La disputa del positivisme i el problema de la unitat de les ciències socials

LA DISPUTA DEL POSITIVISME 1 EL PROBLEMA DE LA UNITAT DE LES CIENCIES SOCIALS'' Hans ALBERT"'I 1. EL RACIONALISME CRÍTIC 1 EL SEU MODEL DE RACIONALITAT Aquí pretenc només fer un esbós dels elements més rellevants del racionalisme crític, tal com el veig, i justament sobre la base de les meves experiencies en l'anomenada disputa del positivisme i dels malentesos que han sorgit al llarg d'aquesta disputa. (El llibre que es fabrica per donar a coneixer mundialment aquesta controversia és, ja pel fet de la seva composició, un avortó literari, i la controversia mateixa, si es fa abstracció dels aspectes polítics de la qüestió, un esdeveniment forca sobreestimat.) Segons la meva interpretació, el racionalisme crític inclou una superació del model classic de racionalitat que ha dominat la filosofia, i tal vegada també el pensament social, des de l'antiguitat fins als temps moderns. Encara avui esta representat, per exemple, en la pragmitica transcendental d'Apel, en el pensament de 1'Escola d'Erlangen de Paul Lorenzen i en concepcions fonamentals en Husserl, qui en les seves Meditacions cartesianes estava encara detingut en aquesta tradició. El característic d'aquest model era la idea de la fonamentació absoluta, vinculada al coneixement d'un fonament indiscutible, a una garantia de veritat pel coneixement vertader i a un metode infalelible -idees que en tap cas no es limitaven al pensament social, sinó que també podien trobarse, per exemple, en la política i en la filosofia política. El model clissic havia de fracasar, perquk conduia al dogmatisme o a l'escepticisme (en el seu llibre %e histo y of scqticism from Erasmus to Spinoza, Richard Popkin assenyala que, en el fons, les objeccions dels esckptics al dogmatisme mai no podrien arribar a debilitar-se). La demostració d'aquest fracas és una de les agudeses essencials del racionalisme crític. En lloc del model " Traducció de l'alernany per Judit Vilar. ** Nascut a Colonia el 1921, Hans Albert és professor de la Facultat de Ciencies Socials de la Universitat de Mannheim i principal assessor científic del Fhrum Europeu Alp bach. Entre les seves obres estan traduides al castelll Tratado sobre la razón cn'tica, Sur, 1973; La mis& &'la teología, Alfa, 1982. Cal destacar tarnbé Traktat über rationale Praxis, Morh, 1978 i Die Wissaschaft und die Felbarkeit der Vernunfi, Mohr, 1982. classic es proposa una nova concepció de racionalitat, i justament per tot l'imbit de la solució del problema del comportament huma. Tres característiques poden definir-la: un realisme crític, un conseqüent fal.libilisme i un racionalisme metbdic de determinat tipus. A mode de glossa: 1. Realisme crític: Com en la tradició classica es sosté la idea de la cognoscibilitat per principi de la realitat i de les seves lleis -contra el convencionalisme, l'instrumentalisme, el fonamentalisme i corrents semblants-, i igualment la idea de la veritat en el sentit de representació exacta. (Evito el terme «correspondencia» que condueix una mica a error.) 2. Conseqiient fal.libilisme: La idea de la fal.libilitat de la raó humana és reconeguda per tots els sectors del problema -de la lbgica i la matematica (Russell) a la religió, el dret i la política. Només hi ha saber coniectural i, a més, no hi ha cap solució del problema que sigui segura i, per tant, no comprovable, és a dir: ni teories ni qualsevulla convicció de fe, ni mesures institucionals o ordres socials són immunes a la crítica i, per tant, no comprovables. Totes les solucions del problema tenen un caracter en certa manera hipotetic. 3. Racionalisme methdic: La idea de la fonamentació absoluta és substituida per la de l'examen crític, o millor: per la d'un mktode critic i constructiu, de manera que es relativitza la metodologia general, una cosa semblant a una heurística racional, i la diferencia entre la relació de fonamentació i de descobriment que l'empirisme classic encara havia subratllat amb tant d'entestament (i es suprimeix la desviació del problema de descobriment envers la psicologia, cosa que fa la impressió que no hi hagi cap heurística pura). (De fet, quan no és possible una fonamentació absoluta, la metodologia general només pot tenir un caracter heurístic. Inclou referencies als aspectes metbdics de la solució del problema del comportament: per exemple, anilisi de la situació del problema, identificació de problemes i solucions, confrontació de propostes de solució pel que fa a llur capacitat comparativa -1lurs merits i feblesesen consideració a determinats criteris, recerca de millors solucions, elecció de l'alternativa millor. Objectius i criteris són diferents segons el sector del problema, pero també són criticables i no comprovables.) Segons la meva interpretació, els següents punts són significatius pel que fa a la transició del racionalisme clissic al crític: 1. No hi ha cap buit -teoretic, social, cultural, institucional-, és a dir: en cada situació del problema hi ha abundor de pressuposicions que estructuren la situació. 1 és absurd -per contraproductiuvoler produir tal buit (a saber: fonamentalment per possibilitar la nova estructuració del coneixement, del sistema social, etc.). 2. Sempre és possible la dogmatització de determinades solucions del problema. El dogmatisme és una possibilitat general de praxi social (i no només de praxi del coneixement). Hi ha innombrables metodes per immunitzar-se davant la crítica, pero no fan res més que impedir la millora de les solucions del problema. 3. En principi, cada component d'una situació del problema és comprovable (és clar: no tots alhora). La idea de la immunitat de les darreres pressuposicions davant de la crítica (per exemple, per Collingwood o Weber) cal rebutjn-lo. 4. No hi cap reconstrucció des de zero, sinó només canvis d'enfocament dels processos (en la investigació, en l'educació, en la política, cf: abans 1). 1, en definitiva, cal rebutjar-la. 5. Tota solució del problema del comportament té a veure arnb determinacions d'escassesa i incertesa; per exemple, economia i política. Per tant, tots els models que treballen arnb un risc calculable o arnb forca seguretat són útils, en el millor dels casos, com a solucions aproximatives per situacions especials. La idea (coneguda des del racionalisme clksic, per exemple, en filosofia Leibniz; en economia Walras) de fer totalment calculable la praxi humana i, per tant, d'evitar les decisions en sentit estricte ha d'abandonar-se, puix que no té present la fal.libilitat de la raó. Segons la meva interpretació hi ha, doncs, dues maneres d'emprar el coneixement en la praxi social que no estan separades rigorosament (o si es vol així: dues formes de ((mediació entre la teoria i la praxi»): il.lulració i direcció. Il~lustració és l'esmerc dels resultats del progrés del coneixement per la millora de la nostra orientació en el món, incloses la crítica i la revisió de les nostres valoracions, enfocaments, objectius, idhuc: de la nostra fretura i desitjos. Direcció és l'aprofitament de tals resultats per poder actuar arnb exit, arnb la qual cosa, entre d'altres, pot transformar-se el saber teoretic i tecnolbgic. També en l'imbit social i polític, el metode crítico-constructiu va a parar arnb facilitat a l'elecció entre les alternatives realitzables, arnb la qual cosa la qüestió de la viabilitat és un problema de la tecnologia social, i la valoració comparativa de les alternatives depen dels criteris acceptats. L'habitual recriminació de cientifisme (per Apel i d'altres) i el rece1 de la tecnocracia sóp, per tant, superflus. 2. LA CONTINUACIÓ DE LA DISPUTA DEL POSITIVISME 1 LA DOCTRINA DE LES TRES FORMES DE SABER En la zona de parla alemanya, la continuació de la disputa del positivisme fins desenvolupar una doctrina tripartita de les formes de saber i, per tant, fins a una nova escomesa, ha portat a la idea de la unitat metbdica de la ciencia (per mitji de Jürgen Habermas i Karl-Otto Apel). Aquesta doctrina és una reformulació de la doctrina de les formes de saber que Max Scheler (un fenomenbleg alemany) desenvolupi en els anys vint. Scheler havia caracteritzat llavors tres formes de saber i les havia associades arnb tres objectius superiors de l'esdevenir: el ((saber de dominació o direcció)) de la ciencia positiva, que serveix al control prictic; el «sah de foman'ó» de la filosofia com a ciencia de l'ésser, que serveix al desenvolupament de la persona, i el «saber de salvació i redempció~ d'una metafísica concebuda religiosament, que serveix l'«esdevenir del món* i les seves causes supremes. Que han fet arnb aixb Habermas i Apel? En certa mesura han secularitzat i socialitzat aquesta doctrina. En poques paraules: 1. Han pres l'esquema de Scheler i, en lloc dels anomenats objectius superiors de l'esdevenir, han posat llurs «interessos conductors del coneixement». 2. Han conservat la primera forma de saber de ~cheler -el saber de dominacióarnb una interpretació molt semblant a la de Scheler. 3. La segona -el saber de formaciól'han interpretada d'una altra manera, aproximadament en el sentit de l'hermeneutica de Gadamer. 4.1 en lloc de la tercera -el saber de salvació-, han posat una versió de l'anomenada teoria crítica de Horkheimer. Alli on Scheler havia establert la forma de pensament teolbgic es troba, doncs, de manera característica, el «nínxol» (Alford) per les sol.licituds de 1'Escola de Frankfurt. 5. Darrera de la primera forma de saber fou postulat un interes tecnic, darrera la segona un de prictic i darrera la tercera un d'emancipador. Aquesta doctrina és una fusió de pragmatisme, - hermeneutica i dialectica, en el marc d'un esquema presentat per Scheler. Com crec haver mostrat, és insostenible en tots els seus punts essencials, i en Apel, on es vincula a la idea de la fonamentació última, va a parar fins i tot en una recaiguda en el racionalisme clksic. Per dir-ho en poques paraules: 1. Els senyals d'identitat de la primera forma de saber -el saber de dominacióes fonamenten en una interpretació qüestionable i instrumentalista de les ciencies naturals, corn era habitual, en pan, en el positivisme i també en el neohegelianisme. 2. En la interpretació de la segona -el saber de comprensióes confonen l'entendre i l'entendre's (consens). Per aixb entra una teoria insostenible de la veritat corn a consens. 3.1 pel que fa a la tercera forma de saber, fins avui ningú no ha estat capa$ de caracteritzar suficientment la seva particularitat. Tot l'edifici esta afectat per tantes manques elemental~ que hom només pot admirar-se de la seva acollida positiva en molta gent. Irbnicament els autors d'aquesta doctrina, orgullosos d'haver descobert el caricter tecnic -i per tant la limitacióde les ciencies naturals, no han vist que, ells mateixos, també han reduit de ficto a disciplines tecnolbgiques les altres dues formes de saber: a una tecnologia de la comprensió i de l'emancipació. Per aixb vull deixar-ho corn esti. En la base del racionalisme crític, aquesta doctrina de les tres formes de saber pot confrontarse amb una interpretació en que se subratlla la unitat metbdica de les cikncies (incloses la cultura i les ciencies socials). Es posa de manifest que la distinció entre les ciencies socials i culturals, en la mesura que no és tan gran corn la que fa el metode crítico-constructiu, s'utilitza en els dos tipus d'investigació científica. L'anomenat metode de la comprensió pot interpretar-se, corn s'assenyala, en el marc de la metodologia científica habitual i del programa del coneixement del naturalisme. El problema de l'hermeneutica, de la mateixa manera que el segon problema principal de la crítica neomamista del pensament burges -e1 problema de la «mediació entre teoria i praxi»- pot tractar-se adequadament en el marc d'aquest programa de coneixement. Aixo vull demostrar en els següents punts: 3. EL PROBLEMA DE LA COMPRENSIÓ: HERMENEUTICA 1 HISTORICISME En llur actual estat, les cikncies són formes de saber molt específiques que s'han constituit sota la influencia de determinades idees regulatives, és a dir: sota la influencia d'exigkncies de conducció que s'han desenvolupat al llarg de la historia del coneixement. Si hom prescindeix de les particularitats del contingut, es pot identificar un ampli programa de coneixement que, des de l'antiguitat grega, ha determinat cada vegada més el desenvolupament de la ciencia, a saber: el programa de l'explicació teoretica, és a dir, l'explicació de tots els fenbmens sota la base de legalitats (que ja es troba en els presocritics). Ja en l'antiguitat, aquest programa havia dut a descobriments molt importants. En els temps moderns, fou novament revifat, corn a conseqükncia del gir copernici, i sobretot l'obra cabdal del sistema newtonii ha dut a la difusió d'aquest programa en tot el camp del saber. Ja en el segle XVU, aquest naturalisme contribuí al naixement de les ciencies socials teoretiques. D'altra banda, perb, en el segle XIX fou efectiu un programa de tipus completament diferent, a saber: el programa de coneixement histbric, que posava de relleu no la legalitat sinó la historicitat del món humi i de la seva evolució i que també incloia, des del punt de vista metodolbgic, idees completament diferents. El fons d'aquest programa no constituya la visió de la naturalesa dels grecs, la qual tendia al coneixement d'un ordre legal, sinó una filosofia de la historia inspirada teolbgi- cament, que pot remuntar-se a l'escatologia de la histbria sagrada i, per tant, al pensament bíblic (sobre aixb, vegeu Lowith, histbria universal i historia de la salvació). Les controversies sobre el metode dels segles XIX i XX, des de les ciencies socials i culturals fins l'anomenada controversia del positivisme, poden en gran part reduir-se a la interferencia d'aquests dos programes de coneixement -la interferincia del naturalisme i l'historicismeque han gravat en aquestes ciencies, de maneres diferents, les tradicions de pensament dominants. Dins de la historiografia es formava un historicisme autentic que -en estricte oposició al naturalismeposava en relleu la individualitat i la unicitat de l'esdevenir i declarava absurda la recerca de lleis en aquest imbit. Fou durant molt de temps el credo dels historicistes capdavanters i contribuí a fer apareixer com a insuperable l'oposició entre sociologia i histbria. Segons aquesta concepció, en lloc d'explicacions hauria d'haver-hi el metode de la comprensió individualitzada, amb l'ajuda del qual podria fer-se comprensible l'essencia dels fenbmens observats en llur procés histbric. Historicitat i legitimitat semblen excloure's l'una a l'altra. El metode mesurat per escriure histbria és (segons Droysen, el segon principi fonamental): «investigar per comprendre-. La tesi del significat d'un metode de comprensió pel coneixement de les relacions sbcioculturals -una de les tesis centrals de l'historicisme metodolbgics'ha introduit prou, al llarg del temps, en totes les disciplines de les anomenades ciencies de l'esperit. La idea que aquest metode fos adequat per posar-se aquí en lloc de l'explicació ha condcit a una batalla a favor d'un dret autonbmic del metode per a aquestes disciplines. També els representants de la doctrina dels interessos conductors del coneixement han concedit un lloc a aquesta idea en llur teoria de la ciencia i, per tant, han. tractat de tenir en compte els motius dels corrents hermeneutics de la filosofia. El mateix pot dir-se dels representants de la filosofia analítica, en la mesura que aquesta és influida pel darrer Wittgenstein. Quan s'analitza aquesta idea metbdica, es recomana diferenciar el seu nucli plausible de les pretensions que hi estan lligades i tenir esment, com aquells pensadors que s'han ocupat d'ella més de prop, d'aclarir el funcionament d'aquest metode. L'historiador ha d'ocupar-se, en bona mesura, de les fonts escrites. Per aixb, naturalment, la comprensió en el sentit d'inventari del significat de declaracions, juga un paper important en el seu treball diari. Ara, els representants de l'antiga hermeneutica s'han ocupat en bona part de la problematica de la comprensió en aquest sentit -és a dir: sobretot de la interpretació de textosi han considerat aquesta disciplina, cosa molt interessant, com una doctrina de l'art de comprendre expressions lingüístiques (per exemple, Schleiermacher i Dilthey). Els representants d'aquesta disciplina no han qüestionat ni la seva possibilitat ni la seva significació per a l'obtenció del saber histbric. Aquesta doctrina, pero -segons la concepció dels representants de l'hermeneutica-, ha de reduirse a judicis generals sobre l'estructura i el funcionament de la comprensió lingüística. I llurs observacions precisen que han vist correctament la relació entre aquesta disciplina tecnolbgica i els coneixements constituits en essencia per ells mateixos (com es considera en les doctrines científiques modernes, per exemple en Popper o Bunge). En conseqüencia, només és possible una disciplina tecnolbgica en un camp determinat si en aquest camp existeixen determinades legitimitats (també si aquestes només es poguessin coneixer parcialment). D'aixb, perb, es dedueix la següent situació del problema: si hi ha un metode de comprensió -com el que es pressuposa en el programa de coneixement historicista-, llavors forma part del desideritum d'aquest programa una hermeneutica del tipus mencionat. (1, en efecte, hi ha ja aportacions a una doctrina així.) La possibilitat d'una tecnologia semblant, perb, pressuposa que en el camp en qüestió hi ha legitimitats, de manera que en el1 també són possibles explicacions de base teoretica. Perb aixb vol dir que la possibilitat de l'hmeneutica és incompatible amb l'historicisme metodolhgic, perque aquest sí que exclou lleis per al camp d'aplicació del metode de comprensió. Així doncs, arribem a la conclusió que el programa de coneixement historicista conté idees incompatibles entre si; m el lloc central consta una contradicció (val a dir el mateix de la segona forma de saber de la doctrina d'Habermas-Apel, que evidentment és concebuda de manera tecnologica pero que presumptament no pot tenir cap base teoretica en sentit usual). És curiós que els representants de l'historicisme no hagin vist aquesta incompatibilitat, d'allo més fatal per llur programa. Inclou el fracas d'aquest programa. A més, em sembla que l'explicació teoretica de la comprensió de base nomologica és un desideratum del metode histbric. A saber, hauria d'ésser molt útil per al desenvolupament de l'hermenkutica -és a dir, de la tecnologia de la comprensió. Pot formular-se un argument del tot analeg per a l'anomenada comprensió teleologica, la comprensió de motius i accions, i per tant per a l'explicació de tot tipus d'activitats. 4. FONTS 1 FETS: LA RECONSTRUCCIÓ DELS ESDEVENIMENTS HISTORICS Una reflexió ulterior sobre el metode de la ciencia de la historia duu al mateix resultat. Hom ha observat, arnb raó, que l'objectiu d'aquesta ciencia consisteix a reconstruir el fet esdevingut partint d'unes fonts -per tant, dels vestigis del passat (vegeu el primer principi fonamental de Droysen). (En la filosofia analítica de la historia, aquest objectiu en part ha caigut en l'oblit, perque la discussió s'ha concentrat en el problema de l'explicació dels fets o fins i tot en el problema, totalment secundari, de la logica de les declaracions narratives, la qual cosa -com sabia Droysenno és de cap manera un problema de la investigació histbrica, car els fets historics ja no «es donen» sense més, ja que només es poden explicar o solament contar; de primer, més aviat cal reconstruirlos.) Si acceptem aixb com un objectiu mínim, trobem tot seguit el problema de la manera que pot dur-se a terme aquesta reconstrucció (la reconstrucció dels esdeveniments passats mitjanca,nt l'analisi de les fonts actuals). En certa mesura és un problema humenia (només es refereix al passat, no al futur). Hom ha de «retroconcloure» des de les fonts actuals als fets passats (els historicistes s'expressen sovint de manera semblant). Que direm sobre aixb? El «mktode de comprensiów, evidentment, no pot permetre-s'ho. Si ho feia, tindríem davant de nosaltres un instrument de derivació inductiva. Seria sorprenent, ja que segons el coneixement que tenim fins ara no hi pot haver un tipus de conclusió que desenvolupi el contingut i, alhora, muntingui la vwitat. Així, doncs, si no es vol carregar la interpretació del metode historicista amb una defensa del tipus de conclusió sense validesa cal acomiadar-se de la concepció que es fonamenta en «conclusions» partint de les fonts dels fets esdevinguts. Hi ha, pero, una interpretació millor d'aquest metode? En la meva opinió hi és; pero aquesta interpretació inclou altra vegada l'existencia de legalitats i, per tant, és incompatible amb l'historicisme metodologic. El procediment historicista pot interpretar-se en el sentit de temptatives metodiques per reconstruir el fet esdevingut, de manera que permet explicar l'existencia de les fonts donades des de la suposició d'aquest fet. Pero tal explicació pressuposa totes les altres lleis, en aquest cas, a saber les lleis que fan explicable, en emprar-les en el fet reconstruit d'aquesta manera, la situació actual de les fonts. Així es fan necessaries no només per explicar els fets historics, sinó simplement per reconstruir-los, el que fins i tot inclou un treball d'explicació (a saber: pel que fa a la situació de les fonts en qüestió). També aquí l'historicisme demostra ésser insostenible. Pero, fins i tot per als historicistes, les fonts mateixes no són de cap manera dades no problematiques. Contínuament han d'identificar-se i interpretar-se, i per ambdues coses calen punts de vista teoretics. No és clar, des del ~rincipi, quin tipus d'objectes i quins objectes individuals, respectivament, no fan al cas com a fonts. (Es tenen en compte, per exemple, documents.escrits, perque habitualment -eventualment: implícites fan determinades suposicions teoretiques, de les quals es dedueix que unes fonts així solen produirse i conservar-se sota certes circumstancies. Pero la historia deixa encara senyals d'altre tipus: canvis de la superfície terrestre, de la flora i la fauna, produits per la colonització, les armes, les eines, etc.; tot són fonts possibles d'investigació. Per aixo, legalitats de totes les ciencies reals poden esdevenir rellevants per a la investigació histbrica.) Per tant podem treure la conclusió que no només la reconstrucció -i naturalment també l'explicaciódel fet historic té un caracter hipotktic, sinó que aixo val també per a la seva base: per la situació respectiva de les fonts. Si aixb és exacte, pot dir-se que l'historicista, en efecte, utilitza en la seva investigació el metode hipoteticodeductiu. (Sol examinar les seves construccions mitjancant, també, la recerca de fonts desconegudes fins ara o fonts que fins ara no han estat interpretades adequadament.) El fet que els historicistes, en la majoria dels casos, no formulin explícitament les legalitats emprades no és una objecció a aquesta interpretació. També el fons nomolbgic del nostre tracte diari arnb instruments només es fa explícit rarament. Contririament a la tesi del narrativisme extrem, la ciencia social utilitza, doncs, un metode argumentatiu que va a parar en la invenció i examen d'hipbtesis sobre el fet histbric. Com tota ciencia, és una empresa críticoconstructiva, en la qual s'utilitzen arguments per decidir entre interpretacions alternatives, en tant que s'autoritza el material disponible (les fonts). La seva relació arnb les ciencies teoretiques reals es fonamenta, doncs, en el caricter mateix del metode histbric. Perb arnb aixb, no només l'historicisme metodolbgic demostra ésser insostenible, sinó també la pretensió d'autonomia metodolbgica de les anomenades ciencies de l'esperit. Així doncs, tampoc no hi ha un motiu per sostreure les ciencies socials i culturals a la influencia del programa de coneixement naturalista. Una doctrina de les formes de saber que té (com la de Habermas-Apel) tal agudesa, en el millor dels casos pot aturar el progrés del coneixement. 5. EL PENSAMENT ECONOMIC 1 LA UNITAT DE LES CIENCIES SOCIALS Un altre punt de la crítica neomarxista es refereix a la mediució entre teoria i praxi. Pel que fa a aixb l'anomenat positivisme fou atacat sobretot perque, suposadament, redueix la racionalitat de la praxi humana a la seva dimensió tecnica i lliura totes les qüestions de vilua a l'irracionalisme. Hom afirma que aquesta limitació es vincula arnb el principi de llibertat valorativa (Wertfreiheit) de Max Weber. Pero Max Weber ja posa en relleu no només la relació entre ciencia i tecnologia, sinó també el paper que juga la ciencia en l'anilisi i crítica dels judicis de valor. La seva anilisi de la problemitica del judici de valor en les ciencies socials pot referir-se perfectament a la refutació de les objeccions esmentades. (No només els anomenats darrers axiomes de valor -les mesures supremesvan sostreure's, segons Max Weber, a la crítica racionalista. Aquesta tesi és, si més no, forca plausible, perque és només un cas especial de la tesi llargament acceptada de la immunitat crítica de les darreres pressuposicions que he esmentat al principi. Aquesta limitació, en realitat, és criticable, pero no crec que els representants de 1'Escola de Frankfurt n'hagin presentat cap argument.) Considerant l'aplicació de les ciencies al servei de l'orientació humana del món, hi ha, cdm ja he esmentat, dues possibilitats: il.lustració (inclosa la crítica dels judicis de valor) i direcció (és a dir, utilització tecnica del saber). Sobre el segon tipus d'utilització, potser és convenient tornar a parlar del que Habermas i Apel han dit sobre llur primera forma de saber, sobre l'anomenat saber de domini. En relació arnb aquesta caracterització, han formulat la tesi que la utilització practica d'una ciencia social d'aquest tipus només podria existir al servei de la consolidació i desenrotllament del domini dels homes sobre els homes. Per aixb, en ells la idea d'una utilització priciica d'aquesta ciencia es vincula al rece1 tecnocritic (que, sobretot, és un dels punts característics de la crítica neomarxista a l'anomenat positivisme). Perb els tebrics en qüestió, en certa mesura, s'han desorientat en llur caracterització del saber positiu com a saber de domini. Contririament, pot observar-se que l'objectiu d'aconseguir una societat lliure arnb una violencia mínima per part de l'estat -és a dir, una minimització del dominiconstitueix precisament un element essencial de la filosofia social que fou l'imbit del naixement de la ciencia social arnb l'estructura teoretica més desenvolupada: a saber, l'economia política. En ella, la idea de les ciencies naturals de l'explicació sobre la base de legalitats ha arrelat molt aviat. Allí ha contribuit a la formació d'una tradició molt estable i influent (i, sens dubte, a un sistema de pensament arnb accent cibernetic). Hom s'ha acostumat fa temps a considerar l'economia teoretica com una disciplina especial que s'ocupa dels fenbmens d'un imbit social determinat -de l'«economia» que, en certa mesura, pot separar-se d'altres camps. (També representants d'aquesta mateixa ciencia solen abonar aquesta opinió, que els sembla un vedat per garantir que no han de cercar res en les altres disciplines. Si hom s'informa sobre la delimitació d'aquest vedat, hom es remet potser a dir que es tracta de l'imbit en el qual es produeixen, distribueixen i consumeixen els béns per a la satisfacció de les fretures dels membres d'una societat. Aixb sona del tot plausible, almenys mentre hom no s'ocupi meticulosament dels conceptes en qüestió, sobretot del concepte de bé.) Hi ha, perb, una possibilitat totalment diferent d'interpretar el pensament econbmic, en la qual no juga cap paper una delimitació del vedat d'aquest tipus. En ella, el desenvolupament de i'economia teoretica és considerat com el resultat fins ara més o menys coronat per l'exit de les temptatives de dur a terme un programa de coneixement que, a fi de comptes, no admet cap mena de limitacions del tipus mencionat: a saber, el programa d'una sociologia individualista, resultat de la filosofia moral escomesa, és a dir: una disciplina que té per objecte explicar tots els aspectes socials del conjunt d'individus que constitueixen una societat. En aquesta perspectiva, la societat apareix com el resultat de concatenacions d'acció que es formen sota diferents circumstincies histbriques. També s'expliquen d'aquesta manera llurs característiques, més o menys estables -les mesures institucionals de la vida social i les estructures socials lligades a elles (estratificació social, estructura de grups, relacions de mercat). Són el resultat, en gran part no intencional, de la concurrencia de comportaments individuals que, en general, estan orientats a objectius totalment diferents. L'economia política apareix manifestament com aquella disciplina que, sobre la base d'aquest programa de coneixement, ha abordat per primera vegada el problema de la direcció social partint de les ciencies naturals, és a dir: arnb l'objectiu d'una explicació teoretica, arnb l'ajut de legalitats. Amb ella comenca, doncs, la sociologia naturalista, i precisament com a analisi dels sistemes socials de base individualista. Que s'afanyés per l'explicació teoretica, perb, no significa de cap manera que li fos im~ossible tenir present adequadament el canvi histbric. 1 no significa en absolut que no hagués pogut oferir cap mena d'ajuda per superar els problemes prictics. Ambdues coses es clarifiquen si es tenen en compte les idees bisiques del programa de coneixement econbmic. En aquest programa, l'indivzdualisme metodoltjgic -la idea de l'explicació dels fenbmens socials a partir de les accions individualses vincula de tal manera a l'institucionalisme teoretic -la idea de canalització del comportament humi per mitji de mesures institucionals variables, per exemple l'ordre jurídicque l'anilisi teoretica que n'ha resultat té significació principalment per les recerques histbriques i les reflexions tecnolbgiques, sota aspectes de rellevament prictic. D'altra banda, alhora es pot reconeixer sense dificultat que aquest programa afecta des dels inicis tot el camp de les disciplines de les ciencies socials -de la histbria a la psicologia i la jurisprudencia-, de forma que en resulten les considerables coincidencies temitiques i, en relació arnb aixb, també possibilitats de crítica i revisió. L'enunciat individualista necesita, naturalment, del desenvolupament d'una teoria del comportament de caricter nomolbgic que permeti explicar accions en situacions diferents. Tocant a aixb, dues idees bbiques foren decisives per a aquesta tradició teoretica (ja es troben en Dávid Hume): 1. La idea que l'orientació en els interessos propis té una importancia fonamental en l'actuació humana, i 2. La idea que l'escassesa de mitjans constitueix un aspecte esencial de totes les situacions que fan al cas. (Sense dir res més, és comprensible que aquesta part del pensament econbmic de crítica principalment psicolbgica ha de restar pendent mentre el tractament del problema de les institucions provoqui altres disciplines -per exemple la historia, la sociologia i la jurisprudencia.) A més, es veu que a penes hi ha motius per limitar la realització d'aquest programa a imbits socio-culturals o de determinas períodes histbrics. Principalment, es conforma arnb analitzar mecanismes de direcció social i llurs efectes (més o menys duradors) sota circumstincies histbriques molt diferents, i també arnb incloure en l'explicació el naixement i desenvolupament d'institucions i estructures socials de tot tipus. La impressió que té a veure arnb una tradició teoretica que s'adapta a un imbit de fenbmens molt restringit, probablement s'ha originat sobretot pel desenvolupament del pensament econbmic en el segle passat i per la dominancia de l'equilibri econbmic d'encuny walrasid en la fase neocl~sica. També el qui admira l'obra introduida en el sistema walrasid ha de concedir a la meva opinió que a ella estava vinculat no només un progrés pel que fa a la precisió i a la sistematica del pensament econbmic. La desviació del problema que, amb aixb, camina en direcció a una lbgica formal de la decisió, segurament pot inscriure's també, en part, en el costat de les despeses del progrés del coneixement. Malgrat les idealitzacions que la caracteritzen, l'analisi walrasiana pot qualificar-se de temptativa d'explicar el sistema de mercat en un buit -institucional, motivacional i cognitiu. (1 encara avui pot notar-se, en part, aquest dkficit en realisme; Demsetz parla d'enfocament «nirvana», una expressió que segurament és a penes més moderada que la meva designació ~platonisme del model». El desenvolupament de l'economia neoclassica fou acompanyat de la crítica constant dels pensador~ heterodoxos -representants del marxisme, de l'escola histbrica, de l'institucionalisme, etc.- que al-ludia a aquestes febleses (al dkficit institucional, motivacional i cognitiu del pensament neoclassic), pero sense que es construís una alternativa convincent. Recentment ha tingut lloc una evolució del pensament econbmic, interessant en tres aspectes: 1. Suprimeix l'actual limitació de l'enunciat econbmic en situacions molt específiques. 2. Elimina -almenys en partles idealitzacions heroiques que sovint es vinculaven a aquest principi. 3. Té cura que el context institucional de les temptatives d'explicació en qüestió sigui considerat més detalladament, és a dir: es construeixen els models en que s'especifiquen minuciosament les mesures institucionals que, en els mateixos supbsits de comportament, poden tenir conseqükncies totalment distintes. Amb aixb es clarifica novament la universalitut del programa de coneixement econbmic que es tingué en compte en la fase clbsica -per exemple, en l'obra d'Adam Smith. Aixb vol dir que la problematica de la direcció social es deixa sentir en tota la seva universalitat (es tracta de l'explicació del funcionament dels mecanismes de direcció social en les diferents regulacions institucionals i sota diferents condicions). L'economia es presenta com una amplia tradició sociolbgica . de pensament en competencia amb altres enunciats com el del funcionalisme (que mentrestant ha dominat el pensament sociolbgic) i l'estructuralisme. 6. TEORIA 1 PRAXI: CAP A LA IDEA D'UNA JURISPRUDENCIA RACIONAL Quan m'he referit al fet que l'economia política també podria tenir importancia, practicament i en certa manera, com a disciplina teoretica, naturalment aquesta no és una tesi sorprenent, després de més de cent anys de discussió d'ordre polític. Max Weber ja fa temps que cridd l'atenció sobre la possibilitat de traslladar les declaracions social-teorktiques a declaracions tecnolbgiques útils en la practica (d'altra banda, el1 també representa una varietat de l'enunciat individualista). Que en aquest context s'han d'acceptar els problemes jurídics ho han posat novament en relleu els representants del neoliberalisme (malgrat que tendien a tractar el dret com a «dada»). En la meva opinió, perb, de la rehabilitació de l'institucionalisme teoretic en el pensament econbmic en resulten conseqükncies que permeten que sembli possible la inclusió de la jurisprudencia en el conjunt de les ciencies socials i per tant també punts de vista per una crítica de la jurisprudencia com, en general, s'ofereix avui dia. Segons la concepció dominant, prescindint d'allb que es pensa des dels punts de vista d'un determinat programa de coneixement sobre la fusió de disciplines socials d'orientació analítica o histbrica, certament cal reconkixer una situació peculiar en les cikncies jurídiques. La disciplina central d'aquest camp, la jurisprudencia sistematica, segons el seu caracter, és evidentment tan diferent d'altres disciplines que no existeix la possibilitat ni la necessitat d'unir-la més estretament a aquestes. Si és permks de seguir l'analisi dels principal~ representants d'aquesta disciplina, és una ciencia dogmatica de caracter normatiu que ha de servir-se de metodes hermenkutics elementals per interpretar adequadament el dret vigent. Aques- ta orientació, precisament, sembla correspondre a les exigencies arnb les quals es confronten els juristes prictics en la vida diaria. 1 per aixb sembla fer al cas, en primer lloc, com a compendi de la formació de les facultats jurídiques. Evidentment el principiant prictic ha d'aprendre sobretot a utilitzar determinats textos -lleis, comentaris, antologies de sentenciesper arribar arnb llur ajuda a decisions útils, és a dir: a decisions que siguin conformes al dret vigent. Podria sostenir-se l'opinió que 17inter?s de coneixement practic dels juristes és constitutiu pel carhcter dogmatico-hermen?utic de la jurisprudencia, de manera que fos ficil d'entendre la seva distinció en relació arnb les ciencies socials teoretiques i histbriques. Aquesta concepció fa concessions tant a la comprensió mateixa dels juristes com a les propostes d'interpretació que, sota la influencia dels corrents hermeneutics i analítics del pensament filosbfic, han marcat també la metodologia de la jurisprudencia. Perb per altra banda, una anilisi de les idees anterior~ mostra la possibilitat de concebre aquesta ciencia d'una manera molt diferent, una concepció que, a més a més i precisament des de punts de vista prdctics, alguns voldrien tenir per a si. No és una casualitat que aquesta possibilitat d'interpretació estigui en estreta relació arnb la historia del pensament econbmic (filosofia moral escocesa i Jeremy Bentham). Per a una forma de reflexió realista, el dret és prbpiament un complex de fets de direcció social -i, naturalment, aquesta visió de les coses també és familiar al jurista practicant, ja que el1 té l'obligació de considerar el funcionament dels mecanismes de direcció en qüestió per tal d'esmercar eficacment els seus coneixements. La concepció realista-sociolbgica de la jurisprudencia ha accentuat l'andlisi d'aquests fets i, per tant, ha estat exposada contínuament a objeccions crítiques. És perfectament comprensible que representants de la jurisprudencia en general tendeixin a considerar aquesta anilisi com a una tasca sociologica, en la realització de la qual no cal que s'interessin (malgrat que naturalment agafin de bon grat els seus resultats, de cara al coneixement). D'altra banda, pero, és del tot possible i, en la meva opinió, també fructuós, considerar la jurisprudencia, a causa precisament de la seva orientació practica, com una tecnologia social que des de determinats punts de vista, pressuposats hipotkticament : 1. Ha de formular propostes d7interpretació de les normes reconegudes en el dret vigent, i a més a més, 2. propostes per a la modificació i arranjament del sistema d'aquestes normes, en consideració precisament als efectes que s'espwen d'aixb (aquí, per tant, esti inclbs un plantejament causal de la qüestió). Una jurisprudencia semblant estaria totalment orientada a la practica (en un sentit, en efecte, rnés ampli que fins ara). Estaria en condicions, ultra aixb, d'utilitzar el coneixement científico-social en qüestió. (Legislació sense analisi d'efecte és en el fons una absurditat.) Amb aixb, la relació entre la idea d'una jurisprudencia racional i el programa suara debatut de coneixement econbmic s'ha produit en aquest sentit; car, en el marc d'aquest programa, la problemitica de la direcció social i la seva repercussió en els diferents imbits de la vida és el plantejament central del problema. (Per a Dugald Stewart, l'editor devl'obra &Adam Smith, l'obra cabdal d'aquest fou, doncs, una Amplia contribució a l'anilisi dels principis generals de la legislació.) Aquest programa inclou la idea de lá variabilitat de les regles institucionals rellevants per al desenvolupament social -i per aixb també: per a les normes jurídiquesi ofereix dades perquk es derivin conseqüencies de les diferents regulacions d'aquest tipus. Així doncs, també és possible una anilisi comparativa dels sistemes iocials arnb diferents regulacions jurídiques tot considerant determinades caracteristiques de treball (criteris) i, per tant, una comparació dels sistemes socials arnb diferents ordres jurídics. Aixb significa, doncs, que en el marc d'aquest programa de coneixement hi ha enunciats que fan al cas com a base d'una jurisprudencia racional. Contrdriament a les habituals concepcions analítiques i hermeneutiques, la concepció cldssica que prové de la filosofia moral escocesa pot, en la meva opinió, contribuir de manera constructiva al desenvolupament de les ciencies socials en l'actual situació del problema, una contribució que, a més, conté en si una possible idea d'unitat de les ciencies socials i per tant pot afavorir la integració d'aquestes ciencies.