L'evolució del Vallès Oriental en el context territorial metropolità

PAPERS. REGIO METROPOLITANA DE BARCELONA núm. 21, novembre 1994, pigs. 13-23 L'EVOLUCIO DEL VALLES ORIENTAL EN EL CONTEXT TERRITORIAL METROPOLITA JOSEP HOMS Gedgraj Consell Comarcal del Vall& Oriental SUMARI 1. Consideracions previes 2. Etapes evolutives 2.1. Del fet comarcal al fet metropolita 2.2. La generalització d'un nou tipus de poblament 2.3. La terciarització del territori 3. Les perspectives Bibliografia ABSTRACT El treball analitza les transformacions territorials del Valles Oriental en els darrers trenta anys, transformacions que han resultat en la integració -per bé que tardanade la comarca en el conjunt metropolita. L'autor distingeix tres fases en aquest procés: 1960-1975, 1975-1986 i de 1986 fins a I'actualitat. La primera d'aquestes fases es caracteritza per la industrialització intensiva i un increment espectacular i polaritzat de la població, amb la consegüent disrupció de les estructures territorials preexistents. En la segona fase, 1975-1986, es conegué un alentiment dels ritmes de creixement a causa de la crisi general, tot i que la comarca mantigue durant tot el període nivells d'activitat excepcionals i I1ocupaciÓ del territori, lluny d'aturar-se, s'incrementa amb el sorgiment d'un important parc de residencies secundaries. Finalment, en els darrers anys, el procés d'integració s'ha completat amb I'assentament a la comarca de nous contingents de població i activitats procedents d'altres arees de la Regió Metropolitana. Aquestes tendencies, afavorides per la disponibilitat de sol i la previsió de noves infrastructures viaries, obren expectatives de creixement molt grans a la comarca, creixement que cal endegar per tal d'evitar-ne els efectes negatius. El trabajo analiza las transformaciones territoriales del Valles Oriental en 10s últimos treinta años, transformaciones que han resultado en la integración -relativarnente tardíade la comarca en el conjunt0 metropolitano. El autor distingue tres fases en este proceso: 1960-1975, 1975-1986 y de 1986 a la actualidad. La primera de estas fases se caracterizó por la industrialización intensiva y un incremento espectacular y polarizado de la población, con la consiguiente disrupción de las estructuras territoriales preexistentes. En la segunda fase, 1975-1986, se conoció una reducción de 10s ritmos de crecimiento, debida a la crisis general, a pesar de la cual la comarca mantuvo durante todo el periodo niveles de actividad excepcionales y la ocupación del territorio, lejos de detenerse, se incremento con el surgimiento de un importante parque de residencia secundaria. Finalmente, en 10s últimos años, el proceso de integración se ha completado con el asentamiento en la comarca de nuevos contingentes de población y actividades procedentes de otras áreas de la Región Metropolitana. Estas tendencias, favorecidas por la disponibilidad de suelo y la previsión de nuevas infraestructuras viarias, abren expectativas de crecimiento muy grandes, crecimiento que debe ser controlado para evitar posibles efectos negativos. Le travail analyse les transformations territoriales du Valles Oriental durant les derniers trente ans, transformations qui ont abouti a I'intégration -relativement tardivede la comarca dans I'ensemble metropolitain. L'auteur distingue, dans ce procés, trois phases: 1960-1975, 1975-1986 et de 1986 a nos jours. La premiere de ces phases s'est caractérisée par I'industrialisation intensive et un developpement spectaculaire et polarise de la population, avec la conséquente disruption des structures territoriales préexistantes. Dans la seconde phase, 1975-1986, il y a eu une réduction des rythmes de développement, due a la crise génerale, malgré tout la comarca a maintenu durant tout ce temps, des niveaux d'activite exceptionnels, et I'occupation du territoire, loin de slarr&ter, s'est developpée avec I'apparition d'un important parc de residences secondaires. Finalement, durant les dernieres annees le procés d'intégration s'est complété avec I'installation dans la comarca des nouveaux contingents de population et des activites procedents d'autres zones de la region metropolitaine. Ces tendances, favorisées par la disponibilité du sol et la prevision de nouvelles infrastructures routieres, ouvrent de tres grandes expectatives de developpement, développement qui doit &tre contrble afin d'en éviter les possibles effets négatifs. L'EVOLUCIO DEL VALLES ORIENTAL EN EL CONTEXT TERRITORIAL METROPOLITA 1. Consideracions previes El concepte de comarca, el seu estudi, categoritzacio i analisi han tingut una llarga tradició a Catalunya. Han estat molts els autors que al llarg de la historia s'han esforcat a buscar criteris objectius que servissin per configurar un mapa comarcal coherent. Gairebé tots han considerat el sistema orografic i hidrografic com el fet explicatiu de I'existencia de les comarques, una realitat preexistent que havia servit de motllo a les demarcacions administratives antigues. Ara bé, ha estat I'activitat humana la que ha acabat configurant, en última instancia, aquests espais de relació. La comarca, a més de fet natural, tambe són els seus homes i les seves dones i, sobretot, el resultat de I'acció diaIectica entre I'activitat possible i les disponibilitats efectives del territori. D'aquí que aquest s'hagi d'entendre com a concepte dinamic, no pas immutable. Amb tot, val la pena recordar, encara que sigui de passada, els trets físics i estructurals que li són més característics. Aixo ens ajudara a entendre millor els condicionaments de la seva dinamica territorial més recent. El Valles Oriental forma part, per tant, de la subregió natural del Valles. Té una llargada aproximada d'uns 60 quilometres i una amplada irregular que oscil.la entre els 3 quilometres, al llindar de la Tordera amb la depressió de la Selva, i els 20 quilometres, al límit amb el riu Llobregat. Es localitza, sobretot, en un fragment de la Depressió Prelitoral, unitat pertanyent al Sistema Mediterrani Catala, que, en la seva totalitat, s'estén, en direcció NE-SO, des de les terres gironines fins al Camp de Tarragona. Es tracta d'una fossa tectonica originada per un plegament alpí en enfonsar-se la part central del sistema pel joc de dues falles paral4eles. Les altres dues unitats que completen el sistema són la serralada Pre-litoral, a la part septentrional, on es donen les majors altituds amb el massís del Montseny i de Sant Llorenc del Munt com a maxims exponents, i la serralada Litoral, a la zona sud-oriental, amb relleus molt més suaus. Tan sols destaquen les muntanyes del Montnegre i el Corredor, Collserola i el Garraf. La configuració orografica ha estat modelada per I'acció combinada de les tres conques hidrografiques presents en el territori. La conca del Congost-Besos, la més extensa, ocupa gairebé la totalitat de la part central, formada pel Congost i el Mogent en unir-se en el terme municipal de Montmeló juntament amb I'aportació d'altres afluents com el riu Tenes, la riera de Caldes i el riu Ripoll. El seu tracat talla transversalment tota la plana i per I'estret de Montcada busca el mar prop del pla de Barcelona. La vall del Congost és el pas natural més facil que hi ha de connexió entre la Depressió Pre-litoral i la plana de Vic. Més cap al nord-est, al límit de la comarca, la Tordera conforma I'altra conca, un riu que neix al Montseny i desemboca a Blanes, i, a I'altra banda, la influencia del Llobregat tambe es fa palesa per bé que no pas amb la mateixa forca que caracteritza les dues anteriors. La major part dels rius i de les rieres flueixen de nord a sud, formant congosts, en travessar els respectius relleus, utilitzats des de sempre com els Únics llocs de pas possibles per a les comunicacions, i formant terrasses molt fertils a la plana, lloc d'assentament tradicional d'una forma permanent i absoluta. El resultat d'aquesta erosió ha comportat la formació de petites valls transversals, suaument ondulades a llevant i molt més trencades a ponent, característica del paisatge i un dels principals elements estructuradors del territori que, en molts casos, ha servit per reafirmar I'existencia de subcomarques amb tarannas i dinamiques propies. Des d'aquesta perspectiva, doncs, I'existencia de la comarca com un tot és un fet inqüestionable a bastament reconegut. Pero ja hem dit abans que la comarca tambe són els seus homes i les seves dones i que, sobretot, més que un espai físic ha de ser tractat com un espai de relació. Per aquesta raó, la Ponencia del 1932 proposa la seva divisió en dos sectors, atenent la diferenciació manifesta del seu poblament. Un sector oriental, amb densitats més baixes, conseqüencia d'una estructura productiva basada en I'agricultura, i un sector accidental amb un poblament urba de molta més consideració en disposar d'una indústria molt més potent. Es tractava d'una divisió, si es vol arbitraria, atenent criteris socio-economics, explicats i argumentats per la relació desigual mantinguda amb Barcelona1. Foren les arees de mercat, en última instancia, les que acabaren configurant I'abast de les seves respectives demarcacions, definides al voltant de les ciutats de Sabadell i Terrassa, d'una banda, i de Granollers, de I'altra. Tan sols una fragil línia convencional, coincidint amb la divisoria d'aigües entre les rieres de Tenes i de Caldes, separa els dos Valles, mentre que les dues serralades actuen, de fet, com a veritables límits naturals fronterers amb les comarques veines respectives. Aquesta divisió s'ha mantingut en el temps, aconseguint no tan sols el seu reconeixement sinó, fins i tot, la seva institucionalització com a entitat local de caracter territorial2. Arribats en aquest punt n'hem de treure unes primeres conclusions. En primer Iloc, tot i la consideració més o menys idonia de la divisió administrativa vigent, la raó de ser de la seva existencia no es pot dissociar del caracter natural de la seva configuració, que li dóna cohesió interna i condiciona el seu desenvolupament. Tradicionalment ha estat un lloc de pas entre les terres del nord de Catalunya i les comarques litorals, gaudint d'unes comunicacions immillorables que I'han dotat d'una accessibilitat de primer ordre. No endebades, la Depressió Pre-litoral, aquest corredor natural que uneix Franca amb la resta dl~spanya,' fou considerada per Pierre Vilar com el [[carrer major dels Pai'sos Catalans., cosa que per extensió i per característiques similars, hom ' Aquesta circumstancia no se li escapa a Pau Vila quan deia: c< ... en la determinació de les activitats humanes, hi ha jugat un paper decisiu I'emplacament de la comarca respecte a Barcelona i Catalunya. El Valles (es refereix a la comarca natural) fa de rerepais immediat a la concentració industrial i urbana barcelonina, i aquesta posició ha estat gravida de consequencies per a tota I'encontrada; aquestes conseqüencies, pero, s'han manifestat en esplets diferents segons la rodalia .... Pau Vila (1930); El Valles, assaig geografic. Extret de la .Biblioteca d'Estudis Comarcals., I, Barcelona. Per mitja de la Llei 6/1987, de 4 d'abril, sobre I'organització comarcal de Catalunya. podria fer coincidir, com a mínim, des del Montseny al massís del Garraf, del Valles al Penedes. En segon Iloc, la benevolencia de les seves terres propicia, de bell antuvi, una inclinació per a I'activitat agrícola, més intensa que no pas a la resta de comarques immediatament més properes a Barcelona. Aixo provoca I'existencia d'un poblament dispers i interdependent amb la capital comarcal, veritable centre vertebrador d'una extensa rodalia. I, en tercer Iloc, la institucionalització de les comarques i el reconeixement de la Regió I com el marc més adequat per portar a terme una ordenació molt més amplia que I'estrictament comarcal no ha fet més que confirmar el reconeixement de fet d'un espai metropolita amb diferents graus d'intensitat, com a conseqüencia de realitats economiques i socials preexistents i historicament diferents. 2. Etapes evolutives La comarca ha estat objecte d'un continuat procés d'ocupació sistematica del seu territori al llarg dels últims trenta anys. En primer Iloc, cal destacar tot el procés d'industrialitzacio intensiva i el consegüent increment espectacular de la població operat durant els anys seixanta. Una decada després es produí la generalització d'un nou tipus de poblament caracteritzat per la proliferació de nombroses urbanitzacions de segona residencia amb un consum molt gran de superfícies agrícoles i forestals. Tot aquest procés, pero, s'estronca un cop iniciada la crisi, s'aturaren grans projectes i la construcció d'habitatges disminuí considerablement. La població, tanmateix, continua augmentant d'una forma constant per bé que a un ritme molt més moderat. A finals dels vuitanta i principis dels noranta s'inicia un nou procés d'ocupació com a conseqüencia del rellancament operat a tot Catalunya. Etapa caracteritzada per una certa terciarització del territori, per la represa de la construcció d'habitatges, per la revisió de bastants plans d'ordenació urbana i per I'adequació de la xarxa viaria existent. La contigüitat a I'area metropolitana, la bona xarxa de comunicacions de que disposa i la presencia d'un paisatge agradable han estat les causes d'aquest desenvolupament. 2.1. Del fet comarcal al fet metropolita La gran explosió demografica iniciada a partir dels anys cinquanta ja no es podia explicar mitjancant el model comarcal utilitzat fins aquell moment. D'aleshores enca, i sense desmereixer el seu protagonisme anterior, la influencia de Barcelona respecte del seu espai circumdant ana en augment fins al punt de perdre gran part de la seva autonomia propia per integrar-se en un tot organitzat. La disposició del territori facilita, en gran mesura, un procés d'expansió concentric, des del centre a la periferia, del pla de Barcelona a les comarques adjacents, reafirmant I'existencia d'una csupercomarcan al voltant de I'anomenat .vuit ferroviari catala.. El desenvolupament de les relacions funcionals que s'anaven establint entre I'aglomeració barcelonina i el seu rerepaís portaren al conjunt de tot aquest territori a formar part d'un mateix sistema urba. Tanmateix, la integració del Valles Oriental dins d'aquesta nova realitat fou més tardana si es compara amb la resta de comarques de la Regió I. Mentre slestava consolidant la realitat metropolitana i conformant la primera corona de ciutats mitjancant un procés de concentració de la indústria i la població, la comarca continuava mantenint, encara, una dinamica propia amb un creixement relativament autonom. Fins a mitjan dels anys seixanta no es va fer sentir, d'una forma clara i evident, la influencia del fet metropolita sobre el seu propi desenvolupament. Fins aleshores, I'augment de la població havia estat moderat, pero sense deixar de créixer; I'activitat economica havia girat a I1entorn de les poques instal.lacions industrials, fonamentalment textils, localitzades a la capital i als municipis del seu entorn més immediat, mentre que a la resta del territori continuava predominant un sector agrari molt potent. La modernització de la xarxa de comunicacions, com abans amb el ferrocarril, genera importants economies d'escala als punts de connexió i aboca al declivi les zones no ben situades i inaccessibles. Amb I'obertura de I1autovia de I1Ametlla I'any 1966, de I1autopista A-7, I'any 1970, i del tercer cinturó, I'any 1976, la difusió del creixement barceloni envers la comarca fou més facil. Les infrastructures del transport esdevingueren, d'aquesta manera, el suport de les relacions espacials i de la mobilitat, tant de persones com de mercaderies, imprescindibles per al funcionament del nou sistema urba. La vall del Congost-Besos, un dels eixos direccionals i més expansius, fou el camí natural de la recol~locació de moltes empreses que havien deixat la ciutat de Barcelona per instal4ar-se en llocs mes avantatjosos. D'altra banda, en tractar-se d'una comarca tradicionalment agrícola i amb un nivell d'urbanització encara poc desenvolupat, estava en disposició de poder oferir grans quantitats de sol susceptible de ser ocupat. La combinació d'ambdós factors, bones comunicacions i espais per ocupar, genera importants expectatives. La comarca o, més ben dit, els municipis amb una millor situació estrategica foren una localització summament atractiva per a aquelles empreses amb necessitat de situar-se ben a prop del mercat consumidor. Pero també perque, amb I'oferta de sol a bon preu i sense les limitacions i les rigideses que presentava a les arees més altament congestionades, així ho aconsellava qualsevol política de localització industrial. En conseqüencia es produí un accelerat procés dlindustrialització, un desenvolupament urbanístic intensiu, un creixement espectacular de la població fruit de la recepció massiva d'immigrants procedents d'altres regions de I'Estat i un increment sense precedents del seu parc residencial. La indústria esdevenia, de nou, el motor de I1expansió urbana i I'habitatge la resposta. Entre el 1960 i el 1975, la taxa de creixement anual fou la segona més alta de Catalunya després del Baix Llobregat, amb un 5,38% i un 7,60% respeqtivament, amb un augment absolut de més de 55.000 habitants. No obstant aixo, aquest creixement no es va donar d'una forma homogenia ni tampoc amb la mateixa intensitat. Els municipis amb un major creixement foren els localitzats al llarg dels principals eixos de comunicació, tot al contrari de les poblacions més allunyades, situades als contraforts d'ambdues serralades, les quals no tan sols presentaven densitats molt més baixes, sinó que, en alguns casos, la perdua d'efectius havia estat constant dins d'un procés continuat d'emigració i sense possibilitats de recuperació3. Es produí, per tant, un procés de concentració i polarització de la població en un nombre molt redtiit de ciutats, amb Granollers al capdavant, seguida de Mollet i Sant Celoni, tot presentant una jerarquia urbana molt clara i evident. Dels 42 municipis existents I'any 1970, 27 no sobrepassaven els 3.000 habitants, dels quals 11 ni arribaven tan sols als 500; 13 en tenien més de 3.000 pero menys de 10.000, i només dos, la capital i Mollet, superaven els 20.000. La transformació de I'economia durant aquesta etapa també fou important. La forta activitat urbanitzadora reduí considerablement el sol destinat a usos agrícoles, produint-se un procés de reconversió transformant antigues explotacions cerealístiques en explotacions agropecuaries. La cria del bestiar boví, per la demanda creixent de productes carnis i lactis, pero també pel poc consum d'espai que requeria, esdevingué una de les activitats principals. El procés d'expansió industrial, d'altra banda, fou molt més gran que no pas a la resta de Catalunya, tant en la creació neta de llocs de treball com en el nombre d'inversions. El textil, predominant fins aleshores, fou substitu'it per altres sectors, encara que sense una hegemonia clara, com els de I'alimentació, la fusta, la química, els transformats metal.lics i la construcció. L'any 1964 el textil ocupava el 39% del total de treballadors industrials; I'any 1970 es reduí al 18%4. Per tant, I'estructura productiva es diversifica enormement, constituint un teixit empresarial intermedi amb economies externes d'aglomeració aprofitant els. efecEl 1960, els municipis situats per sota la cota dels 300 metres d'altitud, 27 dels 42, concentraven el 86% de la població comarcal, i deu anys després aquest mateix percentatge ja va ser del 93,1%. Abel, J.; Jordana, J. (1987); L'activitat economica al Valles Oriental, Ed. Oikos-Tau. tes generats per la seva inserció en el mercat metropolita i la seva demanda corresponent. L'augment de la població i I'activitat industrial incentiva, també, el desenvolupament dels serveis, per bé que tan sols Granollers, i amb diferencia, disposava d'una oferta supramunicipal conseqüencia de la seva capitalitat i la llarga tradició comercial assumida i a bastament demostrada al llarg dels anys. 2.2. La generalització d'un nou tipus de poblament A partir de la crisi de 1975, pero, s'entra en una etapa d'estancament malgrat que, tot i I'aturada general, el creixement es mantingué constant i molt per sobre d'altres comarques demograficament més potents. Gracies, en part, a la plurisectorialitat de I'estructura productiva en poder oposar una major resistencia a la davallada. En plena etapa depressiva, del 1976 al 1981, s'assolí la taxa de creixement anual més alta de Catalunya, amb el 3,00%. Mentre a les arees de més intensa concentració manufacturera es produ'ia un procés de desindustrialització amb la consegüent destrucció de llocs de treball, al Valles Oriental es mantenien encara intactes les tendencies alcistes del període anterior5. La inversió continua augmentant i, per tant, també I'ocupació industrial que, en deu anys, entre 1970 i 1981, va créixer un 28,8%, cosa que suposa un guany net absolut d'una mica més de 8.000 treballadors. Aixo va fer del Valles Oriental una rellevant excepció en el panorama general, no tan sols en relació amb I'economia barcelonina, sinó també en relació amb les economies catalana i espanyola6. L'ocupació del territori, lluny d'aturar-se, continua pressionant. Primer a les arees més ben situades, pero després també a altres zones d'interes més secundari. Durant la segona meitat dels Entre 1970 i 1977 la inversió al conjunt de la província 1 de Barcelona va decréixer en un 0,42%. Costa, M.T. (1988); pr descentra mi en to productivo y difusión industrial. El modelo de especialización flexible~, a Papeles de economia espaiiola. Economia regional: ideas y políticas, num 35 (pp. 251-2761. anys setanta i principi dels vuitanta, s'inicia un nou procés d'ocupació caracteritzat, com a tret més significatiu, per la construcció massiva d'urbanitzacions de segona residencia, una de les ' operacions urbanístiques de major transcendencia i de major impacte sobre el territori, portada a terme, gairebé sempre, sense massa ordre ni control. La localització d'aquests nous assentaments es concentra especialment a la part més occidental, en I'eix format pel riu Tenes i la riera de Caldes, entre els municipis de Llica i Bigues, i encara que no tant en els vessants de les serralades Litoral i Pre-litoral, sobretot a les zones més properes al massís del Montseny. En deu anys, entre 1970 i 1981, el parc de residencies secundaries augmenta en un 114,8%, una mica menys que al Maresme (125,5%), bastant similar al del Barcelones (104,5%) i molt per sobre del Baix Llobregat (80,2%) i del Valles Occidental (28,02%). Historicament, en canvi, només als balnearis de Caldes de Montbui i la Garriga hi havia hagut una certa tradició en aquest sentit. Cardedeu s'hi afegí a finals del segle x~x i a mitjan dels anys seixanta del segle xx, ja destacaven els municipis de Sant Feliu de Codines (488 habitatges secundaris), Sant Fost de Campsentelles (3061, Castelltercol (242) i Aiguafreda (186), sempre amb el paisatge com un dels elements principals de localització. La separació entre I'espai urba i I'espai rural comenta, d'aquesta manera, a esvair-se progressivament. Les arees submergides en una crisi agrícola endemica aportaren nous espais al mercat immobiliari per tal de ser ocupats d'una forma extensiva per les noves urbanitzacions. La competencia entre els diversos usos del sol acaba arraconant I'agricultura cap a la marginalitat, tot i mantenir encara una presencia relativament important, establint-se una certa especialització funcional del territori. Els municipis més petits, de caire agrícola i rural, esdevenien els principals receptors d'un poblament estacional i de cap de setmana, mentre que els municipis mes grans anaven reomplint els pocs espais buits que els quedaven, sigui per la instal.laciÓ de noves activitats industrials o de serveis, sigui per la construcció d'habitatges familiars de residencia habitual, encara que no pas amb el mateix ritme ni la mateixa forca que en els anys precedents. Tot aixo suposa, per als primers, una sobrecarrega de població que, en molts casos, volia dir multiplicar per dos o per tres els seus efectius en intervals de temps relativament curts amb el consegüent agreujament del funcionament dels serveis i les infrastructures existents, no pas sempre dimensionades per satisfer la demanda d'una població flotant tan elevada. D'altra banda, i en conjunt, es genera un increment espectacular de la mobillitat obligada, com a conseqüencia de la separació entre la residencia i el lloc de treball. Aixo incrementa el grau de dependencia funcional de la major part dels nuclis urbans de la comarca amb la ciutat central i la primera corona de ciutats, establint-se diverses arees d'influencia en funció de la seva intensitat. Es conformava, d'aquesta manera, una nova realitat, la Regió Metropolitana, un cop superat el primer llindar i per extensió del seu abast, un espai organitzat i articulat per les principals ciutats, des de Mataró a Vilanova i la Geltrú, caracteritzat per mantenir una relació forca significativa amb el primer ambit pero amb un cert grau d'autonomia propia. 2.3. La terciarització del territori Superada la crisi, es produi'ren importants canvis en I'espai metropolita, iniciant-se un procés de desconcentració com a conseqüencia logica del procés de saturació al qual s'havia arribat. En aquests moments es produeix, d'una banda, un procés de suburbanització mitjancant el qual el creixement demografic dins la Regió Metropolitana es desplaca cap a les zones més exteriors, transformant els nuclis existents en veure's envoltats per habitatges unifamiliars o bé per blocs de pisos de poca alcada, mentre que a la ciutat central disminueix la seva població. I, de I'altra, un procés de desurbanització consistent en la disminució de la població a les arees metropolitanes, relacionat amb un cert procés de descentralització industrial i comercial. Aixo revaloritza les ciutats tradicionals mitjancant una emigració de la població de les arees metropolitanes vers arees o ciutats petites, aixo si, ben comunicades amb la ciutat central7. No és gens estrany, doncs, que els majors creixements es concentressin a la segona corona i a les seves arees urbanes més dinamiques, quan per primera vegada, entre 1981 i 1986, el conjunt de la Regió I perdia població pel fet que més de 70.000 habitants decidissin deixar el Barcelones. La resta de comarques, pero, continuava presentant saldos positius, encara que molt per sota dels assolits en el quinquenni anterior en acusar els efectes més aguts de la crisi. Amb tot, la taxa anual de creixement més alta va continuar sent per al Valles Oriental, superada tan sols en aquest cas, i també per primera vegada, per dues comarques d'ambit no metropolita, com és el cas del Baix Penedes i la Selva. Aquesta situació es va mantenir entre 1986 i 1991, amb I'única diferencia que el balanc global per al conjunt de la Regió I tornava a ser altra vegada positiu. El fet que el Valles Oriental experimentés un increment superior del que es podria considerar propi del seu creixement natural -entre 1975-1979, el creixement natural absolut va ser de 14.169 habitants; en canvi, entre 1986-1991 es va reduir en 4.758 habitants quan la població augmenta en un 42%- fou degut a un creixement migratori totalment diferent del que s'havia produ'it als anys se¡- xanta. Ja no es tractava, pero, dels fluxos d'entrada provinents d'altres regions de IIEstat, per bé que avui la immigració té un altre origen i una altra problematica, sinó de la redistribució espacial d'una població assentada al si d'una mateixa area la que ha provocat aquest creixement tan espectacular. L'existencia d'un transvasament dels nuclis més altament densificats cap a les zones circumdants amb una disposició d'assentament més assequible i més atractiu des del punt de vista ' Mendizábal, E. (1991); .Les noves tendencies del poblament., Primer Congrés Catala de Geografia, 11 Ponencies, Barcelona, Societat Catalana de Geografia (PP. 159-171). medi-ambiental ha estat la característica predominant en aquests Últims anys8. A finals dels vuitanta i principis dels noranta s'entra, doncs, en una nova etapa d'ocupació sistematica del territori comarcal tot coincidint amb el canvi de conjuntura economica iniciada a tot Catalunya. Etapa caracteritzada especialment per la instal.lació de noves activitats, sobretot serveis i grans complexos Iúdico-esportius, amb una clara intencionalitat metropolitana a més, també, per la represa de I'activitat industrial i immobiliaria. Pel que fa al primer aspecte, cal destacar, com a actuacions paradigmatiques, la construcció del Centre Penitenciari de Preventius de Quatre Camins (1989) a la Roca, el mateix que es va fer a Sant Esteve de Sesrovires (1991) al Baix Llobregat; els successius projectes d'estacionaments ferroviaris de mercaderies, per bé que no reeixits, de la Llagosta, promoguts pel MOPTMA i la Generalitat amb I'horitzó posat en I'arribada del Tren de Gran Velocitat; el Circuit de Catalunya (1991) de Montmeló en uns terrenys del Consorci de la Zona Franca on els anys setanta ja s'hi volgué installar una terminal TIR i una macrozona industrial que la crisi d'una banda i la pressió popular d'una altra feren desistir el projecte; la sobtada proliferació d'instal-lacions per a la practica del golf, amb operacions immobiliaries de gran qualitat incloses i en alguns casos encobertes, als municipis de Sant Feliu de Codines, Caldes de Montbui i la Roca juntament amb la de Vallromanes, constru'ida I'any 1969; diverses propostes d'interes turístic, oci i lleure als diferents parcs naturals, a Riells del Fai, etc., i la reforma i ampliació substancial de I'oferta hotelera, a Vilanova, Mollet, Granollers i Montmeló. Paral4elament a tot aquest procés de terciarització, es continua mantenint també, i a un nivell molt elevat, I'ocupació del sol per a usos industrialsg, Cal recordar que entre 1981 i 1986, 246.170 persones canviaren de municipi de residencia a ['interior de la Regió Metropolitana; que es preveu que unes 640.000 persones, de les quals el 65% resideix actualment a Barcelona, ho faran abans de 1995. Les xifres ho demostren: 12 Ha I'any 1950, 615 I'any 1980 i 2.248,66 Ha I'any 1992, equivalent al 55% del total de sol industrial. concentrat majorment a la zona sud de la comarca, al voltant de la connexió de les autopistes A-7 i A-17, sense oblidar tampoc els eixos tradicionals del Besos-Co.ngost, paral4els al tracat de la N-152; de I'autopista A-7, des de la Roca a Sant Celoni, i de la riera de Caldes, entre Mollet i Palau de Plegamans. L'activitat immobiliaria, d'altra banda, no deixa de créixer, amb un dels percentatges més alts de la Regió I, el 16,9%, tan sols superat pel Maresme amb el 21%, per bé que han estat els municipis amb vocació residencial els que han registrat els majors increments, amb un index de construcció superior al 36%1°. 3. Les perspectives Els efectes produ'its per aquesta situació, per tant, semblen clars. En primer Iloc, continuen sent les grans ciutats, amb un potencial demografic molt més gran, les que absorbeixen bona part del creixement total absolut a uns nivells excepcionals, d'acord amb la dinamica general observada arreu. Granollers i la seva area d'influencia, i molt especialment la seva aglomeració urbana formada conjuntament amb els municipis ve'ins de Canovelles i les Franqueses, ha esdevingut un dels pols d'atracció amb més forca i amb una projecció més gran. El mateix es pot dir, també, de Mollet. En segon Iloc, els percentatges de creixement i les taxes més altes no es donen, en canvi, en aquest grup de ciutats sinó als municipis que els són més propers, amb dimensions que oscil.len entre 3.000 i 9.000 habitants coincidint, majoritariament, amb zones d'una clara funcionalitat residencial que han anat transformant I'ocupació estacional i de cap de setmana en permanent i habitual. Aquest és el cas dels municipis de Llica de Vall, amb un creixement absolut del 105,2%, de Llica dlAmunt i Bigues i Riells amb un 'O Relació percentual entre el nombre de nous habitatges i el parc existent en el cens anterior. Els municipis amb un index de construcció mes alt foren els de I'Ametlla, Bigues i Riells, Llica d'Amunt, Llica de Vall i Sant Fost de Campsentelles. L'index de construcció de Granollers fou del 15,8%, el de Mollet, del 9,43% i el de la comarca, del 17%. 104,0% i un 91,3% respectivament, tan sols superats, els dos primers, per cinc municipis de Catalunya en cap cas de la seva mateixa importancia. Aquests municipis es converteixen en les principals arees receptores dels fluxos migratoris interns, procedents de les poblacions més denses de la primera corona metropolitana i mes ho seran en el futur. En tercer Iloc, municipis que durant la decada dels seixanta havien tingut creixements espectaculars avui es troben en una situació relativament estacionaria. En algun cas, fins i tot, la perdua de població ha estat important, sent I'exemple més evident el de la Llagosta amb un decreixement absolut de mes de mil habitants, quan entre 1960 i 1970 havia multipljcat per sis els seus efectius inicials passant de 1.368 a 7.347 habitants. En general, es tracta de municipis amb una alta densificació, amb poques disponibilitats de sol residencial i amb un paisatge, encara que no sempre, forca degradat i de poca qualitat medi-ambiental fruit d'una urbanització caotica generada als anys seixanta molt difícil de redrecar. I, en quart Iloc, els municipis menys poblats que tradicionalment han anat perdent població continuen en la mateixa situació. Són municipis d'habitat majorment rural, els més allunyats del centre i sense una infrastructura basica adient. Avui ja no es pot entendre el desenvolupament de la comarca sense tenir en compte el fet metropolita. Pero tampoc no es pot entendre I'evolució de I'area metropolitana en el seu conjunt sense tenir en compte el paper que han tingut aquestes comarques i especialment la comarca del Valles Oriental. La bona xarxa de comunicacions de que disposa, la disponibilitat de sol lliure tant residencial com industrial que pot oferir, juntament amb I'atractiu d'un paisatge encara no del tot degradat, han estat les causes directes de la seva integració mútua. Situació, pero, que no s'hauria donat sense la presencia d'una ciutat com Granollers, veritable subcentre metropolita, en mantenir una relació directa amb la capital pero també amb el conjunt de municipis del seu voltant mitjancant un procés d'expansió concentric, gairebé identic del que s'ha produ'it al voltant de Barcelona.