Històries de l'animació sòcio-cultural a Catalunya

Educar, 13 (1988) 105-1 16 HISTORIES DE L'ANIMACIO SOCIO-CULTURAL A CATALUNYA Toni Puig Institut Municipal d'Animaci6 de l'Ajuntament de Barcelona (IMAE) RESUMEN La animación sociocultural en Cataluña se confunde con la historia de un país que, con iniciativa social y cultural, quiere encontrar salidas nuevas y emprendedoras a 10s problemas que se le presentan desde su derrota por el régirnen franquista a la nueva crisis de las ciudades modernas. La historia de la animación sociocultural, pues, se confunde, en 10s afios 60, con 10s movimientos del tiempo libre, con 10s movimientos de renovación pedagógica en las escuelas, con las redes asociativas en la clandestinidad, con la dinámica de revolución en las fábricas y la universidad, con el nacimiento de la nueva canción ... En 10s años 70 se confunde con recuperar la calle con la fiesta y las manifestaciones, con las propuestas de las asociaciones de vecinos, con las luchas para la libertad de expresión, con 10s grupos de presión dentro de 10s medios de comunicacion, con la celebración de la muerte del dictador ... Y finalmente, en 10s 80, la animación sociocultural aparece con nitidez y autonomia en 10s programas de la administración, en 10s proyectos de las asociaciones, en las propuestas de formación de algunos centros y en el interés de la universidad para estructurar una diplomatura de Educador Social. ABSTRACT The sociocultural animation (sociocultural community development) in Catalonia is confused with a country history that, with cultural and social iniciative, wants to find new and enterprising exits for the presented problems from his defeat for the pro-franco regim to the new crisis of modern towns. The history of the sociocultural animation (sociocultural community development) is confused, in the sixties, with the free time movements, with the pedagogic renewal in the schools movements, with clandestins associative network, with the revolution dynamics in the factories and university, with the new song birth ... In the seventies, is confused with recuperation of street through festivities and demonstrations, with proposals of neighbours associations, with fights to express freedom, with pressure groups in the mass media, with death dictator celebration ... And finally, in the eighties, sociocultural animation (sociocultural community development) appears clearly and with autonomy in the administration programs, in the associations projects, in the proposals of formation in some centers and in the interest of university to construct a diploma of Social Educator. Aquesta és una historia sense noms ni dates. És una historia de tendencies. Una historia, gairebé, de l'experiencia. I una historia que, amb pinzellades expressionistes, vol mostrar el fil conductor d'una manera d'intervenir en el territori socio-cultural de Catalunya. Una intervenció que ha volgut ser racional. Amb objectius. Una intervenció anonima, moltes vegades, que ha intentat avivar i modificar el social -la comunitat de la gent de Catalunyaperque esdevingués més societat. I una societat culta. Aixo és, un poble que, amb creativitat i innovació, sigui capaG de resoldre els seus problemes en una optica de qualitat de vida i de futur significatiu a partir de vertebrar moviments socials forts. No és altra cosa, em sembla, el que proposa la metodologia de l'animació socio-cutural. És aquesta, en definitiva, una historia de les mentalitats: del canvi progressiu de mentalitats en les institucions, els animadors i les comunitats. Una historia de l'educació social a Catalunya. Aixo és, la redescoberta que són públics. Que som d'una ciutat i un poble que hem de construir amb les aportacions de tots. És una historia, també, -o millor, un conjunt d'historiesque tenen el seu eix central a Barcelona. Perque Barcelona, com a ciutat, és el motor de Catalunya. És I'espai de les confrontacions i les creacions. És la Catalunya/Ciutat per excel-lencia que s'intercomunica amb la xarxa de ciutats que és aquest país. 1. LA PREHISTORIA: DE L'ESPLENDOR A LA DERROTA No es pot entendre la pecularietat de l'animació socio-cultural a Catalunya sense tenir present l'esplendor amb que van marcar la cultura i la societat de Catalunya els anys anteriors a la guerra civil. I el tall despietat de la implantació de la dictadura. Van ser anys fertils. Temps que, segats, han restat com la memoria inquieta. Així, doncs, i com a nota, cal tenir present la vivesa de les ideologies, els enfrontaments culturals entre tendencies, la set d'allo que era nou, l'ober- tura a Europa, l'internacionalisme, les associacions fortes i nombroses, els mitjans de comunicació polemics i plurals, el neguit per crear noves estructures ... La Catalunya socio-cultural d'abans del '39 era una Catalunya viva, polemica, activa, sobretot a les ciutats -especialment a Barcelona, és clarpero també als pobles industrials i als rurals. Per constatar-ho, només cal llegir la premsa de l'epoca i furgar el projecte d'acció dinamitzadora que hi havia rera els moviments socials i culturals de l'epoca, amb gent significativa, amb líders i equips d'acció, amb uns objectius operatius que es volien realitzar, a vegades amb enfrontaments. Pero ningú no pot negar ni dubtar de la gosadia innovadora d'uns temps que, per llunyans, no hem de mitificar, pero si recordar, perque una manera de fer escola, una manera d'entendre el temps de lleure o d'estar en una associació ens han marcat i en som hereus. I també perque mostren especialment com es possible dinamitzar el desenvolupament socio-cultural d'una comunitat quan hi ha voluntat civil i política per fer-ho: quan es vol que un poble se situ'i en la cru'illa dels temps i dels seus reptes per ser-hi significatiu. I es vol posar-hi mitjans i marcar-hi fites. No va ser possible. L'entrada dels ctnacionals)) va esbotzar un projecte polític i socio-cultural. La repressió va ser despietada: alla on hi havia desenvolupament s'hi va instalalar la decadencia. I el silenci. Un silenci terrible i massa llarg. Un silenci del qual encara patim les conseqüencies. 2. L'EDAT MITJANA: ELS AGOSARATS ANYS SEIXANTA A CATALUNYA En aquest silenci de desolació va apareixer, a poc a poc, la resisttncia des de, gairebé, després de la guerra: grups de ciutadans es van organitzar per buscar esquerdes en el regim per on fer passar una obra de teatre feta en catala o un llibre editat en catala, una revisteta de cultura diferent ... Es va comencar a treballar per conservar la identitat en al10 que estava mes amagat: la llengua i l'organització autonoma de la societat civil. Aquest ferment d'organització i projecte social i cultural pren for~a en els anys '60 en algunes línies de treball socio-cultural molt significatives en les quals l'animació socio-cultural, com a metodologia, hi és molt present: cal desenvolupar, fer créixer, transformar -animar o reanimar, en definitiva-, un social trencat, manipulat i adormit en la passivitat poruga. I cal fer-ho des de la cultura entesa com a creació: com a ambit on buscar solucions noves i operatives als problemes que es presentin. 2.1. El moviment de temps de lleure És, si no el primer moviment lligat a la renovació del sbcio-cultural, un dels ,més significatius des de l'bptica de l'animació sbcio-cultural car, d'una manera explicita, va ser el primer a lligar-se als moviments francesos i belgues del temps de lleure i l'animació sbcio-cultural centro-europea. I és significatiu també, perquk molts dels qui avui tenen a les seves mans el poder polític, econbmic i cultural del país, han passat per aquest moviment com a infants o com a monitors. Les mateixes Escoles d'Esplai han finalment obert, en aquests darrers anys, la seva bptica d'intervenció i han assumit els plantejaments més interdisciplinaris i territorials de l'animació sbcio-cultural. La mateixa Generalitat de Catalunya, que també darrerament s'ha interessat per l'animació, després de legislar sobre monitors i directors de lleure infantil i juvenil, ho ha fet en temes de formació per a l'animació sbcio-cultural. Molts mestres, tkcnics socials i culturals i líders d'opinió i acció de Catalunya s'han format en les Escoles d'Esplai de Catalunya, iniciades a partir del Servei de Colbnies de Vacances de Caritas. I han disposat d'una concepció diferent d'allb que és educar en grup. Als anys '60 agafar un grup de nois i noies, sortir de vacances al camp, descobrir Catalunya, saber que som capaCos de pintar, fer festa, fer teatre, interrelacionar-nos amb el medi.. . va ser una petita revolució en les mentalitats de molts nois i noies. I de molts joves que, com a monitors de colbnies, campaments, centres d'esplai o caus d'escoltisme, van descobrir una manera d'educar nova, on l'important no era ja la transmissió de coneixements i la disciplina absurda, sinó els aprenentatges per esdevenir una persona amb iniciativa personal i social. 2.2. El moviment de renovació pedagogica a I'escola També en els anys seixanta apareix el moviment de mestres per una escola activa, Rosa Sensat. Sempre he pensat que Rosa Sensat va fer servir metodologies d'animació sbcio-cultural: com un virus social per a la renovació, es va anar infiltrant en escoles on els mestres, per l'escola activa, feien grup, plantejaven les seves classes d'una manera molt i molt diferent, tenien una relació propera amb els nens, volien una formació permanent, lluitaven per una escola catalana i en catala i utilitzaven els contes, el dibuix, la matematica nova, les sortides a la ciutat, el treball de grup ... per una nova educació dels nens i nenes que ha donat uns ciutadans molt més desperts i progressistes. Les escoles d'estiu de Rosa Sensat, especialment, van significar una festa de l'aprenentatge i la interrelació: un espai on es debatia, aprenia i celebra- va la cultura deicada dia i del canvi de valors. I la interrelació entre mestres. A poc a poc les escoles van anar donant un tomb. Els pares van preocuparse per a portar els seus nens i nenes a escoles catalanes. Els mestres es van organitzar en cooperatives. I una xarxa d'escoles amb una mentalitat de pedagogia activa va fer, en els anys '70 de Catalunya, un país on l'escola i el taranna pedagogic era un mirall per a la resta de 1'Estat i un interlocutor per als moviments pedagogics europeus i americans. 2.3. Les xarxes de la clandestinitat Si l'animació socio-cultural serveix, basicament, per estructurar ciutat i país organitzat, cal esmentar aquí tots els intents de vertebrar, des del voluntariat i amb un objectiu nacional, Catalunya. Molta i diversa gent, en els anys seixanta ja amb una clara forca, crea grups culturals, s'infiltra en entitats de cultura ... per intentar canviar la direcció de la proposta franquista: l'aniquilacio de Catalunya. Hi ha un fort increment de publicacions, de gent que fa teatre en catala, que canta ... I hi ha els grups polítics que van fent la seva feina entre els universitaris i els obrers: construint processos de grups, estructurant-10s o marcant objectius operacionals per dinamitzar la resistencia. Molts en centres culturals. Molts, també, en locals de l'església. I molts, encara, en pisos, cotxes, cafes ... L'església va fer, especialment, un servei d'acollida, de paraigües i camuflament. 2.4. La universitat i la fabrica com a espais de conscienciació shcio-cultural Gairebé fa somriure. Pero va ser veritat: les fabriques i la universitat eren dos grans ambits de debat, de grups i d'acció. Ara, quan la universitat l'han assaltada catedratics i professors a la recerca d'status i les fabriques estan en mans de yuppies avids de diners -uns i altres, tristament, formats en aquella universitat que enyoro i militants en aquestes fabriques que ara dirigeixencosta recostruir la pel-lícula. Especialment aquelles seqükncies dinamitzadores de debats, octavilles, manifestacions, discussions, escissions o bronques a professors. És clar que el marxisme, el sindicat, el progrés social, la cultura alliberadora, la revolta, la solidaritat, la justícia social, l'anarquisme, el socialisme ... eren el menjar de cada dia. Un menjar que al final de la dtcada es va transformar en banquet festiu i de revolta en el maig del '68, avui menystingut per gent que ha canviat la camisa per motius econbmics i de poder. Pero un menjar que va alimentar, en aquest nostre país, un estil de vida més obert, menys franquista i més esperanqat, malgrat la repressió. 2.5. I la cancd va tenir setze jutges per jutjar el silenci Crec que un dels projectes significatius dels darrers seixanta va ser l'aparició de la Nova Canqó amb els Setze Jutges. Una gent que, guitarra al cotxe, van recórrer Catalunya cantant en catala i fent sentir a la gent com una mena de nova sensació grupal i nacional. Sense dir-ho, les seves lletres denunciaven. Sense gaire muntatges tkcnics, la seva sola presencia en els escenaris i els parcs, creava una atmosfera de canvi: d'hnim. No hem valorat suficientment la Nova Canqo. Pero el seu projecte va ser un projete d'intervenció socio-cultural molt clar, ben definit i molt ben realitzat. Perque un petit grup, molt cohesionat pel propi projecte, va irrompre en el territori del silenci amb un altre cant: el que gairebé tots volíem sentir i vam fer nostre. 3. EL RENAIXEMENT DE L'ANIMACIO: ELS FERTILS ANYS SETANTA El que van representar d'evolució, renovació, trencament i canvi a Europa i a America del Nord els anys seixanta, aquí va explosionar en els anys setanta. Barcelona, d'una manera especial, va ser la ciutat de la innovació, la tolerancia, el projecte, el canvi i la comunicació per excel.lkncia. Estudiants, artistes, literats, pensadors i gent inquieta de tot Catalunya i de tot 1'Estat van fer de Barcelona i d'algunes altres ciutats del país, la seva patria política i cultural. Una patria que tenia a les Rambles i alguns centres de relació nocturna, el seu carrer gran. I en els grups polítics, culturals, pedagogics, creatius, alternatius ..., els motors emprenedors. Als anys setanta, a Catalunya, són els temps de l'ultim franquisme. No diré que tolerant -hi va haver morts polítiques!- pero si que em sembla un franquisme més debil. Un franquisme debilitat per la for~a dels fets: de les accions dels grups socials. 3.1. Guanyem el carrer el carrer és nostre Després de la derrota, la gent va quedar-se a casa seva. I un poble que es tanca a casa és un poble que s'aboca a la decadencia i el su'icidi. Va ser, doncs, necesshria I'empenta i la col~laboració de molta gent -i, en especial, de 1'Assemblea de Catalunyaperqutt la gent tornés a fer el gest d'obrir les portes i les finestres i tornés al carrer. Tornés a apropiar-se del carrer. D'aquell carrer que el senyor Fraga, des de Madrid, deia que era seu. Seu i dels seus: de la policia, dels grisos. Es va tornar al carrer reivindicant espais verds i places. Es va tornar al carrer omplint-10 de manifestacions. I es va tornar al carrer amb la festa. L'animació sbcio-cultural sempre ha tingut clar que tancar-se a casa comporta dessocialitzar-se: convertir la ciutat i el país en un desert de pors. I que per costruir una ciutat i un país organitzat -el país de la gentel primer pas és trepitjar carrer. No tenir por a l'altre que esta al carrer. Que és diferent. L'altre amb qui puc pactar i col.laborar: construir experiencies conjuntes. I el carrer es va omplir de gent que perdia la por i volia democracia i qualitat de vida. 3.2. Les associacions de veins, un dispositiu de coordinació a cada barri L'epoca d'or de les associacions de ve'ins van ser els anys setanta. Els seus directius eren gent de partits i sindicats camuflats. Gent inquieta, que van entendre de seguida que calia fer un bon treball territorial. És en el territori del barri i en el conjunt de barris on ens podem plantejar, demanar i exigir -quan calguila qualitat de I'educació, la sanitat, I'urbanisme, el temps desocupat, els equipaments públics ... És en el territori on es pot participar. On es poden detectar els desigs, les necessitats i els problemes. I on és possible buscar-hi solucions reals. I solucions en grup. Solucions solidhries. Les associacions de ve'ins van aconseguir-ho. Van crear una nova consciencia de barris, de pobles, de ciutat. Van aprendre a organitzar-se i van aprendre a dialogar, com a territori organitzat, amb I'administracio. Muntant la bronca, quan fos necessari. Perque la ciutat i el país son dels ciutadans. Així de senzill. Les associacions de ve'ins van ser, per tot aixb, el planter i laboratori d'experimentació més important de líders polítics i ttcnics sbcio-culturals del país. Són la gent que, avui, esta en les institucions de govern progressistes. I en les entitats amb iniciativa. 3.3. La llibertat d'expressió Penso que va ser un crit que va recórrer tots els anys setanta i que va pren- dre forma pública i decidida a través de l'empresonament de ((Els Joglars)) per haver gosat criticar l'intocable casta militar, els bramans del regim. Llibertat d'expressió per a les opinions prbpies, per a les opinions polítiques, per als partits i sindicats. Llibertat de pensament i acció, en definitiva, per a tots els ciutadans i per al país. No va ser facil, i vull recordar, aqui, la festa promoguda per grups acrates que es va celebrar durant un llarg cap de setmana al Parc Güell: va ser el nostre Petit Maig Festiu. El Parc Güell va acollir tot al10 de més innovador i alternatiu -tot allb de diferent i al margeque hi havia al país. Sense cap terrabastall, perquk la llibertat, quan ho és de veritat, és sempre responsable. Al Parc Güell es va poder veure una quantitat important de grups que treballaven per una nova cultura i una nova quotidianitat: les comunes, l'antimilitarisme, la pau, l'ecologia, les tecnologies dolces, les feministes, els gais, els nous educadors, els comics, les radios lliures, les revistes amb noves idees. Tot construi't des de grups; des de grups en projecte. El Parc Güell i els festivals de Canet Rock on els joves de Catalunya se sentien comunicats i en sintonia amb els joves que arreu del món feien de la musica rock un vehicle de comunicació i, ben sovint, de rebelelió. I les Trobades de Joves de Montserrat que aplegaven els joves inquiets per un país nou... 3.4. Els mitjans de comunicació, vehicles d'opinió Els mitjans de comunicació, especialment els escrits i la radio, van jugar aqui un paper important en la vertebració d'un sbcio-cultural més obert. Revistes com Viejo Topo, Ajoblanco, Por Favor, Oriflama, o diaris com Tele/expres i Mundo, van aportar una veta de crítica entre línies. D'informacio diferent. Que al costat d'editorials com Edicions 62, nodrien d'una informació difícil d'obtenir. Rera tots aquests mitjans, hi havia gent inquieta, periodistes, escriptors o afeccionats que maldaven per estructurar una llibertat d'informació i opinió que, a la fi dels anys setanta, va assolir unes cotes que avui desconeixem. Gent, aquesta, que va aprendre a fer periodisme i revistes des de l'acció. I van apareixer, també, les Radios Lliures de barri o grup d'opinió o projecte. Les emissores comercials van donar un tomb ... Gracies, igualment, a la inquietud anonima de professionals i petits grups que sabien que la informació és una eina basica per canviar les mentalitats i les estructures d'un país. 3.5. La mort pacSfica del dictador No podem deslligar l'animació sbcio-cultural de la política i del projecte polític. Recostru'im, desenvolupem, fem créixer un territori sbcio-cultural. I ens hem de plantejar, sempre, cap a on. No es pot plantejar una educació social en el buit. En un laboratori incontaminat d'una facultat de pedagogia, una escola d'animació, una associació o un equipament. Per més que darrerament hagim menystingut o oblidat astutament la definició en un projecte -cap a on apunta i que proposa-, l'anirnació sbcio-cultural sempre és política. Perque sempre proposa i treballa per vertebrar una societat autoorganitzadora. La mort pacifica del dictador marca la fi i l'inici de moltes coses. Marca la fi de la clandestinitat. D'una acció que, gairebé sempre, era lluita unitaria contra el franquisme. I comencen els temps de la democracia formal. De la diferkncia i el pacte. De les institucions del país organitzat i el país administrat. De la política pública. La mort pacífica del dictador marca un principi de realitat sbcio-cultural: tot al10 que era projecte, i projecte ben sovint revolucionari i utbpic, va concretar-se en realitat reformista, pactada i difícil de materialitzar. No es canvia, sortosament, per decret. L'acció per al desenvolupament i el creixement comunitari és un procés llarg. Que demana projecte. Pero, també, demana estrategia, temps i paciencia. 4. EL BARROC: ELS AJUNTAMENTS DEMOCRATICS INAUGUREN ELS ANYS '80 Si un dels trets fonamentals de l'animació sbcio-cultural és el treball pluridisciplinar i multiprofessional en el territori, el ressorgir del poder local -del territori abastable com a lloc de servei públicha representat un impuls nou i diferent per a l'animació sbcio-cultural a Catalunya. Fins als anys vuitanta, l'animació sbcio-cultural va quedar com amagada rera els projectes dels grups i moviments de la resistkncia i per al desenvolupament social i cultural de Catalunya. Ara, als anys '80, l'animació sbciocultural emergeix com una metodologia moderna i eficac per potenciar el creixement qualitatiu d'un territori a partir d'un projecte global d'intervencio o de petites intervencions fragmentaries amb vocació de globalitat.