Ressenyes

CONDORCET, La historia corn a n'hcia de la raó, Ed. Laia, Barcelona 1984. Ara que tant es parla de crisi de la modernitat, l'edició de 1'Esbós d'un quadre historic dels progressos de l'esperit huma de Condorcet -en la col.lecció ((Textos Filosofics» d'editorial Laiaa cura d'Arnau Puig, pot ser una excusa ben trobada per ajudar-nos a reflexionar sobre el concepte i1.lu.strat de la historia que sembla haber entrat ara -i qui sap si per sempreen hores foscants. Gairebé per sarcasme, les noves aparicions de Condorcet en llengües peninsularsl arriben quan entre la comunitat intel.lectua1 es destapa la sospita que els bells temps de la confianca en la recta raó i en el progrés han periclitat. És adhuc possible que la vella il.lustració, degradada a «raó instrumental», no es noti gaire a faltar en el treball diari dels homes que, abans d'abolir-la en el cervell, l'havien degradada en la practica social. Podrem establir encara avui un dialeg amatent amb Condillac, sense que se'ns escapi un somriure burleta, de superioritat, o realment, corn han gosat escriure Monique i Francois Hincker2: «Il est des noms qu'on respecte pour mieux les oublier»? La resposta a aquesta pregunta no és superflua: llegir Condillac amb profit no dependra tant de la possibilitat d'entendre a la lletra el seu missatge, corn de l'esforc per reinventar-lo i fer-li un lloc en la genealogia de la racionalitat historica. Per a una lectura de Condillac escaient als nostres temps de crisi, poc sentit tindria resseguir un hipotetic fil historiografic modernitzador: per exemple, el «progrés» que avui sembla exhaurit entre retoriques ecologiques. En una celebre i optimista conferencia dels anys de postguerra, Alexandre Koyré3 inicia aquest malentes afirmant 1 Ultra l'edició catalana, l'Esbós es troba al rnercat en castella (Editorial Nacional, 1980). 2 Monique et Francois HINCKER: Prefaci i notes a 1'Esqulsse en I'edició «Les classiques du peuple~, de l'editorial del Partit Comunista Frances ~(Editions Sociales». El lector haura endevinat que el prefaci segueix fil per randa les teories de Geoges Léfevre i, per tant, es fa una lectura jacobina de la revolució francesa. 3 Alexandre KOYRÉ: «Condorcet», Journal of the History ofldeas, vol. IX, abril 1948, pp.,129-152; posteriorrnent, es publica en frances en el volurn Etudes d'Histoire de la pensée philosophigue, Arrnand Colin, París 1961, pp. 95-115. Hi ha que 1'Esbós era «una finestra oberta vers el futurn, «al mateix temps testament i professió de fe». Pero, que significaran avui aquestes paraules quasi mhgiques si arreu se'ns diu que cal esborrar el futur dels nostres cors, i sentim una malfianca instintiva devers la historia intuida corn a arxiu de les mancances de l'home. La revalorització de Condorcet avui entre nosaltres depen fonamentalment de la possibilitat de pensar una nova il.lustració, o el que és el mateix, una nova confianca en l'home corn a subjecte de dret. Repensar la historia amb conceptes il.lustrats significa, doncs, no tant fer confianca a l'esdevenidor o a qualsevulla categoria transhistorica sinó -i sobretotafirmar que els individus i les societats són creadors de valors. El merit d'una historia ilhstrada -cal reconeixer a Koyré haver-ho explicitatesta sobretot en la seva possibilitat d'enfrontar-la amb el model romantic; contra l'organicisme tragic, incapac de veure en l'home un agent transformador i perdut en la nostalgia del passat, la historia il.lustrada situa corn a valor central el subjecte en tant que factor de canvi i afirmador del present. En aquest context, el marques de Condorcet és una peca bkica per a la reconstrucció d'una futura i hipotetica nova historia ildustrada, car ell és l'únic dels «philosophes» en veure corn la revolució francesa «ha donat per acabada la historia de l'allilierament i ha iniciat la de la llibertat~4 i a treure'n llicons. Botxí del món antic i estantís en havia nascut, víctima del món nou que mai no arriba a comprendre plenament en allo que tenia de dinamic, Condorcet és una figurair&+ ca i incapac de conciliar fidelitats contraposades; que gairebé sembla la prefiguració de tants intel.lecruals moderns intimament escindits en la pugna entre el que és just i el que és, simplement, necessaris. L'ambigüitat entre política i filosofia que el mestre de Condorcet, Voltaire, havia sabut jugar tan bé, ja no fou possible en la segona generació ilslusuna reedició a Gallirnard, París 1971, pp. 103-126. Tradui'rn de I'edició nord-americana del Journal. 4 KOYRÉ: QP. Cit., p. 140. 5 KOYF& QP. Cit., p. 141. Reprodueix un text significatiu de Condorcet: «Diré de mi rnateix si se'rn dernana quina és la primera regla de la política? Ser just. La segona? Ser just. La tercera? Ser just». trada; idhuc cstilísticament la barreja heterogenia de disciplines i materials que alguns han blasmat en Condorcet6, és conseqüencia d'una determinació conscient segons la qual el benestar del genere huma s'identifica, en última instancia, amb una política autenticament democratica, és a dir amb legalitat formal, d'administració sobre les coses. Entendre 1'Esbós de Condorcet vol dir, a parer nostre, observar un model d'historia que, al mateix temps que es reivindica corn a científica, esta profundament vinculada a la lluita per la construcció d'un ambit de poder a escala humana. És aquí que Condorcet reconcilia educació i poder corn a dues formes d'establir el control sobre el social. Hi ha en tota l'obra del nostre autor una conseqüencia radical entre el jove economista fisiocrata, partidari de suprimir rendistes i financers, i el madur polític republica moderat que vol traduir a "escola francesa una revolució radical corn la d. i 89. Es tracta de dues formes, que es volen complementaries, de realització d'una moral. Així el veiem escriure indignat a Turgot: «El Parlament i un 'gébut'' a la "Comédie Frangaise" absorbeixen tot l'interes: es tracta de saber si Lekain sera reemplacat i el canceller desplacat, i no si el poble de lYOrleanais i el Gatinais tindra pa7~. iPodra estranyar, doncs, que el1 mateix acabi reivindicant la confusió entre educació i política? Quan la revolució triomfant li ofereix una migrada possibilitat de realització dels seus ideals, deixa anar pel boc gros que: «Una de les utilitats de la nova forma d'instrucció que millor poden fer-se notar és la de portar la filosofia a la política, o millor dit, confondre-les»8. Política és el Per exemple Pierre JULIARD (Philosophies of Language in Eighteenth Century in Frunce, Mouton. L'Haia 1970) blasma l'enunciació eclectica de la idea de progrés i valora 1'Esbós exclusivament en la mesura que hi apareix una teoria del llenguatge corn a mira11 del progrés (p. 62). 7 Carta a Turgot (4 de desembre de 1770); citat per Georges WEULESEE a Le mouvement phisiocratique en France. De 17562 1770. Mouton and Johnson Reprint Corporation. L'Haia 1968, p. 226, vol. l. 8 1 el text de l'lnforme i projecte de decret continua: ~Nornés hi ha dues menes de política: la dels filosofs que recolza en el dret natural i la raó i la dels intrigants que ells fonamenten en el seu interes i que, per a trobar creduls, aconom que ara ha agafat la negació del ve11 món, i CondorceL s'afegeix a la crítica una mica a les palpentes pero amb el convenciment que l'acció transformadora és, més enlla de qualsevol altra consideració, un acte de justícia. El rossec moral de l'autentica il.lustració és ben lluny de la instrumentalització de la raó, malgrat les caricatures posteriors del neopositivisme. Sense aquest postulat previ, la consideració condorcetiana de la historia pot semblar un injustificable apriorisme, quan no es pretén altra cosa que situar-se a posteriori de l'evolució de la humanitat i extreure'n les línies mestres que configuren les societats. És, doncs, un doble joc de moralitat el que podem aprendre de la lectura de Condorcet. Per una banda, es proposa recuperar la moral (l'aprenentatge) que ens forneix la historia passada i, per altra, es tracta de divulgar la moral (l'eticitat) que es deriva d'una situació absolutament nova en la historia de la humanitat, es a dir: la revolució francesa entesa corn a realització de la llibertat. Voltaire i Turgot en Condorcet La teoria condorcetiana de la historia 6s deutora d'una tradició que és possible personificar en dos noms; els de Voltaire i Turgot, que amb D'Alembert són els mestres culturals més importants del nostre autor i li obren les portes dels salons del moment. És aquesta influencia explícita la que ha fet parlar d'un suposat eclecticisme de Condorcet, tot passant per alt la innovació que suposa 1'Esbós respecte als plantejaments anteriors. Després de Montequieu ja no era possible pensar la historia corn a repetició de formes, ni podia repetir-se el ve11 argument maquiavel.lic de la +rtuna» que s'havia allargat fins La Rochefoucauld corn a criteri per a comprendre el món9. Calia trobar un fil explicatiu de la realitat més consistent i capac, sobretot, de justificar un criteri de variació que fes comprensible la modernitat. En lor'eixen amb principis de conveniencia i pretextos d'utilitatn. Vegeu en castelli Escritos Pedagógicos, Espasa-Calpe, Madrid 1921, p. 113. 9 Mkima 435: «La Fortuna i l'humo; governen. el mónn. Vegeu la traducció castellana de les Máximas. Akal, Madrid 1984. aquest nou plantejament ilhstrat hi ha, amb Condorcet, altres tres esforcos importants: el de Voltaire en l'«Essaig sobre els costurns» (1756); el de Turgot, «Discursos sobre la historia» (3 de julio1 i 11 de desembre de 1750); i l'avui obligat Volney, autor en el període revolucionari de ~Ruines de Palrnira, o rneditacions sobre les revolucions dels impwis* (1791). Quan Condorcet es posa a interpretar la historia és obvi que pesen els antecedents culturals, pero sobretot hi ha en el text una reflexió sobre el procés descristianitzador de l'any II(hivern del 1793 -primavera del 1794) que es duia a terme en els mateixos moments de redacció de l'obra. El canvi de mentalitats que ha estudiat Vovelle el converteix en un polític liquidat i, des de l'amagata11 prestat per 1; vídua ~ernet, declarat fora de la llei com a girondí i sense llibres de consulta, el filosof utilitza la reflexió sobre la historia per fer un últim intent d'intervenció política. La transformació de mentalitats de l'any 11 posa fi al ve11 món teologic i n'inaugura un altre científico-positiu al qual cal repetir, per darrera vegada, la llicó de la confianca en l'home creador de valors. NingÚ, pero, no l'escoltara. Su'icidat amb el verí que segons la llegenda li facilita Gabanís, la seva mort només servira perque el millor deixeble de Rousseau, Robespierre, es ratifiqui en les posicions del seu celebre «Discurs als Jacohn~ del 23 d'abril de 1792 en que es distanciava de la vella i exhaurida 11-lustració: «Si els nostres mestres del pensament són academics, amics de D'Alembert, no tinc res a respondre, sinó que les reputacions del nou regim no poden assentar-se sobre reputacions antigues». La historia, que individualment es tanca per a Condorcet amb un fracas rigorós, tant que encara avui manca una edició científica i fiable de les seves obres completes, no s'aturava, pero, en qüestions de detall. A l'engros expressava una certa racionalitat. Si Voltaire havia ensenyat a «pensar la historia en filosof~lo i Turgot mostrava la interrelació dels progressos i l'estructura de la historia com a sistema" era obvi que calia vehicu10 Sobre la teoria de la historia en Voltaire, vegeu «Cuatro visiones de la historia occidental» a J. FERRATER MORA: Voltaire o la visión racionaltsta, Sudamericana 1958. 11 El ministre fisiocrata Turgot ha patit una considerable lar aquests dos esforcos per a fer la llum en 1';s- - ser historie, pero l'originalitat de Condorcet no esta en la síntesi de teories anteriors, ni en l'esforc per a trametre a la revolució l'heretatge del passat filosofic, sinó justament allí on se'n separa per assolir la seva propia veu. Malgrat ser deixeble i compilador de la prime. ra edició postuma d'obres completes de Voltaire, Condorcet se'n separa en dues idees fonamentals: el concepte d'ordre historic i el caracter no apologetlc de la seva historial*. Com a fisiocrata tende:x a considerar que les lleis historiques representen regularitats obtingudes a partir de fets economics i no tan sols en la lluita contra els prejudicis de la raó. Si com a historiador reconeix en Voltaire el merit d'haver estat amatent els canvis estructural~, per altra banda lamenta el subjetivisme que fa de 1'Essaig sobre els costurns una obra d'agradable lectura pero mancada de cientificitat". Per a Voltaire la historia era una eina més que podia aprofitar-se en la lluita de la raó contra la superstició, útil sobretot per a mostrar com ~l'opinió ha fet canviar gran part de la terra. No tan sols han desaparegut imperis sense deixar traca, també les religions han estat engolides en aquestes vastes ruines~14. Condorcet, sense negar aquesea possibilitat, pretén fer quelcom més científic, introduir la matematica social, és a dir la teoria de probabilitats, en la reflexió historica. Les intu'icions de Voltaire, expressades acientíficament en les primeres planes d'El segle de Lluís XIV, havien d'assolir una formalització coherent urnala sortn: els economistes el consideren filosof i els filosofs segurament el prenen per economista. No figura en el volum quart del Diccionari de Filosofia de J. FERRATER MORA. Per a les cites que aquí donem de les seves obres utilitzem els textos de El progreso en la historia universal, Editorial Pegaso, Madrid 1941; amb un proleg signat per J.M. (Julián Marías?). 12 Vegeu B.L. MECK: La Fisiocracia, Ariel (Ariel Quincenal), Barcelona 1975. 13 Vegeu CONDORCET, Vz'e de Voltaire, Ed. Cres, s.d., París: «Una tal obra només podia agradar a filosofs [...] pero l'assaig de Voltaire sempre sera per als homes que exerceixen la raó una lectura deliciosa, per la tria dels objectes que l'autor ha presentat, per la rapidesa de l'estil, per l'amor a la veritat, a la humanitat que domina totes les planes [...l. No és la historia dels segies la que l'autor ha recorregut, sinó el que hauríem volgut retenir de la historia)) (pp. 75, 76 i 77). 14 ((Remarques pour servir de supplement a l'essai sur les moeurs., IV Du pouvoir de l'opinion. i és ben possible que la divisió condorcetiana de la historia de la humanitat en deu períodes sigui una evolució raonada a partir de l'afirmació dogmitica de Voltaire segons la qual la humanitat ha passat quatre grans epoques de veritable grandesa: la Grecia dels segles v i rv, la Roma de Cesar i August, el Renaixement florentí i el segle de Lluís XIV a Franca's. Per a Condorcet, en canvi, només existeix una autentica felicitat que cal situar en l'esdevenidor quan s'albira: 4'especie humana alliberada de totes aquestes cadenes, sostreta a l'imperi de l'atzar, al dels enemics dels seus progressos, i encaminada amb pas ferm i segur per la ruta de la veritat, de la virtut i de la felicitat»l6. Els treballs dels homes han de garantir aquesta felicitat futura sense caure en el parany d'hipotetiques arcadies, uns pugnant per l'autosuperació humana en el camp del concret i de la ciencia, que a partir de l'epoca setena de la historia humana ens ha fornit l'eina segura per a la transformació del mónl7. Cal simplement emprar-la amb bon juí i, per tant, esdevé gratuita tant la invocació al pretes progressisme de la religió que havia defensat Turgot, corn el deisme volterii professat per Condorcet en els temps prevists a la revoluciól~. Tampoc no és linial la relació TurgotCondorcet; el ministre progressista de Lluís XVI li és proper, ultra l'afinitat política en el partit dels fisiocrates, en dues teories basiques. Per una banda Turgot havia afirmat que una historia universal racionalment explicada ha de mostrar la interrelació dels fetslg, pero, a més, havia proposat un model racional d'historiador que anticipava de cent anys la llei dels tres estadis de Comte20. En ~ur~otla historia és expressió de la raó que es manifesta ara corn a filosofia després d'haver15 D'El segle de Lluh XN hi ha traducció castellana, Fondo de Cultura Económica, Mkxic. 16 CONDORCET, Esbós, p. 240. l7 CONDORCET, op. cit, pp. 125 i SS. 18 TURGOT, Primer discurs, p. 24. 19 Vegeu TURGOT: Segon Discurs, 11 de desembre de 1750. «Pero un progrés encara mis gran s'acosta perque es descobreix aquesta mútua dependencia de totes les veritats que encadenant-se entre elles, ildumina unes mitjanpnt les altres; perque cada dia afegeix quelcom a la immensitat de les ciencies, cada dia les fa més ficils, perque els metodes es multipliquen amb els descobriments, perque les bastides van pujant al mateix temps que els edificis.~ ho estat corn a religió. Condorcet, tanmateix, rebutja aquesta teleologia historica subjectiva, corn ha observat Yvon Velaval21, descontent perque hi troba a faltar les possibilitats de donar-li expressió rigorosa i formulació científicomatemitica. L'intent, fracassat, de Condorcet és el de bastir una matemitica social que permeti introduir totes les variables que constitueixen els fets historics, plantejant així el que sera nucli de les reflexions romantiques: el pas del quantitatiu al qualitatiu. Que la raó vulgui abastar tot el camp de la historia i que organitzi legalment l'entorn, talment corn Newton o corn la medicina del moment estudiada per Foucault, resulta el punt més conflictiu de la proposta condorcetiana. Sempre podra criticar-se que el seu fos un esquema idealitzat, corn idealitzada era la teoria economica de Quesnay quan reclamava la ~convulsió internan de l'economia que vingué en forma de revolució republicana. En el célebre col-loqui entre Cassirer i Heidegger (Davos, primavera del 1929),22 el primer defensa que els conceptes de llibertat no són coneixences, sinó «perspectives» que no es deixen esquematitzar, mentre el segon criticava, a proposit de Kant, la limitació que a parer seu representava el concepte d'home i de llibertat en la filosofia ilslustrada, proposant que: el'única relació escaient a la llibertat en l'home és que la llibertat s'alliberi ella mateixa en l'homen. Situats en aquesta contradicció, Condorcet ens ofereix en 1'Esbós una oportunitat per reflexionar sobre el doble caracter de la concepció il-lustrada de la historia, que alhora es reivindica corn a lluita contra els prejudicis i instaura el prejudici de la racionalitat, l'únic, potser, que avui pot alliberar-nos. Historia iClustrada versus historia romantica Pensar un text filosofic consisteix a utilitzar-lo per a comprendre el present i situar-lo en la ge20 TURGOT en el Pla dels dos discursos sobre la hUt6ria univer& recoiiit per DwNT DE NEMOURS. Edició citada, pp. 88 i SS. 21 Yvon BELAVAL: Esquüe. Presentation. Edició Librairie Philosophique J. Vrin, 1970, París, p. XII. 22 Débat sur le Kantisme et la Philosophie, Editions Beauchesne, 1972, especialment les pp. 30, 31 i 39. nealogia d'aquesta feble conquesta que anomenem la racionalitat i que, en definitiva, ara sabem que és, només, una de les racionalitats possibles. Per aixo mateix, pensar Condorcet no és únicament situar-lo en el seu context sinó enfrentar-lo amb els seus crítics. Una comparació VolneyCondorcet podria dur-nos ben lluny en aquest camí, fins a mostrar com el primer representa la vella aristocracia incapac d'adherir-se a una labor transformadora que vagi més enlli de l'assumpció de topics formal$'. Si, d'entrada, trobem una certa similitud de punts de vista, conseqüencia d'una evolució intel-lectual i una militincia política compartida, la diferencia bbica entre ambdós consisteix en la capacitat per a donar la benvinguda als temps nous i a l'inconegut que, mentre espanta el comte Volney, exalta i ilalusiona el marques de Condorcet pel que significa d'expansió de la raó. Així, mentre que Volney reclama un ((cabdill poderósn que exerceixi d'ordenador en el caos postrevolucionari, i assumeix el tema platonitzant del legislador universal, bé que amarat d'un empirisme ingenu24; Condorcet, més radical, rebutja l'idea d'un ordre establert en la natura i entén el dret natural com a realització col.lectiva de la raó i com a desenvolupament de potencialitats constructives alliberades del jou de l'antigor i l'autoritat no acreditada per la practica social. Pero, el punt central de la teoria illustrada de la historia i, per tant, de 1'Esbós és l'afirmació de la racionalítat -i de la cienciacom a constructora de la vida. Malgrat que aquesta postura hagi estat derrotada pels qui demanen al passat: «Cor! Ardor! Sang! Humanitat! Vida!»25; resta, pero, la 23 Constantine Frangois de ~hasseboeuf, cornte de Volney (1757-1820), és també absent del Dtcczonan h Filosof& de J. FERRATER MORA. Pot localitzar-se encara la uaducció castellana de Les Ruines de Palmtra a cura d'Armando Ruiz Gómez, Ed. Edaf, Madrid 1975, amb informacions sobre la seva vida i obra. 24 VOLNEY, op. nt, p. 72, capítol XIV, «Es millorara el genere huma?~. 25 HERDER: Encara unafilosofia de la histhrul, edició a cura de Lluís Sala i Molins, Ed. Laia, Barcelona 1983, p. 102. Per a la confrontació dels models d'histdria ilhstrada i historia romantica, vegeu les pp. 71, 82, 95, 100, 101, 103, 109 i 150 del text dlHerder, adregat contra Voltaire. Per a la crítica neod.lustrada dJHerder, vegeu NIETZSCHE: El viatger i la seva ombra, paragraf 118. pregunta de si el concepte romintic de la historia, amb la seva visió prometeica de la labor humana i el seu subjetivisme absolut, podri donarnos la lucidesa necesskia en aquest final de milleni o, per contra, cal tornar a la confianca en una raó ilslustrada, lliiure fins i tot d'una excessiva confianca en ella mateixa. Ramon Alcoberro Octavi FULLAT, Verdades y Trampas de la Pedagogía (Epistemología de la educación), Ed. CEAC, Barcelona 1984. Vers una cnJtica de la raó educativa Sembla adimks per la major part de pensadors que l'estri fonamental a utilitzar per la filosofia és la racionaiitat, el Logos. Tanmateix, la raó no es pot fer servir sense coneixer els seus límits, és per aixo maceix que al llarg de la historia de la filosofia han aparegut critiques epistemologiques: cal limitar el LOROS, cal posar-li fronteres. - La filosofia de l'educació (entenent aquesta com la reflexió sobre les finalitats, el procés educatiu i els seus components) necessita qüestionar les diverses «formes» que pren la raó aplicada a la paideia. Aquest és l'objectiu prioritari del darrer llibre del professor Octavi Fullat: Vudades y Trampas de la Pedagogía. L'autor estructura la seva obra sota quatre grans apartats: 1. Una introducció sobre l'origen del fenomen educatiu i les relacions que grosso modo es poden establir amb la racionalitat. 2. Analisi de la raó tebrico-educacional. 3. Anilisi de la raó pricticoeducacional. 4. Andisi de la raó crítico-educacional. Passem tot seguit a analitzar-los. 1. Introducció L'home -$'ha dités un animal racional. Que significa aixb? Tot allb que succeeix davant