L'estret com a metàfora de la relació Marroc-Espanya

L’estret com a metàfora de la relació Marroc-Espanya Santi Martínez 6-9 de novembre Quim Martínez Martí Gesa Rubén González Jan Montoya 2 LA IDEA DE ¿POBRESA? MARROQUINA 3 La Frontera de Gibraltar L’estret de Gibraltar funciona a la perfecció com a metàfora per representar l'alteritat i la complexa relació Marroc-Espanya. El punt més estret, 14 quilòmetres; enmig, un mar de separació; a l’altra banda, un món que respira un aire diferent i, tanmateix, batega en sintonia. ●El mar és una frontera natural que es pot reforçar o trencar, segons la relació entre els dos estats. En el cas particular del Marroc, la frontera es concep com un espai de separació i conflicte, on la tragèdia humana és palpable a través de la imatge de la patera. ●El mar és tractat profundament en la literatura d’occident, que és en la qual ens inscribim nosaltres, on s’hi representa el viatge i l’ambició d’allò desconegut. A tall d’exemple, Ulisses proposa descobrir món, motiu pel qual és castigat a la Divina Comèdia. D’altra banda, també és una metafòra per representar abundància, esplendor i grandiloqüència. Clitemnestra a l’Agammèmnon: <El mar. Sempre hi ha el mar. Qui mai l’eixugaria?=. ●Espai d'unió i articulació dels pobles que hi viuen a prop. L'encreuament, sovint il·legal, es converteix en una metonímia de la immigració clandestina i de la seva criminalització, reflectint la tensió entre el jo (Espanya/Europa, ordre apol·lini) i l'altre (Marroc/immigrant, ordre dionisíac). ●Aquest acte de traspassar els límits és, alhora, un qüestionament de la identitat espanyola, ja que l'alteritat marroquina s'entén com el retorn del colonitzat. Dins la narrativa de la immigració, la patera simbolitza el viatge, el naufragi i la mort, subratllant la vulnerabilitat del subjecte i la relació de desigualtat neocolonial que persisteix entre ambdues ribes. Per tant, l'encreuament és una metàfora d'una relació històrica marcada per l'ambivalència i la por mútua. 4 Mirades des del Cafè Hafa, un rebuig o desig cap a l'Estret El Cafè Hafa, a la vora del penya-segat de Tànger, ofereix una vista panoràmica de l'Estret de Gibraltar, símbol d'una barrera geogràfica i ferida històrica plena d'ambivalències emocionals. Aquí ens preguntem: com percebem nosaltres aquest estret, després d’haver passat 3 dies integrant-nos en la ciutat de Tànger i la cultura marroquina? Com ho perceben els treballadors del local, aquells que van a prendre un té, aquells que passen per la zona, …? Un marroquí, en canvi, podria experimentar rebuig cap a Espanya per dominació històrica i marginació postcolonial, barrejada amb desig d'una vida millor a Europa. Les pateres reflecteixen aquesta ambivalència, on l'Estret com a presó i porta d'esperança, transformant nostàlgia colonial en crítica a la corrupció actual. En aquest marc, la frontera divideix subjectivitats, convidant a una desconstrucció radical per articular una ètica de la diferència que promogui justícia i convivència. 5 L'Herència Invisible El llegat del Protectorat espanyol al nord del Marroc és una herència invisible que alimenta una memòria ambivalent. L'estima excessiva cap als espanyols, notable en ciutats com Tetuan o Tànger (i segur que molt més), sorgeix d'aquesta nostàlgia, operant sovint com a crítica a la marginació i els problemes de corrupció experimentats després de la independència. Per tant podem dir: ●El castellà manté un prestigi latent, vist com a sinònim d’oportunitat i progrés. ●Aquest prestigi prové de la seva herència colonial i del foment d’una elit hispanòfila, amb uns 186.000 marroquins castellanoparlants durant el Protectorat. Tot i el reconeixement de l’amazic com a llengua oficial, el castellà continua exercint un poder cultural indirecte. L’Amazigh va ser considerat històricament una llengua <de segona= o només oral, fet que ha consolidat el predomini simbòlic del castellà al segle XXI. 6 La Nostàlgia Colonial a Tetuan Aquesta nostàlgia <endolcida= actua com una crítica als problemes posteriors a la independència, com la corrupció o la marginalitat, i expressa una certa gratitud pel llegat espanyol en l’urbanisme i la identitat local. De manera paral·lela, però clarament aflunet a l’estret, Tetuan reflecteix aquesta mateixa dualitat de la metàfora: El passat colonial espanyol no és rebutjat, sinó que és vist amb gratitud per l’enriquiment cultural que va aportar. Així doncs podem considerar que la cultura de Tetuan es construeix sobre una visió <endolcida= del colonialisme, considerant-lo una etapa necessària cap a la seva sofisticació cultural i en definitiva del que és ara Tetuan. La memòria popular de Tetuan envers el protectorat espanyol és ambivalent: el passat colonial no es recorda com una etapa d’opressió, sinó com un moment de progrés i desenvolupament cultural. 7 La Colonialitat Econòmica El colonialisme econòmic actual manté dependències i jerarquies històriques sota l’aparença de modernitat i globalització. L’ordre internacional, marcat per l’eurocentrisme, crea una <línia de color global= on el racisme té conseqüències materials i epistèmiques, perpetuant la colonialitat del saber i del poder. En aquest marc, l’estret de Gibraltar pot entendre’s com una metàfora d’aquesta relació econòmica desigual: una frontera que aparentment connecta dos continents, però que en realitat marca la separació entre el centre i la perifèria, entre el poder i la dependència. L’estret simbolitza la circulació asimètrica de capitals, recursos i persones una connexió que beneficia un costat mentre manté l’altre subordinat. Així, l’enriquiment global continua depenent d’una estructura de domini i explotació, on la promesa de progrés oculta la persistència d’un ordre neocolonial que, com l’estret mateix, uneix i divideix alhora. Publicació amb llicència Creative Commons Reconeixement - CompartirIgual (CC-BY-SA) Aquest fanzin és resultat de treball de co-creació per estudiants de l’assignatura de Geografia Humana del Grau d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra (curs 2025/26): Més info en aquest codi QR: A tall de conclusió, la nostra anàlisi revela que la construcció de la identitat, tant nacional com personal, es fonamenta en dicotomies fràgils i oposicions binàries. El llegat eurocèntric, que projecta un ordre racional universal vehiculat per la clausura mundana, asfixia la multiplicitat i converteix l'alteritat en objecte de control colonial o "fantasma" silenciós, marcat per l'ambivalència entre revaloració i denigració. Per transcendir aquesta tirania, cal una deconstrucció radical que qüestioni les essències inamovibles. Les perspectives crítiques i descolonials defensen un pensament de frontera que valora la hibridació i el mestissatge, reinventant la subjectivitat en una nova ètica política de la diferència. Així, la història es transforma en mosaic de perspectives que promoguin convivència i justícia. Aquesta transició intel·lectual és un compromís actiu: cada veu perifèrica, en llengües subalternes o mestisses, reafirma la pluralitat com a fonament de la realitat contemporània. Autors: Giovanni Batista da Casino, Simona Durelli. Lloc i any: Milà, 1712-1713. Gravat de Província Andalvsiæ ( 22×33 cm.) L’original es troba a l’Institut Cartogràfic de Catalunya (Barcelona) En vermell la ruta seguida al nostre viatge.