Recensions

principals: la primera (p. 10-36) es dedica als segles vr i vrr i ofereix una panorimica dels principals escriptors visigbtics: Just d'urgell, Eutropi de Valencia, Joan de Bíclaro, Martí Durniense, Leandre de Sevilla i Valeri del Bierzo, entre d'altres, amb especial atenció a Sant Isidor. El segon bloc tematic s'ocupa de l'any 71 1 dins el capitol dedicat a l'any 1000 (p. 37-72): per aquest desfilen fugaqment Evanci, Elipand i el Beat de Liébana, Euloe (del qual l'autor reivindica la figura), Alvar de Cbrdova i Samson, admiradors de l'abat Esperandieu, conservador de la cultura visigbtica a Córdova. Amb una mica més d'atenció es tracta de la poesia en 1'Espanya del segles VIII i IX (p. 51-56), els autors de la ctdiispora)) (p. 56-61) i el floriment de la cronica com a genere. Gerundi del Bierzo i una referencia a l'escola de Ripoll conclouen el capitol. El periode entre l'any 1000 i el segle XIII és l'objecte de la tercera part (p. 73119). Hi trobem la Crbnica de Sampiro, el Camen Campidoctoris, primer poema sobre el Cid, probablement degut a un monjo de Ripoll; la Garcineida, de gran originalitat en una literatura llatina medieval de vegades excessivament uniforme; Grimaldo, la Vita Rudisendi d'Esteve de Celanova, les Chronica Minora, Gundisalvo i l'escola de traductors de Toledo, el Liber Sancti Iacobi, Gelmirez i el Registrum, Pedro Alfonso, San Martín de León, la Chronica Adefonsi Imperatoris, la Gesta Roderici, la Crbnica Silense, el Corpuspelagianum i la Crbnica Najerense, tot en una seqiikncia que, per moments, esta mancada d'un lligam discursiu prou clar. L'obra presenta també un índex de bibliografia visigbtica forqa complet, que s'hauria fet igualment necessari per a la resta de les parts del llibre. Indubtablement, l'esforq d'esquematització realitzat per S. Bodelón es important, malgrat que de vegades aixb esdevengui un perjudici per a un lector que es pretén universitari. Les introduccions a cadascun dels capítols, per exemple, són excessivament breus -totalment inexistent en el cas del tercer-, i el criteri de tractament d'alguns autors pot donar una falsa impressió del seu impacte veritable sobre l'ambient cultural de l'epoca. Ens sembla també desigual la utilització de fonts i de bibliografia; aquesta és fins i tot exhaustiva en el cas de certes parts del llibre, pero presenta deficiencies importants en d'altres -per exemple en la que fa referencia a l'escola de Ripoll, sense citació de molts treballs recents sobre el tema-. D'altra banda, es percep una excessiva dependencia bibliografica de certes obres i manuals, fet que esdevé més paradoxal encara, tenint en compte la inexplicable no citació d'altres estudis reconegudament fonamentals, com els de Curtius. Per tot aixb, l'obra sembla desigual, per quant el caracter divulgatiu no justifica de cap manera l'oblit de certs parametres basics en un estudi concebut com a manual universitari. Javier Velaza A. GIARDINA (ED.) L'Uomo Romano Editori Late~za, Bari, 1989. XIX+417p. L'editorial Laterza de Bari fa una tasca important per als nostres estudis classics, tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu; edita molt i tria bé els seus col.laboradors. Un dels més prolífics és el professor d'historia antiga de la Universitat de Roma ((La Sapienza)), Andrea Giardina, a qui ha estat encarregada la coordinació d'aquest volum que ara recensionem, dedicat a perfilar qui: era i qui era l'home roma (fonamentalment aixb, perqui: encara que la dona tingui un paper no gens despreciable en moltes parcel.les de la civilització romana, en aquest llibre no és estudiat per se i l'bptica dominant, com ja ho era al món roma mateix, és la masculina). El llibre s'emmarca en una interessantíssima sub-serie de la col~lecció ((Storia e Societa)) que, fins al moment d'escriure aquestes línies (desembre de 1990), ha publicat dos altres títols dedicats a estudiar l'home medieval (L'Uomo medievale, a cura de J. Le Goff, Bari, 1989 -primera edició de 1987 i la de 1989 ja és la desena-) i l'home del Renaixement (L 'Uomo del Rinascimento, a cura d'E. Garin, Bari, 1988). Se'n preparen dos altres volums: l'un per parlar de l'home grec (ed. J.P. Vernant) i l'altre, de l'home egipci (ed. S. Donadoni). Fem aquest mínim excursus contextualitzador perqui: alguns dels comentaris que ens suscita el nostre Uomo Romano són extensibles al que serien els mínims comuns denominadors dels llibres fins ara publicats i per nosaltres coneguts en aquesta sbrie. Sense imposar un criteri, una bptica identica, a tots els col.laboradors (també en aixb, ai las!, és aquest un llibre masculí), Giardina ens proposa una col.lecci6 de textos que parlen de diferents ((homes romans)). Certament, en aquests dos aspectes (no fixació d'un únic criteri i no pretensió de definir un sol home roma) rau el principal mhit del llibre com a conjunt (a més, naturalment, de la idone'itat en la tria dels especialistes), perque, al nostre entendre (i al de Giardina) és impossible una única definició satisfactoria de l'home roma. Impossible perque no n'existeix un de sol: n'hi ha molts, diacronicament parlant (que té en comú un home del segle III aC amb un del segle IV dC?), diatbpicament parlant (quina relació hi pot haver entre un esclau gal que treballa a una uilla del Laci en el segle I aC i un retor nord-afiica del segle 111 dC?), i des de qualsevol possible punt d'anhlisi que es pugui contemplar, ni l'idiomatic seria suficient per unificar el concepte a satisfacció de tothom. Tampoc els dits ((Romans)) no es posen d'acord a l'hora de definir qui: els pugui aplegar sota una comuna Romanitas (cf. p. IX: Nemmeno gli stessi Romani ... erano sempre concordi nel giudicare que110 che era tipico della Romanitu). Per aquestes raons (i per tot el que impliquen d'analisi sobre uns temps i una gent i uns espais determinats), qualsevol opció només podra oferir una visió més o menys completa d'un determinat aspecte i, per tant, parcial respecte del conjunt. En aquest camí de reflexió, Giardina opta per oferir una visió, no tant a partir de l'estudi d'una serie de funcions concretes (que també ho fa), sinó a través d'un enfocament concret del fenomen global de la civilització romana; l'unico modo per raggiungere ccl'uomo romano)) t individuare uno ccstile)) della storia romana. La seva visió (com totes, i per definició, incompleta) és la d'estudiar els tipus més significatius des del punt de vista de la seva importancia social i del paper determinant que, com a col.lectius, han jugat al llarg de la civilització romana (no parlem de límits cronolbgics perqui: no hi ha uniformitat en les diferents col.laboracions). Aquest únic principi rector s'articula a través d'assaigs erudits sobre els di- ferents col.lectius més representatitus: I. I1 cittadino, i1 politico (Claude Nicolet); 11. I1 sacerdote (John Scheid); 111. I1 giurista (Aldo Schiavone); IV. I1 soldato (Jean-Michel Carrié); V. Lo schiavo (Yvon Thébert); VI. I1 liberto (Jean Andreau); VII. I1 contadino (Jerzy Kolendo); VIII. L 'artigiano (Jean-Pau1 Morel); IX. I1 mercante (Andrea Giardina); X. I1 povero (Charles R. Whittaker); XI. I1 bandit0 (Brent D. Shaw) i XII. Humanitas: romani e noi (com a colofó, de Pau1 Veyne). Com es pot comprovar per la lectura de la relació, tots ells són homes que han treballat especialment sobre els seus temes amb anterioritat i que en els seus textos ofereixen, en un cert estil assagistic, resums més o menys complets dels diferents estats de la qüestió. Característica important és, per tant, la manca de notes a peu de plana i l'unica inclusió d'una petita bibliografia al final de cada apartat, la qual només en alguns casos s'ha utilitzat per a la preparació especifica de les pagines que la precedeixen (normalment és un complement, no sempre comentat, al que s'ha llegit). El volum tampoc no disposa de cap mena d'index (ni introductori, de subtemes tractats a cada aportació, ni final, de noms propis, etc.). Aquestes característiques fan, sens dubte, una mica difícil l'accés al contingut real del llibre i obliguen (cosa no sempre imprescindible en un volum misce1,lani) a una lectura concentrada i profunda de primera ma, que potser no tothom podra o voldra realitzar. En aquest sentit, pensem que sempre és millor d'oferir unes bones eines d'accés que siguin (textemes)) a la lectura intrinseca. Per altra part, els continguts són, encara que s'hagi pretks un mínim comú denominador, també diversos, perqut diversos són els interessos dels qui han escrit sobre el tema abans d'arribar aquí, i diversos els objectes mateixos d'estudi. Aixb, sens dubte, produeix una certa sensació de desnivell i de noigualtat entre ells. No és la nostra intenció revisar-10s tots en aquestes linies; només voldríem fer-ho, a tall d'exemple, amb dos dels que més ens han cridat l'atenció. En el capítol dedicat a I1 mercante (p. 271-298), escrit per Andrea Giardina, l'autor es preocupa tant per descriure la intrinseca actuació dels comerciants en l'antiguitat (no sols parla de Roma) com per parlar-nos de la repercussió d'aquesta actuació en la societat, indicant, a través de l'analisi de les fonts (literaries i no) com és vista i sentida. La idea fonamental (que no ha canviat amb el pas dels segles) arriba amb claredat: el comerciant busca, per sobre de tot, el benefici i aixb el duu a una competitivitat i ambició fora mida (només comparable al pi2 agonistico dei mestieri: que110 d'atleta -p. 276-), basada en la recerca de l'oportunitat més favorable, de la debilitat dels altres i, sobretot, en una'relació astuta amb els seus ccclients)): i1 peso del1 'ingagno, della menzogna ... tra gli uomini (p. 278). La primera part del treball de Giardina busca, doncs, textos (des de Ciceró fins a Odó de Cluny) que manifestin aquests sentiments dels romans (com veiem, d'un amplissim espectre cronolbgic) envers els seus conciutadans comerciants: el sentiment que, d'una manera inevitable, el Iucrum del comerciant esta lligat al fraus, a través de l'astúcia (male intrinseco al commercio -p. 281-). En aquells casos de gran comerC (transport per mar a gran escala, fonamentalment), I'astúcia i l'engany queden mediatitzats pel valor que han de demostrar els comerciants per fer-se a la mar i per ccl'actitud cívica)) que han de tenir davant la resposabilitat d'haver d'alimentar, amb els seus transports, una ciutat. En aquells altres casos de petit comerg, en canvi, el frau i la picardia s'expressen en el seu aspecte més pur (p. 280-281, explicat amb molta gracia per Giardina). D'aquesta primera part, se'n despren una imatge inevitablement dolenta dels comerciants (que és, pero, la que tenien d'ells les seves ctvictimes))), que Giardina cccompensa)) dedicant molt saviament la segona part del seu text a analitzar l'altra cara de la moneda: explica, sobretot a través de la documentació epigrafica, quina imatge tenen els comerciants d'ells mateixos (sens dubte, molt millor que la dels seus conciutadans). Aquests livelli di autorappresentazione, com ell en diu, (p. 287) són tres: 1. Potencien al maxim les poques coses bones que la gent veia en ells (per exemple, el tema del valor del comerciant marítim, molt valorat si pensem en el panic general que provocaven els viatges per mar des d'octubre fins a marg-abril: només cal pensar en la ctreIació)) d'un Horaci o un Ovidi amb el mar). 2. Els comerciants mateixos es dediquen també a rebatre les critiques més dominants i a veure coses bones alli on els altres veuen coses dolentes (per exemple, la gran insistbncia, com d'excusa no demanada -ja se sap, excusatio non petita, accusatio manifesta-, en els epitafis de petits comerciants -alla on l'engany s'expressava en estat més puren I'honestedat de les iransaccions fetes o en l'interes per la gent menys afavorida economicament). 3. El tercer nivell és el de la manifestació de ccclasse social)) del gremi, diferenciat (a vegades, a pesar seu) de les altres capes socials, per la recerca obsessiva (diguin el que diguin ells) del lucrum. El capítol (absolutament recomanable) conclou amb una petita bibliografia que, a diferencia d'altres (tampoc aqui no hi ha acord), esta una mica comentada. L'altre capítol que ens ha interessat especialment és el dedicat per JeanPau1 Morel a L 'artigiano (p. 235-268). Com en el cas anterior, pero aqui d'una manera molt més dramatica, ens trobem davant d'un status laboral i social profundament despreciat i marginat per les capes dominants (aquelles que sempre controlen -amb poquissimes excepcionsels mitjans de comunicació social) per una raó clara (cf. p. 237): allb que defmeix la feina de l'artesa (molt dificil, a Roma, poder distingir terminologicament entre artesa, tecnic i artista) és de ser purament practica, mentre que el que defineix la ((feina)) (ells no admetrien aquesta paraula) d'un home lliure és el plaer i conreu de l'esperit, sense una finalitat concreta (aquesta mínima definició ja falla per la seva base, perqut, com és sabut, no tots els artesans romans eren esclaus, i homes tecnicament lliures es dedicaven també a aquestes qüestions). Aquesta barrera (que no és la de la manualitat de la feina ni la de l'esforg que s'hi empra, pero si la de la finalitat primera d'aquest esforg) és la que ha marginat l'artesa i li ha impedit de donar-se a coneixer a través de textos (seus o d'altri), com podia passar, per exemple, amb els comerciants. La manca de referhies, doncs, fa gairebé impossible, i d'aixb es queixa diverses vegades Morel, un bon coneixement de les condicions socials i laborals d'aquest col.lectiu, tan divers en ell mateix (per la varietat de feines, de tipus de gent implicada, de capacitat economica desenvolupada...). L'analisi de Morel intenta destriar els tipus d'artesa a través de la termi- nologia que els és aplicada, a través de la seva capacitat d'iniciativa dintre del ctnegoci)) (des del simple esclau dedicat a la producció ceramica fins al que podríem anomenar avui ((industrial)), al capdavant d'una producció) i a través del diner que mouen (sens dubte, quanta més capacitat econbmica tenien, més podien intentar de ser acceptats i reconeguts). Especialment interessants són les pagines dedicades a descriure el procés d'especialització, concentrat, com tantes altres coses en la civilització romana, a les ciutats (hom ha de llegir atentament les p. 260-263, on Morel descriu graficament el procés d'instal.lació i de concentració dels diferents artesans a la ((gran ciutat)) i la lluita entre ells i l'adrninistració pública, perque els uns volen sempre exercir la seva funció el més a la vora possible del client, mentre que els altres intenten impedir-ho sistematicament). El text acaba insistint en l'autoidentificació del col.lectiu a través del fenomen, profundament roma, de l'associacionisme: el paper dels collegia en aquests gremis és especialment significatiu de la necessitat que devien sentir, a més d'organitzar-se, de protegir-se del rebuig exterior. En resum, de les pagines de Morel es despren que l'artesa roma és encara un home (com sempre, també en aquest cas poquíssimes dones surten a la llum -cf. p. 245-247i gairebé sempre dedicades al sector textil) molt desconegut per raó de la naturalesa de la seva feina i del menyspreu públic a qui: fou sotmesa. Pensem que el camí per anar solucionant aquesta manca de dades (Morel la utilitza poquissim -cf. p. 298-299-, probablement perque encara no hi ha gaire treballs recents i ben documentats sobre la qüestió), donat que els textos no ens poden ajudar gaire, és el de ((fer parlar)) molt més al10 que podríem considerar el text de l'artesa, és a dir, la seva prbpia obra. En aquest sentit, podria resultar paradigmatic un llibre de Michael Donderer, de l'any 1989', on les fonts d'estudi per arribar a conclusions sobre el col.lectiu dels musivares llatins i grecs són, naturalment, els mosaics mateixos (en aquest cas, els mosaics amb inscripcions d'autor, perque a pesar del que digui Morel a la p. 240 -per i Romani, infatti, i1 vero autore d'un monumento non d colui che la foggiato.. l'autore d piutosto ilpersonaggio che ne ha chiesto e pagato l'esecuzione-, aquests cctextos)) demostren que els musivares se senten autors de les seves obres). El volum es completa, com deiem abans, amb d'altres aportacions, fonamentalment desiguals: des d'un pur assaig sobre el concepte de Romanitas (P. Veyne), passant per breus descripcions de la producció rural (J. Kolendo) o de la pobresa (C.R. Whittaker: no deixa de ser curiós aquest capítol dedicat al roma pobre, en un llibre on també hi ha apartats dedicats a l'esclau, al llibert o al bandit) i acabant en autentiques minihistories de l'evolució de col.lectius com el sacerdotal (J. Scheid) o el militar (J. M. Carrié). De la lectura del llibre, en el seu conjunt, se'n poden treure poques conclusions globals sobre l'home roma perque, senzillament, el motiu d'estudi no ho permet. Potser la més important seria constatar la necessitat que sent (sigui quina sigui la capa social de que es parli o la franja cronolbgica que ' Es tracta de Die Mosaizisten der Antilce und ihre wirtschaftliche und soziale Stellung. Eine Quellenstudie, Erlanger Forschungen, Reihe A, N. 48, Erlangen, 1989. s'estudi'i) d'organitzar-se i identificarse en col.lectius; com comenthvem, la passió per l'associacionisme. En qualsevol cas, la millor manera de fer-se'n una idea és llegir el llibre, ccesforp que val la pena de fer i que és, sens dubte, aconsellable. Joan Gómez Pallarks C. GARC~A GUAL Y M. J. IMAZ La filosofia helenística: Éticas y Sistemas Ed. Cincel, Madrid 1986,232 p. Por primera vez, y casi simultaneamente en el tiempo, aparecen en nuestro país dos obras con un mismo objetivo: el estudio del pensamiento filosófico en el periodo helenistico. J. Mosterin publica en 1985 EI pensamiento clásico tardío, y s610 unos meses después sale a la luz editorial la obra que resefiamos. Nos congratulamos de que nuestros mejores especialista~ dediquen su atención a este periodo del pensamiento griego, hasta ahora s610 tratado marginalmente en las Historias de la Filosofia. Los titulos de estos dos libros son muy significativos, pues revelan que sus autores no consideran el pensamiento helenistico como decadencia o apéndice de 10 clasico; antes bien, se subraya en ambos, para decirlo con palabras de Garcia Gual e Imaz, ((la madurez crítica)) de este periodo del pensamiento griego. Se abre, asi, una nueva perspectiva que, sin duda, será fecunda para la comprensión de la historia del pensamiento occidental. C. Garcia Gual y M. J. Imaz inician su obra con una interesante introducción histórica del período helenistico; subrayan la importancia que tuvo la lengua común (koiné) en la gran expansión de la cultura griega desde Egipto hasta la India; señalan la preparación cosmopolita que supuso el helenismo para 10s ideales universalizadores de la Romanidad y el Cristianisrno, y la conmoción espiritual del ciudadano por la destrucción de la polis griega y su ansiedad e indefensión ante un nuevo mundo, cuyos horizontes se le escapaban y en el que hacia quiebra todo el sistema de valores tradicionales. Los autores dedican el capitulo I1 a perfilar el ámbito cultural y politico en el que van a surgir 10s dos grandes sistemas filosóficos del helenismo, epicureismo y estoicismo, insertándolos dentro de la tradición del pensamiento griego frente a la que se alzarán criticamente. Hacen hincapié en las semejanzas de sus puntos de partida y planteamientos, e incluso en su paralelismo estructural. Común a ambos -explicanes su concepción de la filosofia como un ctmester de salvación)~ y su esfuerzo por dar una explicación teórica del universo y ofrecer un sentido a la acción personal. No es un azar -afirman 10s autoresque surgieran estos dos sistemas entre la agonia de la polis y el establecimiento del Cristianismo como religión oficial. Sus diferencias vendran marcadas por las distintas soluciones dadas a unos mismos problemas, y su ocaso, -señalan Garcia Gual e Imazno sera sino ctuna derrota de las ideas racionalistas frente a 10s credos trascendentesn. El capitulo I11 esta dedicado a esas ccfiguras tipicas del mundillo espiritual helenistico)) que son 10s cinicos, quienes con su rechazo a la cultura y a una civilización alienante entroncan con