Nietzsche i l'escepticisme : assaig d'aclariment d'una pretesa contradicció

Enrahonar 24, 1995 119-144 Nietzsche i l'escepticisme Assaig d'aclariment d'una pretesa contradicciól Joan B. Linares Universitat de Valencia S'ha afirmat sovint que en materia de teoria del coneixement, Nietzsche és un esceptic. En aquest article es fa un acurat repb de I'obra nietzscheana a la cerca de les sentencies en pro o en contra de I'escepticisrne, on les posicions en contra d'aquest són especialment abundoses en contradicció amb aquelles interpretacions. En-el curs d'aquest recorregut s'esbossa el concepte nietzschea de filosofia i la diferencia entre aquesta i la ciencia. La tesi final és que Nietzsche considera I'escepticisme una condició necessaria, pero no suficient, de la vertadera filosofia, la filosofia sobirana i disciplinadora de la cultura. Així es dissoldra la contradicció entre les interpretacions de l'autor com un esceptic i les que el consideren un antiesceptic. Paraules clau: Nietzsche, escepticisme, teoria del coneixement, filosofia de la filosofia. Abstract. Nietzrche and scepticism It has often been said that on the subject of the theory of knowledge Nietzsche was a sceptic. This article provides a careful review of Nietzsche's work, a search for statements both for and against scepticism which finds abundant evidence of a stance against it wich would thus contradict rhis frequent interpretation. Nietzschean philosophy is outlined in the course of the paper and [he difference benveen ir and science is established. The final thesis is that Nietzsche considered scepticism to be a necessary but insufficient condition of true philosophy, the supreme and disciplinary philosophy of culture. Thus the contradiction benveen interpretarions of the author as a sceptic or as an anti-sceptic will be dispelled. Key words: Nierzsche, scepticism, theory of knowledge, philosophy of philosophy. 1. Vull agrair a I'anic Julián Marrades I'anriga lectura de dues versions anreriors d'aquest assaig, grhcies a les quals ha estar posible en gran mesura aconseguir aquesta redacció final. Les traduccions deis textos de Nietzsche que apareixen en les diferents seccioris de l'articie i en i'aphdix són nosrres. L'edició deis originais de que ens hem sei~it és Friedrich KIF.~.LSCHE Saimtiiche Werke. Kritische Srudienausgabe in 15 Banden. Heraiisgegsber. von Giorgio Lolli und Mazzino I\lontinari. Miinic-Berlín-Nova York, dtv-de Gruycer, 1980. 120 Enrahoiiar 24, 1995 Joan B. Linares La filosofia de Nietzsche, tan disfressada i dissimulada per un estil originalíssim i enlluernador, no és especialment ficil de trobar ni d'exposar. Aquest pensador alemany és un cas excentric en la tradició filosofica occidental i, sobretot, en l'ambit de la filosofia academica europea, ja que les seues obres són, generalment, un conjunt d'aforismes, un seguit de fragments disseminats, perb no un sistema que mostre en la seua propia presentació la coherencia dels seus elements estructurals. Per aixo no és infreqüent Ilegir-hi afirmacions que, situades fora de context com a pures sentencies solitiries i aillades, de fet cauen en la més elemental de les contradiccions. Per aquesta mateixa raó, hi ha comentaris sobre el pensament d'aquest autor que, amb notoria fidelitat literal, segueixen sovint la dinamica aparentment més obvia que els textos suggereixen i, de resultes d'aixo, som els lectors els qui després restem amb la sorpresa a la cara i el dubte a dins del cos, decebuts a causa de les incongrukncies. Fet i fet, hom podria pensar que quasi tota la dificultat rau en la manca d'anilisi per part dels estudiosos, si hi apliquem el principi de caritat interpretativa pel que fa a l'autor dels textos que han propiciat aqueixos antitktics comentaris. Caldria, doncs, de be11 antuvi, no descontextualitzar els passatges ni propiciar obscurantismes, ni tampoc endinsar-se ingenuament en els paranys del llenguatge artístic i esmunyedís d'aquest gran mestre de la prosa assagística alemanya. Ell mateix ho indica una vegada i una altra, i adhuc en dona exemples criticant llibres seus per no tenir voluntat de netedat Iogica, per les seues confusions i per la impertinencia de no proporcionar demostracions, com s'esdevé textualment, posem per cas, al 3 de l'«Assaig d'autocrítica)) de 1886, redactat com a proleg per a la tercera edició d'El rzaixernent de la tragedia. Potser aquests inconvenients acompanyen el tractament de problemes típicament marcats pel seu simbolisme i la seua polisemia com la figura de la divinitar grega anomenada «Dionís), o la proposta antropologica recollida en el sospitós terme «superhome)) -per citar-ne dos exemples ben coneguts-, perb no afectarien ni en el mateix grau ni de la mateixa forma el sentit i la significació de qüestions més classicament filosofiques, típiques de la tradició grega,o de la modernitat, com ara el principi de raó o el principi d'individuació. Es molt possible que, d'entrada, hom compartesca la benvolent tendencia a pressuposar que el conjunt de problemes i d'arguments que configuren aqueixa ja vella posició anomenada «escepticisme)) entraria en aquest segon grup i que la mateixa idiosincrbia del ((topic)) n'impediria les tergiversacions i els greus malentesos. Nogensmenys, les coses semblen anar per dreceres més insospitades i emocionants. Apropem-nos a un cas concret del nostre ambit cultural. El profesor Enrique Lynch és un autor especialment atent als problemes del llenguatge i de la teoria del coneixement. El seu gran llibre Dioniso dormido sobre un tipe. A pavés de Nietzrchey su teotia del lenguaje 22, de publicació recent, analitza amb cura 2. Destino, Barcelona, 1993. Nierzsche i l'esce~ricisme Enrahonar24, 1995 121 adhuc els fragments postums i les obres de joventut i de filologia de tot el llegat nietzscheh tenint en compte en els comentaris el vessant cognitiu de l'escepticisme. Al llarg del seu excel.lent assaig fa dues consideracions sobre aquest esmentat topic de la filosofia, tan desconcertants com les que de seguida veurem. Tot remetent a determinat fragment de l'obra postuma que així ho demostraria -KSA 7, 19 <35>, llegim que en aqueix passatge- «El filosof trigic no és un esceptic. [...] L'escepticisme no és la metan es defensaria una tesi que, pel comentarista, es decanta clarament contra la idea de que Nierzsche profesa el escepticismo epistemológico))3. Un altre text del filosof alemany -La gaia ciencia, 11 1, on s'afirma que i<qualsevol tendencia esckptica és ja un gran perill per a la vida»- mereix aquest aclariment: «Usamos el lenguaje para convencernos de que el juicio es posible y de que el escepticismo es una práctica inconveniente para la especie, una costumbre disgregadora y decadente que nos pone a merced de la voluntad de otros))4. Al revés, per?, d'altres fragments i aforismes -per exemple, KSA 1 1, 34 11 3 1 >-, serveixen <<para poner de relieve la amplitud de su relativismo en materia de conocimienton5 -fins i tot reconeixent que das observaciones del filósofo tienen anticipaciones whorfianas))- i per explicar que ~Nietzsche mantene sin matices este radical escepticismo gn~seoló~ico))~, ja que les notes del filbsof <¡se plantean por una vía escéptica, la posibilidad -o el statusde la filosofía en ese marco que sólo se compone de palabras))7. Si no anem errats, la resta de planes del llibre no ens ofeteixen cap altra informació explícita que ens aclaresca ni com ni per quk la filosofia de Nietzsche defensa unes posicions tan estranyes i contraposades sobre aquesta qüestió determinada, I'escepticisme (épistemoldgic o gnoseologic), les quals semblen caure, certament, en la més colpidora de les contradiccions. Cal pensar que Nietzsche filosofa contra I'escepticisme epistemologic o cal concloure, al contrari, que Nietzsche manté un escepticisme gnoseologic radical? D'altres estudis ja «classics)) sobre la teoria del coneixement del filosof alemany ho tenen més facil, ja que ni tan solament enumeren l'escepticisme com un dels assumptes, punts o problemes que han de ser tractats en tota presentació satisfactoria d'aqueixa branca de la seua filosofia, i aixo es pot ratificar amb objectivitat en el corresponent índex de materies que en fan servir d'inventari8. Tal tipus de constatacions produeixen una mena de desorientació i d'anomalia, perquk sobre aquest topic tan primmirat i persistent, tanmateix, hi ha una singular abundancia de materials directes en les planes de les obres de Nietzsche, com molt prompte tindrem ocasió de comprovar. 3. Cf. op. cit. p. 370, nota 166. 4. Ibídem p. 170. 5. Ibídem p. 313. 6. Ibídem p. 379, nora 56. 7. Ibídem p. 333. E. Cf ?.e,. GFUMM, R. H. (1977). Nietztcbe? Tbeoiy ofKzowledgr. Beslir-Nova Yorl:. W. a: - ~iújtr. 122 Enrahonar 24, 1995 Joan B. Linares Així doncs, aqueixa característica general damunt comentada dels escrits de l'autor del Zzratustia -les incongrukncies i contradiccions literals que hi apareixen-, marca també, pel que comencem a veure, les seues consideracions al voltant de l'escepticisme. De tota manera caldria parar esment que, com en el cas que hem presentat, és el comentartista de l'obra nietvchiana qui ajmza o bé que Nietzche defeensa l'escepticisme, o bé que el condemna, o bé que, fet i fet, no tracta elproblema. Es obvi, doncs, que en aquestes ocasions l'ús del concepte d'ccescepticisme)) no és un ús del mateix Nietzsche, sinó que pertany a I'autor dels comentaris. No volem dir amb aixb que els hermeneutes dels seus escrits el llegeixen malament, ni que en fan interpretacions sense fonament, perque no és infreqüent trobar afirmacions explícites a diferents llocs de l'obra del filosof de I'etern retorn que de fet donen suport literalment als comentaris anteriorment citats. Hi ha materials de tota mena en un llegat tan voluminós i heterogeni, sens dubte. De vegades s'imposa admetre que Nietzsche accepta posicions esckptiques en textos que són directament afirmatius de l'escepticisme, amb lloances clares i reconeixements forca inequívocs. Les proves no són en absolut rares. Heus-ne ací una mostra breu: Pose a banda uns quants esceptics. El tipus decent en la historia de la filo~ofia»~. He de retrocedir mig any per sorprendre'm amb un llibre a les mans. Quin llibre era? Un magnífic estudi de Victor Brochard, Les Sceptiques Grecs, en que també s'utilitzaven molt els meus Laertiana. Els esckptics, I'únic tipus res ectable entre el poble dels filbsofs, poble de doble sentit i fins de quíntuple!. . . ~h' No ens deixem induir a error: els grans esperits són esckptics. Zaratustra és un esckptic. La fortalesa, la iiibertat nascuda de la forp i de l'excés de forp de I'esperit es prova rnitjanpt I'escepticisme. Els homes de convicció, no se'ls ha de tenir en compte en res del que és fonarnental referent al valor i al no-valor. Les conviccions són presons. Aquests homes no veuen bastant Iluny, no veuen per sota seu: pero, per tenir dret a parlar sobre el valor i el no-valor, cal que hom veja cinc-centes conviccions per sota seu, -per darrere seu... Un esperit que vol coses grans, que vol també els mitjans per aconseguir-les, és necessbiament un esckptic. Forma part de la fortalesa la llibertat pel que fa a toca especie de conviccions, el poder-mirar-lliurement ...'l. Afirmacions contriries a les que acabem de llegir -i d'una contundencia no menys inequívocatambé es troben ais llibres i escrits del filosof alemany. El següent, damunt esmentat, n'és un bon exemple: El filbsof del coneixement triigic. [...] No és exckptic. Ací cal crear un concepte: ja que l'escepticisme no és la metal2. 9. LXztirrist, S 12. Els subratllats en negreta són sempre nosrres 10. Ecce horno. d'er que sóc tan intel.ligent,), O 3. 11. L'hticrist, S 54. 12. KSA, VII, 427-423. (19<35>). Nietwche i I'escepricisme Enrahonar 24, 1995 123 Aquesta claredat no és exclusiva dels fragments postums, I'obra publicada també ho diu: Quan un filosof dóna a entendre avui que eíi no és un esceptic -jo espere que s'ha copsat aixb de la descripció que acaba de donar-se de l'esperit objectiu- [. . .] en el refús que aquel1 (el descriptor, el filbsof, $0 és, el propi Nietzsche) ha fet de l'escepticisme [. . .] 13. O aquest altre on l'escepticisme pertany a les inclinacions negatives, de la vida a la debilitat instintiva i a la mancanca de forces. La conclusió es resumeix així: En si i per a si, qualsevol grau enlairat de precaució en l'acte de deduir, qualsevol tendencia esceptica, és ja un gran perill per a la vida. Cap ésser vivent no s'hauria conservat, si no hagués tingut la tendencia oposada, la tendencia a afirmar abans que a suspendre el judici, la tendencia a errar i a poetitzar abans que a esperar, la tendencia a assentir abans que a negar, la tendencia a judicar abans que a justificar-se [. . .] 14. La gran xucladora de sang, I'aranya de I'escepticisme l5 Les dualitats i les antítesis elaborades pels hermeneutes ja són ben evidents, així dona, fins i tot amb la literalitat més colpidora, en el text basic, en la font. De tota manera, I'escriptura de Nietzsche és masa subtil i polimorfica per transcriure-la honestament amb una especie de maniqueisme de contraposicions netes en blanc i negre del tipus ccescepticisme sí, escepticisme no». Hem de discriminar els diferents nivells i, sobretot, hem de precisar la tasca que realitzem en les nostres interpretacions: utilitzem un concepte implícit, pero nostye, d'ccescepticismej) en comentar textos de Nietzsche, o bé reconstruim I'ús que el fildsof alemany explícitament en fa? La primera opció és perfectament legítima i fructífera; tanmateix, nosaltres volem en aquest article intentar la segona, $0 és, assajar la reconstrucció del fil de pensaments que desenvolupa la filosofia de l'autor alemany al voltant d'aqueix topic, per tal d'haver escrit en determinan moments -i caldrb. veure amb quin grau de coherenciaafirmacions tan antitetiques sobre I'escepticisme com les que hem transcrit dels textos del filosof i dels comentaris dels seus hermeneutes. El resultat bé pot ser una especie de mapa provisional, no de les crítiques a I'escepticisme --o del probable escepticismede la filosofia de Nietzsche sinó de l'ús ~o, millor dit, dels usosdel terme «escepticisme» (Skepsis) en la filosofia de Nietzsche. Per exemple, dels fragments abans citats ja en podríem extraure tot un seguit de notes: l'escepticisme hi significa fortalesa d'esperit, alliberament de conviccions, suspensió del 13. iMés eizlla del 66 i del mal, 208. 14. La gaia cierzcia, llibre rercer, S 11 1. Tenim present la traducció de Joan Leita d'aquesta obra en cirar-la. Barcelona, Laia, 1984. 15. iMésenllddel6éidelnza1, 4 209. 124 Enrahonar 24, 1995 Joan B. Linares judici, precaució en les deduccions, exercici de la negació, mai no precipitar-se i esperar, etc. Algunes d'aquestes notes s'assemblen a les que és habitual associar a determinades versions historiques de l'escepticisme; d'altres són més particular~ i estranyes, com ara, per exem~le, I'exercici de la negació. Per aixb hem de reconkixer que la confecció d'aqueix plano1 de la reflexió nietzscheana sobre I'escepticme i sobre els usos16 que en fa, hauria de treballar també tot un conjunt diferent de textos i problemes que nosaltres, ací i ara, deixarem sense tractar, a saber, els apunts i estucús nieascheans al voltant de la histotia de Iésccptz'cimze, co és, al voltant dels esckptics antics, dels esckptics de la modernitat i de la nova vigencia de l'escepticisme en la segona meitat del segle m. No hauríem d'oblidar que des de la seua joventut universitaria Nietzsche mai no deixi de Ilegir, per exemple, Diogenes Laerci, Sextos Empíric, Montaigne o Pascal. La preskncia de llurs arguments i formulacions filosofico-retorico-literhries és detectable constantment als escrits i esborranys del mestre dels aforismes. Aquesta mancanca asenyalada no ha d'entrebancar la confirmació d'una premissa metodologica indefugible en I'estudi dels textos nietzschians, a saber, que en el tractarnent del (<topic)) de l'escepticisme en el llegat de I'autor alemany és fonamental resseguir tant la filosofia del llenguatge que s'hi desenvolupa com la indita i admirable escriptura -les metafores, l'estil, la fragmentació, el ritme, els signes de puntuació, etc.- amb que s'expressa. Per delimitar l'obra nietzschiana a fi que la fixació ens permeta d'aprofundir en el seu tractament de I'escepticisme, proposem d'escollir-ne només un llibre i, fins i tot, una secció determinada, la qual, tant per la remarcable qualitat filosofica com per la condensada quantitat textual, s'adeqüe millor al nostre objectiu. Aquestes consideracions pragmatiques i metodologiques ens inviten a triar Més enlh del bé i del mali, en concret, la secció titulada ((Nosaltres els doctes))l7. Els seus deu aforismes, especialment els encapcalats pels números 208, 16. L'escepricisme a les planes de Nierzsche és, quan la contund?ncia obre pas a les marisacions, un coiicepre poliskmic i plural, i s'utilirza no solament en molrs contextos, sin6 també en accepcions forca diferents. L'obra de l'escripror alernany conté, doncs, nombrosos usos i significacions del terme ,<escepricismen que podem presentar de manera aproximativa amb un esquema de procedencia fusreriana que en recull alguns vessanrs corn, per exemple, els següenrs: 1) Aspecte intel.lectual. 2) Aspecte moral 3) Aspecre psicologic. 4) Aspecre politic. 5) Aspecre esrkric. 6) Aspecre literari i 7) Aspecre genkric. El lecror inreressar per la demosrració textual d'aauestes oersoectives diferents de I'esceoricisme en les obres de Niensche I r hi rrobari una primera aproximació en I'apkndix que segueix aquesr articie. Un resurn d'aquesres diverses significacions o usos segons l'aspecre o la mirada que hi accenruem, les quals han estar enumerades sense cap prerensió ni definiroria, ni jerirquica, ni exhaustiva, no proporcionaria només suggerimenrs generals i anecdotics. Per tal de sintetitzar-les i sisremarirzar-les amb profit, de primer hauríem d'aclarir cada ús i sentir en el contexr on apareix i en les estratkgies dererminades que senleix. Abastar un mapa suficienrmenr general i complet que dibuixe aquesrs meandres al ilarg de toca l'obra de Nierzsche és una rasca que, pel que sabem, no solament encara esri per fer, sin6 que va més enlli del que nosalrres entenem com a objectius raonables d'un article. hb propdsits més modestos, remptarem tanmareix cn camí de resposca ai rema que ara ens inreressc sobre Nierzsche i l'escepticisme, concentran:-nos en un rext de dirnensions redilides, corr dc srg~idz ex?!icarrz. F:i:~-iz6 N;-rzsi:<- K~L-, 5, :25-:49. Nierzsche i l'esce~ricisme Enrahonar 24, 1995 125 209, 210 i 21 1, on s'usa el terme ~escepticisme), o I'adjectiu <cesceptic,) no menys de vint-i-cinc vegades, seran, des d'ara, el fonament textual principal de la nostra interpretació. Comencem per I'epígraf que encapcala la secció: «Nosaltres els doctes~,, co és, els erudits, els savis, els instruits o endoctrinats. La presencia d'aquest «nosaltres» tan directe i tan confessional en el títol no és pura retorica, ja que Nietzsche recorda expressament que el1 també en va ser un, dels doctes -quan practicava la filologia classica, per exemple-, és a dir, incloure's en el títol significa que en el text ens parlara un que en sap, un que té memoria biografica, el qual, els fenomens que ens descriu, ja els ha conegut i patit per experiencia propia. La veracitat i el caracter testimonial atorguen un alt grau d'implicació personalitzada a la reflexió que se'ns oferira sobre I'escepticisme, com si aquest problema filosbfic fos, de fet, per l'autor, no un capítol de manual o un topic de tractament historic, sinó una qüestió directament viscuda i vivenciada. El contingut dels aforismes configurara també, doncs, una resposta eminentment propia i personal. En aquest sentit és útil comprovar que el primer de la secció, I'aforisme 204, i el darrer, el 213, contenen una explícita reclamació d'experiencia i d'experimentació -sí, pensem que és millor traduir-ho així que mantenir experimentació, amb les connotacions de laboratori i de ciencies naturals que aquest terme insinuaper tal de poder parlar seriosament d'un greu problema que és difícil d'aprendre, ja que no es pot ensenyar, a saber, que és un jlbsoJ L'escepticisme i I'ambit en que apareix, la filosofia, són problemes que ens impliquen, que no són solubles sense posar-se en joc, fins i tot amb el risc de moralitzar exhibint les propies nafres. S'ha creat així el to, la intensitat, l'atmosfera adient per enfrontar-s'hi. Nietzsche inicia l'assaig sobre els doctes plantejant una qüestió. Al seu parer, encara que sembla establir-se amb bona consciencia i sense adonar-se de la gravetat que arrossega, aqueix problema enceta la seua presencia colpidora per aquells dies, so és, ens trobem davant d'una controversia coetdnia, d'exigent actualitat -i si recordem que les primeres anotacions que va escriure en els materials inedits amb que després elabora Me's enlld del béy del mal, publicar el 1986, són de I'estiu de 188 1, aleshores situarem el contetx ternporal de les seues afirmacions en la primera meitat de la decadz dels any vuitanta del seglepassat. La problematica innovació que l'empeny a entrar en debat és una qüestió de rang, de jerarquia o, millor dit, de desplacament de l'ordre o de remoció de les fites que componien fins ara els graus respectius entre la ciencia i lafilosofia. En suma, el nucli d'aquesta serie d'aforismes contempla elproblema de les relacions entre la cieizcia i lajlosofia. Els científics, d'acord amb les institucions democratiques del temps, han fet una declaració d'independencia i volen emancipar-se de la filosofia després d'haver-se alliberat ja de la teologia. No només aixb, la seua aspiració consisteix 126 Enrahonar 24. 1995 Toan B. Linarss a ocupar el lloc que I'altra emprava i donar-li ordres a l'antiga mestressa, rebaixada d'ara endavant a complir funcions d'esclava i de servidora. Naturalistes i metges, pedagogs i filblegs coincideixen en la desestimació de lafilosoja, menyspreu provocar sovint per les fulminants crítiques que alguns filbsofs han fet en contra d'altres filbsofs -com ara, a l'ambit alemany, Schopenhauer desprestigiant Hegel per tota una generació. També s'ha perdut el respecte al saber que encunyava el concepte de grandesa perquk tampoc no hi ha veritables filosofs entre aquells qui la representen; per exemple, a I'AIemanya de l'kpoca, gent com els berlinesos EugeIl Dühring o Eduard von Hartmann, els anomenats ~positivistes)) o ~fiibsofs de la realitat)). Tots ells, per Nietzsche, són una especie de «filbsofs-barreja)) (Mischmasch-Philosophen) d'eclkctics desbaratats que introdueixen una perillosa desconfianca en els doctes i especialistes joves, els quals, farts del que veuen, arriben a compadir la miserable situació de la filosofia i a burlar-se'n. Quin és el pensament d'aqueixos «positivistes»? Quina «filosofia» practiquen? Heus ací la negativa síntesi que Nietzsche en fa: Filosofia redu'ida a cteoria del coneixementn res més que, en realitat, una tímida epokhística (Epochistik) i una doctrina de I'abstinkncia: una filosofia que de cap manera no traspassa el llindar i que es prohibeix escrupolosament el dret a entrar -aixo és una filosofia que esta en les darreres alenades, un acabarnent, una agonia, una cosa que fa compadir. Corn podria una filosofia semblant dominar (S 204)18. Ha estat notat pels editors i traductors de l'obra del gran escriptor que en aquest passatge Nietzsche crea un neologisme alemany servint-se del conegut terme grec epokhé, que significa suspensió del judici; inhibició a I'hora de formar-se una opinió determinada sobre una qüestió debatuda, després de considerar la forca equiparable que hi posseeixen les raons a favor i les raons en contra; abstenció de 1'intel.lecte per tal de no prescriure ni proscriure res del que s'ha d'investigar i mantenir així l'equilibri sobre l'assumpte que es tractara. Aquesta paraula d'ús freqüent en determinades escoles filosbfiques és, sobretot, un terme fonamental en l'escepticisme antic, que Sextos Empíric defineix com ((l'estat de la ment en quk ni neguem ni afirmem cap cosa), (4 4 del llibre primer de les Hipotiposispivrdniques). El fruit de l'estat d'epokhés'anomena «atavdxia», la tranquil.litat i la serenor de l'inima produ'ides per la practica de l'actitud esceptica. Pel context del neologisme, és clar que Nietzsche critica l'escephcisme de lajlosoja dels positivistes del seu temps, reductors de la tasca directiva que pertoca a la filosofia, representants d'una opció caracteritzada per la seua servilitat, la seua superficialitat i el seu envelliment. La responsabilitat principal de la nova consideració que els doctes atorguen a la filosofia es troba, així, en les mans dels filbsofs coetanis, membres raquítics 13. ¿'na primera versi6 de l'enfocanieat iiier~schii de problemch sin~ilars als tractais en aquest aforIsrne i aquesta secci6 ja ci [roba ai 10 de la secció ,<Deis prejucljcis deis filosofs~ del rnateiw ilibre cirl!h del 6; i del jizni KSA, 5, 22-24, Nietzsche i l'escepticisrne Enrahonar 24, 1995 127 d'una nissaga que en kpoques millors genera exemplars de la qualitat d'Heraclit, Plató i Empkdocles. Els grans grecs són el model de la veritable filosofia, inclbs el superdotat deixeble de Socrates. El contrast que provoquen en compararlos arnb els que avui pretenen succeir-los en l'usdefruit d'aqueix nom i d'aqueixa tasca venerables és contundent. En contraposar la filosofia dels antics grecs a la dels ((positivistes)) del moment, un element bhsic dels esckptics d'aquella kpoca exemplar, l'epokhé, serveix indirectament a Nietzsche per criticar el tipus de filosofia de ]'Europa moderna de la segona meitat del NX, l'epokhz'stica. L'escepticisme degradat que la caracteritza és un escepticisme tímid i vergonyós que solament practica l'abstenció; és una pretesa i simplificada ((filosofia)) que resta per fora dels problemes, sense entrar en les diferents raons contraposades que els configuren i produeixen. Aixo és por i covardia. Caldria diferenciar, doncs, entre aquestes dues modalitats d'es~e~ticisme, el dels grecs i el dels positivistes, si malgrat la mínima fonamentació textual volem subratllar la indirecta distinció implícita entre epokhé i epokhz'stica. Convé accentuar també una altra característica definitoria de la raquítica filosofia recent: reduir-se a cteoria del coneixement)), modalitat filosbfica moderna per excel.lkncia que ens apareix amb les típiques cometes de l'escriptura nietzscheana, un recurs habitual sempre que vol ironitzar sobre un concepte o indicar que hi ha una altra possibilitat d'entendre i d'usar aqueix mateix concepte així evidenciat. Hi tornarem més avall. És difícil que en una situació com la descrita arribe a reeixir aquest excepcional personatge -un eremita de l'esperitanomenat fildsof Les cikncies s'han desenvolupat d'una forma extraordinaria i cal treballar de valent tot un seguir d'anys per poder abastar el nou i vast territori. El procés comporta tantes temptacions i incerteses que, sovint, el jove que travessa aquesta llarga etapa de formació perd el nord i esdevé un científic més, o ja no li queden forces per respectar-se a si mateix, precisament per la netedat i la finor de la seua propia conscikncia. A tot aixb cal afegir les exigkncies que, en tant que veritable filosof, demana de la seua personalitat intel.lectual: poder emetre ((un judici, un sí o un no, no sobre les cikncies, sinó sobre la vida i el valor de la vida)). Acomplir aquesta tasca, trobar el propi camí per creure en ella i intentar-la, aixo s'ha de fer ((solament des de les vivkncies més extenses -potser les més pertorbadores, les més destructoresi, amb freqükncia, vacil.lant, dubtant, emmudint)). Viure d'aquesta manera possibilita que la massa cometa confusions i atribuesca saviesa filosofica a d'altres opcions professionals i vitals, com ara la de I'home científic, el docte ideal o I'home religiós. Per contra, afirma Nietzsche, el vertader filosof viu d'una manera «no filosofica)) «no savia)). «no intel.ligent», ja que una vegada i una altra s'arrisca el1 mateix i juga el joc dolent [. . .](S 205). Hi ha, doncs, dues concepcions contraposades de la filosofia i deljl6soJ la que predomina en l'ambient de l'kpoca -«els filosofs recentmi la que Nietzsche defensa -(<el fildsof vertader))-, $0 és, per una banda, la imatge retallada pero sociologicament imperant aleshores de «filocofia)) per culpa de la qual té tan poc de crkdit, i la que reivindica el pensador alemany de forma intempestiva, desfent les aparences tkrboles i mistificades, per l'altra. 134 Enrahonar 24, 1995 Joan B. Linares zament textual és, tanmateix, quasi inexistent: la implícita matriu d'un mer neologisme. Un fonament tan precari no soporta la identificació d'una modalitat propia. L'anomenada epokbtítica, per la seua part, sí que pensem que enceta en el text la configuració d'una especie delimitada d'escepticisme que de seguida puntualitzarem. Al llarg de la secció, Nietzsche parla explícitament, i més d'una vegada, de Sdcrates, del seu inquirir i de la seua ironia: «A I'epoca de Socrates [. . .] potser fou necessiria, per a la grandesa de I'anima, la ironia, aquella maliciosa seguretat socritica de ve11 metge i plebeu que tallava sense miraments tant la propia carn com la carn i el cor de l'c<aristbcrata)), arnb una mirada que deia d'una forma prou comprensible: «No us disfresseu davant meu! Ací -som iguals!)) (S 212)-, pero també correlaciona críticament el vessant esceptic de la seua tasca d'agulló -la noble abstenció del ((sé que no sé res)) (S 208)- arnb l'escepticisme del pseudofilosof del moment i del tipus del docte ideal. El mateix s'esdevé arnb Montaigne, citat irbnicament arnb el famós lema ((Que sé jo?)) (S 208), pero interpretat després també arnb la corresponent referencia a la situació temporal en que va escriure I'assagista de Bordeus, el segle XXI, i la seua acumulada energia de voluntat i d'egoisme salvatge (S 212). D'aquestes citacions es dedueix que Nietzsche apunta referencies ben conegudes de la bistdria de l'escepticisme, sense més importancia i sense donar oportunitats a l'argument d'autoritat: la referencia a les figures de Socrates i de Montaigne, en la mesura en que forma part de la presentació d'una especie determinada d'escepticisme, no modifica en cap mesura el judici que I'esmentada especie mereix ni explica les causes que la generen i els elements fonamentals que la constitueixen. A 1'Europa dels anys vuitanta del segle passat Nietzsche detecta, en efecte, una primera especie d'escepticisme que manté lligams íntims arnb la deificació de la ciencia i el rebuig de la filosofia, 50 és, arnb la dolenta filosofia dels filosofs recents, anomenats positivistes, qualificada d'epokhística, i arnb les figures predominants del docte ideal, de I'esperit objectiu i de I'home de ciencia mitji. És un escepticisme abstencionista, superficialment optimista, ensopit i malaltís. Tal modalitat d'escepticisme li mereix el refús més inequívoc: el veritable filosof no és un esceptic d'aquesta especie sinó que lluita contra les causes que l'originen i els efectes que produeix. Una vegada descrita la trista situació cultural d'aquells dies, el filbsof alemany intenta una explicació de les causes que en són responsables. En aquest punt generalitza de vegades en les formulacions. La teoria que exposa sembla fortament «biologicista»: tota barreja radical de races i d'estaments és perniciosa, ja que debilita, intranquil.litza, desassossega i inhibeix la voluntat. L'escepticisme, des d'aquest punt de vista, és la conseqüencia d'una constitució ~sicolbgica malaltissa i nerviosa, d'una debilitat congenita, típica de final de nissaga i acabament d'estir~. L'Europa de la segona meitat del XX, doncs, és esckptica tota ella, tant als estaments alts com als baixos, per culpa de la mobilitat social extraordinaria que han provocar les idees democratiques i de la barreja subsegüent de sang, de races i d'herencies. Aquest punt de la seua consideració i explica- Kietzsche i I'escepticisme - Enrahonar 24, 1995 135 ció de I'escepticisme assenyalat no destaca, aleshora, ni per l'encert del diagnostic ni per I'originalitat de la teoria, ja que formular les coses així és el que predominava en el Zeitgeist d'aquells anys, so és, -descomptant poques i honroses excepcionsel racialisme i ei darwinisme social, segons la terminologia usual dels manuals d'hisroria de les idees i les teories socials. Bé prou sabem que aquestes etiquetes no fan justícia al pensament nietzschii ni pel que es refereix a les seues diferents reflexions sobre el racisme o racialisrne ni sobre I'obra de Darwin, una qüestió embolicada i cridanera que mereix consideració específica. El que ací hem de dir és que, fet i fet, e11 la secció que estem anaiitzant no hi trobenz una clara explicació Iiiologicista de les causes de Iéscepticzsnze, com ho sembla a primera vista. Quan exposa aquests pensaments Nietzsche adverteix que parla utilitzant el llenguatge del carrer, un llenguatge ordinari i groller, vulgar «per dir-ho així)). Més endavanr, en l'aforisme 213, la figura del filosof del futur -1'autentic filbsofés presentada tarnbé com un fruit de I'ascendencia, dels avantpassats de la «sang» -sic, entre cometes-, és a dir, com el resultat d'un llarg treball de generacions que ha de ser adquirit, cultivat i apropiat individualment. L'herkncia és, com en els famosos versos de Goethe, el que la tradició ens ofereix i els pares ens han preparat amb el seu esforc i ara riosaltres hem d'assumir autonomament, demostrant així que en som dignes i legítims hereus. No és, doncs, una mera qüestió de (cgenkticax la que Nierzsche té en consideració, sinó el problema cultural de les condicions optimes -i de les conjuntures nefastes per al naixement del geni, una altra figura complexa de plural aparició en els seus Ilibres, la qual, com és ben sabut, requereix tarnbé inrerpretació filosofica. En efecte, com llegim a I'aforisme 209, l'escepticisme de que parlem és una aranya que xucla la sang, metafora persistent que, en altres escrits de la seua ploma, fa el paper d'insinuar crítiques a la concepció essencialista del llenguatge i bromes antimetafísiques, sobretot antiparmenídies i antispinozistes, les quals potser resituen l'ambit en que cal debatre de valent amb la filosofia de Nietzsche, pero no és el moment d'entrar en camins de ressonincia al.lusiva que ens desvien massa del foriament textual i del problema que hem escollit. Cal tenis en compte, en conseqükncia, que els conceptes de rasa i d'estament, i, dintre d'aquest darrer, el d'aristocricia -la veritable aristocracia de l'esperir-, més que d'una qüestió de nissaga, depenen d'unes idees i d'unes pricriques -com ara la democraciai d'un context cultural global que el propi Nietzsche anomena el rnón modern o la rnodenzitat. Aquest fóra el marc adequat per situar tant el problema de les causes de l'escepticisme com el de les característiques que el configuren, i no les discutibles expressions del llenguatge corrent i popular dels seus dies que I'escriptor alemany utilitza, indicant també al lector subtil, tanmateix, que no li rebaixe indiscriminadament el nivel1 pertinenr de les seues reflexions. Potser una de les originalitats més desconcertants d'aquesta serie d'aforismes de Més erzlld del 66 i del rnalés I'accentuació dels components esceptics en la filosofia positivista. Dintre el ventall de crítiques a la situació del temps en que viu destaca, doncs, la perspicacia nietzschiana desemmascaranr I'escepticisme áelpositivisme, el corrent «filosofic)) que impera a la Franca i tarnbé a I'Aemanya 136 Enrahonar 24, 1995 Joan B. Linares dels anys vuitanta del segle HX. Els seus representants principals ja han estat al.ludits en dues ocasions diferents: per part de Franca són Comte, SainteBeuve i Renan, i per part d'Alemanya, Eduard von Hartmann i Eugen Duhring, a tots els quals dedica Nietzsche bastants pagines, tant de les obres que publica com dels fragments que deixa pbstums. Del conjunt esmentat -perque no fóra encertat limitar l'abast d'aquesta tendencia a la filosofia de Comte en exclusivahi ha obres i autors, certament, que ja s'han tornat material d'erudició per historiadors. Aixo no obstant, I'analisi és instructiva. Per exemple, I'aforisme 210 ens afegeix una precisió: tots els positivistes de Franca i d'Alemanya aplaudeixen la concepció de la filosofia que decreta una reducció de la seua tasca intel.lectua1: «la filosofia mateixa és crítica i ciencia crítica i res més que aixb!». El debat que aleshores Nietzsche enceta no solament ens remet al kantisme i al neokantisme, sinó que també manté innegables paral.lelismes arnb el que es repetí a Alemanya gairebé un segle després al voltant del positivisme en Id sociologia: la correlació entre filosofia, ((coneixement i interes)), d'una banda, i entre cientificisme positivista -o neopositivistai coneixement pur i desinteressat, d'altra banda, ens proporcionaria una bona pista. No debades indica ja Nietzsche que tal escepticisme és un medicament contra l'esperit, un tranquil.litzant enfront de les hipbtesis alternatives, i quasi una especie de policia de seguretat. Aquest escepticisme dels doctes i positivistes és una de les notes que constitueixen la «modernitat» criticada pel filbsof de I'etern retorn, juntament amb I'historicisme que tot ho conserva, tot ho analitza i en res no creu; el cientisme, arnb l'objectivitat, l'askpsia i el descompromís, la manca de vitalitat, de voluntat propia i de decisió; i l'optimisme superficial, superb, enciclopedic i, en el fons, ignorant. Potser l'argument més fort contra aquesta especie d'escepticisme fóra la seua esterilitat, la impossibilitat que, d'ell, algun dia en sorgesca un filbsof vertader. Tal ingredient de la pseudofilosofia comporta un greu perill, el qual rau en el camuflament que revesteix: sembla ((coneixement pur, independent de la voluntatn, pero no és sinó padlisi de la voluntat; així doncs, sols és inhibició, una malaltia arnb vestits de seducció, la impossibilitat d'afirmar i de negar. Nietzsche reclama la responsabilitat i el merit d'aquest diagnbstic, fruit de I'exercici de sospita: sense posició de valors i d'objectius, tasca ineluctablement filosbfica i ((política)) de tempteig i de risc, la vida cultural s'immobilitza i s'anihila. Per la seua banda, aquesta filosofia degradada i unidimensional -mera teoria del coneixement al servei de les ciencies ja establertesté por, sobretot, de dos enemics, que també es troben en íntima relació arnb I'escepticisme, elpessimisvlze 6el.ligerant i la filosoja del futur. Un nou tipus d'escepticisme -la segona especie presentadaés el primer a rebre situacionalment connotacions positives per part de Nietzsche; l'anomena escepticisme de la virilitat temeraria, ja que comporta una actitud bel.licosa, jovenívola i destructora, activa i descobridora. Cal dir que, a diferencia de la paralisi, la tranquilslitat i la dormició que caracteritzaven I'escepticisme dels doctes, també presentat com a cascall, somnífer i calmant, el trencament de la seguretat comen$ arnb el no! subterrani dels talps pessimistes, arnb la nau- Nietzsche i I'esce~ticisme Enrahonar 24, 1995 137 sea d'un gust més exigent, el dels ((actuals esceptics antirealistes i microscopistes del coneixement)), I'instint dels quals no ha estat ref~tat~~. Un tret, doncs, d'aquesta segona modalitat de I'escepticisme és el pessimisme, directament oposat a l'optimisme superficial del docte ideal i del positivista. Aquesta especie més perillosa i més dura d'escepticisme és idonia per a tasques de disgregació i trencament, d'excavació i aprofundiment. S'ha practicat, sobretot, en els terrenys de la filologia i de la historia, i així com la modalitat anterior era preponderantment francesa, aquesta és, segons Nietzsche, una tendencia de l'esperit alemanY un esperit fatalista, irbnic -com ho havia estat Sócratesi mefistofelic. Hi ha referkncies historiques interessants en el text -aforisme 209-, a més de laja comentada sobre el rei de Prússia, Frederic el Gran; per exemple, Goethe reconegut com a veritable home per Napoleó, i, d'una forma indirecta, Hume i Kant, ja que I'esperit alemany «despertA Europa del seu "ensopiment dogmatic")) -citació ben coneguda del prbleg kantia als Prolegdmens a tota metafisica futura que vulguipresentar-se com a ciencia, de 178323, on e1 gran crític reconeixia la commoció que li provoca la lectura de la filosofia de Hume. L'efecte desensopidor conjuga perfectament amb la negativa -el no! subterrani i destructorque l'escepticisme pessimista -els talps pessimistessuposa per a I'escepticisme dels doctes i positivistes i llur jovial totalisme conciliador. El mateix Nietzsche s'aplica aquesta modalitat de l'escepticisme en la mesura en que, en el procés de descoberta i de creació de la seua filosofia original i personal, ha ué d'alliberar-se del pensaF ment i de les tesis dels seus mestres de joventut2 . L'escepticisme viril i combatiu es caracteritza per la seua ~desconfianca crítica i historica)). No és encara lafilosofia de futur que Nietzsche reclama; nogensmenys, amb aquesta segona significació l'escepticisme és una de les seues notes constitutives, ja que el filbsof ha de tallar el pit de les virtuts del seu temps: el filosof, en tant que és un home necessari del demi i del demi passat, s'ha trobat i havia de trobar-se sempre en conrradicció arnb el seu avui: el seu enemic ha estat sempre l'ideal d'avui (S 212). 22. Cf O 11 de la secció nDels prejudicis dels filosofsn de iMÉs enlld del bé i del mal. Per evitar malentesos pel que fa a I'(<antirealisme», convé recordar que Dühring anomenava la seua <<filosofia de la realiratn, com també ens ho havia dit Nietzsche al O 204. «Antirealismen, doncs, significa en aquest contexr aanri-positivisme-a-la-Dühringn. 23. Cf. trad. catalana de Gerard Vilar. Barcelona, Laia, 1982, p. 65. 24. Cf. per exemple, I'aforisme 5 del prefaci de la genealogia de la moral, on Nietzsche, conrant el procés de separació i de crítica que la seua nova filosofia sigriificb respecte a la de l'antic i abans venerar mestre Schopenhauer, escriu que «contra aquests intints (els de Schopenhauer, go és, els intints de compassió, d'autonegaaó i d'autosacrifici) parlava en mi una malfianga com més va més bbsica, un escepticisme que feia una fossa cada cop mes Cf. NIETZSCHE, F. La gemalogia de la moral. Trad. de Joan Leita. Barcelona, Laia, 1981, p. 37. 138 Enrahonar 24, 1995 Ioan B. Linares La modalitat d'ús del terme ((escepticismej) per qualificar un taranna bel.licós i negatiu per la part de Nietzsche és prou peculiar i s'allunya de les notes gnoseologiques i antropologiques que caracteritzen les ~i~nificacions que exposarem en presentar I'epokhé, ja que la referencia fonamental és ara la filosofi a de Hume i la de Kant: el motiu de l'especificitat d'aquest ús té a veure arnb la necessaria part destructora que, segons Nietzsche, tota veritable filosofia comporta per tal d'acabar arnb els dogmatismes de tota mena, $0 és, arnb la reiteració d'afirmacions maquinals propies de les ((bksties de carregajj -el camell o I'ase, per exemplea diferencia del Ileó, si volem recordar el Zaratustra. En una paraula, el filosof del futur ha de crear i, per tal d'obrir espais, previament ha de desfer els ideals que avui imperen impossibilitant nous horitzons. En aquest sentit, l'escepticisme viril és una condició necessdria, encara que insujcient, de la vertaderajlosoja. L'escepticisme, en efecte, no és la meta. Tampoc s'ha d'equiparar aqueixa jlosoja del futur -el segon gran enemic de l'escepticisme dels doctes i dels filosofs positivistes-, co és, la filosofia sobirana i disciplinadora de la cultura que diu sí!, que legisla i ordena, que construeix i crea, arnb un altre dels seus trets, molt semblant a l'escepticisme viril, la crítica. L'anterior referencia al farnós text de Kant +1 despertar de l'ensopiment dogmatic-, d'una banda, ens permet d'apropar-les totes dues, critica ijlosoja del futul: a aquest tipus d'escepticisme viril que enceta un nou panorama verge, d'altra banda, pero, els aforismes 210 i 21 1 ens ho dificulten, ja que insisteixen tant en les diferincies existents entre els filosofs del futur o filosofs autkntics -1lur «conkixer)j és creari els crítics -els crítics són instruments del filosof i, per aixo, encara no són filosofs i aquests no volen anomenar-se críticscom en les ajnitats que els uneixen -els filosofs del futur tenen dret a portar el nom de crítics són crítics de cos i anima, s'exigiran a ells mateixos una disciplina crítica i, a més a més, han de tenir les propietats serioses que separen el crític de I'esckptic-. Aquesta ambigüitat travessa les referencies constants de Nietzsche a Kant al llarg de tots els seus escrits i, en conseqükncia, també es fa palesa en els aforismes de c(Nosa1tres els doctes)), ja que «el gran xinks de Konigsbergx mereix l'aplaudiment dels positivistes (S 210), és un exemplar de I'esperit alemany practicant de l'escepticisme viril (5 209), és un gran crític (S 210) i un noble patró dels obrers filosofics, que no es pot confondre arnb els autkntics filosofs (S 21 1). Sols és inequívoca entre tants nivells i polivalencies la tesi que diu que l'escepticisnze vid i la crítica són unapart constitutiva de láutkrzticjldsof Cal acceptar, doncs, l'escepticisme viril per referir-lo també, en certa mesura, al crític i al filosof del futur. Aquesta especie d'escepticisme és, com a part integrant d'un conjunt més arnpli de saracterístiques definitories, l'escepticisnze de l'esciptic Zaratustra, una actitud d'alliberament de conviccions i de manifestació de forca. Podríem dir, en suma, que I'escepticisme pessimista i viril manté relacions arnb unes dimensions determinades del temps, el present i el passat, co és, arnb tot el que ja ha estat fet i és ben conegut i ja ha triomfat, mentre que ia filosofia del futur que el té com a condició necessaria s'ha de decantar vers i'avenir, vers la creació i la innovació, la revolució i la invenció, per a les quals el mer exercici de l'escepticisme -del no!- és insuficient. Nietzsche i I'escepticisme Enrahonar 24, 199 5 139 Si resumim les diferents variants que hem anat enumerant al llarg del comentari: 1. primera especie de l'escepticisme: a) epokhística o escepticisme de l'abstenció; 6) escepticisme del filbsof del moment, del tipus ideal del docte, del científic mitja i de I'home objectiu, escepticisme de l'ensopiment; c) escepticisme positivista o predominantment francks, escepticisme cientificista i optimista; 2. segona especie d'escepticisme: a) escepticisme pessimista o escepticisme de la negació; 6) escepticisme de la virilitat temeraria, forma alemanya d'escepticisme, escepticisme de la destrucció i la descoberta; c) crítica o escepticisme antidogmatic, escepticisme desensopidor; 4 escepticisme del filosof del futur o escepticisme alliberador, condició necessaria de l'afirmació i la creació. Veurem que la primera modalitat 1 mereix un judici negatiu, tant en conjunt com en cada una de les tres accepcions particulars enumerades (a, 6, i e), d'irrellevants diferencies internes, ja que totes juntes configuren l'escepticisme que cal repudiar, mentre que dins de la segona modalidat 2, les quatre significacions últimes (a, 6, c i d), que sí que manifesten diferencies definitbries superiors entre elles, de les quals solament la segona (6) s'identifica plenament amb una genu'ina especie d'escepticisme, són considerades, en conjunt, positivament i, en particular, en una gradació cada vegada més valuosa. Les dues valoracions contraposades indiquen que, en definitiva, ens trobem davant de dues especies basiques l'escepticisme: una, esteril i paralitzadora; I'altra, alliberadora i creativa. La perspectiva axiolbgica que les genera sorgeix d'un fonament ontologic explícit, la voluntat de poder, criteri essencial per mesurar dues formes antitktiques de viure i practicar la filosofia, l'una activa i l'altra reactiva, I'una amb l'escepticisme superador de conviccions dogmatiques i I'altra amb un escepticisme enemic de la vida, del creixement i del risc. Potser ara ja no ens semblen ni incongruents ni incoherents les sentencies nietzschianes que hem transcrit al comenqament i els comentaris aparentment tan forassenyats dels estudiosos de les obres del gran escriptor alemany. Caldra saber sempre de quin tipus d'escepticisme s'esta parlant i en quina perspectiva concreta se situa I'autor que en parla, per entendre justament la valoració que aleshores atorga a aquest topic de la filosofia i a cadascuna de les seues versions particulars. Apendix: breu antologia de textos nietzschians sobre l'escepticisme Zescepticisme a les planes de Nietzsche és, quan la contundencia obre pas a les matisacions -ja damunt ho diguérem-, un concepte poliskmic i plural, 140 Enrahonar 24, 1995 Joan B. Linares i s'utilitza en contextos molt diferents i amb moltes significacions. No és cap novetat aquesta complexitat desconcertant del concepte d'escepticisme, que ja des de l'antiguitat ha arrossegat, corn és ben conegut, plantejaments gnoseolbgics a diferents nivells, nombroses actituds ktiques, opcions expressives diverses -inclosa la radicalitat del silenci-, etc. Com a guia per a la demostració de la quantitat de «respectes» distints que s'hi entremesclen, volem servir-nos d'una breu anotació de Joan Fuster sobre aquest terme: M'agradaria d'escriure una apologia de l'escepticisrne. Heus ací uns temes aue caldria exolanar-hi: 1) Aspecte intel.ú=ctual: Els esceptia són sempre -i per definiciópersones raonables: enraonades. Es posen cautelosament al costat de la raó, i per aixo solen tenir raó. 0, dit d'una altra manera: dubten, i encerten. 2) Aspecte mo~al: L'escepticisrne és l'únic correctiu viable de la fanatització i de la badoqueria. L'únic: no n'hi ha d'altre. De rnés a més, l'esceptic s'inclina a practicar el sarcasrne que, corn tothom sap, és una forma higiknica i eficient de la caritat. 3) Aspecte social: L'esckptic no sera rnai un assassí. Tampoc no incorreri mai en pecat d'heroisme. Es tracta de dos merits que cal valorar en els seus termes justos. 4) Aspectepolític: Els esckptics no fan les revolucions, certament. De vegades les preparen; de vegades les depuren. 1 res rnés. D'altra banda, no indueixen els seus conciutadans a l'odi, ni a la resignació, ni a la indiferencia. 5) Aspecte t2cnic: L'esceptic -i nornés I'esckpticés sensible al temps, a la historia, a l'irrepetible, al concret. Se situa, dona, als antípodes de qualsevol tendencia a I'abstracció. 6) Aspecte literari: L'escepticisrne és incompatible amb la poesia lírica, amb l'oratoria -sagrada o profanai amb la metafísica. Si I'esckptic intenta fer versos, li sortiran pedestres i icids; si intenta pronunciar discursos, quequejari, per indecís o per escrupolós; si intenta elaborar disquisicions sobre l'ésser, acabara burlant-se'n. Et~etera~~. Cobra de l'escriptor aiemany conté usos i accepcions del terme ((escepticisme» que bé poden omplir amb escreix aquest interessant esquema de l'agut assagista valencia. Deixarem ara de banda, obviament, les coincidkncies i les desavinences que poden mantenir -que. de fet, sovint mantenenamb les tesis fusterianes, corn també les possibles esmenes i ampliacions que caldria fer a I'esquema per tal d'adaptar-lo millor a les variacions i les propostes nietzschianes. Proposem només una breu antologia, cense tornar a citar, corn és Ibgic, tots aquells textos als quals ja hem fet menció en l'article. Per exemple, aquesta: 1. Aspecte intel.lectua1 Llevat de les institutrius, que fins i tot avui en dia encara creuen en la gramitica corn a verztas eterna t, en conseqüencia, corn a subjecte, predicat i objecte, avui ningú 25. FUSTER, Joan: Obres completes. Vol. 6. Barcelona: Edicions 62. 1991, p. 45-46. El passatge és de I'obra Diccionauipei a ociosos. Nierzsche i I'escepticisme Enrahonar 24, 1995 141 ja no és tan innocent corn per posar encara a la manera de Descartes el subjecte «jo» corn a condició de «pense»; més aviat, mitjancant el rnoviment «esckptic)) de la filosofia moderna, suposar la inversió, 50 és, el pensarnent corn a causa i condició tant del «subiecte» corn de I'<(obiecte)), corn de la «substancia)), corn de la «materia» -aixo ha esdevingut per nosaltres més digne de fe: la qual cosa potser solarnent és la manera inversa de I'error. [...]» [KSA. XI, 637 (agost-setembre 1885. 40 <20>)]. Presumpta uictdria de l'escepticisme. -Deixem que, per una vegada, siga vigent el punt de partida esceptic: posat que no hi hagués cap altre rnón, cap altre món metafísic, i que per nosaltres foren inutilitzables totes les explicacions extretes de la metafísica pel que fa a I'únic món conegut de nosaltres, aleshores, amb quina mirada veuríem els éssers humans i les coses? Ens ho podern imaginar, aixo, és beneficiós fins i tot si alguna vegada fos rebutjada la pregunta si quelcom metafísic ha estat demostrat científicament per Kant i Schopenhauer. Perqui, segons la probabilitat historica, molt bé fóra possible que els éssers humans un dia esdevinguessen esciptics en aquesta relació d'una forma !general i total; així, doncs, la pregunta di~: corn es formara aleshores la societat humana sota la influencia d'aquesta manera de pensar? Potser la demostració cientift'ca de qualsevol món rnetafísic siga ja tan díflcilque la humanitat no puga deslliurar-se mai més de desconfiar d'aqueixa demostració. 1 quan hom té desconfianga de la metafísica, hi ha tot plegat les mateixes conseqüencies que si es trobés directament refutada i ja nofosperm2s de creure-hi. La pregunta historica sobre una manera de pensar ametafísica de la humanitat és en tots dos casos la mateixa (Humk, masa humi, llibre primer, 4 21). Darrer escepticisme. -Que són, doncs, al capdavall les veritats de l'ésser huma?- Són els errors irrefutables de l'ésser humi. (La gaia ciencia, 4 265). 2. Aspecte moral La fe, tal corn l'exigí el primer cristianisme i no l'aconseguí poques vegades, enmig d'un món esceotic i meridional-lliureoensador, aue tenia darrere seu i dintre seu - I una lluita secular d'escoles filosofiques, tot i afegir l'educació vers la tolerancia que dona l'lmperium Romanum -aquesta fe no és aquella ingenua i agra fe de súbdits amb la qual s'aferraren a llur Déu i a llur cristianisme, per exemple, un Luter o un Cromwell, o qualsevol altre nordic barbar de I'esperit; [...J. (Més enlli del bé i del mal, 4 46). L 'escepticisme moral eiz el crzstzanisme. -Tarnbé el cristianisme ha contribuit molt a la il.lustració: ha ensenyat I'escepticisme moral -d'una manera molt energica i efectiva: tot acusant, arnarguejant, per bé que amb una paciencia i una finesa infatigables; anorrea en cada persona individual la fe en les seues <<virtuts»: féu desapareixer per sempre de la terra aqueiis grans virtuosos que l'antigor tenia a bastament -aquells homes populars que en la fe en llur perfecció caminaven amb la dignitat dels protagonistes d'una correguda de bous. Quan ara nosaltres, educats en aquesta escola cristiana de I'escepticisme, llegim els llibres morals dels antics, corn per exemple els de Seneca i d'Epictet, sentim una superioritat divertida, i la nostra ment és plena de secretes idees i visions de conjunt, ens sentim en aixb corn Si un noi parlés davant d'un vell, o una jove i bella entusiasta parlés davant de La 142 Enrahonar 24, 1995 Toan B. Linares Rochefoucauld: nosaltres coneixem millor allb que és la virtut! Al capdavall, tanmateix, hem aplicat també aquest mateix escepticisrne a tots els estats i a tots els esdevenirnents rekgiosos, com ara el pecar, el penediment, la gracia, la santificació, alhora que hern deixat que el verm cavés tan bé, que fins i tot en la lectura de tots els llibres cristians tenim actualmenr el mateix sentir de superioritat i de visió inte1,lectual refinades -nosaltres coneixem també millor els sentiments religiosos! 1 és l'hora de coneixer bé aquests sentiments i de descriure'ls bé, car fins i tot els pietosos de la fe antiga pereixensalvem llur imatge i llur tipus si més no per al coneixernent! (La gaia ciencia, 122). El nihilisme és a la porta: d'on ens ve aquest, el mis sinistre de tots els hostes? 1. [...] 3. Escepticismepel quefa a h moral és allo decisiu. L'o& de la interpretació moral del món no té ja cap sanció més després d'haver intentat refugiar-se en un més enlli: acaba en nihilisme <<res no té cap sentit» [...] (KSA, XII, 125-126. Tardor de 188 5-tardor de 1886 2<127>). El nihilisme europeu. [.. .] 13. l...] Vn cert cansament espiritual, que mitjanqant la llarga lluita d'opinions filosofiques ha portat fins a l'escepticisme (Scepsis [sic]) desesperat vers la filosofia, caracteritza igualment I'estat de cap manera inferior d'aquells nihilistes.[...])) (KSA, NI, 211-216. 10 de juny de 1887. 5 <71>)~'. 3. Aspecte social (i psicol2gic) Lafe en si i~zateix. Pocs éssers hurnans en general tenen fe en si mareixos; -i entre aquests pocs, n'hi ha uns que aconsegueixen aquesta fe com una mena de ceguesa útil o com una mena d'enfosquiment parcial de llur esperit- (que esguardarien, si poguessin veure en elfoiz; de si mateixos!), n'hi ha d'altres que han &adquirir primerament per a si aquesta fe: tot allo que fan de bo, de ferm, de gran. és de be11 antuvi un argument contra l'esckptic que habita en ells, cal convencer aquest esc2ptic o bé persuadir-lo, alhora que per aixb es necessita gairebé el geni. Aquests són els grans descontents de si mateixos. ( La gaia ciencia, 284). Sentit de la veritat. -LV'abelleix qualsevol escepticisrne que ern permeti de respondre: ~Intentem ho!~. Tanmateix, ja no puc sentir a parlar de totes les coses i de cotes les preguntes que no concedeixin la possibilitat de l'experiment. En aixo rau e! Iímit del meu «sentir de la veritatn: car en aquell punt la valentia ha perdut el seu dret. (La gaia ciencia, 5 5 1). 4. Aspecte polític L'escepticisme vers el sofriment, que e11 el fons només és un tret afectat de la moral aristocritica, també ha contribuit, i no d'una forma mínima, en el naixement de 26. Sobre les relacions enrre esccp:icisinc i nihilisme -i rzrnbé enrre moral i escepticisme en I'obra de Nietzsche, cf. WEISCHEDEL, W. (1980). Skqhschr Et!7ih Fiankfurt am Main, Suhrkamp, p. 31-34 i 80-86 en especial. Nierzsche i l'escepticisme Enrahonar 24, 1995 143 la darrera gran rebe1,lió d'esclaus, aquella que ha comencat amb la Revolució Francesa. (Més enlla de1 bé i del mal: 46). 5. Aspecte tecnic (i estetic) Fet i fet, potser una petita suspicacia xiuxiuege a l'esckptic aquestes preguntes a cau d'orella: esta realment embellit el món perquk precisament l'home el considere bell? L'ésser humi l'ha humanitzat: aixb és tot. Pero res, res en absolut no ens garanteix que precisament l'ésser huma proporcione el model de la bellesa. Qui sap quin aspecte ofereix l'ésser huma als ulls d'un jutge més alt del gust? (La caiguda dels idols ~Incursions d'un intempestiu)), Cj 19). Els obscuvantistes. L'essencial en la nigromincia de I'obscurantisme no és que vol enfosquir els caps, sinó que vol denigrar la imatge del món, vol ei2fosquzv la nostra representarió de I'exzst2ncin. Per fer aixb, li senieix sovint, ben cert, aqueix mitja. frustrar I'aclariment dels esperits: de vegades, pero, utilitza precisament el mitja, contraposat i, amb el més enlairat refinament de I'intel.lecte, intenta de produir un afartavzent dels seus fruits. Subtils metafísics que preparen I'escepticisme i amb llur desmesurada agudesa inviten a desconfiar de I'agudesa són bons instruments d'un obscurantisme més refinat. -Es possible que fins i tot Kant pot ser utilitzat per aquest proposit? 1 que ell, segons la seua propia i famosa declaració, ha volgut, almenys per un temps, quelcom de semblant: obrir camí a la fe mentre assenyali els seus Iímits al saber?- la qual cosa, per descomptat, no l'aconseguí, ni el1 ni tampoc aquells qui el seguiren per les dreceres de llops i raboses d'aquest extremament primmirat i perillós obscurantisme, més encara, el rnés perillós de tots: ja que aquí la nigromancia apareix embolcallada de llum (Hui?za, vzassa /7unzd, volum 11, «Miscel.linia d'opinions i sentencies», 27). 6 Aspecte literari Parla l'escEptic Mitja vida la tens al voltant, la busca es mou, la teua anima s'extremeix! Ja fa temps que vagareja i cerca, pero no ha trobat res. 1 en aquest punt vacil.la? Mitja vida la tens al voltant: ha estat dolor i error, hora rera hora! Que cerques encara? Per que? Aixo és precisainent el que cerco d'aquest fet - un motiu rera I'altre! (Lagaia ci27zcia. «Burla, astúcia i venjancaii,'.$ 61). Caidria, fins i tot, afegir-hi un: 7) Aspectegeneric, ja que Nietzsche també correiaciona els generes humans amb ies modaiitats de i'escepticisme. Certament,