Fins a quin punt és la ciència "representacional" o "textual"?

QUIN PUNT ÉS Josep FERRATER MORA Segons alguns autors, totes les ciencies, naturals o socials, tracten de representar més o menys fidelment els objectes que investiguen. Aixb vol dir que tota investigació científica aspira a formular proposicions sistematitzables en teories. Aquestes proposicions descriuen, expliquen, etc., que són els objectes investigats, quines propietats posseeixen, corn es comporten, quines regularitats (lleis) segueixen, quins fenbmens poden prediure, etc. Si la investigació científica és reeixida, les proposicions i les teories són considerades corn «veritables» o «adequades». Altres autors consideren que només algunes ciencies -les anomenades «dures», corn la física o la biologia molecular i, en general, les ciencies naturals no purament taxonbmiquesreeixen en representar llurs objectes en les formes indicades. Les ciencies anomenades «toves» -com la sociologia, la historiografia o (qüestió disputada) la psicologia o la lingüísticano aconsegueixen, per molt que s'hi esforcin, representar els objectes investigats, o produir proposicions (i teories) confirmables o falsables per mitjh d'una confrontació amb algun grup o conjunt de fets considerats «bhsics». es proposicions (i teories) d'aquestes darreres ciencies són, diuen, interpretacions, que poden ser molt variades, i idhuc nombroses, sense que cap d'elles no sigui, estrictament parlant, «veritable» en el sentit que pugui ser confirmable, contrastable, refutable, etc., per mitji dels esmentats (i discutits) «fets bisics». Un tercer grup d'autors, finalrnent, declara que cap ciencia, «dura» o «tova», no podri mai representar, o representar «adequadament», els seus objectes, de manera que totes les ciencies són, en el millor dels casos, hermeneutiques i, en el cas pitjor (o menys acceptable per als científics tradicionals), marcs conceptuals incontrastables. Una presentació menys esquemitica de les posicions adoptades donaria resultats més complexes. ~ixi, per exemple, es podria examinar en quina proporció hi ha (si hi ha) termes estrictament observacionals en les ciencies, o en determinades ciencies, i en quina proporció hi ha (si hi ha) termes dels anomenats «tebrics». Es podria veure també quines relacions poden existir entre les dues classes suara esmentades de termes per a concluir que o no hi ha termes observacionals purs (que estan tots, corn es diu, ((TEXTUAL))? «carregats de teoria») o que la Iínia de demarcació entre termes observacionals i termes tebrics -i entre les proposicions corresponentsés borrosa, o flexible, o canvia continuament, potser perque les estructures tebriques afecten o «es refereixen a» «fets» solament en alguns punts (Duhem-Quine), etc. Es podria també descartar la noció de proposició (en una teoria) i sostenir diverses coses, entre les quals les dues següents: (a) algunes teories no contenen, prbpiament parlant, proposicions; (b) una teoria pot tenir una diversitat de models, de manera que les teories són aleshores «com un trajo» que «es fa a mesura» d'una persona i després resulta que pot servir per a altres persones; les teories s'esmunyeixen de les mans dels seus constructors (Jesús Mosterín). Perb, al final de tot aixb, persisteix el mateix doble problema: el de si, corn i en quina proporció una ciencia (o tota ciencia) és fonamentalment «representativa» (o «representacionalista») i en quina mesura és fonamentalment «textual». Parlarem, doncs, en general, de «representacionalisme» i de «textualisme» . El representacionalisme pot ser, corn passa amb moltes posicions filosbfiques (comparables amb les polítiques) extrem o moderat. Pot ser-ho també el textualisme (o contextualisme). Quan ambdós són extrems no és fkil ni tan sols comparar-los. A diferencia d'altres extrems, aquests no es toquen. El representacionalisme extrem té tendencia a simplificar les «imatges» de la realitat. Cada estat de coses dóna, o es suposa que ha de donar, lloc a una representació -o a una proposició que deixa constancia del «fet». Així, «la realitat» és vista corn un conjunt de representacions explícites sense deixar lloc per a diverses interpretacions. El textualisme extrem es passa a la banda opo. sada. Per comentar, té tendencia a «produir» un «món», si no una pluralitat de «mons» equivalents a altres tantes interpretacions. Poden passar aleshores dues coses, que corresponen a dos nivells de radicalització del textualisme. Un textualisme extrem -pero no encara «radical»-, opera amb diversos «mons» o «interpretacions» expressades per mitji d'una serie de «contexts». Aquests poden adoptar formes molt diverses: paradigma o matriu disciplinaria (Kuhn), regles d'un programa d'investigació (Lakatos), «teoria» (Feyerabend), tal1 epistemolbgic (Bachelard), «episteme» o, segons els casos, «discurs» (Foucault), vocabulari (Derrida, Rorty), etc. Es pot admetre fins i tot que aquests contexts són mútuament relacionables, pero no que un d'ells sigui «basic». Els contexts en qüestió es refereixen uns als altres, com els mots en les definicions dels diccionaris d'una llengua. S'accepta aleshores la intertraduibilitat de contexts, perb es tracta d'una operació purament «semantica», que no té gran cosa a veure arnb «allb de que parlen». Un textualisme no solament extrem, sinó també radical proposa així mateix la idea d'una pluralitat de «mons», d'«interpretacions» o de «texts» (o «contexts»), pero considera que cada un d'ells és incommensurable arnb qualsevol altre i arnb la suma de tots. Les proposicions dins de cada context son traduibles, perb els contexts no ho són. Hi ha, doncs, intratraduibilitat, perb no intertraduibilitat. Aixb passa, diuen alguns, no solament a causa de la natura de cada «context», sinó també perquk és impossible relacionar entre si certes situacions reals, socials o histbriques, el conjunt de les anomenades «practiques socials» o «microprActiques» (Taylor, Dreyfus, etc.). D'aquesta manera es pot engendrar un univers més o menys orwellia, que s'esgota en si mateix i que, en no topar arnb res que s'hi oposi, esdevé una especie de malson. Tant el representacionalisme com el textualisme radicals pequen per excés i per defecte. Per excés, perque van més enlla del que suggereixen les experikncies que tenim del món. Per defecte, perquk en cada cas diuen menys del que mostren aquestes experikncies. El representacionalisme es confon arnb un realisme ingenu i arnb una doctrina d'un isomorfisme lingüístic total («primer Wittgensteim, apud Th. Storer). El textualisme té la tendencia (que, arnb característic sentit de culpa, nega) a superposar-se a arnb alguna de les moltes formes d'idealisme. Les disputes sobre aquesta qüestió són, o podrien ser, interminables. Naturalment, es podria anar al dret i adoptar una de les quatre posicions següents: 1) Adherir-se, costi el que costi, a un representacionalisme extrem, o ddhuc radical. 2) Fer el mateix arnb un textualisme complet . 3) Reservar el representacionalisme per a les ciencies «dures» i el textualisme per a les ciencies «toves», en particular per a les anomenades «ciencies humanes» o les Geisteszuissenschaften diltheyanes. 4) Atenuar el grau de «representabilitat» i de textualitat per a cada ciencia. Les falles del representacionalisme i del textualisme extrems, i a fortiori radicals, són massa nombroses per a adherir-se, sense pensars'hi més, a 1) o a 2). Per altra banda 3) i 4) són posicions merament eclectiques, l'efickia de les quals depen gairebé excIusivament de l'habilitat o prudencia arnb que es combinin les dues tendkncies. Es millor, penso, adoptar una posició que només en apariencia és el resultat de calibrar merits i desmerits, avantatges i desavantatges, de cada una de les dues posicions antagbniques. Els defectes del representacionalisme i del textualisme radicals es manifesten clarament tan bon punt es busquen exemples convincents. No es troben, i el més probable és que no es puguin trobar. Cap d'aquestes posicions proporciona descripcions adequades de les maneres com les ciencies operen de fet. El representacionalisme i el textualisme porten a darreres conseqüencies certs postulats que afecten a la relació (o, en el cas de la segona posició, manca de relació) entre el «discurs» científic i aílb de que tracta, o aspira a tractar. Perb si no donen lloc a descripcions adequades, expressen certes tendencies epistemolbgiques dignes d'esment. Des d'aquest punt de vista, són orientacions-límits que no poden ser exemplificades, pero que responen a dos conceptes-límits: el concepte-límit crepresentació pura» i el concepte-límit «vocabulari pur» («pura teoria», «pur discurs», etc.). Aixb explica per que cada un topa arnb límits que forcen a considerar la posició oposada. No es tracta d'«aigualir» Ilur contingut per mitji de qualificacions. No és un «sí, pero. . . », sinó més aviat un «així, malgrat.. . ». La posició adoptada en cada cas no és, doncs, el resultat d'una celecció», sinó d'una «tensió» entre alternatives. Si s'acaba adoptant un «terme mig», no és perque s'estimi preferible una actitud «moderada», sinó perque s'ha anat a fons en la exploració de cada una de les possibilitats (o impossibilitats) ofertes. Es pot afirmar, doncs, que totes les ciencies malden per representar llurs objectes, idhuc si no ho aconsegueixen del tot, perque una representació no és mai un simple duplicat del que representa, i a la vegada no seria possible si no hi hagués alguna cosa en alguna mesura representable -és a dir, susceptible d'admetre expressions com '. . .descriu.. . ' ' . . .explica.. . ', '. . .s'aplica a.. . ', 'convé a.. . ', '. . .és veritable de.. .', '. . .és probable de.. .', etc. Al mateix temps, cada ciencia, o branca de ciencia, aspira a constituir-se en un «discurs» (xarxa conceptual, serie de construccions «mentals», conjunt de teories, etc.) que té sentit per si mateix, és a dir, que és sinticticament (i, en bona part, seminticament) acceptable fins i tot si no es pot trobar un model que li «provi» o idhuc si els models fins aleshores assajats han deixat de funcionar de manera adequada. En darrer terme, el «discurs» o «vocabulari» poden servir, o poden haver servit, per a que uns quants éssers humans hagin aconseguit adaptar-se al món -una justificació pragmitica que no és incompatible arnb una possibilitat de representació adequada de «la realitat)). És molt probable que cada ciencia, i cada branca de ciencia, operi de les maneres indicades en mesura i proporció diferents -més representacional en les ciencies naturals; menys, en les humanesi, per si aixb fos poc, en dosis canviants al llarg de la seva historia. Per consegüent, no hi ha una resposta final i definitiva a la pregunta del títol, «¿Fins a quin punt la ciencia és, en general, representacional o textual?», llevat de la resposta: no és mai totalment ni una cosa ni l'altra. Ben entes que amb aixb no es diu encara fins a quin punt és una o altra cosa. Per a descobrir-ho cal parlar no de la ciencia «en general)), sinó d'una determinada ciencia; el «camí segur de la ciencia)) de que parlava Kant és més segur en unes ciencies que en d'altres, i més ferm i directe en uns determinats moments que alguns d'altres. En aquest sentit, tenen raó els qui veuen diferencies entre les ciencies naturals i les «humanes». Llur error consisteix en considerar que aquesta diferencia equival a una separació més aviat que a una gradació.