Ressenyes

«La Revista* (1915-1936). La seva estructura, el seu contingut, Maria Carme Ribé. Editorial Barcino. Barcelona, 1983. 225 pags. Les monografies sobre un tito1 periodistic important no són gens abundoses en la nostra bibliografia i menys quan el to i el caracter emprats ho són des d'una perspectiva científica i global. Aquests són els principals mirits de l'autora, que ens ofereix un treball ampli i documentat sobre una publicació intel.lectua1 de gran categoria i llarga trajectoria. Efectivament, Ribé estudia el component huma (Folguera, López Picó, etc.) del grup de La Revista i passa rapidament a l'estudi extern (paginació, tiratge ...), concentrant la seva tasca en l'estudi intern del contingut, el qual descriu tematicament (poesia, teatre, assaig ...) fent referencia a les novetats que significa l'aportació cultural, i especialment literaria, de la revista i el seu almanac, considevats unitariament. Finalment, després d'unes simples conclusions, realitza un buidatge (ordenat per autors a&- beticament) dels textos publicats. La importancia de La Revista és indiscutible: portaveu del Noucentisme, plataforma del sentit catalanista intel.lectua1 i porta d'introducció de l'euvopei'tat i la modevnitat Cfou la primera a publicar els poetes russos de la Revolució). La seva transcendincia és en funció inversa a la distribució, només uns setcents exemplars que, pero, provocaren una forta penetració ideologica en els estvats més receptius de la societat catalana entre la primera guerra mundial i la guerra civil. Dirigida per Joaquim Molas, la investigació peca d'esquematisme. i és més 267 descriptiva que analítica o interpretrativa. Malgrat el retret, com ha destacat la crítica (Triadú, Manent ...), cal remarcar la gran aportació que significa en el coneixement d'un periode cultural prou fosc i tumbé la documentació que conté, essencialment l'index d'autors-temes i la descripció del contingut. En definitiva, les sis mil pagines de La Revista poden ser utilitzades pels investigadors des de perspectives més amplies o especifiques. El merit seva, pero, de Ribé, que haura ofert un primer i meritori treball introductori aixi com una recopilació feta metodicament i amb prou habilitat i intel.ligincia. Com a detall de continuitat, l'obra és publicada precisament amb el número 43 a les Publicacions de ((La Revistan de la ma de Casacuberta, después de l'etapa inicial de López Picó. J.M. Figueres Viena Fin-de-Siecle. Política y cultura, Carl E. Schorske, Gustavo Gili, Barcelona, 1981. Poques ciutats poden vantar-se d'haver estat objecte de pagines tan belles com les que l'autor d'aquest llibre dedica a la cultura de la Viena de final de segle (al seu costat hi hauria, evidentment, la Barcelona que trobem al Recuento de Luis Goytisolo). De la mateixa manera que entre les dues guerres mundials es desvetlla als Estats Units una gran curiositat per I'Austria de finals del XIX i principis del XX, darrevament al nostre país hem gaudit d'una exposició sobre l'expvessionisme alemany; dos excel.lents 268 muntatges de La cacatua verda (1898) d'Arthur Schaitzler han passat per Barcelona, /'un dirzgit per Pere Planella al Teatre Lliure (1977) i l'altre de 1'Atélier Théatral de Louvain (Bilgica) (1982); una investigació en curs de Jordi Llovet sobre el Freud humanista ifilosof; Pinteres -cada vedaga me's generalitzatper l'obra de Wittgenstein; les successives traduccions de l'obra de Karl Kraus (l'tíltima Contra los periodistas y otros contras, Taurus, Madrid, 1981), i un vice-president del govern, Alfonso Guerra, apassionat de Gustav Mahler ... Gairebé tots aquests noms, i alguns altres tan zmportants com el pintor Gustav Klimt, el dramaturg i poeta Hugo von Hofmannsthal, l'arquitecte Otto Wagner i l'urbanista Camillo Sitte, recorren les pagines d'aquest magnific llibre -model de treball interdisciplinari sobre historia de la culturaque ens explica els anys en que l'élite vienesa passa de viure dels Mietpalast de la Ringstrasse a les viles suburbanes. Tot aixo en set capitols amb entitat propia, pero que queden enriquits amb la seva unió -la ainteracción entre Política y Cultura los atraviesa a todos)), confessa justament l'autor-, ja que ens proporcionen una visió bastant completa del final de segle vienes. D'aquesta manera observem el pus de l'home racional al psicoleg que sorgeix per la crisi política de la cultura liberal. Schnitzler a La cacatua verda (1898) planteja com es manifesta el problema de la psique en allo que és politic i ((describió como nadie lo ha hecho la materia social en la que adquirió forma una gran parte del subjetivismo del siglo xx; la desintegradora cultura estéticomoral de la Viena de Fin-de-Siiclea (p. 36). Per la seva part Hofmannstal ens mostra que la bellesa tendeix sempre cap al món irracional. La Ringstrasse, amb els seus monumental~ edijicis: el Parlament (Reichsrat), el Rathaus, el Burgtheater i la Universitat, és una clara mostya del5 valors de la cultura liberal predominant, que convertí un terreny militar en la seu de les institucions claus d'un estat modern. Camillo Sitte, d'educació artesanal, molt influit per John Ruskin, William Morris i Richard Wagner, estava contra el racionalisme utilitarista i a favor d'una organització lliure i natural de l'espai: «Una ciudad debe ser construida de manera tal que sus ciudadanos se sientan al mismo tiempo seguros y dichosos, (...) la edificación no debe ser sólo una cuestión técnica sino estética en el sentido más elevado de la palabra,, (P. 86). Otto Wagner es proposara de dignificar allo que és tecnologic adaptant-ho a les necessitats de la vida moderna i sempre subordinant la forma a la funció. Klimt, «el más grande artista que haya pisado la tierran, segons l'arquitecte, era per a el1 el que R. Wagner fou per a Sitte. Encara que ambdós, com assenyala Schorske, ase sublevaron -de maneras divergentescontra la desgarbada síntesis de belleza histórica y utilitarismo moderno de la Rimgstrasse, los dos fueron fieles a uno de los valores fundamentales de los creadores de la ciudad liberal burguesa: la monumentalidad), (p. 124). Explica Robert Musil en El hombre sin atributos i a proposit d'aquests anys austríacs, que «a quienes aún no habían nacido les resultaría difícil creerlo, pero el hecho es que entonces el tiempo corría a mayor velocidad que un camello de caballería (...) Pero en aquella época nadie sabía hacia dónde se movía. Ni nadie sabía distinguir entre lo que estaba arriba y lo que estaba abajo, entre lo que avanzaba y lo que retrocedía*. I aixi podem entendre l'amalgama d'elements diferents que trobem en la ideologia de Georg von Schonerer (1842-1921), elitisme aristocratic, antisemitisme, democracia ..., bé que tot basat en una idea final: la negació dels valors de l'élite liberal. Per la seva part Karl Lueger (1844-1910) transforma el catoíicisme politic austríac, conservador, en socialisme cristia. Ambdós lluitaren contra el liberalisme defensant la democracia. En Theodor Herzl (1860-1904) que comenca destacant com a liberal i sionista i acaba com el típic representant de la ideologia petit-burgesu, trobem actituds semblants a les anterior~, ja que actua rebutjant el món liberal i enyorant un sistema social preracionalista. Si Zola fou el seu heroi politic, Karl Lueger seria la bestia negra de Freud. En La interpretación de los sueños ens mostra la seva teoria política, el principi basic de la qual és que tota política és susceptible de ser reduzda al conflicte primari entre pare i fill, i amb aixo «proporcionó a sus compañeros liberales una teoría ahistórica del hombre y la sociedad que podía volver soportable un mundo político que giraba fuera de órbita y más allá de todo control. (p. 214). La visió de l'univers de Gustav Klimt, amb forca trets comuns a Freud (p. 215), «el Mundo como Voluntad, como, energía ciega en una ronda incesante de nacimiento, amor y muerte carentes de significado» (p. 237), prové 269 de Schopenhauer, Nietzsche i Wagner. Klimt, el líder de la Secessió, que obrí nous mons d'experiencia psicologica i que ens hauria mostrat en la seva obra la frustració i el malestar metafísic es convertí -«cuando se calmó su ira narcisistanen el pintor de la bellesa vital d'una classe alta, apartada i aillada de la gent comuna en una geometrica bellesa casolana. En els dos últims capitols l'autor ens mostra la Transformació i explosió en el jardí -simbol tradicional de la capacitat ordenadora de l'homedurant la decadencia del liberalisme i fins al comencament de l'expressionisme amb Kokoschka i Schoenberg que «se rebelaron contra la cultura estética en la que habían sido educados, la obra de los primeros modernistas vieneses de Fin-de-Siecle, en el momento en que dicha cultura perdió su empuje crítico y, como en el caso de la Kunstchau, se convirtió en la cultura convencional dominante de la haute bourgeoisie. Los prin~i~ales'artistas mayores -Klimt en el arte, Hofmannstal en literatura y Otto Wagner en arquitecturahabían hablado a la clase media alta ilustrada a medida que ésta se adaptaba a la disminución de su poder político, expandiendo su cultura estética. En cambio, los artistas más jóvenes, expresionistas como Kokoschka y Schoenberg, se aliaron con los últimos críticos racionalistas puritanos como Adolf Loos y Karl Kraus, que rechazaban el uso del arte como un cosmético cultural destinado a encubrir la naturaleza de la realidad». (p. 381). En resum, un llibre excel.lent i mod2lic (que hauria de completar-se amb la 270 traducció del de Werner J. Schweiger, pintors, metges, arquitectes ... En aquest Wiener Werkstate. Kunst und Handcas, i amb més justicia que mai, caldra werk. 1903-1932, Edition Christian treure's el cvani com el personatge de Brandstaetter, Viena, 1982), on se'ns Luces de Bohemia de Valle-Inclán. mostra la vida de la Viena modernista a través dels seus politics, els seus músics, Fernando Valls