La moral en el "XIX Congrés de filosofia de parla francesa"

LA MORAL EN EL «XIX CONGRES DE FILOSOFIA DE PARLA FRANCESA» El XIX Congrés de Filosofia de parla francesa discorregué sense sobresalts entre el quatre i el vuit de setembre de 1982. Li feren de marc la Universitat Lliure de Brusselales i la Universitat Catblica de Lovaina -Louvain-la-Neuve. Ataca frontalment el tema de l'etica. Ofereixo el Congrés en tres representacions successives: comenco amb l'exposició, sempre molt compromesa, d'Emmanuel Levinas -el jueu impenitent-; en la segona representació em refereixo, des de la meva perspectiva, a la conferencia de Jacques D'Hondt; per acabar reflectiré personalment els debats,d'una de les seccions, la que duia per tito1 Etica i Polz'tica. No sóc un cronista, sinó un congressista compromes. El meu compromís donara testimoni indistintament del Congrés i de mi mateix. Levinas oposa la conscihcia -kmbit de la representaciói l'ésser -esfera de l'altre amb respecte al pensament. iHi ha manera de suprimir l'abisme que separa el «món» del ((coneixement-del-món))? Si un dia un mal fat elimina la dgerhcia -entre ((coses)) i ((consciencia-de-les-coses))-, reduint-ho tot apresencia, aquel1 infaust dia moriran la moral i el mateix home. La solapresencia o és divinitat o és pur temps, pero no és mai humana. Hegel, per exemple, iguala la consci&ncia i l'ésser, amb la qual cosa assassink l'home que deixk d'ésser animal &tic. La llibertat humana únicament viu si el saber i l'ésser no concorden; més encara si s'oposen. L'Ens et bonum convertuntur, de la tradició, i la conscikncia mirall de la realitat, de Marx, quedaven en entredit. El descontentament dels segurs -tant els cristians com els marxistes viuen de la seguretats'esculpia en el rostre de molts. Levinas prosseguia la seva excursió. La consciencia, abans de ser conscihzcia de, és simplement consciencia. La consciencia intencional pressuposa la consciencia pre-reflexiva, que és confosa, que és discreció de la presencia, que és un existir sense existir, anterior al jo i a la justificació. 1 per que, en el seu discurs, aquesta consciencia no-reflexiva? Precisament per descobrir les fonts de la moral. Levinas -que ens parla durant un pare11 d'horesestava realitzant una analisi fenomenolbgica de la relació humana, i descobria que la consciencia d'ésser un hom, un elegiit -elegit, per la feblesa de l'altre, a esderenir el seu suportconstituia la font de tata possible consciencia moral. L'ésser ja no funda la moral; ni els esdeveniments ni les coses no justifiquen la consciencia etica, malgrat que alguns estúpids parlin d'«etica científica)), confonent de manera escandalosa l'((ésser)) i ((l'haver d'ésser)). L'únic que pot donar resposta a la qüestió «per que hi ha nioral?)) -ni Marx ni Freud parlen de moral, sinó de mecanismes psico-histbricsés la mala consc2ncia davant la mirada del proisme. Existeix la moral perque el Bé no trion~fa mai en la Historia. Aquells que vagin al Cel o a la Societat Comunista Perfecta serari, allk dalt o enlla, uns perfectes immorals. El Bé ha triomfat tant en el Cel com en el Paradís Comunista. Els paradisos són fatal.ment llocs d'im-moralitat. El «no he complert)) amb els altres, que es reve'la en la consciencia, constitueix el punt de partenca de la moralitat. La «por de l'altren -la meva responsabilitat immemorial-- és el primari en etica. La mala consctencia inicia el camí moral. El rostre del proisme és el. primer pas de la consciencia etica; no perq~ue l'esmentat rostre constitueixi un fenom,en -«veig els seus ~11s))-, sinó perque desperta la meva responsabilitat anterior a tota presencia de l'altre. La cosa dada mai no és font de moralitat. La moral existeix quan hi h8a ruptura enfront de la positivitat. La consciencia no-intencional es troba implícj.ta en la relació amb el proisme. 1 ací no hi té entrada la ideologia. La importancia de Z'altt'e és el punt de referencia admes unknimernent. Contra el salvatgisme de la realitat, s'aixeca a.mb coratge la llibertat. No és l'ésser el suport de la moral, sinó l'estranger -el proisme-- que ha penetrat a les nostres consciencies i les neguiteja. Sóc responsable de l'altre ja abans d'haverli fet cap mal; es tracta, doncs, d'una responsabilitat immemorial en el sentit que no és . representable. Tinc, per tant, un passat -la meva responsabilitatque no ha estat mai un present i que no pot, per consegüent, representar-se. El discurs moral no és tebric, no pot universalitzar-se; ks pur risc i aventura nua. Perquk en gran part som uns exiliats del discurs universal i necessari -el discurs científic-, restem oberts a l'experikncia ktica. c<Jo sócper L'altre)), heus ací el sentiment fonamental &tic. Si no fos així --que jo fos per mi mateix-, llavors seria pura individualitat com aquest tros de quars, aqueixa rosa del gerro o aquell colom de la pla~a. Els objectes i els esdeveniments ens proposen multitud de coses, pero triar depkn de cadascú. 1 aplaudiren i aplaudí, pero les dues hores següents constitiiiren un col.loqui viu a causa de les ferides obertes per Levinas. 1 un li va dir: ((La seva conferencia és pura religiositat bíblica)). 1 11 respongué tallant: ((L'herencia judeo-cristiana és l'herencia humana)). Em recreo a continuació amb la conferkncia del hegelia Jacques D'Hont. Amb la paraula ktica -havia dit al matí en to trivial pero captivanta voltes ens referim a fets morals; a allb que es fa, es diu, es pensa ... en una societat. Pero etica significa també quelcom molt dista~nt; apunta al discurs mental de certs subjectes que s'ocupen dels fets moral~ com si es tractés d'objectes -pedres o herbes-, i els jutgen des dels seus bons desigs, que denominen normes morals eternes. Tenirn, aixi, per una banda, usos i costums socials; i, per l'altra, un pensar subjectiu que jutja i valora els fets anteriors -usos i costurns. Aquest pensar subjectiu ha passat ben sovint pels caps dels anomenats filbsofs, a més d'altres -. capissoles ocupades també en tal afer. I el professor deixa anar una pregunta, innocent o sarcastica -segons que es miri. Fou aquesta: ¿quina relació hi ha entre la moral objectiva i social i el discurs que pretén de millorar tal conducta? Sembla que cap. Els costums segueixen el seu propi curs histbric i els bons pensaments ktics es perden en la inutrlitat. No hi ha manera, almenys per ara, que la moral objectiva i la subjectiva concordin. Costums, institucions i sancions jurídiques són fets que camineti autbnomament, d'esquena a tots els filbsofs de l'ktica que han pretks d'intervenir amb el seu verb en el curs dels fets morals. Col-lectivament sempre s'acaba fent allb que es fa. El costum és independent kdhuc de la ideologia. Els fets morals col.lectius són aixb: dades. D'on provenen? El cert és aquest i aquell turonet de terra; a cadascú buscar el seu talp -«talp)) psicoanalític ... Els judicis morals són aixb: pensaments vans amb vista a modificar el caminar dels costums. El moralista fa un paper d'allb més ridicul i cbmic. El discurs filosbfic sobre els costums -o moral facticas'ha mostrat sempre va. La Raó ha assenyalat una meta a la conducta humana: el Bé Suprem. El mal esta en el fet que desconeixem en quk consisteix un Bé tan sobira. Ja Varró, al segle i abans de Crist, enumera 288 concepcions distintes de Bé Suprem. Al marge de tais elucubracions, els costums moral~ segueixen la seva ruta en la histbria dels homes. Hom tenia la impressió que LévyBruhl havia encertat: la moral savia caldria que se cenyis a ésser ciencia inductiva en lloc d'estavellar-se a voler-se constituir en saber normatiu i deductiu. La moral no va més enllh d'ésser un capítol de la sociologia. Es donen tarannas morals, actituds de protesta contra el món tal com va. Perb d'aquí no es passa. Una actitud moral, un inconformista, és quelcom estetic que es contempla com una obra bella o interessant. Perb, els usos i els costums col.lectius caminen al seu aire. La necessitat positiva de les consuetuds socials no resta mai justificada pel pensament &tic. El discurs moral jutja des de fora de la historia; per aixb resulta impotent. El constatable -moral objectivaes contraposa al normatiu -moral axiolbgica i subjectiva. 1 D'Hondt insinuava endiastradament: ((Mentre la moral jutgi des de l'eternitat, en lloc de partir del constatable, no podran abrasar-se el subjectiu i l'objectiu)). L'experz'hncia -1leis naturals, costums, institucionsdesafia els valors -1leis morals i judicis ktics-. La moral subjectiva podrh millorar alguns homes, pero mai no modificara el riu de la Historia. Ja Hume havia escrit en el seu Tractat de la naturalesa humana que «no és contrari a la raó preferir la destrucció del món sencer a una esgarrinxada del meu dit-. Al cap i a la fi la moral no té res a veure amb la veritat i la falsedat, coses que interessen la raó. Aquesta ens mostra el veritable, l'erroni, el contradictori, pero ignora que és moral o immoral. Els polítics juguen un paper molt més important en etica que no pas els moralistes. Els polítics intervenen en els costums. Fidel Castro ha pesat rnés sobre la moral cubana que tots els filbsofs de la moral. El polític modifica conductes socials, a curt termini, almenys. El polític és més eficac que el filbsof per a dirigir els costums. Caldra deixar l'etica en mans dels polítics? Esfereidor. Segons Hegel, els homes no inventem les regles; aquestes es troben a la ciutat. Una moral és l'expressió d'una societat. No res més. «La historia del món és el tribunal del món)). Quan dos estats es troben es desacord, nornés hi ha una manera de saber qui té raó: la forga. 1 Així sembla funcionar la Historia. Llastima que Hegel tingui raó. Els canvis científics i tecnics sí que muden les morals concretes, les quals es transformaran en normes noves; iper que els filbsofs de l'etica no es dediquen a engendrar aquestes regles noves de la conducta, que emanaran dels descobriments biolbgics i físics, en lloc de perdre el temps intentant d'introduir una moral eterna? La moral dels fets iprogressari algun dia segons els desigs de justícia i de felicitat de la moral subjectiva dels homes? Jo suposo que no. Em cauen del cor les utopies, l'una rera l'altra. D'Hont assegura que aixb seria possible si els moralistes s'ocupessin rnés dels temes polítics concrets que de la justícia eterna. Perb aixb seria perdre la meva darrera i inútil carta. ¿Tal volta imagina D'Hondt que després del regne dels homes polítics podra advenir el regne dels homes morals? Personalment, la meva fantasia no arriba a tant. Només la consciencia desafia el determinisme natural. Jo no hi renuncio: a la meva singular consciencia, s'enten; no pas a la consciencia del qui mana -a aquesta, hi renuncio. Per cloure la notícia a l'entorn d'aquell debat filosbfic, em cen\o en les discussions hagudes a la secció ((Etica i Política)) del Congrés, secció a la qual vaig assistir totes les tardes amb cert anim agressiu. Em disgusta que el filbsof es dediqui a deixar anar sermons. Aixb ho reservo als homes religiosos. No em limito a contar el que allí es digué; introdueixo, a rnés a més, la meva crítica i la meva obstinació. Deia un professor que l'acció política obre conseqüencies imprevisibles; per aixb el rnés encertat és interessar-se per la forma i no pel contingut de tals conseqüencies. El formalisme &tic que proposava consistia a suprimir l'acció nefasta, la qual restava definida com ((aquella acció que elimina de manera irreversible nous espais d'acció possible~. No feia res rnés que enunciar el ((principi de tolerancia)) en política. Perb el jove professor constatava, perplex, que el polític elimina en la seva actuació totes les possibilitats que 110 són les seves. Tot polític perturba el futur a favor seu; suprimeix la memoria i desfil la pluralitat dels possibles per poc marge de joc que tingui. L'acció artística, reconeixia el professor, salva molt rnés les possibilitats de futur que no pas l'activitat política. L'acciónefasta semblava vertebrar amb tota naturalitat el quefer de l'imimal polític. 1 s'arriba a definir la política com el resultat de la confrontació entre les diver.respassionspelpoder. Jo vaig brindar el fbrceps que facilita aquest part. 1 iin cop rnés em sembla genial la clarividencia positivista de Galicles en el dialeg Gorgias de Plató, -48 3, d-: La natura ens ensenya que l'encuny de la justicia no és altre que el domini del poderós sobre el dkbil. El natural -allb que esdevéés que el fort sotmet el flac. La lluita política -civilitzada o incivilitzadaes compren molt rnés bé Cles de l'angle positivista que no pas des de l'angle moral. Maquiavel, en el capítolII1 de líi seva obra El Prrl'ncep, com aquel1 que es limita a constatar quelcom, enuncia fredament: El desig d'adquirir poder, és, sens dubte, cosa molt natural i ordinaria; el que s'hi lliuri, quan pot guanyar, sera lloat. Perb, iés que el polític no s'haura de sotmetre, si rnés no a la llei, si suposem que ja ha burlat la moral? perb, qui fabrica les Ileis? Escoltem aquest agut observador de la reali- tat política, que és Trasímac, el qual sosté a Lu Rqzíblica de Plató -338, caquestes idees: Cada govern estableix les lleis que l'afavoreixen: la democracia promulga lleis democratiques i la tirania lleis tiraniques. Un cop establertes, les declaren justes ..., castigant aquells que les inculquen, acusant-los &injustos. Un polític que objectivament -deixem les superestructures psíquiquesno sigui un gran animal de presa com ho foren, per exemple, Cksax Borgia -1476-1507i Mirabeau -1749-1 791-, és un pobre polític. Aquestes foren algunes de les meves intervencions, que molestaren en un medi ocupat inútilment a moralitzar la política, ja que la moral i la política són processos oposats. El professor que havia definit l'acczó' nefasta insistí en el desenrotllament de la pluralitat política i assenyalh que aixb comportava la incompatibilitat de les possibilitats polítiques, i en conseqükncia la lluita, lluita que no hauria cl'eliminar els contraris. Bona fe, la del jove professor. Un altre professor, ja no tan jove, assistent al Congrés, assegurh que la nostra civilització és una civilització delpoder: poder sobre la naturalesa i poder d'uns pocs homes sobre els altres. Iíivitava després a seguir Aristbtil en la seva predicació a convertir-nos, tots -polítics inclosos-, a la moral. L'ktica, digué Aristbtil, serveix per a esdevenir homes; és a dir, contemplatius, desinteressats. Un bon desig. Cal tenir present, no obstant, que tot i aixb Aristbtil no iguala mai teoria i pratica. Una tal equiparació ha estat cosa de la modernitat. 1 en aixb m'adhereixo precisament al pensament aristotklic. Quan es pretén l'exactitud tebrica en les coses polítiques, es liquida l'ésser humh i es justifica el totalitarisme. Així, Hobbes ho tenia molt clar: el ciutadh Eia d'obeir incondicionalment el Sobirh. Aquect decideix el que és just i el que és injust. La pluralitat d'opinions dividiria 1'Estat; en canvi, si aquesta és l'única font de valors i de normes, no es produirh la partició de 1'Estat. Un escrutamcnt positivista de la facticitat política es dedicara, així, a investigar l'essencia del poder, les seves clases, com s'adquireix, corn es manté iper que es pera: tal com Maquiavel assenyalava en la carta a Vettori. Només d'aquesta faisó, i més enlla de la moral, pot situar-se el saber a l'entorn del fet polític. L'únic que pot intervenir, en tot cas, en aquests afers és la bellesa. D'aquesta forma aparegué durant el Renaixement italia el crirn bell, que corresponia a la virtú -coratge, forca, ardidesa, decisió, intrepidesa. El polític és guineu i lleó. L'home &tic ni és guineu ni lleó. Els individus que es col.loquen a mig camí entre la política i la moral no són ni polítics ni morals; són híbrids. Els pensadors grecs que s'esforgaren a entendre allb que és polític i allb que és ktic embullaren l'assumpte en barrejar els fets -actes dels políticsi els desigs -judicis dels moralistes. Segons ells, el nomos -la llei políticano feia més que actualitzar, concretar la dike -la justicia moral-; l'ktica es convertia, d'aquesta faisó, en la mesura d'allb que és polític. L'Occident no es desprengué d'aquest mal plantejament -pretendre la comprensió de l'((ésser» des de l'«haver-d'ésser))- fins el 15 13, quan Niccolo Machiavelli, o Maquiavel, redacta El Prtízcep. Uns vint segles de desorientació han influit fortament en els tics del dir i el pensar europeus. Entre els grecs clhssics hom volia que l'ktica justifiqués la política; en canvi, els pensador~ moderns invertiren els termes, i la política passh a justificar l'ktica. Cksar Borgia en fou una mostra. La hipocresia i la mentida es muden, així, en coses valuoses. En el capítol XVIII del Przízcep es pot llegir: No es ben bé necessari que el polític posseeixi totes les bones qualitats, pero sí que cal que sembli posseir-les ... Tothom veu el que sembleu, pocs coneixen a fons el que sou, i aquest petit nombre no s'atrevira a alcar-se contra l'opinió de la majoria, sostinguda, endemés, per la majestat del poder politic. L'activitat política és una tkcnica i com totes les tkcniques té les seves falles i els seus encerts. Un crim -categoria moralpot ésser un encert -categoria tkcnico-politica. Fins i tot hom pot parlar del bon i malús de les crueltats amb vistas a conservar el poder, com es fa en el capítol VI11 del Príncep. El bon polític suprimeix la utopia en profit de la ideologia. Una utopia és un discurs no-cientific des del qual resulta impossible de protestar contra el present i contra el passat político-socials. Una ideologia, en canvi, és un discurs no científic que defensa els interessos d'un grup social particular, sigui, aquest, una multinacional o el partir comunista de Polonia. Un bon moralista abrasa la utopia i sospita de totes les ideologies, les de la dreta i les de l'esquerra. Ens acomiadarem, els congressistes, després d'havsr separat el quefer polític i l'activitat moral. De retorn, pensava que, certamenst, hi ha politics de carn i ossos preocugats per l'ktica, pero que aixb era quelcom acciclental, que facticament la mecanica del fenomen polític no s'adiu ambu el judici ktic, fora d'algun polític rosegat per la consciknczia moral en la seva actuació. Heus aquí tres apunts sobre el Congrés de Filosofia de Brussel-les, dedicat al tema de l'ktica. Octavi Fullat