte ben diferent d'aquell pel qual foren plantejats. 3. Fins aquí no ensopeguem, de tota manera, amb cap obstacle que no es pugui superar amb un treball tebric i metodolbgic continuat i rigorós. Hom es troba, en definitiva, amb la prdctica inexisttncia d'estudis sobre la sociologia catalana fets des de pressupbsits tebrico-sociolbgics elaborats, i l'única cosa que cal fer a propbsit d'aquesta inexisttncia és fer-la desapartixer a poc a poc -posant-hi, és clar, el temps i les ganes-. Perb existeixen també altres problemes que són ((interns)) a la prbpia naturalesa i característiques de l'anilisi que ens ocupa. En primer Iloc, aquesta anilisi implica assumir el que Bourdieu (1989) ha denominat principi de no-consci2ncia, perb aplicant-10, aquesta vegada, als propis socidlegs/Log~es. Segons aquest principi, el socibleg/loga no necesshriament és conscient del significat i implicacions socials de la seva activitat, o dels continguts latents del seu discurs; el socibleglloga no té cap privilegi per comprendre de forma immediata el seu propi món quotidiB. L'anilisi d'aquest món ha de partir, així doncs, d'una certa ((ruptura)) amb la il.lusió d'un co- c(Papersn: Revista de Sociologia neixement espontani i sense mediacions tebriques sobre el propi entorn social i institucional2. 4. Tot i així -i heus aquí un segon problema ((intern))-, aquesta intenció de ((ruptura)) es veu contrarestada pel fenomen de la reflexivitat o recursivitat de tota sociologia, fenomen que es torna exacerbat quan allb que s'analitza és el propi discurs sociolbgic. En aquest cas s'esta construint un discurs de segon ordre, que alhora podria aplicar-se a si mateix i generar-ne un de tercer ordre ..., i així successivament fins a l'infinit. Aquest fenomen apunta envers una consideració important: quan la prbpia andisi és també allb que s'analitza, realitzar una ((ruptura)) completa amb el coneixement espontani o familiar pot resultar, en un cert sentit, no ja inviable, sinó -fins i totindesitjable, ja que és precisament aquesta familiaritat la que pot servir de base i punt de referencia previ per encunyar conceptes i formular hipbtesis, encara que, amb tota seguretat, s'hagin de modificar o abandonar després. En qualsevol cas, el fenomen de la recursivitat és quelcom a tenir molt en compte. 5. Als quatre problemes que hem enunciat podem afegir també dos perills o temptacions als quals una andisi sociolbgica de la sociologia esta exposada. Sovint es pot caure a la temptació, en primer lloc, d'utilitzar la sociologia del coneixement i de la ciencia com una variant de I'argument ad hominem; aixb és el que hom troba quan l'explicitació dels interessos subjacents als discursos cientifics, i dels seus elements socials i polítics, es converteix en una critica -o, pitjor, una desqualificació- &aquests discursos com a tals. La honestedat intelalectual més elemental ens diu, perb, que si allb que hom vol és criticar un discurs com a tal, el que s'ha de fer és entrar en el debat de fons argumental sobre les afirmacions que aquest discurs fa i discutir-les internament, en el mateix pla de discussió, en lloc &esquivar la qüestió amb I'estrategia cínica de situar-se en un altre pla i presentar com a (candisi cientifican allb que no és més que una fal-lacia ad hominem més o menys elaborada. Qualsevol que conegui mínimament els debats contemporanis en sociologia i filosofia de la cikncia és conscient de les complicades relacions existents entre la gtnesi i la validesa dels discursos cientifics; perb la confisió entre totes dues no és, ni de bon tros, la manera d'evitar una separació positivista, ni tampoc &estudiar les seves in2. Vegeu Bourdieu (1988:xi SS): ~The sociologist who chooses to study his own world in its nearest and most familiar aspects should not, as the ethnologist would, domesticate the exotic, but, if I may venture the expression, exoticize the domestic, through a break with his initial relation of intimacy with models of life and thought which remain opaque to him because they are too familiar)). Així mateix, Mulkay (1981) i d'altres analistes del discurs científic insten a no assumir el discurs delslles participants i productorsles d'aquell com una descripció adequada de la situació. El discurs cientific i els processos d'institucionalització cientifica terrelacions, a l'altura actual &aquells debats, no sembla pas gaire seriós continuar empantanats en falses alternatives com aquesta. Una cosa és el contingut proposicional d'allb que es diu i una altra diferent el perqut es diu allb que es diu; l'existtncia &indubtables relacions entre aquests nivells no legitima l'estratkgia de la confusió. Quan Adorno clamava contra aquells que eren incapaGos de ((pensar la gtnesi i la validesa en la seva simultinia unitat i difertncia)) (1972:113), i quan Bourdieu diu que no s'han de reduir les raons a les cames, estan rebutjant qualsevol tipus de reduccionisme en aquest sentit. 6. L'estudi del discur~sociolb~ic pot quedar redu'it, en segon lloc, a pura extgesi lingüística si no se centra a posar en relació aquell discurs amb les condicions socials de la seva formació3. Els discursos científics no han de ser estudiats, si aquest estudi vol ser fructífer, ni des d'un punt de vista exclusivament lingiiistic -que se centri en un discurs considerat autbnom i tancat sobre si mateixni des &un altre exclusivament institucional-que faci afermament només en l'organització de la comunitat cientifica corresponent i en la interacció i les relacions de poder a dins seu-. El que aquí es proposa és més aviat veure aquests discursos, i especialment els publicats a les revistes científiques, com a manifestacions o documents que ens parlen precisament de les relacions entre les dues instincies, la discursiva i la social-institucional. Segons aixb, l'anilisi de les publicacions científiques és, sense cap dubte, una andisi del discurs científic, i no una anilisi directament institucional; perb una anilisi que pot intentar trascendir el discurs que estudia per arribar fins allb que aquest discurs indica i assenyala sobre les condicions socials en qu& ha estat generat. Tot aixb ens condu'ia a la doble tasca que hem enunciat al primer pariigraf de l'article. Tot i així, pel que fa a l'aproximació empírica, l'ideal hagués estat completar l'estudi de la revista Papers amb lYan&iisi directament institucionalde com s'ha format histbricament l'actual comunitat sociolbgica catalana, quines subdivisions s'hi poden fer i com s'han organitzat les relacions de poder -les simbbliques i les que no ho són tantal seu interior. No cal dir, a hores d'ara, que els obstacles que acabem &enumerar són gairebé cosa de riure comparats amb els que presenta aquesta altra tasca sociolbgica -la qual, altrament, s'hauri de fer algun dia-. Per aixb insistim en qut la part empírica d'aquest estudi fóra, potser, una mena de ((primers passos)) o de ((treball preliminar)) del que hauria de ser una recerca sociolbgica pausada i sistemkica sobre la sociologia a Catalunya. Només cal desitjar al respecte que la tenacitat investigadora 3. Bourdieu (1984) també preveu contra aquest reduccionisme lingüístic o discursiu propi de certes varietats d'anuisi del discurs. ccpapersr: Revista de Sociologia i la imaginació tebrica vagin a poc a poc superant tots els obstacles intel.lectuals -i &altresque s'oposen a la consolidació d'una sociologia de la citncia al nostre entorn sbcio-cultural. Una sociologia que ens poguts fer aprendre, potser socrkicament, algunes coses sobre nosaltres mateixos. Hem de fer constar, finalment, una adverttncia important. Lamentablement, la lbgica de les publicacions cientifiques -la mateixa que hem provat d'estudiarno només té a veure amb els aspectes de contingut, sinó també amb els de forma i amb els &exposició. En concret, la manca &un major espai disponible en aquest número ha fet que la direcció de Papers ens pregués la reducció d'una primera versió encara més extensa dYaquest article. Finalment hem optat per suprimir tota una primera part on feiem un reph crític dels diversos corrents de la sociologia de la citncia que hem utilitzat a l'estudi, i on també discutíem les aplicacions concretes d'aquests corrents a l'anaisi de la comunicació científica, especialment la que té lloc als joumak o publicacions peribdiques. Hem &advertir, doncs, que els lectors no familiaritzats amb aquesta especialitat i amb la literatura al respecte poden trobar dificultats per a la comprensió d'algunes de les pagines següents. D'altra banda, les hipbtesis i els resultats que presentem són també una selecció que prova de sintetitzar el cctarannan general de la investigació; no es trobaran, en general, en aquest article, resultats de tipus purament descriptiu, sinó només aquells imprescindibles per contrastar les hipbtesis que formulem. Esperem que amb tot aixb es guanyi en dinamisme i lleugeresa allb que es perdi en precisió, explicitació de pressupbsits i riquesa argumental. L'article s'ha estructurat, doncs, en dues parts. A la primera part construi'm un sistema conceptual que prova d'incorporar l'esmentada síntesi tebrica; a més a més, i per tal &enllaGar amb la part empírica, procedirem a operativitzar aquest sistema conceptual i a derivar-ne un sistema d'hipbtesis que es contrastari amb I'andisi d'una mostra d'articles dels números 1 al 40 de la revista Papers. A la segona part presentem i discutim els principals resultats &aquesta anaisi. Completa l'article un annex que tracta algunes qüestions metodolbgiques i ttcniques. 1. SISTEMA CONCEPTUAL I D 'HIP~ TESIS Si provem de sintetitzar les diverses perspectives que hem considerat pel que fa a l'estudi de les revistes cientifiques, podríem establir un esquema general de cinc funcions que aquestes publicacions poden tenir o, si es vol, de cinc objectius que els agents socials que són elslles ~ientificsl~ues poden aconseguir a través seu: El discurs cientific i els processos á'institucionalització cientifica 1. Infirmació i discussió critica dels resultats de la recerca, tant tebrica com empírica. Les revistes cientifiques són mitjans &informació, perb també -i no menys importantés &esperar que siguin plataformes de debat públic i de critica reczIproca entre elslles ~ientíficsl~ues sobre les seves aportacions. 2. Avaluació i controldel treball cientific. Els comites de selecció o els hrbitres de les publicacions exerceixen una mena de vigilincia que garanteix l'adequació dels treballs a les convencions o normes del paradigma o paradigmes vigents, i que fins i tot provoca I'autolimitació delslles mateixosles ~ientíficsl~ues quan presenten articles per a la seva publicació. 3. Atorgament de reconeixement i deprestigi. Els científics, a canvi i com a estímul de les seves aportacions, obtenen quotes desiguals de prestigi o de capital simbblic, de manera que formen una determinada estructura de distribució dels recursos a dins de la comunitat4. 4. Establiment de criteris de cientz>citat. Tot seleccionant els articles per a la seva publicació, les revistes científiques demarquen criteris i imposen normes &acceptabilitat dels treballs. 5. Constitució &propisfes cientgcs com a tals. Segons autors com Latour (1992) i Woolgar (1991), els articles de les revistes científiques, com que són legitimats retbricament com a coneixement vdid, constitueixen a través del seu discurs el món de qui: parlen, i el fan aparkixer com a preexistent. Pot veure's que els punts 4 i 5 es refereixen primhriament al nivell del discurs cientific, és a dir, a processos ue es constitueixen com a tals en el discurs 2. -i no tan sóls per mi$ d'aquest -, i que per tant són estudiables directament estudiant el discurs, sense que aquest s'hagi de prendre només com a indici o senyal de quelcom que el transcendeix. Pel contrari, els punts 2 i 3 tenen més a veure amb el nivell institucional, que fa refertncia a processos que depassen l'horitzó lingüístic del discurs, perb que poden ser rastrejats indirectament amb l'andisi d'aquest. El punt 1 romandria a mig camí entre aquests dos nivells. Com és lbgic, doncs, l'andisi &una revista científica només pot estudiar directament els punts que tenen a veure amb el nivell discursiu, és a dir, els 1,4 i 5, encara que indirectament pugui remetre's també als punts 2 i 3. 4. En aquest sentit, sembla evident que els interessos que mouen elslles científicslques a publicar són alguna cosa més que intel.lectuals; tot i així, Hagstrom va mostrar que ((como en toda concesión de dones, la expectativa de dones de retribución (de reconocimiento) no puede ser reconocida públicamente como el motivo para hacer el dons (1980a:104). 5.6s evident que les interaccions socials que són a la base de les institucions també són interaccions lingüístiques i discursives; la diferencia rau en aquest doble paper del discurs i del llenguatge en general: en el primer nivell actua només com a mi@, mentre que en el segon ho fa com a medi. c(Papersn: Revista de Sociologia Un dels nostres objectius és, per tant, veure com es poden relacionar aquests dos nivells d'andisi. (S'hi podria afegir a més, és clar, un tercer nivell, que tingués a veure amb la relació de la comunitat científica i del seu discurs amb la resta de la societat; aixb seria ja massa complex pels propbsits presents, encara que alguna cosa hi direm.) Es pot afirmar també que el ((programa feble)) de I'escola de sociologia de la citncia de Merton (1973) i, en certa manera, de Hagstrom (1965), només considerava les hncions 1,2 i 3 com a prbpies de les publicacions cientifiques; el ((programa fort)) de Barnes i Bloor (Barnes, 1977; Bloor, 1976; Barnes i Bloor, 1982), i també autors com ara Kuhn (1986) o Bourdieu (1976 i 1984), les amplien amb la inclusió del punt 4, i, per últim, el programa constructivista de Latour (1992) i Woolgar (1991) hi incorpora a més el punt 5, perb tot i relegant els punts 2 i 3 a un segon pla. Val a dir, perb, que els estudis empírics de publicacions científiques fets des de perspectives constructivistes o des del programa fort són escassos. No disposem encara &un corpus elaborat &investigació empírica que hagi aplicat sistemiticament els enfocaments tebrics de les noves sociologies de la citncia a l'estudi del discurs publicat a les revistes cientifiques, i sembla que menys encara al de la seva interrelació amb les institucions cientifiques. En efecte, la majoria dels estudis de revistes cientifiques que hom pot trobar es limiten a fer recomptes estadístics sobre característiques més aviat ((externes), -com psocedtncia, sexe i grau acadkmic dels autors, mattries generals dels articles, etc.- o bé andisis de cites6. La importincia i necessitat d'aquest tipus d'anilisi tampoc no s'ha de menysprear; el que fóra convenient -insistimés complementar-10 amb una andisi correlativa que tingués a veure amb els aspectes prbpiament discursius d'allb publicat. D'aquesta manera potser es podrien sintetitzar algunes fites assolides per diverses orientacions tebriques dins de la sociologia de la citncia. El sistema conceptual que proposem i que exposarem tot seguit podria esquematitzarse, doncs, com mostra la figura 1. Convé fer, a més, dues puntualitzacions. En primer lloc, aquesta distinció entre dos nivells analítics no té res a veure amb la distinció gknesilvalidesa ni similars (com conflicte sociallconflicte intel.lectual). Els dos tipus de processos que s'han distingit són enterament sociah i, per tant, penetrats i condicionats per interessos diversos. El que diem és que són distingibles analíticament, ja que la seva naturalesa o ((textura) és diferent. En segon lloc, ja es veu també que aquest punt de vista implica assumir postures metodobgzques-no necesshiament epis6. Com a exem les representatius d'aquesta tendtncia omnipresent, podeu veure Whitley (L969 i 1970), coleson i Webber (197L), Cranc (1972) o Szrcter (1980 i 1983). El discurs cientific i els processos d'institucionalització cientifica Sistema conceptual de I'estudi política Patrons de coneixement Cientificitat reclamada Nivell 3 Institucionalització Especialització Resta de la societat Nivell 2 Comunitat cientifica Discurs temolbgiquesmés properes al programa fort que als altres corrents de sociologia de la citncia utilitzats en la recerca; en efecte, I'escola mertoniana analitzaria només el nivell institucional o, en qualsevol cas, lyaY1laria del discursiu. Buscar condicionants socials al propi discurs cientific ja és sortir del programa feble. Simplificant forqa, es pot dir que són quatre els criteris que, des de la sociologia i la histbria de les citncies, s'han utilitzat tradicionalment per mesurar el grau d'institucionalització d'una disciplina cientifica: Debatlconflicte científic Innovació 1. Acumulació de recursos materials i humans específics (base de tota comunitat, cientifica o no). 2. concentració d'aquests recursos en centres i institucions específiques de recerca i de formació reconegudes oficialment per I'Estat. 3. Establiment de canals oficials de comunicació. 4. Establiment de criteris oficials de cientificitat, és a dir, &acceptabilitat de les aportacions. científica Els criteris esmentats sovint condui'en al corol.lari següent: la institucionalització d'una disciplina cientifica produeix efectes globalment positius per Implicació professional ((Papers)): Revista de Sociologia retbriques que la qual no ho és tant, i d'aquí precisament prové la seva dificultat d'anBlisi8. Tres han estat les principals hipbtesis de treball de la sociologia de la citncia a propbit de l'especialització científica: 1. En primer lloc, sembla gairebé trivial pensar que l'especialització d'una disciplina estB molt lligada amb els avenGos en la institucionalització d'aquesta. La progressiva proliferació de centres de recerca i formació, instituts, grups d'investigació o canals específics de comunicació, crea la infraestructura necesshria per concentrar l'atenció en parceleles de coneixement cada vegada més petites. 2. El que ja no és tan trivial, en segon lloc, ts entendre l'augment d'especialització científica com a estrat2gia per evitar h compet2ncia i el control recíproc entre elslles cientificslques i grups de recerca. La creació d'una especialitat o Brea de coneixement garanteix un domini particular a resguard de les critiques i atacs delslles altres. Així ho va entendre Hagstrom (1980), quan va argumentar que els nous camps de coneixement no ((apareixen)) sols, sinó que són activament cercats pelslles cientificslques, ja que elslles ofereixen més possibilitats de fer ((descobriments)), més reconeixement, i menys competkncia. Mulkay (1980a i 1980b) va recollir també aquesta idea en la seva interpretació de la ramificació (branching) de les disciplines, afegint que aquesta implicava la creació de ((capelletes)) i grups de comunicació informal que tenien molta rellevincia, per exemple, a l'hora de citar. Pel seu costat, Barnes (1987:24) va aportar un matís important a aquesta hipbtesi, com és el que l'especialització pot servir per canalitzar els desacords sobre eh patrons de coneixement de manera que no calgui arribar a una escissió institucional; així sovint es garanteix una cccoexisttncia pacífica)) repartint la disciplina en diferents Brees de treball que ((deixen fer)) les unes a les altres9. Tornarem sobre aixb en parlar del debat o conflicte científic (vide inh 1.4.). 8. Latour sosté, en efecte, que Qcuanto mk técnica y especializada es la literatura, más "social" se vuelve, pues aumenta el número de usociaciones necesarias para expulsar a los lectores y forzarlos a aceptar como un hecho una afirmacións (1992:60). Aquesta literatura ((no es tan difícil de leer y analizar porque escape de 10s lazos sociales corrientes, sino porque es mhsocial que 10s asi llarnados vinculos sociales normales)) (cit.:61). 9. A la seva andisi de la diferenciació i disuersió de les disciulines, Haestrom il.lustra irnaginativament aquestes idees amb passatges trets de L 'orken de IPS e&cies de ~"min, com ara aqu&t: ((Pero casi invariablemente la lucha será mh aguda entre 10s individuos de la misma especie, pues frecuentan las mismas regiones, necesitan losmismos alimentos y están expuestos a ¡os miimos peligros. En el caso de variedades de la misma especie, por 10 general la lucha sed casi igualmente dura, y a veces vemos que la contienda se decide pronto...)) (citat a Hagstrom, 1980:119). L'autor continua utilitzant Danvin a propbsit dels obstacles ai ((creuament)) entre esptcies diferents, i de com la sselecció natural)) modifica tots els individus d'una esptcie de manera similar. El discurs científic i els processos d'institucionalització científica 3. Per últim, també s'han estudiat tradicionalment els efectespewersos de l'especialització. El problema es podria plantejar en termes durkheimians, dient que amb l'augment de l'especialització es perd solidaritat mecanica, sense que quedi garantit, en canvi, un creixement de la solidaritat orginica -la qual cosa era el pitjor temor de Durkheim-. El principal efecte pervers de l'especialització seria, doncs, l'dillament recíproc i la incomunicació entre diferents especialitats i subdisciplines, i la caiguda del nivell d'interdisciplinarietat -concepte complementari al d'especialització-. La que podríem anomenar paradoxa de l'especialització consisteix també, com ha mostrat Barnes (1987: 19), en el fet que alhora que aquesta augmenta la capacitat per poques tasques concretes, suposa perdre-la er a moltes d'altres, amb la qual cosa ro s'arriba sovint a situacions k&anes . En les citncies socials -i en les disciplines humanístiques en general-, aquesta paradoxa de l'especialització pot resultar encara més paradoxal que en les citncies de la natura: resulta molt més difícil, i potser gairebé inviable, aillar totalment una &rea o un tema d'investigació sense haver de fer incursions peribdiques en altres ;rees i disciplines; torna a sorgir aquí la contradicció -ja esmentada en parlar de la institucionalitzacióentre les exigtncies d'eficacia i concentració d'e~for~os, d'un costat, i la faceta humanística i de visió global que comparteixen les citncies socials amb d'altres disciplines com la filosofia. Per acabar amb l'especialització, de moment ens contentarem amb formular una senzilla segona hipbtesi per a l'andisi de la revista Papers: a mesura que ha augmentat elgrau di'nstitucionalitzacid, ha augmentat també elgrau d'especialització. Operativització Seguidament plantegem tres criteris per mesurar el grau d'especialització a la revista Papers (quadre 3). 1. Evolució del nombre d'especialitats. La llista general d'especialitats utilitzada es va agrupar en cinc categories generals, tal com indiquem tot seguit. 10. Així, Barnes cita unes il.lustratives paraules del físic Robert Op enheimer: ~Hoy en dia no ocurre tan s610 que 10s reyes no saben matemáticas, sinó que 10s F 11ósofos no saben matemáticas y, yendo ahn más lejos, que 10s matemáticos no saben matemáticas. Cada uno de ellos conoce una parcela del tema y se escuchan unos a otros con respeto honest0 y fraternal; (...) se han desarrollado las disciplina especializadas como 10s dedos de la mano, unidos en su origen pero que ya no están en contacto unos con otrosn (citat a Barnes, 1987:vi). ((Papers)): Revista de Sociologia QUADRE 3 Llista d'es~ecialitats (vint-i-set en cinc grups) Educació i Cultura Sociologia de I'Oci Sociologia de 1'Art Sociologia de la Cultura Sociologia de la Religió Sociologia de la Comunicació Sociologia de l'Educaci6 Sociologia de la Citncia Sociologia del Coneixement Polítiques socials Sociologia de les Edats Sociologia de la Família Sociolingüística Sociologia Ecolbgica Sociologia Rural Sociologia Urbana Sociologia del Gtnere Sociologia Política, Jurídica i de l'Administració Sociologia Política Sociologia de 1'AdministraciÓ Sociologia Jurídica Sociologia Militar Teoria i Metodologia Anilisi Estadística Epistemologia Metodologia Teoria Sociolbgica Filosofia Social Trebd i Estructura Estructura Social Sociologia del Treball - Sociologia de la Salut Altres especialitats no-sociolbgiques En el cas &un seguit d'articles dubtosos, vam assignar dues especialitats: una de principal i una altra &alternativa o secundaria. Les segones les vam comptabilitzar basicament a l'hora de confeccionar la mostra d'articles, per tal de no restar representativitat a aquesta. Tanmateix, hem d'obsemar que I'agrupació d'especialitats que presentem és, sens dubte, una de moltes possibles, totes les quals contenen irremeiablement un cert grau d'arbitrarietat. En efecte, jno tindria més a veure la Teoria Sociolbgica amb la Sociologia de la Cultura que no pas amb 1'AnAlisi Estadistica?; ¿O la Sociologia de la Família o del Gknere amb 1'Estructura Social, més que no pas amb 1'Ecolbgica o la Rural?. Molt ens temem que preguntes similars sorgirien inevitablement davant de qualsevol altra classificació. Cal dir, perb, que hem seguit de molt a prop les especialitzacions dels programes d'estudis oficials -de llicenciatura i doctoratde la Facultat de Cikncies Polítiques i Sociologia de la Universitat Autbnoma de Barcelona. 2. Cites bibliogrhjqques: potser el millor indicador d'especialització és el tipus de cites bibliogrAfiques utilitzades, en dos sentits diferents: El discurs científic i els processos d'institucionalització científica 2a. Especialitat de les cites: la quantitat de cites de la mateixa especialitat que la del article, en proporció amb el total, ens pot donar una mesura del grau de compartimentació, aixb és, de tancament o concentració en una sola especialitat, la qual cosa és característica de l'especialització. Es podria caure en la temptació de pensar que fóra ((normal, i elbgica trobar que hom cités només treballs de la seva especialitat, perb la ccnormalitat)) -percebuda com a tald'aquesta possible situació seria precisament l'objecte a estudiar en parlar sociolbgicament &especialització, sense donar-la per descomptat alegrement. 2b. Actualització de les cites: la distinció de Price (1980:164) entre cites d'amiu i cites d'investigació és un indicador clissic d'especialització. Les cites d'amiu són les de clbsics, manuals, publicacions no-especialitzades i publicacions de qualsevol especialitat amb més de cinc anys d'antiguitat respecte a l'article. Les cites d'investigació són les de qualsevol especialitat considerada amb menys de cinc anys d'antiguitat respecte a l'article. L'actualinació indica especialització, per tal com se suposa que aquesta allibera ellla científicla per dedicar-se íntegrament a una petita irea i, per tant, estar al dia de les més recents novetats i fins i tot de les recerques en curs. Cal afegir immediatament que, des de la perspectiva del present estudi, en les citncies socials una més gran actualització bibliografica no necessbiament s'ha de veure com més cccientífica)). La ((vida útil)) de les aportacions en citncies socials no és la mateixa que en citncies físico-naturals: moltes aportacions clhsiques i no tan clbsiques no es ((superen)) o passen a ser ahistbriques)) en el mateix sentit en qut ho poden fer la cosmologia de Kepler o la física de Newton (vid. Habermas, 1987, I: 195); suposar aixb seria assumir una idea cientista de progrés lineal i acumulatiu a la citncia, que ni tan sols és adient per a la física. 3. Interdisciplinarietat: com a complement dels indicadors d'especialització prbpiament dits, podem també plantejar la mesura inversa del grau d'interdisciplinarietat a la revista; aquesta pot ser de dos tipus: 3a. Interna o interdisciplinarietat dels articles; l'indicador seria, en aquest cas, la quantitat de cites &especialitats diferents a la del article en proporció al total (annex metodolbgic, punt 4.1.1 .). Aquesta proporció no és només la inversa de l'esmentada a 24 ja que hem utilitzat tres -i no duescategories per classificar l'especialitat de les cites: 1) La mateixa especialitat (vegeu el punt 2.1 .) que l'article, 2) especialitats diferents a la de l'article, 3) obres generals, no-especialitzades -manuals, revistes de divulgació, premsa, fonts histbriques i documentals, etc.-. 3b. Externa o interdisciplinarietat de la revista com a tal: I'indicador més clar sembla ser l'irea de coneixement dels autors que escriuen a la revista. ((Papers)): Revista de Sociologia Amb el concepte de debat científic entrem ja de ple en l'ambit de la comunicació científica com a tal. Aquest concepte esta lligat, d'una banda, al de patrons de coneixement, per tal com el debat o conflicte es pot donar no només a l'interior &aquests, sinó també entre patrons diferents, i, d'altra banda, al d'especialització, ja que aquesta -com vam veurepot ser una tktica per eludir les funcions de crítica, control i vigilancia recíproques que tenen el debat i la comunicació. Les revistes cientifiques han estat considerades normalment com el mitja &expressió més important de les controvtrsies cientifiques. Fins i tot molts journak -sobretot de ciencies socials-, contenen seccions especifiques de debat i discussió en torn de temes monografia, punts de vista tebrics o llibres i articles recentment publicats que resultin polemics. No és estrany tampoc que els debats s'allarguin número rera número en una cadena de repliques i contrarepliques que van afegint noves contribucions a la discussió. Tot i així, la critica i el debat a les revistes són dificultades per aquesta mateixa proliferació &articles i pels cada vegada més grans aparells bibliografies que utilitzen els autors. Latour (1992) ha estudiat detingudament aquest fenomen, i ha fet veure com es pot utilitzar de forma retbrica la citació bibli~~r~ca per fer callar la crítica -si, per exemple, et ((bombardegen)) amb tres-cents articles referenciats, ((o te rindes o te 10s lees)) (Latour, cit.:30)11-. Segons Latour, el resultat és el secret de domini públic que la immensa majoria dels articles científics mai no es llegeixen (cit.:40). Per aquest motiu resulta difícil que hi hagi una crítica i poltmica sblides i consistents si no és entre cientificslques molt especialitzatslades i de la mateixa especialitat. I, no obstant aixb, aquesta necessitat d'hiperespecialització portava també, per una altra via, a l'aillament i a l'abstncia de debat, i acabava derivant precisament en una estrattgia d'evitació &aquell. Aquestes dues tendkncies dibuixen la que podríem anomenar paradoxa del debat cientzjic, que complementa la de l'especialització: no hi pot haver debat seriós i profitós sense especiditzaci6, perb l'especialització acaba per anul.lar el debat, i fins i tot a voltes l'especialització esdevé una estrattgia adresada a aquest mateix objectiu, anul-lar el debat. 11. En efecte, com argumenta aquest autor, aUn articulo que no contenga referencias es como un niiio sin acompaiiante ue camina de noche por una gran ciudad que no conoce: aislado y perdido; puede asarle cu&uier cosa. Por el contrario, impugnar un artículo con abundantes notas bibliogd%as, significa que el disidente tiene que debilitar cada uno de 10s otros articulos, o como minimo se enfrenta a la amenaza de tener que hacerlo, mientras que un articulo desnudo implica que tanto el autor como el lector tienen la misma autoridad: están cara a carar (Latour, cit.:32-33). El discurs científic i els processos d'institucionalització científica Combinant tot el que s'ha dit a propbsit de l'especialització, dels patrons de coneixement i del debat científic, podriem formular ara aquesta proposició tebrica: els desacords sobre els patrons de coneixement no condueixen a l'ercissió institucionalsi es produeix Una compartimentació d'especialitats que tingui com a efecte lábs2ncia de debat cient+. Aquesta compartimentació voldria dir, llavors, que els diferents patrons de coneixement s'alineen en especialitats diferents. Segons aixb, en citncies socials, on aquells desacords sovint són més i més profunds, fóra d'esperar que hi hagués una compartimentació for~a acusada. Perb de tota manera, la prbpia dinámica de la interacció social a una comunitat cientifica, sobretot si no esta gaire institucionalitzada, fa també molt difícil d'aconseguir una total abstncia de debat i de refertncies als altres i un absolut laissez-fdire. De quina naturalesa pot ser, llavors, el debat que es produeix? Un concepte bBsic a l'hora de fer un estudi social dels debats científics és el que podriem designar com grau d'impersonalitatargumental del debat: aixb és, el grau en qut els arguments utilitzats en un debat fan refertncia i es contraposen a d'altres arguments, i no a fenbmens externs a la discussió o a fórmules prefabricades. Cal fer notar que aixb no vol dir en absolut que els arguments esmentats siguin ((purament intel.lectualsn o ((científics)); ja hem dit que en aquest estudi no assumim la distinció mertoniana i hagstromiana entre conflictes socials i conflictes intel-lectuals. Aquesta postura, com també vam reiterar, tampoc no implica una actitud reduccionista que negui la possibilitat de distingir analíticament entre allb qut proposicionalment ens diu un argument i les raons, interessos i condicionaments que hi ha al darrera d'allb que diu. Perb no és aixb el que interessa aquí: tots els arguments són socialment condicionats i, per tant, interessats; així i tot, com a tals arguments -pel que fa al seu contingut proposicionalpoden referir-se bé a d'altres arguments i tesis com a tals, o bé a coses diferents. Des de l'tpoca dels grecs, en els debats intel-lectuals hi ha, com a mínim dues menes d'arguments poc impersonals -que no entren a discutir 1es.mateixes tesis plantejades, o el fons de les qüestions-: 1. En primer lloc, la formació d'estereotips hostils que s'utilitzen dogmhticament sense demostració o argumentació, que presentendlb que no és incompatible com si ho fos, que simplifiquen i etiqueten d'un cop autors i10 escoles, que santifiquen els aspectes propis i condemnen els aliens, etc12. D'altra banda, és evident que no només les crítiques sinó també els elogis poden adoptar una forma estereotipada. 12. Merton (197347 SS.) va estudiar aquests estereotips precisament en el context dels debats sociolbgics i en va fer una petita llista. D'altra banda, autors com Tajfel o Adorno van treballar també el concepte &estereotip des de la psicologia social. c{Papersn: Revista de Sociologia 2. En segon lloc, les crítiques ad hominem -anvers dels arguments d'autoritat-, que en comptes de referir-se als arguments i afirmacions desqualifiquen aquestes en virtut &atributs personals i10 accions dels seus autors (polítiques, acadtmiques, etc.). Tots dos tipus de crítica són instruments retbrics fonamentals en un debat científic, encara que la imatge normativa tradicional de la citncia suposa que no han de ser rellevants pel resultat d'una discussió. Si, a més, a les comunitats científiques els patrons de coneixement tendeixen a a'illar-se dins d'especialitats diferents, la interacció i el debat, per poc que n'hi hagi, tendiran més a un grau baix d'impersonalitat en els arguments. De tota aquesta exposició podem extreure dues hipbtesis rellevants a l'hora d'analitzar la revista Papers. La tercera hipbtesi d'aquest estudi es formularia així: a mesura que augmenta la institucionalització, disminueix el volum global de debat cient@, així com el seu grau di'mpersonalitat; immediatament segueix una quarta hipbtesi que diu així: els diferents patrons de coneixement s'han alineat en bona mesura amb les diferents especialitats (efecte de compartimentació), i aixb explicaria l'abstncia d'un debat freqüent i. continuat. Com hem dit des del principi d'aquest estudi, a través de les pigines d'una revista només es pot copsar una indicació de quin és el grau real de debat i conflicte a una comunitat científica, ja que aquests poden discórrer també per altres canals. Els resultats de l'andisi de Papers pel que fa al cas, doncs, no tenen per qut ser f~r~osament representatius del que passa a la comunitat que produeix la revista. De tota manera, aquesta ens pot donar un seguit d'indicadors del volum i naturalesa del debat científic: 1. Existtncia o no de seccions espec$ques de debat a la revista (entenent per aixb la possibilitat de rtplica, és a dir, el coneixement previ per part d'alguns dels autors &alguns dels manuscrits a publicar). 2. Cites bibliogr¿i$ques; poden ser indicatives en dos sentits: 2a. Cites de la prbpia revista Papers: poden indicar el grau en qd la revista es llegeix i el grau en qut s'hi fa refertncia o s'hi contesten els articles publicats. 2b. Autocites del propi autor: per contra, un alt nivell d'ccautocitació)) pot indicar poca predisposició al debat. 3. Al.lusions crítiques: La idea d'al.lusió implica una unitat de sentit, és a dir, una unitat de discurs amb sentit propi i complet; no s'utilitza aquest ter- El discurs cientific i els processos d'institucionalització cientifica me, doncs, en el sentit semibtic o de discurs oral que li donen Lozano et a1(1982:85). 3a. Nombre total &al.lusions crítiques a &altres col-legues o aportacions. 3b. Grau d'impersonalitatde les al-lusions, mesurat segons quatre categories ja esmentades més amunt: crítica als arguments/ crítica estereotipada/ crítica ad homineml elogis estereotipats. L'obtenció de reconeixement és quelcom fonamental en les comunitats científiques. Tal i com han mostrat les noves sociologies de la cikncia i els analistes del discurs cientific, sovint aquesta obtenció es produeix amb l'important ajut de diverses ttcniques i mecanismes retbrics orientats a presentar els treballs dels científics com a rigorosos, vertaders, contrastats ...; en definitiva, com a cccientífics)). D'altra banda, Habermas, ha mostrat que tot acte de parla planteja unes pretensions de validesa. Cada tipus de discurs cultural i socialment institucionalitzat dóna rellevhcia a una d'aquestes pretensions: en el cas del discurs cientific la pretensió de validesa preferent és la constatativa o pretensió de veritat proposicionaP3. Tota contribució cientifica, per tant, reclama validesa per a si mateixa; reclama, a més, un determinat tipus de validesa, i, a efectes sociolbgics, ho fa mitjan~ant la utilització de tkcniques retbriques i mecanismes de persuasió. S'anomenarB cientijcitat rechmada aquesta qualitat dels articles cientifics d'utilitzar mecanismes discursius encaminats a presentar-se a si mateixos com a tals (com a ((científics))). La cientificitat reclamada ts un concepte sociolbgic que, en principi, no té necesshriament res a veure amb la cientificitat com a tal -si és que algú es pot arriscar a definir aquest cccom a tals-; en aixb també partim aquí &una postura antireduccionista. Els principals autors que han desenvolupat aquesta idea, encara que amb un altre nom (Barnes, 1987; Woolgar, 199 1; Latour, 1992), han cridat l'atenció sobre diversos mecanismes retbrics del discurs cientific: des de la utilització &un llenguatge impersonal o del plural majestkic, passant per la ja comentada acumulació de cites bibliogrfiques com més recents millor, fins als arguments &autoritat camuflats. Perb la via més suggerent per a aquest tipus d'andisi sembla ser avui la proposada per Woolgar i Latour: l'estudi de I'aplicació de moáalitats diverses als enunciats. L'addició o subtracció d'aquestes modalitats 13. Aivb no vol dir que el discurs cientific no plantegi tamb6 les altres pretensions de validesa de tot acte de parla -la pretensió regulativa o normativa, per exemple, es tractara en parlar d'implicació política; també es planteja, sens dubte, una pretensió expressiva o de veracitat, que no s'estudia aquí-, sinó que la de veritat és la que aquest tipus de discurs presenta com a preferent. ccl'apersn: Revista de Sociologia -o modalitzadorscanvia I'estatus factic de les afirmacions i en modifica, per tant, la seva forqa il-locucionaria; segons les modalitats afegides es poden elaborar tipologies d'enunciats en funció de la seva facticitat reclamada (per exemple, un enunciat que ha de recórrer a d'altres autors, o que s'escuda en opinions acceptades -(<és sabut que...))- reclama menys facticitat que un altre que simplement exposa un fet sense modalitzar). En conclusió, i com que els processos &institucionalització impliquen l'obtenció de reconeixement social i oficial, fóra raonable formular una cinquena hipdtesi &aquesta manera: a mesura que augmenta I*E institucionalització, augmenta també elgrau de cientgcitat reclamada. Per tal d'obtenir una mesura del grau de cientificitat reclamada a la revista Papers, hem utilitzat tres tipus d'indicadors: 1. Persona en qui: s'expressi el discurs, segons una escala de més a menys cientificitat reclamada: impersonal1 plural majesthticl primera persona. 2. Cites bibliogrhjques: el grau &actualització de les cites, que ja s'utilitzava per indicar grau &especialització, pot servir també aquí, ja que un dels criteris ((oficials>, de cientificitat és sovint el de novetat: els coneixements més recents són millors, si hom adopta la ideologia cientista del progrés cumulatiu i lineal. 3. Tipus d'enunciats: com hem observat, l'instrument més operatiu per analitzar amb un mínim de rigor la retbrica científica són les tipologies d'enunciats segons modalitats de Latour i Woolgar. Hem manllevat parcialment d'aquests autors una tipologia amb sis tipus d'enunciats de més a menys facticitat reclamada. Sens dubte que aquesta tkcnica d'andisi és del tot exploratbria. És per aixb que no s'aplica sobre la totalitat de I'article, sinó sobre una mostra de les seves pigines, concretament les últimes quaranta línies de cada article més una pagina sencera triada a l'atzar entre les que no tenen !grafics ni taules -és a dir, dues phgines senceres de text per a cada article-. Triada la mostra de pagines, l'andisi ha consistit a identificar els enunciats -unitats &informació, delimitades amb el mateix criteri que les al.lusions--, classificar-10s i encabir-10s en una de les sis categories. Les categories i els criteris per a I'assignació dels tipus d'enunciat són detallades a continuació, en ordre decreixent de facticitat reclamada: Enunciats donatsper descomptat: Definicions, supbsits, axiomes, postulats, distincions analítiques, tipificacions conceptuals, fitxes tkcniques i definició de mktodes utilitzats (protocols científics consagrats). El discurs científic i els processos d'institucionalització cientifica Enunciatsfdctics explicits: Afirmacions, dades, proposicions amb contingut informatiu i sense modalitzadors. Enunciats quasi-fdctiCJ: Proposicions informatives amb modalitzadors -((com diu X...)), ((és una opinió acceptada que...)), etc.-, cites alienes, interpretacions de dades. Enunciats de proposta o suggeriment: Hipbtesis argumentades, suggeriments d'estudi. Enunciats conjecturak Especulacions, hipbtesis sense argumentar, judicis de possibilitat o probabilitat, conjectures amb il.lustracions o exemples. Altres enunciats: Proposicions sense contingut informatiu, enunciats normatius, autoreferencies a l'article, comentaris formals, repeticions. Les comunitats científiques, com qualsevol altre grup social, desenvolupen certs interessos comuns en front d'altres grups i de la resta de la societat. En aquest sentit, els interessos socials de qui: parla Barnes (1977) podrien ser sub-dividits en interessos ((corporatiusa o de la comunitat cientifica com a tal, d'una banda, i els restants interessos sbcio-polítics delslles científics/ques en tant que membres d'una determinada societat en un moment histbric concret, d'una altra. Fóra raonable pensar que en períodes de canvis polítics i socials són aquests segons els que dominen, mentre que en els moments en qui: una disciplina s'esta institucionalitzant són els primers els que agafen la davantera. Resulta probable que en els moments de precarietat institucional d'una disciplina es produeixin al.lusions a la situació social d'aquesta en les pigines de les revistes peribdiques. Si anomenem implicació profssional al grau en que aquests interessos professionals s'expliciten a les revistes corresponents, podem formular una sisena hipbtesi com segueix: a mesura que augmenta la institucionalització, disminueix elgrau di'mplicacióprofssional a Papers. Operativització Altre cop farem servir una anilisi d'al.lusions per provar de mesurar l'evolució de la implicació professional a les pagines de Papers. Classificarem les al-lusions a la situació institucional i professional de la sociologia en dos tipus molt senzills -optimistes i pessimistes o queixesi les rastrejarem en dos Arnbits -els articles prbpiament dits i les presentacions o editorials dels números, on és d'esperar que hi hagi més pronunciaments al respecte-. ccPapers)): Revista de Sociologia TAULA 3 Professió de l'autorla per institucionalització Etapa per institucionalitzacib Entre Abans de ACS i Després de l2CS Facultat la Facultat Professió autoria (1973-1979) (1980-1986) (1987-1993) TOTAL Sociologia Ciencia Política Economia Antropologia Dret Geografia Psicologia Histbria Filosofia TOTAL gerament (de 0.14 a 0.13, amb un augment intermedi fins a 0.21 que correspon, és clar, a la davallada de l'índex de cites de la prbpia especialitat en aquest mateix període). Tot i així, l'interdisciplinarietat externa experimenta un clar creixement en el període de la Facultat, a causa, basicament -com mostra la taula 3-, de l'augment de la prestncia a la revista delslles p~litblegslle~ues -i, en menor mesura, delslles economistes-: sembla raonable suposar que, en aquest cas concret, la creació d'una Facultat conjunta de Citncies Polítiques i Sociologia va ésser determinant. Aquestes dades poden ser interpretades de la manera següent: hi ha hagut certament un augment del tancament i de la compartimentació entre especialitats -augment de les cites de la prbpia especialitat, reducció de les cites d'especialitats alienes-, que coincideix bhicament amb el període de la Facultat; perb aquest augment no ha estat gaire notable, ni ha anat acompanyat d'un augment de l'actualització d'aquestes especialitats compartimentades, sinó tot al contrari. La hipbtesi de treball que podria explicar aquests fenbmens hauria d'adduir que les especialitats en qüestió eren ja formades extraacadkmicament abans de la institucionalització, i amb aquesta es van incorporar a 17cAcadtmia)) sense gaires més additaments. 0, dit d'una altra manera: la institucionalització i la Facultat deuen haver estat els recipients -més que no pas els generador* El discurs científic i els processos d'institucionalització científica d'unes especialitats ja delimitades. En canvi, la influtncia de la dinamica institucional es fa notar en una compartimentació més elevada i un afany actualitzador més baix1'. Aquesta possible explicació, és clar, hauria de ser contrastada amb un altre tipus de dades per tal que deixés de ser una simple hipbtesi. 2.3. EL DEBAT CIENT~FIC Els resultats a propbsit del debat científic són també diferents dels esperats per la tercera hipbtesi: no hi ha una davallada sensible del volum de debat científic a la revista amb la progressiva institucionalització, tot i que aixb es deu en part al fet que aquest volum és sensiblement baix a totes les etapes, quasi per igual. En canvi, contrariament a la previsió de l'esmentada hipbtesi, sembla que el pu d'impersonalitat d'aquest debat hagi augmentat globalment. Vegem els indicadors un per un. 1. En primer lloc, a Papers no hi ha hagut una secció espec$ca de debat amb una mínima estabilitat. La iniciativa més semblant potser seria una secció apareguda només a tres números (6,9 i 10), de recensions d'un mateix llibre per part de diversosles autorsles, amb refertncies crítiques d'unes a les altres, i de vegades intervenció del propi autorla del llibre recensionat. D'altra banda, resulta difícil veure res semblant a una secció de debat en els nombrosos monografics publicats. 2. Pel que fa a les cites bibliogrhjques, les de la prbpia revista Papers es donen en una quantitat gairebé insignificant (tres en tota la mostra), la qual cosa podria indicar un grau baixíssim de lectura de la revista entre el seu públic po16. I també en I'evolució de la prestncia relativa de cada especialitat, com mostra la següent taula: Evolució de les especialitats per institucionalització Etapa per institucionalitzdció Especialitats (agrupades) Teoria i metodologia Treball i estructura Polítiques socials Cultura i educació Politica TOTAL Abans de 1ACS Entre ACS i Facultat (1980198C;) 15.4% 13.8% 33.8% 16.9% 20.0% 100.0% Després de la Facultat (1987-1393) TOTAL ((Papers)): Revista de Sociologia tencial. Pel que fa a les autocitacions, la proporció d'articles que no en fan cap experimenta una lleugera reducció a la tercera etapa -del 52.9% de les dues anteriors al 46.7%-; es manté, doncs, forsa estable; de tota manera, sembla reveladora d'un baix grau de debat la dada que quasi la meitat dels autors que han publicat a Papers s'han citat ells mateixos, mentre que no han fet cap refertncia a cap altre article de la revista. 3. Com hem dit, el volum global d'al.lusions critiques trobades als articles no varia substancialment; si que ho fa, com es pot veure a la taula 4, el grau d'impersonalitat de les al-lusions, que creix espectacularment en el període de la Facultat, després d'una etapa intermhdia on es donava un clar predominidels arguments estereotipats i personalitzats. En consonincia amb aixb, trobem que l'índex d'impersonalitat del debat (annex metodolbgic, punt 3.1.) augmenta de 0.38 a 0.48, perb es troba forsa polaritzat -la desviació típica passa de 0.41 a 0.42--. Aquest fenomen sembla estrany, no només perqut contradiu la hipbtesi, sinó perque aquesta contradicció no sembla encaixar amb els resultats que estem obtenint fins ara. De fet, si filem una mica més prim veurem que aquest creixement de la impersonalitat del debat no respon tant a la institucionalització de la sociologia catalana, sinó que més aviat és a causa de l'alta impersonalitat dels arguments dels autors estrangers i espanyols que escriuen a la revista. Aquest fenomen es pot apreciar clarament a la taula 5. Per contra, els autors catalans experimenten una notable caiguda en el seu índex d'impersonalitat argumental -més notable encara si només prenem els autors del Departament de Sociologia de la UAB-. Tipus de critica per institucionalització Etapa per institucionalitzdció Entre Abans de ACS i Després de l2CS Facultat la Facultat Tipw de crítica (1973-1979) (1980-1986) (1987-1993) TOTAL Critica intel.lectual 49.2% 35.8% 79.6% 53.2% Critica estereotipada 3 1.4% 37.0% 16.2% 26.6% Crítica ad hominen 11.9% 11.3% 1.5% 8.0% Elogis estereotipats 11.8% 18.9% 11.8% 8.0% TOTAL 100.0% 100.0% 100.0% 100.0% El discurs científic i els processos d'institucionalització científica Evolució de I'índex d'impersonalitat del debat per institucionalització i procedtncia de l'autorla Etapaper institucionalització Abans de Entre Després de lIACS ACS i la Facultat Proced2ncia del autor/a (1973-1979) Facultat (19871993) Autorslres catalansles 0.47 0.42 0.26 Autorslres espányolsles i estrangersles 0.31 0.72 0.62 Nomes departament Sociologia UAB 0.46 0.31 0.22 TOTAL 0.38 0.47 0.48 Si la impersonalitat del debat no és homogtnia segons els autors, tampoc ho és segons les especialitats. Com podem veure a la taula 6, són ((Teoria i Metodologia)) i, en menor mesura, ((Cultura i Educació)), les que presenten un índex d'impersonalitat argumental relativament alt, i amb un creixement sostingut al llarg de les tres etapes d'institucionalització. Un índex més baix, perb també una mica per sobre del total, es pot observar a <Treball i Estructura)), encara que en aquest cas la tendtncia constant és decreixent. Finalment, tant ((Polítiques Socials)) com ((Sociologia Política)) mostren uns índexs d'impersonalitat forsa baixos per la globalitat del període estudiat; per6 mentre que la darrera ha remuntat el seu en I'etapa de la Facultat, la primera ha assolit el mínim en aquest mateix període. En conclusió, podem dir que el volum de debat cientific ha estat forsa baix a la revista, i que aquest nivell no ha variat substancialment en aquests vint anys. Tanmateix, no sembla que les tradicionals hipbtesis de Crane (1972) o Price (1973) sobre l'excés d'informació i de publicacions científiques puguin explicar aquest fenomen, ja que a la major part del període estudiat les publicacions estrictament sociolbgiques a Catalunya -susceptibles, per tant, de canalitzar un cert debat com el que fóra possible a Papers, o d'acaparar ['atenció dels possibles polemisteses podien comptar amb els dits d'una mi. En canvi, si que ha variat el grau d'impersonalitat del debat, que ha crescut globalment; perb aquest creixement respon a l'augment d'impersonalitat argumental dels autors de fora de Catalunya i d'algunes especialitats més que d'altres. ((Papers)): Revista de Sociologia Evolució de l'index d'impersonalitat del debat per especialitats i per institucionalització Etapa per institucionalitzacid Abans de I2 CS Especialitats (agrupades) (19731979) Teoria i metodologia 0.61 Treball i estructura 0.52 Polítiques socials 0.37 Cultura i educació 0.42 Política 0.23 TOTAL 0.38 Entre ACS i Després de Facultat la Facultat (1980-1986) (1987-1993) TOTH No sembla, doncs, que la creixent institucionalització hagi influi't gaire en la quantitat i la naturalesa de la discussió científica crítica, si més no atenintnos al que indiquen les pagines de Papers. En tot cas, ha provocat que el poc debat existent esdevingui menys impersonal pel que fa als autors catalans i del Departament de Sociologia de la UAB. L'explicació d'aquest fenomen podria ser connectada amb el fenomen de la compartimentació, que afavoreix, com dkiem, la creació &estereotips i els debats personalitzats. Confirmant el que preveia la quarta hipbtesi, observem un apreciable grau &alineament entre les especialitats i els patrons de coneixement. En efecte, les taules 7 i 8 palesen que cada especialitat es concentra forp en un o com a molt dos corrents tebrics, i que exactament el mateix ocorre pel que fa a les concepcions de la cikncia social. Aixb ajudaria a entendre, doncs, el baix nivell de debat científic comentat a repigraf 2.3., i donaria for~a suport a la hipbtesi del tancament i la compartimentació entre especialitats. A la vista &aquestes dades, podem fer algunes observacions interessants, com són: Que l'especialitat de ((Treball i Estructura)) ha estat cultivada gairebé en exclusiva per crítics i marxistes, fidels, pel que sembla, a la seva atenció classica vers els factors de la ((base)) o ((infrastructura)). El discurs científic i els processos d'institucionalització científica TAULA 7 Corrent tebric per especialitat Especialitats (agrupades) Teoria i Treball i Polítiques Cultura i Corrent tebric Metodologia Estructura Socials Educació Política TOTAL Crítica/Marxista 22.2% 92.9% 34.6% 25.0% 35.3% 42.3% Subjectivista 22.2% 19.2% 41.7% 15.4% Objectivista 11.1% 7.7% 16.7% 23.5% 11.5% cap 44.4% 7.1% 38.5% 16.7% 41.2% 30.8% TOTAL 100.0% 100.0% 100.0% 100.0% 100.0% 100.0% TAULA 8 Concepció de la citncia social per especialitat Especialitats (agmpades) Temiai Twbdi Pol'+ Cuburai Cbmt tebric M&& E-crclccura Socialr l5lum-d Pokticd TOTAL Empirico-Analítica 55.6% 28.6% 38.5% 33.3% 70.6% 44.9% Comprensiva-hermenkutica 33.3% 7.1% 23.1% 41.7% 5.9% 20.5% Crítica-dialtctica 11.1% 64.3% 38.5% 25.0% 23.5% 34.6% TOTAL 100.0% 100.0% 100.0% 100.0% 100.0% 100.0% Que, a la inversa, l'especialitat de ((Cultura i Educació)) conté una apreciable presencia de subjectivistes, com correspon a la seva tradicional prefertncia per aspectes més (cespiritualsa. Que resulta molt curiosa la forta presencia, a l'especialitat de ((Teoria i Metodologia)), d'articles que no s'adscriuen a cap corrent -aixb ts, normalment, que no tenen marc tebric-. A part de la possible influkncia de la inclusió de l'cchdisi estadística)) en aquest grup, ¿hem de deduir un predomini de l'extgesi o el diletantisme? En definitiva, sembla que l'elecció &una determinada especialitat no és independent de les ((doctrines)) tebriques, epistemolbgiques, i fins i tot polítiques que hom professa prkiament. Encara que aquest argument també podria funcionar a la inversa, amb totes les seves conseqiitncies, fóra aquesta, en tot cas, una bona hipbtesi per a futurs estudis. ((Papers)): Revista de Sociologia I 2.5. h CIENTIFICITAT RECLAMADA En contra de les previsions de la cinquena hipbtesi, el grau de cientificitat reclamada sembla haver minvat amb la institucionalització progressiva. Aquesta conclusió es deriva quasi uninimement de l'examen dels tres tipus d'indicadors utilitzats. 1. En primer lloc -i com mostra la taula 9-, hi ha crescut la utilització de la primera persona als articles, mentre que hi ha minvat l'ús del plural majestitic i del llenguatge impersonal. 2. A més, com ja vam dir a la secció 2.2., l'actualització de les cites experimenta una caiguda considerable. 3. Pel que fa als tipus &enunciats, l'augment dels quasi-fictics i dels ((altres)), combinat amb la disminució dels fictics, desplasa lleugerament el perfil per etapa cap una menor facticitat reclamada en el període de la facultat -com es pot apreciar a la taula 10-. En consonincia amb aquestes dades, I'index de facticitat reclamada per enunciat (annex metodolbgic, punt 3.1.) passa de 0.58 a 0.56, i així reflecteix aquesta lleugera disminució. Finalment, l'index compost de cientificitat reclamada (annex metodolbgic, íbid.) experimenta una disminució més gran -de 0.55 a 0.44-, a causa principalment del pes de la davallada de l'actualització bibliogrBfica. Aquestes disminucions són més acusades si ens fixem només en els autors del Departament: de 0.55 a 0.41 en l'index de facticitat reclamada dels enunciats, i de 0.50 fins a 0.35 en el de cientificitat reclamada. Persona en qut s'expressa el discurs per institucionalització Etapaper institucionalització Després de Abans de Entre la Facultat Persona en quP l2CS ACS i (1980-1986) s'expressa el discurs (1973-1779) Facultat (1987-1993) TOTAL Primera persona 26.5% 41.2% 43.3% 35.8% Majestitic 38.2% 29.4% 26.7% 32.1% Impersonal 35.3% 29.4% 30.0% 32.1% I TOTAL 100.0% 100.0% 100.0% 100.0% El discurs científic i els processos d'institucionalització científica Perfil de facticitat reclamada per etapes d'institucionalització Etapa per institucionaLització Entre Abans de ACS i Després de Tzpw d'enunciat segons LXCS Facultat la Facultat facticitat reclam& (1973-1979) (1980-1989 (1987-1993) Tora Donats per descomptat 6.1% 7.3% 11.5% 8.4% Fktits 43.4% 47.0% 34.6% 41.0% Quasi-Fkctits 17.4% 11.8% 21.6% 17.8% Propostes/Suggeriments 14.5% 14.0% 8.2% 12.1% Conjecturals 3.7% 5.0% 3.6% 3.9% Altres 14.5% 14.8% 20.1% 16.6% TOTAL 100.0% 100.0% 100.0% 100.0% Contrbiament al que havíem suposat des &un punt de vista tebric, la institucionalització més elevada no ha propiciat un augment de la cientificitat reclamada per tal d'obtenir i mantenir el reconeixement; ans al contrari, aquesta ha disminu'it. Quines hipbtesis podrien explicar aquest fet? Pot ocórrer que precisament el fet d'haver assolit ja un cert grau de reconeixement --el suficient per a un cert grau d'institucionalitzacióprovoqui una rehació, i no un enfortiment, en el grau de cientificitat reclamada -és a dir, en els esforsos adresats a obtenir reconeixement-. D'altra banda, el més raonable fóra relacionar aquest fenomen amb la compartimentació &especialitats i amb el relativament baix grau de debat cientific: la consciencia que probablement les aportacions no seran examinades i criticades sistemiticament --com indica el baix grau de debat i de citacions de la prbpia revista observats a 2.3pot influir en la relaxació dels esforsos retbrics destinats a ccvendre,, els productes científics. Dit d'una altra manera -i aquesta seria una línia d'andisi a prosseguir-: quan s'assoleix un cert grau d'institucionalització, acompanyada de compartimentació entre especialitats i d'absencia d'una conscitncia clara del fet que les aportacions seran estudiades i criticades -o quan tant se val si ho són o no, perqui? els efectes seran els mateixos-, la retbrica especificament científica deixa de ser necessiria. Si aixb fos cert, ens trobaríem amb una paradoxa mts -a afegir a les ja esmentades en 2.3 i 2.4-, la qual es podria anomenar paradoxa de la cienti$citat reclamaah un grau alt de debat científic i de consciencia de control provoca un augment de la retbrica, perb aquesta, portada al lí- ctPapers)): Revista de Sociologia mit, obstaculitza i desnaturalitza la pokmica. D'aqui es pot deduir el fenomen que hem observat: quan no hi ha control ni critica reciproca més enllh dels estereotips, la retbrica científica es deixa de banda, i sorgeix més llibertat per fugir de les convencions acadtmiques i cultivar altres tipus de retbrica, com poden ser la literhria, l'assagistica o la periodística. 2.6. LA IMPLICACI~ PROFESSIONAL Tal i com esperava la sisena hipbtesi, la implicació professional a les phgines de Papers ha minvat amb la consolidació institucional de la disciplina, després d'haver augmentat fortament a I'etapa intermtdia. Les al.lusions al respecte trobades a la mostra d'articles són forsa escasses, numericament parlant; de tota manera, l'esmentada tendencia és apreciable: el percentatge d'articles que no contenen cap queixa referida a la institucionalització i professionalització de la disciplina és del 82.4 a la primera etapa, decreix fins al 70.6 a la segona -quan la institucionalització s'apropa-, i torna a augmentar fins al 86.7 al període de la Facultat, quan ja les queixes són percebudes, segurament, com a menys necessiries o urgents. Perb la majoria de les al-lusions a propbsit de la implicació professional es troben -com, d'altra banda, era esperablea les presentacions dels números de la revista. A la primera etapa trobem al.lusions esporAdiques a l'escassedat de revistes sociolbgiques i al buit existent en aquest sentit (núm. l), a la ccprecaria entidad institucional), del Departament de Sociologia (núm. 3), a la manca d'una associació professional a escala estatal (núm. 1 l), i a la inexisttncia d'aportacions de pes en temes concrets (núms. 5 i 9). A la segona etapa, ja creada 1'Associació Catalana de Sociologia, la intensitat de les al.lusions augmenta, i aquestes incorporen un sentit ambivalent -sobretot a partir del número 17-: d'una banda es continua lamentant la manca d'implantació academica de la sociologia i I'ccanormalitats de la seva situació (núms. 17 i 19), perb al mateix temps comencen a despuntar també signes d'optimisme sobre la consolidació del Departament (núm. 17) o la ((diversitat i qualitat)) de la producció sociolbgica catalana (núm. 20), fins que aquest optimisme cristal.iitza amb la creació de la Facultat i la consolidació acadtmica subsegüent (núms. 28,29 i 30). A partir d'aquest moment, les al.lusions a la situació institucional i professional de la sociologia desapareixen. Aquestes dades no només confirmen la hipbtesi de la disminució d'implicaci6 professional: indiquen, a més a més, que el grau d'institucionalització i professionalització assolit és considerat ja prou alt com per no haver de continuar parlant-ne, si més no a les phgines de Papers -potser amb I'excepció del número que teniu a les mans?- Aquests resultats, de tota manera, han de posar-se en relació amb els corresponents al grau d'implicació política. El discurs científic i els processos d'institucionalització científica La setena hipbtesi esperava que el grau &implicació política a les pagines de Papers hagués disminui't amb els canvis del context politic, i principalment amb la consolidació del rtgim constitucional des de I'any 1982. Aquesta hipbtesi es basava en el supbsit que la dinhica sbcio-política !general havia estat més determinant que la institucional a l'evolució de la implicació política. Una primera ullada als resultats obtinguts fa pensar que, tot i que la hipbtesi es confirma parcialment -hi ha una certa davallada global del nivell de compromís polític explícit-, sembla tanmateix que calgui revisar el supbsit subjacent -ja que la petita disminució global no coincideix ben bé amb el període de consolidació del rtgim democrkic, sinó que, pel contrari, s'obsema que en aquest es recupera un major grau d'implicació que a l'etapa anterior-. Vegem-ho. 1. En primer lloc, l'evolució del nombre de preses de posició polítiques als articles confirma la hipbtesi: la mitjana de preses de posició per article passa de 2.25 a 1.46 fins que arriba a un mínim de 0.93 al darrer període; en el mateix sentit, el percentatge d'articles que no prenen cap tipus de posició augmenta d'un 25.0% a les dues primeres etapes fins al 44..4% a l'etapa de consolidació. 2. En segon lloc, l'evolució dels pronunciaments sobre les relacions entre la política i les citncies socials, com podeu apreciar a la taula 1 1, presenta una tendtncia global cap a una indifertncia més gran enfront de la qüestió i menys pronunciaments en favor de la ccneutralitata. Aixb no contradiu la hipbtesi, perb tampoc es pot dir que la confirmi. Malgrat tot, cal subratllar que la indifertncia general més gran vers el tema, com també el grau de pronunciaments més baix en favor del cccompromís>), es troben just a l'etapa on en principi menys eren d'esperar, és a dir, la de cctransición o intermtdia. Aixb fa sospitar que és la dinamica institucional i professional més que la política la que realment juga aquí. 3. Pel que fa a la implicació política a les presentacions de la revista, s'hi pot observar un fenomen similar: un alt nivell &implicació a la primera etapa -amb pronunciaments freqüents i explícits sobre la universitat, les dictadures, o el franquisme (núms. 3, 6, 7 o 8), i fins i tot amb la proclamació, al final d'aquest període, de la ccvocación progresista)) i ((crítica)) de la revista (núm. 10), una implicació decreixent a l'etapa intermtdia, --cap al final de la qual es llegeix que ((ha millorat la situació política, i el socibleg s'ha deslliurat de la necessitat de defensar a ultransa uns quants principis indiscutibles)) (núm. 17)-, i una ((Papers,,: Revista de Sociologia la validació de les nostres hipbtesis. I quan diem, en segon lloc, aprofundir la nostra andisi del discurs, volem recordar tant la necessitat de refinar i ampliar les ttcniques utilitzades, com també la d'abordar totes aquelles altres vessants de l'estudi de les revistes científiques que no hem pogut abastar: la comparació amb altres revistes, la selecció d'articles per a la la selecció de llibres per a la ressenya i els procediments d'aquesta, etc. Acabarem amb tres remarques breus que afecten tant l'epistemologia de la sociologia en general com el paper d'aquesta dins la nostra societat. La primera és que la importació intel.lectual ha proliferat a les phgines de la revista molt més que la innovació científica. Aquesta recepció passiva es podria considerar una situació de dependtncia acadtmica, com va suggerir el mateix fundador de Papers. Vint anys després de les seves reflexions hem d'estudiar per que les coses no han variat en aquest punt, perb, sobretot, hem de plantejar si veritablement la nostra realitat social és tan similar a la dels pdisos als quals s'apliquen les teories importades com perqut el balan~ d'aquesta estrattgia sigui positiu. I evidentment ni aquesta similitud és automQtica ni els resultats del present estudi fan pensar que el balms sigui satisfactori. La segona remarca 6 que, si 6 cert que la institucionalització de les citncies socials segons els models d'altres citncies condueix cap a la multiplicació d'ccefectes perversos)) com els esmentats, aleshores hom pot plantejar molt seriosament la necessitat de revisar aquests models institucionals, que ni són universals histbricament, ni responen a cap suposada racionalitat interna, sinó a causes i interessos plenament socials. La qüestió és, com gairebé sempre, quin tipus de citncies socials volem realment i, sobretot, quin tipus de societat les faria possibles (o, a la inversa, a quina societat possible ens acostaríem amb un altre tipus de citncies socials). La tercera i darrera observació és senzillament que, per si algú encara no se n'ha adonat, aquest article també parla de si mateix i no només d'altres articles. Fins i tot, en molts aspectes, és el producte de la situació que estudia. A la introducció vam parlar de la reflexivitat de tota citncia social, i tan reflexiva com és la ciencia social ho serh la sociologia de la citncia social, si no ho és més. Els lectors i lectores, doncs, tenen plena llibertat per relativitzar les argumentacions d'aquest article d'acord amb el seu contingut; fins i tot els convidem a aplicar els nostres instruments tebrics i metodolbgics al nostre article, a categoritzar-10 i a comptar els modalitzadors, les cites, les al-lusions i els recursos estilístics que esdevenen una expressió més del discurs cientific que hem analitzat; aixb, és clar, si és que no es veuen amb cor -com nosaltres desitjariemde proposar un altre marc d'andisi més fecund. El discurs científic i els processos &institucionalització científica ANNEX METODOLOGIC 1. RECOLLIDA DE DADES En una primera fase de recollida de dades, i utilitzant un formulari adient, vam omplir els valors &algunes variables per a tot l'univers d'articles +tapes, especialitat, sexe, idioma, procedtncia i professi6 dellla autorla-. Per tal de filar més prim en l'aniiisi, varn dissenyar una mostra dúrticlessegons especialitat i directorla, que va reduir el camp &actuació de 292 a 81 articles. Per aquests 81 articles vam preparar un model de full de codificació per a introducció de dades sobre cites, al.lusions, tipus d'enunciat segons facticitat reclamada, i classificació per corrent tebric, tipus de marc tebric i concepció de la citncia social. Vam establir conjuntament els criteris per a la recollida de dades i vam distribuir els fulls de codificació -un per article-. Aquests fulls comptaven amb uns apartats de jzwtifi;cacib, on s'havien &argumentar i identificar clarament totes les eleccions categorials sobre al.lusions, tipus d'enunciat, classificació de l'artide, etc. Vam utilitzar aquests apartats de justificació per fer un controlcreuat de la recollida de dades en dues etapes: primer, un control realitzat per un altre membre de l'equip sobre cada full de dades i, segon, reunions conjuntes per a la discussió de les dades. 2. PROCEDIMENT DE MOSTREIG D XRTICLES Els 292 articles que componen la base de dades (fins al número 40 de la revista) sumen un total de 6.129 pigines, amb una mitjana aritmttica de poc més de 18 pigines per article. A I'hora de recollir informació més detallada sobre aquests articles, vam decidir prendre una mostra d'articles que fos: a) prou gran per assegurar la significativitat estadística de les nostres infertncies posteriors; b) prou petita perqut un grup redui't de persones en contacte constant pogués recollir la informació i mantenir-ne un control creuat; c) respectuosa amb la distribució de determinades variables per I'univers d'articles; en concret, les dues variables controlades han estat ((Especialitat de I'article)) i ((Etapa segons directorla)). Donades les condicions de temps i disponibilitat de l'equip, varn decidir prioritzar les tres exigkncies anteriors en l'ordre següent: c>b>a. Amb un 111 de cilcul informitic es va realitzar un mostreig no-aleatori per quotes, en el qual sempre s'assegurava un mínim &un article per aquelles especialitats que, en una etapa determinada, hi compten amb més de dos articles. D'aquesta manera es buscava que cap especialitat amb una mínima prestncia en una etapa no fos desestimada, més que no pas la representativitat estadística estrictament proporcional17. El resultat 17. Resulta evident que aquest mktode no té en compte les diferencies entre les diverses etapes, en termes de temps, i aixb implica una infravaloració de les etapes més curtes que, si calgués aprofundir-hi més, es podria pal.liar bo i ponderant les quotes proporcionals d'articles per la durada temporal de les mateixes. ((Papers)): Revista de Sociologia TAULA 16 Mostra proporcional per Especialitat i Etapa-Directorla -- ETmA Esperialitat* Marsal Oitra Subiraa Mip'kz Toms TOTA %mortr % univm D$% Anilisi est. 3 (1) - 1 1 6 (2) 11 (3) 3.7 3.3 -0.360 Epist. 3 (1) 1 1 5 (1) 1.2 1.5 0.285 Estr.Soc. 18 (4) 2(1) 9 (3) 2 - 31 (8) 9.9 9.4 -0.454 Metod. 1 - 3 (1) 2 6 (1) 1.2 1.8 0.589 Sociolin. 1 2 1 4 1.2 1.215 S. Art 1 3 (1) 8 (2) 12 (3) 3.7 3.6 -0.056 S. Coneixement 4 (1) 4 (1) 2 10 (2) 2.5 3.0 0.570 S. Comun. 3 (1) 1 (1) 5 (1) 2 11 (2) 3.7 3.3 -0.360 S. Cult. 3 (1) 2 1 6 (1) 1.2 1.8 0.589 S. Edats 11 (3) 8 (2) 19 (5) 6.2 5.8 -0.397 S. Educ. 2 4 (1) 1 1 (1) 8 (2) 2.5 2.4 -0.037 S. Famil. 3 (1) 4 (1) 1 5 (1) 13 (3) 3.7 4.0 0.247 S. Gknere 15(4) 1 2 9(3) 1 28(7)8.6 8.5 -0.131 S. Jurid. 10 (3) 2 1 13 (3) 3.7 4.0 0.247 S. Oci 1 1 2 (1) 4 (1) 1.2 1.2 -0.018 S. Polit. 19(3) 4(1) 11 (3) 12 (4) 7(2) 53(13)16.0 16.1 0.060 S. Salut 13 (4) 1 14 (4) 4.9 4.3 -0.682 S. Treball 3 (1) 10 (3) 7 (2) 2 22 (6) 7.4 6.7 -0.720 S. Urbana 18(6) 1 5(1) 1 2 27 (7) 8.6 8.2 -0.435 Ta Soc. 5 (1) 4 (1) 6 (2) 3 (1) 18 (5) 6.2 5.5 -0.701 Altres esp. 2 1 49 (1) 3 (1) 3 (1) 13 (3) 3.7 4.0 0.247 TOTAL 125(31) 15 (4) 92(23) 54(13) 42(10) 328(81) % mostra 38.3 4.9 28.4 16.0 12.3 % univers 38.0 4.9 28.0 16.4 12.8 Dif: -0.277 -0.075 -0.431 0.363 0.420 * Els percentatges totals per especialitats no coincideixen amb els de la nota 17 del text de I'article -% per especialitat.- per dos motius: a) s'hi han sumat les especialitats principais amb les secundaries o alternatives (vegeu punt l. l. de I'article), per tai de no restar representativitat per especialitat; b) s'hi ha redui't la llista &especialitats de vint-i-set a vint, tai i com indiquem tot seguit: sociologia de la Religióa s'ha indbs dins <<Sociologia de la Culturar; .Sociologia de la Cikncia)) s'ha inclbs dins (6ociologia del Coneixemeno; sociologia Ecolbgicm i aRuralx s'han inclbs dins sociologia Urbanar; (<Filosofia Socials s'ha inclbs dins ((Teoria Sociolbgican; .Sociologia de I'AdministraciÓn i ((Militar)) s'han inclbs dins sociologia Politicaa. va ser una mostra redu'ida a aproximadament un quart del total d'articles, i que respecta les distribucions de les dues variables esmentades per I'univers d'articles. La taula 16 mostra aquest resultat. Els nombres entre parentesi fan referencia al nombre d'articles de la mostra. Si considerem per un moment la qüestió de la validesa estadística de la mostra, es fa pales que no hem realitzat un mostreig aleatori segons les lleis matemitiques de- El discurs científic i els processos d'institucionalització científica Variables Idioma de I'article Castella Cat& Francts Angles Sexe de I'autorla Home Dona Professi6 de I'autorla Sociologia C.Politica Economia Antropologia Dret Filosofia Psicologia Kolrnogorov-Smimov Mostra Univers Difer2ncia DN Grau Signif: 0.25 1 74.1 71.6 2.5 23.5 24.7 -1.2 1.2 1.4 -0.2 1.2 0.7 0.5 Procedtncia de l'autorla 0.5 1 Catalunya 50.6 52.8 -2.2 Fora de Catalunya 49.4 47.2 2.2 rivades de la teoria de l'error; per tant, no és possible conkixer prkviament ni el nivell de confianca ni I'error relatiu. L'única manera de comurovar el seu grau de validesa V és realitzar comparacions empíriques expostfacto de les distribucions mostrals d'altres variables que no siguin les controlades en el procés d'el.laboraci6 de la mostra amb la distribució de les mateixes variables per a tot l'univers. El control ha estat realitzat amb quatre variables de les quals coneixíem la distribució Der tot I'univers. La utilització &un test de bondat d'aiustament Kolmo~orov- " Smirnov, pels percentatges de cada una de les categories de les variables, dóna com a resultat el rebuig categbric de la hipbtesi nul.la segons la qual les distribucions són diferents; en conseqükncia, la mostra s'ajusta a les característiques de l'univers amb un grau de significació de 100% (taula 17). Una vegada calculada la mostra per a cada grup d'articles -&una determinada especialitat i d'una determinada etapa-, varn triar aleatbriarnent dins dels grups corresponents de l'univers els que conformarien la mostra definitiva. 3. TRANSFORMACIONS DE LES DADES Les dades originals han estat sotmeses a una skrie de transformacions seguint els requeriments d'operativització de les hipbtesis. Aquestes transformacions, pel que fa ((Papers)): Revista de Sociologia únicament als resultats presentats en aquest article es poden classificar en dos tipus de processos: c~cul d'índexs i cilcul de perfils. Una vegada calculats els índexs que enumerem a continuació per a cada article de la mostra, vam procedir a calcular la mitjana de cadascun per a cada etapa per institucionalització, obtenint les xifres que presentem al text de I'article i a la taula 15 d'aquest. Índex de cites déspecialitatprdpia: Mesura la relació entre les cites referides a I'especialitat prbpia de I'article i la resta de cites. La fórmula utilitzada és la següent: CEP IEP = CEP + CAE + COT IEP = Índex de cites d'especialitat prbpia. CEP = Nombre de cites de la prbpia especialitat. CAE = Nombre de cites d'altres especialitats. COT = Nombre d'altres cites (obres generals, revistes div~l~atives, premsa, reculls de dades, documents, etc.). Índex de cites dúna altra especialitat: la fórmula utilitzada en resulta de substituir CEP per CAE al numerador de la darrera fórmula. Índex dáctualizació de citex Mesura la relació entre les cites d'investigació i les cites d'arxiu. La fórmula utilitzada és la següent: IAC = Índex d'actualització de les cites. CI = Nombre de cites &investigació a I'article. CA = Nombre de cites d'arxiu a l'article. Índex déspecializacid: Mesura el grau d'especialització d'un article amb refertncia a l'especialització de les seves cites combinada amb I'actualització de les mateixes. La fórmula utilitzada és la següent: (IEP + IAC) IE = 2 IE = fndex d'especialització. IEP = Índex de cites d'especialitat prbpia. IAC = fndex d'actualització de les cites. El discurs científic i els processos d'institucionalització científica 1 Índex defacticitat reclamada d'enunciaa Mesura la intensitat de la facticitat expressada a I'article tot fent una composició de les diferents variables de tipus d'enunciat. Per a la constitució d'aquest index definim una escala que utilitza els nombres en- ' ters positius entre 1 i 5 com a ponderadots de les freqükncies dels diferents tipus d'enunciat18. La fórmula utilitzada és la següent: 5 5 IFRE = ( C n.En) I En n= 1 n= 1 IFRE = fndex de facticitat reclamada d'enunciats. El = Nombre d'enunciats hipbtesis o conjectures. Ez = Nombre d'enunciats propostes o suggeriments. E3 = Nombre d'enunciats quasi-fictics. E* = Nombre d'enunciats fictics. E5 = Nombre d'enunciats donats per descomptat. Índex de cientzjcidad reclamada: Mesura la cientificitat reclamada amb una composició de dos dels components d'aquest concepte, la facticitat reclamada dels enunciats i l'actualització de les cites. Aquest index és la mitjana aritmktica de dos índexs anteriors: (IAC + IFRE) ICR = 2 ICR = fndex de cientificitat reclamada. IAC = Índex &actualització de les cites. IFRE = fndex de facticitat reclamada d'enunciats. Índex d'impersonalitat del debat: Mesura la relació entre les critiques inte1.lectuals i la resta d'al.lusions a d'altres corrents o autors. Ha estat constru'it tot considerant que les al.lusions crítiques no argumentades, ad hominem i els elogis estereotipats resten impersonalitat a un debat científic. La fórmula utilitzada és la següent: 18. Aquesta escala no té cap referent empíric, és una convenció adoptada analíticament per a la construcció de i'índex. Resulta evident que la utilització d'una escala ordinal -4 és més gran que 2té sentit en aquest context, perb resulta igualment evident que en el cas que ens ocupa ((4)) no és el doble de veracitat reclamada que ((2)). {Qui podria afirmar que un enunciat factic -qualsevol enunciat facticequival en facticitat a dues propostes?. El lectorla ha de ser conscient d'aquest vici que afectari aquest index, els seus derivats i les conclusions que en su,rtin. La seva utilització es deu només al carácter exploratori, ja comentat, d'aquesta tkcnica d'anilisi. ((Papers)): Revista de Sociologia IID = fndex d'impersonalitat del debat. CI = Nombre de crítiques intel.lectuals dividit pel total d'al.lusions crítiques. CE = Nombre de crítiques estereotipades dividit pel total d'al.lusions crítiques. CH = Nombre de crítiques ad hominem dividit pel total d'al.lusions critiques. EE = Nombre &elogis estereotipats dividit pel total d'al.1usion.s critiques. 3.2. PERFIL SEGONS TIPUS DENUNCIATS Partint de les dades sobre tipus &enunciats, vam elaborar un perfil de facticitat reclamada per a cada article, consistent a calcular els percentatges de cada tipus &enunciat per a cada article. Les mitjanes &aquests percentatges per etapes d'institucionalització configuren desprts el perfil de facticitat reclamada per etapes que podeu trobar a la taula 10 del text de I'article. 4. RECURSOS INFORMA TICS Les aplicacions bisiques han estat un gestor de bases de dades DBASE III+ de ASHTON-TATE per a la constitució de les bases de dades; un full de cilcul LOTUS 1-2-3 de Lotus per als cdculs intermedis i el disseny de la mostra &articles; un programa de cdcul estadístic amb SPSS-PC+ de SPSS Inc. per a les transformacions i I'anilisi de les dades, i un programa STATGRAF de Statistical Graphics Corp. per als cdculs intermedis i els tests de significativitat. Adorno, Theodor W. 1972. Sociologia ipsicologia. Valencia, Tres i Quatre. Álvarez Uría, Fernando i Varela, Julia. 1992. ((Colegios invisibles y relaciones de poder en el proceso de institucionalización de la sociologia espafiolar, dins Jesús Ibáiiez (coord.): Lar Ciencias Sociales en Espafia. Madrid, Universidad Complutense. Barnes, Barry. 1977. Interests and the growth of knowledge. London, Routledge and Kegan Paul. Barnes, Barry (ed.). 1980. Estudios sobre sociologia de la ciencia. Madrid, Alianza. Barnes, Barry. 1987. Sobre ciencia. Barcelona, Labor. Barnes, Barry i Bloor, David. 1982. ((Relativism, Rationalism and the Sociology of Knowledges, dins Hollis, Martin i Lukes, Steven (eds.): Rationalit. andRekztivism. Oxford, Basi1 Blackwell. Bloor, David. 1976. Knowledge and social imagznery. London, Routledge and Kegan. Bourdieu, Pierre. 1976. aLe champ scientifique)), Actes de la Recherche en Sciences Sociales, núm. 2-3. Bourdieu, Pierre. 1984. Homo academicus. Paris, Les Editions de Minuit. Bourdieu, Pierre. 1988. ((Preface)) a l'edició anglesa d 'Homo academicus. Cambridge, Polity Press. El discurs científic i els processos d'institucionalització científica Bourdieu, Pierre; Charnboredon, Jean-Claude; Passeron, Jean-Claude. 1989. El ojcio de sociólogo. Madrid, Siglo XXI. Cohen, I. Bernard. 1983. La revolución newtoniana y la transfomación de las ideas cientifcas. Madrid, Alianza. Collison, Peter; Webber, Susan. 1971. ((British Sociology 1950-1970: A Journal Analysis),, Sociological Review, vo1.19, núm. 4. Crane, Diana. 1972. Invisible Colleges. Dzfision of Knowledge in Scientzjc Communities. Chicago, The University of Chicago Press. Crawford, Elizabeth T. 1971. ((Sociology of the social sciences)), Current Sociology, vol. XIX, núm. 2. Estruch, Joan; Giner, Salvador. 1979. ((Sociologia als Pa~sos Catalans,, dins Ictineu. Diccionari de les CiPncies Socials als Paisos Catalans. Barcelona, Edicions 62. Ezrahi, Yaron. 1980. aLos recursos políticos de la ciencian, dins Barnes Barry (ed.). 1980. Estudios sobre sociología de la ciencia. Madrid, Alianza. Fernández Buey, Francisco. 1991. La ilusión del método. Ideaspara un racionalisme bien temperado. Madrid, Crítica. Gilbert, G. N.; Mulkay, Michael. 1984. Opening Pandora? Box: A SociologicalAnalysis of Scientist? Discourse. Carnbridge, Carnbridge University Press. Giner, Salvador; Moreno, Luis (comps.). 1990. Sociologia en España. Madrid, CSIC. Haberrnas, Jürgen. 1982. Conocimiento e interés. Madrid, Taurus. Habermas, Jürgen. 1984. Ciencia y técnica como ((ideologíaw. Madrid, Tecnos. Habermas, Jurgen. 1987. Teoria de la acción comunicativa, vol. I. Madrid, Taurus. Habermas, Jurgen. 1988. La lógica de las Ciencias Sociales. Madrid, Tecnos. Hagstrom, Warren 0. 1965. The Scientzjc Communiy. New York, Basic Books. Hagstrorn, Warren O. 1980a. ((El don como principio organizador de la ciencian, a Barnes Barry (ed.). 1980: Estudios sobre sociologia de la ciencia. Madrid, Alianza. Hagstrom, Warren O. 1980b. ((La diferenciación de las disciplinasn, dins Barnes Barry (ed.). 1980: Estudios sobre sociología de la ciencia. Madrid, Alianza. Hahn, Roger. 1971. The Anatomy of a Scientific Institution. The Paris Academy of Sciences, 1666-1803. Berkeley, University of California Press. Kuhn, Thomas S. 1980. ((Los paradigrnas científicos)), a Barnes, Barry (ed.): 1980. Estudios sobre sociologia de la ciencia. Madrid, Alianza. Kuhn, Thomas S. 1986. La estructura de las revoluciones cientiJcas. México, Fondo de Cultura Econórnica. Latour, Bruno. 1992. Ciencia en acción. Barcelona, Labor. Lozano, Jorge; Peña-Marín, Cristina; Abril, Gonzalo. 1982. Análisis deldiscurso. Hacia una semiótica de la interacción textual. Madrid, Cátedra. Marsal, Juan Francisco; Miguel, Amando de. ((El raquitisrno de la enseiianza de las ciencias sociales en las universidades espaiiolas)), dins Sistema, núm. 24-25. Merton, Robert K. 1973. The Sociology ofScience. Chicago, University of Chicago Press. Mills, C. Wright. 1986. La imaginación sociológica. México, Fondo de Cultura Económica. Moreno, Luis. 1990. ((La sociología en la España finisecular)), dins Giner, S.; Moreno, L.: Sociologiá en España. Madrid, CSIC. ((Papers)): Revista de Sociologia Moulines, Ulises. 199 1. Pluraliakdy recursi6n. Ensayos epistemoldgicos. Madrid, Alianza. Mulkay, Michael. 1980a. ((El crecimiento cultural en la ciencia)), dins Barnes, Barry (ed.). 1980: Estudios sobre sociologta de la ciencia. Madrid, Aiianza. Mulkay, Michael. 1980b. (cSociology of Science in the Westn, Current Sociology, vol. XXVIII, núm. 3. Mulkay, Michael. 1981. (Action and Belief or Scientific Discourse? A possible way of ending intellectual vassallage in social studies of science)), Philosophy of the Social Sciences, vol. 1 1, pp. 163-171. Picó, Josep. 1987. ((País Valencik sociologia de la sociologia)), Papers, núm. 28. Price, Derek J. de S. 1973. Hacia una ciencia de la ciencia. Barcelona, Ariel. Price, Derek J. de S. 1980. ((Ciencia y tecnologia: distinciones e interrelacionesn, dins Barnes Barry (ed.). 1980: Estudios sobre sociologia de la ciencia. Madrid, Aiianza. Sotelo, Ignacio. 1973. ((Sobre la institucionalizaci6n de la sociologia en Espafia)), dins Sistema, nÚm.3. Szreter, R. 1980. c(1nstitutionalising a New Specidism: early years of the Journal of Educational Sociolow), dins Bri& Journal of Sociology ofEducation, vol.1, núm. 2. Szreter, R. 1983. aWritings and Writers on Education in British Sociology Periodicals, 1953-1 979n, dins British Journal of Sociology of Education, vo1.4, núm. 2. Whitley, hchard D. 1969. c(Communication Nets in Science: Status and Citation Patterns in Animal Phisiology)), dins Sociological Review, vo1.17, núm. 2. Whitley, Richard D. 1970. aThe Operation of Science Journals: Two Case Studies in British Social Science)), dins Sociological Review, vol. 18, núm. 2. Woolgar, Steve. 199 1. Ciencia: Abriendo la caja negra. Barcelona, Anthropos.