Problemática professional actual a Catalunya

PROBLEMATICA PROFESSIONAL ACTUAL A CATALIJNYA Angel Zaragoza (Uniuersitat de Barcelona) L'autor de l'assaig tracta de definir quins són alguns dels problemes que en l'actualitat hauria de plantejar-se una sociologia de les professions a Catalunya. En primer lloc, fa referitncia al paper dinhmic i conilictiu dels professionals sota el franquisme, i als canvis esdevinguts en aquest paper des de la instauració de la democrhcia a Espanya. En segon lla:, planteja el concepte de professió, fent especial referitncia a la doble situació lliure i assalariada que caracteritza els professionals. En tercer lloc, suscita la relació existent entre, d'una banda, burgesia i professionals lliures i, d'altra banda, classe obrera i professionals assalaraiats. En quart i últim lloc, proposa com a tema important pendent d'estudi i quantificació d relatiu a l'atur professional. Papers: Revista de Sociologia 12 (1979) Potser una de les mil maneres de comencar un article és explicar al lector de quina manera i per qui: ha arribat I'assagista a escrime sobre el tema. Una de les coses que més em va interessar del &al del franquisme (a part del suspmre entorn a la mort del dictador) va ser el paper limitat que algunes professions van tenir en tot allb. Jo, com molts, tenia una imatge conservadora dels professionals. Els veia com uns senyors totalment identificats amb el rsgim, amb un status molt elevat i gaudint d'una seguretat i d'uns ingressos a prova de tota alegria reivindicativa. Vet aquí que els professionals a poc a poc em trenquen aquesta imatge. ,Al principi uns pocs advocats (el consell de guerra de Burgos contra els, activistes bascos, 1970), després alguns metges (els anomenats MIR), més endavant alguns arquitectes (la po1i:mica a Barcelona sobre compatibilitat o incompatibilitat dels arquitectes municipals per a l'exercici lliure de la professió a la seva hrea de competi:ncia), i al final tots (projecte de llei de collegis professionals, 197311974). A mi, aleshores i ara, m'interessava entendre i explicar per qui: es produ'ia tota aquella confiictivitat. Al meu parer hi havia dues raons fonamentals. D'una banda, la progressiva salarització de molts titulats universitaris, acompanyada per I'habitual ineficii:nt:ia de l'administració pública (el cas dels metges a la sanitat pública, per exemple). D'una altra banda, l'existkncia del franquisme i dels seus límits a les llibertats &expressió, manifestació, reunió, associació, etc. La problemhtica laboral i la política se superposaven, i els collegis professionals eren una de les poques escletxes que el ri:gim deixava al joc 'democrhtic. Com que no hi havia partits polítics legals, els collegis en bona mesura encarrilaven i substitu'ien aquests. Els collegis es pronunciaven sobre moltes coses (unificació de les jurisdiccions, abolició de la pena de mort, demolició de finques, urbanització d'illes, transvasament de rius, organització sanitlria, etc.), que casualment algunes han estat recollides per la Constitució raonhrquica espanyola de 1978. Nogensmenys, tot aixb s'ha acabat. Avui (primavera de 1979) aquest activisme professional constitueix d nostre passat sociolhgic, sobretot al nivell institucional. El que fa uns anys (fins a 1975) era notícia habitual dels peribdics, s'ha transformat <Papers,: Revista de Sociologia en excepció. La vida collegial continua, perb ja no té aquella dimensió pública que tenia abans. Els collegis ja no organitzen (o, si ho fan, gairebé no ho reflecteix la premsa) cicles de conferencies, seminaris, assemblees extraordiniiries, actes conjunts, etc. Iniciatives com el Congrés de Cultura Catalana serien impensables en l'actualitat. La crítica urbanística, la legal, la sanitiiria, I'ecolbgica, l'econbmica, ja no pertoca de fet als collegis. Totes aquestes iirees corresponen a les velles institucions de la nova realitat democriitica, és a dir, als partits polítics, a les centrals sindicals i a les patronals, al govern i als municipis. Els collegis continuen la seva vida orghnica (renovació de chrrecs, juntes ordiniries, edició de revistes, cobrament de quotes, etc.), perb dissortadament no participen gaire activament en la vida social. De fet, els problemes, les deficiencies i contradiccions de la societat catalana i espanyola continuen essent els mateixos que abans. Hem guanyat pel que fa a llibertat de premsa (no pel que toca a control de la televisió i la ridio), pel que fa a llibertat d'associació política o sindical, o també en el relatiu a llibertat d'expressió. Ara bé, estem al mateix nivell que abans en relació amb la qualitat de l'ensenyament, la sanitat, els transports i les comunicacions, urbanisme, eficikncia i transparkncia de 1'Administració Pública, medi ambient, energia, etc. Cal preguntar-se, doncs, el perque d'aquest abstencionisme institucional, abstencionisme que per altra banda és consistent amb el que fan els professionals d'arreu del món. Quan jo parlo de professionals i de professions ho faig en un sentit més restringit que el que li donen al terme Lacalle o Maravall. Per a mi professionals són tots aquells titulats universitaris a nivell mitjh o supa rior que s'articulen o poden articular-se a través d'un collegi professional i que han assolit un monopoli ocupacional sobre una hrea específica. Gs a dir, els metges, en la mesura que són llicenciats universitaris, tenen un collegi professional i són els únics que poden legítimament curar o certificar la salut. Els advocats, en tant que llicenciats en dret organitzats com a collegi professional, són titulars del privilegi de la defensa de tercers davant de l'Adrninistraci6 de la Justícia. Els aparelladors, els veterinaris, els bptics, els enginyers, els arquitectes, etc. No ho són els ensenyants en general, els decoradors, els pilots, els futbolistes, els delineants, els artistes, etc. Aquests no tenen ni monopoli ni tenen per quk necesshriament passar per la Universitat. És, doncs, aquest un concepte més restringit que el de tecnic emprat per Lacalle ((Lacalle 1976) o que el de professió usat per Maravall (Maravall 1970). A mi, que consti, m'interessen també els altres oficis; ara bé, em cenyeixo de moment només als que jo anomeno professionals. Problematica professional actual a Catalunya El concepte de professió que jo utilitzo no exclou de cap manera la salarització, ni la massificació, ni la proletarització, ni la subt~upació o I'atur. Al contrari, són realitats que es donen i que ens temem que es donaran molts més anys. Els collegis professionals són els 6rgans collectius que els professionals articulen histbricament per a la defensa c-orporativa del privilegi. L'ofici, la professi6 és sempre anterior al collegi. El collegi neix quan un grup de practicants de la medicina, del dret, de l'administraci6 de finques, de les assegurances o de la decoració s'ho proposa. Ara bé, a més a més del collegi sindical (en el cas dels últims citats) cal l'status, la formació universitiria. I, com ben bé sabem, aquests últims no els tenen. Aquesta natura monopolística de les professions podria ésser un dels factors que ens ajudés a entendre per qui: els professionals no fan ara tant de soroll com abans. En el fons, en una societat de: classes i desigual, el privilegi professional es transforma en regalia, en diferenciació positiva, en el fet de tenir més que els altres (cultura, ingressos, poder, prestigi, oportunitats, etcetera). Els professionals, almenys els que controlen els collegis, ja deuen d'estar probablement prou satisfets. Cal dir, insistir, que )hi ha professionals assalariats, professionals aturats, que el món dels collegis no és un món homogeni sinó heterogeni. Els colleg' rtats estan dividits. Hi h jerarquies econbmiques entre ells (no solament entre els assalariats i els lliures exercents, sinó també entre els últims), interessos diferents (segons l'especialitat de cadascú), competi:ncia professional (psiquiatres versus psicblegs), etcktera. Aquesta diversificació, en la mesura que dóna lloc a interessos diferents, explica en part per qui: en haver estat substitu'it el context franquista per un de democrhtic els professionals assalariats i els partits polítics han deixat d'estar interessats en la participació activa dels collegis en la vida ciutadana. Els assalariats consideren que els collegis no els defensen efica~ment (constitució de diverses unions de periodistes, de l'associació lliure de metges, sindicació de professionals a les centrals de classe, etc.), i els partits polítics entenen que el terreny de la lluita política és essencialment les eleccions, el parlament, els municipis, etc. Hi ha un abandonament dels collegis, una desceleració de les seves activitats, i també, fruit de la política pactista dels partits polítics espanyols, una pkrdua de dinimica crítica i conflictiva en la societat catalana i espanyola dels últims anys. Si volem entendre per qui: els collegis eren, amb el franquisme, un element actiu i un element de canvi (en el sentit de for~ar el pas d'una situació a una altra de diferent) dintre de la societat catalana, i per qui: ara no ho són, hem de considerar per tant aquestes variables ja esmentades. És a dir, caricter monopolístic de les professions, divisió professional, perdua d'interts per part dels partits polítics, desceleració de la vida social catalana aPapers>>: Revista de Sociologia i espanyola, i en últim terme, i fins ara no esmentat, la tendkncia a la monopolització )de la crítica per part dels partits i no per part de tota la societat. Aquesta dinimica crítica i participativa per part dels collegis professionals em va portar a parlar fa uns anys (Zaragoza 1976) &un nou tipus de professionalisme. Distingia aleshores entre un model professional strictu sensu i un model política-professional. Avui, de continuar amb aquesta distinció, aquest últim model l'anomenaria democrhtic. El model professional es caracteritzava pel fet d'ésser autmientat, centrat sobretot en el prestigi, el poder o els ingressos de la professió. El segon model, el caracteritzava no solament pel fet de prendre en consideració els problemes interns (particulars) de la professió, sinó també pels seus compromisos collectius. Vull subratllar, a manera &autocrítica sociolbgica, la mena de maniqueisme funcionalista que aquesta distinció comportava. D'una banda, hi havia els bons, els professionals compromesos amb la societat (aquells que demanaven les llibertats, l'abolició de la pena de mort, un canvi de localització industrial, o la millora de la sanitat). D'una altra banda, hi havia els dolents. És a dir, aquells només preocupats pel prestigi, els ingressos o el poder professional. O també, dit en terminologia funcionalista, els particularistes (el model professional) i els universalistes (el model política-professional). De fet, i potser sense saber-ho, estava reproduint la distinció parsoniana entre home de negocis i professional. El primer, egoista, dirigit a la producció de beneficis econbmics, mentre que el segon, el professional, es consagra, sempre seguint Parsons, a servir els altres (el sacerdot, el metge, l'advocat, l'arquitecte, etc2tera). Aquesta distinció no considerava que el servei als altres és l'excusa que justifica i legitima I'assoliment de beneficis econbmics al professional. Hi veia llavors una intencionalitat altruista que no veig pas ara. En establir aquella distinció oblidava dues coses essencials. Primera, que el fenomen era recent i particular de la societat espanyola i catalana. Segona, que malgrat aquest compromís couectiu els professionals no renunciaven a la seva professionalitat. Gs a dir, que mantenien de comú amb els altres el monopoli, el prestigi, el nivell cultural, el poder, etcttera. No hi havia, doncs, un nou professionalisme, sinó una variant del de sempre. Encara que, com després hem vist, aquest estigués fent aigües en el moment en que semblava més potent. El canvi de context polític, la contínua salarització dels professionals, la ineficitncia dels collegis enfront i de cara a defensar els professionals assalariats, han determinat la ptrdua per part &aquests de la iniciativa de que gaudien anteriorment. El concepte restringit de professió que jo utilitzo ens serveix fonamentalment per dehir l'hrea ocupacional a estudiar. La diversitat profes- ProblemAtica professional actual a. Catalunya sional actualment existent demana per al seu estudi la utilitz,ació d'un doble model tebric de referencia. Duna banda, i per a l'andisi dels professionals i professions dites lliures, el model corporatiu. D'una altra banda, i per a l'estudi dels professionals assalariats, el model classJsta. Cal, com a conseqü~ncia d'aixb, estudiar la relació existent entre, per una part, professionals lliures i burgesia i, per I'altra part, professionals cissalariats i classe obrera. Gs a dir, hem d'investigar fins a quin punt una condició objectiva afí a la de la classe obrera (el fet de la salarització) es transforma en una consc3ncia i una praxis coincident i similar a la del proletariat. Praxis que hauria de passar per una sindicació, uns objectius i uns instruments iguals als dels treballadors manuals i intellectuals, si és que de fet ambdues situacions són veritablement i no només tebricament identiques. Una de les professions on és més fhcil constatar aquesta multiplicitat professional és en la professió medica. Els metges, almenys pel que toca a Espanya i a Catalunya, tradicionalment exercien la seva professió ailladament, al marge dels hospitals, i amb una clientela prbpia. Només amb el creixement de la Seguretat Social hem arribat a tenir l'any 1976 un 82 per cent dels metges espanyols treballant per a 1'Institut Nacional de Previsió. Ara bé, cal afegir que aquesta salarització dels metges no ha: acabat ni de bon tros amb l'exercici privat de la medicina, ni amb els collegis de metges, ni amb la mentalitat corporativa. El naixement i expansi6 del Sindicat Lliure de Metges prova que davant de la realitat assalariada els metges no responen sempre mecinicament associant-se i liigant-se al proletariat. En la mesura que els collegis no els defensen suficientment, un sector de la classe medica reacciona corporativament rebutjant I'afiliació a les centrals sindicals de classe i constituint-se grup de defensa del monopoli medic sobre la salut i sobre els altres treballadors de 121 sanitat. Els conflictes esdevinguts últimament a la sanitat catalana i espanyola (i mentre no hi hagi autonomia real no hi ha més remei que lligar íntimament l'una amb l'altra) palesen aquesta diversitat i aquesta 1abo1:alització de la classe mddica. La reacció dels MIR contra la reducció del nombre de places de metges interns convocades per la Seguretat Social (desembre 1978/ gener 1979), o el conflicte entorn a les mesures preses per la Seguretat Social per tal de reduir les despeses sanitiries relatives a guirdiles mediques i a alimentació dels hospitalitzats, són exemples indicatius cl'aquesta convergencia entre metges i treballadors manuals i intellectuals. L'ús de mesures típicament característiques de la classe obrera -vagues, declaracions de conflicte collectiu, reivindicacions econbmiques (augment de sous, pagament de guhrdies, etc.), estabilitat laboral, intervenció de la policia, etc.- indica, encara que d'una manera contradictbria (exist&ncia del' Sindicat Lliure de Metges), que s'est; produint &alguna manera aquesta <Papers)>: Revista de Sociologia convergsncia. Converghcia que constitueix un dels temes pendents més importants de la sociologia actual de les professions. Un altre, i últim tema pendent, és el relatiu a l'atur professional. Des de 1973, i segons l'anuari estadístic &Espanya 1978 (edició manual), la població activa roman prhcticament al mateix nivell, és a dir, entorn de 13.300.000 persones empleades. L'únic que ha canviat és la distribució segons els sectors. L'agricultura passa de representar el 24 per cent de la població activa l'any 1973 a suposar el 20 per cent l'any 1977. Durant aquest període creixen sobretot els sectors serveis i construcció i es manté al mateix nivell l'industrial. Pel que toca a l'acabament d'estudis universitaris, constatem com augmenta el nombre de llicenciats de la totalitat de les facultats universitlries estatals (per exemple, Medicina passa de 2.665 llicenciats l'any 1973 a 5.172 Yany 1976; Dret, de 1.432 I'any 1973 a 2.458 l'any 1976, etcstera). Hi ha hagut, doncs, un estancament de la població activa i un creixement important del nombre de llicenciats universitaris en busca de feina. Si bé el problema és difícil de quantificar tenint en compte la informació estadística disponible, la seva solució demana com a mínim intentar-ho. En uns recents estudis realitzats pel Collegi &Enginyers Industrials de Catalunya (1978), i pel Collegi &Aparelladors de Barcelona, s'indicava com l'atur professional afectava respectivament el 5 per cent dels enginyers industrials i e1 7 per cent dels aparelladors. Nogensmenys, el problema s'agreujava considerablement per al cas dels nous llicenciats. El 44 per cent dels enginyers industrials aturats eren professionals sense feina des que acabaren la universitat. En aquest mateix sentit també es manifesten els biblegs i els psicblegs. Els biblegs, amb motiu del seu primer simposi estatal (desembre 1978), reconeixien que el 63 per cent dels biblegs ocupats treballen a l'ensenyament, el 31 per cent fan investigació i el 6 per cent restant esth ocupat a la indústria. En relació amb la taxa d'ocupació de les últimes promocions, afirmaven que el 47 per cent dels llicenciats en els do; últims cursos academics (1976/1977 i 1977/1978) no tenien feina. Pel que fa als psicblegs (amb uns problemes de competsncia professional amb els psiquiatres i metges bastant greus), llegíem fa poc (gener 1979) que només un 12 per cent realitzen tasques psicoteraphtiques, i que la immensa majoria es dediquen a l'educació. Hi ha una certa coincidencia entre els especialistes en el fet que l'atur és un dels problemes més greus que tenen en l'actualitat plantejats els professionals. Així, per exemple, ho manifesta José Félix Tezanos en el seu recent llibre sobre l'estructura de classes a l'Espanya postfranquista (Edicusa, Madrid, 1978). I així ho palesen també Pere Alsina, Xavier Crespan, Joan Gay, Jesús Marcos i Tomh Moltó al número de marc de Problemitica professional actual a Catalunya 1979 de la revista tebrica del PSUC Noas Horitzons. Tezanos també esmenta com a temes importants la relació dels professionals amb, la classe obrera, el paper dels professionals sota el franquisme i el futur dels collegis professionals. Dissortadament, no fa un estudi ni una dissecció monogr&cs de cap d'ells. L'article de Pere Alsina i d'altres és forga interessant perqui: planteja quines mesures cal prendre, segons ells, per resoldre el problema. Fonamentalment, assenyalen la racionalització de ?estructura empresarial, la creació de serveis comuns a les petites i mitjanes empreses, la definició d'una nova política econbmica global, l'increment de les activitats d'investigació i desenvolupament, I'orientació de l'empresa pública en aquesta direcció, la reorientació de les prioritats en el desenrotllament de la demanda, i la reorganització global del sistema educatiu. La veritat és que si la solució del problema de í'atur professional depen de l'aplicació d'aquestes mesures totalitzants, omnicomprensives, em temo que tindrem atur professional per molts anys. El que ells aquí plantegen és un programa de reforma econbmica, politica, educativa, sanithria, institucional de tal volada que, donada la correlació de forces actual, la posada en practica d'aquestes mesures em sembla no solament improbable sinó també fins i tot un xic utbpica. És un programa massa ambiciós, és un programa que no té en compte qui ha guanyat les eleccions legislatives de marg de 1979, és un programa massa socialista, massa esquerrh per al que la. societat catalana actual pot absorbir. Cal plantejar-se aquest problema, perb potser cal fer-ho des de punts de partida més realistes i més específics. L'estudi de l'atur professional en termes quantitatius exigeix considerar el carhcter capitalista de la nostra economia, la dependencia econbmica i tecnolbgica que pateix, la crisi econbmica mundial, í'atur obrer en general, i en particular el fenomen a d'altres societats industrials, bé de 1'Est o de l'Oest; cal també considerar els costos econbmics que implica, les frustracions a quk dóna lloc i la potencialitat conflictiva que amaga. Demana també un esforc investigador per part de molts, esforg que una vegada més no sé si la societat catalana esth disposada a fer. No pas per manca de personal preparat, sinó més aviat de mitjans econbn~ics a la seva disposició. Departament de Sociologia Universitat de Barcelona (Pedralbes) Barcelona