Paradoxes : apunts per a una epistemología paradoxal en sociología

PARADOXES. APUNTS PER A UNA EPISTEMOLOGIA PARADOXAL EN SOCIOLOGIA Antoni Estradé (University o/ Sussex) ctThe very weightiest truths nou received amongst men have nearly all of them, in tum, in some stage of their development, been found strong paradoxes to the popular mind.}, T H OMAS DE QUINCEY Escriure és sempre un risc, pe& segons com és gairebé una impruditncia. Faig constar aixb perqut el que segueix és una mena &esborrany provisional del que hauria d'ésser un veritable article sobre el tema. Allb que em proposo és explicar fins on he arribat hs ara, tot indicant algunes lííies de reflexió futura. La gitnesi d'aquesta dtria meva per les paradoxes es remunta uns quants anys enrera, concretament a finals del 1981, quan Car10 Ginzburg, professor d'histbria moderna a la Universitat de Bolonya, va venir a Barcelona amb motiu de la presentació de l'edició espanyola del seu llibre El queso y 10s gusanos (Muchnick, 1981). Ginzburg va donar una conferitncia al Casal de Sarrih, dins de les activitats del Collegi de Filosofia, on va presentar els arguments d'un article seu, aleshores recent, intitulat ctSpie. Radici di un paradigma indiziario)>, publicat el 1979 per Einaudi en un volum de compilació d7articles de diversos autors amb el nom de Crisi della r~gione. D'aleshores en$ aquest assaig ha estat tradu'it, si més no, a l'espanyol -pi- *Papers)>: Revista de Sociologia mer, resumidament, a El Viejo Topo; després amb motiu de la traducció del llibre de qui: formava part per l'editorial Siglo XXI -i a I'anglitsla traducció es va publicar a la coneguda revista d'histbria History Workshop. Ginzburg presenta en el seu article all6 que ell anomena un <(paradigma indiciari>> i parla de la seva utilitat per a les cii:ncies humanes i més concretament per a la histbria. Sovint d'un fet del passat no en tenim sin6 <<indicis)>, <<pistes*, i el treball de l'historiador en la interpretació d'aquestes <<pistes>> per forca s'ha d'assemblar al del detectiu, o al diagnbstic del metge o del psicoanalista. Ginzburg analitza primer la figura de Giovanni Morelli, un conna~sseur i historiador italih de l'art, famós per la seva peculiar teoria de les atribucions artístiques. Morelli capgirh totalment algunes de les atribucions que es creien ben fonamentades i ho féu centrant l'atenció en petits detalls de la tecnica pictbrica de determinats mestres; detalls que per llur insignifichncia passaven desapercebuts tant als crítics d'art com als falsificadors de quadres, perb que eren fortament personals perqui:, en ells, l'artista no s'hi pensava, sinó que els dibuixava d'una manera mechnica per6 tan característica com una signatura. Per la manera de dibuixar la punta de les ungles, el Mbul de les orelles i d'altres petiteses, Morelli podia assegurar que una atribuci6 era falsa encara que es cregués ben fonamentada. Tot seguit, Ginzburg passa a analitzar la figura de Sherlock Holmes, el detectiu creat per sir Arthur Conan Doyle (si bé hom podria pensar també, amb Jorge Luis Borges, que en realitat Conan Doyle fou una invenció de Sherlock Holrnes). Hdmes, encara ben viu en la imaginaci6 popular, representa el detectiu per excel.li:ncia, i gairebé tots els seus casos i aventures són una il.lustració del mi:tode d'indicis. Efectivament, Holmes es presenta en I'escenari del crim, efectua una recerca minuciosa i pacient de totes les pistes i després, fent servir una potent inte1.ligi:ncia analítica, en treu l'entrellat, descobrint la solució del cas. Molts cops els indicis de que disposa són insignificants, passarien desapercebuts per a qualsevol altre, i és només la seva capacitat d'observació la que els registra i els mesura en llur importhncia real. Sherlock Holmes, doncs, tal i com es desprsn de l'article de Ginzburg, és I'arquetipus de I'investigador que aplica el mi:tode indiciari. Recentment Umberto Eco s'ha interessat també molt pel famós detectiu brithnic, en termes molt similars als de Ginzburg, és a dir com a exemple d'un model de coneixement amb aplicabilitat per a les cii:ncies humanes. Després de Mordli i Holmes, el tercer gran exponent del metode indiciari és Sigmund Freud. Ginzburg fa esment dels trets generals del mi:tode psicoanalític -que detecta determinats fenbmens ocults a partir de fragments revelats o <(símptomes>>-, per6 també dels escrits específics de Freud sobre la psicoanhlisi de l'art. En els seus escrits sobre Miquel Angel i Leo- Apunts per a una epistemologia paradoxal en Sociologia nardo, Freud cita Morelli i les seves atribucions revolucionhries. Ginzburg, que des del comencament ha plantejat el seu article en l'estil d'una investigació criminal, fa explicites una colla de coincidencies que s'han manifestat fins ara, la més punyent de les quals & el fet que tant Morelli com Conan Doyle com Freud eren metges. Aixb el condueix a una digressió sobre els models cognoscitius associats al desenvolupament de la ciencia medita, una ciencia de la qual el mateix status científic no és massa clar. L'ull del metge s'ha acostumat des de fa molt a l'observació de petits detalls que permetin de formular un diagnbstic i de cercar un remei, ens diu Ginzburg. No és estrany doncs que les persones encarregades d'estendre aquest <tmStode>> a d'altres hrees de coneixement siguin metges. D'altra banda, segons Ginzburg, tampoc no són els metges els únics que han treballat seguint i interpretant indicis. Molt abans, quasi des dels inicis de la hist6ria humana, hi ha hagut un altre grup que ha aplicat en la seva activitat quotidiana el metode indiciari: aquests són els cagadors. Els cagadors s'han acostumat a interpretar les petjades dels animals, a saber, per les branques trencades, els pels, etc., el recorregut que aquests animals han fet, i a deduir de l'observació de tota una colla de detalls &aquesta mena una estrategia per a la caga. Ginzburg afegeix encara d'altres exemples literaris, com Edgar Allan Poe, Marcel Proust o el Zadig de Voltaire, i discuteix nocions com les de serendipitat o intui'ció, per6 em sembla que allb que he dit fins ara constitueix el cor explicatiu del metode d'indicis que proposa. Confio que fer un resum tan drhstic d'un article complex i erudit no en suposi una caricatura. Si algú troba que en criticar-lo m'he fabricat un ninot de palla, sempre pot recórrer a I'original per tal de fer-li justícia. Perb abans de passar a la critica deixeu encara que parli una mica de I'aplicació practica d'aquest metode, feta pel mateix Ginzburg. Tot i que, en principi, aquest paradigma indiciari podria ésser aplicable a moltes altres hrees de coneixement -penso, concretament, en la soci* logia-, Ginzburg s'ha interessat bhsicament per la possibilitat d'aplicar-10 al terreny de la recerca histbrica. El seu llibre El quleso y 10s gusanos ja era una il.lustraci6 d'aquest metode, perb el llibre que realment pot dir-se que és una aplicació prhctica d'allb afirmat en l'article és Inhgine su Piero (Einaudi, 1981), una detallada investigació sobre tres quadres del pintor italih Piero della Francesca. En aquest llibre, Ginzburg aporta evidencies que suggereixen la necessitat d'un canvi en molts dels judicis mantinguts fins ara per la histbria acad&mica de l'art. No cal dir que la major part d'aquestes evidencies són <(indicis)> en el sentit de petites pistes sobre les quals ningú no havia reflexionat previament. Indagine su Piero és d'altra banda el primer llibre d'una nova coUecció de l'editorial torinesa Einaudi, intitu- <(Papers)>: Revista de Sociologia lada <tMicrostoria)> i dirigida pel mateix Ginzburg. on a través de recerces molt particularitzades es pretén copsar més a fons les diferents visions del món de les societats del passat. Aquesta atenció a la microhistbria no suposa un menyspreu de la macrohistbria, sinó un intent de superar la mateixa dicotomia. La microhistbria procuraria una iLlluminació -en el sentit de Walter Benjaminde la macrohistbria. Segons Ginzburg, i també mitjancant el miltode indiciari, fóra possible alhora de superar el dilema racionalisme/irracionalisme, que és potser la font de la major part de problemes de les ciilncies socials. Abans de tot, he d'aclarir que el motiu primer de la meva critica a Ginzburg és una predilecció literhria que tot seguit confessaré. Malgrat , que sóc un admirador de Sherlock Holmes i em captiva la seva manera de resoldre els casos més complicats, el meu detectiu preferit és, sens dubte, el pare Brown dels relats policíacs de G. K. Chesterton. Em fa I'efecte que, avui, tant I'un com l'altre són bastant desconeguts. Els nostres iddlegs de la modernitat, que són els dictadors culturals del present, no han llegit mai una ratlla de Chesterton, a qui deuen classificar com a escriptor antiquat i amb un cert tuf de catolicisme i conservadorisme. Potser no saben que L'holme que fou dijolas és una de les primeres -i de les millorsnovelles experimentals mai escrites, o que Jorge Luis Borges, a qui potser no han llegit més que a Chesterton, perb que com és sabut admiren tant, té Chesterton com un dels seus mhxims inspiradors dins de la literatura anglesa.' Sigui com sigui, no s'ha fet massa propaganda de Chesterton en els darrers anys i aixb explica el desconeixement general de la seva obra. Si alguna cosa caracteritza Chesterton com a escriptor, i el pare Brown com a detectiu, és el seu recurs constant a la paradoxa, la seva obertura als aspectes insospitats i sorprenents de la realitat i de la veritat. Per oposició a I'estil sec i fred de Sherlock Holmes, el racionalista analític que converteix cada problema en un joc purament intellectual en el qual pot exercir 1. Aquesta petita digressió sobre la ignorincia dels nostres ideblegs de la modernitat no és de cap manera aplicable a Carlo Ginzburg ni s'ha de prendre com una dusió indirecta en aquest sentit. Més aviat tinc al cap, quan parlo d'aquesta manera, una colla d'inteilectuals que confeccionen allb que en podríem dir discurs oficial sobre l'art i la cultura. En ells la vindicació de la modernitat, i algunes vegades fins i tot de la postmodernitat, no representa sinó la darrera disfressa de I'academicisme retbric de sempre. D'entre els inteilectuals <(de moda, espanyols, tan sols Fernando Savater ha demostrat coneixer i apreciar Chesterton. Apunts per a una epistemologia paradoxal en Sociologia la seva habilitat Bgica per a la deducció, el pare Brown és un capell; catblic, baixet i gras, amb cara de babau i amb els ulls, moltes vegades inexpressius, darrera els vidres de les ulleres. Aquesta figura ridícula, rodona i negra que quan pensa concentradament adopta el posat d'un imbecil, arribant a fer girar els ulls i treure la llengua per la boca, és gairebé el revés de Sherlock Holmes, tibat i despert, l'especialista de la detecció, que pot ignorar el nom de grans poetes de la literatura anglesa per& que coneix a la perfecció els secrets del seu ofici. La mateixa diferencia es fa patent pel que fa als metodes &investigació de l'un i de l'altre. Sherlock Holmes investiga arrencant de les pistes que troba, normalment al lloc del crim. La combinació reiterada del coneixement llibresc i dels estudis empírics de casos concrets li dóna el bagatge necessari per a esbrinar els problemes que se li presenten. Holmes esth interessat pel crim i no pel criminal. Un cop detectat qui és aquest, la feina de Holmes acaba i comenga la de la policia i els tribunals. D'acord amb la distinció fonamental de Wilhelm Dilthey entre comprendre (versteben) i explicar (erklaren), diríem que Sherlock Holmes vol explicar el crim més que no pas comprendre'l. Li interessen les cmses del crim i no tant el sentit. Per tant, d'acord amb la tipologia de Dilthey, Sherlock Holmes estaria molt més prop del metode característic de les ciencies de la natura (Natztrwissenschaften) que no pas del de les ciencies de l'home (GeZsteswissenschaften).2 D'altra banda, les mateixes característiques del metode de Holmes són les clhssiques de les ciencies naturals: observació, reiteració, calculabilitat, elaboració &hiphtesis i solucions, confrontació de les hipbtesis amb la realitat, refutació o verificació de la teoria. El pare Brown, si se'm permet la comparació amb l'arrogant i fascinant figura del detectiu professional de Conan Doyle, té tot un altre estil de solucionar els casos que se li presenten. El seu metode divergeix radicalment del de Sherlock Holmes. El seu coneixement no prové bisicament dels llibres, sinó del confessionari. Coneix les profunditats de la condició humana i aplica aquest coneixement eminentment qualitatiu, irrepetible, fragmentari, a l'estudi dels casos criminals. Contririament a Holmes, el pare Brown est; interessat pel criminal més que no pas pel crim. Per dir-ho 2. El terme alemany Geisteswissenschaften, segons explica Hans-Georg Gadamer a Wahrheit und Methode, va aparsixer per primer cop en les traduccions germhiques de les obres de John Stuart Mill. El concepte que tradu'ien així era, en l'original angEs de Mi, anomenat human sciences. Per aixb he optat per traduir-ho com a ctcikncies de l'home), o ctcikncies humaness en comptes de la traducció més literal de ctciencies de l'esperitn, que pot conduir a certes mixtificacions. Abans de John Stuart Miii, Alexander Pope, en el seu Essq on Man, ja havia declarat que'l'estudi propi de l'home és l'home. <<Papers,: Revista de Sociologia així, el crim tant se li'n fot. La prova és el seu desinteres per lliurar el delinqüent a la policia; algunes vegades fins i tot arriba a ajudar-10 a fugir de les urpes de la justícia. Allb que sorpren el que llegeix per primer cop els relats del pare Brown és el fet que mai no s'atrapa el malfactor. Els crims són tots iguals; all6 que els fa diferents en cada cas, més enllh de les tipologies enregistrades en els fitxers de la policia, són les persones que hi ha al darrera, la gent que hi és implicada. Cada robatori és igual, pe& cada lladre té un motiu diferent per a efectuar-10. Tornant altre cop a la distinció diltheyana, el pare Brown esth més interessat a comprendre els motius subjectius del criminal, el sentit del crim, que no pas a explicar-ne tecnicament les causes. El seu metode és doncs més proper al que segons Dilthey caracteritza les ciencies humanes (Geisteswissenschuften). Heinrich Rickert va criticar el punt de vista de Dilthey sobre metodalogia científica, titllant-lo de neoidealista. Rickert, junt a Wilhelm Windelband, va &mar la necessitat d'explicacions de base causal per a totes les ciencies, afegint-hi per al cas de les ciencies humanes la comprensió dels motius de l'acció. Com confirma Gunter W. Remmling, <(la fusió de neoidealisme i neokantisme es va acomplir en la metodologia de Max Weber, el qual va establir la sociologia com a ciencia que lliga la comprensió interpretativa del capteniment social amb les explicacions causals dels seu curs i els seus efecte~)>.~ En aquest sentit podríem dir que el pare Brown és un weberil, si no fos perquk Chesterton no va llegir mai res de Max Weber. Efectivament, tot i que com a detectiu el pare,Brown est$ molt més preocupat per la <tcomprensiÓ)> del <(sentit)> de l'<tacciÓ)>, no syest2 tampoc &<(explicar-la)> sempre que faci falta -per dir-ho amb terminologia weberiana. Perb hi ha un element present en el cor mateix de la metodologia del nostre simphtic capella que va fins a l'arrel de la noció weberiana de la sociologia, per abastar allb que s'ha anomenat després les <tconseqüitncies no-intencionades de lyacció~>, i que esth íntimament connectat amb el carhcter paradoxal de les seves conclusions. El secret del pare Brown -i aquest és també el títol d'un dels seus casos més famososconsisteix a posar-se en el lloc del criminal a través d'un exercici d'empatia que li permeti descobrir els motius d'aquest. L'historiador alemany Johann Gustav Droysen, en el seu llibre Grundriss der Historik (1867), caracteritzava de manera molt semblant la tasca de l'historiador en l'intent de captar l'esperit de l'epoca estudiada (Zeitgeist), recreant mentalment els processos intellectuals i emocionals dels actors histbrics d'kpoques pretkrites. Perb, potser a diferencia 3. Gunter W. Remmling, The Sociology uf Karl Mannheirn, Londres, Routledge and Kegan Paul, 1975, p. 24. Apunts per a una epistemologia paradoxal en Sociologia de Droysen, el pare Brown és capag de veure fins a quin punt l'acció real del delinqüent reflecteix eE motius del delinqüent o es desvia d'aquests per subtilitats que el malfactor no havia considerat quan calculava els seus actes. Un dels sociblegs que ha dedicat reflexions epistemolbgiques al problema de les conseqü&ncies no-intencionades de l'acció social ha estat Karl Mannheim. En un article anomenat <(Sobre la interpretació de la concepció del món)> (Weltanschauung) i publicat el 1922, Mannheim afirma que cada producte cultural desplega tres nivells de significat diferents: a) el seu significat objectiu, b) el seu significat expressiu, c) el seu significat documental. El sentit objectiu de qualsevol acte, segons Mannheim, pot ser entks i captat sense conkixer res sobre les intencions de l'autor individual d'aquest producte o manifestació. Ben al contrari, el sentit expressiu requereix sempre la comprensió del sentit que l'autor lliga a una determinada actuació. Fins ací res de nou respecte a allb que segons Max Weber caracteritzava el mB tode de la sociologia. Allb distintiu en Mannheim és la seva noció de sentit o significat documental. El sentit <(documental)> d'una acció és precisament tot allb que aquella acció docztmenta, revela de l'actor sense que aquest ho desitgi conscientment. Mannheim, que va escriure aquest article per a una revista d'histbria de l'art, aplica els seus tres nivells de significat a la interpretaci6 de les obres d'art d'una manera que fa recordar molts cops Ginzburg. Diu Mannheim: <(La incorporació i projecció del significat 'objectiu' i del significat 'expressiu' depkn de l'esforg conscient de l'artista. En canvi, la tercera dimensió del significat -significat 'documental'- no és intencional. Pot esdevenir un objecte intencional per al receptor, per a l'espectador. Des del punt de vista de I'activitat de l'artista és completament no-intencional, un remanent inconscient.)> Segons Mannheim, aquest <(significat documental pot ser copsat sense considerar la totalitat de l'obra; de fet qualsevol aspecte fragmentari d'una obra (. . .) pot subministrarnos significat documental)>? És aquí on el parallelisme amb Ginzburg es fa evident. Els indicis, els detalls poden revelar coses que ni el mateix artista volia expressar de manera conscient. L'acumulació d'indicis confirma el determinat sentit documental que en podem extreure. Com diu Mannheim, només altres pistes que aportin també significat documental poden reconfirmar les nostres sospites. Cap element que sigui associat als nivells objectiu o expressiu de significat no pot fer-ho. Les coincidPncies amb Ginzburg són encara més sorprenents quan Mannheim fa explicita la relació del sig4. Karl Mannheim, <(On the Interpretation of Weltanschauung)>, dins del llibre Ersays on the Sociology of Knowledge, Londres, Routledge and Kegan Paul, 1952, pp. 33-83. Cites a pp. 55-56. ctPapers,: Revista de Sociologia nificat <{documental)> amb la detecció de símptomes que efectuen els metge~.~ Tanmateix, al16 important en el cas de Mannheim és que lliga els indicis amb les consequencies no intencionades de l'acció, la manifestació de les quals es revela com a paradoxa. En el cas del pare Brown -la paradoxa és en el cor mateix del seu metodeaquesta vigilhncia pacient que s'entreté no només en allb fet i en allb que el subjecte de l'acció volia fer, sinó també en la diferencia entre l'acció final i l'acció en la ment del criminal, aquesta actitud d'esguard arriba fins a I'extrem de desconfiar dels mateixos indicis, cosa que ni a Ginzburg ni a Mannheim ni a Holmes ha passat pel cap. El pare Brown sap que a vegades les pistes poden des-pistar. Pistes que despisten: hem arribat ací al darrer tomb del metode del pare Brown. Sembla que ja no es pot anar més enllh. Al relat <(L'absencia de Mr Glasss, dins del llibre La saviesa del pare Brown, Chesterton narra un cas en el qual un detectiu que treballa seguint els mhodes de Sherlock Holmes presenta unes conclusions que Mgicament són impossibles de rebatre, i argumentades brillantment. Tot seguit el pare Brown demostra l'absoluta falsedat d'aquestes conclusions, perque, tot i dedu'ides impecablement dels indicis, els indicis ... no porten enlloc. Hom pot pensar que el pare Brown, per la seva condició de capelli catblic i d'antagonista ideal )del racionalista i analític Sherlock Holmes, té accés a una clau sobrenatural que l'ajuda a escatir els casos amb que es troba. Hi ha d'haver per for~a algun element mhgic, alguna misteriosa intercessió divina. Tot aixb lligaria molt bé amb I'estereotip d'un capellh i d'un escriptor catblic. Perb un cop més la paradoxa ens sobta i subverteix la preconcepció infundada. De fet, en moltes de les aventures del pare Brown es troben elements que fan pensar en la possibilitat d'una sortida sobrenatural al cas. La tasca del pare Brown consisteix, no a aprofundir aquesta veta, sinó a demostrar que aixb tan sols és una aparenGa mixtificadora i que en realitat gairebé tot és susceptible d'una explicació de base material i racional. El mateix Chesterton s'havia qualificat moltes vegades de racionalista i materialista, sense que aixb suposés cap contradicció amb la seva condició de catblic. En el llibre que va escriure sobre sant Tomhs d'Aquino el 1933, Chesterton afirma --capitol IVque <#obra sencera del cel és material: la fabricació d'un món material. Es l'obra de l'infern la que és totalment espiritual)>. Déu va crear el món, la seva funció cabdal és la de Creador; per tant la seva obra és material. El Dimoni té per funció principal la de Temptador; la temptació és una operació espiritual. Per tant, l'espiritualista, I'idealista si es vol, no és Déu sinó el Dimoni. Vet ací una de les paradoxes més espectaculars de Chesterton. 5. Ibidem, p. 58. Apunts per a una epistemologia paradoxal en Sociologia Confio que allb que he dit íins ara haurh fet veure clar les diferhncies entre Sherlock Holmes i el pare Brown, en les quals rau el nucli de la meva crítica a Ginzburg. Passaré ara a examinar el paper de la paradoxa en el pensament de Chesterton, deixant mossi:n Brown una mica en segon terme. La noció de paradoxa tal com apareix en Chesterton, i en general en tot aquest article, no és exactament allb que s'entén per paradoxa en la Ibgica formal i que fa referkncia a una afirmació contradictbria amb ella mateixa o amb els seus pressupbsits i irresoluble. Les paradoxes de Zenó d'Elea o d'HerAclit, tot i ésser interessants, no són les que ens interessen ad. Potser el millor fóra deixar que el mateix Chesterton en expliqués qui: entén per paradoxa. En l'estudi sobre el seu gran amic i antagonista -una relació paradoxal!- Bernard Shaw, Chesterton diu: <{La significació del mot "paradoxa" podria ben bé ésser l'objecte d'una discussió. En grec, certament designa tan sols qualsevol cosa que vagi en contra de l'opinió comuna (. . .). Perb en aquell domini, molt més important, on els mots es fan servir i s'alteren per l'ús, la paradoxa no vol dir res més que aixa; vol dir (. . .) una idea expressada en una forma que és verbalment contradictbria ( . . .) hom pot dir que all6 que s'entén normalment per paradoxa és una mena de collisió entre allb que aparentment és veritat i allb que ho és en realitat (...). Per paradoxa volem dir la veritat inherent a una contradicció.)> H. Denis, l'autor d'un meravellós llibre sobre Chesterton que porta per títol G. K. Chestewton: Paradoxe et Catholicisme, ha posat en relació la noció de paradoxa amb el concepte d'analogia en l'escolhstica medieval. L'analogia permetia observar les similituds amagades entre dos conceptes o dos objectes aparentment diferents. Per exemple, la llebre i la tortuga, que, a primer cop d'ull, ens semblen tan diferents, tenen perb una cosa en comú: el moviment. L'analogia dels escolhstics medievals és aquest tercer concepte que d'alguna manera sintetitza els dos pols oposats anteriors, els dos <(unívocs)> segons la terminologia de sant Tomis d'Aquino. En el cas de Chesterton la paradoxa fa una funció semblant de superació de les antinamies. Com diu Denis: <tLe paradoxe a ouvert le passage de I'univocité dms laquelle I'esprit pétrifiait deux concepts, rendus par 12 irrémédiablement antinomiques, vers leuw analogie profocde, que Zégitime leur rapprochement au sein d'uce nz6me proposition. I1 affirme I'analogie sous le couvert de la contradiction. I1 n'est donc pas pure négation, ni simple provocation assénée h la logiqae. I1 n'est pas par jeu, pure jonglerie verbale, exercbs pour le plaisir, sans savoir oh cela mPne. I1 est habité par un sens subtil de la véritk.. .)>6 El 6. H. Denis, op. cit., p. 127. <<Papers*: Revista de Sociologia En una conferencia pronunciada el 1919 i intitulada <<Wissenschaft als Beruf)> Max Weber desenvoluph un argument molt proper al formulat per Durkheim en la seva discussió de I'anomia. Preguntant-se pel sentit del progrés i acollint-se al mestratge del seu estimat Lleó Tolstoi, Weber explica com aquest transformA aquella pregunta en una pregunta sobre el sentit de la mort per a I'home civilitzat: <{la resposta de Tolstoi fou: per a I'home civilitzat la mort no té sentit. I no en té cap perquil la vida individual de I'home civilitzat, collocat en un progrés indefinit, mai no pot tenir un acabament (...). I, ates que la mort no té sentit, la vida civilitzada tampoc no en té; per la seva mateixa "progressivitat" dóna a la mort el seu carhcter de fet absurd)>.'' Aquesta capacitat de veure paradoxes -com diria Kenner-, d'obertura als aspectes insospitats d'una realitat complexa, la tornem a trobar en dos dels conceptes centrals de la sociologia de Marx Weber: <(desencisament)> (Entzauberung) i <cghbia de ferro),, tots dos connectats amb allb que podríem anomenar la paradoxa -o la dialectica, si voleude la racionalitat. Dos contemporanis de Max Weber (1864-1920) eleven la paradoxa a peca central de llurs teories sociolbgiques, fent-ne un ús constant. Aquests pensadors, que tenen tantes afinitats entre ells que gairebé fan esborronar, són Thorstein Veblen (1857-1929) i Georg Simmel (1858-1918), dos outsiders, encara avui relativament desconeguts, d'una importhncia cabdal per a la teoria s~ciokgica.'~ Veblen i Simmel han influ'it molt en el mhxim En aquesta connexió entre progrés i insatisfacció, civilització i malestar, Durkheim avanca algunes de les tesis formulades després, d'una manera més hmplia i en un context una mica diferent, per Sigmund Freud en la seva obra El malestar en la cultura. 17. Hans Gerth & C. Wright Miils (eds.), From Max Weber: Essays in Sociology, Londres, Routledge and Kegan Paul, 1948, pp. 139-140. 18. Les similituds entre Simmel i Veblen són tan xocants que fan pensar en la figura de ficció del <(doble)>. Veblen era un nord-americi d'ascendencia noruega, Simmel un jueu alemany. Cap dels dos no s'integraria mai en la seva societat d'adopció. La carrera universithria de l'un i de l'altre és la histbria d'un fracis que els porti a compartir un destí de marginalitat academica. Per Simmel, com per Veblen, són molt importants a principis dels 1890 les teories de Darwin i Spencer; perb, també com Veblen, després se'n distanciar&. Veblen va escriure un article sobre el paper inteuectual dels jueus, argumentant que la seva capacitat tenia molt a veure amb la situació de desarrelament en la qual vivien. Simmel va escriure unes memorables phgines sobre l'estranger, en termes gairebé identics als de Veblen. Veblen i Simmel són els dos únics sociblegs de l'epoca que van escriure contribucions importants sobre el consum, so6re la moda, sobre el problema de la dona, sobre la distribució social dels valors etics i estetics. I a més ho feren en termes molt semblants. Només Charles Fourier molt abans i Walter Benjamin molt després han demostrat interes pels temes característics de Veblen i Simmel. Apunts per a una epistemologia paradoxal en Sociologia teoritzador d'una branca del funcionalisme, el soci6leg nord-americi Robert K. Merton, ell mateix <(practicant)> també de la paradoxa. En el seu famós. article sobre <(Funció latent i funció manifesta)>, on el primer concepte -funció latent, segons la terminologia de Merton que deriva de Freud i Francis Baconfa referencia a les conseqüencies no intencionades de l'acció, Merton cita Veblen com a predecessor de la mateixa distinció que ell fa explícita, i en concret I'anilisi vebleniana del consum conspicu. Com diu Merton: <(no és casualitat que Veblen hagi estat reconegut com a un analista social dotat de visió per a tot all6 paradoxal, irbnic, satíric. Ates que aixb és ben sovint, si no inevitablement, un resultat de l'aplicació del concepte de funció latent)>. I afegeix després: <<la paradoxa vebleniana és, que la gent compra productes cars no tant perqui: són més bons, sinó perqui: són cars)>.lg I en fer-ho identifiquen el prestigi pecuniari amb l'statw. Merton conclou: ctl'anilisi feta per Veblen de les funcions latents va més enlli de la noció de sentit comú segons la qual la finalitat del consum és la satisfacció de necessitats)>. L'ús de la paradoxa és una constant també en l'obra de Georg Simmel. Les seves famoses <<digressions)> a Sociologia (1908) en són un bon exemple, per6 si hi ha una obra tota ella edificada sobre paradoxes aquesta és sens dubte la monumental Filosofia del Diner (1900), que més enllh del seu títol, representa una sociologia cultural del capitalisme. Les anilisis de la prostitució, de les relacions entre el diner i I'intellecte o entre el diner i el formalisme jurídic, són brillants exhibicions de la potencia heurística de la paradoxa. Ernst Bloch, Karl Mannheim i Gyorgy Lukács foren, en diversos moments de les seves vides, deixebles de Simmel i lectors entusiastes de la Filosofia del Diner. L'obertura envers les paradoxes que hom pot trobar en algunes de llurs obres prové del doble infiw de Hegel i Simmel. La generació de sociblegs posterior a Marx, Durkheim, Weber, Veblen i Simmel demostri també un interss persistent per les paradoxes. Aixb és 19. Robert K. Merton, <(Manifest and Latent Functions)>, capítol I11 del llibre Social Theory and Social Structure, Nova York, The Free Press, 1968 (la. edició: 1949, 2a. edició: 1957, 3a. edició: 1968), pp. 73-138. Les cites es troben a les pp. 123-124. A la seva tesi doctoral, Robert K. Merton ja va tenir present aquest component paradoxal del pensament de Veblen: {{sovint (...) com Veblen ha assenyalat, la invenció és la mare de la necessitat. Les conseqü&ncies ulteriors de les invencions meciniques més importants no s'havien previst ni calculat intencionadament,. A Robert K. Merton, <&cience, Technology and Society in Seventeenth Century England)>, Osiris, 4, 1938, pp. 360-632. Cita: nota 81 a la pigina 517. Recentment s'ha publicat com a llibre i en espanyol aquest magnífic treball de Merton: Robert K. Merton, Ciencia, Tecnologia y Sociedad en la Inglaterra del siglo XVII, Madrid, Alianza Editorial, 1985. <<Papers)>: Revista de Sociologia aplicable tant a alguns representants de la sociologia marxista com de la no marxista. Entre aquests darrers hem parlat ja una mica de Robert K. Merton. Segons Merton, les troballes tebriques que van lligades a la recerca de les funcions latents s'allunyen considerablement dels estereotips del common sense Knowledge. Quan les funcions latents difereixen de les funcions manifestes, la jnvestigació de les primeres <(ben sovint produeix resultats "paradoxals". La possible paradoxa resulta de la modificació drhstica d'una preconcepció familiar i popular pel que fa a una creenga o prhcrica estandarditzada, només en termes de les seves funcions manifestes)>. Aquest coneixement paradoxa1 aportat per l'estudi de les funcions latents lliga, en certa mesura, amb el concepte, estudiat anteriorment, de <(sentit documentaln tal i com l'entén Karl Mannheim. El vincle és l'anhlisi de les conseqü2ncies no intencionades de l'acció, de gran importhncia segons Merton: des contribucions intellectuals originals dels sociblegs es troben fonamentalment en l'estudi de les conseqii2ncies no intencionades de les prhctiques socials (entre elles les de les funcions latents) (...) Hi ha alguna evidencia que és precisament quan I'atenció investigadora dels sociblegs s'ha desplagat del pla de les funcions manifestes al de les latents que aquests mateixos sociblegs han fet les seves més grans i més originals contribucions>> (els subrallats són del mateix Merton).'' L'atenció de Merton a les paradoxes ha continuat en I'obra d'alguns dels seus deixebles. Així Alvin W. Gouldner, per exemple, mort prematurament el 1980 i un dels més brillants socidegs nord-americans; l'autor de La crisi de la sociologia occidental. Gouldner, des dels seus llibres i articles i des del consell de redacció de la revista Theory and Society, ha contribu'it a una profunda renovació de la sociologia als Estats Units, integrant elements del marxisme i de la sociologia no marxista en un estil a vegades semblant al de Charles Wright Mills. Al seu llibre The Future of Intellectuals and the Rise of the New Class, Gouldner postula una sociologia que accepti la dissonhncia com una part integrant de la realitat, reclamant-se hereu alhora de Hegel i Merton --&aquest darrer recull la distinció bhica entre funció latent i manifesta. La mateixa obertura tdrica als aspectes paradoxals de la realitat es pot veure en la discussió del concepte de <(critica)> que Gouldner fa al primer capítol del seu llibre The Two Marxi~ms.2~ Louis Schneider, un altre socibleg relacionat amb Merton, va escriure 20. Robert K. Merton, Social Theory and Social Structure, pp. 122 i 120 respectivament. 21. Els dos llibres de Gouldner han estat publicats en castell; per Alianza Editorial. La perspectiva paradoxal 'és també present de manera clara en la sociologia de Peter L. Berger. Apunts per a una epistemologia paradoxal en Sociologia un article sobre la perspectiva irbnica i el pensament sociolbgic on defensa el paper que la ironia i la paradoxa juguen en les observacions del socibleg: <{Alli on hi ha ironia, hi ha el sentit que les coses no són com hom suposava (...) La ironia suggereix ambigüitat i paradoxa, que són de fet conceptes ben propers a ella. Només una sociologia simplista pot permetre's el luxe d'ignorar aquestes coses.)>22 Malgrat aquest inter6.s clar i declarat pel nostre problema de les paradoxes, Schneider no s'entreté a fer una genealogia del metode irbnic i dels autors de la sociologia que l'han emprat, fora del mateix Merton. Només analitza amb una certa extensió el paper de la ironia en el pensament social de Bernard Mande- ~ille.~~ Passant ara a analitzar el desenvolupament de la sociologia d'inspiració marxista, hom pot adonar-se de la part important que les paradoxes han jugat en les teories de determinats pensadors. Potser enlloc no és aixb tan evident com en la teoria critica de l'anomenada Escola de Frankfurt. La teoria crítica pressuposa un dihleg entre la tradició marxista, la psicoanhlisi de Freud i l'hersncia de la íilosofia i la sociologia alemanyes, aquesta darrera representada sobretot per Max Weber i Georg Simmel. El pont entre Marx, Freud, Hegel, Weber, Simmel i els <tfrankfurtiansn Adorno, Horkheimer i Marcuse, el representen pensadors com Mannheim, Lukács, Bloch i Benjamin. Com podem veure tots ells han sortit en un moment o altre en aquest article per la seva relació amb el mecanisme de la paradoxa. No és estrany, doncs, que la sociologia de Frankfurt reculli també aquesta tradició d'anhlisi i la converteixi en un dels seus motors tebrics. El gust per la paradoxa és evident al llarg de l'obra de Theodor W. Adorno, i és potser en la seva obra assagistica (Prismes, Notes sobre literatura ...) i aforística (Minima Moralia) on es fa més clarament present. Per6 hdhuc l'obra feta en co~aboració amb Horkheimer sobre la Dialkctica de I'Il.luminisme és una exhibició continua de paradoxes, fins al punt que hom podria ben bé haver intitulat l'obra Paradoxes Be I'Illuminisme (com hem dit abans, els termes <tdial6.ctica)> o <{paradoxa)> són en molts casos 22. Louis Schneider, aIronic Perspective and Sociological Thought~, dins del llibre de Lewis A. Coser (ed.), The Idea of Social Structure. Papers in Honor of Robert K. Merton, Nova York, Harcourt, Brace, Jovanovich Inc., 1975, pp. 323-337. La cita es pot trobar a la p. 324. D'entre els llibres de filosofia de la ciencia, n'hi ha un que dóna importhcia al problema de les paradoxes i en parla explícitament: Jon Elster, Ulysses and the Sirens. Studies in rationality and irrationality, Cambridge University Press, 1979. 23. Sobre la ironia en el pensament social de Bernard Mandeville, vegeu la meva recensió en un número anterior d'aquesta revista: Antoni Estradé, <<Nota de lectura del llibre El pensamiento social de Bernard Mandeville, de Thomas Horne~, Papers, núm. 22-23, 1984, pp. 219-225. <(Papers>>: Revista de Sociologia intercanviables). Les reflexions de Max Horkheimer sobre la raó instrumental, recollint inspiracions prkies de Max Weber i Karl Mannheim, també són una illustració evident del mktode paradoxal; com ho és, de manera eminent, L'home unidimensional, de Herbert Marcuse, amb la seva paradoxa central que la liberalització en la societat capitalista industrial avancada mena cap a un aprofundiment de la dominació. Amb tot aquest rhpid reph d'un conjunt de teories sociolbgiques he pretes mostrar la forca explicativa associada a la paradoxa -en la concepció chestertoniana o mertoniana del terme-, així com la vigkncia &una manera de pensar que pel fet de restar amagada o, si més no, no explicita, no s'havia identificat com a tal ni comtitu'it com a tradició, malgrat I'abundhncia i la qualitat dels exemples que li donen suport. Segons crec, aquest metode paradoxal pot superar l'escissió entre micro i macrosociologia, tal i com ho demostra la sociologia de Simmel, Veblen o Weber, o la teoria crítica de l'escola de Frankfurt. La paradoxa és precisament l'element que serveix per a efectuar aquesta mediació. D'igual manera, crec que 1'6s de les paradoxes pot contribuir als esfor~os per salvar la dicotomia racionalisme/ irracionalisme, per l'kmfasi que posa en les conseqiiencies no intencionades de I'acció social i en la voluntat de comprendre'n el sentit. Aquesta possibilitat ha estat reconeguda pel mateix Merton en el seu article sobre funcions manifestes i latents. Finalment, i potser no només d'utilitat per a la teoria sociolbgica, em penso que una reflexió que doni cabuda als elements paradoxals de la realitat per forca ha de contribuir a superar les versions massa radicals de la distinció entre sentit comú i cikncia. Plató als capítols VI i VI1 de La República, distingia entre doxa i episteme, entre opinió i cikncia o coneixement. La paradoxa pot representar la mediació entre la doxa -a la qual subverteix, mostrant-li la seva feblesai l'episteme. En mostrar els aspectes insospitats que I'opini6 establerta no reconeix, la paradoxa pot suposar un estímul en el camí cap a l'ampliació del coneixement, de la cikncia. És en aquest sentit que cal entendre la cita de Thomas de Quincey reprodu'ida a I'inici de I'article. Caldria dir, perb, que, a diferkncia de Bourdieu o d'dlthusser, no crec ni en l'estupidesa del sentit comú popular ni en la superioritat de la ciencia que ha efectuat la <<ruptura epistemoIbgican amb les ccpre-concepcionsn. Més aviat penso que, en el progrés del coneixement científic, velles teories que havien estat episteme degeneren i esdevenen doxa. És llavors quan la paradoxa cal que mostri all6 que la vella teoria ja no és capal d'explicar en els seus termes. La paradoxa no va dirigida tant contra el pensament espontani popular -en el qual els elements paradoxals juguen sovint un paper importantcom contra determinades construccions intellectuals mecanicistes o simplistes que volen Apunts per a una epistemologia paradoxal en Sociologia fer passar per ciencia un conjunt d'explicacions que redueixen considerablement la gran complexitat d'aU6 real. Com deia John Maynard Keynes, són les velles teories, que penetren fins al darrer plec del nostre cervell, les que ens impedeixen de veure all6 que és evident.