Fragments d'un "Dietari (més o menys filosòfic) sense dates"

FRAGMENTS D'UI\J «BIETARI (MÉS O MENYS FILOSOFIC) SENSE DATES» Pere LLUÍS FONT Nota. - He aplegat, per honorar la memoria d'en Pep Calsamiglia, uns quants retalls del meu «calaix de sastre». Com que es tracra d'un dietari «sense dates», enfilar-los alfabeticament m'ha semblat una manera comoda d'endrecar-los. En diria «cngrunes filosofiques», si no hagués de semblar que els vull posar sota un patronatge massa elevat. D'alguns, es pot dir que són resultat de converses amb en Pep. D'altres, m'agradaria pensar que no li serien del tot estranys. 1 els que no li agradessin, en Pep segur que els tractaria amb mirament -per dolents que siguin-, car era dels pocs que admeten de debo que I'amistat -i fins el mestratge (aixo, és dar, no ho diria el1)- pot ser compatible amb la diferencia. Admiració. Plató i Aristotil deien que I'admiració és el principi de la filosofia. Descartes semblava pensar que és el dubte, pero posava I'admiració corn la primera de les passions. Si encara haguéssim de fer cas d'aquest criteri per discernir els filosofs, la major part podrien anar pel món tranqui1,lament d'incognit. Reconeixer algun FZlz'x de les meravelles seria noticia. Amor. Ben mirat, potser sí que I'enamorament té alguna cosa a veure amb I'amor. Animals miquines. La doctrina cartesiana dels animals miquines, que nega als anirnals la sensibilitat, és contraria al sentit comú i, pel cap baix, paradoxal. Pero no pas més paradoxal que la doctrina del sentit comú, que els atribueix la sensibilitat tot negant-los la consciencia. ¿Que pot voler dir, en efecte, «sentir» dolor, sense tenir-ne consci?ncia? La tesi dels animals miquines és una tesi metafísica, que no es refuta «mostrant» els sentiments dels animals, corn semblava voler-ho fer La Fontaine seguint el sentit comú. És una refutació de paysan du Danube (si fa o no fa corn voler refutar el dualisme cartesia amb arguments trets de la psicofisiologia o de la medicina psicosomatica). Fabulista, a tes faules! Art. Hom pot entendre kantianament I'art corn I'expressió inspirada, que retroba d'esma i corn d'instint les lleis de I'expressivitat biologica. L'ait rnés :(instintual» -rnés «aninizl», quc diria Joan Oliverés la música; a continuació ~~éneri la pintura no figurativa i la literatura en pros:. En canvi, són més artecanals, mes tecniques, rnés «intel~lectuals» -i també rnés fiicilment academicistesla pintura figurativa (per La importancia del dibuix), I'escultura i la poesia. Quant a I'arquitectura, ja és gairebé només tecnica. Ateisme. És tac difícil ser un bon ateu corn ser un bon cristia. Kierkegaard mostra la dificultat de ser cristii; Sartre mostra la dificultat de ser ateu. N'hi ha que diuen: «intento ser cristiii»; pero ningú no diu: «intento ser ateu». Hom no s'adona que el pret?s ateisme, generalment, no passa de ser naturalisme, és a dir, panteisme rebaixat. Cum grano salzs, es podria dir que no és ateu qui vol, sinó qui pot. Ateus. Tot allo que rebutgen els ateus em sembla, efectivament. rebutjable. Beneiteiia. ~dmirar'les opinions filos6fiques. o polítiques, o religioses, d'un premi Nobel. El fet de ser un gran físic. per exemple, no li dóna especial qualificació en ambits que no són de la seva especial competencia. Biblioteca bisica per al coneixement de l'home: la Bíblia, els triigics grecs, Plató. Lucreci, Seneca, Maquiavel, Montaigne, Cervantes, Shakespeare. Pascal , La Rochefoucauld, Spinoza, Kant , Hegel, Marx, Dostoisvski, Nietzsche, Freud. Bon sentit. «El bon sentit és la cosa més ben repartida del món, car tothom pensa estar-ne tan ben proveit que fins i tot els qui són més difícils d'acontentar en qualsevol altra cosa no acostumen a desitjar-ne més del que tenen» (Descartes). Pero hi ha esperits «coixos». «¿D'on ve que un coix no ens irriti i que un esperit coix ens irriti? Perqu? un coix reconeix que nosaltres caminem dret, i un esperit coix diu que som nosaltres 51s qui coixegem» (Pascal). Canvi. Dues maneres de fer que tot continui igual : fer canvis insignificants, voler canviar-ho tot. Caricatures. Per veure el sentit d'algunes filosofies, el millor és fer-ne la caricatura. La caricatura acusa els trets tendencials, portant-los més enlli d'ells mateixos. Resulta tendenciosa, pero pot ser més veritat que la fotografia. Amb el retrat «objectiu», consideratis considerandis, gairebé tots els filosofs es salven; amb la caricatura, quasi cap. Ciencia i coneixement. Potser es podria dir que només hi ha «ciencia» de I'universal, pero que només hi ha «coneixement» -si n'hi hade I'individual. Ciencies humanes. Suposem que I'expressió no sigui retorica. Poques coses poden passar per «científiques» en aquest camp. Són encara ciencies de miniga ampla. No prendris el nom de ciencia en va. Cientisme. És I'alienació de la ciencia. Clamor. «Un error clamorós ja sembla veritat», que deia Martí Rialp. Clissics. Hi ha dues tongades de clissics de la fiIossfia: els antics (de Plató a Plotí) i els moderns (de Descartes a Hegel). Tot i no saber ben bé que vol dir aprendre filosofia, es pot dir que els classics són els maitres 2penser. Són per ser treballats i rumiats, més que no pas per ser defensats o refutats. Per poc que un s'hi endinsi, es pot retrobar en cada un d'ells (en un moment o altre del propi itinerari, a un nivel1 o altre de la propia personalitat). Si no es pot passar per tots, cal passar almenys, detingudament, per algun(s). De fet, cada un ho ha pensat, si no tot, gairebé tot. 1, si bé no n'hi ha dos que diguin el mateix, tots parlen del mateix. Són, fins a un cert punt, com diverses variacions sobre un mateix tema. Tampoc pels partidaris de la intuició metafísica (intel.lectua1 o no) o del cqncepte en el sentit hegelia. La simple «informació» és coneixement veritable, pero no és veritable coneixement. La tradició empirista, en canvi, no té aquests escrúpols: entén el coneixement com a informació i prou. Conquestes titiniques de la humanitat en I'ordre intel-lectual: 1) la superació del gescentrisme; 2) la superació del realisme. Crueltat innocent: la dels infants i la dels neurotics. iN'hi ha d'altra? Déu, déus. Hom ha fet remarcar que «déus» no és el plural de «Déu». Potser s'hauria de dir, rnés aviat, que «Déu» no és el singular de «déus», que Déu no és un déu. Només Déu ens pot deslliurar dels déus. 1 potser només els deus ens «deslliuren» de Déu. Dogmatisme i esceptiscisme. Semblen actituds antagoniques. Pero, quan un pensa en el dogmatisme d'alguns «esceptics» o en I'escepticisme d'alguns «dogmitics». . . Dolent. Hom sosté, a vegades, que el «dolent» és un malalt. 0, almenys, un que s'ho passa malament. Sovint deu ser veritat. Alguna cosa d'aixo ha intuit la nostra Ilengua: «dolent» ve de dolere, sofrir. 1 hom entén que el sofriment pugui fer tornar «dolent». Que una persona «sigui» bona o dolenta no és independent de les seves circumstincies. Ningú no sap de que seria capas, ni en bé ni en mal, si es trobés en determinades circumstáncies. No s'hi val a fer el pinxo. Dret natural. Una expressió contradictoria per designar una idea fecunda. Coartades de la filosofia: el diletantisme científic Educar. Mal que ens pesi, educar és sempreuni- (sobretot en lingüística i en ciencies socials), la formar socialment, reduir les diferencies. Es el política, I'anilisi, la historia de la filosofia. preu a pagar per les diferencies civilitzades («educades»). Compromís. Qui no vol mullar-se, generalment és que ja esta xop. Enraonar. Una bona traducció de I'aristot?lic zoon logon ehhon podria ser: «animal capas Coneixement. Per la tradició racionalista, no tot d'enraonar» (en el doble sentit de «raonar» i de coneixement veritable és veritable coneixement. «parlar»). ~tica. Si hi ha alguna inflació insuportable, és la del discurs ?tic. La tendencia a parlar d'etica pot ser un indici de no tenir-ne. Fatuitat. Cinisme. La saviesa spinozista prescriu de non ridere, non lugere neque detestan, sed intelligere. No sempre és ficil. Per exemple, davant de la fatuitat: és difícil no sentir menyspreu. O davant del cinisme: és difícil no sentir indignació. Tampoc és desitjable. Fe. El seu enemic és la credulitat, tant o més que la incredulitat. Fe i ciencia. Són d'ordre diferent. Si es relacionen -en forma d'idil.li, de tensió o de conflicte-, és a través d'una filosofia. És aquesta la que cal discutir. Encara que, ben mirat, les afirmacions que acabo de fer són també fruit d'una filosofia. Que també caldria discutir. No hi ha, doncs, puncti firmi que hom pugui sostreure a la discussió, ni tan sols per regular la discussió. En filosofia, tot té retop. Fideisme. Cal tenir almenys la formació científica necessiria per no ser víctima del «fideisme» científic fomentat pels predicadors de la ciencia sense escrúpols epistemologics (dels morals, ara, no en parlem). El mateix passa amb I'art i la literatura. Cal tenir recursos per no sucumbir al «fideisme» artístic i literari, fomentat pels crítics mandarins o pels promotors agressius . Filosofia. Fer filosofia és sempre intentar «burlar» la il.lusió de la immediatesa. Filosofia. Filosofar és «desacostumar-se». Filosofia. Alguns, que no saben practicar-la amb art, diuen que és una ciencia. Filosofia. La filosofia va povera e nuda (Dant) entre la ideologia i la ciencia, riques i abillades. Filosofia. La filosofia no pot ser mai simplement ancilla (ni de la teologia, ni de la política, ni de la ciencia). Seria una mena de prostitució. Aixo no vol pas dir que no pugui prestar serveis. Filosofia. En la filosofia academica, hi ha dos iimbits amb un estatut epistemologic relativament clar: la Iogica i la historia de la filosofia. Hom hi pot trobar tota la gamma de cultivadors: bons, mediocres i dolents. En els altres camps, si no hi ha vertadera categoria, es cau ripidament a pic. Historia. Cal tenir la paciencia i el coratge de fer historia, i no solament filosofia de la historia. Historia. Refugiar-se en la historia pot ser una deserció del present. Rebutjar la historia pot ser una renúncia a entendre el present. Historia de la filosofia. Informació sense orientació és cega; orientació sense informació és buida. Homenots. Plató, Descartes, Kant : descobridors de grans espais mentals, que seran explorats sistemiticament pels postplatonics, els postcartesians i els postkantians. Orígenes, sant Agustí: els dos genis creadors de la teologia cristiana. (La historia de la teologia és la historia de les recreacions de I'origenisme i de l'augustinisme. ) Sant Agustí, Llull: s'assemblen per la conversió, pel to de «confessió» de les seves obres, per la voluntat de mostrar la significació «catolica», és a dir , universal, del cristianisme. Tots dos també, a més de ser «enormes», són «grans». Llull, Dant: únics en tota I'edat mitjana per I'amplitud de la mirada i per la forca creadora de pensament i de Ilenguatge. Montaigne, Cervantes, Shakespeare: els supergrans de la literatura i de la «psicologia» del Renaixement (de la «psicologia», juntament amb Maquiavel). Ideologia. És pensament interessat. Sovint, amb un interes mal entes. Igualtat. S'hi hauria d'anar per un procés racional. De fet, potser s'hi va pel segon principi de la termodinimica. Incoherencia. Sovint, la pretesa incoherencia d'altri no és sin8 la seva coherencia, judiciada a través de la nostra. Independencia. Fer vot d'independencia equival a fer vot de pobresa. Tradicionalment, en canvi, el vot de pobresa anava unit al d'obediencia. Influencies. Hom se les pot triar (fins a un cert punt). Amb una tria, tanmateix, influida per altres influencies. És una espiral sense fi. En la tria dels mestres, la sort hi fa també un paper important. 1, curiosament, tothom creu haver tingut sort ! Itifrastructura cultural. Són poques les obres que tenen categoria de «fundacionals» de «constitutives», en la cultura occidental: Homer, els trigics grecs, Plató (tot Plató), Aristotil (tot Aristotil), 1 'estoicisme i I'epicureisme (difícils, tanmateix, I'un i I'altre, de concentrar simbolicament en un sol autor o una sola obra), la Bíblia, el sant Agustí de les Confessions, la Tr2'nitat i la Ciutat de Béu. 1, pel que fa a I'epoca moderna, a més: Maquiavel, el conjunt Copernic IKepler IGalilcu INewton, Descartes, Kant . Hegel, Darwin, el conjunt MarxIFreud. Són obres que contenen, de manera concentrada, tota la nostra subst2ncia cultural. Constitueixen I'armadura del subsol que ens aguanta. La resta ja no té la categoria de «fundacional», de «constitutiu». Per important que sigui, ve després. Interiorlexterisr. L'interior espacial (de la casa, del cos) és encara també exterior (com el subjecte universal d'una proposició pot ser encara predicat d'un altre subjecte). L'únic interior que ja no és exterior és la consciencia (com I'únic subjecte que ja no pot ser predicat és I'individu). Pero és un interior exterioritzable. ¿Seria alguna cosa sense cap mena d'exteriorització, almenys incoativa? 1 I'exterior, itindria finalment consistencia, si fos indefinidament exterior? L'experiencia d'interiorlexterior podria molt ben ser el locus phi/osophicus per excel.lencia. IntuiciO filosofica. Bergson ha explicat que tota gran filosofia és com una mena d'univers en expansió a partir d'una intuició fonamental. Es pot explorar tst I'univers d'un filosoí' i, després de prou familiarització, resumir la seva filosofia en I'espai d'un paper de fumar. Es pot dir, per exemple, que tota la filosofia de Leibniz es redueix a explicar que hi ha una ((harmonia preestablerta d'una infinitat de monades en el millor dels mons possibles». Pero aquesta concentració. en el cas que no produeixi una impressi6 d'extravagancia, li diu ben poca cosa a qui no hagi recorregut el seu univers. Investigació. En el sentit actual. és un conceprc: elaborar a partir de les ciencies empíriques. Ja deu ser difícil d'aplicar a les ciencies formals, pero en filosofia perd gairebé tot sentit (Ilevat de la historia de la filosofia). Si hi ha arrelat, deu ser a causa dels complexos, de la vanitat, del feeitxisme i de les subvencions. Lliure pensador. És un pleonasme. Mals endemics de la filosofia: I'academicisme i el diletantisme. No em feu dir quin és pitjor. Tampoc no és qüestió de buscar el terme mitjii. Materialisme. És una metafísica com una altra. Fora que es pensi que el materialisrne 6s científic. Hi ha beneits per pensar-ho. Com hi ha bcneits per pensar que és científic creure en Déu. Seria bo que, almenys els «fil6sofc», sabissim que vol dir «científic». Materialismelidealisine. No són ganes de jugar a la paradoxa dir que I'idealisme rnetafísic pot ser compatible amb el realisme historie. i fins i tot amb el materialisme historic. O que el materialisme metafísic pot coexistir amb qualsevol forma d'«idealisme historie». MaterialismeInaturalisme. Cal distingir entre materialisme i naturalisme, si no es vol passar bou per bestia grossa. Ni els «materialistes» francesas del XVIII, ni Feuerbach, ni Marx i Engels. ni Haeckel, són materialistes. No passen de ser naturalistes -que és una altra cosa-, com ho eren els filosofs de Jonia i, en general, la major part dels grecs, fora de les tradicions atomista i platonica. L'atomisme és, potser. I'únic exemple clar de materialisme. Materialisme historic. Qui rebutja dagmiticament el materialisme historic es condemna a no entendre aspectes importants de la societat. Qui el professa dogrniticament, igual. Metafisica. Tres condicions perqu? una metafísica mereixi atenció: 1) coherencia interna; 2) com- patibilitat amb la ciencia; 3) capacitat d'~il.1~- minar» la totalitat de l'experiencia. ' :s dues primeres són condicions necessiries, pLr6 no suficients. La tercera és susceptible de graus: la diferencia de grau condiciona la diferencia d'acceptabilitat . Moral. El tema de Déu i el de la moral estan, certament, lligats (cJ, sense anar més Iluny , Sartre, Dostoievski o Kant), pero no de manera mecanica, ni en una direcció (Déu -+moral) ni en l'altra (moral -+ Déu). Moralistes. El geni frances es forja en els segles XVI-XVIII. Amb Rabelais i Montaigne, Descartes i Pascal, Arnauld i Nicole, La Fontaine i Moliere , La Rochefoucauld i La Bruyere , el cardenal de Retz i el duc de Saint-Simon, la La Fayette i la Sevigné, Fénelon i Malebranche, Bayle i Fontenelle, Montesquieu i Voltaire, Vauvenargues i Rousseau, Diderot, . . . Tots són, més o menys, «moralistes». Fins i tot Corneille i Racine, disfressats de tragics, i Boileau i Bossuet, oficials i solemnes, . . . Els «moralistes» són escriptors que no envelleixen, perque connecten amb el fons permanent de la naturalesa humana. Al seu costat, glories literiries molt més recents semblen autentiques momies. Morir. Deu ser com adormir-se. No adonar-se'n deu formar part de la definició. Mort. «Al punt que hom naix comenca de morir, 1 e morint creix, e creixent mor tot dia.. .» (Pete Marc). Al naixement comenca el «compteenrera» cap a la mort. Afortunadament, no sabem per quin número es comenca a comptar. Malgrat tot, acostumem a posar música, per no sentir el cronometre. Natura. La natura, que sovint exhibeix la seva mala baba (com diu expressivament el poeta), alguna vegada sembla savia. Opcions. (filosofico-religioses, filos6ficopolítiques, filosofico-político-religioses). Tres tipus de factors que hi entren en joc: 1) intel.lectuals (hom opta pel que «veu» més clar); 2) morals (I'actitud moral no és irrellevant per a la «percepció»); 3) psico-socials (condicionaments i interessos). Oposicions basiques: 1) Oposició gnoseologica: idealisme 1 realisme; 2) oposició metafísica: espiritualisme / materialisme; 3) oposició ideologica: idealisme 1 materialisme. Poder. Qui té el poder té la «veritat». 1 hi ha moltes maneres de tenir (el) poder. Poesia, filosofia. «No sé el que és la poesia, a no ser una mica d'ajuda per a viure rectament i potser per a ben morir» (Espriu). Es podria dir el mateix de la filosofia. Positivisme / romanticisme. L'alternativa al positivisme no és el romanticisme. Són cara i creu de la mateixa moneda. Cal evitar el dilema amb un altre concepte de raó. Progressista / reaccionari. Tant la raó com l'experiencia mostren que ser progressista o reaccionari no té gran cosa a veure amb ser materialista o idealista. Psicologia. «Nosaltres, els psicolegs. . . », que deia Nietzsche. D'enci que els psicolegs porten bata, 6s una altra cosa: hi ha hagut una devaluació. Raó, raons. No sempre que es tenen raons es té raó. No sempre que es té raó es tenen raons. Raonable. Entre el racional i I'irracional, hi ha tota la gamma del raonable. El racional i l'irracional són només els dos extrems del ventall. Sentit comú. La filosofia del sentit comú, que hom ha fet passar, de vegades, per la nostra filosofia nacional -vol dir que no som gaire rics-, és cega a I'«arqueologia», en el sentit foucaultia del terme (estudi del subsol cultural, de les condicions historiques de possibilitat). És un immediatisme ingenu, que sucumbeix a la il.lusió del «natural». Li falta també la paciencia de les mediacions, la paciencia hegeliana del concepte. Sentit filosofic / sentit ideologic. Cal distingir entre el sentit filosofic i el sentit ideologic de mots com: racionalisme, irracionalisme, idealisme, materialisme, espiritualisme , humanisme, metafísica, ciencia, etc. Quan se'n fa una utilització ideologica, ja no estem en la filosofia, sinó en la política o en la retorica, i no precisament en les de millor tradició. Socratisme cristia. Una etiqueta que es va empescar Gabriel Marcel. Deixant a part, ara, aquest filosof (gens negligible), és I'única que. amb la modestia deguda, m'agradaria de mereixer (amb permís de Nietzsche). Ssspita. Els «filosofs de la sospita» també són susceptibles de sospita (com els altres). Terrible. Aquella pagesa d'escassos recursos lingüístics, que per magnificar qualsevol cosa utilitzava la paraula «terrible». Un dia em parlava de la bondat «terrible» d'una persona efectivament mslt bona. Vaig pensar que era un adjectiu digne d'un gran escriptor. Hi pst haver una bondat «terrible», capas no sslament de desarmar, sinó fins i tot de fer por. La litúrgia romana aplica a santa Maria allo de tern'bzlis ut castrorzlm acies o rdinata . Tragedia. Només hi ha tragedia, estrietament parlant, quan hi ha impotencia enfront de la fatalitat, en un horitzó sense esperanca. «Tragedia» i «tragedia grega» vol dir el mateix. En el món cristii, hi cap el drama, pero no la tragedia. Per aix6, si aquesta reapareix, o bé és uri pastitx o bé és un indici de descristianitzaci6. Valor. És allo en que hsm creu, al16 per que val la pena de Iluitar. Dels valors, se'n dóna testimoni amb la vida. ES mslt difícil de parlar-ne sense que es vegi el Ilautó. Veritat. Hom ha dit encertadamení que la veritat correspon als rars moments de suspensió de poder. Caldria afegir: i de suspeiisió d'intercssos (o és una altra manera de $ir el mateix?), i de suspensió de «coneixemerits». Veure-hi clar, neutralitzant l'opacitat del poder, dels iriteressos i dels «coneixements», és csm un miracle.