Sociología del desenvolupament i límits ecològics

SOCIOLOGIA DEL DESENVOLUPAMENT I LfMITS ECOLOGICS Ernest Garcia (Universitat de Valbcia) EXTRACTE La interpretació convencional del canvi social contemporani depPn de la sociologia del desenvolupament o modernització, la qual és, en bona mesura, un cordlari de la teoria econbmica del creixement. Les critiques al creixement fetes pels economistes ecolbgics (Georgescu-Roegen, Daly i abtres) tenen, en conseqiitncia, diverses implicacions per a la sociologia del canvi social. L'article cofité una exploració preliminar d'algunes &aquestes implicacions. S'hi iLlustra la dependtncia entre teoria del canvi social i creixement econbmic per referencia a les tesis de trartsició a la societat postindustrial de Bell. La possibilitat de generalitzar el model de societat de les acttdals zones industrialitzades s'enfronta als limits ecolbgics en diversos hmbits. La desitjabilitat depPn de la identificació entre benestar i creixement del producte, identificrrció negada per diversos models tebrics (Hueting, Daly). Es formulen algunes implicacions per a li~laboració d'una sociologia del canvi social ecolbgicament inspirada. Papers 34 (1990) (97-114) <<Papers,: Revista de Sociologia I. CANVI SOCIAL I CREIXEMENT ECONOMIC Habitualment, els sociblegs afirmen que la identificació entre desenvolupament social i creixement econbmic (o, més exactament, la consideració del segon com a condició del primer) és insuficient o en excés esquemitica. No la veuen quasi mai com a bhicament equívoca o incorrecta. Els matisos són més nombrosos i subtils en treballs monogrhfics o especialitzats i més escassos i grollers en les presentacions esquemhtiques o fonamentals de la doctrina als manuals i altres obres generals. Tanmateix, per regla general, són només aixb: matisos. Rocher, per exemple, introdueix la noció de desenvolupament social a partir d'altres dues que considera més fonamentals: ctindustrialitzaciÓ,> i <(desenvolupament econbmic)>. Industrialització és la recerca d'una productivitat sempre creixent del treball, mitjangant la innovació ttcnica i l'organització racional de la mi d'obra. El desenvolupament econbmic consisteix en la utilització dels diversos factors econbmics amb la finalitat d'elevar la renda nacional, millorar el nivell de vida general de la població i afavorir el benestar general. Desenvolupament social (o modernització) és un conjunt d'accions socials orientades a l'assoliment d'unes condicions de vida avaluades com a objectius desitjables i, en concret, engloba tant la industrialització com el desenvolupament econbmic (Rocher 1979: 572). El creixement és un factor causal: <(. . . no s'incorre en un determinisme econbmic i tecnolbgic de via esueta pel fet de reconsixer un lloc preponderant al desenvolupament ecojzbmic. Es innegable que aquest últim opera com a motor principal i condició essencial del desenvolupament global)> (Rocher 1979: 574). I és també el leitmotiv d'una analogia estructural; igual que el creixement econbmic és un continu sense límit superior que permet ordenar les economies en termes de més i menys desenvolupades, aixi amb la modernització: <(. . . la nostra definició del desenvolupament ( . . .) s'aplica tant als anomenats pai'sos desenvolupats o industrialitzats com als pai'sos en vies de desenvolupament. A la llum d'aquestes definicions, no hi ha cap país desenvolupat, és a dir, cap país del qual hom pugui dir que ha assolit un estadi final de desenvolupament. Els processos de desenvolupament es donen en totes les societats que coneixen almenys Rna certa forma d'industrialització)> (Rocher 1979: 574). Navarro formula encara amb més claredat aquest esquema reduccionista: <(La major part dels estudis de sociologia del desenvolupament, aixi com molts d'estrictament econbmics, parteixen d'una anhlisi tipolbgica del desenvolupament i del subdesenvolupament. Cal tenir en compte que la definició pragmhtica i generalitzada del desenvolupament econbmic ha estat ba- Sociologia del desenvolupament i límits ecolbgics sada en els nivells de renda per chpita. Tot i que aquesta variable ha estat sistemhticament rebutjada per insuficient, ha per~mes tanmateix de resumir la situació de subdesenvolupament i la jerarquització dels pai'sos)> (Navarro 1984: 82). Al meu parer, les coses no són gaire diferents si consultem llibres més específicament centrats en el tema. Potser l'obra de Bell sobre I'adveniment de la societat postindustrial és un punt de referkncia adient. Perque ha tingut una influencia poderosa en els debats recents sobre els canvis socials. I perque fou publicat el 1973, és a dir, després dle l'aparició d'alguns títols fonamentals en la crítica ecolbgica al creixement (de fet, Bell cita ocasionalment Commoner, Georgescu-Roegen i l'informe Meadows). En general, illustra bastant bé les estructures conceptuals que han fet als tebrics addictes a la doctrina de la modernització impertorbables davant les conseqiii.ncies sociolbgiques de l'esmentada crítica. Com correspon a un text lliure d'intencions pedagbgiques i simplificadores, els matisos són ara més subtils. Bell ironitza sobre la tendencia a dir que vivim en una epoca amb una taxa d'acceleració constant del canvi tecnolbgic, tot recordant que ningú no sap com mesurar la taxa en qüestió i que els canvis tecnolbgics tenen característiques qualitatives prhcticament impossibles d'homogeneitzar i d'agregar. Arremet contra polítics i periodistes perque no hi ha forma possible de comparar el canvi operat per l'electricitat amb el creat per l'energia atbmica i ells no se n'adonen. Remarca que canvi social és quelcom més complex que canvi tecnolbgic, i que la pregunta, que constitueix la revolució accelerada del nostre temps, és massa Bmplia i vaga: és en part tecnolbgica, perb també política, sociolbgica i cultural. <<Evidentment --conclouno hi ha cap perspectiva conceptual simple que permeti l'agrupació en conjunt de tots aquests factors i el descobriment d'una mesura comunas (Bell 1976: 226). Immediatament, les cauteles cedeixen el pas a una argumentació del tot reduccionista: si, malgrat tot, ens interroguem sobre les raons del canvi, cal tornar al terreny de l'economia -escriu Bell-. I per a l'economista --continuaun canvi tecnolbgic és un canvi en la funció de producció. fis a dir, un canvi en la funció de producció agregada (cita Solow), que ja se sap que ha estat molt criticada per les seves suposicions d'homogenei'tat i alta elasticitat de substitució dels factors, perb.. . Al remat, la mesura bruta del canvi tecnolbgic és el canvi anual en el producte per home i hora de treball, el resultat de dividir el valor de mercat dels béns i serveis produi'ts pel nombre d'hores-home que han estat emprades en la producció: <c.. .si volem examinar la qüestió de si el canvi tecnolbgic s'ha accelerat intensament al llarg dels darrers anys i en quina proporció, aquesta és l'única mesura consistent al nostre abast)> (Bell 1976: 227). <(Papers,: Revista de Sociologia Finalment, el canvi que no era sols tecnolbgic és sobretot tecnolbgic i allb que no era susceptible de mesura té sobretot una mesura: l'increment del producte agregat. Canvi tecnolbgic és increment de la productivitat. Desenvolupament social és canvi tecnolbgic. Per tant, desenvolupament social és increment de la productivitat. Podem ara afegir la coartada culturalista: i també més coses! Perb, de deb6, no calien ironies a costa del simplisme de polítics i periodistes, ni subtileses de socibleg, si s'havia d'arribar a un tal resum! De fet, un dels indicadors fonamentals del desenvolupament social en la teorització de Bell és la substitució intersectorial de la població activa (tret directament de Colin Clark). I, en altre moment, recull sense comentaris crítics l'ordenació de Kahn, en la qual el criteri de classificació dels pdisos en una o altra etapa del desenvolupament social és la renda per cipita. En resum: Crec que pot dir-se sense exageració que la sociologia convencional del desenvolupament social deph fortament de la doctrina econbmica del creixement i que, en conseqü&ncia, les critiques fetes a la segona són rellevants per a la primera. Comentaré a continuació alguns aspectes de la qüestió en dos camps: les hipbtesis d'impossibilitat introdu'ides per diversos economistes ecolbgicament inspirats i la separació o distinció conceptual entre creixement i benestar. 2. IMPLICACIONS DE LES HIPOTESIS D'IMPOSSIBILITAT La doctrina convencional veu el desenvolupament social en la forma d'un continu sense llmit superior. És a dir, totes les societats poden ser ordenades (de més a menys desenvolupades) segons un criteri homogeni, les més endarrerides passaran en el futur per l'estat actual de les més avancades i aquestes assoliran al seu torn fases superiors de desenvolupament. Segurament, molts dels addictes a les sociologies de la modernització protestarien iradament enfront &una simplificació tan gran del seu punt de vista. En la meva opinió, sense raó: hi ha un nucli conceptual dur, resistent, en la visió dominant de l'evolució de les societats industrials, que no resulta massa caricaturitzat pel resum anterior i que és, bhsicament, una transposició <<sociolbgica)> de la vigent ideologia del creixement. És veritat que aquest nucli és de naturalesa ideolbgica (per aixb li dic adoctrina)> i no <(teoria)>). I és segurament per aqb que es manté de forma recurrent malgrat la seva espectacular feblesa epistemolbgica. Bell, per exemple, ho formula invocant Marx: el país industrialment més desenvolupat mostra als més endarrerits la imatge de llur propi futur. I, tot i reconeixent la dificultat que en general Sociologia del desenvolupament i límits ecolbgics té la predicció del futur, no veu problemes en la proposició següent: <<per als nous estats o regions subdesenvolupades, la prognosi ha estat normaíitzada: arribaran a ésser paysos industrialitzats, modernitzats i occidentalitzats...)> (Bell 1976: 69). Un corollari de la doctrina és la proposició que les formes actuals de vida dels EUA poden generalitzar-se a escala mundial (de fet, que poden elevar-se encara més, per tal com el desenvolupamtent dels pzsos més <cavanCats)> no s'aturarh). Les hipbtesis d'impossibilitat que comentaré ara apunten a la refutació d'aqueixa proposició. Recursos. L'ús actual de recursos no renovables per chpita dels EUA no és generalitzable. Amb una formulació recent (Daly 1988: 42): <<Un model de consum de recursos a l'estil dels EUA per a un món de 4.800 milions &habitants és impossible i, cas de poder ser assolit, duraria molt poc.)> A foutiori, més impossible encara seria un nivell sempre en augment de consum de recursos per a una població mundial sempre creixent. Aquesta hipbtesi és empírica, no Ibgica. Es fonamenta en els abundants estudis sobre límits al creixement dels darrers vint anys i, en particular, en el fet que, globalment considerada, la humanitat contemporAnia no sembla estar en desenvolupament, sinó més aviat al contrari, com ha recordat la principal conclusió de l'informe Global 2000: <(Si les tendtncies actuals persisteixen, Tany 2000 el món serh més sobrepoblat, més contaminat, ecolbgicament menys estable i més vulnerable a les pertorbacions que el planeta en qut avui vivim. Les greus tensions referents ii població, recursos i ambient es perfilen clarament en el futur. Malgrat que la producció material ser& major, la població del món ser2 més pobra, en molts aspectes, que avui% (Barney 1982: 47). Daly ha plantejat molt clarament la cosa. En l'actualitat, el 6 per cent de la població del món (la dels EUA) consumeix el 33 per cent de l'extracció anual de recursos no renovables per mantenir el nivell de vida que hauria de ser generalitzable a tot el món. Si els nivells nord-americans de capitalització i tecnologia s'estenguessin automhticament al món sencer, l'extracció actual de recursos mantindria el 18 per cent de la població mundial al nivell americh (6 x 3 = 18). El 82 per cent restant no tindria absolutament res. Generalització implica, doncs, eixamplament del fllux de recursos. Aritmhticament, caldria multiplicar per un factor prbxim a 7 els recursos consumits anualment. I comenta Daly (1988: 44): <<Les taxes actuals &ús de materials i energia estan provocant ja un dany seriós a la capacitat del planeta per al manteniment de la vida. Realment podria suportar que l'increment fos fins a set voltes més gran? I, si aixb fos possible, per quant de temps?>> (En la prhctica, el factor multiplicador hauria de ser superior a 7. Perquit l'acumulació del capital necessari per al processament i la transformació <{Papers,: Revista de Sociologia del flux incrementat de recursos exigiria al seu torn més recursos, almenys al principi. I perqut les dificultats d'extracció augmentarien a causa de la necessitat d'acudir a fonts menys accessibles: set vegades més de recursos nets, utilitzables, demanaria la multiplicació del flux de recursos bruts per un factor superior a set.) La proposició comentada és estrictament relativa a l'ús per cApita de recursos. No al producte, al benestar o a la forma de vida en general. La qüestió de si implica també impossibilitat en aquests altres Ambits és empírica, no lbgica, i demana analisis independents. Ací la discutiré sols colateralment. La tecnologia, per exemple, podria incrementar la productivitat dels recursos, de forma tal que esdevingués possible l'obtenció d'un flux més gran de valor a partir del flux actual de recursos. Aleshores, allb que tal volta podria generalitzar-se no seria l'actual economia industrial nord-americana, sinó un sistema auai desconegut, capa d'emprar els recursos naturals de forma molt més eficient. De fet, hi ha un debat apassionant, que enfronta els tebrics ecolbgicament informats, dividits entre aquells que posen I'accent en 1'existi:ncia de límits absoluts i aquells qui confien en les potencialitats expansives d'una era solar, basada en les energies renovables i en el sistemAtic reciclatge dels materials, i que podria interpretar-se des d'aquesta perspectiva. Amb la sociologia convencional del desenvolupament, el problema és distint. En general, no creu que els recursos i la contaminació siguin un problema. Bell, per exemple (1976: 142), considera que només les societats pre-industrials pateixen restriccions a causa dels límits del seu medi natural i identifica tecnologia amb substitució de treball per capital i de capital per capital -segons el marc de la funció de producció ortodoxa i sense plantejar-se en cap moment preguntes sobre la productivitat dels recursos-. La hipbtesi d'impossibilitat relativa a l'ús dels recursos és una anomalia per al paradigma productivista vigent, almenys en tres punts: els paysos subdesenvolupats no podran passar per l'estat actual de les economies industrials; ja no pot ignorar-se la qüestió de si existeix o no un límit superior del desenvolupament; l'ordenació de les societats en un continu de més a menys avancades és profundament equívoca. Comentaré aquest últim tema. La més immediata de les implicacions sociolbgiques d'allb que he comentat és, probablement, que afegeix evidencia favorable a les teories de la dependencia i, més en general, als punts de vista que defineixen el subdesenvolupament com a efecte de la forma en qui: els pai'sos industrialitzats obtenen llur riquesa. El model vigent d'ús dels recursos reforca la dependi:ncia de les societats menys desenvolupades almenys en dos terrenys: a) més desenvolupament, a partir de la situació actual, implica explotació de fonts de recursos menys riques i menys accessibles i, per tant, processos d'ex- Sociologia del dese~volupament i límits ecolbgics plotació més intensius en capital (més dependkncia tecnolbgica afegida a la tradicional dependkncia comercial); i b) un desenvolupament basat en recursos menys concentrats i més difícilment accessibles és cada volta més car i costós (la cursa és més difícil per a les societats que hi arriben tard). Si s'admet l'existkncia de límits absoluts, la imatge del continu evolutiu es trenca per complet i cal parlar aleshores, estrictamr:nt, de societats <<sobre)> i <<infradesenvolupades)>, que poden definir-se així: un país sobredesenvolupat és <(aquell en el qual el nivell per cipita del consum de recursos és tal que, en el cas de generalitzar-se a tots els pai'sos, no podria mantenir-se indefinidament#; i un país subdesenvolupat <<aquell en el qual el nivell per chpita del consum de recursos és inferior al que podria mantenir-se indefinidament si el món sencer consumis a aqueix nivell)> (Daly 1988: 45). Composició sectorial de la població activa. En 1940, Clark va definir el progrés econbmic en termes de la taxa de transferkncia de mh d'obra d'un sector a un altre, taxa que est; en funció de la productivitat diferencial entre els sectors. Entre els sociblegs, la composició sectorial de la població activa ha tingut un kxit extraordinari com a indicador de l'evolució social i ha reforcat, en conseqükncia, la subordinació de les anilisis del canvi social a les dades del creixement econbmic: les teories del desenvolupament social construi'des a partir dels canvis en la composició sectorial de la forca de treball són corollaris de les teories del desenvolupament construides en termes de creixement del PIB per cipita. Bell diu que el pas <(dels bens als serveisn és un dels trets fonamentals de la transició a la societat postindustrial. Dins del seu model, els punts més sensibles són la reducció percentual de la poblaci6 activa del sector primari i l'increment relatiu del sector de serveis. ?El <<canvi més cridanern al seu parer (Bell 1976: 162) és el pas de l'agricultura des d'ocupar el 37,5 per cent de la forca de treball en 1900 al 2,7 per cent previst per a 1980. Avalua, per a 1980, una composició del 3'8 per cent al sector primari, del 27,9 per cent a la indústria i a la construcció i del 68,4 per cent als serveis (tot per als EUA). No insistiré més en tbpics que són rutina quotidiana per als sociblegs. Tanmateix, una volta més, convé d'introduir qüestions de possibilitat: Els esquemes que han permb l'anilisi de processos concrets &industrialització, són generalitzables com a model de l'evolució social global? ¿Pot tenir la població activa del planeta la mateixa composici6 sectorial que la dels EUA1980? ¿És, també en aquest punt, l'actual societat dels EUA la <(imatge del futurs per a la humanitat sencera? Moltes observacions fetes per analistes socials ecolbgicament informats suggereixen una resposta negativa a aquestes preguntes. <<Papers)>: Revista de Sociologia La reducció de la població activa agrkia només és possible si s'incrementa la productivitat per treballador. La reducció a nivells equivalents al de les societats més industrialitzades implica formes equivalents d'ús d'energia, maquinhria, fertilitzants i plaguicides. L'estret lligam existent entre la producció agriria i la satisfacció de la demanda d'aliments obligaria a introduir, dins d'una anhlisi satisfactbriament complexa, l'avaluació dels factors que influeixen sobre aquesta demanda (quantitat de població, nivell de vida desitjat, estils de vida efectius, extensió de la terra conreable, aigua, clima, fertilitzants, energia fbssil, estindards de salut pública, perdues degudes a les plagues, forga de treball disponible, contaminació, etc.). Algunes aproximacions al tema dissenyen for~a bé el seu dramatisme (Pimentel & Pimentel 1979, Brown 1987). Resumiré a continuació algunes hipbtesis d'impossibilitat relatives a aspectes concrets d'aquesta problemitica. L'expansió global d'una producció agriria segons el model EUA xoca amb límits relatius a l'energia. Citaré l'anilisi de Pimentel & Pimentel (1979: 137). En el moment de llur estudi, el sistema alimentari dels EUA consumia aproximadament el 16,5 per cent del total de l'energia fbssil consumida en aquell país. Aixb significa 0,026 barrils de petroli per persona i dia: més o menys el doble del consum per a tots els usos als pai'sos en desenvolupament. L'energia emprada en la producció d'aliments als EUA (incloent-hi processament, transport i preparació) era equivalent a 1.400 1. de petroli per persona i any. L'extensió de la tecnologia i la dieta als EUA a una població mundial de 4.000 milions de persones exigiria cada any 5.760.10 1. de petroli. Amb unes reserves conegudes de petroli de 86.912.109 1. i assumint que és possible la conversió en combustible del 75 per cent del petroli cru, tenim unes reserves de 66.053.109 1. Si el petroli és Púnica font &energia per a la producció d'aliments i si totes les reserves de petroli es dediquessin a tal producció, la reserva existent duraria 11 anys. Brown i Eckholm (1974: 107-113) havien calculat 29 anys per relació a les reserves conegudes. Xoca amb límits relatius a la terra. De nou segons les aniilisis de Pimentel & Pimentel (1979: 138-140). Per tal d'alimentar una població de 4.000 milions amb la dieta i la tecnologia agriria nord-americanes, caldrien implies irees de terra de conreu. De forma que és rellevant saber quanta en tenim a l'abast. Als EUA hi ha 160.106 ha. dedicades a la producció de gra. Per a 215 milions d'habitants, aixb significa 0'77 ha. per cipita (en realitat, 0,62 ha., perque el 20 per cent del gra recollit és exportat). Es calcula que els recursos mundials de terra de conreu són: 1,5.109 ha. Sobre 4.000 milions de persones, 0.38 ha. per cipita. Es a dir, no hi ha terra suficient per a alimentar tothom amb dieta i tecnologia nord-americanes, tot i suposant que els recursos energetics i la tecnologia fossin assequibles. Pot augmentarse la superfície de conreu amb terres més pobres i marjals, amb un cost ener- Sociologia del desenvolupament i límits ecolbgics; gktic i tecnolbgic més elevat. 'Tot i amb aixb, per a una població de 16.000 milions, hi hauria 0,2 ha. per chpita (si no es comptabilitzen les pkrdues -per urbanització i altres causesni la degradació -per erosió i altres causes). Exhmens parallels pel que fa a l'aigua, a les alteracions climhtiques i a la contaminació impliquen restriccions addicionals. Als efectes d'aquest paper, el carhcter parcial i aproximatiu dels chlculs esmentats no en modifica les conclusions. Fins i tolt amb marges &error molt grans, sembla evident que la generalització dels nc~odels de producció-població agriria de les zones desenvolupades del món és més que problemhtica. Senzillament: el model de substitució sectorial postulat per les sociologies de la modernització no és realista. Hi ha cdculs que indiquen que la reducció cle la població activa agrhria, si més no en termes absoluts, no 6 la tendbda real del món contemporani. Entre 1960 i 2000, la població camperola del Tercer Món podria$ augmentar en un 35 per cent (Vermer 1976). Perb, sobretot, la qüestió és que qzldsevol reorientació del sistema productiu cap a més sostenibilitat tin-- dria com a conseqükncia un augment en el pes relatiu del sector primari. L'agricultura adquiriria noves funcions com a productora i captadora d'energia, a mesura que s'entrés en una economia d'energies renovables. La competencia entre les diverses funcions útils de la terra pressiona en direcció a un augment del seu valor i apunta cap a termes més favorables en el seu intercanvi amb la resta de l'economia. Les pressions de la demanda alimenthria i la crisi mediambiental aconsellen un Ús de la terra més intensiu i més acurat. L'explotació familiar és la més adient per a un Ús intensiu i acurat i suposa més llocs de treball al camp. <(Les ciutats -ha escrit Brown (1987: 262)- estan exposades a perdre una part de l'avantatge competitiu tradicional derivat del control que han exercit sobre la tecnologia avanqada i el capital, igual que els pai'sos industrials amb avantatges semblants han perdut terreny en llurs negociacions amb pai'sos pre-industrials exportadors de petroli.)> Com va recordar Georgescu-Roegen (1971: 292-306), la pressió de la demanda &aliments tendeix a ser tan forta que no hi ha cap perspectiva de desenvolupament mínimament equilibrat per al planeta sense una gran transferkncia de recursos (sobretot maquinhria i energies fbssils) de les ciutats al camp. Naturalment, qualsevol pot ser esckptic (com ho era de fet GeorgescuRoegen) sobre la probabilitat prktica d'aquesta transferkncia massiva derecursos, d'aquesta inversió en la tendkncia dominant de la civilització industrial. Tanmateix, aixb no modifica la tesi que estic plantejant: la sociologia vigent del desenvolupament no és un model realista per a l'evolució social global. -<Papers)>: Revista de Sociologia que resulta possible la classificació de les societats en un continu. Les societats més endarrerides passaran en el futur per l'estat actual de les més avangades. És un procés sense final; no hi ha societats modernes sinó societats més o menys avancades en el camí de la modernització: la teoria no detecta un límit superior al desenvolupament. Totes i cadascuna d'aquestes proposicions resulten afectades per anomalies connectades amb resultats de la critica ecolbgicament informada. Les previsions disponibles sobre PNB per chpita al món coincideixen en el seu creixement entre 1975 i l'any 2000. Sense gaires excepcions, hi ha també el reconeixement que el PNB, com a indicador del progrés social i econbmic, resulta francament inadequat (el mateix Bell dóna bones raons al respecte). Conseqükncia d'aix6 és el fet que alguns estudis, com ara el Global 2000, arriben a la conclusió que, malgrat el creixement del producte, la població del món en el darrer quart del segle xx tendeix a ser més pobra i no més rica. D'aquesta situació es podria dir creixement econbmic sense desenvolupament social, amb la qual cosa una de les connexions fonamentals de la teoria vigent del desenvolupament resulta qüestionada. Obviament, manca molta claredat en aquest punt, i és improbable que n'hi hagi sense la definició i aplicació prhctica &un sistema integrat d'indicadors de progrés social alternatiu als habituals. Els dissenys tebrics en aquest sentit són ja abundants, i cal pensar que les resistkncies al seu desplegament són en bona mesura ideolbgiques. Mentrestant, continuarh repetint-se aquesta histbria que comenca quan els sociblegs reconeixen que <cel PNB no val)>, continua quan afegeixen que <(ja que no tenim altra cosa hem de fer com si valgués)> i acaba sumant confusió sobre confusió. Les formes actuals de consum de recursos no renovables, de distribució sectorial de la població activa i, segurament, moltes altres estructures prbpies de les societats més industrialitzades no semblen generalitzables a rotes les societats contemporhnies sense pressions relatives a la disponibilitat de fonts ambientals de baixa entropia i als equilibris ecolbgics que sostenen la vida, tan grans que podrien esdevenir insostenibles. En la mesura que es neguen les proposicions de generalització, les d'homogenei'tat han de ser també negades. Així, no apareix un continu de desenvolupament social sinó una polarització entre posicions de <{sobren i <cinfradesenvolupament)> (un esquema que sembla en principi més consistent amb l'evi&ncia disponible (que registra l'augment de la disthncia relativa entre els més rics i els més pobres arreu del món). Les societats més endarrerides no passaran en el futur per I'estat actual de les més avancades sinó, en tot cas, per estats diferents connectats amb l'eventual introducció de tecnologies avui desconegudes. Un límit tebric al desenvolupament definit en els termes habituals ve donat pel punt a partir del qual més creixement del producte no comporta Sociologia del desenvolupament i límits ecolbgics més benestar sinó menys. Un límit prhctic correlatiu ve donat pel miixim volum físic de I'economia determinat en funció dels recursos, la degradació entrbpica i els equilibris biolbgics per a cada tecnologia. La sociologia d'una societat sostenible és encara més embrionhria que la crítica a la sociologia de la societat de creixement. En part per les dificultats associades a l'oberta consideració de qüestions de valor. La pregunta de suficikncia és explícitament ktico-política, i remet a un debat sobre valors tals com la supervivkncia, l'interks de l'espkcie i la solidaritat amb els contemporanis, les generacions futures i la resta &habitants del món animal, així com a la combinació entre aquests i els valors d'igualtat i llibertat. Tanmateix, fins i tot en aquest terreny, hi ha un tema d'interks específicament sociolbgic: a diferkncia del bgckground valoratiu die la teoria social moderna, constitu'it sobretot pels valors illustrats que han estat sotmesos durant segles a elaboracions ideolbgiques i Nosbfiques sofisticades, el backgrozmd valoratiu de la qüestió de suficikncia és bastant, per dir-ho així, nou de trinca. Com a resultat, apareix a la percepció social opac i confús. L'estudi de les formes d'existkncia social d'una etica de la suficiincia ajudaria a una millor comprensió de l'afer. Igualment, la sociologia de la configuració social del sistema de necessitats i de les estructures de cooperació apareix com una part del programa. Els principis de població i estoc de béns sostenibles impliquen diversos canvis institucionals i organitza~tius, orientats al manteniment del volum de la població (i aleshores el coneixement de les formes socials de control demogrhfic resulta rellevant), al manteniment dels estocs (i aleshores el coneixement de les decisions socials relatives al consum i a 1'6s dels recursos resulta rellevant), a la igualtat distributiva en contextos estacionaris (teories del conflicte en jocs de suma zero, teories de la distribució amb límits de renda i riquesa inferior i superior, etc.). El desenvolupament moral, l'increment de la satisfacció obtinguda d'un estoc donat, suggereix estudis sobre els contextos socials de la introducció de tecnologies, sobre les relacions interhumanes no sotmeses a mediacions mercantils o burocrhtiques, etc. He escrit <tembrionAria)>. Errbniament: hi ha literatura a l'abast. Una paraula més exacta seria: <{discontínua)>. BIBLIOGRAFIA CITADA Barney, G. O. (dir.) (1982): El mundo en el afio 2000, Madrid, Tecnos. Bell, D. (1976): El advenimiento de la sociedad post-industrial, Madrid, Aíianza. Brown, L. R. & E. P. Eckholm (1974): By bread alone, New York, Praeger. Brown, L. R. (1987): Edificando una sociedad perdurable, México, FCE. Catton, W. & R. E. Dunlap (1978): ccEnvironmenta1 sociology: a new paradigmn. The American Sociologist, vol. 13, núm. 1, pp. 41-49. Daly, H. E. (1977): Steady-state economics, San Francisco, W. H. Freeman. Daly, H. E. (1985): ccThe circular flow of exchange value and the linear throughput of matter-energy: a case of misplaced concretenesss. Review of Social Ecocomy, desembre, pp. 279-298. Daly, H. E. (1988): <<On sustainable development and national accountsn. A Collard, D.; Pearce, D. & D. Ulph (eds.): Economics, growth and sustainable Economy, Londres, MacMiilan, pp. 41-59. Duncan, O. D. (1978): ~Sociologists should reconsider nuclear energyr,. Sociat Forces, vol. 57, núm. 1, pp. 1-22. Georgescu-Roegen, N. (1971): The entropy law and the economic process, Cambridge (Mass.), Harvard University Press. Hueting , R. (1980) : New scarcity and economic growth, Amsterdam, NorthHoliand. Lemkow, L. & F. Buttel (1983): Los movimientos ecologistas, Madrid, Mezquita. Martínez Alier, J. (1984): L'ecologisme i l'economia, Barcelona, Eds. 62. Navarro, M. (1984): ctEconomía>>. A Del Campo, S. (ed.): Tratado de sociologia, Madrid, Taurus, vol. 11, pp. 63-97. Pimentel, D. & M. Pimentel (1979): Food, energy and society, London, Edward Arnold. Rocher, G. (1979): Introducción a la sociologia general, Barcelona, Herder. Vermeer, D. E. (1976): ctFood, farming and the future: the role of traditional agriculture in the developing areas of the world,. Social Science Quarterly, vol. 57, pp. 383-396.