Josep Margarit, un patriota català a la revolta dels Segadors

Josep Margarit, un patriota cata12 a la revolta dels Segadors AngeZa Serrano Josep Margarit i Biure (1602-1 685) és un més dels protagonistes de la guerra de Separació de Catalunya que no ha tingut per part dels historiador~ l'atenció que la seva importancia mereix. Lirnitant-se a donar compte de les seves gestes militars més conegudes, pocs d'ells s'han aturat a valorar el que Margarit representa en I'Ambit polític -també ideolbgic i social-, en aquells anys tan decisius per la historia del nostre país. Podem, malgrat aixo, fer un breu balanq de les opinions que fins ara s'han emks sobre la seva figura. Distingim basicament quatre punts de vista diferents: Primer de tot, el que correspon a la visió espanyolista classica que, valent-se d'allb que diu que "la histdria la fan elsguanyadors", considera la guerra dels Segadors com un desgraciat acte "separatista" fatalment destinat a fracasar, ja que per a ella és un fet clar que els destins de Catalunya i Espanya estan units pels segles dels segles. Aixi doncs, els dirigents de la revolució catalana són homes vils que pkrfidament, i d'altra banda inútilment, intentaren destruir aquesta unitat de destins. El representant més destacat d'aquesta línia de pensament és Eulogio Zudaire Huarte, que en la seva obra El condeduque y Cataluña presenta a Josep Margarit com un facinerós indiscutible i una mena de terrorista anbnim, tesis aquestes queja tindré ocasi6 de rebatre. En l'espai intermedi entre aquesta visió i la catalanista trobem a mossen Sanabre i la seva magna obra La acción de Francia en Cataluña, en la qual sota la cobertura d'imparcialitat que li proporcio- na l'enorme aparell documental emprat, fa veure subtilment que, vista la perversitat de la política francesa, el millor per Catalunya era retornar a l'antiga sobirania espanyola. Malgrat que Sanabre no emet cap judici de valor sobre Margarit, llegint entre línies comprovem que el considerava corn un "mal catala" o al menys un "catald equivocat". D'aquesta manera era jutjat també per bona part de la historiografia romantico-nacionalista catalana; concretament, Ferran Soldevila l'esmenta corn un dels extremistes exaltats que, corn d'Ardena o Aux, van contribuir a la perdua del Rosselló, i que propugnaven no una Catalunya independent sinó francesa. Sobre aquesta qüestió també hi tornarem . La reivindicació de Margarit, i per extensió dels revolucionaris profrancesos, s'insinua ja amb el vehement Víctor Balaguer, al qual devem, a més de diferents falaguers epítets vers Margarit, l'equiparació que fa de la seva figura amb la de Pau Claris quan diu, a propbsit dels allotjaments castellans al Principat posteriors a la guerra que 'Si hubiese existido otro Claris u otro Margarit, Cataluña toda se hubiera levantado ''. Pero el veritable representant d'aquesta "quarta via" fou l'historiador Josep Pella i Forgas, l'autor de la fins ara única biografia de Margarit: Un buró iilustre: D. Josep Margarit i Biure (Barcelona 1875). Aquesta obra, autkntica apologia, té el valor, més que d'aportar grans troballes historiques, el d'integrar plenament dins el quadre d'herois nacionals a homes que, corn Margarit, van lluitar per Catalunya d'una forma considerada pel nacionalisme catala classic corn "poc ortodoxa': Pella, a més, dóna en el clau en afirmar que si la figura de Josep Margarit no ha estat ni de lluny tan magnificada corn la de Claris és perque no morí en ple entusiasme per la guerra, corn el canonge de la Seu, i per aixb "no el voltaren la llum i la poesia "l. L'objectiu d'aquestes línies és forca equiparable al de Pella: d'una banda, treure a la llum el que Margarit significa en la historia d'aquells anys, i d'una altra reivindicar el nacionalisme de llurs accions, pero, aixb sí, amb més proves i menys literatura que l'historiador gironí. Primer de tot, cal situar el personatge dins el seu marc familiar i social. Josep Margarit i Biure fou l'hereu dels dos patrimonis que li donaven nom: el patrimoni de la noble familia Margarit -senyors de Castell Empordh (nissaga que havia donat figures tan importants corn Joan Margarit i Pau, cardenal de Girona o Pere Margarit i Bertran, acompanyant de Colom en el segon viatge a America)- l'hereta per part de pare i el de Biure -que comprenia els llocs d'Aguilar, Vallespinosa i Preixens, i diverses castlaniesen quedar vidu de la seva esposa i cosina, Maria Biure i Cardona, pubilla de la citada heretat, amb la qual contragué matrimoni el 26 de juny de 1 6202. Josep Margarit i el bandolerisme A les prirneres decades del segle XVlI el nom de Margarit s'associava a un fenomen que en bona mesura caracteritza aquel1 període: el revifament del bandolerisme arreu de Catalunya. Sabem d'una quadrilla Margarit que actuh aquells anys sobretot per les contrades pirinenques, i amb relativa freqüencia amb la complicitat de Serrallonga i la seva colla. D'aquestes accions ens assabenta i'aleshores governador de Catalunya, Alexos de Marimon, en donar compte al virrei de les seves temptatives de capturar totes dues quadrilles, temptatives fracassades, segons ell, per la protecció que oferien als bandolers, senyors nobles com el vescomte de Joc, com D. Joan Sarraiera o Dna. Mariana Vila dins llurs jurisdiccions. Eulogio Zudaire, fent-se ressb d'aixb, considera Josep Margarit i el seu sogre Rafael Biure pertanyents a la dita banda Margarit, no aportant cap prova més que la igualtat de cognoms per verificar aquest supbsit. Supbsit que crec que és fals per tres raons: 1) en els documents no s'esmenta mai el nom de Josep Margarit i Biure o el de Rafael Biure; sempre es refereixen als 'kerrnans Margarit", un dels quals probablement era Francesc Margarit i Pont (l'únic nom sencer conegut), individu que fou pres i executat el 1627 i que no guardava cap parentiu -almenys de la voraamb el personatge que ens interessa; 2) Julian de Chía, investigador de les bandositats a Girona, considera els Margarit aliats de Serrallonga, una banda procedent del Valles, comarca amb la qual no tingueren mai cap tipus de relació Josep i Rafael; i 3) i més important, que mentre Serrallonga i, per tant, els Margarit eren "nyerros", Josep Margarit i el seu sogre foren tota la vida declarats "cadells", raó aquesta prou contundent per impossibilitar qualsevol tipus d'identificació3. Tenim, aixb sí, constancia de la participació del jove Margarit en afers de tipus violent, al costat del seu sogre, cosí i pare espiritual Rafael de Biure i Montserrat. Aquest mateix ho confirma en el memorial que dirigí al rei en les corts de 1632. Aquest memorial, destinat a fer que Felip lV el rescabalés dels greuges soferts segons el1 per la 'tfloxedad de los jueces i mala administración de la justicia", conté la narració de cinc topades amb els administradors de la justícia real; la primera d'elles es remunta a 1599, quan fou acusat d'haver ordenat matar un individu en el seu terme d7Agruilar, individu que el1 califica com de "ladron facineroso", pero que probablement era un membre de la facció bandolera rival. A aquest episodi en segueixen d'altres de similars, pero no és sin6 fins a l'últim relatat (1627) en que apareix el seu gendre Josep: La qüestió s'enceta quan Rafael féu matar el bestiar que clandestinament havia entrat en el seu terme de Preixens, com segons el1 li era lícit. lmmediatament el veguer i molts habitants d'Agramunt 216 ANGELA SERRANO anaren a assetjar el castell on romanien els dos parents, amb el proposit d'assassinar-los (reacció que fa pensar que Rafael Biure havia sobrepassat amb les seves accions el límit de la paciencia del poble). Finalment foren duts a la presó "entremig de gent vil i delinqüent", d'on sortiren per influencies del duc de Cardona. Rafael Biure constitueix un genuí prototipus de noble "agressivament feudal" (tal com el defineix Elliot), promotor de 'yautories". Aquesta figura de promotor de fautories no es pot pas confondre, com assenyala X. Torras, amb la de saltejador de camins, que és el que eren en definitiva Serrallonga i els mateixos germans Margarit. Al seu costat adquirí Josep Margarit els trets personals que el definirien en el futur: exagerat sentit de l'honor propi d'un senyor feudal, sentit de lleialtat vers una causa -sigui aquesta la "cadella", la de Catalunya o la de la monarquia francesa-, lleialtat que no es detura davant res, ni dels actes més violents, i una valentia i fermesa que tots, fins i tot els seus enemics més aferrissats, no han pogut sinó reconeixer-li. De la bellicositat de Josep Margarit, o almenys de la seva fama de bellicós, ens en dóna compte el següent episodi de la seva vida: Ja sense la complicitat del seu sogre, mort el 1634, es va veure embolicat en l'assassinat d'un individu considerat enemic seu. De seguida les sospites recaigueren en ell. El nou virrei, comte de Santa Coloma, amic i parent de Margarit, fent un gest d'imparcialitat es nega a acceptar llurs alelegacions d'innocencia. Magí Sevilla, tutor dels fills de Margarit (i que gracies a aquest protagonitza una notable carrera política durant la guerra), assegura en la seva Historia del Principado que els autentics assassins foren uns saltejadors de camins que confessaren el seu delicte temps més tard a Valencia4. Els inicis de la guerra No posse'im textos documentals que exposin el sentiment i la postura política mantinguda per Margarit en aquells tensos anys que precediren l'esclatament de la guerra. Una serie de fets, pero, ens revelen que la seva actitud fou d'antuvi contraria a la política que la Cort de Madrid aplicava a Catalunya, i fins i tol una certa antipatia vers els castellans: El mateix Magí Sevilla ens narra que quan al comte de Santa Coloma li arriba la proposta d'ocupar el carrec de virrei, ana de seguida a demanar-li el parer a Margarit, el qual gaudia, segons el cronista, d'una reputació aleshores 'Superior en grado" a la del comte, al qual aconsella que refusés l'oferiment per tal de no perdre la gran popularitat que tenia entre tots els catalans en general i entre la noblesa en particular, advertint-lo que mai no s'administra amb satisfacció de totes dues parts, i menys contra els castellans "naturalmente imbidio- JOSEP MARGARIT, UN PATRIOTA CATALA ... 2 17 sos". (Com és sabut, Dalmau de Queralt no féu cas de tan prudent consell.) Un altre fet revelador és l'esdevingut el febrer de 1639, quan Margarit es nega a cooperar en les lleves a Italia, a les quals estava obligat en la seva qualitat de castla de Vallvert, "feudo de su Real Magestad". Val a dir, pero, que no fou pas I'únic rebel: molts cavallers catalans que, corn ell, veien renéixer oblidats deures feudals vers llur sobira, es negaren a obeir aquesta ordre (com per exemple féu el mateix dia que Margarit, el comte de Perelada, Miquel de Rocabertí, que més tard es passaria als espanyols). D'altra banda, Eulogio Zudaire fa recaure en Josep Margarit la paternitat de les cartes anonimes que foren enviades el juny de 1640 a diferents consistoris catalans, entre ells el de Barcelona, firmades pel "Capitd general de l'exircit christia ". En elles s'acusava funcionaris i consellers d'haver-se inhibit davant les vexacions fetes per l'exercit castella, amenacant amb reunir el1 mateix una tropa popular per fer-li front. Zudaire no aporta tampoc cap prova documental per demostrar aquesta afirmació; de fet, s'ignora totalment l'autoria de les citades missives; els castellans pensaven que seria un home de baixa extracció -seguidor del bando1 "nyerro", a més-, mentre que el bisbe de Lleida pensava en una persona d'elevat nivel1 cultural. Ni I'estil vehement de la carta ni el to populista semblen propis de Margarit, pero tampoc no es pot descartar totalment la seva intervenció en aquest acte, jutjat d'execrable per Zudaire. Margarit no volgue, corn veiem, lluitar per una monarquia que l'havia menyspreat, que havia menyspreat o almenys "oblidat" la major part de la classe dirigent catalana i que concretament a el1 l'havia humiliat amb el deshonor dels reiterats empresonaments de que fou objecte. Elliot pren el cas de Margarit precisament corn exemple representatiu d'aquest fenomen que en bona mesura fou causa mediata de la guerra5. En canvi, el nostre personatge respongué immediatament a la crida de la Generalitat per combatre Felip IV. El podem trobar a finals de 1640 reclutant miquelets i organitzant la defensa del Camp de Tarragona. Un autentic fervor per la causa s'adverteix en llegir les missives que dirigia als diputats: quan diu trobar-se desitjós de "romper lo cap al enemich", o I'alegria que sent per la mort del nebot del marques de los Vélez, o quan refereix, no sense un punt d'exageració i faroneria que li eren molt propis, episodis corn una baralla entre miquelets i soldats en que '%e tingut a be avorrir ma vida y posarme en mig dells per assossegarlos, estant dues hores de rellotge entre ells ab los majors perills que pugue imaginar, assegurant a KS. que no avorrint ma vida corn tothom nes testimoni era forsat ques matassen ... ". Els acomiadaments no poden ser més significatius; en ells sempre es posa efusivament al servei de la Província i dels diputats, fins i tot quan Catalunya ANGELA SERRANO ja era sota l'obediencia del rei frances i d'altres cavallers catalans l'esmentaven com a senyor. L'única aklusió que fa a la presencia francesa entre la darreria de 1640 i comencament de 1641 és un primerenc avís sobre un problema que esdevindria fonamental: la migradesa de recursos de l'exercit gal: 'Zo interes que tinch a la quietut desta Provincia i de acodir al servey della y de V.S. me obliga a donarli rao del estat ab que esta lo exhercit dels francesas, per ser lo mes miserable que pot puis estan sens diner ni pa per sustentarse y per eixa ocasió fan los soldats molts exessos als Provincials, que a no acodir el remey es forsat que sufrehscan iguals desditxas a las dels ca~tellans"~. l Totes aquestes referencies estan dirigides a demostrar que Josep Margarit no fou un sobrevingut a la guerra que s'adherí a ella quan el partit frances estava plenament instaklat en el govern de Catalunya, sinó que havia lluitat aferrissadament per la causa catalana molt abans de la "conversió francesa" experimentada durant el seu viatge a París. Precisament fou la decidida actuació que protagonitza en la primera part de la guerra -en la qual destaca la presa de la placa de Constantí el 13 de maig de 1641, que li valgué els qualificatius de "singular defensor de la patria", 'kran patrici amat per tots los naturals", etc.- el que decidí els Consistoris d'enviar-lo com ambaixador a la Cort francesa, juntament arnb Vergós, amb la missió de convencer el rei de venir a jurar les Constitucions de Catalunya. Alguns aspectes de la guerra Margarit causa tan bona impressió als reis Lluís Xlll i Anna d'Austria i al primer ministre Richelieu, que el nomenaren lloctinent general o governador del Principat de Catalunya. Per la seva banda, Margarit resta també captivat per aquella Cort, que li meresqué la suficient confianca com per posar en ella tota la seva lleialtat i la lleialtat de Catalunya. De tal manera que amb una encaixada de mans signa amb Richelieu un pacte que no es compliria. Aquestes foren les paraules de Margarit: "assegurant-li de part de la provincia, que si la Fransa no falta, tampoc Cirtalunya faltara", a les quals va respondre el primer ministre frances: 'guardant los catalans lo prom2s com de sa part m 'assegura, me burlaré de to tu Espanya aplegada"'. D'enqa que assolí el carrec de governador, Margarit es dedica més a tasques polítiques que militars, encara que en aquest darrer ambit -en el qual sens dubte era més destreobtingué importants exits al llarg de la guerra, com foren la presa de la revoltada Vielha el 1643 o un any abans la contribució a la desfeta de l'exercit del marques de Pobar. A Barcelona, la seva activitat política es dividia entre el constant JOSEP MARGARIT, UN PATWTA CATALA ... 219 clam a París en cerca de recursos i la repressió dels cada cop més nombrosos desafectes a la política que el1 representava, el cervell de la qual era, pero, Pere de Marca, el "Visitador" oficial francks i gran amic de Margarit. Les detencions i els desterraments creixien a mesura que la situació militar, economica i moral de Catalunya empitjorava i el desencís produit per la gestió francesa s'estenia. Aquestes detencions i desterraments eren motiu de contínues protestes dels diputats davant els virreis i del governador Margarit (en especial quan aquest assumí les funcions de virrei durant els interregnes de l'estiu de 1642 i de 1649), ja que les consideraven arbitraries i motivades sovint pel benefici que suposava la confiscació dels béns a les persones encausades. (Cal dir que Margarit fou el destinatari de la segona hisenda més gran del Principat, la dels Montcada, que reportava 75.000 lliures de renda anual.) L'altra queixa que constantment rebia era la referida als excessos dels soldats francesos arreu de Catalunya, els quals a partir de 1649 deixaren de percebre cap paga des de París. A totes aquestes qüestions responia Margarit amb paraules de bona voluntat, pero en les quals s'adverteix el disgust que li produien les incessants reclamacions de diputats i consellers, en els quals cada cop hi confiava menys, sobretot des de l'afer de l'abat de Sant Pere de Gallicans i president de la Generalitat, Felix Amat, que l'estiu de 1645 havia conspirat per deixar entrar els castellans a Barcelona8. Els dirigents profrancesos no tenien només problemes amb els partidaris de tornar a l'obedikncia del rei castelli, sinó que una de les principal~ dificultats amb que es trobaven era llur propia desunió. Aquest afer s'agreujd amb el pas del temps i serví per accelerar la desintegració de l'estructura francesa al Principat. Margarit fou, segurament a pesar seu, un dels actors més importants en aquest assumpte que tant de mal féu a la causa per la qual lluitava: el1 era el cap d'una de les dues faccions existents; el seguien llurs parents (entre els quals destaca el seu cunyat Francesc Calvó, excellent militar que passaria a la historia de Franca amb el sobrenom de "El Brau"), el visitador Pere de Marca i, eventualment, La Mothe. L'altre bando1 era dirigit pel rival mortal de Margarit, Josep D'Ardena i Darnius, ardit cavaller també que ostentava el carrec de cap de la cavalleria catalana al Principat, al costat del qual s'arrengleraven Josep Fontanella -Regent de lYAudiencia-, Pere More11 i Martí i Viladomor. La ferrenya ortodoxia de Margarit guanya, pero, altres enemics possiblement no pertanyents a la facció D'Ardena, com foren els virreis Harcourt i Marchin -que fins i tot intentaren de fer-lo assassinaro personatges de menys categoria com lsidoro Pujolar, agent dels consistoris, que acusava el governador de ser la 'Sangonera" del Principat. Segons Sanabre, l'origen de la rivalitat entre els dos bandols citats es remuntava a final de 1641, quan la repartició de cirrecs efectuada 220 ANGELA SERRANO aleshores pel nou poder frances relega a una serie d'individus que d'enca se sentiren postergats. A la vista, perb, que en ambdós bandols hi havia gent amb alts carrecs, se'ns fa difícil descobrir quin d'ells era "el beneficiat", i quin "l'oposició", amb la qual cosa l'argument no sembla massa convincent. Altres autors han volgut veure en aquest afer una perllongació de les tradicionals rivalitats entre "nyerros" i "cadells". Perb tampoc aquesta hipbtesi és correcta, ja que fets com és ara que Fontanella i Margarit fossin els dos "cadells" i alhora enemics, i que s'ignori l'afiliació de D'Ardena, la contradiuen. Ans al contrari, els fets tendeixen a mostrar, com bé apunta X. ~orras, que la dominació francesa esquerda l'antiga xarxa de lleialtats i rivalitats, creant-ne de noves. Tampoc sembla que existissin discrepancies ideolbgiques. Tot i que els dos bandols s'acusaven mútuament de contactes espanyolistes, el cert és que tots dos gaudiren de la mateixa confianca per part de la Cort francesa que, és més, maldava per reconciliar-los. A l'hora de l'exili tots els profrancesos hagueren de marxar plegats i un cop a Franca el rei cristianíssim els recompensa de la mateixa manera. Només ens queda pensar que foren motius estrictament personals -i per tant difícil de trobar documentats, els que causaren aquesta escissió9. La capitulació i l'exili El setge de Barcelona dura quinze llargs mesos de fam, pesta i por; fugiren d'eI1 metges, funcionaris, diputats i consellers. Els darrers mesos hi restaren com a maximes autoritats D'Ardena i Margarit, el qual s'erigí en veritable dictador d'aquella insostenible situació. Així, intensifica les mesures de seguretat, manant, per exemple, pena de mort a qualsevol que parlés amb centinelles espanyols; en paraules de Fabro: "usó de grandes diligencias y artificios para tomar luz de nuestros confidentes, que atemoriqados suspendieron algunos dias los avisos". Multiplica al mateix temps les demandes d'ajut a la Cort de París, infructuosament, aixi com als pobles veins, que només acudiren en socors de la ciutat comtal després d'escoltar els seus jurats un inflamat discurs de Margarit i del conseller segon, Ferriol. També racciona el menjar i féu requisar tota la plata de les esglésies, cosa aquesta que deixa estupefacte a tothom. Dicta severes ordres per palliar els efectes de la pesta, alhora que manava a tots els metges i cirurgians fugits que retornessin, també sense cap resultat. Val a dir que Margarit no primmira a l'hora de sacrificar els seus béns per la causa: lliura tota la collita de blat produida per les seves propietats, així com tots els béns mobles del seu patrimoni i les rendes amb que li feia merce el rei. En total es calcula que dona unes 90.000 lliures. A més a més empenyora tot el seu patrimoni per una xifra molt superior, aproximadament 1 50.000 lliures (que de totes formes no hagué de pagar als creditors, tal com especifica el tractat dels Pirineus posteriorment). Pero malgrat tots aquests esforcos la capitulació era ja un fet irreversible: A l'estiu de 1652 els diputats, ara a Manresa, prestaren homenatge a Felip IV, cosa que provoca una incontenible ira en Margarit i els seus, que es desferen en insults vers ells. Al setembre s'iniciaren els contactes entre els consellers de Barcelona i La Mothe amb Joan dY#ustria per tal de pactar una capitulació satisfactoria per totes dues parts. Margarit, contrari a la rendició i sabedor d'altra banda que el seu cap tenia un preu, decidí fugir per mar la nit del 3 d'octubre de 1652, amb unes quantes persones més, entre les quals es trobaven el conseller segon, Vicent Ferriol, i el seu fill, Joan Margarit. Efectivament, Josep Margarit fou l'única persona exclosa del perdó general que Joan d'Austria atorga en entrar a Barcelona, per ser "la principal causa de los danyos que se han padecido y por lo obstinado en que persevera en su error". Amb la qual cosa no feia més que d'alguna manera ratificar la constancia i bravesa d'aquest home que bé haguessin volgut tenir els espanyols en el seu bandol, com ho testimonia el fet que després de la victoria de Margarit a Constantí, a través d'un capella l'intentessin atreure a el1 mitjancant abellidores promeses que, naturalment, va refusarlO. L'exili no significa pas l'atur de la seva activitat, ans el contrari; cada primavera, de 1652 a 1659, Margarit encapcala amb altres general~ diverses incursions fracocatalanes al Principat. Al Rosselló, on vivia la seva família al igual que la majoria d'exiliats profrancesos, continua tenint un relevant paper polític. El 166 1 el trobem en qualitat de governador del Rosselló pressionant perque la custodia caputxina del Rosselló no fos annexionada a la provincia tolosana, ans formés entitat catalana propia. Sanabre ens assabenta en Resistencia del Rosselló a incorporar-se a Franca d'altres accions de Margarit dirigides a resguardar la integritat i la identitat catalana dels rossellonesos, que aleshores comencaven a patir els efectes d'una francesització que sovint prenia formes molt violentes. Segons sembla, el prestigi de Margarit impedí que els primers anys dita francesització fos duta a terme amb tota la forcal1. La mort i la historia Josep Margarit i Biure morí el 17 de julio1 de 1685 al castell de Sant Martí de Toques, prop de Salses, on havia romas els darrers catorze anys de la seva vida. En el testament expressa el desig que les seves despulles siguin dutes a "la tomba dels seus ancestres a Castell Emporda, quan les armes de Franca hagin pres les places de Roses,