¿Podem contrastar les hipòtesis epistemològiques?

*PODEM CONTRASTAR # Magí CADEVALL 1. LA PARADOXA DELS PENSADORS POPPERIANS A tal1 d'introducció voldria advertir que sento una gran admiració per Popper, pero que no em considero popperii. L'estima que sento per l'obra de Popper, no es basa merament en el reconeixement de la seva influencia historica decisiva en la filosofia de la ciencia actual, sinó que confesso que l'obra de Popper em sembla que conserva vigencia en molts aspectes i que pot ser font d'inspiraci-8 de treballs moderns. Si malgrat l'anterior reconeixement no em considero popperii, és, entre altres motius, perque l'expressió «pensador popperii* em sembla inconsistent o contradictoria. És possible que existeixin popperians ortodoxos, que tractin d'aplicar acríticament el racionalisme critic a la ciencia social, a la filosofia de l'educació, etc. Pero si tals popperians ortodoxos existissin haurien de ser denunciats per Popper mateix. És molt ficil explicar per que «ser popperii~ és un predicat contradictori. L'actitud fonamental que recomana Popper és l'actitud crítica. És una actitud primiriament recomanada al científic, a fi de millorar les seves teories empíriques. Pero, com indica el terme «racionalisme crític», introduit per Popper a La societat obwta i els seus enemicsl, és legítim i convenient aplicar la crítica no sols a les hipotesis científiques, sinó a altres activitats com la política, les ciencies socials i la filosofia. Per tant l'actitud critica és aplicable a l'epistemologia i concretament a l'epistemologia popperiana. Un popperii conseqüent és, doncs, un pensador que dedica una part important de la seva energia mental a criticar les doctrines epistemologiques de Popper i que per tant, a la llarga, si no vol que es dubti de la seva capacitat intel.lectua1, deixari de ser popperii. En altres mots, la pregunta qsou popperii?~, és una pregunta parcialment paradoxal. Si contesteu que sou popperib, haureu demostrat que no ho sou. Pero si voleu ser popperii, almenys en part, haureu de contestar que no ho sou. A diferencia de la paradoxa del mentider, la para1 K.R. POPPER, La sociedad abzerta y sus enemigos, Paidos, Barcelona 1981, p. 397. doxa present té una solució molt senzilla a la 16gica d'enunciats: és a dir, reconeixer que no es pot ser popperii ortodox. Pero en aquest article voldria defensar la idea que tan desencaminat esti un popperianisme acrític com un rebuig total de les idees de Popper, cosa que no ha estat rara a partir dels anys seixanta. Han existit alguns pensadors popperians heterodoxo~. Llur obra mereix tanta atenció com la de Popper i no se'ls poden aplicar els anteriors arguments. El cas més notori és el de Lakatos. La seva arrel popperiana és molt profunda: en uns anys en que els cants de sirena de l'antilogicisme i el retorn a la historia de la ciencia eren molt temptadors, Lakatos es va atrevir a dividir els epistemolegs en esceptics (Feyerabend), elitistes (Toulmin, Kuhn) i demarcacionistes (Russell, Carnap, Popper). El deniarcacionisme adopta un punt de vista normatiu: «en la tradició demarcacionista, la filosofia de la ciencia és el gos guardia de les normes científiques»2. Per al demarcacionisme, la bona ciencia no és la que té major nombre d'adeptes ni la que defensen les més acreditades autoritats. Diuen que als Estats Units existeixen més estudiants d'astrologia que d'astronomia. Aquest fet podria causar alguna incomoditat a l'epistemoleg elitista, que es veuri obligat a donar una descripció soci~logica prou diferent de les dues sectes. Pero és un fet irrellevant per al demarcacionista, que creu que disposa d'alguns criteris, potser fragmentaris pero no purament sociologics, que li permeten qualificar l'astronomia de ciencia i l'astrologia de pseudo-ciencia. No cal dir que Lakatos es situa ell mateix al costat de Popper en la posició demarcacionista. La seva inspiració és clarament popperiana. Pero, encara que Lakatos tracti d'atribuir les seves propies opinions a Popper (recordeu les seves distincions entre Popper,, Popper,, i Popper )3, de fet va deixar de ser popperii. Va afirmar clarament que la historia de la ciencia falsa el falsacionisme 2 1. LAKATOS, eunderstanding Toulmin,), Mathematics, S&nce and Epistemology, Cambridge University Press, Cambridge 1978, p. 225 i SS. (i qualsevol altra met~dolo~ia). Lakatos, que no renuncia a aplicar el criticisme a l'epistemologia en general, i en particular a les doctrines de Popper, deixa de ser popperia en un doble sentit. En primer lloc, considera falsada l'epistemologia popperiana, i per tant ha de ser rebutjada, o almenys modificada, si hom vol mantenir un mínim de rigor crític. En segon lloc considera que qualsevol epistemologia pot ser falsada per la historia, i per tant el falsacionisme no és un criteri rellevant a l'hora d'avaluar teories. Aquesta introducció ens planteja unes preguntes sobre el caracter de l'epistemologia popperiana. 1) ¿Quina concepció té Popper de l'epistemologia? En particular,. ¿ha especificar quines circumstancies l'obligarien a abandonar el falsacionisme? 2) ¿Quin és l'estatut epistemologic de l'epistemologia? Concretament, tsón contrastables les doctrines epistemolbgiques? 3) ¿Es pot considerar falsada l'epistemologia popperiana? 2. ¿EN QUINES CIRCUMST~JCIES HAURIA D'ABANDONAR POPPER EL FALSACIONISME? Stegmüller ha efectuat una crítica molt severa del racionalisme crític. «Si em sentís inclinat a les exageracions malevoles, diria que el racionalisme crític no ho és en absolut. Diria que al metanive11 és un racionalisme ingenuament metafísic, mentre que al nivel1 objecte és un racionalisme exagerat4.~ És a dir, el racionalisme crític és molt exigent arnb la ciencia i poc exigent arnb l'epistemologia. Aquesta crítica és digna de tenir-se en compte, ja que no procedeix d'un irracionalista, sinó d'un representant de l'escola estructuralista, que encara que es declara kuhnia, intenta fer una reconstrucció racional de Kuhn. Penso que la crítica de Stegmüller té una part important de raó, pero, com ja insinua, és exagerada en dos aspectes. En primer lloc, Popper no és tan exigent arnb els cien3 1. LAKATOS, Apendix a (~Falsification and the Methodology of Scientific Research Programmes),, The Methodology of Scient$c Research Programmes, Cambridge University Press, Cambridge 1978, p. 93. 4 W. STEGMULLER, Est~uctura y dinámica de teonás, Ariel, Barcelona 1983, p. 27. tífics com algunes formulacions primeres de La logica de la investigació cknt2;lica poden suggerir. Seria una exageració caricaturesca del pensament de Popper afirmar que la principal activitat del científic ha d'anar orientada a la refutació de les propies teories. En segon lloc, Popper és més exigent arnb l'epistemologia del que algunes exageracions normativistes fora del context podrien indicar5 i afirma, des de les seves primeres obres, que els merits de les diverses doctrines epistemologiques són contrastables. Considerem arnb més detall el primer aspecte. Algunes frases de Popper podrien fer pensar que és un falsacionista estricte, que pensa que és suficient qualsevol contrastació negativa per obligarnos a abandonar una teoría. Així, per exemple, podem llegir en el primer capítol de La logica de la investigadó dentljFca: ~Amb l'ajut d'altres enunciats, previament acceptats, es dedueixen de la teoria certs enunciats singulars -que podem anomenar "prediccions"; especialment prediccions que siguin facilment contrastables o aplicables. D'aquests enunciats es seleccionen els que no són derivables de la teoria vigent i més especialment els que la contradiuen. A continuació tractem de decidir sobre aquests enunciats derivats (i altres) comparant-los arnb el resultat de les aplicacions practiques i experiments. Si la decisió és positiva, és a dir, si les conclusions singulars resulten acceptables, o verificades, llavors la teoria ha superat, de moment, les contrastacions. Perb si la decisió és negativa, o en altres mots, si les conclusions han estatfdlsades, ilavors llur falsació també falsa la teoria de la qual s'han deduit logicament6.» Perb cal matisar aquesta afirmació última. La refutació d'una teoria només es pot produir dins d'un marc general de coneixement acceptat provisionalment. A «La ciencia normal i els seus perills*' recorda a Kuhn que ja en el prefaci de 5 Per exemple: ~D'acord arnb la rneva opinió, el cieniífic normal, tal com el descriu Kuhn, és una persona de la que caldria sentir compassió~. K.R. POPPER, «Normal Science and its Dangers),, 1. LAKATOS i A. MUSGRAVE, Criticism and the Growth ofKnowledge, Cambridge University Press, Cambridge 1970, p. 52. 6 K.R. POPPER, The Logic of Scienttfic Discovq, Hutchinson, Londres 1980, p. 33. 7 K.R. POPPER, «Normal Science and its Dangers)), 1. LAKATOS i A. MUSGRAVE, op. cit. p. 51. la primera edició del 1934 havia aldudit al marc: «Ja existeix una estructura de les doctrines científiques, i amb ella una situació dels problemes generalment acceptada. Per aixo es pot deixar a altres encaixar llur contribució en el marc general del coneixement científicd. És un tema que també ha' tractat en discutir la tesi holista de Duhem-Quine9. Per tant, la refutació d'una hipotesi és més complicada del que sembla a primera vista, ja que podríem salvar la hipotesi i pensar que'cal alguna modificació sobre el marc. També cal recordar que Popper no ha admes una base empírica inqüestionable. Els enunciats basics són acceptats per convenció i normalment sense problemes per part de la comunitat científica. «Mes aquest tipus de dogmatisme és inocu, ja que quan en tinguem necessitat podem continuar contrastant facilment aquests enunciatslO.» Popper també és conscient d'una altra problematica que relativitza la contrastació: tota predicció quantitativa sera refutada per l'experikncia, si som exageradament exigents, pero podem esperar que es compleixi aproximadament. Pero a més de les complexitats inherents a la idea de falsació, Popper en alguns textos matisa tant la idea de falsabilitat i debilita tant la formulació del falsacionisme, que probablement l'immunitzen de tota crítica. Fent alguna concessió a Kuhn afirma: ~Deixeu-me mencionar alguns punts d'acord. Crec que la ciencia és essencialment crítica; que consta d'arriscades conjectures, controlades per la crítica i que, per tant, es pot descriure com a revolucionaria. Pero sempre he subratllat la necessitat d'un cert dogmatisme: el científic dogmatic té un paper important. Si ens rendim amb massa facilitat a la crítica, mai no descobrirem on esta la forqa real de les nostres teories»". És prou coneguda la necessitat d'una fase dogm&ica en la metodologia popperiana, que compensi la manca de referencia a la inducció: pero aquesta fase dogmatica, que pot obeir a expec8 K.R. POPPER, The Logic of Scientific ~iscovq, Hutchinson, Londres 1980, p. 13. 9 K.R. POPPER, Conjeturas y refutan'ones, Paidos, Buenos Aires 1967, p. 276. 10 K.R. POPPER, The Logic of Scientific Discovq, Hutchinson, Londres 1980, p. 105. 11 K.R. POPPER, «Normal Science and its Dangersn, 1. LAKATOS i A. MUSGRAVE, op. cit. p. 55. tatives innates, correspon a la fase d'elaboració d'hipotesis i no a la fase crítica. Problema + Teoria temptativa + Elirninació d'errors + Nou problema T t fase dogmitica fase crítica Malgrat aixb, he de reconeixer que la darrera cita no és un text únic. Per exemple, aconsella als biblegs: «Que la vostra ambició sigui refutar i substituir les vostres teories: és millor que defensarles i deixar als altres la tasca de refutar-les. Pero recordeu també que una bona defensa d'una teoria contra la crítica és una part necessiria de tota discussió fecunda, ja que només defensant-la podem descobrir la seva forca i la forca de les crítiques que se li dirigeixen. No hi ha forma de discutir o' criticar una teoria si no tractem sempre de formular-la de la forma més forta i argüir contra eila només en aquesta formad2. En aquests textos Popper passa d'un falsacionisme estricte a un falsacionisme sofisticat, pero ho fa en uns termes tan imprecisos, que ens podem preguntar si el resultat no és diluir el contingut del falsacionisme i immunitzar-lo a la crítica. Considerem ara amb detall el segon aspecte: Popper és més exigent amb les doctrines metodolbgiques del que la seva fama de normativista podria fer pensar. A partir dels anys seixanta, l'anomanada nova filosofia de la ciencia ha tendit a presentar Popper com a normativista. Pero «normativista» no és un terme epistemolbgicament neutre, sinó que és un terme carregat de teoria epistemolbgica, i precisament d'una teoria epistemologica -el relativisme-, que per a Popper i, si em permeteu la immodestia, per a mi, és una doctrina erronia. El Popper normwivista és en part un mite inventat pels kuhnians i altres relativistes. Ja des de La lhgica de la investigació cientzlfica queda clar que l'epistemologia popperiana és un discurs, que, si no és ciencia empírica, té algunes analogies amb la ciencia i concretament ha d'estar obert a la crítica i és susceptible de con12 K.R. POPPER, «Evolution and the Tree of Knowledge», Objective Knowledge, Clarendon Press, Oxford 1974, p. 267. trastació. Així corn per Carnap el paper de la filosofia sera l'anilisi (molt a prop de les ciencies formals), en canvi per Popper, que principalment orienta el criteri de demarcació a distingir la ciencia de la pseudo-ciencia, la filosofia de la ciencia comparteix algunes característiques de la ciencia empírica, concretament la qualitat de poder ser posada a prova. Des del primer moment ens presenta l'epistemologia, que també anomeni teoria del coneixement, corn una lbgica de la ciencia i corn a teoria de teories. «Les ciencies empíriques són sistemes de teories. Per tant, la lbgicadel cineixement científic es pot descriure com a teoria de teoriesl3.» «D7acord arnb la proposta feta més amunt, l'epistemologia o la lbgica de la investigació científica hauria de ser identificada arnb la teoria del metode científic. La teoria del metode, en tant que va més enlla de l'anilisi purament lbgica de les relacions entre els enunciats científics, tracta de l'elecció de metodes, arnb decisions sobre la manera corn s'han d'afrontar els enunciats científicsl4.n Perb, corn el darrer text indica, és evident que tampoc no veia l'epistemologia corn una teoria merament descriptiva. Precisament va criticar l'enfocament merament descriptiu del problema de la demarcació, que sostenien alguns positivistes, i que Popper anomeni l'enfocament naturalista. La teoria del metode té un aspecte d'interpretació de la realitat. És cert que Popper ens proposa una serie de convencions metodolbgiques, pero es pot discutir i en cena manera contrastar l'oportunitat d'aquestes convencions. «Només veig una - manera d'argumentar racionalment per corroborar les meves propostes. És la d'analitzar llurs conseqüencies logiques: indicar llur fecunditat, llur poder per aclarir els problemes de la teoria del coneixementl5.~ La contrascació de les hipotesis epistemolbgiques no és purament una possibilitat prevista per Popper, sinó que de vegades contrasta efectivament tant les propostes epistemolbgiques d'altri corn les seves prbpies. Per exemple, Kuhn, que 13 K.R. POPPER, The Logic of Scientlfic Discovery, Hutchinson, Londres 1980, p. 59. 14 K.R. POPPER, The Logic of Scientlfic Discovery, Hutchinson, Londres 1980, p. 49. 15 K.R. POPPER, The'Logic of Scient$c Discovery, Hutchinson, Londres 1980, p. 38. ' reivindica la historia de la ciencia contra la logica de la ciencia, crea la seva propia historiografia, diferent de la popperiana, potser rnés afinada, pero també partidista. Per aixo no és estrany que Popper pensi que la historia pot desautoritzar les anilisis de Kuhn: «El seu esquema de períodes "normals", sotmesos a una teoria dominant (un "paradigma" en la terminologia de Kuhn) i seguits per revolucions excepcionals, sembla que s'aplica bastant bé a l'astronomia. Pero no encaixa, per exemple, arnb l'evolució de la teoria de la materia; o arnb la de les ciencies biolbgiques des de, posem per cas, Darwin i Pasteur)>lb. 1 més endavant: «La tesi relativista que el marc general no pot ser discutit críticament és una tesi que sí que pot ser discutida críticament i que no resisteix la crítica.» Popper aplica també la contrastació a les seves prbpies teories epistemolbgiques i, contra el que es podria esperar d'un falsacionista rigorós, resulten confirmades per la historia de la ciencia. Llegim a la seva autobiografia Recerca inacabaúa que durant la seva estada a Nova Zelanda va dedicarse a aplicar les seves concepcions metodolbgiques a exemples científics reals. 1 en les seves publicacions en trobem exemples. Ja en La 16gica de la investigació cient$ca va aplicar la seva teoria de la probabilitat a la discussió dels problemes de la física quhntica. En I'article «Sobre la teoria de la ment objectiva~l7 aplica la seva epistemologia a un cas histbric: la teoria de les marees de Galileu. Galileu va defensar la teoria erronia que les marees eren provocades per l'acceleració i desacceleració dels punts de la superfície de la terra, en combinar-se el moviment de rotació de la Terra arnb el de traslació entorn del Sol, i negava tota influencia, tradicionalment interpretada astrolbgicament, de la Lluna. Els historiadors que només consideren l'error de Galileu es veuen obligats a explicar la seva obstinació a través de la psicologia (ambició, gelosia, etc.). En canvi, segons Popper, l'equivocació de Galileu és un exemple laudable de l'intent de resoldre una situació problemhtica arnb les teories disponibles -donar una explicació copernicana de les marees. La seva hi16 K.R. POPPER, *Normal Science and its Dangers~, 1. LAKATOS i A. MUSGRAVE, op. cit. p. 54. 17 K.R. POPPER, Objective Knowledge, Clarendon Press, Oxford 1974, pp. 170 i SS. pbtesi era plausible des d'un punt de vista metodolbgic i l'inconvenient de ser falsa quedara detectar en la fase critica, d'on sorgira una teoria gravitatbria de les marees. Ja no cal recórrer a la histbria externa per explicar aquest episodi científic. En resum, Popper és demarcacionista, perque opina que es poden donar criteris interns per distingir la ciencia de la pseudo-ciencia, i perque es pot donar una interpretació racional de la ciencia i de'la seva historia. Perb no és un normativista pur. Les teories epistemolbgiques, de manera analoga a les teories científiques, han de demostrar el seu tremp en contrastar-se amb la ciencia i la seva historia. Popper s'ha compromés a abandonar una epistemologia que fes molt difícil la comprensió de la ciencia i el seu desenvolupament. 3. ¿FILOSOFIA DE LA CIENCIA NORMATIVA O DESCRIPTIVA? L'anomenada nova filosofia de la ciencia ha tingut una incidencia positiva en molts aspectes, posant al descobert defectes de la posició heretada. Per exemple, la reivindicació de Kuhn d'un paper per a la historia, ha mostrat la insuficiencia de la concepció acumulativa del creixement científic, que inspira les notes histbriques de molts llibres de text i que sustentaven alguns positivistes. Perb també en alguns aspectes ha resultat desorientadora. Ens ha col.locat infundadament davant l'alternativa d'escollir entre una filosofia de la ciencia normativa, lligada a la lbgica, i una filosofia de la ciencia descriptiva, lligada a la histbria de la ciencia (i potser a la psicologia i a la sociologia). Aquesta alternativa és inacceptable per una raó molt elemental: ni tan sols la ciencia empírica és purament descriptiva. Sota ciencia ha d'analitzar i interpretar els fets. Pot existir alguna protociencia predominantment descriptiva, per exemple, certes formes d'entendre la geografia o la histbria, avui dia obsoletes; pero fins i tot en aquest cas es parteix d'una conceptualització arrelada en el sentit comú o en la ideologia dominant en una societat. La ciencia no és un? pura acumulació de dades, sinó que té una finalitat explicativa. I si ja la ciencia no és purament descriptiva, encara menys ho pot ser l'epistemologia, que, en ser una teoria de segon nivell, tindra un caracter interpretatiu més marcat. Per molt interessant que sigui l'estudi del creixement del nombre de doctors en ciencies o de la supervivencia de les obres científiques pel metode de les cites, l'anomenada ciencia de la ciencia -acumulació d'informació empírica sobre la producció científicano pot suplantar l'epistemologia, encara que pugui aportar-hi material. Perque, en la seva fase actual, la ciencia de la ciencia és un estudi predominantment empíric, d'acumulació de dades, amb poca capacitat d'unificació i amb poc poder explicatiu. Amb tot, una analisi detallada mostraria que tampoc no és una mera descripció, sinó que pressuposaalguna interpretació dels fets. Probablement a mig termini la filosofia de la ciencia continuara essent una materia interdisciplinar (agrupara investigador~ procedents de diferents tradicions) de la qual només una ingenua reacció contra alguns excessos de l'empirisme lbgic pot explicar que es vulgui excloure l'analisi logica. Ja que, per exemple, difícilment es poden entendre les doctrines de Darwin en la seva unitat, si es vol prescindir de la noció de contrastació deductiva, que és una idea lbgica. L'alternativa normatiudescriptiu, a més a rnés d'infundada, ha estat histbricament desorientadora. He tractat de raonar que Popper no és tan normativista com es pretén. I aixb no és exclusiu de Popper, sinó que molts dels grans filbsofs de la ciencia contemporanis situen el joc epistemolbgic en un terreny que no és ni purament descriptiu ni purament normatiu. Dins de la posició heretada podem trobar la teoria de l'explicació científica d'Hempel. 2Caldra entendre-la com una mera descripció de l'activitat dels científics o com una norma del que haurien de fer els científics quan intenten explicar? Ni una cosa ni l'altra. «Com s'ha fet evident en les nostres discussions anteriors, aquests models no pretenen descriure com els científics en el seu treball formulen realment els seus informes explicatius. El seu propbsit és indicar en termes,raonablement precisos l'estructura lbgica i el contingut racional de les diverses maneres com la ciencia empírica contesta les preguntes «per que?» que demanen explicació. La construcció d'aquest model implica un grau d'abstracció i d'esciuematització logica18.)) Aquesta abstracció i esqiiematització no pot ser totalment arbitraria, sinó que ha de recollir els usos més característics de la paraula «explicació» per part dels científics. «Aquests models són selectius; no pretenen i!.luwinar tots els diferents usos corrents del~ te1 rnes en qüestió, sinó només alguns d'especials.)) El model explicatiu de Hempel no és susceptible de prova estricta, pero pot ser contrastat per la seva ,deqüació: «La construcció resumida aquí Arnpli iment no és susceptible de "demostració" e5tricta; la seva correcció ha de ser jutjada per la llilm que pot donar a la racionalitat i la forca de les consideracions explicatives, que trobem en les diferents branques de la ciencia empírica»lg. Dins de la nova filosofia de la ciencia també podem trobar zxemples d'una concepció ni purament norma~iva ni purament descriptiva. Un dels autors que formula més clarament aquesta postura és Lakatos. Hem vist que es considera demarcacionista, pero no ho podem confondre amb un normativisme pur. En el seu article «La historia de la ciencia i les seves reconstruccions racionals»20 ho ha expressat molt bé. La seva metodologia dels programes d'investigació historiografica pot ser contrastada per la historia de la ciencia: Quan apareix una teoria millor de la racionalitat, la historia interna pot ampliar-se i reclamar tcrreny a la historia externa.» Les dues posicions extremes que critico (normativisme i descriptivisme purs) corresponen a la posició metodologica apriorista i a la posició antiteorica, criticades per Lakatos. «Per tant discrepo tant d'aquells filbsofs de la ciencia que donen per descomptat que les normes científiques generals són immutables i la raó les pot descobrir a prion, com d'aquells que han pensat que la llum de la raó només ilhmina els casos particulars. La metodologia dels programes d'investigació historiografica especifica la manera com el filosof de la ciencia 18 C.G. HEMPEL, Aspects of Scientific Explanation, Free Press, Nova York 1970, p. 412. 19 C.G. HEMPEL, Aspects of Scientific Explanation, Free Press, Nova York 1970, p. 245. 20 1. LAKATOS, The Methodology of Scient$c Research Programmes, Cambridge University Press, Cambridge 1978, pp. 102-138. pot aprendre de l'historiador i viceversa21.)) Considero molt interessant que Lakatos cregui que el relativisme, rnés que anti-logic (com pretenen els kuhnians), és anti-teoric. És dins del corrent sneedia, anomenat estructuralista, on es poden esperar formulacions més clares d'una concepció de la filosofia de la ciencia que refusi l'alternativa normatiudescriptiu. Ja que d'una banda recullen algunes de les intuicions de Kuhn (holisme, presentació paradigmatica de les aplicacions de la teoria, certa immunitat a la refutació, etc..), pero d'altra banda en fan una interpretació racional, decantant cap a una de les parts la proverbial ambigüitat de Kuhn. Sneed mateix, parlant dels problemes de la ciencia de la ciéncia, escriu: «Suggereixo que aquesta "dualitat" de problemes en filosofica de la ciencia és enganyosa. Mantinc que els problemes filosbfics sobre la cienciaen-general no són, en cap aspecte fonamental, diferents dels problemes filosbfics relatius exclusivament a les ciencies particulars. Concretament, no hi ha un sentit especial en que la filosofia de la ciencia-en-general sigui una empresa normativa, mentre que la filosofia de les ciencies particulars no ho sigui.» «En la "ciencia de la ciencia", com en altres ciencies empíriques, el mer empirisme no és suficient. Si la reconstrucció racional de la mecanica clissica de partícules, de la termodinamica clissica de l'equilibri i de la mecanica quintica elemental proporciona una visió estimable (segons el meu criteri) del contingut empíric d'aquestes teories, de la mateixa manera actua la reconstrucció racional de les teories específiques en la ciencia de les ciencies22.)) Sneed introdueix elements nous: distinció entre filosofia de la cienciaen-general com a fonamentació conceptual i ciencia de les ciencies particulars. Pero el seu refús de l'alternativa normatiu-descriptiu em sembla clara. Entre els autors rnés recents cal mencionar Ulises Moulines, de qui he manllevat els termes descriptiu, normatiu, interpretatiu. ~Crec que aquesta dicotomia és enganyosa i ha estat perjudicial per 21 1. LAKATOS, The Methodology of Scwntlfic Research Pro. grammes, Cambridge University Press, Cambridge 1978, p. 137. 22 J.D. SNEED, «Problemas filosóficos en la ciencia empírica de la ciencia: una aproximación formal., Teorema, vol. VII, 3-4, 1977, pp. 316-319. a la recta comprensió de moltes activitats intel-lectuals, entre elles no sols la filosofia de la ciencia, sinó la ciencia mateixa. Les categories "descriptiu" i "normatiu" (o "prescriptiu") poden aplicar-se amb sentit a moltes parcelales del discurs humh, pero a altres només d'una manera ad hoc, inversemblant. En particular, no es poden aplicar propiament a les formes de discurs que anomenem teoriques.~ «En lloc de tractar d'aplicar forcadament l'esmentada dicotomia a tots els casos que es presentin, crec que és molt rnés adient admetre l'existencia almenys d'una tercera categoria semhntica, a rnés a més de descripció i prescripció, e!'' ' que podem anomenar "interpretacio i que no es pot reduir ni a descripcions ni a prescripcions.~ «De manera molt temptativa podria "definir" una interpretació de cert domini d'objectes de coneixement corn la "incrustació" en aquest domini, de manera conscient i deliberada, d'un aparell conceptual elaborat prkviament que ens permet "reconstruir" aquest domini (més ben dit, certs aspectes seus)23.» Aquesta formulació de Moulines és interessant per la seva claredat, pero també perque ho situa en un context rnés general. Refusa en general l'abús de les biparticions (observacional-teoric, normatiu-descriptiu, etc.) que solen pecar de simplicitat i de vegades de confusió de criteris. Reconec que el vocabulari usat és diferent segons els autors, i que segons la seva tendencia es posa rnés kmfasi en un dels extrems. Hempel veu la filosofia de la ciencia corn a anilisi, Popper corn a teoria del metode, Lakatos corn a reconstrucció racional de la historia de la ciencia. Pero he tractat de mostrar que alguns dels millors filosofs de la ciencia contemporanis no encaixen en l'alternativa normatiu-descriptiu, i que l'acusació de normativista és en part una campanya publicitiria imbuida de retorica relativista. 4. L'EXEMPLE DE DARWIN, ¿FALSA L'EPISTEMOLOGIA POPPERIANA? Una doctrina epistemolbgica es pot posar a prova aplicant-la a solventar problemes episteiiioiogics, aixb és, mirant si permet explicar millor el 23 C.U. MOULINES, Exploractones metactent$cm, Alianza, Madrid 1982, pp. 43-45. desenvolupament de la ciencia que les concepcions rivals. Una dificultat per a dur-ho a terme és que cada escola epistemolbgica té els seus propis exemples paradigmitics dins de la historia de la ciencia. És relativament ficil trobar exemples que confirmin l'epistemologia popperiana, l'epistemologia de Kuhn o qualsevol altra concepció epistemologica que hagi fet alguna aportació positiva a la filosofia de la ciencia. També seria ficil trobar exemples que les disconfirmin. No cal dir que la contrastació més fiable seria veure corn funcionen en la globalitat de la tasca d'explicar el desenvolupament de la ciencia, cosa que esti totalment fora de l'abast d'aquest article. Per fer un exercici, que no sigui ficilment atacable, de contrast de les doctrines epistemologiques de Popper, proposo prendre un exemple historic que el1 mateix reconegui corn a significatiu: deixem al falsacionisme jugar en el seu propi terreny i mirem fins on arriba. Pocs exemples podriem trobar tan apropiats corn la revolució darwinista. La lhgica de la investigació cient@ca ja contenia indicis de pensament darwinista. «Potser ara ens és possible contestar la pregunta: (com i per que acceptem una teoria amb preferencia a altres? La preferencia no és certament deguda a una cosa similar a una justificació :experimental dels enunciats que formen la teoria; no és deguda a la reducció logica de la teoria a l'experiencia. Elegim la teoria que es manté millor en competició amb altres teories; la que, per selecció natural, demostra ser la més apta per a la supervivencia24.~ Posteriorment, Popper ha desenrotllat una epistemologia darwinista. «La teoria del coneixement que desitjo proposar-vos és una teoria del creixement del coneixement en gran mesura darwinista. Des de l'ameba fins a Einstein el creixement del coneixement és sempre el mateix: tractem de solventar els nostres problemes i obtenir, per un procés d'eliminació, en les nostres solucions temptatives alguna cosa que s'acosti a l'adequació25.» Un dels aspectes del pensament de Darwin és que les mutacions no ténen per que ser adaptades a les condicions ambientals, sinó que l'adaptació és el resultat de la selecció. La fase dog24 K.R. POPPER, irhe Logic of Scient2fic Discovery, Hutchinson, Londres 1980, p. 108. 25 K.R. POPPER, Objective Knowledge, An Evolutionary Approach, Clarendon Press, Oxford 1974, p. 261. matica d'elaboració de noves hipotesis és analoga a l'aparició de noves mutacions. Les noves hi- $tesis-poden fins i tot obeir a expectatives innates, que, si no estan adaptades a l'experiencia, la selecció natural de les hipbtesis s'encarregari d'eliminar. Aixo li permet de portar la seva hita contra la inducció fin~ a l'extrem de negar el vell principi empirista «no hi ha res en l'enteniment que primer no hagi estat en els sentitsn. «La teoria de la tabtila rasa és pre-darwinista: tota persona que sapiga una mica de biologia tindra clar que la majoria de les nostres disposicions són innates, sigui en el sentit que hem nascut arnb elles (per exemple, les disposicions de respirar, xuclar, etc.), sigui en el sentit que en el procés de maduració el desenvolupament de la disposició és fet sortir pel medi (per exemple, la disposició d'aprendre un llenguatge)26.» Popper, arnb tot, reconeix que a nivel1 humd sorgeixen diferencies, apareix el llenguatge descriptiu i argumentatiu, cosa que permet eliminar la teoria incorrecta en lloc de l'estirp que la sustenta. El caire progressivament evolucionista del pensament de Popper ja seria una incitació per tractar d'aplicar les doctrines de Popper a la revolució darwinista, pero fins a cert punt és irrellevant. Molt més pertinent és el reconeixement de Popper que Darwin és un dels científics que encarna més clarament el metode hipoteticodeduniu. «La raó per la qual crec que haig de comencar arnb alguns comentaris sobre la teoria del coneixement, és que en aquest tema estic en desacord arnb quasi tothom, excepte potser Charles Darwin i Albert Einstein27.~ Dos motius supletoris per a l'elecció de Darwin poden ser la importancia de la revolució darwinista i el fet que disposem de material suficient: obres científiques, cartes, autobiografia i altres testimonis. La primera constatació que podem fer és que Darwin fa un ús freqüent i conscient del metode hipoteticodeduniu. Existeixen estudis de Darwin fets des d'un punt de vista popperia i el resultat és bo en termes generals. És interessant, per exem26 K.R. POPPER, Ohective Knowledge, Clarendon Press, Oxford 1974, p. 66. 27 K.R. POPPER, Obective Knowledge, Clarendon Press, Oxford 1974, p. 257. ple, l'obra de Ghiselin28. Qualsevol intent d'entendre Darwin com un inductivista interessat en una mera recol.lecció de jades no aconseguira la comprensió de la teoria de Darwin i sera refutat pels testimonis histories. Un exemple caracteristic del caracter eminentment tebric de les aportacions de Darwin i de la seva aplicació del metode hipotetico-deductiu és la teoria dels esculls coral.lins. Durant el viatge del Beagle va llegir el primer volum d'Els principis de la geologia de Lyell, i es va convertir en un gebleg lyellia. Perb en va asumir críticament els principis, de manera que rebutji la hipbtesi de Lyell que els atol.lons descansen sobre cons volcanics submergits. La crítica és que els coralls només es produeixen fins a 25 m de profunditat, i seria molt casual que tots els cons tinguessin la mateixa alcada. ~irwin va idear una niva hipotesi partint precisament dels grans principis de Lyell: l'actualisme, l'uniformisme i l'equilibri dinimic. És a dir, les causes que expliquen els fenomens passats han de ser observables en l'actualitat, han de tenir intensitat similar i ha d'existir una compensació que restauri l'equilibri. D'acord arnb aquests presuposits metodologics, existiran per compensació unes zones d'enfonsament, relacionades arnb les zones d'elevació volcaniques. Si una illa arnb formacions coral-lines a la costa es va submergint gradualment, l'escull costaner es convertira en un atol.ló arnb una llacuna interior: l'escull no quedara submergit, perque les noves formacions de coral1 es formaran sobre la base de capes anteriors. Darwin va inventar aquesta hipbtesi de forma no inductiva (no havia vist mai encara cap atol.ló). Ara bé, no és suficient que la hipotesi inventada quadri arnb els grans principis, sinó que cal contrastar-la. Darwin en dedueix la distribució dels diferents tipus d'escull: els atol.lons en zones d'enfonsament i els esculls de franja en zones d'elevació. El mapa deduit per Darwin concordava raonablement arnb el mapa real, i va considerar confirmada la teoria, que, en línies generals (existeixen altres factors com les variacions del nive11 del mar), és encara acceptada avui dia. L'esquema lbgic podria ser el número 1. 28 M.T. GHISELIN, 7he Triumf of the Daminiun Method University of California Press, Berkeley 1969. GEOLOGIA llei general teoria dels esculls GEOGRAFIA dels esculls actualisme uniformisme equilibri dinimic 1 explica zones d'elevació + zones d'enfonsament explica explica [y escull de franja [arol.loI 1 explica i dels volcans Esquema 1 Es podria objectar que aquesta esquematització és un falsejament popperiA del pensament de Darwin. Examinem les seves paraules: «No he empres cap altre treball amb un esperit tan deductiu con aquest, ja que tota la teoria va ser concebuda a la costa occidental d'America del sud, abans d'haver vist un vertader escull de corall. Per tant només havia de verificar i ampliar els meus punts de vista amb un examen detingut dels coralls vius. Malgrat aixb, cal tenir present que els dos anys anteriors havia dedicat incessant atenció als efectes de l'evolució intermitent de la terra sobre les costes de Sud-america així corn a la denudació i deposició de sediments. Aix6 em va portar necessiriament a reflexionar molt sobre els efectes de l'enfonsament, i em va resultar fAcil substituir dins la meva imaginació la contínua deposició de sediments pel creixement ascendent dels coralls. Fer-ho així suposava elaborar la meva teoria sobre la formació dels esculls de barrera i dels atol.lons29,. No oblidem que aquesta anAlisi de la teoria de Darwin la fem per posar a prova la metodologia deductivista i cal reconeixer que no surt malparada de la prova. Potser l'aspecte més curiós és 29 C. DARWIN, Autobiogvafia, Alianza, Madrid 1984, pp. 75-76. que explica raonablement bé tant l'estructura 16gica de la teoria (context de justificació?) corn l'origen i relació amb altres teories (context de descobriment?). Pero si volem ser rigorosos amb la contrastació cal examinar altres exemples. Prenem la teoria de la selecció natural, que és la principal aportació teorica de Darwin. No es tracta d'una miniteoria corn en l'exemple anterior, sinó d'una teoria complexa i relacionada amb altres teories. Aquí no puc intentar la seva reconstrucció, sinó només l'esquematització de les fases de la seva elaboració. Igual que la teoria dels coralls, la teoria de la selecció natural presenta un caricter clarament deductiu, pero en la teoria de l'evolució la recol.lecció d'informació previa té un paper més important. Tractem de resumir les fases de gestació d'aquesta teoria. No cal dir que a l'epoca de Darwin la idea d'evolució era coneguda Ampliament, encara que no fos acceptada per la comunitat científica. Havia estat defensada per Lamarck i per l'avi mateix de Darwin, entre altres, pero no podia ser considerada una teoria científica. Per tant, no plantejo d'on vasortir la idea de l'evolució, sinó corn es va constituir la hipotesi de l'evoluci6 corn a teoria científica. Prenent corn a testimoni bbic l'autobiografia de Darwin, podem dir que la primera etapa va consistir en una acumu-