XIV Curs de Semiòtica i Lingüística

ACTIVITATS 1 INFORMACIONS Anilisi, Núm. 9, 1984, 236-244 XIV Curs de Semiotica i Lingüística Urbino, juliol 1983 A. Semprini i F. Tropea De 1'11 al 30 de juliol es desenvolupi a Urbino, a cura del Centre Internacional de Semiotica i Lingüística, el XIV curs d'estiu de Semiotica, articulat com de costum en convenis, seminaris i tailers, i amb la participació de nombrosos estudiosos i estudiants provinents de paisos europeus i extraeuropeus. Els arguments debatuts dins dels diferents cursos han tocat, com és tradicional en el Centre, camps disciplinaris aparentment llunyans els uns dels altres, pero unificats per una aproximació multidiscipliniria orientada a l'exploració de temes de frontera o, viceversa, a la revisió de camps classics «sub specie serniotica». El que segueix és una relació, necessiriament sumaria, dels treballs desenvolupats durant les tres setmanes. Seminaris C. Abastado (Universitat de París X) «La biografia: per a una semiotica de la biografian. L'objecte del seminari, com es desprin clarament del títol, fou la biografia, afrontada a totes les seves manifestacions (autobiografia, confessions, testimonis col~lectius) i segons els diferents suports que la manifesten (lletres, textos, cintes enregistradores). Allo que sorprin de la biografia és la seva ambivalencia; ésser, .d'una banda, un relat, i per aixo lligada a l'imaginari i, de l'altra, ocupar-se de vides, episodis concrets i reals. És en aquest sentit que la biografia pot ésser considerada una practica social polimorfa. L'autor s'ha enfrontat a aquesta qüestió intentant mostrar les diferents relacions que lliguen el subjecte als altres actors socials o literaris. M. Bonfantini (Dames, Bolonia) i A. Ponzio (Bari) «Diileg i alteritatn (25-30 juliol). L'objecte del seminari ha estat l'estudi del dialeg, un ediileg sobre els diilegs», en relació als diversos generes discursius i literaris. A partir dels estudis translingüístics de Bachtin i de la dialectica signe-interpretant de Peirce, s'ha intentat establir una tipologia de diileg capa$ de tenir en compte la mesura de dialogicitat present en cada discurs, o bé la mesura de dialecticitat i canvi vers l'alteritat. El seminari, doncs, es desenvolupa en les direccions següents, aprofundides també per altres investigadors: a) Dialeg literari i generes dramitics; b) Diileg i practica del poder; c) Diileg i univers telemitic; d) Dialeg, música i improvisació; e) Diileg i abducció. P. Bouissac (Toronto) «Etnosemiotica de les "entrées" de pallassos en el circ tradicional europeun (1 1-21 juliol). Les actuacions dels pallassos, aspecte de primera importancia en l'espectacle del circ, fou escollida com a objecte d'aquest seminari ates el complex entreteiximent d'elements semiotics i antropologics que la caracteritzen. Partint de l'anilisi directa d'algunes actuacions, el professor Bouissac va mostrar com sempre es troben, a l'interior d'aquests «microrelats», els components i els sistemes constitutius de la cultura contextual, que són posats en joc, manipulats, desmuntats i tornats a muntar amb resultats sempre diferents als de partenca. Aquesta peculiaritat, segons l'autor, permet definir les actuacions de pallassos com a vertaders i propis textos metasemiotics. F. Casetti (Mili) i S. Chatman (Berkeley) «Discurs i historia. Problemes de l'enunciació fílmica,, (11-14 juliol). Després d'un reexamen crític de les recents teories narratologiques va ésser analitzat, durant aquest seminari, el nus teoric de l'enunciació fílmica: jen quins plans opera el discurs i quins subjectes de la posada en escena són implicats en la narració d'un text fílmic? Certs mecanismes particulars (aquells que contribueixen a crear el celebre i evanescent qespecífic fílmic,,) semblen poder contribuir a l'aclariment del problema. En el curs del seminari en van ésser escollits alguns (la subjectivitat, el cinema del cinema, el flash-back), que, per llur peculiaritat d'operadors semiotics, situen el film a cava11 entre «Discurs» i «Historia». En el seminari estava prevista també la visió directa, amb successives descomposicions, dels films següents: Citizen Kane, d'Orson Welles; El, de L. Buñuel; Blow up, de M. Antonioni; Fuvy de F. Lang; Rahomon, de A. Kurosawa. 238 A. Cohen (San Diego) «Semibtica de l'epistolari~ (18-30 juliol). Seminari que s'ocupi de semiotica i prigmatica del text, un text particular com és el de la carta. Va ésser analitzat el procés de distribució de!s rols actancials en un text, sobretot a partir del moment que intervé la divulgació editorial d'un intercanvi epistolar, que complica el ja complex mecanisme referencia1 en generar efectes de sentit multiplicats al llarg de l'eix autor-editor-lector. Prenent com a tema un text literari del Setcents (Laclos, Les liaisons dangereuses) Cohen desenvolupi el discurs sobre la interacció estrategica aconduida sobre el text pels lectors de la carta, en una prospectiva que beu de les fonts dels estudis goffmanians i greimasians, fins a arribar a un reconeixement dels processos de significació a la literatura. Ph. Dubois (Lieja) ~Teoria de la fotografian (18-30 juliol). La fotografia, el petit tros de paper impressionat, que molts conserven exhaurit en si mateix, objecte cristal.litzat i simple materialitat, és en realitat el punt terminal (i possiblement ni tan sols aixo) d'un procés llarg, complex i articulat, que implica una instancia d'enunciació i és el resultat d'un fer que reclama la intervenció d'una competencia estratificada. Per aix6 no és possible separar la fotografia de l'acte que la realitza, un acte iconic, segons Dubois, que no acaba ni molt menys en la mateixa fotografia, ja que aquesta necessita de la circumstincia d'interpretació i decodificació que són ja parcialment inscrites en l'origen de l'acte fotografic. S. Golopendia-Eretescu (Brown Univ.) «Tipologia dels agents semiotics~ (25-30 juliol). L'objecte principal del seminari va ésser el concepte d'«agent semibtic)), vist en l'imbit d'una praxiologia de la vida social. A partir dels estudis de la filosofia de I'acció i dels actes lingüístics d'Austin, la Eretescu assaji la possibilitat explicativa d'una semiopragmitica que reconegués i tipologititzés els diferents agents semiotics. En el curs de les diferents sessions, l'autora aclarí que una teoria unificant pero articulada hauria d'analitzar el fenomen en temes de «rols» temitics i modals. Més en detall foren presentades les figures del creador, executor, testimoni, destructor; mediador, observador, espectador, subjecte i informador. G. Jefferson (Tilburg) «Anilisi conversacional» (1 8-23 juliol). A I'interior de l'ampli univers de l'anilisi conversacional, la Jefferson escollí alguns, entre els més estimulants, argumetns de les darreres investigacions en el sector. Va analitzar els rituals que «normalitzen» successos extraordinaris; algunes regles de transcripció (pseudonims, carica239 tures i errors de pronunciació, rialles); el riure com a disjuntor-subversor de les converses «serioses»; l'articulació contínua i incessant del topic conversacional; o també l'articulació de converses sobreposades (overlapping talk). L'última part del seminari va ésser dedicada a un taller en el curs del qual alguns participants presentaren el mateix topic a dues coparticipants diferents, per poder establir com es reconstrueix el sentit d'una interacció lingüística. I. Osolsobé (Brno) «Semiotica de l'ostentació,, (15-27 juliol). L'ostentació, l'acte de mostrar, és un d'aquells fenomens que, escapantse a la pertinenqa d'un sol camp disciplinar, fins ara han rebut poca atenció sistemitica. La temptativa del prof. Osolsobé fou de descompondre aquest concepte, cercant de donar-li una definició al més precisa possible. Va tractar el problema tant des d'un punt de vista historic -analitzar el que han dit, sobretot els filosofs, sobre l'ostentació fins avui-, com des del punt de vista més decididament semiotic. Dins aquest marc poden ésser recondui'ts a la categoria de l'ostentació fenomens com el del llenguatge ostentatiu, l'exhibicionisme, l'ostentació (d'un mateix i dels altres), i fins i tot el Zen o la hinopsi. T. Todorov (París) «Diferencies entre els homes i moral universal,, (11-16 juliol). La dialectica entre valors universals i llibertat individual és un problema que acompanya almenys fa tres segles el pensament modern. ¿És reclamar la llibertat dels individus sense negar la possibilitat d'algun absolut moral? A aquesta pregunta va intentar donar resposta el profesor Todorov amb el seu seminari, retrocedint fins al període, al segle XVII, en que va prendre cos aquest debat. Mitjancant una anilisi aprofundida de quatre textos de quatre autors diferents (Diderot, Buffon, Montesquieu i B. Constant), Todorov mostri com tots els termes de la qüestió van ésser ja aleshores enunciats amb claredat, subrallant la modernitat del pensament del '700 dels esmentats autors. T. Slama-Cazacu (Bucarest) «Estructura del diileg: "sintaxi dialogada" i "sintaxi mixtaH» (11-16 juliol). En aquest seminari va ésser afrontat l'estudi de la comunicació segons una aproximació dinimico-contextual, que preveu precisos criteris metodologics per a la recollida del Corpus i per a la recerca experimental. L'objecte principal d'anilisi fou el dialeg, pres en la seva més important modalitat d'estructuració: existeix una «sintaxi mixta» per la qual és necessari tenir en 240 compte els components no verbals, i una «sintaxi dialogatan que necessita, per a la seva definició, d'una anilisi formalitzada i una tipologia que aclareixi la dinimica interna. Els criteris seguits per Slama-Cazacu per arribar a aquesta definició foren principalment psico-lingüístics, encara que també pragmiticament orientats. Convenis Retorica del cos (gestos i mímica). 25-28 julio1 El cos huma, tant en la seva materialitat immanent corn en els seus valors simbolics i metaforics, ha estat sempre subjecte de reflexions, de manipulacions i fins sovint de violencies. Aquest ha estat, en un cert sentit, el fil que ha lligat les nombroses comunicacions desenvolupades durant el conveni «La retorica del cosn. Si emergí alguna indicació comuna fou precisament el fet que, analitzant amb atenció les diferents practiques exercides sobre el cos en les diverses epoques i cultures, és possible obtenir precioses informacions de més amplitud a l'entorn de la cultura i de I'epoca en que s'han desenvolupat les practiques estudiades. Es va dedicar una gran atenció a la representació del cos a la pintura (relacions de Calabrese, Marin, Gandelmann). Calabrese, per exemple, mostri corn en el '500 els pintors, per poder continuar pintant cossos nus van haver d'elaborar un vertader i precís sistema retoric en la disposició dels cossos, per reguardar-se de la censura del Concili de Trento. Altres estudiosos (relacions de Magli, Demoris, Delvaux) subratllaren el fet que, sempre a partir del '500, el cos i en particular el rostre són descoberts corn a suports de les passions de la cultura en la qual són inscrits. Per aquesta raó són diligentment segmentats, catalogats, instituint d'aquesta manera uns complexos recorreguts de decodificació que, aparentment, intenten assolir la veritat immanent de l'inima. El cos corn a materia de manipulació de violencia va ésser, per la seva banda, el centre d'atenció de nombroses comunicacions de tal1 historicoantropologic (relacions de G. Calame-Griaule, P. Marchal, G. DidiHuberman). -. Marcha1 es va ocupar de I'hordalia, mostrant corn aquest procediment es basa en la convicció que el cos, donat el seu origen diví, si és sotmes a sol~licitacions extremes, no pot mentir, al contrari de la paraula o del pensament sobre els quals el control humi és més directe i per aixo més capas de mentir. En un conveni dedicat al tema del cos no podia mancar, finalment, la contribució dels cinesics de l'escola dels Estats Units (relacions de Winkin, Sigman) i d'altres escoles (Frey), els quals, a més de donar a coneixer els resultats més recents de la recerca cinesica, mostraren corn la utilització interdiscipliniria de llurs estudis pot aportar interessants indicacions als altres camps del saber. Per exemple Frey subratlla la importancia d'alguns 241 aspectes de la flexió lateral del cap, que sembla tenir un paper molt important en la regularització dels intercanvis interpersonals. Aplicat a la pintura, aquest principi pot explicar les raons del particular tipus de decodificació de certes postures, suggerit en relació a la flexió del rostre. La Repetició i la Serialització en el Cinema i en la Televisió (15-17 juliol). Aquest conveni va ésser projectat amb la col~laboració de la Mostra Internazionale del Nuovo Cinema di Pesaro, dirigit per Lino Micciché. Les relacions foren poques pero denses, amb l'objecte de deixar temps per a la discussió que, de fet, va ésser animada i interessant. El conveni es va obrir amb la intervenció d'umberto Eco, que proposa al públic una tipologia de les serialitats possibles, des de I'Orlando d'Ariosto fins a les telenovel.les brasileres. En síntesi, va dir Eco, el fenomen de la serialització no és una invenció contemporania, encara que ha estat el mitja tecnologic (cinema ilo televisió) el que ha rellancat una estetica amb forta preponderancia iterativa. Pero justament les dimensions de la qüestió inciten a una circumscripció de l'objecte d'analisi per evitar els perills d'hibridació i d'ocultació. Pero aixo es fa necessari operar una reducció dels serials en llurs elements constitutius, a la recerca d'unitats formals susceptibles de variacions, tant en l'aspecte de la producció com en el gaudi per part d'immenses audiencies que constitueixen el destinatari de l'espectacle serial: Dinasty, per exemple, mobilitza una competencia enciclopedica i una circulació intertextual tan important com un quadre de Pollock; del que es tracta és d'examinar la modalitat específica. La relació de S. Chatman va orientar-se més cap a la vessant sociopolítica. Chatman analitza les transformacions estructurals i ideologiques que sofreix un producte de la cultura «alta» quan esdevé serialitzat per al públic televisiu. L'exemple discutit fou la reducció televisiva del film MASH de R. Altman. La constant manipulació dels continguts transgressius del film originari mostren molt bé el funcionament d'una estetica de la serialitat, versió soft i esmussada d'estetica (poetica) altrament ben significativa. Sobre arguments semblants va versar la relació de G. Tinazzi, la qual va ésser dedicada al concepte romintic de la unicitat de l'obra d'art contraposat a la serialitat típicament industrial i contemporania dels objectes artístics de consum. Aquest mite, encara influent segons l'autor, no permet de captar l'oposició pertinent entre serialitat i invenn'ó, que travessa horitzontalment l'univers de la manipulació. Els qui manipulen amb enorme mestria els arquetipus artístics occidentals són els productors de cartoons serials japonesos: precisament J. Aumont parla de I'estetica de Goldrake, subratllant que productes del genere mostren una estetica típicament industrial fonamentada sobre un ús constant de l'esquematització, de la repetició i de l'imfasi. La relació d'Omar Calabrese va cloure el conveni d'una manera més problemitica que no pas resolutoria: va posar en discussió la categoria de la serialitat, cul de sac dintre el qual es cataloguen fenomens basant despareIlats. Després d'haver examinat les diferents accepcions del terme, l'autor suggerí una nova categoria, la de «replica», que desperta una enorme fascinació sobre l'imaginari espectacular de l'home-massa, corn ho demostra tota la producció cinematogrifica cfantistico-científica» moderna. Pragmatica arquitect6nica (29-30 juliol). La practica arquitectonica, en el sentit ampli que la relaciona amb la practica artística, emergeix en els anys vuitanta d'un llarg període de crisi i canvi. Seguint una tendencia general que marca un replegament basant evident sobre el propi camp operacional específic, també l'arquitectura i la reflexió sobre la seva praxi intenten, avui, limitar les incursions en els territoris artístics exteriors, encara que no siguin del tot estranys, en un intent de reconstruir un estatut teoric específic. En aquest sentit es mogué aquest mini-conveni, en el qual participaren pocs pero qualificats estudiosos (Marin, Rivkin, Goetz, Brusatin, etc.). Dues foren en particular les direccions d'aprofundiment: d'una banda, la que, abandonant un cert tipus d'especulació filosofica, cercava de determinar el sentit estitic de I'obra arquitectonica, en una prospectiva quasi autoreferencial; d'altra banda, la que aclaria allo que pot ésser vist corn l'«efecte» arquitectonic, el qual estén el seu radi d'acció més en112 del simple objecte habitualment reconegut corn aarquitectonicn, i s'aplica a nivel1 teoric a qualsevol objecte artístic. En cert sentit, la definició -perseguida pel convenid'un concepte de «propium» arquitectonic només pot ésser assolit alliberant els valors més oberts d'aquest concepte que es presten a les utilitzacions, més diverses. Babel: la multiplicitat corn a confusió dels llenguatges (21-23 juliol). És difícil resumir un conveni sobre un tema tan delicat i omnicomprensiu. 1, de fet, els objectius de la trobada no foren certament els de presentar una línia resolutiva del problema sinó una exploracio rizomitica sobre Babel: Babel corn a mite, utopia, maledicció divina, corn a sorgiment de la cultura i de la mateixa possibilitat del llenguatge. Les relacions presentades van ésser riques i pluridisciplinaries: un seguit «babilic» d'historiadors de l'art, de les religions, de filosofia, estudiosos de literatura i semiotics, tots ells interrogant-se sobre un tema de la cultura clissica que, segons alguns, és un element constitutiu de la cultura contemporinia que ha assumit, per a projectar-la sistemiticament, la instancia de multiplicadora del llenguatge. Almenys una noció emergí clarament en el curs del conveni: la cultura moderna, a partir del '500, ha 243 impres una torsió, quasi un bolc, al mite bíblic de Babel. Es tracta del pas des d'un sentit d'amenaca incumbent al concepte de traduibilitat (M. Perniola), és a dir, la constitució mateixa d'un paradigma historic del transit corn a lloc humi cognitiu i existencial. Aixo es troba també en la representació artística del mite de Babel: ja no més refiguracions de la inutilitat del coneixement humi sinó sobretot explicació de l'origen de les llengües; projecte de classificació del saber (O. Calabrese); o, fins i tot, representació del sublim, súmmum de la representació, inefable i fora de mesura, encara que, en conjunt, estigui del tot dins de la mesura (L. Marin). El problema principal en relació a Babel és el d'una interpretació de segon grau, una lectura crítica de corn les cultures han llegit aquest mite fortament evocatiu: des de la lectura aggidica i cabalística (C. Ca,idelmann) corn a cistig de la idolatria i de la «cristal.lització del sentit~, fins a la de la imaginació literaria (1. Almeida) corn a joc (en el sentit fort del terme) entre multiplicitat i representació, o també corn a muntatge impossible d'escriptura (D. Sibony). Un altre recorregut epistemologic possible és el que opera en clau de lectura semantica del mite (P. A. Braandt), amb una investigació de l'estructura narrativa del text bíblic o directament del seu arquetext, «Ur», o pre-text (C. Juhl). Des de l'arqueologia del saber fins a la reflexió sobre l'operativitat contemporinia de Babel, les coordenades espacio-temporals, a més de les opcions epistemiques, són increiblement nombroses, i el conveni només arriba a assenyalar alguns vectors de pertinenca explicativa (que no és poca cosa) per a un problema així de complex. Taller sobre semantica (18-20 juliol). Dins d'un ampli venta11 de propostes, el Centre de Semiotica organitzi una trobada amb diversos estudiosos de semintica per fer atenció a les noves tendencies de la disciplina. En el taller participaren, entre altres, A. Cicourel, G. Fauconnier, F. Recanati, Ch. Travis, etc., els quals, d'una banda, ressaltaren l'escassa capacitat explicativa de tota una teoria semintica fonamentada principalment sobre bases filosofiques i, de l'altra, presentaren els últims treballs efectuats. Aquests treballs posen en qüestió el propi aparell terminologic usat des de fa uns anys: existeixen realment contextos intensionals? (Travis); ¿la temitica dels móns possible no hauria d'ésser reformulada en termes de «micromóns» o de «models parcials»? (0. Dahl). Interrogants corn aquests (exemples d'un nou estatut teoric que la semintica cerca amb esforc de síntesi i d'anilisi puntual i circumstancial) foren examinats tant al llarg de les relacions corn en la discussió, on emergiren les qüestions més importants de la semintica actual. També van ésser afrontats pels participants problemes de caire metodologic, corn el de l'opacitat o 244 indefinició de les descripcions (G. Jóup) i dels universos de referencia, o com el de'la rigidesa referencia1 dels espais significants socials i mentals (F. Recanati). Gairebé tots els participants eren de llengua anglosaxona, la qual cosa mostra l'interes que la problemitica semintica té en aquests piisos amb forta tradició d'estudi en el sector. Analjsi filmica (cinema italia i italo-america) (18-20 juliol). Certament, no és cap novetat reconiixer que molts dels més importants directors de cinema americans han estat d'origen italii. El que pot constituir motiu d'interes és la temptativa, a la qual aquest conveni ha contribuit en gran mesura, d'investigar a fons de quina manera i fins a quin punt es pot parlar d'una homogeneitat de valors, de continguts, d'aestil~, entre aquests directors. És a dir, estudiar l'assumpte semblantment al que ha estat fet per als directors alemanys emigrats a America en els anys trenta i quaranta, o per als directors hebreus. El problema, en relació als italians, és més complicat (encara que també enriquit) pel fet que la contribució italiana a la cinematografia dels Estats Units no es limita a un sol període, sinó que dura des dels primers decennis del segle. Per aixo el conveni ha subratllat la necessitat de recuperar la dimensió historica de la cinematografia ítalo-americana, al costat d'una recerca sincronica. És el que va fer per exemple N. Browne, que va fer notar, en relació als films de F. Capra, que aquests estaven centrats sovint en dues institucions socials: la impremta i el sistema bancari, amb l'objecte de facilitar l'assimilació a l'«american way of lfe~ per part de les diferents cultures que en els anys trenta convergien als Estats Units. És impossible fer un resum, fins i tot sumari, de les nombroses relacions presentades en el conveni; pero pot afegir-se a manera de conclusió que un dels temes més debatuts, potser pel seu interis prospectiu, fou el que es refereix a la influencia de la cinematografia ítalo-americana sobre els gustos del públic americi i sobre altres directors dels Estats Units. Pensem solament en l'enorme exit, no sols de públic, que assoliren els films de M. Scorsese o de S. Stallone.