Partits i conformació d'elits polítiques autonòmiques : transició política i partits polítics al País Valencià

PARTITS I CONFORMACIÓ D'ELITS POLÍTIQUES AUTONÒMIQUES Transició política i partits polítics al País Valencià Anselm Bodoque Arribas Analista WP núm. 183 Institut de Ciències Polítiques i Socials Barcelona, 2000 2 L’Institut de Ciències Polítiques i Socials fou creat l’any 1988 com un consorci entre la Universitat Autònoma de Barcelona i la Diputació de Barcelona. L’Institut està adscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona. “Working Papers” publica treballs en elaboració, amb l’objectiu de facilitar-ne la discussió científica. Llur inclusió en aquesta sèrie no limita una publicació ulterior per part de l’autor, que conserva la integritat dels seus drets. Aquest treball no pot ser reproduït sense el permís del seu autor. © Anselm Bodoque Disseny: Toni Viaplana Impremta: A.bis c/ Leiva, 3, baixos. 08014 Barcelona ISSN: 1133-8962 DL: B-52.363-2000 3 0. INTRODUCCIÓ L’objecte d’aquest treball és fer un estudi exploratori de la realitat política valenciana del darrer quart de segle, detenint-nos especialment en l’anàlisi dels trets singulars de la transició política valenciana a la democràcia i a l’autonomia, així com en el procés de conformació de les noves elits polítiques i dels partits. De bon començament, som conscients que la realitat política valenciana contemporània és relativament poc coneguda, dins i fora del País Valencià, i que ha sigut el centre d’escassos estudis politològics, tot i que la particularitat identitària valenciana haja provocat un debat extens i no exempt d’interès. Assumim, per tant, les limitacions que es puguen derivar d’aquest fet i destaquem que les aportacions que puguem fer-hi caldrà considerar-les amb un grau de provisionalitat superior al dels estudis sobre realitats amb una tradició d’anàlisis major per part de la ciència política. Tractem d’explicar, també, perquè la transició política va tenir una dinàmica singularment complexa al País Valencià, va generar una divisió social important i es va tancar sense haver aconseguit un consens intern suficient sobre els elements identitaris col·lectius. Cal dir que, quan afirmem la complexitat de la transició valenciana, ens referim en realitat a la conflictivitat que des de les primeres eleccions democràtiques va desenvolupar-se a dins la societat valenciana, amb un grau de manifestacions d’intol·lerància i violència superior al que va produir-se a la resta de territoris de l’estat, excepció feta de l’àrea basco-navarresa. Si bé la limitada capacitat del País Valencià per condicionar o influir decisivament a Espanya, i el fet que les accions més violentes del conflicte valencià tinguessen una motivació integradora i reforcessen la visió d’una Espanya uniforme (predominant tradicionalment als centres de poder de l’estat) ha contribuït a fer-ne una realitat més aviat desconeguda o a generar, quan hi ha hagut algun tipus d’interès per conèixer-la, una imatge de societat cofoia i enfrontada en discussions bizantines i inacabables sobre qüestions de poc interès. Sens dubte, hi contribueix el fet que el País Valencià siga un espai subaltern tant al context espanyol com a la Unió Europea, amb un dinamisme socioeconòmic mitjà, uns centres de pensament i innovació més aviat dèbils1, insuficientment cohesionat, amb una cultura cívica i política pobra en termes relatius, i escassa influència més enllà de l’àmbit geogràfic estricte. L’estudi centra l’atenció fonamentalment en els anys de la transició política valenciana (19751982). El període que va des del moment en què es produeix el colapse de la dictadura franquista fins l’aprovació de l’estatut valencià d’autonomia. Un temps que es caracteritza, des del punt de vista polític, no sols per l’assentament d’un nou sistema democràtic, sinó per la crisi, reconfiguració i canvi a les elits polítiques valencianes. La situació subalterna de la societat valenciana a què hem fet referència és causa i conseqüència alhora de la tradicional vinculació dependent de les elits governants valencianes respecte el centre polític i institucional espanyol. Una realitat que no ha estat substancialment modificada amb la gestió dels diferents governs autonòmics i l’assentament de les intitucions d’autogovern, que han anat conformant 4 una mena de pràctica i discurs polític compartit en els trets bàsics sobre el que ha de ser l’autonomisme valencià. En aquest sentit, cal dir que els principals partits han anat convergint progressivament en idees i actuacions genèriques tant sobre la concepció de l’autonomia com del País Valencià i dels usos lingüístics, evolucionant des dels inicis de la transició fins ara. AP i UCD impulsaven a finals dels anys 70 un regionalisme anticatalanista sense voluntat autonomista expressa, i el PSPV-PSOE una mena de valencianisme favorable a una autonomia forta: actualment tant el PSPV-PSOE, el PP i en bona mesura els partits menors mantenen una actuació política pràctica que podríem anomenar d’autonomisme emulatiu, traslladant al País Valencià iniciatives prèviament adoptades a altres comunitats, sense impulsar-ne de pròpies. AP i UCD defensaven la preeminència del castellà (entenent que és una llengua universal i coneguda per tothom) sobre el valencià (llengua regional, diferent de la catalana, afectiva i entesa només per una part dels ciutadans), mentre que el PSPV-PSOE pretenia formalment la recuperació de l’ús normal d’aquesta segona llengua: ara, hi ha un consens pràctic que limita la recuperació lingüística a l’àmbit de l’educació (ensenyament obligatori de la llengua catalana i voluntarietat de l’escolarització en valencià), sense que s’hi haja normalitzat l’ús social o oficial, ni tant sols a l’administració autonòmica o local. Així mateix, s’ha assentant una idea del País Valencià com a societat regional espanyola dinàmica, integradora (a diferència d’altres pobles), que no viu del victimisme i del record del passat, sense tradició ni vel·leïtats actuals nacionalistes alternatives al nacionalisme espanyol dominant; un món liberal, modern, exportador i emprenedor2. De fet, és una construcció intel·lectual farcida de tòpics i llocs comuns més que discutibles en termes històrics, econòmics i polítics, que busca generar emocions i que s’assembla, si més no, a la visió tradicional de la burgesia valenciana3. El treball consta de tres parts essencials. La primera se centra en alguns aspectes concrets de la transició política espanyola a la democràcia per comprendre millor les característiques singulars d’aquest procés al País Valencià. La segona fa una anàlisi de l’accés a l’autonomia i del conflicte identitari que ha dividit la societat valenciana durant les darreres dècades. La tercera es deté en alguns trets que expliquen la configuració de les elits polítiques valencianes i els partits polítics en el període estudiat. Hi ha també dos apartats complementaris finals que més que conclusions tancades plantegen algunes hipòtesis i reflexions que poden ajudar a explicar la baixa singularització de les elits polítiques valencianes a l’àmbit espanyol. 1. CONSIDERACIONS SOBRE LA TRANSICIÓ ESPANYOLA Hi ha un consens generalitzat sobre que la transició espanyola a la democràcia va ser un procés essencialment pacífic i en molts aspectes exemplar. Segons aquesta concepció, que no pretenem discutir ací, si exceptuem les agressions i atemptats dels grups d’extrema dreta en els anys que van seguir la mort de dictador Franco i el terrorisme d’ETA, el pas d’un règim autoritari a la democràcia es va produir sense generar tensions importants en la societat espanyola. Políticament, els problemes principals a què s’havia de donar resposta eren, primer, com assentar un règim democràtic i, segon, com adequar l’estructura de l’estat a la pluralitat nacional espanyola. 5 Pel que fa al primer des reptes, només ens detindrem en el debat de la forma d’accedir a la democràcia (reforma-ruptura); deixant a banda altres consideracions sobre aspectes d’interès sobre la transició com ara les discussions sobre els actors motors (monarquia, sectors del franquisme, burgesia modernitzadora, partits de l’oposició, societat, etc.) i els protagonistes (líders, grups), o sobre les limitacions (record negatiu de les curtes experiències democràtiques espanyoles dels dos darrers segles, construcció del consens modern sobre l’amnesia i sobre una visió mistificada de la guerra civil: tothom va ser culpable, pressions de poders fàctics, por a les mobilitzacions ciutadanes i excés de protagonisme de les elits4, etc.). Després de la mort de Franco, el debat polític se centrava al voltant de dues opcions contraposades: el defensat per la major part de l’oposició democràtica, arribar a la democràcia mitjançant la ruptura amb el règim franquista (establir un govern provisional, format per demòcrates antifranquistes, que posés en marxa un procés constituent) o, el propugnat pel franquisme pragmàtic, a través d’un procés de reforma de les institucions existents. El fracàs del govern Arias (desembre de 1975, juliol de 1976) va posar de manifest la impossibilitat de dur a terme una reforma continuista que preservés les institucions franquistes, almenys sense incrementar els conflictes i les mobilitzacions socials i polítiques. Per contra, la iniciativa política del govern Suárez (des de juliol de 1976), l’aprovació per amplíssima majoria de la llei de reforma política (desembre de 1976) i la progressiva divisió de l’oposició democràtica va posar de manifest també la impossibilitat per arribar a la democràcia amb un trencament radical amb el règim anterior. El que va passar, finalment, és que l’accés a la democràcia d’Espanya es va produir a través d’una reforma rupturista i progressiva dels àmbits de poder polític; és a dir, es va partir de les institucions autoritaries existents per arribar a un règim democràtic i la democratització de les institucions i organismes de l’estat (administració, policia, exèrcit, etc.) es va produir al llarg d’un període de temps relativament llarg. Amb tot, tant els nivells de participació en el referèndum sobre la llei per a la reforma política (78%), en el qual l’oposició democràtica demanava l’abstenció5, com, sobretot, les primeres eleccions democràtiques ens mostren que la geografia espanyola de la transició era desigual. Així, si analitzem els resultats de les eleccions de 1977 fent una agrupació dels vots entre les formacions reformistes (bàsicament UCD) i postfranquistes (AP) i aquelles que havien defensat en termes generals la necessitat de la ruptura democràtica (PSOE, PCE i nacionalistes perifèrics) tindrem, almenys, quatre espais polítics diferenciables (v. Mapa 1): en primer lloc, unes àrees d’hegemonia rupturista6 formada per Catalunya, Biscaia, Guipúscoa i la província andalusa de Cadis, on el reformisme no arriba a assolir una tercera part dels vots emesos i el postfranquisme és pràcticament inexistent; un segon espai, on el rupturisme és majoritari però el vot reformisma i postfranquista és important, composta per Àlaba, l’Andalusia del Guadalquivir (Sevilla, Còrdova i Jaén), Màlaga, Madrid, i el centre i el sud del País Valencià; una tercera, dominada pel reformisme conformada pel sud de Castella-La Manxa (Toledo, Ciutat Reial, Albacete) i d’Extremadura (Badajoz), Cantàbria, Astúries, Múrcia, Navarra, la major part d’Aragó (Osca i Saragossa), el nord del País Valencià, i les províncies de Granada, Huelva i Valladolid, si bé a Astúries, Saragossa i Osca es pot parlar de gairebé empat i a Navarra d’un sistema de forces polítiques força complex i excindit; mentre que, finalment, hi hauria un altre conjunt de circumscripcions 6 on la suma de reformisme i postfranquisme és netament hegemònic i el rupturisme minoritari (en ocasions, no arriba al 25%), formada per Galícia, Castella i Lleó (excepció feta de Valladolid), La Rioja, Canàries, Balears, el nord d’Extremadura (Càceres) i de Castella-La Manxa (Conca i Guadalajara), i les províncies de Terol i Almeria, amb una presència de vot postfranquista bastant elevada en zones com Castella i Lleó o Galícia. Una situació que només s’altera moderadament en les eleccions de 1979 (v. Mapa 2). És a dir, un predomini bastant considerable, geogràficament parlant, de la suma de reformistes i postfranquistes, i una concentració de les formacions rupturistes a les zones més poblades, i, en alguns casos, més industrialitzades i amb un dinamisme social major (Catalunya, País Basc, País Valencià, Vall del Guadalquivir, Madrid). Si tractem de trobar respostes a aquesta diversistat territorial i especialment als casos més extrems (l’hegemonia reformista-postfranquista, d’una banda, i l’hegemonia rupturista, d’una altra) hauríem d’apuntar, pel que fa a l’Espanya d’hegemonia reformisma-postfranquista les estructures socioeconòmiques (zones d’Espanya menys modernitzades i amb major pes de l’agricultura tradicional), demogràfiques (més despoblades i envellides), de mentalitat (major conservadurisme social) o polítiques (tradicionalment ha predominat el vot de dreta, han estat més vinculats amb el franquisme i tenen una visió d’Espanya acastellanada i uniforme); mentre que pel que fa a les zones de predomini o forta presència del vot rupturista cal destacar el major dinamisme econòmic, cultural, democràfic o social, a què ja hem fet referència, però també al fet que políticament tinguessen, sovint, una tradició històrica de vot progressista, haguessen sigut els centres principals de l’oposició al franquisme i comptassen amb unes organitzacions polítiques antifranquistes més organitzades. Amb tot, el fet que explica la nítida hegemonia rupturista, els baixos resultats reformistes i la insignificàcia del vot postfranquista a Catalunya i a la major part del País Basc entenem que és la consciència de la seua singularitat nacionalitària, l’existència de forces nacionalistes importants i la particularitat de la repressió franquista en aquests territoris. Sense aquests fets possiblement es podria haver donat un predomini de les opcions rupturistes en part de les àrees a què fem esment, però ens sembla molt improbable una hegemonia tan considerable7. La identificació dels principals espais rupturistes amb zones amb tensions nacionalitàries importants, ens duu a considerar breument en el problema de l’estructura territorial de l’estat i l’adequació de la realitat plurinacional espanyola, el segon interrogant essencial que havia de respondre la transició. En aquest sentit, si pel que fa als criteris generals de la democràcia espanyola (monarquia, institucions essencials, drets, sistema electoral, etc.) hi va existir un consens general i relativament ràpid, respecte l’estructura territorial i a l’adequació i reconeixement de la plurinacionalitat les posicions van ser més encontrades i, de fet, no va haver un consens absolut sobre la matèria8 i l’acord assolít va donar una resposta funcional, però no suficient al problema. Un problema que, només si tenim en compte el debat acadèmic i polític que provoca, és, possiblement, un dels més importants temes oberts de la democràcia espanyola9. 7 No volem dir que aquesta solució funcional no s’haja mostrat positiva per transformar l’estat centralitzat i centralista espanyol en un estat d’autonòmia política generalitzada, però cal reconèixer que mostra algunes limitacions evidents en aspectes com el reconeixement restringit de la pluralitat lingüística espanyola (la pluralitat es circumscriu a àmbits regionals concrets, però no és assumida pel conjunt de l’estat: la imatge d’Espanya que es desprèn dels cercles de poder central és uniforme i acastellanada) i, de manera semblant, la no consideració de la realitat plurinacional, les tendències a l’uniformisme autonomista o, especialment, l’escassa assumpció de la realitat autonòmica per les elits centrals de poder i pels òrgans centrals dels partits, on predomina la consideració de les autonomies com una realitat de segon ordre i no com una part essencial de l’estat10. Amb tot, el que voldríem destacar-hi és que la reestructuració territorial del poder polític ha comportat un canvi en el sistema espanyol d’elits, en generar nous centres de decisió i d’influència en la política estatal. Un fenomen que cal sumar al de la pròpia transformació de les elits i els grups de poder derivada de l’establiment d’un règim democràtic. A la major part de l’estat espanyol el consens social i de les elits polítiques sobre les característiques del règim democràtic i sobre l’estat autonòmic van ser prou generalitzades, malgrat la diversitat d’interpretacions en matèria autonòmica. Hi ha però algunes excepcions, a l’àrea basconavarresa el consens no ha estat absolut ni sobre el primer aspecte (conflicte entre democràcia i violència) ni entre el segon (conflicte entre el nacionalisme espanyol i el nacionalisme basc), a diferència del que ha passat en l’altre espai rupturista (Catalunya) on hi ha un consens elevat sobre els valors democràtics i on el catalanisme predomina per sobre dels nacionalismes espanyol o català. Un altre espai de conflicte important durant la transició ha sigut el País Valencià. Un territori on va predominar un rupturisme moderat, on el debat sobre les característiques del règim democràtic no va ser significatiu, però on hi va haver un conflicte greu que va dividir la societat i va tenir conseqüències directes sobre les elits polítiques valencianes pel que fa a la identitat nacionalitària i a la seua autonomia dins de l’estat espanyol. Cal dir que el País Valencià és una societat afectada per diverses tensions a l’inici de la transició. Primerament, la que deriva de la modernització econòmica dels anys 60 i començaments dels 70, en què va deixar de ser una societat amb una presència forta del sector agrari, per esdevenir una economia industrial. En segon lloc, la tensió demogràfica producte del fort increment de la urbanització del país i de l’arribada d’emigració provinent d’altres indrets de l’estat. En tercer lloc, la tensió socioeconòmica que produïa la crisi econòmica de mitjans dels anys 70, que afectava les petites i mitjanes empreses valencianes i els seus sectors econòmics bàsics (producció de béns de consum i turisme de masses) i a la seua mà d’obra (en general, poc qualificada). Finalment, una tensió política originada tant per la configuració d’un nou règim democràtic amb un predomini no hegemònic de les opcions rupturistes i d’esquerra al sud i al centre del país, i de les opcions reformistes i de dreta al nord, la transformació de les elits polítiques i l’emergència d’un nou nacionalisme valencià, amb forta presència universitària i il·lustrada, que qüestionava radicalment el regionalisme tradicional de les elits valencianes i el mateix nacionalisme valencià anterior a la guerra civil. Una situació problemàtica que tractarem d’analitzar tot seguit. 8 2. LA TRANSICIÓ VALENCIANA. L'ESTRATÈGIA DE LA CRISPACIÓ El País Valencià ha ocupat una posició particular durant la transició política espanyola i especialment al llarg procés de transformació d’Espanya d’estat fortament centralitzat en estat autonòmic. Des de la primera meitat dels anys 80, és una comunitat autònoma amb un volum de competències i de gestió similar al de les autonomies convencionalment considerades històriques (Catalunya, País Basc i Galícia) i a Andalusia; però, en termes reals, la seua singularització política dins de l’àmbit espanyol és inferior no solament a aquestes quatre comunitats, sinó fins i tot, en ocasions, a d’altres amb menys competències, menys pes demogràfic i econòmic, i sense trets lingüistics, històrics i culturals diferenciables dels predominants a l’estat espanyol. Es pot avançar, abans d’aprofundir en l’exposició, que Andalusia forma part de les comunitats amb major capacitat política després d’accedir-hi d’una manera singular. Així, tot i que va seguir la via de l’article 151 de la Constitució, el referèndum andalús a l’autonomia àmplia no va superar les restrictives condicions constitucionals a la província d’Almeria i va ser necessari un pacte polític particular per fer possible que hi arribés per aquest article11. Mentre que, per contra, el País Valencià, que havia dut a terme un procés semblant a l’andalús per accedir a l’autonomia per la via del 151, veurà impedida la iniciativa, com analitzarem més endavant, en denegar el Govern espanyol la sol·licitud per realitzar un referèndum que permetés aconseguir ràpidament una autonomia política àmplia; fet que va comportar que el País Valencià accedís a l’autogovern per l’article 143 de la Constitució i l’aplicació complementària del 150.2 pel qual el Govern central va cedir a la Generalitat Valenciana un nombre de competències semblant al de les comunitats del 15112. Amb tot, l’autonomia valenciana, malgrat el nivell competencial i de gestió, serà inferior en termes polítics. L’explicació hem de buscar-la, fonamentalment, en un doble fet: primerament, la incapacitat legal del President del Govern Valencià de dissoldre les Corts Valencianes, i convocar eleccions autonòmiques obeint la lògica política pròpia del país, singularitzant així el temps políticoelectoral valencià dins el context espanyol; i, en segon terme, pel lloc subaltern de la societat i les elits valencianes dins de l’àmbit espanyol. La situació actual contrasta, però, fent una anàlisi ràpida i un tant superficial, amb algunes de les expectatives generades a les acaballes del franquisme i als primers moments de la transició, vinculades a la desigual però creixent mobilització ciutadana i institucional a favor de les llibertats democràtiques, l’amnistia i un estatut amb “la màxima autonomia en el menor temps possible”13. De fet, el procés autonòmic valencià, malgrat les declaracions polítiques conjuntes i les manifestacions ciutadanes unitàries i màssives del 9 d’Octubre de 197714, no va comptar mai amb un consens social i polític elevat. L’impuls, amb diversistat d’estratègies, hi va provenir fonamentalment de les forces polítiques d’esquerra, dels valencianistes i dels nacionalistes valencians, mentre que les oposicions, ambigüitats o dificultats, segons els casos, van tenir els seus orígens a les forces polítiques de la dreta valenciana. 9 Els sectors dominants en la dreta valenciana no van dubtar, moguts per la seua preocupació a una hipotètica pèrdua d’influència social i política, i per l’interès de millorar els resultats electorals, a dificultar el procés autonòmic i a impulsar un conflicte social que va acabar dividint profundament els ciutadans15. Contribuint, així, a la consecució d’una autonomia política relativament limitada per al País Valencià, a enfortir les tendències tradicionals a la subalternitat de la societat valenciana dins de l’àmbit espanyol, i a mantenir la dependència de les elits governants valencianes dels centres de decisió espanyols principals. Una dinàmica d’enfrontament que ha fet que els ciutadans acabessen percebent la identitat valenciana com un fet problemàtic16 i les institucions autonòmiques més com una forma de autoorganització concreta i circumstancial de l’estat espanyol (descentralització político-administrativa) que com un mitjà per construir un autogovern propi i políticament autònom. A les eleccions generals de 1977, les organitzacions polítiques d’esquerra del País Valencià (PSOE-PV, PCE-PCPV i PSP-PV; v. Quadre 1) van superar la dreta (UCD, AP i CAIC), mentre que les dues formacions nacionalistes (PSPV, socialista, i UDPV, democrata cristià) van obtenir un resultats molt minsos. El resultat va constituir una sorpresa fins i tot per al partit que va aconseguir en aquell moment una preponderància electoral, el PSOE-PV, que partia amb unes expectatives més modestes: superar nítidament el PCE-PCPV i ser la segona força política valenciana per darrere de la UCD. Siga com siga, la celebració de les eleccions i la victòria de l’esquerra va repercutir decisivament en la mobilització ciutadana i política a favor de l’autonomia, que va tenir tres dates destacables en aquells moments: la constitució del Plenari de Parlamentaris del País Valencià amb tots els diputats i senadors valencians, l’agost de 1977; la multitudinària manifestació del 9 d’octubre de 197717, i la constitució del Consell del País Valencià, govern preautonòmic, el març de 1978. Ara bé, durant el temps transcorregut entre la victòria electoral de l’esquerra (juny de 1977) i la constitució del Consell del País Valencià (març de 1978), la principal organització de la dreta valenciana (UCD) passarà del desconcert de la derrota a l’estructuració d’una estratègia política cada volta més evident i radicalitzada. Així, mentre que, durant la celebració dels actes al voltant del 9 d’Octubre de 1977, les actuacions antiautonomistes més extremades van correspondre a grups ultradretans, institucions franquistes (diputacions provincials i ajuntaments de les capitals de província) i partits postfranquistes (AP)18, uns mesos després les figures principals d’UCD van començar a donar aixopluc a les posicions anticatalanistes i, paral·lelament, a impulsar el localisme castellonenc (única província en la qual la UCD era majoritària) contra un suposat centralisme de València com a formes de desgastar l’esquerra socialment i electoralment19. A partit d’aquest moment, començaments de 1978, fins a la seua desaparició després de les eleccions generals de 1982; els eixos fonamentals de la estratègia política de la UCD valenciana no es van alterar en els trets essencials: foment de l’anticatalanisme, dilació i fre del procés autonòmic valencià, i potenciament de victimismes provincialistes20. Una estratègia bàsicament conduïda pels principals dirigents d’aquesta formació política (Fernando Abril Martorell21, Manuel Broseta22 i Emilio Attard23) i 16 1978, el secretari general (Joan Pastor) i la major part de l’executiva del nou PSOE-PV va ser radical, i van ser especialment bel·ligerants amb la presidència socialista del Consell preautonòmic que ostentava Josep Lluís Albinyana i amb els principals dirigents moderats valencians (Joan Lerma i Antonio García Miralles, aquest darrer membre de l’Executiva Federal del PSOE com Albinyana) per l’estratègia dels moderats des del Consell preautonòmic de tractar d’arribar a sectors de la burgesia valenciana (diàleg amb empresaris, col·laboració amb Broseta, etc.) per atreure’ls al procés autonòmic, en contra de l’opció dels radicals i nacionalistes de construir l’autonomia valenciana des de l’esquerra. Els socialistes radicals valencians van defensar les tesis dels crítics del PSOE i, com ells, van quedar en una situació política precària quan González va abandonar la secretaria general d’aquest partit. Durant 1979, els enfrontaments entre radicals46 i Albinyana i els moderats van anar a més; fins arribar al Congrés Extraordinari del PSPV-PSOE de juliol d’aquell any en què els moderats, encapçalats per Joan Lerma i amb el suport de l’antic PSPV accedien al control del PSPV-PSOE i marginaren progressivament els radicals, de manera semblant al que va passar al conjunt de l’estat. En el tercer eix de discussió, més implícit que explícit47, comportava la prevalència d’anàlisis ben diferents al voltant de la caracterització de la societat valenciana, sobre la burgesia o les burgesies autòctones i, finalment, sobre amb qui havien de pactar els socialistes per aconseguir l’autogovern. Bona part del nacionalisme valencià, i del valencianisme en general, havia mantingut des de la publicació de Nosaltres els valencians de Joan Fuster (1962) la tesi de l’absència d’una classe dominant amb capacitat de dirigir i vertebrar el país i concebien el País Valencià com una societat indefinida on havia fracassat la revolució industrial, que estava dirigida per una burgesia agrària o agrarista, provinciana i sense capacitat per liderar el país. És a dir, es tractava d’un país sense una burgesia nacional conscient i dirigent, a la manera del que s’entenia havia fet la burgesia catalana48. Una realitat valenciana que s’havia transformat als anys 60 i 70 amb la ràpida industrialització i terciarització del país i l’aparició d’una petita i mitjana burgesia nova, nascuda sobre la base de la producció artesanal, i diferenciada de la tradicional, de la qual podia ser competidora, tot afavorint el redreçament nacional valencià, si l’esquerra actuava de manera adequada i hi establia aliances49. Aquesta tesi entenia, de manera implícita, que la nova burgesia industrial era més modernitzadora i progressista que la tradicional, fet que aparentment la feia compatible amb la consideració que l’autonomia i la transformació vertebradora del País Valencià havia de ser duta a terme per l’esquerra marginant la dreta política i la burgesia tradicional. Les posicions dels radicals i dels antics membres del PSPV durant 1978 i 1979 van seguir de fet aquesta proposició, afirmant la falta d’interès de la dreta valenciana per impulsar l’autonomia. Per contra, en aquest aspecte van predominar les tesis que defensaven l’existència d’una classe dominant i dirigent activa, estructurada al voltant del capitalisme financer i comercial, que tenia el seus orígens al segle XIX i comptava amb un projecte sòlid i uns interessos definits des de sempre, que no qüestionava la vinculació subordinada als àmbits centrals de decisió de l’estat i que no tenia cap interès a impulsar un projecte nacionalista diferent al predominant a Espanya durant el darrer segle, si més no. Una burgesia que, com mantenia Ernest Lluch50, podia radicalitzar-se cap a posicions conservadores a causa de la crisi econòmica i de la rapidesa de les transformacions polítiques, arrossegant i integrant en aquest 17 procés la major part de la nova burgesia industrial valenciana a què adés feiem esment. Conseqüentment, qualsevol procés per aconseguir l’autogovern al País Valencià devia passar per arribar a acords amb aquesta burgesia, tractar d’evitar la seua radicalització cap a posicions conservadores i antivalencianistes, i no per intentar marginar-la i buscar compromissos amb burgesies que no estaven suficientment estructurades socialment i políticament, i que acabarien vinculades i subordinades, a grans trets, a la burgesia tradicional valenciana. El compromís amb la burgesia tradicional era la via defensada pels moderats i és el que va ocórrer finalment, segons Beltran (1997), si bé després que la dreta valenciana s’hagués radicalitzat i s’hagués bloquejat la possibilitat d’accedir a una autonomia àmplia i forta. El quart debat que va afectar els socialistes valencians va intentar respondre a la doble qüestió de si es considerava el País Valencià com una societat nacionalment singular dins de l’àmbit espanyol i sobre la posició que havia d’ocupar el partit dels socialistes valencians dins del socialisme espanyol. A la segona de les qüestions ja hem respost en explicar que la unificació dels socialistes valencians es va fer sota l’hegemonia del PSOE-PV i, de fet, al País Valencià els socialistes agrupats al voltant del PSP o del PSPV van acabar integrant-se a les estructures centralitzades del PSOE, com va ocórrer a la major part d’Espanya, sense tenir capacitat per fer de l’organització socialista valenciana resultant (PSPV-PSOE) una federació amb un grau d’autonomia especial, a semblança del PSC, com haguessen pogut voler dirigents provinents del PSPV i també del PSOE-PV51. Pel que fa al debat sobre la qüestió nacional valenciana i el projecte polític per al País Valencià, malgrat que el PSPV-PSOE assumia formalment la terminologia nacionalitària del PSPV i l’adjectiu nacional per als seus òrgans superiors interns (executiva, consell, congressos, etc.), la posició del PSPVPSOE sobre aquest problema va ser força ambigua. Oscil·lant entre, almenys, tres posicions: una, la nacionalista i valencianista formada gairebé d’una manera absoluta pels membres de l’antic PSPV i una part de l’antic PSOE-PV, important però no majoritària; una altra, minoritària, on hi ha bona part dels militants històrics i alguns dels radicals, amb uns valors i una visió de l’estat lligats al nacionalisme espanyol de tradició republicana, i, finalment, una tercera, predominant als sectors moderats i radicals, que era difusament valencianista i autonomista, tot i que no sempre amb una visió coincident del que l’autonomia comportava i de la configuració futura del País Valencià. En aquest sentit, cal dir que aquest debat es va concloure amb la marginació de les posicions espanyolistes més tradicional no exemptes de simpaties cap al regionalisme anticatalanista (Del Hierro), i també amb el predomini d’una línia d’actuació estratègica autonomista moderada que propugnava el pacte amb la dreta valenciana per aconseguir una autonomia d’àmplies competències tot i que de baixa significació política. Un debat, en el qual els socialistes nacionalistes de l’antic PSPV i els valencianistes52 que demanaven un autonomisme fort i la vertebració nacionalitària del País Valencià van quedar progressivament relegats del nucli central de poder del PSPV-PSOE, tot i la seua important presència en llocs de responsabilitats del govern i de l’administració autonòmica: la major part dels socialistes nacionalistes del PSPV, un grup de persones no massa nombrós però bastant qualificat, van tenir una influència desigual a dins del partit i van variar en diverses ocasions les seues aliances amb els radicals i els moderats, per tractar de guanyar espais de poder dins del PSPV-PSOE, una estratègia en la qual no van reixir. 18 Així, finalment, el PSPV-PSOE va acabar impulsant, especialment amb la seua acció de govern, un projecte polític pragmàtic que va tenir com a eixos centrals la defensa de la modernització i l’europeïtzació de la societat valenciana i l’impuls d’un autonomisme polític força condicionat pel conflicte nacionalitari i la pressió anticatalanista més derivat de la dinàmica de l’organització territorial de l’estat que de la voluntat de construir una identitat valenciana forta en un context espanyol plurinacional; desplegant en ambdós casos de manera regional un discurs i una pràctica de govern idèntics al del PSOE estatal, al qual les mesures economicistes i l’europeisme ocuparan un lloc nuclear dins de les iniciatives de govern53. És a dir, el predomini, al País Valencià, d’un projecte socialista amb components moderadament autonomistes, però on acabarà predominant la regionalització de les polítiques decidides al Govern central socialista o als òrgans centrals del PSOE. Els resultats dels quatre debats pel que fa a la configuració de les elits dirigents socialistes va concloure amb la marginació o la integració moderada dels sectors històrics i radicals, molts dels quals van desaparèixer de l’àmbit públic (Pastor, Galdon) o van ocupar càrrecs de segon ordre (regidors d’ajuntaments com Cabrera, senadors com Ruiz Mendoza, o diputats com Vicent Garcés); la ubicació dels socialistes de l’antic PSPV en càrrecs institucionals de primera importància (consellers com Bru, Garcia Reche, Llombart, Soler, Romero; senadors com Cucó, o presidents de diputacions provincials com Girona o Ródenas; etc.), però sense ocupar posicions centrals al PSPV-PSOE, llevat del curt període en què Joan Romero va ser secretari general del partit (de juliol de 1997 a març de 1999)54. Mentre que bona part dels socialistes moderats partidaris d’un autonomisme més fort o van acabar abandonant el partit (Albinyana, Felip) o es van integrar (Ciscar, Asuncion, Frau) dins del nucli dirigent que es va assentar entre 1979 i 1982 (Lerma, Ciscar, Blasco, Guardiola, García Miralles) i que des del Congrés Extraordinari del PSOE de 1979 va estar estretament vinculat a la dinàmica dels òrgans centrals del PSOE i que en va ser subaltern55. Per continuar amb l’esquerra, val a dir que el PCE-PCPV va conèixer uns debats bens semblants als dels socialistes valencians56; si bé, el PCE-PCPV no va discutir sobre com agrupar els diferents i petits partits comunistes (ORT, PTE, OCE, UCE, MCPV, LCR o PCE-ML, entre d’altres) i el seu debat sobre la caracterització de la societat valenciana o no va existir, ni que fos de manera implícita, o va ser absolutament marginal. Centrant-se la controvèrsia al voltant de tres qüestions: el model comunista espanyol, que va enfrontar ortodoxos i eurocomunistes; la posició sobre la qüestió valenciana, que va dividir el PCE-PCPV entre valencianistes i espanyolistes, i la discussió sobre el lloc dels comunistes valencians dins del PCE, que va dividir l’organització entre els partidaris d’una vinculació autònoma (com el PSUC català) i els que volien mantenir la vinculació tradicional als òrgans centrals del PCE. A diferència dels socialistes, els debats dels comunistes valencians, possiblement perquè era un partit amb més tradició i no estava constituït per la suma d’organitzacions amb trajectòries i direccions polítiques diverses, no van donar lloc a l’existència de múltiples grups en els quals les fractures entre radicalisme i moderantisme, espanyolisme i valencianisme, autonomia organitzativa i centralització federal no sempre produien el mateix tipus d’aliances. De fet, el PCE-PCPV va acabar dividint-se en dos grups profundament enfrontats. D’una banda, els sectors històrics de l’organització, obreristes, molts nascuts fora del País Valencià, més ortodoxos i espanyolistes, que no qüestionaven l’organització centralitzada del PCE (Antonio Palomares, José Galán, Pedro Zamora, Julio Lucas, Vicente Zaragozá, 19 Antonio Martín Lillo) i, d’una altra banda, els sectors més vinculats als sectors culturals i intel·lectuals, en bona part nascuts al país, eurocomunistes i valencianistes, que, tot i que la Comissió del País Valencià del PCE no s’havia constituït fins l’estiu de 1976, demanaven una vinculació autònoma del PCPV (Isodor Balaguer, Ernest Garcia, Emèrit Bono, Gustau Muñoz, Joan Oleza, Ramir Reig, Rafael Solbes, Carles Mulet, Francesc Codonyer o Pilar Bravo)57. Els enfrontaments entre els dos sectors, agreujats pels discrets resultats electorals obtinguts pel PCE-PCPV, van ser molt intensos en els mesos següents i, malgrat que al primer congrés del PCPV (gener de 1979) va ser elegit Ernest Garcia com a secretari general, el control de bona part de les estructures del partit va continuar corresponent als ortodoxos que comptaven amb el suport del secretari general central del PCE, Santiago Carrillo, i que van forçar la dimissió d’Ernest Garcia el setembre de 1980 i la substitució d’aquest dirigent per José Galán al capdavant de la secretaria general del PCEPCPV, al segon congrés del partit (juliol de 1981). El triomf dels comunistes ortodoxos valencians va comportar que bona part dels dirigents valencianistes i eurocomunistes abandonessen progressivament aquest partit: Isidor Balaguer, Gustau Muñoz, Ernest Garcia van crear i impulsar, durant un temps, per abandonar-ne posteriorment la militància activa, formacions nacionalistes d’esquerra (Agrupament d’Esquerra del País Valencià, Unitat del Poble Valencià, etc.); Pilar Bravo, Pere Beneyto, Emèrit Bono van acabar vinculats al PSPV-PSOE; mentre que altres o van abandonar progressivament la militància política (Rafael Solbes o Joan Oleza) o van quedar en una situació relativament marginal (Feliciano Albadalejo, etc.). Així mateix, cal dir que el predomini dels ortodoxos al partit comunista valencià, a més de tenir repercusions sobre la composició de les elits dirigents del partit, va comportar l’esmortiment de les iniciatives per dotar-lo de major autonomia dins del PCE, una major subordinació i dependència respecte als òrgans centrals del PCE, i, finalment, la participació en els acords sobre l’Estatut d’Autonomia, juntament amb el PSPV-PSOE i UCD, i l’abandonament real, que no formal, de la defensa de la via de l’article 151 com a únic model per accedir a l’autonomia valenciana58. 3.2. Els partits de dreta Pel que fa a les forces polítiques de dreta59, la UCD valenciana també va tenir problemes que van afectar la configuració de les seues elits dirigents i l’orientació de la política d’aquesta formació respecte la societat i l’autonomia valenciana. La coalició d’UCD a les eleccions generals de 1997, es configura al País Valencià al voltant de grups aïllats de socialdemòcrates (Luis Gamir, Luis Berenguer), del Partit Popular Regional Valencià (PPRV) i el Partit Demòcrata Liberal del País Valencià (PDLPV). Promogut el PPRV pel banquer Emilio Attard, va comptar entre els seus membres principals amb José Ramón Pin, Javier Aguirre de la Hoz, Joaquín Farnós o Enrique Beltrán; mentre que al PDLPV destacaven Joaquim Muñoz Peirats, Francesc P. Burguera, José Antonio Noguera de Roig, Enrique Monsonís o Josep Lluís Barceló60. La discussió sobre l’encapçalament de les candidatures d’UCD-València61 a les eleccions de 1977 va enfrontar per primera vegada a liberals i als membres del PPRV i va concloure amb el predomini 20 dels primers en les llistes i la inclusió d’Emilio Attard al seu capdavant62. Un fet que va permetre Attard posar les bases per al seu control progressiu d’UCD-València i per a la utilització de l’anticatalanisme com a instrument per debilitar l’esquerra i consolidar el seu poder a dins d’UCD. De fet, la incorporació a UCD (octubre de 1977) de nous grups polítics com ANEPA (Antonio López Sellés o Emilio Adán García), el Partit Socialdemòcrata dirigit per José Antonio Sorzano o un sector de la UDPV (valencianistes democristians) encapçalat per Vicent Ruiz Monrabal va contribuir a enfortir el control per Emilio Attard de la coalició a la província de València i a marginar-hi els liberals. El conflicte entre PPRV i liberals incrementarà la seua virulència durant el mes de desembre d’aquell any, moment en què el PDLPV qüestionarà el procés de transformació d’UCD de coalició electoral en partit polític, mentre que sectors de la nova UCD manifestaven l’oposició a la integració de catalanistes al partit i Attard realitzarà les primeres manifestacions públiques anticatalanistes. El conflicte va comportar la marginació o expulsió dels sectors més moderats i valencianistes del partit majoritari de la dreta valenciana durant la transició63, la radicalització d’UCD cap a posicions decididament anticatalanistes, especialment quan Manuel Broseta i Fernando Abril Martorell accedeixen a la direcció del Consell Regional del partit (1980), i, finalment, l’oposició de la UCD valenciana al procés autonòmic seguit fins en aquells moments per aconseguir una autonomia àmplia per la via de l’article 151 de la Constitució, sense defensar, explícitament, la via autonòmica lenta. Pel que fa a les altres forces de la dreta valenciana, hem de dir que l’única que destaca és AP, que a les eleccions generals de 1977 va obtenir un diputat i 107.950 vots (5,83%) al País Valencià; tot i que en les eleccions de 1979 va veure disminuir el suport electoral i no va aconseguir cap escó. Durant la transició política espanyola i fins a la descomposició d’UCD al 1981-82, AP va ser una força política postfranquista, conservadora i antiautonomista que va contribuir a una certa integració de sectors socials en el sistema democràtic, que va participar en l’elaboració de la Constitució, tot i que no va recomanar-hi el vot favorable per oposar-se al model d’organització territorial de l’estat. Al País Valencià, AP va ser una força petita, però significada en el conflicte identitari, ja que va ser el primer partit polític valencià que, al 1977, va fonamentar bona part del seu discurs polític sobre el recurs a l’anticatalanisme, actuant els seus líders (Vicente Giner Boira o Alberto Jarabo) de manera semblant a com ho venien fent des de l’inici de la transició els responsables polítics franquistes de la Diputació Provincial de València (Ignacio Carrau) i de l’Ajuntament de València (Miguel Ramón Izquierdo) o personalitats vinculades al règim autoritari com l’alacantí Vicente Ramos: foment de les mobilitzacions ciutadanes anticatalanistes, crítiques a intel·lectuals i polítics de forces democràtiques acusant-los de catalanistes o alarmant contra la catalanització de la societat valenciana64. Com a formació política no va participar en la redacció i, pràcticament tampoc, en el debat sobre l’autonomia, ja que des de 1979 era un partit extraparlamentari al País Valencià. Si bé, l’AP estatal es va manifestar contrària al model d’estructuració territorial de l’estat espanyol, i al Congrés dels Diputats, els parlamentaris d’AP es van oposar també a la proposta d’estatut d’autonomia aprovada pel Plenari de Parlamentaris del País Valencià. Després del colapse d’UCD, AP va reduir progressivament el seu conservadurisme i la seua càrrega postfranquista; però va continuar fent de l’anticatalanisme un instrument d’actuació política, 21 presentant-se a les eleccions autonòmiques de 1983 coaligada amb UV i afavorint els moviments socials contraris a les iniciatives de la política lingüística del govern socialista65. Des de 1983 a 1995, moment en què el PPCV va guanyar les eleccions a Corts Valencianes, aquest partit ha viscut en una situació de certa inestabilitat en les direccions polítiques, fins a anar configurant uns nous equips dirigents força vinculats a Eduardo Zaplana (elegit president del PPCV al novembre de 1993), amb persones provinents d’AP (Ripoll, Barberá), d’UCD (Zaplana, Olivas, Tarancón, Farnós66), del PSPV-PSOE (Blasco, Such), d’UV (Ramon Llin) de formacions de l’esquerra radical (Lis, Sanmartín) o, sobretot, incorporacions directes al PPCV (Castellano, Mas, Villalonga, Camps); mentre que els sectors més conservadors de l’antiga AP han anat quedant marginats o, alguns d’ells, ocupen llocs secundaris dins de l’activitat pública valenciana (subsecretaris, directors generals, senadors, diputats autonòmics o provincials, etc.). 3.3. Regionalistes i nacionalistes El nacionalisme contemporani valencià té el seu origen en els anys 60 i es troba directament lligat com a fenomen social a les transformacions socioeconòmiques, als processos de modernització que coneix la societat valenciana en aquells moments i als moviments universitaris i intel·lectuals d’oposició al règim franquista d’aquells anys. És un nacionalisme que tindrà com a referent intel·lectual bàsic l’obra de Joan Fuster i trenca radicalment amb la tradició del nacionalisme valencià i del valencianisme anterior a la guerra civil espanyola i, sobretot, amb el valencianisme de la postguerra, considerat per Fuster com improductiu. Fuster planteja en els anys 60 la necessitat d’un esforç civil per vincular la cultura i la producció intel·lectual valenciana amb l’àmbit català comú com la millor manera per redreçar nacionalment la societat valenciana i fer evident la seua catalanitat. L’afirmació de Fuster, “dir-nos valencians, és la nostra manera de dir-nos catalans”, tot i circumscrita bàsicament a l’àmbit cultural i lingüístic, no deixa de tenir conseqüències polítiques. El nou nacionalisme valencià valencianista, no arriba a definir nítidament el País Valencià com un àmbit nacional propi i distint de Catalunya, amb la qual es comparteix llengua i determinats trets culturals. Malgrat això, l’obra de Fuster i el fusterianisme van acabar caient en una mena de llorentinisme polític. Tot i ser molt crítics amb el paper històric de la figura principal de la Renaixença valenciana, Teodor Llorente, per la seua consideració de la llengua pròpia com una realitat del passat, el rebuig a la politització del valencianisme i pel seu regionalisme burgès i afavoridor de la subordinació valenciana respecte els centres de decissió espanyols; l’escepticisme de Fuster i l’intel·lectualisme crític i modernitzador, però poc actiu en l’acció política quotidiana, del fusterianisme va contribuir a què la major part del nou nacionalisme valencià es refugiés, decepcionat també per l’evolució de la transició valenciana, en l’activisme cultural o lingüístic, i adoptés una posició distant de la política. La indefinició sobre la nació dels valencians i aquesta mena d’apatia per l’acció política estan a la base de què el nacionalisme valencià haja sigut políticament dèbil, el vot nacionalista estiga distribuït transversalment i la influència social del valencianisme haja sigut superior a la importància política67. 22 L’anàlisi de l’evolució de les principals forces polítiques nacionalistes valencianes reforça aquesta hipòtesi. Així, partits com el PSPV, que van tenir una influència notable en la configuració de les elits de la transició valenciana i del govern socialista, no va arribar a ser una força política estable durant el curt període en què va existir. De fet, els dos grups nacionalistes principals dels primers moments de la transició, PSPV i UDPV, constituïts formalment uns mesos abans, van entrar en crisi després dels pobres resultats a les eleccions generals de 1977, i els seus dirigents van acabar per integrar-se, amb un èxit desigual als partits majoritaris (PSOE i UCD) o van abandonar l’activitat pública. Només a partir de 1980 van anar agrupant-se petits col·lectius nacionalistes (PNPV, AEPV, UEPV), sovint provinents de les diàspores produïdes pels conflictes interns de formacions com UCD o PCE-PCPV, o formats per membres de l’antic PSPV no integrats al PSOE: el PNPV era una formació impulsada pel liberal d’UCD, Francesc P. Burguera, després d’abandonar aquesta formació el 1979; a AEPV destacaven els antics eurocomunistes Gustau Muñoz o Ernest Garcia; i a UEPV (Unitat d’Esquerra del País Valencià) hi havia antics membres del PSV com Josep Lluís Blasco. Si bé, la trajectòria política de molts d’aquests col·lectius va ser molt efímera. El PNPV es va presentar en solitari a les eleccions generals de 1982 i va obtenir uns pèssims resultats, fet que va dur al PNPV a buscar una aliança amb els altres grups nacionalistes a què hem fet referència. La suma del PNPV, AEPV i UEPV va donar lloc a la creació d’Unitat del Poble Valencià. UPV ha sigut un partit amb uns resultats electorals limitats (entre l’1% i el 3%) en totes les eleccions hagudes entre 1983 i 1996. Per intentar incrementar la seua influència, ha canviat l’orientació del seu discurs polític (esquerra ecologista, feminista, etc.; esquerra socialdemòcrata nacionalista; nacionalisme progressista i plural) i les seues aliances externes (pactes per a les eleccions europees amb EE i més tard amb CiU) i internes (pacte per a les Corts Valencianes amb EUPV o acords municipals amb formacions d’esquerra i actualment pactes amb qualsevol força política); però no ha aconseguit fidelitzar de manera estable el seu electorat potencial. La formació ha conegut petites escissions (la més important la del PVN liderat per Josepa Chesa), però sempre ha mantingut un equip dirigent similar i bastant estable, encapçalat per Pere Major, durant les últimes dues dècades. Durant la segona meitat dels 90, el nacionalisme valencià ha valencianitzat el seu discurs68, defineix el País Valencià com el seu àmbit nacional d’actuació, s’ha reagrupat (1999) en una nova coalició, el BNV (Bloc Nacionalista Valencià), convertida en partit des de gener del 2000, que ha sumat les forces d’UPV, el PVN, petits col·lectius nacionalistes locals i alguns antics militants socialistes (Alfons Llorens o Alfons Cucó) i que ha obtingut el millor resultat d’una formació nacionalista valenciana en unes eleccions (4,6% dels vots a les eleccions a Corts Valencianes de 1999: una xifra discreta i insuficient per aconseguir representació parlamentària). Al País Valencià, hi ha hagut també formacions polítiques que, des de la transció, han definit els Països Catalans com al seu àmbit nacional. A mitjans dels anys 70, el PSAN va tenir una certa rellevància pública, tot i que minoritària i breu; una vegada iniciada la transició el nacionalisme pancatalanista al País Valencià no ha passat d’estar conformat per petits grups poc estables, sovint vinculats a àmbits d’estudiants universitaris bastant radicalitzats en qüestions nacionalitàries. En termes d’influència i suport 23 electorals, les formacions pancatalanistes han tingut uns resultats ínfims en les convocatòries electorals a què s’han presentat dins de les circumscripcions valencianes. El regionalisme valencià, bàsicament anticatalanista, ha tingut més èxit electoral que el nacionalisme. Nascut amb el conflicte valencià en els primers moments de la transició, va créixer socialment en ser impulsat per UCD amb la intenció de debilitar l’esquerra i el nou nacionalisme valencià; fet que explica que el primer representant anticatalanista que va arribar a les institucions valencianes fos Rafael Orellano, president del GAV, i ho fes per les llistes municipals de la UCD a la ciutat de València en les eleccions locals 1979. Tot i que van existir petites formacions regionalistes relativament autònomes d’UCD, com URV; no va ser fins la desaparició de la UCD quan els partits regionalistes van començar a tenir una representació política d’una certa importància. UV, un partit nascut amb importants suports de sectors econòmics i mediàtics, va aconseguir algunes regiduries a les eleccions locals de 1983 i el mateix any va entrar al parlament valencià coaligat amb AP. Es va presentar en solitari a les eleccions de 1987 en què va aconseguir representació parlamentària de manera autònoma (v. Quadre 1) i, sota la direcció del seu líder, l’empresari populista Vicente González Lizondo, va obtenir els millors resultats del seu partit quatre anys després (1991) en què González Lizondo va estar molt a prop de ser alcalde de la ciutat de València (UV va aconseguir 8 regidors i el 21,8% dels vots a la ciutat, per 9 regidors del PP encapçalat per Rita Barberá, 14 el PSPV-PSOE i 2 EUPV) i el 10,5% dels vots a les eleccions autonòmiques d’aquell any, convertintse en la tercera força política del país. No obstant això, UV va començar llavors una davallada progressiva que coincideix, en el temps, amb el creixement de les expectatives electorals del PPCV: a les eleccions generals de 1993 va aconseguir només el 4,6% i a les autonòmiques del 1995 el 7,1% i cinc diputats que li van permetre ocupar la presidència de les Corts Valencianes (Vicente González Lizondo, primer, i Hèctor Villalba, posteriorment) i dues conselleries al Govern Valencià (Maria Àngels Ramon Llin i José Manuel Castellá). Durant l’etapa en què UV va formar part del Consell (1995-1999) va viure la competència directa del PPCV que va anar incorporant líders locals i nacionals d’aquesta formació (el cas més destacat va ser el de la consellera Ramon Llin), va patir petites escissions (IPCV i AV)69, es va definir com a formació nacionalista, va fer intents formals per superar l’anticatalanisme originari i va anar configurant progressivament dos sectors que defensaven estratègies diferents: el primer, modernitzar el discurs d’UV, nacionalitzant-lo i abandonant els aspectes anticatalanistes més estridents (encapçalat per Hèctor Villalba, Tarsilo Piles i antics membres del CDS com Fermín Artagoitia); mentre que l’altre pretenia mantenir el partit més lligat a la seua tradició anticatalanista (on destaca el diputat al Congrés Vicente Chiquillo). Després de les eleccions de juny de 1999, UV va perdre la condició de partit parlamentari a les Corts Valencianes, el seu president (Villalba) va dimitir i el congrés extraordinari convocat posteriorment va donar la victòria a les posicions més tradicionals i la presidència del partit a Chiquillo. En general, les formacions regionalistes valencianes de les últimes dues dècades han tingut les limitacions pròpies del moviment anticatalanista: concentració territorial a les comarques litorals de la província de València, bel·ligerància radical contra els àmbits universitaris i intel·lectuals, oposició a les 24 iniciatives modernitzadores i normalitzadores de la societat valenciana, escasses propostes en positiu i, en el millor dels casos, emulació d’iniciatives d’altres comunitats autònomes. 4. UNA REALITAT PERIFÈRICA I SUBORDINADA La transició política va ser, com hem vist, un període de crisi i conflicte dins la societat valenciana, que va afectar el procés de formació i canvi de les seues elits de poder i polítiques durant les últimes dècades. Amb tot, estimem que l’evolució i la resolució del procés valencià d’accés a l’autonomia i el conflicte social produït no expliquen suficientment la configuració de les elits polítiques valencianes actuals. Sense negar-n’hi la importància, les causes no són ni tan immediates ni totes tan concretes. Així, cal tenir en compte que el País Valencià constitueix una perifèria integrada d’una manera subordinada dins de la realitat espanyola. Un fet que explica la limitada significació i capacitat d’influència als àmbits de decisió espanyols, l’escàs ascendent dels seus centres d’innovació científica, social o política, i la participació marginal en la configuració del debat públic espanyol. Certament, no estem descrivint una realitat nova, sinó un procés de llarg termini que es remunta en el període contemporani a la consolidació del poder burgès a Espanya amb la Restauració; encara que hi haja autors que retrotreuen aquest fenomen fins el segle XVI70. No és que la societat valenciana siga acèfala o que no hi haja una classe dominant i que aquesta no tinga objectius definits com afirmaven els teòrics nacionalistes valencians als anys 60 i 70, sovint esperant que les transformacions socials d’aquells moments fessen sorgir una burgesia industrial que assumís el paper de burgesia nacional, fos classe dominant i dirigent alhora, i encapçalés la construcció d’un País Valencià nacionalment fort71. Contràriament, la burgesia valenciana, grup social del que provenen bona part de les elits de poder contemporànies, mai ha sigut una classe social passiva i sense aspiracions de dirigir la societat. La burgesia valenciana conformada al llarg del segle XIX al voltant de les finances, el comerç i l’especulació i constituïda per famílies valencianes enriquides amb las amortitzacions de mitjans d’aquell segle, a les quals es van afegir alts funcionaris i comerciants vinguts de fora del territori valencià, estructurarà un grup social cohesionat que controlarà els ressorts de poder de la política valenciana durant el règim de la Restauració. Posteriorment, una vegada esgotat el sistema polític de la Restauració i la Dictadura de Primo de Rivera, s’agruparà al voltant d’un partit modern, la Dreta Regional Valenciana, que es radicalitzarà progressivament cap a posicions molt conservadores durant la II República. Després de la guerra civil, s’integrarà fàcilment, llevat d’alguns casos molt excepcionals, dins l’entramat polític de la dictadura franquista. Mentre que, finalment, durant la transició a la democràcia, amb una crisi econòmica que l’afecta especialment, temerà que l’emergència del movimient obrer, dels partits progressistes i del nou nacionalisme valencià, i el predomini electoral de l’esquerra podria fer trontollar la seua situació social i coneixerà un nou procés de radicalització cap a posicions conservadores, incorporant-hi a bona part de la nova burgesia nascuda a les dues dècades anteriors72. 25 En qualsevol cas, històricament, les elits valencianes, tant si formaven part de la burgesia que controlava els ressorts de poder com si pertanyien a forces polítiques i grups socials diferents (republicanisme petit burgès, sindicalisme, anarquisme, socialisme, comunisme, etc.), mai van qüestionar, excepció feta de casos aïllats i minoritaris, la vinculació subordinada als centres de decisions estatals ni tampoc van tractar d’incrementar-hi substancialment la influència. La posició subalterna de les elits de poder valencianes, únicament s’ha vist qüestionada radicalment, a les darreres dècades, pel discurs i la desigual activitat política del nacionalisme valencià modern, i l’acció social i política del valencianisme a favor de la normalització lingüística, l’enfortiment de la consciència comunitària valenciana. Ara bé, cal insistir en el fet que la influència del valencianisme, en general, i el nacionalisme valencià, en particular, dins la societat no serà causada tant per la força electoral de les organitzacions polítiques específiques com per la seua capacitat d’influir, de manera innegable durant la transició, sobre els partits d’esquerra d’àmbit estatal, sectors de la dreta i segments socialment rellevants (universitat, intel·lectuals, mitjans de comunicació, etc.). Ara bé, els aspectes modernitzadors del fusterianisme, i el nacionalisme i valencianisme que se’n deriven, tot i la seua influència difusa en el temps i la intensitat, no ha alterat substancialment la relació de dependència de les elits valencianes respecte els centres de decisió estatals; mantenint els principals partits polítics valencians (PSPV-PSOE, PP, UCD, PCE-PCPV, EUPV) una vinculació jeràrquicament subordinada amb els òrgans de decisió central d’aquestes organitzacions, una autonomia escassa i una capacitat d’influència intel·lectual o política relativament baixa, llevat d’ocasions puntuals, en l’àmbit estatal73. 5. CONTINUÏTAT ESTRUCTURAL DE LES ELITS VALENCIANES? UNA REFLEXIÓ FINAL OBERTA La transició política va constituir un moment crític per al País Valencià i per al conjunt d’Espanya. No solament perquè s’accedís a la democràcia i es posés fi a una llarga dictadura. Es tractava d’un moment constituent, en el qual es debatien concepcions diverses de la democràcia, de l’estat i la societat; les velles institucions polítiques, socials i culturals mostraven les seues limitacions i les noves formes polítiques havien d’institucionalitzar-se encara o no existien. Certament, no era una transició oberta a qualsevol tipus d’evolució, des que es manifesten les limitacions del rupturisme i del reformisme del règim franquista, hi van anar configurant-se elements que influien o condicionaven el procés: s’evolucionava des del règim anterior sense trencar radicalment amb ell, l’oposició política democràtica era dèbil llevat d’algunes parts concretes de l’estat (generalment, on hi havia tensions nacionalitàries fortes) i no duia la iniciativa política, Espanya era una país europeu i occidental, estava molt a prop l’experiència portuguesa, hi havia temor a reincidir en els errors de la II República, la memòria de la guerra civil era important encara, el control i la funció de l’exèrcit (dirigits per generals vencedors a la guerra) no estaven clars, la monarquia va ser molt aviat una institució gairebé inqüestionable, etc. Però, amb tot, era un període de canvi i de transformació política evident. 32 actuació política, afirmaria el caràcter plurinacional d’Espanya, l’existència d’un subjecte col·lectiu, el poble valencià, amb drets històrics definits i una voluntat d’actuació en el futur, la necessitat de la renacionalització dels valencians i la nacionalització de les iniciatives polítiques valencianes. La diferencia pot semblar de grau, però és essencial (v. una reflexió semblant a G. JÁUREGUI: 1996 o E. LLUCH: 2000). Pel que fa als socialistes valencians, des de la integració del PSPV al PSOE els socialistes nacionalistes van diluir el seu discurs nacional i gairebé no es diferenciaran dels que anomenem valencianistes, que d’altra banda no han fet notar políticament gaire la seua presència diferenciada dins del PSPV-PSOE després de 1982. 53. Veure A. BELTRAN: 1994 i 1997. 54. Tot i que, al 1997, feia ja gairebé 20 anys que el PSPV no existia com a partit, una de les principals crítiques que va rebre Joan Romero dels companys del seu partit contraris a que fos secretari general del PSPV-PSOE va ser la de voler refer el PSPV i trencar la disciplina federal del PSOE. En els últims anys, antics valencianistes del PSPV-PSOE s’han incorporat al BNV (Llorens) o han impulsat (Cucó) plataformes cíviques (Valencians Pel Canvi) de suport a aquesta força nacionalista. 55. Veure A. BELTRAN: 1994 i 1997, B. SANZ: 1988, 1990 i 1995-96, B. SANZ i M. NADAL: 1996, J. SANZ: 1982 o A. FABREGAT: 1976-77. 56. El PCE-PCPV, i posteriorment EUPV, no ha passat de ser la tercera o quarta força política valenciana a considerable distància de les dues primeres (PSPV-PSOE i UCD/AP/PP), amb un pes electoral que ha obsil·lat entre el 5% i el 14% i amb una capacitat d’influència política limitada. 57. Veure E. GARCIA: 1981a i 1981b. 58. Veure J. SANZ: 1982. El PCE-PCPV es va situar, en un primer moment, de fet, en una posició favorable a impulsar l’autonomia des de l’esquerra i la subordinar-hi la dreta. No obstant això, no va valorar positivament l’abandonament socialista del Consell de gener de 1980. Malgrat defensar la via de l’art. 151 per a l’autonomia valenciana, quan es va produir l’intent de colp d’estat, va adoptar una actitud pragmàtica i va participar en la redacció de l’Estatut de Benicàssim i el va votar positivament al Plenari de Parlamentaris del País Valencià. Amb tot, el canvi de nom oficial de País Valencià pel de Comunitat Valenciana al Congrés dels Diputats, va fer que el PCE votés en contra de l’estatut a les Corts Generals (Veure M. ALCARAZ: 1985). 59. Al País Valencià no es pot parlar de forces polítiques de centre, situades en una posició mitjanament equidistant de l’esquerra i de la dreta, amb incidència social important. Excepció feta de la curta experiència temporal del CDS a finals dels 80 (durant un parell d’anys va ser la tercera força política), els intents apareixen lligats al nacionalisme moderat (la democristiana UDPV o el social-liberal PNPV) o integrats a la UCD valenciana (PDLPV o PAD), que, però, sempre va estar dominada per sectors més conservadors i radicals. 60. En tots dos grups hi havia persones provinents del mon financer (Attard, Pin, Noguera) o agrari (Pin o Monsonís). Els trets principals dels dos grups eren: pel que fa al PPRV, la ideologia confusament democristiana, l’ascendència de l’Opus Dei de part dels seus dirigents més destacats, el major conservadurisme político-social, els seus vincles amb la dreta espanyola més tradicional i les reticències autonomistes; mentre que el PDLPV es definia genèricament com a liberal¸ estava relacionat amb les iniciatives semblants espanyoles de Joaquín Garrigues Walker, tenia un discurs més europeista i modernitzador, tot defensant una autonomia àmplia per al País Valencià. 61. UCD s’organitzava aleshores sobre la base territorial de les províncies. El Consell Regional no es va constituir fins a setembre de 1979; sent-ne president Fernando Abril Martorell i seu secretari general Manuel Broseta. 62. La llista d’UCD havia de ser encapçalada pel liberal Joaquim Muñoz Peirats, però el vet dels òrgans centrals d’UCD a la inclusió de Francesc P. Burgura per catalanista, va comportar la cessió de Muñoz Peirats del primer lloc de la llista a Emilio Attard a canvi de mantenir Burguera, el predomini liberal de les llistes i que UCD no utilitzés la discussió sobre la bandera valenciana com a arma electoral (v. J. SANZ: 1992). 63. Muñoz Peirats, Noguera, Barceló o Burguera van acabar marxant d’UCD, en alguns casos després d’haver sigut expedientats. Burguera va crear i intentar impulsar, sense èxit el PNPV, però després dels pobres resultats electorals de 1982 va abandonar la política activa. 64. Algunes d’aquestes persones (Ramón Izquierdo, Giner Boira o Vicente Ramos) van formar part o van ser afins al partit regionalista UV. Giner Boira va escriure a l’inici del conflicte valencià un article incendiari sobre com els valencians, amb les primeres eleccions democràtiques, anaven a esdevenir catalans. Curiosament, Vicente Ramos, que al 1977 demanava la segregació de la comarca meridional valenciana del Baix Segura per la incomprensió dels seus habitants (castellanoparlants) de les emissions en català de la delegació valenciana de TVE, s’havia manifestat durant els anys 60 a favor de la creació d’una nova regió espanyola (Sudest) formada per les províncies d’Alacant, Múrcia, Albacete i Almeria. El projecte del Sudest té una certa presència a la ciutat d’Alacant, especialment en cercles empresarials: actualment, les cambres d’indústria i comerç d’aquestes 33 quatre províncies formen una mena de consorci de col·laboració de les cambres de comerç del Sudest. 65. AP es va abstenir en la votació per la qual les Corts Valencianes aprovaven la tímida Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, bàsicament perquè obligava a l’ensenyament de les dues llengües oficials del País Valencià, el castellà i el valencià. Dirigents d’AP van promoure el boicot de l’extensió de l’ensenyament del valencià a la ciutat d’Alacant, a les comarques meridionals valencianes i a altres indrets del país a mitjans dels anys 80 (el primer alcalde popular de Castelló de la Plana, per exemple, va encapçalar l’oposició de grups de pares d’aquesta ciutat a l’ensenyament en valencià). Cal dir, no obstant això, que des de la refundació d’AP en PP, l’anticatalanisme i els discursos antivalencianistes han disminuït la seua importància progressivament a la dreta, sense que això haja comportat el desenvolupament de posicions menys castellanitzadores. 66. La trajectòria de Joaquín Farnós és llarga, president de la Diputació Provincial de Castelló amb UCD (1979), s’incorporà a AP quan es disol UCD; a finals dels 80 és diputat per UV i uns anys després forma part del PP. 67. La transversalitat del vot nacionalista valencià és constant en les últimes dues dècades. Així, per exemple, segons els estudis sociològics, la major part dels votants que s’autodefinien el 1995 com a nacionalistes van votar en primer lloc el PSPV-PSOE, i després per ordre descendent EUPV, UV i PP. 68. A mitjans dels 80, es fan propostes per revisar la formulació fusteriana sobre la condició nacional dels valencians, com ara les de Mollà i Mira: 1986 o les de Colomer, Company, Franch i Nadal: 1988. Aquesta revisió (anomenada la tercera via valenciana) va ser molt criticada pel nacionalisme valencià d’aleshores; però en bona mesura ha sigut assumida per les forces polítiques nacionalistes una dècada després (v. J.F. MIRA: 1997). 69. ICPV (Iniciativa de Progrés de la Comunitat Valenciana) es formà després de l’expulsió d’UV del fundador del partit, Vicente González Lizondo, a finals de 1995 i agrupava els anomenats lizondistes, entre els quals destacaven familiars de González Lizondo i el senador Ferrero; aquest partit va donar suport al PPCV a les eleccions a Corts Valencianes de juny 1999, i es va dissoldre immediatament després per incorporar-se al PP. AV (Alternativa Valencianista) és un petit partit que tracta de reunir els sectors més radicalment anticatalanistes d’UV i que va aparèixer el 1998. A les eleccions de juny del 99 estava encapçalat pel president del GAV, García Santandreu. 70. Els historiadors han destacat que la marginació política valenciana després de la unió dinàstica de les corones de Castella i d’Aragó a principis del segle XVI pot ser deguda a la derrota dels sectors protoburgesos valencians a les Germanies i a la ràpida vinculació de les elits aristocràtiques valencianes amb les castellanes (veure S. GARCIA: 1968, R. ARACIL i M. GARCIA: 1978, M. GARCIA: 1977, J. PALAFOX: 1977 o J. REGLÀ: 1989). 71. Sobre la caracterització del País Valencià des d’una òptica nacionalista es pot consular V. VENTURA: 1978, V. FRANCH: 1988, A. COLOMER: 1988, J. FUSTER: 1962 i 1976, J.V. MARQUÉS: 1979, J. PALAFOX: 1978 o J.F. MIRA: 1997. 72. Veure, per exemple, E. LLUCH: 1976, A. CUCÓ: 1979, P. VICIANO: 1995, J. PICÓ: 1982, J. PALAFOX: 1978 i 1980 J.D. SIMEON: 1992, V. SOLER: 1990a i 1990b, o R. VALLS: 1992 i 1993. La radicalització de la II República va ser clericalista davant del republicanisme i l’obrerisme, acusats d’ateus; la dels anys 80, anticatalanista contra un nacionalisme il·lustrat i una esquerra emergent electoralment als quals s’acusava de catalanitzadors. En tots dos casos, els elements mobilitzadors són predominantement sentimentals, defensius, i sense capacitat per analitzar críticament la societat, connectar amb corrents moderns de pensament i estructurar projectes de futur. 73. Les reivindicacions autonomistes i nacionalistes dels anys 60 i 70 insistien en què amb l’autonomia es trencaria la vinculació dependent de la societat valenciana respecte el Madrid oficial. BIBLIOGRAFIA CITADA AGUILAR FERNÁNDEZ, Paloma: “La amnesia y la memoria: las movilizaciones por la amnistía en la transición a la democracia”, a CRUZ, Rafael; PÉREZ LEDESMA, Manuel (eds.): Cultura y movilización en la España contemporánea. Madrid, Alianza, 1997. AGUILÓ, Lluís: L’Autonomia. València, Institució Alfons el Magnànim, Diputació Provincial de València, 1982. AJA, Eliseo: El estado autonómico. Federalismo y hechos diferenciales. Madrid, Alianza, 1999. ALCARAZ, Manuel: Cuestión nacional i autonomía valenciana. Alacant, Institut Juan Gil-Albert, 1985. 34 ALT CONSELL CONSULTIU EN INVESTIGACIÓ I DESENVOLUPAMENT DE LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT VALENCIANA: Informe anual sobre el estado de la investigación, el desarrollo y la tecnología en la Comunidad Valenciana. València, Generalitat Valenciana, 1999. ARACIL, Rafael; GARCIA BONAFÉ, Màrius: “La no industrialización valenciana: algunos problemas”, a AA.VV.: La industrialización valenciana: historia i problemas. València, Almudín, 1978. ARCHILÉS, Ferran: “...o no serà’ 20 anys de nacionalisme polític al País Valencià”, L’Avenç, nº 214/1997, Barcelona. BELLO, Vicent: La pesta blava. València, Tres i Quatre, 1988. BELTRAN, Adolf: Un país possible (identitat valenciana i modernització). Tavernes Blanques, L’Eixam, 1994. BELTRAN, Adolf: “Els socialistes valencians davant la construcció d’un país”, L’Avenç, nº 214/1997, Barcelona. BROSETA, Manuel: Som valencians. Selección de colaboraciones periodísticas publicadas desde 1974 hasta 1979 en el periódico Las Provincias de Valencia. València, Las Provincias, 1979. BURGUERA, Francesc de P.: És més senzill, encara: digueu-li Espanya, València, Tres i Quatre, 1991. CALPE, Ángel V.: La guerra insidiosa. El valencianisme irresolut. València, Lo Rat Penat, 1995. COLOMÉ, Gabriel: El Partit dels Socialistes Catalans. Estructura, funcionament i electorat (1978-1984). Barcelona, Edicions 62, 1989. COLOMER, Agustí: “Cap a la construcció d’un nou valencianisme”, a COLOMER, Agustí; COMPANY, Rafael; FRANCH, Vicent; NADAL, Miquel: Document 88. València, Tres i Quatre, 1988. COLOMER, Agustí; COMPANY, Rafael; FRANCH, Vicent; NADAL, Miquel: Document 88. València, Tres i Quatre, 1988. CORTÉS, Josepa: “La senyera dels valencians”, L’Avenç, nº 214/1997, Barcelona. CUCÓ, Alfons: El valencianismo político, 1874-1939. Barcelona, Ariel, 1977. CUCÓ, Alfons: Sobre la ideologia blasquista. València, Tres i Quatre, 1979. CUCÓ, Alfons: País i estat: la qüestió valenciana. València, Tres i Quatre, 1989. FABREGAT, Amadeu: Partits polítics al País Valencià, 2 v. València, Tres i Quatre, 1976-1977. FRANCH, Vicent: “Memòria històrica i consciència nacional”, a COLOMER, Agustí; COMPANY, Rafael; FRANCH, Vicent; NADAL, Miquel: Document 88. València, Tres i Quatre, 1988. FUSTER, Joan: Nosaltres els valencians. Barcelona, Edicions 62, 1962. FUSTER, Joan: Un país sense política. Reflexions valencianes. Barcelona, La Magrana, 1976. FUSTER, Joan: Destinat (sobre tot) a valencians. València, Tres i Quatre, 1981a. FUSTER, Joan: Ara o Mai. València, Tres i Quatre, 1981b. GARCIA, Ernest: “País Valenciano: crisis de identidad y transformación democrática”, Nuestra Bandera, nº 98/febrer de 1981, Madrid, 1981a. GARCIA, Ernest: “Sobre el papel del Principio Autonómico en el Programa Comunista”, Nuestra Bandera, nº 106/novembre de 1981, Madrid, 1981b. GARCIA BONAFÉ, Màrius (1977): “Les arrels d’una debilitat nacional”, a SISÉ, Pere: Raons d’identitat del País Valencià, València, Tres i Quatre, . GARCIA MARTÍNEZ, Sebastià: Els fonaments del País Valencià. Barcelona, Col·lecció Garbí, 1968. GINER BOIRA, Vicente: “El día 16 dejarás de ser valenciano, serás catalán”, Las Provincias, 12-6-1977, 1977. GUIA, Josep: És molt senzill digueu-li: Catalunya. Centre i perifèria en la nació catalana. Barcelona, El Llamp, 1985. 35 HERNÀNDEZ, Gil-Manuel: “Blaverisme i valencianisme faller”, L’Avenç, nº 214/1997, Barcelona. HERRERO DE MIÑÓN, Miguel: Derechos históricos y Constitución . Madrid, Tauros, 1998. JÁUREGUI, Gurutz: Entre la tragedia y la esperanza. Vasconia ante el nuevo milenio. Barcelona, Ariel, 1996. LLUCH, Ernest: La via valenciana. València, Tres i Quatre, 1976. LLUCH, Ernest: “Nacionalismo y catalanismo”, La Vanguardia, 10-2-2000, 2000. MARQUÉS, Josep-Vicent: País perplex. València, Tres i Quatre, 1979. MARTÍNEZ SERRANO, J.A.: “¿Es rica la economía valenciana?”, El País (Comunidad Valenciana), 2 de novembre 1999. MARTÍNEZ SOSPEDRA, Manuel: Introducción a los partidos políticos. Barcelona, Ariel, 1996. MIRA, Joan-Francesc: Sobre la nació dels valencians. València, Tres i Quatre, 1997. MOLLÀ, Damià; MIRA, Eduard: De impura natione. València, Tres i Quatre, 1986. MORENO, Luis: La federalización de España. Madrid, Siglo XXI, 1997. ORTS, Pere-Maria: Història de la senyera al País Valencià. València, Tres i Quatre, 1979. PALAFOX, Jordi: “Problemes econòmics i resposta política al País Valencià durant els anys trentes”, a SISÉ, Pere: Raons d’identitat del País Valencià. València, Tres i Quatre, 1977. PALAFOX, Jordi: “Capitalismo agrario y capitalismo financiero en el País Valenciano: 1900-1936 ”, a AA.VV.: La industrialización valenciana: historia y problemas. València, Almudín, 1978. PALAFOX, Jordi: Los años 30: crisis económica y derecha valenciana. València, Almudín, 1980. PALAU, Dolors: “El compromiso que acabó tutelado per Madrid”, Levante, 9 de octubre de 1998. València, 1998. PANIAGUA, Javier: “¿De qué discuten los socialistas valencianos?”, El País, 8 de noviembre 1999. PICÓ, Josep: El franquisme. Valencia, Institució Alfons el Magnànim, Diputació Provincial de València, 1982. REGLÀ, Joan: De les Germanies a la Nova Plana, en AA.VV.: Història del País Valencià, volum 3, Barcelona, Edicions 62, 1989. REIG, Ramir: “Un valencianisme mal educat”, L’Avenç, nº 214/1997, Barcelona. REQUEJO, Ferran: Federalisme, per a què? València, Tres i Quatre, 1998. SÁNCHEZ GOYANES, Enrique: Constitución Española comentada. Madrid, Paraninfo, 1989. SANZ, Benito: Los socialistas en el País Valencià (1939-1978). València, Institució Valenciana d’Estudis i Investigació (IVEI), 1988. SANZ, Benito: Sociología y política del socialismo valenciano, 1939-1989. València, IVEI, 1990. SANZ, Benito (dir.): L’oposició universitària al franquisme. València, 1939-1975. València, DISE, Universitat de València, 1995-1996. SANZ, Benito; NADAL, Miquel: Tradició i modernitat en el valencianisme. València, Tres i Quatre, 1996. SANZ, Benito; RODRÍGUEZ, Ramón I. (dirs.): Memoria del antifranquismo. La Universidad de Valencia bajo el franquismo, 1939-1975. València, Universitat de València, 1999. SANZ, Jesús: La cara secreta de la política valenciana, de la predemocracia al Estatuto de Benicàssim. València, Fernando Torres, 1982. SIMEON RIERA, Josep-Daniel: “Reflexions sobre la ideologia d’una classe dominant: la burgesia terratinent lliriana (18331965)”, Lauro, nº 6/1992, Llíria. 36 SOLER, Vicent: “L’economia valenciana dins del model nacionalista espanyol (1914-1959)”, a AA.VV.: Història del País Valencià, volum 5, Barcelona, Edicions 62, 1990a. SOLER, Vicent: “L’arrencada industrial (1960-1975)”, a AA.VV.: Història del País Valencià, volum 5, Barcelona, Edicions 62, 1990b. TUSELL, Javier: España, una angustia nacional. Madrid, Espasa, 1999. VALLS, Rafael: La dreta regional valenciana (1930-1936). València, IVEI, 1992. VALLS, Rafael:: El partit catòlic. València, Universitat de València, 1993. VENTURA, Vicent: “Minifundio agrícola e industrialización en el País Valenciano”, a AA.VV.: La industrialización valenciana: historia i problemas, València, Almudín, 1978. VICIANO, Pau: La temptació de la memòria. València, Tres i Quatre, 1995. SIGLES AEPV Agrupament d’Esquerra del País Valencià AP Aliança Popular AV Alternativa Valenciana BNV Bloc Nacionalista Valencià CAIC Candidatura Independent de Centre CDS Centre Democràtic i Social CiU Convergència i Unió CP Coalició Popular GAV Grup d’Acció Valencianista EE Euskadiko Ezkerra ETA Euskadi Ta Askatasuna EUPV Esquerra Unida del País Valencià IPCV Inciativa de Progrés de la Comunitat Valenciana LCR Lliga Comunista Revolucionària MCPV Moviment Comunista del País Valencià OCE Organització Comunista Espanyola ORT OrganitzacióRevolucionària dels Treballadors PAD Partit d’Acció Democràtica PCE Partit Comunista d’Espanya PCE-ML Partit Comunista d’Espanya, Marxista-Leninista PCE-PCPV PCE-Partit Comunista del País Valencià PDLPV Partit Demòcrata Liberal del País Valencià PDP Partit Popular PP Partit Popular PPCV Partit Popular de la Comunitat Valenciana PPRV Partit Popular Regional Valencià PNPV Partit Nacionalista del País Valencià PSA Partit Socialista d’Andalusia PSAN Partit Socialista d’Alliberament Nacional PSC Partit Socialista de Catalunya PSC-PSOE Partit dels Socialistes Catalans-PSOE PSP Partit Socialista Popular PSP-PV PSP-País Valencià PSOE Partit Socialista Obrer Espanyol PSOE-PV PSOE-País Valencià PSPV Partit Socialista del País Valencià PSPV-PSOE Partit Socialista del País Valencià-PSOE PSUC Partit Socialista Unificat de Catalunya PSV Partit Socialista Valencià PTE Partit del Treball d’Espanya PVN Partit Valencià Nacionalista UCD Unió de Centre Democràtic UCE Unificació Comunista d’Espanya UDPV Unió Democràtica del País Valencià UEPV Unitat d’Esquerra del País Valencià UL Unió Liberal UMD Unió Militar Democràtica UPV Unitat del Poble Valencià URV Unió Regionalista Valenciana USO Unió Sindical Obrera USPV Unitat Socialista del País Valencià UV Unió Valenciana