Democràcia i ciències socials

DEM~CIA I CIENCIES SOCIALS * Norberto Bobbio Les definicions de democrhcia, com tothom sap, són moltes. De totes elles, m'estimo més la que la presenta com <tel poder en públic)>. Faig servir aquesta expressi6 sintetica per indicar tots aquells mitjans institucionals que obliguen els governants a prendre llurs decisions a la llum del dia i permeten als governats <(veure)> com i on les prenen. A la membria histbrica dels pobles europeus la democrhcia es presenta per primer cop a través de la imatge de l'hgora atenenca, on els ciutadans es reunien a l'aire lliure per escoltar els oradors i expressar després llur opini6 tot alcant la mh. En el pas de la democrhcia directa a la democrhcia representativa (de la democrhcia dels antics a la democrhcia dels moderns) desapareix la placa perb no l'exighcia de <(visibilitat)> del poder, que se satisfh d'una altra manera, amb la publicitat de les reunions parlamentiries, amb la formació d'una opinió pública mitjancant l'exercici de la llibertat de premsa, amb la incitació adregada als líders polítics a fer llurs declaracions a través dels mitjans de comunicació de masses.. . Amb una confianca que potser avui no podem ja compartir, Francois Guizot, el primer gran historiador del govern representatiu, va escriure: <(La publicitat dels debats a les Cambres sotmet els poders a l'obligació de perseguir la justícia i la raó als ulls de tothom, amb el propbsit que tot ciutadh estigui convenpt que aquesta recerca s'ha fet de bona fe (...) i pugui indicar-ne els remeis.)> La representació en si mateixa, tal i com ha estat * Traducció #Assumpta Camps. *Papers*: Revista de Sociologia dit molt encertadament, <{només pot tenir lloc dins l'imbit de la publicitat>>; <(No hi ha cap representació que es desenvolupi en secret o en privat),; <<Representar significa fer visible i present un ésser invisible per mitji d'un ésser present en públic*. La definició de la democricia com a poder en públic no exclou naturalment que pugui i hagi de caracteritzar-se també d'altres maneres. Fer6 aquesta definició recull bé un aspecte gricies al qual la democricia representa una antítesi de totes les formes autocritiques de poder. El poder t6 una tendtncia irresistible a amagar-se. Elias Canetti ha escrit de manera lapidiria: <(El secret esti en el nucli més intern del poder.)> També s'entén per qut: qui exerceix el poder esti molt més segur d'obtenir els efectes desitjats quan més invisible es fa a aquells qui pretén dominar. Un dels termes principals de la tractadística política dels segles en qu2 prevalen formes de govern autocritiques és el dels arcana impwii. La raó principal de l'esmentada necessitat del poder d'evitar resguard del públic rau en el menyspreu del poble, considerat incapas de comprendre els suprems interessos de 1'Estat (que serien, segons el parer dels poderosos, llurs propis interessos) i presa ficil dels demagogs. Un dels temes recurrents de la critica a la democricia, que ressegueix tota la histbria del pensament polític, des de les famoses pigines de la Repu'blica de Plató fins a Nietzsche, és la incapacitat del poble per a guardar els secrets que són necessaris per a conduir millor la cosa pública. Dins de la tradicional disputa sobre la millor forma de govern, un dels arguments més sovint adduits a favor de les autocricies és que a les democricies, tal com es llegeix en un dels més grans escriptors polítics italians de l'kpoca de la Restauració, <tel perill de la violació dels secrets és més greu (que a les monarquies) i per aquest motiu són les menys idbnies als grans projectes, dels quals el secret és la seva inima,. Quan parlo de <(poder en públic, em refereixo, cal que sigui ben clar, al públic actiu, informat, conscient dels seus drets (a aquell públic del naixement i el desenvolupament del qual, de l'kpoca de l'ifluminisme enci, Jürgen Habermas n'ha reconstniit la histbria en una obra molt famosa i discutida), al públic en el significat en quk Kant parlava, en un cklebre escrit sobre l'ifluminisme, del dret i el deure dels filbsofs de fer un <{ús públic de la prbpia raó)>. Fins i tot el monarca absolut, l'autbcrata, el dictador modern, es presenta en públic perqu6 li cal mostrar els senyals visibles de la seva potkncia. Per6 el públic a qui es presenta és una munió anbnima, indiferenciada, cridada a escoltar i a aclamar, no a expressar una opinió sinó a acomplir un acte de fe. A aquesta visibilitat purament exterior del senyor de la vida i de la mort dels seus propis súbdits, cal que s'hi oposi l'opacitat de les decisions de que depenen llurs vida i mort. I Democrkcia i ciencies socials A aquest radical capgirament entre poder visible i poder invisible, :hi concorre un canvi igualment radical, típic de la filosofia illuminista, en l'hmbit del coneixement i de l'actitud de I'home davant els arcana natuuae, no menys impenetrables que els arcana imperii. Kant va sintetitzar l'ess2ncia de la nova filosofia en el lema horacih, ja desenterrat per Gassendi, <<Sapere azldee, i feliGment el va traduir així: CtTingues el valor de servir-te de la teva prbpia intellig2ncia.n Aquesta actitud de l'home de raó s'oposava a l'actitud de l'home de fe, tan ben expressada per la dita paulina: <(Noli autem sapere sed timen (Rom., 11,20). El temor de Déu havia servit durant segles per a justificar el temor del sobirh; els arcana imperii havien estat considerats com una &pia dels arcana Dei. La transgressió del secret diví i del secret natural no podia deixar de tenir com a conseqükncia la transgressió del secret polític. Gran part de la histbria del pensament polític es pot interpretar com un intent continuat per part dels súbdits d'arrencar els vels o els caputxons o les mhscares darrere els quals s'amaguen els qui detenen el poder, d'ampliar 1'8rea del poder visible respecte a la del poder invisible. Partint de la definició de democrhcia amb quk he comengat, hom podria redefinir-la idealment com la forma de govern en qu2 fins i tot els darrers baluards del poder invisible han estat expugnats i el poder, com la natura, no té ja cap secret per a l'home. Sabem que aquesta meta ideal és inassolible. Amagar-se pertany a l'esskncia mateixa del poder. Perd aixb no impedeix que la diversa extensió de les dues esferes, del poder visible i del poder invisible respectivament, sigui un dels criteris que permet una clara distinció entre govern democrhtic i govern autocr2tic. A l'estratilgia del poder autocrhtic pertany no solament el fet de no dir, sinó també el de dir allb que és fals: a més del silenci, la mentida. Quan es veu obligat a parlar, l'autbcrata pot servir-se de la paraula no per a manifestar en públic les seves intencions reals, sinó per a amagarles. Pot fer-ho amb més impunitat com menys disposin els súbdits dels mitjans necessaris per a controlar la veracitat d'allb que se'ls ha dit. Gs part de la preceptistica dels tebrics de la raó d'Estat la mhxima segons la qual al sobirh li és lícit mentir. Que al sobirh li fos licita la <<mentida útil)> no ho havia dit només el <tdiabblícs Maquiavel, sinó també Plató, també Aristbtil, també Xenofont. Una de les virtuts del sobirh ha estat sempre la de saber simular, és a dir, fer aparkixer all6 que no és, i saber dissimular, és a dir, no fer aparkixer allb que és. Jean Bodin, tot i que es proclama ardentment antimaquia~2~lic, reconeix que Plató i Xenofont permetien als magistrats mentir com es fa <{amb els infants i els malalts)>. La comparació dels súbdits amb els infants i els malalts es comenta per ella mateixa. Les dues imatges més freqüents en quk el governant auto- <{Papers)>: Revista de Sociologia crhtic es reconeix és la del pare i la del metge: els súbdits no són ciutadans lliures i sans. Són o bé menors d'edat que cal educar, o bé malalts que cal curar. Un cop més l'ocultació del poder troba la seva justificaci6 en la incapacitat, si no és fins i tot en la indignitat, del poble. El poble, o bé no ha de saber, perque no est; en condicions d'entendre, o bé ha de ser enganyat, perque no suporta la llum de la veritat. Per tal que es pogués orientar al descobriment dels arcana imperii l'imperatiu <(Sapere aude)>, calia un complet capgirament de la imatge del poder, comengar a mirar-lo no ja de dalt sinó de baix estant. Seria un error creure que el govern autocratic exclou qualsevol forma de saber orientada a l'estudi de la societat i de 1'Estat. En realitat és sempre veritat que saber és poder, que hom pot més com més sap. Perb, tanmateix, queda en tot moment oberta la pregunta: el poder de qui? &- rant segles, els escriptors polítics han observat el fenomen del poder més des del punt de vista del governant que no pas del governat, ex parte principis més que no pas ex parte populi. L'anomenada ciencia de la política ha estat més que una ciencia, en el sentit que té avui la paraula, és a dir, una investigació desinteressada, wertfrei, objectiva i portada a terme amb metode, un art de govern, o sia, una serie de preceptes, adrecats als qui desitgen el poder, sobre la millor manera de conquerir-10 i de conservar10 després d'haver-lo conquerit. Els problemes clhssics de la política, des de Plató, passant per Aristbtil, Ciceró i els escriptors medievals, fins a Maquiavel, Bodin, Hobbes, els &rics de la raó d'Estat i, per que no?, Hegel i els elitistes contemporanis, fan referencia essencialment als drets i als deures dels governants, la natura i la distribució dels diversos drrecs de l'Estat, l'estabilitat o inestabilitat dels governs, i les diferents maneres d'assegurar-ne la primera o d'evitar-ne la segona. A la compilació dds drets i dels deures dels sobirans no corresponia mai habitualment una igualment acurada compilació dels drets i dels deures dels individus. El problema dels límits del poder sobirh s'examinava no tant en relaci6 als eventuals límits dels drets dels individus per separat com en relació a altres poders sobirans com són els dels altres Estats o, dins la llarga controv2rsia medieval sobre les dues Potestats, de 1'Església com a institució també dotada de sobirania. Per posar un exemple qualsevol, la ciencia regia a que Plató dedica el dihleg El Politic és la cikncia que ha d'ensenyar al sobiri com exercir el poder tot fent justícia: el governant es compara al teixidor, és a dir, a un artes;, l'exit del qual depPn exclusivament de la prhpia habilitat. La com- Democrkia i sencies socials 1 paració habitual entre el governant i el timoner igustra encara millor, d'una banda, l'assimilació de l'acció del polític a la &una habilitat, la convicció difusa que la política és una thcnica i com a tal es pot ensenyar i transmetre, i per l'altra la natura de la relació entre qui té el dret de manar perquit en coneix l'ofici i qui no té cap altre deure que el de seguir ordres. Si el governant és el pilot, els governats són la tripulació. Hi ha un celebre passatge al sisit llibre de la República on Plató descriu eficag ment quit passa quan els mariners volen reemplagar llur capith. Hobbes s'interessa pels súbdits només per posar en guhrdia el sobirh contra el llibertinatge del poble o per suggerir-li la millor manera de posar-li les regnes al coll: Hobbes es considera el primer a construir una ciencia polltica veritable i veritablement demostrada (doctrina civilis vera et uewe demo~strat~) i voldria que s'ensenyés a totes les universitats per bandejar d'una vegada per totes les teories sedicioses que inciten el poble a la desobediitncia. Tal com es pot veure, a una concepció absolutista del poder l'acompanya una concepció absolutista del saber. A les seves lligons de filosofia del dret a la Universitat de Berlín, Hegel, que presenta la seva filosofia com un saber absolut, afirma que amb la paraula <(poble)> hom designa una part especial dels components &un Estat, <(la part que no sap el que vol)>: saber el que un vol exigeix <(una consciitncia i una penetració més profunda que no correspon al poble)>. Per tal que la cihncia política comencés a mirar el problema del poder també des de l'altra banda, és a dir, des de la banda dels individus, fou necesshria una veritable revolució copernicana, la mateixa revolució copernicana que es va produir en el camp de la csncia natural quan hom va comengar a mirar la natura no des del punt de vista de Déu, que n'és el creador i el senyor, sinó des del punt de vista de l'home, que s'esforga a desxifrar-ne el misteri. El capgirament va ser abans que res moral, abans moral que intdectual, tot i que hi va contribuir la primera ciitncia social, l'economia política, el punt de partida de la qual no va ser ja la societat en conjunt, on I'Estat, I I dins la concepció organica de la societat que predomina, n'és el cap o la ment o l'hnima, sinó l'individu per separat, l'homo oeconomicus, que es I relaciona amb els altres individus per intercanviar els seus béns i proveirI se per al seu manteniment. Aquest capgirament moral s'inicia amb el cris.. tianisme i va trobar la seva expressió filosbfica o racional a les doctrines I jusnaturalistes, les reflexions de les quals s'iniciaren en considerar l'indiI vidu per separat com a persona moral, dotada de drets que li pertanyen I per natura i com a tals són inalienables i inviolables, en contrast amb les doctrines polítiques dels antics, que consideraven I'home social, car vivia des de l'origen en una societat natural com és la família. La primera I I ctPapers>>: Revista de Sociologia conseqüi:ncia d'aquest punt de vista diferent va ser la concepció de l'Estat no com un fet natural sinó com el producte de la voluntat unhnime dels individus que lliurement decideixen que neixi i s'hi sotmeten volunthriament. Considerat l'Estat com el producte artificial d'una voluntat comuna, se'n deriva que d'ara endavant el veritable protagonista del saber polític serh no ja 1'Estat sinó l'individu. Sobre aquesta base individualista neix la democrhcia moderna. En un principi l'individualisme és una ontologia i una etica: una ontologia perqui: es fonamenta en una concepció atomística de la societat (i de la natura) oposada a la concepció orghnica predominant, una etica perqui: l'individu humh, a diferencia de tots els altres éssers del món natural, té un valor moral, per dir-ho en termes kantians, una dignitat, i no solament un preu. Al final del procés, és a dir, en els nostres dies, I'individualisme s'ha convertit en un mi:tode (em refereixo a l'anomenat <(individualisme metodolbgic> defensat pels socihlegs i economistes aquests anys), val a dir l'expressió de la preferkncia, amb totes les conseqüi:ncies que se'n deriven, per l'estudi dels fenbmens socials partint de les accions individuals abans que de les diferents formes de societat en el seu conjunt. Aquí m'interessa de subratllar sobretot que, tant en l'una com en l'altra d'aquestes formes, la teoria individualista de la societat acompanya la formació de la democrkia moderna. Una teoria de la democdcia és, segons el meu parer, inseparable d'una concepció individualista de la societat. Que després aquest individualisme s'expressi en la teoria dels drets de l'home o bé en la teoria utilitarista de la felicitat del més gran nombre de persones (per esmentar breument l'antiga demolició que Bentham va portar a terme en les Declaracions dels drets, i la disputa d'aquests anys entre els qui han repri:s i aprofundit els principis de l'utilitarisme i els qui protesten en nom dels drets que <(han de ser presos seriosamentn) és un problema que aquí pot deixar-se de banda, perqui: no té especial incidilncia sobre el tema que se m'ha proposat. N'hi ha prou amb dir que la doctrina dels drets de l'home i la filosofia utilitarista són les dues vies mestres per mitjh de les quals s'arriba a posar els fonaments tebrics de la democrhcia moderna. * * El poder autocrhtic obstaculitza el coneixement de la societat; el poder democrhtic, en canvi, en tant que exercit pel conjunt dels individus als quals una de les regles principals del rilgim democrhtic atribueix el dret de participar directament o indirecta en la presa de les decisions polítiques, l'exigeix. El ciutadh ha de <(saber>>, o com a mínim cal que estigui en condicions de saber. No sense un cert emfasi, a la ciencia política, en el moment del seu naixement, en un moment d'entusiasme illuministic que avui ha desaparegut en part, se li ha atribu'it fins i tot la tasca de l'cteducaci6 dels ciutadans)>. No és casualitat que el conjunt de coneixements, aplegats amb els metodes propis de la <(ciencia)>, de l'economia a l'antropologia, de la política a la sociologia, que avui incloem sota el nom de ciencies socials, s'hagi desenvolupat i difós en concomithncia amb el desenvolupament i la difusió dels governs lliures, comenqant per Anglaterra, on John Stuart Mill va escriure el 1843 el primer gran tractat de lbgica inductiva, on va recollir i examinar, juntament amb les ciencies físiques més antigues, les més recents ciencies morals (com es deien aleshores). Tla ser a Anglaterra on Marx va escriure la seva obra fonamental de crítica de la societat capitalista. A l'epoca contemporhnia, els pa'isos que han tingut governs autoritaris són els pa'isos on les ciencies socials no s'han desenvolupat o, fins i tot allh on havien aparegut des de feia temps, llur desenvolupament ha estat aturat. Quan s'ensenyen, es transformen en instruments de propaganda i, desviades d'aquesta manera de llurs íins naturals, són pervertides, en una paraula. (Quan era estudiant, a les nostres universitats la ciencia política havia estat substitu'ida per la doctrina del feixisme, amb examen obligatori, i no solament per als estudiants de les facultats humanístiques. Als pai'sos sotmesos als rkgims comunistes s'ensenya el marxisme-leninisme.) Fins ara he parlat sobretot de ciencia política, per6 no ho he fet només per deformació professional. Durant segles l'única ciencia social ha estat la ciencia política, el nom de la qual es remunta als grecs. El terme <(sociologia>>, com tothom sap, va aparkixer amb Comte a comenlament del segle passat. En realitat, per als grecs no hi havia diferencia entre 1'8mbit <<polític> i l'hmbit <(socials. La <(polis)> era la societat per exceU2ncia. Dels grups socials, de les societats particulars, que avui constitueixen el principal objecte de la sociologia, Aristbtil se n'ocupa en el capítol de 1'Etic~ Nicomaqzrea dedicat a l'amistat. Els escriptors medievals, comenlant per sant Tomhs, tradueixen l'expressió <(politikón zóonn com <tanimd politicum et sociales. La societat política o civil ha estat durant segles la societat per exceUkncia. S'oposava no a una societat natural sinó a l'estat de natura asocial, com si entre les societats sense Estat i l'Estat no hi hagués cap esfera intermedia. L'única societat intermedia coneguda era la família, interpretada com un Estat en embrió, mentre que 1'Estat era interpretat al seu torn com una gran família. Juntament amb la ciitncia política, l'única altra ciencia reconeguda era l'economia entesa precisament com a ciencia familiar i considerada sempre, d'Aristbti1 a Hegel, com un capítol de la ciencia o de la filosofia política. Per a Hegel el punt de vista polític era <{Papers)>: Revista de Sociologia encara tan exclusiu com per a induir-10 a tracar les línies generals de la íilosofia de la histbria segons la successi6 de les formes de govern (despotisme, república, monarquia), quan ja s'havia tragat una altra histbria de les fases per on havia passat la humanitat des del punt de vista de les formes econbmiques (ramadera, agrícola, mercantil). El naixement de la ciirncia social, en quant diferent en un primer moment de la societat política, i en un segon moment (per exemple amb Marx) compresa també dins la societat política, es produeix amb l'emancipació de la societat burgesa respecte a l'Estat, la primera manifestació de la qual és la formació de la ciencia econbmica, ja no entesa com a ciencia de la casa o de la família. as ben coneguda quina va ser l'aportació de Marx a aquesta operació, sense oblidar d'una banda Saint-Simon, el saint-simonisme i el desenvolupament del lliure associacionisme que apareix com a antítesi del poder estatal, i de l'altra les famoses anhlisis de Tocqueville sobre la importhncia de les associacions volunthries en la formació de la democrhcia americana. Per6 aquesta emancipació es va produir lentament, tan lentament que arreu on s'han institui't, en el segle passat i en aquest, facultats dedicades a l'estudi dels fenhmens socials, diferents del tradicional estudi del dret, han estat anomenades generalment facultats de ciirncies polítiques, com a Itllia. A mi em sembla un senyal positiu, una prova d'una comprensió més gran de la relació entre política i societat, i per tant entre política i ciencies socials, el fet que la facultat que avui s'inaugura hagi estat anomenada facultat de ciirncies polítiques i de sociologia. En realitat, les facultats de ciirncies polítiques són avui, i no poden deixar de ser-ho, facultats de ciencies socials i polítiques. No faig aquesta afirmació a tall de ctcaptatio benevolentiae)>. La impossibilitat de diferenciar l'hmbit polític de l'hmbit social és una vella convicció meva. Quan el 1972 se'm va invitar a fer un discurs després de la institució a Ithlia de les facultats de cihcies polítiques, em queixava que totes les tendencies havien estat presentades com una especificació de la categoria política en general Ipolítico-administrativa, político-econbmica i com aquestes d'altres). Vaig dir que en ensenyar ciencia política sempre havia sentit la necessitat de fer un pas enrere cap a la societat que la fonamentava, de la mateixa manera que els historiadors que havien passat de la societat només política a la societat social. Destacava el fet que un dels trets de la societat moderna, especialment de les societats democrhtiques, que havien propiciat l'aparició de l'estudi dels fenbmens socials, era la caiguda del <(primat)> de la política. Explicava que <(caiguda del primat de la políticaa no significa de cap manera afebliment, i molt menys extinci6 de l'Estat, tal com havien afirmat unhnimement totes les teories utopis- Democrkcia i ciencies socials I aes del segle passat. Volia dir que les relacions de poder existents en una societat qualsevol no són tan sols relacions de poder polític, i que les institucions polítiques constitueixen només una xarxa que lliga els diferents components socials els uns amb els altres. S.i hom vol copsar que és una societat humana en la seva histbria i en la seva estructura, no n'hi ha prou amb mirar el vitrtex, sinó que cal baixar de l'anomenada <(classe política)> a les classes socials. No n'hi ha prou amb estudiar els mecanismes institucionals, sinó que cal observar en quines condicions funcionen, i si la dinimica &aquests mecanismes no es fa molt més difícil de comprendre per la real influitncia de poders no immediatament visibles perb substancialment determinants. All6 que uneix totes les ciencies socials, &on es deriva l'oportunitat, si no és la necessitat, d'incloure-les totes plegades en l'univers d'una facultat o d'un departament, és el model de ciencia en qu& s'inspiren, que és el model tradicional de les ciitncies empíriques, revisat i corregit gricies a les crítiques que l'epistem~lo~ia empirista ha rebut de diferents fronts, sense haver quedat, segons el meu parer, trasbalsada. Quan parlo de model de les ciitncies empíriques no l'entenc en el sentit del vell positivisme per a qui <tel fet és diví)>. Avui sabem molt bé que <(en el saber cientific les dades no es poden separar de les teories, ni es pot parlar d'un llenguatge de I'observació rigorosament diferent del llenguatge t&ric>, i per tant les dades poden ser interpretades diversament segons les teories que hom adopti. Tot i que aixb ens ha d'induir a abandonar la confiansa cega en els ~esultats del saber cientific, que ha constitui't tanta part de la filosofia de la ciencia a 1'Edat Moderna, del racionalisme del sis-cents i del set-cents al positivisme dinovit, no ens ha dl'empitnyer a renunciar a aquesta gran averitura del pensament hum& que anomenem ciitncia, i encara menys al model de les ciitncies empíriques, la realitzaci6, encara que imperfecta, de les quals ens permet abandonar allb que hom ha anomenat l'univers del <(si fa no fan, i no deixar les nostres decisions prictiques en mans de la intuyció, de l'opinió, de la veritat acceptada per fe simplement. En aquests darrers anys s'ha passat amb massa facilitat, amb massa desimboltura, amb massa fúria iconoclistica, de la crítica a aquesta o a aquella altra tesi que pretenia ser científica a la crítica de la ci2ncia en general. La crisi del positivisme, del seu ideal de ciencia i del marxisme com a resultat de les seves previsions fetes en nom d'una pretesa ciencia infaEble, no té res a veure amb la proclamada crisi del saber científic. Positivisme i marxisme són dues filosofies o concepcions del món que poden haver condui't l'empresa científica en una direcció abans que en una altra, perb no l'han alterada. La ciencia com a tal no és ni positivista ni marxista. Cap <(isme)>, sigui el que sigui, no escau a la ciitncia: l'<tisme)> Cs I