L'ensangrerament: l'adveniment de les sagreres feudals

Faventia, 10 (1988), 153-182 L'ENSAGRERAMENT: L'ADVENIMENT DE LES SAGRERES FEUDALS Ramon Martí El mot sagrera és habitual en la toponímia catalana. Per exemple, s'ha conservat en el nom d'un barri popular de Barcelona i en gran nombre de topbnims menors, com ara el mas Sagrera a Salitja (Gironks). El seu significat inicial és el d'un espai d'immunitat fixat de trenta passes al voltant d'una església. La institució d'aquest espai es féu a comenqament del segle XI, i es va estendre de pressa per tots els comtats de la Catalunya Vella, tot just quan la violkncia feudal se'ns fa més evident i quan floreix l'art romhnic pertot arreu. Ja havien passat quasi dos segles i mig des de la restauració eclesiastica que mena la conquesta franca i s'havia consolidat una estreta xarxa parroquial a tots els bisbats. La interpretació tradicional que hom dóna de l'kxit obtingut per les sagreres diu que fou el fruit d'un pacte entre 1'Església i els pagesos per defensar les collites d'aquests de la rapacitat dels feudals. La solució donada té l'inconvenient que els mateixos eclasihstics són feudals i actuen com els seus parents laics. A les actes de consagració i dotació, els clergues beneficiaris de l'administració de les esglésies parroquials figuren sovint entre els patrocinadors de les noves construccions o són familiars seus. Els membres d'aquestes famílies es perpetuen en el chrrec, ja que el rector podia escollir el seu successor, generalment el seu nebot. Les sagreres, essent un espai per definició, presenten una dimensió arqueolbgica fins ara inexplorada a Catalunya. Uns pocs articles específics i algunes referkncies en estudis més amples es limiten a extreure informació de la documentació escrita. Les excavacions fetes a l'irea d'algunes sagreres, pensem, han sobrevalorat la importancia dels enterraments i han oblidat la del conjunt que representa la sagrera ella mateixa. És un espai del qual sembla que només es conegui el nom i res més, i aquest s'aplica, anacrbnicament, a espais concebuts abans del segle XI. Són aquests motius suficients per iniciar una lectura arqueolbgica de les sagreres amb l'objectiu d'identificar els orígens d'aquesta institució i els seus resultats. Per fer-ho emprarem basicament la documentació que hem catalogat recentment en un estudi sobre el domini senyorial de la seu de Girona (1987). El procés de parroquialització Els bisbes gironins del segle IX esdevingueren grans propietaris territorials gracies a la iniciativa dels reis francs i del reconeixement més o menys conflictiu dels comtes locals. A més de les rendes senyorials, simultaniament devien gaudir de la percepció dels impostos eclesiastics tradicionals sobre tota la dibcesi. Perd aquests drets consuetudinaris s'inscriuen sobre la xarxa parroquial que, en el cas de Girona, sembla molt poc desenvolupada durant el segle IX i la primera meitat del següent. Cap document fa pensar en una xarxa d'esglésies tan completa com la que possei'a la seu d7Urgell ja el 839, d'on percebia adecimas etprimicias vel synodiali reditu,,, si hem de creure en l'autenticitat de l'acta de dotació de la catedral (C. BARAUT, 1978, ap. 2). Els canons del IV Concili de Toledo (a. 633) establien que als bisbes corresponia la tercera part de les ofrenes fetes a les esglésies, com havia estat institui't en concilis anteriors: aram de oblationibus quam de tritibus ac frugibus tertiam consequantur>> (J. VIVES, 1963, p. 204, XXXIII). E. Magnou-Nortier pensa que a la província eclesihtica de Narbona els bisbes rebien el terg dels delmes, dins d'un context de tradició visigbtica (1976, p. 361). Aixo és cert en el cas de la seu d7Urgell, on trobem la primera menció el 899, per la consagració de l'església de la Quar al Bergueda, i es fixen en cinc modis de annona i un parell de sous anyals (<<tertiale censum ipse sa- cerdos persolvab>, C. BARAUT, 1978, ap. 9). La relació de censos del capbreu del bisbat d'Urgell al segle XI sembla que correspon als drets eclesiistics, augmentats sensiblement amb altres censos i serveis senyorials. Aixi, de la Quar, el segle XI, el bisbe obtindri sis modis de annona, cinc sesters de vi, quatre fogaces i quatre pernils (C. BARAUT, 1978, ap. 3). Pels voltants del nou-cents, les rendes eclesiistiques de la seu de Vic a la seva diocesi són semblants a les d'urgell. El bisbe Gotmar, en consagrar l'església de Sant Martí de Congost i concedir-li delmes i primícies, estableix un cens per a la seu de amodiatas VI de annona>> aplicant-hi el costum diocesi (crsicut mos ecclesiarum eius provincie pertineb, F. UDINA, 1951, ap. 10). La primera notícia de drets eclesiistics a Girona data del 887, quan Teotari doti la catedral amb els delmes i les oblacions de catorze esglésies situades als voltants de la ciutat per l'estipendi dels seus servidors (CDSG doc. 15). Segons diu el mateix document, les rendes de les esglésies eren propietat episcopal ccsicut constitutum est in sancto Niceno concilio et in aliis plurimis conciliis>>. No hem trobat cap esment del tercium parroquial a la diocesi de Girona durant els tres segles estudiats. Més aviat sembla que els bisbes alienen els drets sobre les esglésies més llunyanes a canvi d'un petit cens fix, més redui't que als altres bisbats suara esmentats, amb la intenció de servar-les fidels a la seva autoritat. Aixi, Servus Dei restituí a Sant Esteve de Banyoles dues esglésies, reservant l'acostumat cens anual d'un modi de annona i un altre de vi (ccad sedem matrem genitricis Dei Mariae persolvant secundum consuetudinem ceterorum sacerdotumn (doc. 19, a. 889). Les actes de consagració d'esglésies posteriors recullen la dotació dels delmes i primícies i els censos deguts a la seu, <<sicut cannones docenb (doc. 35), i si no ho fan potser es tracta d'un oblit més que d'una exempció. Aquest pagament, tot i ser variable, mai és massa feixuc: dues solidadas de cera (doc. 70, a. 944); dos modis de vi (doc. 74, a. 948); cera que valgui dos diners (doc. 132, a. 996); dos conills (doc. 179, a. 129); un modi de vi i mig entre ordi i forment (doc. 267, a. 1062); una lliura de cera (doc. 335, a. 1078; doc. 367, a. 1086); una emina de forment i una altra de blat (doc. 336, a. 1079); dotze diners (doc. 337, a. 1079). Rep indistintament el nom de census o redditum i en tots els casos és anyal. Les esglésies situades dins del benefici termenat d'un particular són considerades part del domini senyorial d'aquest i, per aixb, és ell qui ha de pagar el cens anyal. Aixi, quan el bisbe Wigo cedí a Esmerad la vila de Far d7Emporda amb l'església de Sant Martí, establia autbgrafament que <<ham comutacionem feci et firmare rogaui eo tenore ut .XIZ. denarios ad domum sancte Marie det per singulos annos crisma et sinodo custodiab> (doc. 65, a. 936). Els beneficiaris de les esglésies i, per tant, dels seus delmes i primícies, són principalment institucions monastiques o particulars eclesiastics, sovint els fundadors o familiars seus. Aquests beneficiaris estan obligats a presentar-se al sínode diocesa per rebre els sants olis (crismam). Mentre que a Narbona, Elna i Urgell es celebren dos sínodes anyals (E. MAGNOU-NORTIER, 1976, p. 360, not. 99; C. BARAUT, 1978, p. 34), a Girona, en canvi, sembla que se'n celebra, només un cada any, i és el moment d'efectuar el pagament del cens. Com hem vist, el més habitual són dos modis de queviures, l'equivalent de mitja carrega d'ase. Costa poc d'imaginar els rectors d'esglésies parroquials dirigint-se cap a la ciutat a sobre d'un ruc, completant la mitja carrega restant. No sembla que a la dibcesi de Girona hi hagi impostos clarament diferenciats corresponents al synodum, la consagració d'esglésies i el tercium, com ha estat apuntat per al conjunt de la província narbonesa (E. MAGNOU-NORTIER, 1976, pp. 360-361). Desconec si aquesta és l'única excepció; en tot cas, crec que el petit cens descrit redueix considerablement els drets canonics, és el més freqüent i assegura la fidelitat dels preveres beneficiaris de les alienacions episcopals. Tot i aixb, el bisbe conservara íntegres les rendes dels delmes, les primícies i les oblacions d'algunes esglésies, perd la cura amb qub són descrites n'evidencia la raresa. És el cas de les basíliques dels voltants de Girona (doc. 15, a. 887) o d'esglésies de poblacions importants com la Bisbal, les Escaules, Bellcaire, Perelada i Castelló d'Empúries, confirmades per Silvestre I1 juntament amb la propietat episcopal de les rendes eclesiastiques a totes les parrbquies dels quatre comtats (doc. 140, a. 1002). Cal no confondre, doncs, la propietat canbnica del bisbe sobre les parrbquies amb la propietat d'usdefruit dels clergues beneficiaris. A poc a poc, amb la construcció de noves esglésies, la parrbquia s'anira reduint de perímetre, dividint-se. Aquest procés acorrala els pagesos, i acaba per cristianitzar-10s. La parrbquia esdevé la ~61.1~- la d'enquadrament del seu treball i de les rendes que produeixen. A partir del segle XI, es percep clarament en la documentació de 1'Església de Girona com aquesta substitueix progressivament la xarxa antiga de les villae per una de nova que li és prbpia, basada en les cbl.lules parroquials. Els escrivans canviaran la cliusula descriptiva ccinfra terminos uillae,, per ccinfra terminos parrochiae>>. La suplantació seri absoluta durant la segona meitat del segle xr, com ja ho havia anotat E. Magnou-Nortier per al conjunt de la provincia eclesiistica de Narbona (1976, p. 424). No es tracta d7un simple canvi de noms, és la conclusió d7un llarg procés de fundació d'esglésies i de cristianització de l'espai pagb que es percep clarament en proliferar les actes de consagració a partir del segle x i que arriba a la saturació a la fi del segle xr. L'etapa final del procés de ccparroquialització>> es caracteritzar& per les grans inversions que es faran en les noves construccions, all6 que hom coneix amb el nom genbric d'art rominic religiós. L'exemple més ostentós en seria la desapareguda catedral rominica de Girona, que venia a substituir un edifici anterior en el qual s'havien de realitzar obres l'any 959, quan Adalbert donava ccpropter ipsam opera pessa una de argento>> (CDSG doc. 9.1). A la consagració de Sant Feliu de Valldebac, l'any 997, el bisbe Odó establia que el cens anyal a la seu havia de destinar-se ccad opus sancta Maria>> (doc. 131). Les obres de la catedral rominica ja havien comenqat abans del 1015, quan el bisbe Pere donava als comtes l'església de Sant Daniel i els seus alous a canvi de les 100 unces d'or que havien invertit en la construcció de murs i coberta de l'església catedral (docs. 155-156), que no seria consagrada fins al 1038 (doc. 204). Perb les obres continuaren encara durant tot el segle, especialment en el campanar (doc. 186, a. 1078)' i així trobem que el sagrista Bernat Guillem donava en el seu testament sumes considerables de numerari ccad clocarium cooperireu, aad portas cooperire, i ccad capud cooperire>> (docs. 345 i 347, a. 1081). Si ens atenem als índexs de freqiibncia dels mots ecclesia i parrochia, és a partir del 1040 quan es produeix una acceleració espectacular de la presbncia de 1'Església al medi rural, mantinguda fins a la fi del segle. Com veurem, el fenomen va estretament lligat amb les disposicions de les assemblees de Pau i Treva i la seva plasmació en les sagreres. La participació dels feudals laics en la construcció d'esglésies romaniques rurals és evident, especialment en les donacions testamentaries ad operam (doc. 259, a. 1060; doc. 270, a. 1063; doc. 368, a. 1087). Fins i tot sembla més important que la dels mateixos religio- sos (doc. 302, a. 1067). Entre els uns i els altres aixecaran tantes esglésies que el nombre d'aquestes s'acosta molt de prop als dels inventaris dels segles XIII i XIV (J. RIUS, 1946; J.M. PONS, 1964-1965). I Les assemblees de Pau i Treva Entre els anys 989 i 994, els concilis aquitans i del Miisonnais ja havien establert que no es violentessin les esglésies, perb a terres de Catalunya hom ampliari el benefici d'asil a tota la sagrera (sacraria), l'espai comprhs en una distancia de trenta passes al voltant de l'església (P. BONNASSIE, 1975-1976, pp. 653-54). El resultat de termenar aquest espai és un rectangle en les esglésies d'una sola nau, sense transsepte, com ara Sant Joan Sescloses, on era assenyalat amb creus als quatre angles (CDSG doc. 287, a. 1064). La idea d'instituir aquest espai sagrat inviolable havia estat extreta, segons tots els indicis, dels Cannones visigbtics, concretament de les actes del XII concili de Toledo del 681, redactades amb l'anu6ncia d'Ervigi: . . . nullus audeat confugientes ad ecclesiam vel residentes inde abstrahere, aut quodquumque nocibilitatis vel damni seu spolii residentibus in loco sancto inferre, sed esse potius his ipsis qui ecclesiam petunt per omnia licitum in triginta passibus uniuscuiusque ecclesiae in toto circuitu reverentia defendetur; sic tamen ut hii qui ad eam confugiunt in extraneis vel longe separatis ab ecclesia domibus nullo modo obcelentur, sed in hoc XXX passuum numero absque domorum extranearum receptaculis progrediendi aditum obtinebunt, qualiter a requisitae naturae usum debitis expleant locis et nullo teneantur eventu neccessitudinis, qui dominicis se defendendos conmiserunt claustris. Si quis autem hoc decretum violare temtaverit et ecclesiasticae excomunicatione subiaceat et severitatis regiae feriatur sententia. (Cannon X; J. Vives: 1963, p. 398). Pense que la recuperació d'aquesta llei i l'establiment de la treva certament s'iniciaren a terres dels comtats catalans, segons la cronologia ja tradicional proposada pels historiadors d'aci: estatuts de pau entre els bisbes Oliba de Vic i Berenguer d'Elna vers el 1022; conveni de Toulouges del 1027 entre Oliba, alguns membres del capítol d7Elna i alguns <<homes bons>>, signat en abdncia del bisbe Berenguer, per restablir els acords del pacte anterior que no eren res- pectats; el concili celebrat a Vic el 1030, del qual no s'han conservat les actes; i el concili de Vic del 1033 (G. GONZALVO, 1986, pp. 18-28). El pacte del 1027, i possiblement el del 1022, establien una treva setmanal des de l'hora nona del dissabte fins l'hora prima del dilluns. S'excomunicaven els infractors, els que s'apropiessin béns eclesiastics, els incestuosos fins al si& grau i els que abandonaven l'esposa (J. MANSI, 1795, XIX, cols. 483-484). El concili del 1030 ampliava en la dibcesi de Vic la treva setmanal des del vespre del dimecres o des del divendres fins a l'hora prima del dilluns (G. GONZALVO, 1986, p. 24, not. 22). Pense, perb, que la data del dimecres deu ser una interpolació posterior i que devia comenGar divendres. El concili del 1033 representa, en canvi, l'extensió de la Pau i Treva a d'altres dibcesis catalanes, tot i que la idea ja era ben coneguda (ccPactum autem Domini, quod treguam apellant rustici,,, H. HOFF~MANN, 1964, ap. 3). Les actes són confirmades per bisbes, abats, comtes, vescomtes i altres magnats, perb, malgrat no haverhi signatures, costa no veure la ma de la comtessa Ermessenda darrere tot aixb. Les dibcesis on s'havien d'aplicar els estatuts són amb tota seguretat les de Barcelona, Girona i Vic, si tenim presents les festivitats en qub seria vigent la treva i els sants titulars de catedrals i monestirs: Santa Maria a Girona i a Ripoll; Sant Joan [de les Abadesses] a la dibcesi de Vic; Sant Pere de Vic i l'aniversari de la fundació de la catedral; Santa Eulhlia i Santa Creu de Barcelona; Sant Feliu de Girona. És bastant probable que cada dibcesi tingués les seves prbpies festivitats en qub aplicar la treva, com ara a Girona aquelles en qub el papa Joan XIX atorgava l'ús del pal-li a Pere Roger (CDSG doc. 180, a. 1030). Tot i que el concili del 1033 no esmenta la durada de la treva setmanal, és suficientment explícit en descriure la resta d'acords presos en el pacte: immunitat de les esglésies i dels espais de 30 passes que les envolten, exceptuades les dels castells i malefactors; immunitat dels eclesiastics desarmats i de les comunitats monastiques; hom prohibeix prendre els animals dombstics i violentar les cases dels pagesos o dels vilatans, matant-los, furtant-10s la roba o l'aixada i cremant-10s les messes o tallant les oliveres. Els infractors serien sotmesos a excomunicació si no reparaven el dany causat amb el doble del seu valor, del qual una meitat seria per al comte i l'altra per al bisbe. Més tard, al concili de Girona del 1068, s'ampliaria la treva anyal des del diumenge de l'octava de Pasqua fins vuit dies després de Pentecosta (doc. 306). El mot <(sagrera, mai és emprat en aquests pactes per referir-se als espais d'immunitat, definits com <cecclesia uel domos in circuitu positusa o ccecclesia.. .[et]. . . mansiones que in circuitu ecclesiae sunt aut erunb. Perb els mots sacraria i sacrario, construcció existent dins d'una sagrera, apareixen ben aviat. De fet, la seva precoq utilització és el millor argument per defensar la cronologia &aquestes assemblees contra el que proposa J. P. POLY, que situa l'inici del moviment en el concili de Narbona del 1043 (1976, pp. 144-149 i not. 157). Origen senyorial de sagraris i sagreres Les mencions de sagreres anteriors al 1030 són inexistents. Quan es produeixen, hem de pensar que ens trobem davant una falsificació o un document interpolat. Són els casos de la consagració de Santa Maria d'Olost (R. ORDEIG, 1979-1984, ap. 39, a. 909) o de la concessió de trenta destres ccin circuito ecclesiae)) per al cementiri de Santa Maria de Ridaura (CDSG doc. 9, a . 850). Concretament, aquestes dues falsificacions han fet creure a J.P. Cuvillier que hi havia sagreres al segle IX (1984). El que si que trobem prkviament són mencions de cementiris a la vora de les esglésies com a lloc d'enterrament habitual, perb hom desconeix que tingués una extensió precisa (CDSG doc. 18, a. 888; doc. 103, a. 977; doc. 167, a. 1020; doc. 168, a. 1020). La invenció de les sagreres far& que els morts i els vius es disputen un espai restringit en macabra cohabitació, i el mot cimiterium arribara a convertir-se en sinbnim de sacraria. La primera noticia segura d'aplicació de les trenta passes eclesiastiques al bisbat de Girona és del 1029, quan en l'acta de consagració de l'església de Sant Silvestre de Vallmala, al comtat de Perelada, el bisbe Pere Roger defineix clarament com s'ha d'establir l'espai destinat a cementiri: ut de foris totum in circuitu symiterium de ipsa ecclesia fuisset, id est, ad mensuram de homine, qui optum passum faciet tenente uno pede in terra extendat ambas cambas cum alio pede quantum passus potuerit et sic ad plus minimum triginta passus,, (doc. 179). En les consagracions posteriors, hom coneixeria perfectament com es feien les mesures i els escrivans ja s'estaran de descriure-ho. Perb les primeres noticies segures de sacrarios són la de Santa Eulhlia de Vilapiscina del 1034 i la de sant Andreu de Palomar del 1035, al comtat de Barcelona (citades per K. KENNELLY, 1968, pp. 110 i 112). A Girona hem d'esperar fins al 1039 per trobar a la parrbquia rural de Sant Julia de Corts la primera ccsacraria.. . iuxta sancti Zuliani>> (CDSG doc. 209). Des d'aleshores, les mencions es faran cada vegada més freqüents. La condició bhica per donar validesa a una sagrera és la consagració episcopal. Així trobem que hom torna a consagrar esglésies que ja ho estaven, afegint-hi la confirmació episcopal de les trenta passes. Cal pensar, perb, que, durant els primers anys (1030-1040), les sagreres aparegueren al voltant de les esglésies sense necessitat de consagració episcopal. És el cas de Santa Eulhlia de Cruilles, consagrada el 1062 (doc. 267), on el feudal Guillabert ja tenia una casa i d'altres edificis l'any 1035 (doc. 193). No creiem que tots els pagesos hagen tingut de bell antuvi el seu propi sagrari. De fet, alla on predomina el poblament dispers no sembla que s'haja produit mai una saturació de la sagrera i es troben horts, camps i vinyes sovint dins del recinte. Establir qui són els més beneficiats per la invenció dels sagraris sembla arriscat si parem esment que el terme sacraria pot referir-se indistintament a tot el conjunt de la sagrera o a una simple porció de terreny de dimensions desconegudes. Tot i aixb, de les 29 mencions de propietats de sagraris que hem trobat a la CDSG anteriors a l'any 1100, només vuit podrien pertanyer a pagesos (docs. 227, 329, 381, 408, 415 i 429), alguns d'ells benestants com ara Iocfred, propietari d'un bou i d'un ase (doc. 270, a. 1063). Fins i tot algun sembla que és un batlle eclesihstic o senyorial, com Sendret Guillem a Sant Juli2 de Corts (doc. 209, a. 1039). Els primers sagraris pagesos pensem que són fruit més aviat d'una coincidkncia entre propietat eminent del sbl i superposició de l'espai d'immunitat, que no pas d'un acord entre Església i pagesos. Ans al contrari, els eclesihstics tendiran a adquirir aquests illots camperols immunes, com ara les compres fetes pel sagrista Bernat Guillem (docs. 276, 289 i 329), seguint una tendhcia que també s'observa entre el clergat de Barcelona (K. KENNELLY, 1968). Hi haura, perd, altres mitjans d'adquisició que les compres: les donacions testamentaries dels benestants (CDSG doc. 227); els plets con- be es reservar3 les rendes provinents de les reparacions dels sacrilegis i les infraccions de la treva, compartides amb els comtes, de les quals en donarh la meitat a la canonja el 1063 (CDSG doc. 273). També els enterraments seran una font estable d'ingressos; si més no, aquesta ja era tradicional (doc. 18, a. 888), reflectida sempre en les mencions de oblationes i laxationes defunctorum. Les rendes dels cementiris d'algunes esglésies importants seran objecte de pacte i repartiment, com ara les de la catedral de Girona, dividides entre els sagristans (doc. 245). Igualment, els feudals promogueren la construcció d'esglésies i pregaren al bisbe que consagrés llurs sagreres, situades en terrenys sovint cedits per ells mateixos (doc. 234, a. 1049; doc. 240, a. 1053; doc. 287, a. 1064; docs. 336-338, aa. 1078-1079). Potser l'exemple més característic siga la donació que fan els esposos Ramon Arna1 i Eliardis al bisbe de Girona de l'església de Sant Joan de Vilademuls amb el seu cementiri (doc. 242, a. 1053)' rebent-la tot seguit del bisbe amb els delmes i les primícies a canvi d'un jurament de fidelitat (doc. 243, a. 1053). L'explotació d7aquestes sagreres i cementiris feudals potser siga idkntica a les episcopals, amb uns sagraris propietat dels senyors laics, altres en mans dels eclesihstics i uns altres per als pagesos, sotmesos a petits censos. Aquest model d'acord entre dues o tres parts sembla que es produeix només quan cal fer de beii nou o renovar la fhbrica d'una església, i és perfectament funcional durant la segona meitat del segle xr i tot el segle m. La seva aplicació reporta, a més de la protecció dels béns dels feudals, eclesi&tics i pagesos, el control senyorial directe sobre la producció pagesa en tenir centralitzats els productes i facilita el dcul i el cobrament de les rendes proporcionals de la collita. Sagreres, poblament concentrat i fortificacions feudals L'organització senyorial de la sagrera ha deixat nombroses mostres arqueolbgiques, malgrat la desaprensiva actuació d'alguns restauradors d'esglésies amb l'anukncia i el suport de les corporacions municipals i d'altres institucions. L'aplicació de desafortunats nous plans urbanístics i oferir una millor visió de l'edifici religiós sembla que són les úniques excuses que hom posa per justificar la destrucció de les construccions que l'envolten. El treball de camp que hem portat a terme en diverses esglésies rurals del bisbat de Girona ens ha mostrat que les empremtes deixades per les sagreres són evidents. D'una banda, el cementiri continua essent omnipresent i només en els casos d'accentuada concentració urbana ha estat traslladat (fotografies 1 i 2). D'altra banda, l'espai comprks dins les trenta passes eclesiastiques destaca clarament en la configuració de l'espai urba i inclou sempre la rectoria. La distancia aproximada de vint-i-quatre metres que determina sovint fineix en una plaqa, un carrer, un camí, una illa de cases o el mur del cementiri i defineix el perímetre primitiu de la sagrera (fotografia 3). Els casos de Sant Julia de Corts i de Santa Eulalia de Crui'lles són dels més representatius en coincidir gairebé els quatre costats (croquis 1 i 2). Quan l'església ocupa una posició elevada, sovint un desnivell brusc limita 17extensió de la sagrera per una o més bandes. La conservació del traqat de la sagrera evidencia la seva relació amb la construcció dels castells feudals, una circumstancia que obviava la documentació. El concili del 1033 prohibia la constitució de sagreres als castells i aquest decret sembla que es va seguir en la consagració d'alguna capella castral, ja que no se citen les trenta passes eclesiastiques (CDSG doc. 338, a. 1079). Per6 els feudals tingueren el recurs de construir una església i després aprofitar el perímetre de la seva sagrera consagrada per fer una fortalesa, tal vegada ampliant una fortificació anterior i tot implicant els camperols en la construcció d'ambdós edificis. Ho confirmen la prospecció realitzada en algunes sagreres i unes poques referbncies documentals. Així, l'església de Sant Joan de Vilademuls havia estat construi'- da per iniciativa de Ramon Arna1 i d'Eliardis, que la donaren al bisbe, el qual els la retorna tot seguit (DB aps. 69 i 70, a. 1053). Encara que en aquests documents no s'esmenta la sagrera, les 30 passes eclesiastiques defineixen encara avui el seu perímetre pels quatre cantons (croquis 3), tot i que un desnivell condiciona els límits del sector occidental. Les úniques restes clares de la primitiva fortificació medieval es troben al sector oriental, on es veu encara un troq de muralla i la porta d'accés. Aquesta porta, d'obra romana dubtosa segons els entesos (M. OLIVA, 1967-1968, p. 56), es troba situada exactament a una distancia de trenta passes, de les meves, de l'absis de l'església (fotografia 4). Als altres tres sectors de la sagrera les restes de la fortificació han estat esborrades, tret d'alguna casa fortificada al sud, pero tot fa pensar que ambdós perímetres coincidien. Sabem positivament que la fortalesa ja existia a mitjan Fotografia 1. I Fotografia 2. - 170 - Fotografia 3. Fotografia 4. CROQUIS. 1 CR~@U¡S DE U SA6RERA DE SANT JUL~A DE CORTS CROQUIS . 2 CROQUIS. 3 CROQUIS DE LA SAGRERA DE ST JOAN DE VILADEMULS segle XI, quan s'havien fet obres d'ampliació durant els conflictes que enfrontaren els comtes Ramon Berenguer I de Barcelona i Guillem I1 de Besalú, qui es va comprometre a enderrocar-les (DB ap. 75). En el cas de Santa Eulalia de Cruilles la situació és semblant. Sabem que Guillabert, el senyor de la població, ja possei'a cases en el cementiri l'any 1035, en fer testament, i les rebé son fill Gausfred Guillabert (CDSG doc. 193). Aquest seri un personatge important dins la xarxa feudal del seu temps (docs. 263, a. 1062; doc. 368, a. 1087; LFM ap. 451, a. 1065) i potser siga familiar seu un altre Gausfred, el clergue de Girona a instincies del qual hom consagrava l'església de Santa Eulalia concedint-li les trenta passes de la sagrera (CDSG doc. 267). Dins del seu recinte s'aixeca encara la coneguda torre cilíndrica senyorial (fot. 5) i poc més enlla de les trenta passes es conserven algunes restes de muralles (J. BADIA, 1977, pp. 167-168). Idbntica superposició de sagrera i fortalesa sembla que es produeix a Sant Sadurní de 17Heura, segons les indicacions de la pr6pia documentació, malgrat que hagen desaparegut les restes del castell. Els textos són suficientment explícits en descriure els elements d'una fortificació (fortitudine). El glossari del Liber Zudicum d'Homobonus, de comensament del segle XI, assenyala la necessitat d'una posició elevada (dtiem: acumen oculorum; sumitatis gladii uel exercitus castrorum extensus seu acutionem uerbi oculosque mentim, Escorial f. 265). La construcció d'una turre o turrecella proporciona un angle visual i una posició defensiva privilegiada. Dins la torre, la camera és també residkncia senyorial: la vescomtessa Ri- ' quilda féu testament al seu llit en la torre de la ciutat de Narbona (A.M. UDINA, 1984, ap. 11, a. 962); Rodlendis el féu a la seva camera del castell de Púbol (CDSG doc. 279, a. 1064), on sabem que hi havia una torre (doc. 258, a. 1051-1058). Les torres apareixen en la nostra documentació a partir de la segona meitat del segle x, corresponent el primer esment registrat d'una de les torres de les muralles de Girona (doc. 108, a. 979). Poc després trobem la primera menció d'una torre vilatana a Palau-sator (doc. 126, a. 994), una construcció rectangular de murs marcadament inclinats que encara es conserva (J. BADIA: 1977, p. 262). Durant el segle XI es desenvolupara la construcció de torres cilíndriques, sovint dividides en dos nivells diferents (l'aula i la cambra), de les quals queden bells exemples a terres gironines. Fotografia 5.