Sobre la intel·ligibilitat de la tesi quineana de la indeterminació de la traducció

Enrahonar 23, 1995 71-101 Sobre la intel-ligibilitat de la tesi quineana de la indeterminació de la traducció* Joan Pagks Departament de Filologia i Filosofia. Universitat de Girona. Facultat de Lletres Plaga Ferrater Mora, 1. 17071 Girona. Spain 1. Els arguments de Quine en favor de la indeterminació de la traducció En el seu article «On the Reasons for Indeterminacy of Translation~, Quine distingeix dos tipus d'arguments per justificar la seva doctrina de la indeterminació de la traducció'. En primer Iloc, hi ha l'argument basat en la doctrina de la subdeterminació de la teoria física, el fisicalisme i el realisme. En segon Iloc, trobem I'argument basat en la inescrutabilitat de la referencia. Aquests dos arguments són l'objecte d'estudi de les dues subseccions properes. D'altra banda, Gibson2 i F011esda13 esmenten encara un tercer argument localitzat a I'obra de Quine4, basat en l'holisme i el verificacionisme. Admetem que 1) el significat d'una oració consisteix en allb que comptaria com a evidencia per a la seva veritat. Així, identifiquem significat amb evidencia. Admetem també que 11) els enunciats tebrics no solen tenir pas per separat un fons d'evidkncia que els pertanyi amb exclusivitat. Reben fons d'evidkncia només pel fet que estan connectats a fragments grans de teoria. Ara apliquem (1) a (II), tot substituint «fons dlevidencia» per «significat» i obtenim una versió de la tesi de la indeterminació de la traducció: * Agraeixo a Manuel García-Carpintero i David Pineda la seva lectura pacient i esfoqada de versions prkvies d'aquest article, així com les seves crítiques encertades i els seus comentaris pertinents. La recerca que ha fet posible aquest article forma part del projecte d'investigació PBl91-5 17 de la DGICYT. 1. Joumal ofPhilosophy, 67 (1970), p. 183. 2. The Philosophy of iK K Quine, University South Florida, 1982, p. 80-8 1. 3. ((Indeterminacy of Translation and Underdetermination of the Theory of Naturen, Diabctica, 27 (1973), p. 289-301. 4. Quine, W.V., «Epistemology naturalizedj> a Ontological Relativi9 and Other Essays, Xova York, Columbia University Press, 1969, p. 80-81. 72 Enrahonar 23, 1995 Joan Pagks 111) els enunciats tebrics no solen tenir per separat un significat que els pertanyi amb exclusivitat. Tenen significat només pel fet que estan connectats a fragments grans de teoria. Aquest argurnent contrasta amb els altres dos esmentats abans per la seva brevetat d'exposició. Malgrat aixb, no és pas el que Quine prefereix. De fet, ni tan sols en parla en l'article esmentat al comencament. Tampoc no és esmentat pels detractors de Quine que consideraré en aquest treball, de manera que aquí m'he limitat a formular-lo. 1.2. Sraducció radical, inescrutabilitat de la referencia i indeterminació de la traducció Les exposicions principals de Quine de la seva tesi de la inescrutabilitat de la referencia es troben al seu article «Onrological Relati~ity))~ i al capítol 11 del llibre Word and Object6. En el primer text, l'exposició del tema és sistematica i ofereix alguns exemples i un argument que no apareixen pas en el segon7. El nostre objectiu aquí no és avaluar independentment els arguments en favor de la inescrutabilitat de la referencia, sinó aquells que aporten evidencia directa a la tesi de la indeterminació de la traducció. Aquests arguments estan basats en l'analisi de la situació de la traducció radical, que constitueix el nucli tematic del capítol 11 del Wordand Object. Per tanr, en el que segueix mirarem de fer un seguiment exhaustiu d'aquesta analisi. D'altra banda, els fragments d'«Ontological Relativity) que corresponen a aquesta discussió i que són utilitzats per Searle per criticar Quine, seran estudiats precisament en la secció dedicada a aquell. En els primers estadis de la traducció radical cal comencar la tasca amb enunciats del tipus 'Gavagai', és a dir, amb enunciats iiigats a esdeveniments presents visibles per l'intkrpret i l'informador. Cal establir també ben aviat i de manera inductiva els expedients lingüístics indígenes per assentir i disentir. Per tal de traduir 'Gavagai', llint&rpret ha de cercar instancies inductives. La llei que cal seguir per tal d'agrupar aquestes instancies és la següent: el nadiu mentira a 'Gavagai' enfront d'aquelles estimulacions, les quals, en cas de ser preguntats, ens mourien a nosaltres a assentir a 'Conill'. Quine observa que moure a ((prornpt),) no és provocar (((elicit))): el que provoca la resposta no és l'esti5. A I'obra esmentada a la nota anterior, p. 26-68. 6. Wordand Object, MIT Press, 1960, cap. 11, p. 26-79. 7. Algun dels exemples, com ara el dels classificadors del japones, mostren casos de termes que componen expressions suboracionals i que poden ser traduits de maneres diferents, pero de tal forma que, tot fent modificacions sistemhtiques compensatbries en les traduccions dels altres termes que apareixen en les expressions suboracionals, es preserva la identitat de la traducció de l'expressió composta. Uns altres exemples fan referencia a les lirnitacions de l'ostensió per determinar la referencia de termes abstractes. L'argument esmentat és el de les funcions vidries. Es un argument abstracte que no té pas relació directa arnb la qüestió de la indeterminació de la traducció, raó per la qual I'obviem aquí. 1ntel.ligibilitat de la tesi quineana de la indeterminació de la traducció Enrahonar 23, 1995 73 mulació aillada, sinó l'estimulació acompanyada de la pregunta 'Gavagai?'. Perb aquesta explicació de Quine sembla insuficient. Tot i que l'estimulació aillada no és condició suficient de la resposta, tampoc sembla que ho sigui l'estimulació acompanyada de la pregunta. Manca encara un factor causal: l'estat disposicional del nadiu. D'altra banda, el to causal del moure a ve justificat pel següent. Si en lloc de ((les estimdacions que mourien a assentir o dissentir), diguéssirn ((les estimulacions sota les quals s'assentiria o es dissentiria)) podríem fer que s'associessin certs enunciats amb estimulacions irrellevants (cal pensar en casos en els quals el nadiu assentiria o dissentiria a algun enunciat la veritat o falsedat del qual és independent de l'estimulació present). Una alternativa a l'atribució de paper causal a les estimulacions seria pensar que el que mou l'assentiment del nadiu a (('Gavagai?' és Ióbjecte (el coniil), i no I'estimdació. La raó de Quine per negar aquesta possibilitat és que I'intkrpret ha de fer encaixar les estimulacions associades als usos de 'Gavagai' i 'Conill', i no pas els conills: un conill i una imitació de conill poden moure a I'assentiment envers 'Gavagai?' en cas que les estimulacions siguin idkntiques; a més, un mateix objecte pot provocar assentiment i negació en perspectives diferents quan les estimulacions siguin diferents. Ziff8 critica aquest argument: les mateixes raons que Quine dóna valdrien per considerar causalrnent rellevants les percepcions, en detriment de les estimulacions (o bé encara es podria anar més lluny i considerar causalment rellevants les creences en lloc de les percepcions). Tot i aixb, Quine refusaria aquestes últimes possibilitats en virtut del seu conductisme. Les estimulacions visuals són patrons complets de processos d'irradiació crornatica de l'ull la duració dels quals no sobrepasa un cert mbdul temporal. (Es podrien definir analogament les estimdacions relatives als altres sentits.) A partir d'aquesta noció es defineix la noció de significat-estímul per a enunciats del tipus 'Gavagai' (observacionals): El significat-estímul (mbdul m) d'un enunciat e per a un parlant p a un rnoment de temps tés el pare11 ~4,~,,(e), Bj,p,m(e)>, on At,p,,(e) = {S: s és una estimulació (mbdul m) i s rnouriap a assentir e a t} (Ac,p,,(e) és el significat-estímul afirmatiu perp d'e a t, mbdul m. Abreujat: SM) Bt,p,,(e) = {S: S és una estirnulació (mbdul m) i s rnouria p a negar e a t} (BjjP,,(e) és el significat-estírnul negatiu per p d'e a t, mbdul m. Abreujat: SEN). Observacions sobre la definició: 1) A efectes de simplicitat expositiva es considerara que les estimulacions que constitueixen els SM i els SENsón estimulacions visuals, tot i que poden ser d'altres tipus. 8. Ziff, Paul, <(A Response to "Stimulus Meaning")), Philosophical Review, 79 (1970), p. 63-74. 74 Enrahonar 23, 1995 Joan Pagks 11) Els SEA i els SENd'un enunciat per un mateix subjecte en un cert moment de temps són sempre mútuament excloents (tot i que no tenen perquk serho en moments diferents de temps; cal contemplar el fet que els significats-estímul d'un enunciat per una persona canvien). 111) Els SEA i els SENno es determinen els uns als altres: hi ha estimulacions que no són en cap dels dos grups. Respecte al significat-estímul d'una oració determinada, l'estimulació present pot perthyer al SEA o al SEN, pero també pot ser inhibitdria (si provoca mala percepció o shock), o irrellevant (el nadiu pot afirmar o negar I'oració davant l'estimulació, pero ho continuaria fent sense que aquesta hi fos present). Per tant, convé de considerar-los tots dos. IV) La forma verbal condicional a la definició dels SEA i dels SEN al.ludeix a una disposició del parlant a assentir o negar e sota l'estimulació pertinent. V) Les estimulacions, tal i com les ha caracteritzat Quine no són pas esdeveniments espacio-temporals, sinó universals (formes d'esdeveniment repetible~). La tasca del lingüista consistir& a mirar de «construir)) (o potser és millor «descobrir»?) els seus propis SEA i SENper als enunciats de la Ilengua desconeguda a partir de I'evidencia a l'abast. Observi's que I'evidencia en qüestió no inclou els SEA ni els SENdel nadiu per cap enunciat, sinó només les manifestacions dels estats disposicionals dels parlants, el seu comportament estricte. El significat-estímul d'un enunciat e per un parlant p en un moment de temps t, accessible al lingüista 1, és el pare11 A*t,pJm,l(e) = {S: s és una estimulació (modul m) i s ha mogut p a assentir e a t' en presencia d'l)}. (1 analogament per B*t,p,,,~(e)). De fet, estrictament, aixo és el que constitueix l'evidencia del lingüista (o del nen). La tasca empírica del lingüista -elproblema inductiu, tal com Quine l'esmenta més endavantconsisteix a reconstruir els universals a partir dels particulars als quals tindra accés en aquest context. Es pot dir, doncs, que la noció de significat-estímul de Quine equival a postular, que, en cert sentit9, el significat, si més no, empíric, esta ontolbgicament determinat en virtut dels estats disposicionals dels parlants. La qüestió de la determinació epistemologica del significat depen, en cert sentit, del problema de la inducció. La distinció entre determinació ontologica i epistemologica del significat és tractada més endavant en aquest trebaíl. Els enunciats ocasionals (modul n) imposen assentiment o dissentiment només quan són proferits després d'una estimulació adient (modul n). En són exemples: 'Gavagai', 'Vermell', 'Fa mal', 'La seva cara esta bruta'. 9. En el sentit que el significar-estírnul de ~Conill» és diferenr del significat dt«&ec», pero no en el sentit que el significar-estímul de uConill), és diferent del significat de «Part no separada de conill)). 1ntel.ligibilirat de la resi quineana de la indererrninació de la rraducció Enrahonar 23, 1995 75 Els enunciats fixos (modul n), d'altra banda, també poden ser objecte d'assentiment (o negació) mogut per alguna estimulació (mbdul n) (e.g., assentim dihriament a 'Ha arribat el diari' moguts per alguna estimulació), perb, en aquest cas, I'individu que assenteix o nega l'enunciat ho continuara fent en moments posteriors, sense que hi sigui present I'estimulació anterior, ni cap altra (mbdul n) rellevant al cas. La distinció és gradual: quan I'interval de temps entre les estimulacions vinculades a I'enunciat es va fent petit, l'enunciat és més ocasional i menys fix. A més, la distinció és relativa al mbdul de l'estimulació: un enunciat ocasional mbdul n pot ser fix mbdul n-1. (Suposem que les estimulacions adients es repeteixen cada n segons. Aleshores, a cada proferiment d'un enunciat sempre li correspondra una estimulació mbdul n que mourh a l'assentiment o a la negació. Així, l'enunciat és ocasional mbdul n. Perb pot ser fur n-1, si encara continua movent a l'assentiment o a la negació en absencia de I'estimulació mbdul n-l.) La noció de significat-estímul ressegueix les disposicions del parlant a assentir o disentir als enunciats ocasionals. En aquest sentit, el significat-estímul és un indicador del (csignificat)) d'aquests enunciats. D'altra banda, pels enunciats fixos, quan aquests són menys susceptibles a ser objecte d'assentiment o dissentiment moguts per I'estimulació, la noció de significat estímul no és un bon indicador del ((significat)). Observi's, pero, que fins i tot per enunciats ocasionals com 'Gavagai' i 'Rabbit', la noció de significat-estímd no dóna compte totalment dels fenbmens de sinonímia intuitiva. La potencia en moure a l'assentiment o la negació de 'Gavagai' i 'Rabbit' pot variar del nadiu a I'informador per efecte de certa informació col.latera1 que un posseeix perb l'altre no (e.g., un movirnent rapid entre les herbes pot induir el nadiu a assentir a 'Gavagai?', perquk sap que a la zona n'hi ha forca de conills, o bé perquk ha reconegut algun senyal que acostuma a acompanyar els conills, un mosca típica, etc.). Una solució possible per part del lingüista a aquest problema passaria per mirar de filtrar la informació col.lateral que acompanya l'ús dels enunciats. Perb per Quine no hi ha pas cap distinció empíricament determinable entre allb que forma part de l'aprenentatge del nadiu per aplicar una expressió i allb que forma part de l'aprenentatge d'altres aspectes de l'objecte en qüestió. És a dir, encara que coneguéssim la historia de com la comunitat ha desenvolupat l'ús d'una expressió A i sabéssim que S és la classe d'estimulacions que mourien a assentir A sense I'ajut d'informació col.lateral, adquirida en un primer estadi, i que S' mouria també a assentir a A, pero a partir d'un cert coneixement del món, quina raó tindríem per afirmar que Si no S' és la que constitueix el significat d'A? Fenomens com ara la intrusió d'informació col.lateral, que pot provocar diferencies en el significat-estímul d'un enunciat per a dos parlants en un moment determinat, o com ara que certes estimdacions puguin provocar shock (i, per tant, inhibir la resposta) en un parlant, perb no en un altre, assenyalen que la identitat de significats-estímul no és la guia estricta que segueix el lin- 76 Enrahonar 23, 1995 Toan Paeks güista per traduir. Més aviat diríem que tradueix per aproximació de significats-estímul i que mira dlexplicar les divergincies a partir d'interferincies d'informació col.lateral o a partir de les condicions internes dels subjectes. La noció d'informació col.lateral (pel fet que és oposada a allo que pertany al significat propi d'una expressió) pot ser caracteritzada en termes experimental~ quan no es tracta d'una informació socialment compartida: el senyal de la intrusió el marca la discrepancia dels significats-estímul de parlant a parlant d'un mateíx Ilenguatge. Aquesta restricció de la noció dóna peu a la caracterització dels enunciats observacionals: Un enunciat és observacional quan el seu significat-estímul és constant entre parlants d'un mateix Ilenguatge. Observacions: 1) La noció d'observacionalitat és gradual Fins i tot en exemples com 'Conill' o 'Vermell' hi pot haver divergkncies de parlant a parlant, en funció d'informació col.lateral no generalitzada. De fet, la noció d'enunciat observacional hauria de ser definida en termes com els següents: un enunciat té un grau elevat d'observacionalitat quan la constancia dels seus significatsestímul per part dels parlants és elevada. 11) La noció d'observacionalitat és relativa al mddul. Els efectes de la informació col.latera1 no compartida per dos parlants (el coneixement de la presencia de conills a la zona per un dels parlants, posem per cas) sobre el significat-estímul d'un enunciat poden ser compensats per una ampliació del modul de l'estimulació rellevantlO. D'aquestes dues observacions sobre la distinció entre enunciats observacionals i no observacionals i les anteriors sobre la distinció entre enunciats ocasional~ i fixos se segueix que les distincions en qüestió no determinen compartiments estancs. Les nocions esmentades són nocions graduals i sempre relatives al mbdul. Estrictament, caldria parlar de graus d'ocasionalitat (depe10. Suposem que dos parlants p i p', en una situació en la qual no es veu cap conill pero sí un cert moviment d'herba, reben una estimulació E(mbdu1 n) d'un moment de temps ta un mornent de temps t t n, de manera que E mouriap a assentir a la pregunta 'Conill?', pero E mouria p' a negar-la. Així, E pertany al SEA (mbdul n) de 'Conill' per p a t + n, pero E pertany al SENde 'Conill' per p' a t t n, de manera que hi ha una variació imporrant entre el significar-estímul d'Eper p i p' a t + n. Per tant, donada la noció d'enunciat observacional anterior, hauríem de considerar que 'Conill' és poc observacional pel que fa al seu significar-estírnul mbdul n. Suposem també que la raó que p assenteixi a 'Conill' sotrnes a E és que en un cert moment de temps t' anterior a t, p havia advertit la presencia de conills a la zona, mentre que p' no ha tingut la rnateixa son. Per tant, les estimulacions (posem E' i E") que p i p' han rebut respectivament en l'interval [t: t + n] són diferents i es raonable pensar que E' rnouria p' a assentir a 'Conill?' a t + n i que E" mouriap a negar 'Conill?', de manera que E' pertany al SEA (mbdul (t t n)-t') de 'Conill?' per p i per p' a t t n, i E" pertany al SEN (mbdul (t + n)-t') de 'Conill?' per p i per p' a t + n. Per tant, si considerem el significat-estímul (rnbdul (t t n)-t') de 'Conill' a t + n, aquest enunciat té un grau d'observacionalitat rnés elevat que si considerern el seu significar-estímul mbdul n a t + n. 1ntel.ligibilitat de la resi quineana de la indererminació de la traducció Enrahonar 23, 1995 77 nent de si l'enunciat provoca assentiment o no directament mogut per l'estimulació) relatius ai mbdul de l'estimulació i a graus d'observacionalitat (depenent del grau de constancia dels significats-estímul entre parlants) relatius al modul de l'estimulació. Malgrat aixb, quan Quine defineix l'observacionditat (O el grau d'observacionalitat) per enunciats ocasionals, ho fa com si aquests formessin una classe ben delimitada. La raó per la qual no vol usar en general la noció per enunciats fixos és que quan aquests són molt poc ocasionals (com ara 'Jesús va néixer abans que Mahoma') el significat-estímul de l'enunciat és molt pobre, ates que practicament totes les estimulacions són causalment ineficaces (irrellevants) en moure a I'assentiment o a la negació: El significat-estímul d'un enunciat f~r pot mostrar constancia de parlant a parlant, pero per la raó e uivocada: la mera parquedat de les estimulacions membre [dels SE4 i dels SENI". De tota manera, ates que la distinció fixlocasional és gradual, Quine també considera I'aplicació de la noció d'observacionalitat a enunciats fixos amb un grau d'ocasionalitat alt, com ara aquells que, tot ampliant el modul de I'estimulació que considerem sense caure en exageracions, podríem convertir en ocasionais (o, altrament dit, com ara aquells en els quals l'interval en la freqüencia de les estimulacions que mouen la resposta verbal no sobrepasa un límit raonable). Un exemple d'enunciat fix d'aquest tipus seria 'La marea ha pujat' (I'intewal seria de vint-i-quatre hores en aquest cas). De la mateixa manera que la coincidencia de significats-estímul era una bona guia -tot i que aproximada, en consideració als efectes d'informació col-lateralper tal de determinar la ((sinonímia)) d'enunciats ocasionals en general, també és així per ais enunciats més observacionals. De fet, és per als enunciats ocasionals més observacionals que la coincidencia de significatsestímul és una bona guia aproximada per a la sinonímia. Aixb és així per definició: ((ocasionalitat)) equival a rellevancia de l'estimulació present en la resposta i «observacionalitat» equival a constancia en el paper causal de les estimulacions entre parlants. (Observi's que la primera redueix la possibilitat que la variabilitat sigui indetectable, mentre que la segona exigeix que no se'n detecti.) D'aquesta manera es restringeix forca (tot i que no s'elimina mai del tot) la possibilitat que intervinguin en el procés informació o coneixement aliens. El traductor tindrh problemes si mira de traduir en general els proferiments del nadiu a partir de la coincidencia de significats-estímul d'aquests per al nadiu i per a el1 mateix. Hi ha dues raons per aixb. En primer Iloc, si els enunciats en qüestió no són observacionals, hi ha el perill que enunciats intuitivament sinbnims no coincideixin en els significats-estímul per a diferents parlants i, en particular, que no coincideixin per al traductor i el nadiu (e.g., la classe d'estimulacions que mourien a assentir a 'Solter?' Jordi Pujol, i la classe d'estimu11. Wordand Objert, cap. 11, p. 43. 78 Enrahonar 23, 1995 Joan Pagh lacions que mourien assentir Bill Clinton a 'Bachelor?' no és pas la mateixa, i és molt possible que s'assemblin ben poc). D'altra banda, la parquedat de les estimulacions rellevants per certs enunciats fixos pot provocar una coincidkncia aparent en sinonímia estimulativa en enunciats que no hauríem pas de considerar sinonims (e.g., és ficil d'imaginar que el traductor no hagués pogut discriminar encara els significats-estímul dels enunciats del nadiu corresponents a 'Hi ha flors al camp' i 'És primavera'). Per tal de traduir els enunciats no observacionals del nadiu, el lin üista de camp haura de fer ús de la sinonímia estimulativa intrasubjectiva. d s a dir, haura de traduir els enunciats de la llengua del nadiu per enunciats de la seva propia llengua que coincideixin en significat-estímul per el1 amb aquells. Per tal de traduir els enunciats fixos, encara haurd d'esperar una mica. Ara es pot definir la sinonímia estimulativa de dos enunciats per a una comunitat de la manera següent: dos enunciats són estimulativament sinonims per a una comunitat Csi són estimulativament sinonims intrasubjectivament per a cada membre de C. Aquest expedient té la virtut de mantenir les distancies entre les nocions intuitives de sinonímia i coextensionaiitat: hi ha oracions formades a partir d'expressions coextensionals que no resulten pas estimulativament sinbnimes. Quine posa l'exemple de les oracions 'Buffalo nickel' i 'Indian nickel', que són estimulativament sinbnimes per a un expert, perb no per a un nen. De fet, que alguns enunciats presentin aquest comportament depkn de com siguin apresos: un pot aprendre a usar 'Buffalo nickel' i fer-lo servir tantes vegades com vulgui sense &ser informat que tot Bufalo nickelés un Indian nickel (i viceversa). En canvi, les oracions 'Solter' i 'Home no casat' són estimulativament sinonimes -a més de ser coextensionalsperquk hom aprkn a usar la primera tot connectant-la amb la segona. És important observar que el significat-estímul de 'Gavagai' no ens indica si 'gavagai' és un terme singular o general (i.e., si cal traduir-lo per 'coniIlitat' o per 'conill'), o bé si és abstracte o concret (Le. si denota la propietat de ser un conill, o bé la fusió de tots els conills). A més, encara que suposem que denota un terme general concret, tampoc no ens determina cap de les alternatives: 'conill', 'part no separada de conill', 'segment temporal de conill', etc. Aquesta indeterminació no pot ser pas resolta pels mitjans que el lingüista té a l'abast en aquest estadi inicial de traducció radical. D'una banda, l'ostensió és inútil. D'altra banda, els mktodes poderosos que combinen 1'0s; tensió amb cert tipus d'estimulació verbal, com ara preguntes del tipus: 'Es aquest gavagai el mateix que aquell?' pressuposen tenir a l'abast la traducció d'un fragment, si més no, de l'aparell referencial de la llengua del nadiu, perb aquesta és una informació a la qual el lingüista encara no té accés en aquest estadi. És prou remarcable l'afirmació de Quine que, mentre que el significat-estímul constituteix el sipificat d'un enunciat observacional del tipus 'Gavagai' (tot fent abstracció dels efectes de la intrusió d'informació col~lateral), no és pas el significat dels termes. En conseqükncia, de forma analoga, la identitat de significats-estímul és una bona guia per establir relacions de sinonímia d'enunciats 1ntel.lieibilitat de la resi auineana de la indeterrninació de la traducció Enrahonar 23, 1995 79 observacionals, mentre que no és pas una bona guia per establir relacions de sinonímia de termes12. De fet, corn ja hem vist arnb els nickels, la sinonímia estimulativa de termes no garanteix ni tan sols la coreferkncia dels mateixos. La sinonímia estimulativa dels enunciats observacionals determina l'extensió (la identitat dels valors de veritat) dels enunciats, perb no l'extensió dels enunciats vistos corn a termes (la seva coreferkncia). En aquest punt, la pregunta que se'ns acut és: ates que pel principi de composicionalitat el significat de les parts contribueix a determinar el significat del tot, corn és possible que la sinonímia estimulativa no determini el significat dels termes corn 'gavagai' perb sí el de les oracions observacionals corn 'Gavagai'? La resposta de Quine és la següent: Norrnalment podern traduir alguna cosa (e.g. 'for the sake of') en un llenguatge donat tot i que no hi hagi res en aquel1 llenguatge que correspongui a algunes de les síl.labes cornponents. 6s precisarnent així corn l'oració ocasional 'Gavagai' es pot traduir tot dient que un conill és aili,fins i tot en el ras que cappartde 'Gavagai' ni res en absolut del llenguatge nadiu correspongui al terme 'conill: La sinonímia de 'Gavagai' i 'Conill' com a oracions depkn de consid,eracions d'assentiment induit, pero no és aixi amb la seva sinonimia com a termes. Es correcte escriure 'Conill' en lloc de 'conill', per tal d'assenyalar que estern considerant l'expressió en relació arnb allb que és sinonim arnb ella com a oració i no en relació arnb allb que és sinbnirn arnb ella corn a termeI3. En aquest estadi de traducció radical, tot el que el lingüista té a l'abast és I'associació d'oracions del llenguatge del nadiu arnb oracions del seu llenguatge preses corn a totalitats (holofrAsticament), sense que hi intervingui en el procés cap decisió pel que fa a la seva estructura interna ni a la natura sintictica o semhtica dels elements que la integren. En qualsevol cas, les associacions que fa el nadiu són un bon indicador del significat dels enunciats observacionals vistos holofristicament corn ara 'Gavagai', en el sentit que estan ben fonamentades en virtut del seu significat-estímul. Com assenyala Quine a la seva última obrat4 [. . .] 'Gavagai' 6s un enunciat observacional traduible holofristicament de rnanera ferrna per '(Heus ací, un) conill'. Una afirmació en el mateix sentit apareix en un altre context15: El meu exemple 'gavagai', forca discutit, il.lustra només la indeterrninació de la traducció dels termes, no la de les oracions. Conternplat com a enunciat observacional, 'Gavagai' esti lligat directament a situacions estirnulatives determinades 12. Ibídem, p. 51. 13. Ibídem, p. 52., kmfasi meu. 14. Pursuit of Tmtb, Harvard UP, 1990, p. 5 1. 15. ~Indeterminac~ of Translation Againn, JournalofPbil~sopb~, 89 (1987), p. 8, kmfasi meu. 1.3. Subdeterminació de La teoriafl>Sica i indeterminació de la traducció 1.3.1. Subdeterminació de la teoriajsica Considerem el primer enunciat (inniitiu) de la doctrina de la ~ubdeterminació~~: (SDI) Si tots els esdeveniments observables poden ser explicats per una teoria comprensiva del m6n, podem esperar que tots puguin ser explicats també per una altra teoria en conflicte amb la primera. La raó d'aquesta subdeterminació, afirma Quine, cal cercar-la en la manera com treballen els científics: les hipbtesis que conceben impliquen els observables, pero no a la inversa. Cal aclarir que no es refereix al problema de la inducció, és a dir, al que té a veure amb I'extrapolació que fem dels esdeveniments observats als observables. La teoria física esta subdeterminada fins i tot per totes les observacions possibles. La subdeterminació rep un cert suport de la tesi de l'holisme epistemolbgic. Els enunciats científics no són vulnerables separadament a les observacions adverses. La raó és que només tots junts, tot formant una teoria, impliquen les seves conseqükncies observables. Qualsevol dels enunciats d'una teoria científica es pot sostenir en contra d'evidkncia adversa tot revisant uns altres enunciats. Suposat aixb, és a dir, ates que davant d'observacions desfavorables podem escollir entre diverses modificacions de la teoria, aleshores es pot pensar que totes les observacions possibles són insuficients per determinar la teoria de forma unívoca. Cal esbrinar primer que entén Quine en aquest context per teoria. Quine no vol pas considerar les teories com a conjunts d'enunciats tancats sota conseqükncia (és a dir, contra el que és habitual). Si prengués la noció habitual, qualsevol de les dues formulacions (axiomatitzacions) d'una teoria serien lbgicament equivalents. A més, també es vol contemplar que forrnulacions ((tontes» com les següents, lbgicament incompatibles, siguin formulacions de la mateixa teoria: Ti T' formulacions de teoria, tals que els termes 'molkcula' i 'electró' apareixen a Ti T', pero a cap dels seus observacionals, i tds que T' és exactament igual que Texcepte pel fet que canvia totes les aparicions de 'molkcula' per 'electró' (i viceversa). Observi's que és possible convertir Ti T' en lbgicament equivalents per mitja d'una reconstrucció de predicats feta a partir de la funció que assigna a cada predicat que apareix a Ta el1 mateix, excepte en el cas de 'molkcula' que l'assigna a 'electró' i dWelectró', que l'assigna a 'molk~ula'~~. Així, el criteri de Quine per individualitzar teories no pot ser pas el de I'equivalkncia Ibgica de les formulacions. Aquest seria un criteri massa estricte: dues formulacions com Ti T' no serien formulacions d'una mateixa teoria, 29. A aOn Ernpirically Equivalent Systerns of the Worldn, Erkenntnis, 9 (1975), p. 313-328. 30. Estrictarnent, la funció que Quine esrnenta pren, en el seu recorregut, oracions obertes en lloc de predicats (e.g., assigna a 'rnolecula' 'x electró'). 1nrel.ligibilirar de la tesi quineana de la indeterminació de la rraducció Enrahonar 23, 1995 87 com intuitivament sembla ser el cas. D'altra banda, si ens atenim a l'esperit de (SDI), tampoc no pot pas ser la mera equivalencia empírica, puix que el criteri seria massa laxe i no hi hauria conflicte. El que cal precisament és establir un criteri intermedi que possibiliti l'aparició d'un cert conflicte entre formulacions empíricament equivalents. Considerem que (R) Dues formulacions expressen la mateixa teoria si són empíricament equivalents i hi ha una reconstrucció de predicats que transforma una de les formulacions en equivalent Ibgica de I'altra. (R) defineix una relació d'equivalencia, posem R, entre formulacions de teories. Ara es defineixen les teories com a classes d'equivalkncia determinades per R. És a dir, que la teoria expresada per una certa formulació és la classe de totes les formulacions empíricament equivalents a aquella formulació i que poden ser transformades en lbgicament equivalents a aquella (o viceversa) per mitja d'una reconstrucció de predicats. Aquesta maniobra permet de reformular la tesi de la subdeterminació de la teoria física (SDI) per (SD2) Per qualsevol formulació de teoria n'hi ha una altra que és empíricament equivalent a ella, pero lbgicament incompatible amb ella, i que no por ser pas transformada en la seva equivalent Ibgica per cap reconstrucció de predicats. Perb (SD2) no esta exempta de problemes: falla per teories «dkbils», és a dir, teories que no impliquen un fons gran d'observacionals. Considerem els casos següents: 1) Cas que els condicionals observacional~~~ implicats siguin finits. Posem que són a,,. . ., a,. Sigui T= a,~ . . . Aa,. Ara, per a cada T' tal que T'k a,~ . . . Aa,, tenim que T'k T. És a dir, que no pot ser que hi hagi cap formulació empíricament equivalent a Tperb lbgicament incompatible amb T. 11) Cas que els condicionals observacionals implicats per la teoria siguin infinits, pero que hi hagi un conjunt finit d'axiomes de la forma: b'x (cp(x) -+ +(x)) que els impliquen. Cap formulació de teoria que impliqui els mateixos condicionals observacionals pot entrar en conflicte arnb l'esmentat conjunt finit, tret que sigui o-inc~nsistent~~. 3 1. Un enunciar observacional fucat és un enunciat observacional transformar en fuc tot fixanthi les coordenada espacio-ternporals (p. ex. 'Plou a Esplugues a les 20'16 PM del 22.2.1992' és I'enunciat observacional fixat obtingut a partir de 'Plou'. Un condicional obsenracional Cs un enunciat condicional, I'antecedent del qual és la conjunció de les condicions inicials expressades per enunciats observacionais fixats i el consegüent del quai és també un enunciat observacional fixat. 32. Una teoria és o-consistent si no hi ha cap fórmula cp tal que per a cadascuna de les infinites constants c, Tt cp(c), i tal que Tt Vxcp(x). Perque I'argument sigui correcte, cal afegir-hi el supbsit que si Tés la formulació de teoria en qüestió i Vx (~(x) + y(x)) és un dels seus 88 Enrahonar 23, 1995 Joan Pages A la vista d'aixb, (SDI) s'ha d'aplicar a teories que impliquin condicionals observacionals infinits en nombre i prou diversos com per no poder ser implicats per cap formulació finita sense que calgui afegir-hi material tebric extra. En aquest sentit, la tesi de la subdeterminació té dues vessants: vista com a tesi sobre el món, és una tesi ontolbgica i afirma que els condicionals observacionals que s6n vertaders en el món són, de fet, així de diversos. Vista com a tesi sobre les nostres teories és una tesi epistemolbgica i afirma que els condicional~ observacionals que són vertaders en el món poden ser recollits millor per una formulació que afegeixi material tebric extra (la que Quine anomenaformulació bxe) que per una que no n'afegeixi (la que Quine anomenaformulació estricta). Finalment, la tesi de la subdeterminació afirma que per a cada formulació laxe del tipus esmentat n'hi haura d'altres empíricament equivalents pero lbgicament incompatibles amb ella i no reconstruibles per transformació de predicats. En síntesi: Hi ha una classe infinita de condicionais observacionals que voh copsar en unaformuíaciófinita. A causa de la complexitat de la classe, no podem pas produir una formulació finita que sigui merament equivalent a la conjunció infinita d'aquests condicionals. Qualsevol formulació finita que la irnpliqui haura d'implicar també un cert material inventat, o afegit, que serveix merarnent per arrodonir la formulació. Hi ha una certa llibertat d'elecció en I'afegit, i aquesta llibertat és la subdetermina~ió~~. El propi Quine veu un problema greu en aquest argument últim que, tot i que no refuta la subdeterminació, fa que calgui resituar-la com a tesi merarnent practica i no tebrica. L'objecció es basa en I'aplicació del teorema de Craig. L'argument anterior parteix de la premisa que s'exigeix una formulació finita. L'exigkncia sembla raonable quant a la formulació finita sembla ser l'única forma que disposem en teoria d'especificar la classe infinita dels condicionals observacionals en qüestió. Ara bé, si hi hagués una altra via tebricament possible per especificar-los i que, per tant, ens dispensés de la formulació finita, I'argument no seria valid. Quine observa que hi ha, si més no, una altra via tebrica: donada una certa formulació de teoria i la seva classe de conseqükncies observables, hi ha una classe d'enunciats equivalents un a un amb les conseqükncies observables que és decidible. El fet de disposar d'una classe decidible ens proporciona una forma d'especificar els condicionals observacionals, tot dispensant-nos d'una formulació finita3*. No cal entendre, perb, que el teoaxiornes, aleshores pera cada una de les infinites constants cdel llenguatge en el qual s'expressa la forrnulació, la fórmula cp(c) + ~(c) és un condicional observacional (i, naturalment, és implicar perla teoria). 33. «On Ernpirically ... », p. 324, kmfasi rneu. 34. L'aplicació de la tkcnica Craig és la següent: Partirn d'una aritrnetització fxada del Ilenguatge en el qual formulem la teoria, una godelització de la reoria. Si L és la classe d'observacionals irnplicats per la teoria, la classe de Craig és 1ntel.ligibilitat de la tesi quineana de la indeterminació de la traducció Enrahonar 23, 1995 89 rema de Craig ens proporciona una forma practica per dispensar-nos de la formulació finita, puix que a la prova del teorema es necessita la formulació finita per ultimar el procediment de decisió per a la classe de Craig. El que el teorema mostra és l'existkncia d'una classe amb una certa propietat (i.e., decidibilitat) que la fa tebricament intercanviable amb la formulació finita. Perquk el teorema de Craig afectés en la practica caldria exigir, si m& no, una prova que no necessités la formulació finita. En conseqükncia, Quine resitua la tesi de la subdeterminació, no com a tesi tebrica, sinó com allb que és factible en la practica: humanament som capacos d'abastar més condicionals observacionals vertaders amb una formulació de teoria amb material extra que no pas arnb qualsevol altre sistema que puguem descobrir i formular independentment de l'esmentada formulació. 1 per a cada formulació n'hi haura d'altres, empíricament equivalents pero lbgicament incompatibles i no reconstruibles. Fins i tot aquesta formulació més modesta és dubtosa per al propi Quine. Hi ha també el problema del poder de la reconstrucció de predicats: encara resta oberta la qüestió de si la reconstrucció és prou potent com per reconciliar qualsevol pare11 de formulacions empíricament equivalents pero lbgicarnent incompatibles. Obviament, si aixb fos així la tesi de la subdeterminació seria falsa. Suposem que disposem de dues formulacions empíricament equivalents pero lbgicament incompatibles. Suposem, a més, que no podem pas assenyalar cap reconstrucció de predicats. No podríem pas assegurar que estem davant d'un cas genuí d'indeterminació, puix que podria passar simplement que hi hagués una reconstrucció subtil i complexa que mai fos descoberta. Per aquest motiu, Quine proposa una versió encara m& modesta de la tesi que sosté definitivament: (SD3) El nostre sistema del món esta lligat a tenir alternatives lbgicament incompatibles pero empíricament equivalents que, en el cas que les descobríssim, no veuríem cap manera de reconciliar-les per reconstrucció de predicats. 1.3.2. Subdeterminació de la teoriajsica i indeterminació de la traducció La traducció radical del llenguatge alik, pel fet que en aquest s'expressa la teoria física dels nadius, esta lligada a tenir alternatives lbgicament incoinpatibles pero empíricament equivalents que, en el cas que les descobríssim, no veuríem cap manera de reconciliar-les per reconstrucció de predicats. Assumint el concepte verificacionista del significat de Quine, que identifica significat amb evidencia, cal admetre que de la mateixa manera que el conjunt de totes les observacions possibles no determina una única formuC= {cp*: cp E L, cp* = A(] 5 ,S rp, i n = God(Dem(rp))} Per decidir si una fórmula pertany o no a C, nornb cal comptar les seves repeticions internes i mirar si el nombre de repeticions és el nombre Godel de la prova de la fórmula. 90 Enrahonar 23, 1995 Joan Pages lació de teoria física, la traducció dels enunciats observacionals dels nadius tampoc no determina una única traducció de la seva teoria física. És a dir, que, si més no, la traducció esta també subdeterminada per l'observació. En aquest sentit, es pot afirmar que Quine atorga el mateix estatus epistemolbgic a la física i a la traducció: ates que de la mateixa base observacional es poden construir ontologies diferents, analogament també se'n poden construir traduccions diferents. Observi's, pero, que la subdeterminació, sigui de la traducció o de la física, és una tesi epistemolbgica, no ontolbgica, en el sentit que no afirma pas que les teories alternatives siguin vertaderes. El que diu és que estan garantides per igual per la mateixa evidencia empírica. De fet, si parlem de teories físiques no té pas sentit afirmar que n'hi ha algunes que són igual de vertaderes. La raó és la següent: es pot afirmar que certes teories físiques estan garantides per igual ates que estem parlant dins d'una mateixa teoria de l'evidkncia (i.e., l'epistemologia naturalitzada de Quine), perb no té sentit afirmar que són igual de vertaderes, perque en afirmar-ho no podem pas estar parlant dins de la mateixa teoria d'objectes. És a dir, si s'afirma que certes ontologies són vertaderes, des de quina teoria d'objectes es fa aquesta afirmació? Per Quine no hi ha una filosofia primera i, per tant, estem sempre obligats a parlar des d'una de les alternatives (contingent i susceptible de ser modificada per una altra) que estableix que hi ha i que és ~ertader~~. Per la seva banda, la traducció no només esta subdeterminada, sinó que esta també ontolbgicament indeterminada, ja que les teories alternatives suposades són compatibles amb la mateixa teoria d'objectes, i, per tant, poden ser formulades des d'ella. Si a dos suposats fets semantics els corrrespon el mateix fet físic, no són dos fets semantics sinó un: Quan dic que no hi hafact of the matter, tot considerant, posem, dos manuals de traducció, el que vull dir és que els dos manuals són compatibles amb totes les mateixes distribucions d'estats i relacions de partícules elementals. En un mot, són físicament equivalents36. En un altre Iloc, tot distingint I'estatus de la traducció del de la física, Quine formula una restricció semblant, pero en termes conductistes: La indeterminació de la traducció es diferencia de la subdeterminació de la teoria física en que, pel que fa a estar en la veritat o en un error en relació amb els manuals de traducció, només hi ha la conducta dels nadius3'. 35. Gibson, R., ((Translation, Physics and Facrs of the Mattern, a The Pbylosophy of KK Quine (Ch. 5), Ed. L.E. Hahn i P.A. Schilpp, La Salle, Open Court, 1986. 36. «Things and Their Places in Theoriesn, a Theories and Things, Harvard University Press, 1981, p. 23. 37. dndeterrninacy of Translation Again)), p. 9-10. Inte1,ligibilitat de la resi quineana de la indeterrninació de la traducció Enrahonar 23, 1995 91 2. Arguments contra la intelsligibilitat de la tesi d'indeterminació Els arguments de Searle38 i Geme~~~ Tesi de Searle (1). La tesi d'indeterminació és una reducció a I'absurd del conductisme lingüístic. L'argument que Searle dóna en favor de la seva tesi és el següent. Intuitivament, hi ha una diferencia entre el significar amb una expressió, posem 'Rabbit', conill, part no separada de conill o fase de conill. Ara bé, el significatestímul de 'Rabbit' és identic al de 'Conill', 'Part no separada de conill' i 'Fase de conill'. Per tant, si tota distinció de significat hagués d'estar fonamentada en una distinció en el significat-estímul, no hi hauria cap distinció de significat com la suposada per les expressions esmentades. Encara que consideréssim I'ús d'altres expressions del llenguatge i les seves estimulacions associades, com ara aquelles que constitueixen l'aparell referencial de la nostra Ilengua, que són les que intuitivament faríem servir per construir oracions que ens permetrien de fer les distincions de significat proposades (i.e., un enunciat com ara '1s this rabbit the same as that?', tot assenyalant alternativament dos conills en una escena), si atenem només al seu significat-estímul no obtindrem el resultat desitjat (perque podríem considerar que l'expressió que hem traduit per 'the same as' significa ser part de, tot preservant l'associació entre el patró d'estimulació i la resposta verbal a l'en~nciat)~~. Penso que l'argument, tal com Searle el formula, no és correcte. De tota manera, pot ser reformulat a partir de la distinció següent. L'afirmació «no hi ha cap diferencia entre afirmar que 'rabbit' significa conill o part no separada de conilln té dos sentits: a) Hi ha un únic significat per als termes 'conill' i 'part no separada de conill'. b) Els termes 'conill' i 'part no separada de conill' tenen significats diferents, pero no esta pas determinat si aquests són els expressats respectivament per 'rabbit' o 'undetached rabbit part', o viceversa. Searle, en aquest cas, fa servir l'afirmació com a premissa en el sentit (a), i construeix un argument quinea per concloure la negació de la premissa en el sentit d'(a). Pero pel que fa a la conclusió del seu argument, és només en el sentit (b) que el significat de l'expressió 'rabbit' esta indeterminat. És cert que en l'estadi de la traducció radical tot el que el lingüista té a l'abast pel que fa al significat d'una expressió és preguntar davant de l'estimulació visual adient, per tal d'anar perfilant el significat-estímul d'aquesta, pero aixb no treu que per als nadius hi hagi tota una serie d'estimulacions no visuals que formen 38. Searle, John, «Indeterminacy, Empiricism and rhe First Personn, ]ournal of Philosophy, 84 (1987), p. 123-146. 39. Gemes, Ken, «The Indererminacy Thesis Reformulared>>, Journal ofPhilosophy (1991), p. 71-108. 40. Searle, p. 124-125. Els exemples estan lleugerament modificars per mor de la claredar. 92 Enrahonar 23, 1995 Joan Pagks part del significat de l'expressió, en el sentit explicat a la secció 1.2., i que no estan recollides en la noció de significat-estímul. Per exemple, és un fet que els anglesos assentiran a 'Are al1 rabbits animals?' davant de qualsevol estimulació visual present, de manera que el patró d'estirnulació auditiu corresponent a la proferkncia de l'enunciat formara part d'allo que hern anornenat significat holístic afirmatiu del terrne. D'altra banda negaran 'Are al1 undetached rabbit parts animals?', de manera que el patró d'estimulació auditiu corresponent a la proferkncia de l'enunciat formara part del significat holístic negatiu del terme. El rnateix passara arnb tota una Amplia garnrna de predicats que són aplicables a un terme perb no a I'altra, i viceversa. Es constata així el fet que els significats de 'rabbit' i el dl'undetached rabbit part', siguin quins siguin els termes que els corresponen en catala, estan relacionats directarnent arnb els significats d'aquelles expressions -predican-, siguin quins siguin els termes que els corresponen en catala, que se'ls apliquen provocant assentirnent. Pero hi ha tot un grup de predicats que podern aplicar a l'un perb no a l'altra, i viceversa. Es pot inferir d'aixo que els significats de les expressions 'rabbit' i 'undetached rabbit p.art' són diferents, tot i que no esta determinat si aquests significats corresponen als significats dels termes del catala que cadascú de nosaltres associa convencionalment a cadascun dels termes, o bé a alguna perrnutació dels mateixos. Respecte a I'argurnent reforrnulat, hi ha ben poca cosa a dir. És cert que la tesi de la indeterrninació de Quine va contra les nostres intuicions. En aquest cas, si un pensa que aquesta raó és prou bona com per refusar la tesi, i que aquesta és conseqükncia del seu conductisme radical, el que tarnbé cal és refusar-lo i mirar de construir una teoria alternativa. Pero I'objectiu de Searle en el context de l'article esrnentat no és aquest. Creu que el propi Quine és conscient que les conseqü&ncies del seu conductisrne radical són absurdes i que altres elernents de la seva teoria no són sinó un intent sense kxit de salvar la seva teoria de l'escepticisrne. Tesi de Searle (11). La doctrina de la relativitat ontolbgica és un intent frustrat de fer front a les conseqüencies absurdes que es deriven de la inescrutabilitat de la referencia, que al seu torn és conseqüencia de la indeterminació del significat de I'apare11 referencia1 del Ilenguatge. (Aquesta última indeterminació implica la inescrutabilitat de la refertncia, puix que si cap fet no por decidir sobre si A significa B o C, aleshores cap fet pot fer decidir si A refereix a B o a C.)*'. Searle afirma que el fet que les conseqü2ncies de la inescrutabilitat de la referencia són absurdes és reconegut pel propi Quine: Sembla que nosaltres mateixos ens hem anat conduint a la posició absurda que no hi ha cap diferencia, sigui en termes intralingüístics o extralingüístics, objectius o subjectius, entre referir a conills o a parts de conills o a fases de conills [. . .] 41. Searle, p. 127-128. 1ntel.ligibilitat de la tesi auineana de la indeterminació de la traducció Enrahonar 23, 1995 93 Segurament aixb és absurd, perquk implicaria que no hi ha cap diferencia entre el conill i cadascuna de les seves parts o fases [. . .] Sembla que la referencia ha esdevingut quelcom sense sentit, no només en la traducció radical sinó a casa42. L'afirmació «no hi ha cap diferencia entre referir a conills o a parts no separades de conill)) té dos sentits: a) Hi ha una única referencia per als termes 'conill' i 'part no separada de conill'. b) Els termes 'conill' i 'part no separada de conill' no tenen la mateixa refertncia, perb no esta pas determinat quina classe d'objectes correspon a cada terme (i.e., si refereixen als conills i a les parts no separades de conills respectivament, o viceversa). Observem també que de l'afirmació interpretada en el sentit (b) no se segueix pas que no hi hagi diferencies entre ser un conill i ser una part no separada de conill, mentre que sembla que sí que se segueix si la interpretem en el sentit (a). Penso que aquesta és una bona raó per pensar que quan Quine &rma que ((no hi ha cap diferencia entre referir a conills o a parts no separades de conill)), ho fa en el sentit (a). Aquesta distinció entre els dos sentits (a) i (b) permet distingir dues versions de la tesi de la indeterminació de la referen~ia*~: (IR1). Dos sistemes d'hipbtesis analítiques -tots dos compatibles amb totes les disposicions a la conducta dels parlantspoden diferir en assignar diferents referents a les mateixes expressions tot alterant I'ontologia global. (IR2). Dos sistemes d'hipbtesis analítiques -tots dos compatibles amb totes les disposicions a la conducta dels parlantspoden diferir en assignar diferents referents a les mateixes expressions tot mantenint I'ontologia global. Quine no distingeix explícitament entre (IRI) i (IR2). De fet, en el text que segueix a la cita anterior passa de l'un a l'altre sense escnípols. Curiosament, comenca, tal com hem vist, arnb (IRI), perb en el moment de formular la relativitat ontolbgica passa a (IR2). Penso que la distinció és important i la raó és la següent. Si s'accepta (IRI), cal acceptar els arguments de Searle que fan la tesi de la inescrutabilitat de la referencia absurda (essencialment per la raó que dóna el propi Quine i que hem esmentat) i la doctrina de la relativitat ontolbgica inintel.ligible. D'altra banda, si s'accepta (IR2), perb es refüsa (IRI) no es dóna cap de les dues conseqüencies de l'altre posició. Cal afegir-hi, perb, que Searle, en contra del que pogués semblar pel que estem dient, no entén pas l'afirmació ((no hi ha cap diferencia entre referir a conills o a parts no sepa42. «Ontological Relativityn, p. 47-48, citat per Searle, p. 130. 43. Davidson, Donald, «The Inscrutability of Referencen a Essays on Tmth andínterpretation, Oxford U.P., 1984, p. 228. 94 Enrahonar 23, 1995 Joan Pagks rades de conilln en el sentit (a), sinó en el sentit (b). De fet, és (IR2) la versió que ataca. Per tal de contrastar (IRI) i (IR2) i mirar d'assenyalar quines dificultats pot comportar sostenir la primera, vegem I'exemple següent. Una permutació d'un conjunt A en si mateix és una funció d'A en A. Considerem ara una estructura simple com ara E = 4,P1 ,..., P,z>, on A és un conjunt i Pl ,..., P, subconjunts d'A. Donada una permutació F d'A, la permutació d'E respecte a F és l'estructura F(E) = <F[A], FIPl], ..., F[P,J>. Considerem ara els conjunts A = {Fido, Dido}, P = {Fido} i Q = {Dido} i l'estructura E = 4,tQ>. Sigui F la permutació que assigna Fido a Dido i Dido a Fido. Sigui G la permutació que assigna Fido a Fido i a Dido. Així, la permutació d'E respecte a F és F(E) = <F[A], F[P], F[OJ> = <{Fido, Dido}, {Fido}, {Dido}>. 1 la permutació d'E respecte a G és: G(E) = < G[A], G[P], G[OJ> = <{Fido}, {Fido}, {Fido}>. Considerem ara un llenguatge que conté només els termes singulars 'Fido' i 'Dido', els termes generals i): 'Q: Són oracions d'aquest llenguatge les de la forma 'u (3', on u és un terme general i (3 un terme singular. Suposem que els parlants d'aquest llenguatge assenteixen sistematicament a (I)'PFido', (1I)'QDido' i que neguen sistematicarnent (1II)'PDido' i (1V)'QFido'. Suposem, a més, que cap dels termes del llenguatge és referencialment discriminable per ostensió. Considerem l'esquema de referencia homofonic (TI): (TI): 'Fido' refereix a Fido, 'Dido' refereix a Dido, 'P' refereix a P (={Fido}), ' Q' refereix a Q (={Dido}). A partir de les permutacions d'estructures anteriors, (T2) i (T3) s'obtenen de (TI): (T2): 'Fido' refereix a F(Fido) (=Dido), 'Dido' refereix a F(Dido) (=Fido), 'P' refereix a F(P) (= {Dido}), ' Q' refereix a F(QI (={Fido}). (T3): 'Fido' refereix a G(Fido) (=Fido), 'Dido' refereix a G (Dido) (=Fido), 'P' refereix a G(P) (={Fido}), ' Q' refereix a G(Q) (={Fido}). Observi's que (TI) i (T2) són totes dues compatibles amb les disposicions lingüístiques dels parlants envers (1)-(IV), assignen diferents referents a les mateixes expressions i es manté l'ontologia global (l'univers de l'estructura). (TI) i (T2) són manuals del tipus dels que (IR2) postula. Per la seva banda, Intel~ligibilitat de la tesi quineana de la indeterrninació de la traducció Enrahonar 23, 1995 95 (TI) i (T3), pel fet que assignen diferents referents a les mateixes expressions, tot alterant l'ontologia global, serien manuals candidats a ser del tipus postulat per (IRI). Pero (T3) no és compatible amb les disposicions a la conducta dels parlants envers (1)-(IV). La simplicitat de I'exemple pot fer semblar que és enganyós. Per contra, penso que en el cas dels llenguatges naturals el problema es repeteix: cap sistema d'hipbtesis analítiques compatible amb les disposicions lingüístiques dels parlants pot assignar els mateixos referents a 'rabbit' i 'undetached rabbit part'. Dit d'una altra manera, sigui quin sigui el predicat per a la identitat de l'angles, sera un que, aplicat a 'rabbit' i 'undetached rabbit part' en una oració, moura els seus parlants al dissentiment. Prenem ara (IR?), la versió més debil de la indeterminació de la referencia, per tal d'exposar la doctrina de la relativitat ontolbgica. Sabem que I'ostensió no ens permet de fixar (en sentit (b) ara) la referencia de 'rabbit' i 'undetached rabbit part'. Es podria pensar aleshores que la referencia pot ser fixada lingüísticament a través de l'elecció d'un sistema d'hipbtesis analítiques pel Ilenguatge en qüestió. Per exemple, tot prenent un dels sistema, podríem dir que 'rabbit' refereix als conills i que 'undetached rabbit part' refereix a les parts no separades de conills, en relació arnb el sistema escollit. Ara bé, representa tot aixo que s'ha aconseguit fixar la referencia dels termes 'rabbit' i 'undetached rabbit part', i que, en conseqüencia, després de tot, la referencia resta determinada en el sentit df(IR2)? La resposta és que no: amb tot aixo la referencia continua indeterminada en el sentit de (b). 1 és així com ha de ser: no hi hafact of the matter sobre si, posem per cas, 'rabbit' refereix als conills o a les parts no separades dels conills, ates que la inescmtabilitat de la referencia comenp a casa, si donem la resposta: (('rabbit' refereix als conills)), encara hi ha indeterminació (en el sentit de (b)) pel que fa a que refereix 'conill', i, per tant, la resposta no és concloent. 1 que és, aleshores, el que nosaltres fem en la practica que ens duu a creure que la referencia esta determinada? De la mateixa manera que en la construcció de la nostra teoria del món ultrapassem tota evidencia posible, el mateix fem en l'aprenentatge del llenguatge, que és un procés paral.lel a l'anterior. En mar més eda de l'evidencia disponible, en tots dos casos, l'individu omple els buits deixats per aquesta. En casos com els que ens ocupen, en avancar en el domini del llenguatge, gricies entre altres coses a l'ús de la traducció homofbnica, quan l'individu ja disposa de bona part de I'aparell referencial del Ilenguatge, s'assabenta que termes com ara 'conill', 'fase de conill', han de tenir referencies diferents (e.g., si '1' és lthipot&tic predicat per a la identitat, aleshores els parlants negaran 'Conills 1 fases de conills'), pero l'evidencia no determinara pas en cap moment quina clase d'objectes va amb quin terme. És ell qui ha d'omplir arbitrariament aquests buits, i ho haura de fer de manera que no hi haura mai cap mena de comprovació empírica per contrastar si la seva elecció és la correcta; precisament perque no n'hi ha cap de correcta, perque l'elecció és, en certa mesura, arbitraria. Pel que fa a la traducció de la nostra propia Ilengua (i.e., a la traducció dels idiolectes dels nostres veins al nostre idiolecte), que és on resta en última instancia la nostra solució practica al problema