«Asatz avia en un alberc d'un trobador»: representacions textuals de la trobairitz Caudairenga

1 SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 25 / desembre 2025 / pp. 1-16 ISSN: 2340-4841· doi:10.7203/SCRIPTA.25.30286 Marion CoderCh mjcoder[email protected] Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED) «Asatz avia en un alberc d’un trobador»: representacions textuals de la trobairitz Caudairenga «Asatz avia en un alberc d’un trobador»: textual representations of the trobairitz Caudairenga Resum: La figura de Caudairenga, una de les 18 trobairitz el nom de les quals coneixem sense que ens n’hagi arribat cap composició, apareix en textos lírics i narratius trobadorescos sempre al costat del seu marit, el trobador Raimon de Miraval (actiu entre 1180 i 1213). En les representacions textuals de la seva figura, Caudairenga és associada amb la seva activitat poètica i descrita en termes elogiosos, tant pel que fa a la seva persona com pel que fa a la seva lírica. Tanmateix, en totes les situacions en què apareix és objecte de rebuig per part del seu marit. Malgrat les diferències entre les històries narrades en els textos a l’entorn de Caudairenga, hi ha un vincle persistent entre la seva activitat poètica i el repudi per part de Miraval. El present article examina els testimonis que ofereixen imatges de Caudairenga amb un doble objectiu: d’una banda, esbrinar quina és la funció que s’atribueix a la seva figura en els relats en què apareix; de l’altra banda, identificar i descriure la confluència d’actituds i valoracions positives i negatives a l’entorn de la seva figura i de la seva identitat com a trobairitz. Les conclusions d’aquest estudi contribuiran a matisar el coneixement que posseïm actualment sobre la manera com les trobairitz eren considerades en la societat del seu temps. Paraules clau: Trobairitz, Caudairenga, Gaudairenca, escriptores de l’Edat Mitjana, lírica occitana medieval. Abstract: The name of the trobairitz Caudairenga appears in the account of the 18 women troubadours with no extant works who are mentioned in medieval Occitan texts. Caudairenga’s figure is featured in both lyric and narrative troubadour texts alongside that of her husband, the troubadour Raimon de Miraval (active between 1180 and 1213). In these instances, she is always associated with her artistic activity and described in the most flattering terms. However, she is also rejected by her husband, who, despite the different situations described in lyric and narrative texts, always seems to take issue with the fact that she is a successful poet in her own right. This paper looks at the texts where Caudairenga’s character is featured with a double aim: firstly, to elucidate which is the role of her presence in the different narratives where she appears; secondly, to identify and describe the confluence of attitudes and judgements (both positive and negative) around her figure and her identity as a trobairitz. The conclusions of this study will contribute to current knowledge about the way women troubadours were viewed by their contemporaries. Keywords: Trobairitz, Caudairenga, Gaudairenca, medieval women writers, medieval Occitan poetry. _________ * Aquest treball s’inscriu dins del projecte PID2023-149444NB-I00, finançat pel Ministerio de Ciencia e Innovación, «Voces femeninas y filología digital: edición digital de la lírica medieval de voz femenina occitana y catalana, estudio de sus circuitos de producción y de su contexto europeo» (IP: Meritxell Simó Torres) DATA PRESENTACIÓ: 21/05/2025 ACCEPTACIÓ: 18/06/2025 · PUBLICACIÓ: 01/12/2025 2 Marion Coderch. «Asatz avia en un alberc d’un trobador»: representacions textuals de la trobairitz Caudairenga SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 25 / desembre 2025 / pp. 1-16 ISSN: 2340-4841· doi:10.7203/SCRIPTA.25.30286 Les trobairitz entre l’Edat Mitjana i avui El corpus de la lírica trobadoresca occitana medieval (una lírica de caràcter culte, escrita en llengua vulgar i composta per ser cantada amb acompanyament musical) que es va produir al sud de França, a Catalunya i al nord d’Itàlia al llarg dels segles XII i XIII està format per aproximadament 2.500 composicions de prop de 450 artistes de nom conegut. Dins d’aquest conjunt, hi ha 46 peces líriques (d’acord amb el còmput que ofereix Angelica Rieger a la seva edició de l’any 1991), és a dir, al voltant d’un 2% de la producció total, que estan, total o parcialment, en veu femenina. La producció d’aquestes artistes, que la crítica ha anomenat trobairitz –segons el terme que es fa servir en el roman en vers occità del segle XIII Flamenca per designar una dona que compon poesia–, adopta i observa les convencions de la tradició lírica trobadoresca: l’elecció del tema amorós com a motiu principal, l’ambientació en un entorn social que podem identificar amb les grans corts feudals i la inspiració en la metàfora de la relació vassallàtica com a marc descriptiu de la relació amorosa. Cronològicament, la producció de les trobairitz se situa entre les dates aproximades de 1170 i 1260, coincidint amb el període central en el desenvolupament de la lírica trobadoresca i amb l’interval de temps que diversos estudiosos, inspirant-se en una expressió encunyada per Martin Aurell (1985: 22), han anomenat «parèntesi daurat» en la història de les dones a l’Edat Mitjana (Paden 1989: 11; Sankovitch 1999: 115). Durant aquesta època les dones, si més no les de les classes aristocràtiques, van recuperar alguns dels drets econòmics i socials de què havien estat progressivament despullades a partir del segle X, i dels quals es tornarien a veure desproveïdes a partir de mitjan segle XIII. La lírica de les trobairitz ha estat objecte de percepcions variables al llarg de l’Edat Moderna (Kay 1990: 85; Le Nan 2018; Víñez i Sáez 2018: 324-325): des de la negació, total o parcial, de l’autoria femenina, com conclouen les lectures de Georges Duby (2012: 17) i Jean-Charles Huchet, segons qui les trobairitz «ne sont peut-être après tout qu’une “fiction littéraire”» (1983: 64), fins a la censura que atribueix una actitud impúdica a les seves cançons (Jeanroy 1934, I: 317), i que és, al seu torn, hereva de la mentalitat que, en alguns casos, les retratava iconogràficament com a «femmes de mauvaise vie» (Rieger 1985: 388), exemplificada per les figures del Cançoner de Béziers de finals del segle XVII o inicis del XVIII (Brunel-Lobrichon 1989). No hi han mancat les lectures des de la reivindicació dels espais d’expressió femenina, com la que va proposar Meg Bogin en la seva edició del 1975, i que, poc després de la seva aparició, va suscitar crítiques per haver valorat la lírica de les trobairitz al marge de la tradició literària en la qual s’inscriu (Shapiro 1978: 561). De fet, la tendència a interpretar les composicions de les dones trobadores com el resultat d’una necessitat íntima d’expressar l’emotivitat i la sensualitat ja era present en les aproximacions d’estudiosos com Francis Hueffer, que, en el darrer quart del segle XIX, atribuïa la producció de les trobairitz a «an inward necessity» de manifestar la subjectivitat (2013: 282). Durant el darrer mig segle, les lectures que veien en l’expressió de les trobairitz trets diferencials condicionats pel gènere de la veu poètica (per exemple, Burns 2001: 26, Dronke 1994: 144 i Sankovitch 1999: 118; vegeu un resum d’aquestes perspectives a Zaganelli 1990: 89-92) han 3 Marion Coderch. «Asatz avia en un alberc d’un trobador»: representacions textuals de la trobairitz Caudairenga SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 25 / desembre 2025 / pp. 1-16 ISSN: 2340-4841· doi:10.7203/SCRIPTA.25.30286 conviscut amb les que sostenen que, si hi ha cap diferència, aquesta no ve pas donada per la presència de la veu femenina, sinó per l’ús més o menys original que es fa en cada composició dels elements retòrics convencionals de la lírica trobadoresca (Bec 1979: 261-262; Blakeslee 1989: 68; Bruckner 1992: 866-867) o per les posicions diferents que homes i dones ocupaven en les estructures de poder social (Finke 1992: 49). Durant les últimes dècades, diverses veus han insistit en la necessitat de promoure una lectura crítica de la lírica de les trobairitz des d’una perspectiva no condicionada exclusivament pel gènere que apliqui a la seva producció els paràmetres emprats per valorar les composicions dels trobadors homes (Amtower 2005: 5-6; Medina Granda 2018: 220; Simó 2022: 265). En contrast amb el desig modern de veure la veu de les trobairitz com a diferent de la dels trobadors, les representacions medievals, tant textuals com iconogràfiques, d’aquestes artistes no mostren cap indici de l’atribució de trets distintius de gènere, més enllà dels vestits característicament femenins amb què les trobairitz son retratades en els manuscrits il·luminats. Elles hi apareixen com a artistes de ple dret, igual que els homes, i els textos que parlen de la seva activitat poètica no contenen cap comentari sobre el fet que siguin dones i es dediquin a compondre cançons com fan els homes (Bec 1979: 239; Jullian 2007; Rieger 1985: 389-392). La figura de Caudairenga, « trobairitz fantasma» En aquest context emergeix la figura de Caudairenga (Gaudairenca o Caudairenca segons alguns testimonis; Bergert 1913: 108-109; Chambers 1971: 139), una de les 18 trobairitz sense obra conservada de les quals es té notícia (Rieger 2003: 50), també anomenades «trobairitz sense text» (Riquer 1994: 24) o «trobairitz fantasma» (Rieger 1987). El nom de Caudairenga apareix en la relació de trobadors i trobairitz esmentats en textos medievals, però sense obra coneguda, localitzats per Rieger (1987; 2003: 48). De Caudairenga en coneixem ben poques dades, a banda del fet ja esmentat que era trobairitz i de que estava casada amb el trobador Raimon de Miraval (actiu entre 1180 i 1213). Malgrat que no ens n’hagi arribat cap composició, apareix com a personatge implicat en les vicissituds sentimentals del seu marit, tant en textos lírics com en textos narratius. Angelica Rieger, en les pàgines que dedica a la figura d’aquesta artista (1991: 98-105; 2003: 50), ha destacat el caràcter excepcional de la seva figura no només perquè està present en diferents relats, sinó també perquè aquests testimonis ens proporcionen informació extremadament valuosa per conèixer la imatge que el públic medieval es feia de les trobairitz. Tanmateix, després de les aproximacions de Rieger, la figura de Caudairenga no ha estat objecte d’atenció en els estudis sobre lírica trobadoresca. Tot seguit ens aproparem als textos en què apareix aquesta trobairitz per valorar les dimensions del seu personatge dins de l’entorn de la producció trobadoresca. 4 Marion Coderch. «Asatz avia en un alberc d’un trobador»: representacions textuals de la trobairitz Caudairenga SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 25 / desembre 2025 / pp. 1-16 ISSN: 2340-4841· doi:10.7203/SCRIPTA.25.30286 La presència de Caudairenga en textos lírics El primer text conegut en què apareix la figura de Caudairenga és un sirventès de caire satíric que el trobador Uc de Mataplana va compondre sobre de Raimon de Miraval. Uc (o Huguet) de Mataplana (c. 1170-1213) pertanyia a un dels grans casals feudals catalans, i era senyor del castell de Mataplana, a la vora de la ciutat de Ripoll (Guida i Larghi 2013: 514). En diversos testimonis s’esmenta la relació d’amistat que Mataplana mantenia amb Miraval, que, al seu torn, apareix caracteritzat en altres indrets com «uns paubres cavaliers» (Boutière i Schutz 1973: 375): a propòsit d’aquesta relació, val la pena de tenir en compte la possibilitat, admesa per Guida i Larghi en el seu diccionari biogràfic dels trobadors (2013: 461), que l’amistat de Miraval amb Mataplana no fos del tot desinteressada. En la composició que ens ocupa, «D’un sirventes m’es pres talens» (BEdT 454, 1), Mataplana fa burla de Miraval perquè aquest ha expulsat de casa la seva dona, Caudairenga. La raó d’aquesta expulsió, sempre segons l’explicació de Mataplana, és que Miraval no tolerava que Caudairenga dediqués cançons d’amor a altres homes. Mataplana considera que Miraval ha atemptat contra la cortesia en rebutjar la seva dona per aquest motiu: D’un sirventes m’es pres talens, qe razos m’o mostra e m’o di, e qand faitz er, tendra·l cami a Miraval tot dreich correns, a·N Raimon, don ai pesanssa, car fetz tant gran malestanssa contra dompnei, don toz tems s’es vanatz; e s’anc tenc dreig viatge de drut cortes, ar camja son coratge. (Riquer 1983; II: 1091-1092; vv. 1-9) (M’han vingut ganes de compondre un sirventès, que la raó m’ho indica i m’ho demana. Quan estigui enllestit, anirà corrents directe cap a Miraval, a en Raimon, per qui estic pesarós, ja que ha comès un acte molt inconvenient contra la galanteria cortesa, de la qual sempre s’ha vantat. I, si mai va anar pel bon camí de l’amant cortès, ara ha canviat de parer). En canvi, Caudairenga ha actuat segons els preceptes cortesos, ja que ha dedicat el seu «bel trobar» a un destinatari diferent del seu marit. Efectivament, d’acord amb la natura de la fin’amor cantada pels trobadors i amb les característiques de la cortesia com a ideal ètic i social, l’amor autèntic i veritable només es pot donar fora del matrimoni. Així ho fa constar en diferents ocasions Andreas Capellanus en el tractat De amore (1984: 191-193; 301): malgrat totes les reserves amb què cal llegir aquest text, que, segons el consens de la crítica actual, ha de ser interpretat en clau satírica (Moreno Cartelle 2021: 979-980), és més que probable que Andreas reflectís actituds i idees presents en l’entorn cortès de la seva època, en què matrimoni i fin’amors es consideraven, en efecte, incompatibles (Lazar 1964: 12, 54, 60, 136): 5 Marion Coderch. «Asatz avia en un alberc d’un trobador»: representacions textuals de la trobairitz Caudairenga SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 25 / desembre 2025 / pp. 1-16 ISSN: 2340-4841· doi:10.7203/SCRIPTA.25.30286 Car per sos bels captenemens e per son bel trobar parti sa cortesa moiller de si: ben par qe·l consseilles sirvens. Issutz es de l’esperanssa d’esser druz, a ma semblanssa, car si·l plagues mais dompneis ni solatz, non feira tal outratge don tuich cortes volguesson son dampnatge. (Riquer 1983; II: 1092;vv. 19-27) (Perquè, per la seva conducta agradable i pel seu bell trobar, va allunyar de si la seva cortesa muller: sembla que seguís el consell d’un servent. Al meu parer, ja ha perdut tota l’esperança de ser un amant, ja que, si li plaguessin la cortesia i el solaç, no hauria comès un ultratge tal, a causa del qual tots els cortesos li voldrien mal). Mataplana conclou que Raimon hauria d’acceptar Caudairenga a casa i arribar-hi a un acord, de manera que ella pugui continuar festejant amb altres individus: l’home casat que vol viure d’acord amb els ideals de la cortesia ha de tolerar que les persones del seu entorn facin el mateix. Car maritz a cui platz jovens deu sofrir, per so c’atressi sofrant lui siei autre vezi; mas aissi l’es camjatz sos sens. E can fetz tant malestanssa, poing c’ab lieis aj’acordanssa. E si’la·l vol ni sos cobrars li platz, fassa·il tant d’avantatge qu’ill sofr’un drut qui trob’a son coratge. (Riquer 1983; II: 1092-1093; vv. 28-36) (Perquè el marit a qui li plauen les virtuts corteses ha de tolerar [certes coses] per tal que els veïns li tolerin les seves accions, però a ell [Miraval] se li ha capgirat el seny. I, ja que ha comès una acció tan inconvenient, que s’esforci per posar-se d’acord amb ella [Caudairenga]. I, si ella ho vol i ell la vol recuperar, que li doni l’avantatge de tolerar que ella tingui un amant que li agradi). Hi ha diversos aspectes significatius en la manera com Uc de Mataplana presenta aquest episodi de la vida conjugal de Raimon i Caudairenga. Potser el que ressalta més als nostres ulls en una primera lectura és la valoració positiva que es fa de Caudairenga i de la seva actitud, en contrast amb la derisió de que és objecte la figura de Miraval com a marit gelós, personal i professionalment, de l’èxit de la seva dona. Tanmateix, i sense restar relleu a la caracterització de Caudairenga com a representant de la cortesia (que, incidentalment, ens mostra que tant els homes com les dones 6 Marion Coderch. «Asatz avia en un alberc d’un trobador»: representacions textuals de la trobairitz Caudairenga SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 25 / desembre 2025 / pp. 1-16 ISSN: 2340-4841· doi:10.7203/SCRIPTA.25.30286 poden exemplificar-la; Jaeger 1999: 6; Schultz 2006: 85), tinguem en compte que el que critica Mataplana no és pas el mal tracte que Miraval ha dispensat a la seva dona, sinó el fet que hagi actuat en contra del que s’espera d’ell com a amant cortès per passar a comportar-se com un vulgar marit gelós. En efecte, si Miraval admet Caudairenga de nou a la seva llar i tolera el seu festeig amb altres homes, «er d’agradatge / a nos cortes et als gelos salvatge» (Riquer 1983, II: 1093), és a dir, que plaurà als cortesos i enutjarà els gelosos. Així, si Miraval vol continuar formant part del grup exclusiu i elitista dels amants cortesos, ha de reprimir tant a seva gelosia marital com la seva enveja professional. Al capdavall, la cortesia és una virtut moral que s’estén més enllà del comportament que un individu mostri en les aventures amoroses: afecta tot el seu capteniment en societat, i confereix el privilegi de distingir els que en formen part dels que no (Schultz 2006: 165). Per assolir les marques de distinció que identifiquen un individu com a representant de la cortesia, aquest ha de mostrar un comportament impecable, capaç d’exercir un domini exquisit sobre si mateix i sobre els altres. En contrast amb aquest ideal, la reacció irada de Miraval davant del cant i les relacions extraconjugals de la seva dona el desacredita com a model de cortesia. La burla a costes de Miraval resulta encara més punyent si es considera en el context de la percepció de la seva figura per part d’altres trobadors contemporanis o immediatament posteriors. Certament, Miraval va ser objecte d’admiració per la seva destresa artística: Elias de Barjols, en una composició anterior a 1191 en la qual imagina quines qualitats atorgaria al cavaller ideal a imitació de la domna soiseubuda de Bertran de Born, afirma que, pel que fa a les cançons, en triaria les de Miraval («Bel Gazaigns, s’a vos plazia», BEdT 132, 5; Stroński 1906: 3, v. 29). Al final del segle XII o l’inici del XIII, Ramon Vidal de Besalú esmenta Miraval com a autoritat en matèria d’amor a «So fo el temps c’om era jays» (BEdT 411, II): «[…] e si non voletz creire mi / auiatz d’en Miraval que·n dis, / que may saup d’amor que Paris / ni hom c’anc auzissetz comdar» («i, si no em voleu creure, escolteu el que en diu en Miraval, que, d’amor, en sap més que Paris o que qualsevol altre que en sentíssiu parlar»; Cornicelius 1888: 16; vv. 107-110). Encara cap al final del segle XIII, els versos de Miraval són citats en diverses ocasions al Breviari d’amor de Matfre Ermengaud, i el trobador hi apareix caracteritzat en termes tan positius com «avinens» (vv. 27907 i 30565), «amoros» (vv. 28629 i 32128), «cavaliers» (v. 30114) i «pros e certz e ben apres» (v. 32196; Ermengaud 1862). El mateix Miraval es mostra absolutament convençut de la seva competència com a trobador i com a amant, i no vacil·la a proclamar-la. Així, en la cançó «De trobar ai tot saber» (BEdT 406, 26), afirma: «E faz e dic e aprejn / tan qu’entrels adreigs covejn / e·m faz a donas voler» («i faig, dic i aprenc tantes coses que freqüento la companyia de persones instruïdes i em faig desitjar per les dames»; Miraval 1971: 94-95, vv. 10-12). En la seva obra, són freqüents els versos on es presenta com una autoritat en la matèria de la fin’amor i, encara més, es permet d’amonestar les dames que, segons ell, no en respecten les normes (Miraval 1971: 59; Topsfield 1956). Aquesta actitud jactanciosa va ser ridiculitzada pel Monjo de Montaudon en la seva galeria satírica de trobadors («Pois Peire d’Alvernh’a chantat»; BEdT 305, 16; composta en 1192-1193), on Miraval apareix retratat en els termes següents: 7 Marion Coderch. «Asatz avia en un alberc d’un trobador»: representacions textuals de la trobairitz Caudairenga SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 25 / desembre 2025 / pp. 1-16 ISSN: 2340-4841· doi:10.7203/SCRIPTA.25.30286 E lo tertz es de Carcases Miravals, que·s fai molt cortes, que dona son castel soven. E no·i esta ges l’an u mes ni anc mais calendas no·i pres, per que no·il te dan qui·l se pren. (Riquer 1983, II: 1041; vv. 19-24) (I el tercer és de Carcassès, Miraval, que fa veure que és molt cortès, i que sovint ofereix el seu castell. I no hi passa ni un sol mes en tot l’any, ni les calendes l’han agafat mai allà, per la qual cosa qui l’hi prengui no li causarà un gran dany). La imatge del Miraval esplèndid i hospitalari que va dispensant invitacions al seu castell contrasta amb la descripció que en recull la seva biografia: «Raimons de Miraval si fo uns paubres cavaliers de Carcases, que non avia mas la quarta part del castel de Miraval; et en aquel chastel non estaven .XL. home» (Boutière i Schutz 1973: 375; «Raimon de Miraval era un pobre cavaller de Carcassès que no tenia més que la quarta part del castell de Miraval, i en aquell castell no hi havia ni quaranta homes»). La informació segons la qual Raimon compartia la propietat del castell de Miraval, a pocs kilòmetres al nord de Carcassona, amb tres germans és corroborada per Guida i Larghi (2013: 461); per la seva banda, Andraud documenta la decadència material de la família de Miraval al llarg del segle XII (1902: 235-245). És inevitable confrontar aquesta imatge d’austeritat material amb l’actitud altiva i un xic fatxenda del Miraval que es vanta de ser model de cortesia. De la mateixa manera, es fan evidents els vincles entre aquestes dues facetes de la figura de Miraval (l’amant cortès orgullós de la seva competència, per una banda, i el cavaller anat a menys per l’altra) i les burles del Monjo de Montaudon i d’Uc de Mataplana. L’escarn d’aquest darrer es revela particularment cruel si, sota l’aparença afable i jovial de l’intercanvi jocós de poemes entre dos amics, hi veiem el gran senyor feudal que es permet el luxe d’alliçonar un cavaller pobre sobre signes de distinció social. Raimon de Miraval va respondre al sirventès d’Uc de Mataplana amb una altra composició satírica, «Grans mestiers m’es razonamens» (BEdT 406, 30). Miraval es defensa afirmant que les seves accions no mereixien tal reprovació perquè ha fet «petit de follatge» (v. 9), i, tot seguit, aborda les acusacions de Mataplana: Anc trobars no·m fon desplazens, ni chan ni solatz non desfi, ni moiller non longiei de mi per conseill de menudas gens; q’ieu non ai d’als esperanssa mas d’amor et alegranssa, et en dompnei ai mes tans bels percatz e tant cortes usatge, qe·il drut de sai m’en porton seignoratge. (Miraval 1971: 331; vv. 10-19) 8 Marion Coderch. «Asatz avia en un alberc d’un trobador»: representacions textuals de la trobairitz Caudairenga SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 25 / desembre 2025 / pp. 1-16 ISSN: 2340-4841· doi:10.7203/SCRIPTA.25.30286 (Mai no m’ha desagradat el trobar, ni he rebutjat el cant ni el solaç, ni he allunyat cap muller de mi pel consell de gent inferior; tinc tota la meva esperança en l’amor i en l’alegria, i a la galanteria li he dedicat uns esforços tan notables i uns costums tan cortesos que els amants d’aquí m’hi tenen pel seu senyor). És significatiu el silenci de Miraval a l’entorn del comportament de Caudairenga que, segons el sirventès de Mataplana, havia motivat el rebuig per part del seu marit. Ella només hi apareix al·ludida molt indirectament; de fet, si llegim literalment l’absència de determinants en el vers «ni moiller non longiei de mi», fins i tot podríem interpretar que ni tan sols es refereix a ella, sinó a qualsevol esposa, en abstracte, deixant la figura particular de Caudairenga fora del discurs. La mateixa lectura es pot aplicar al primer vers d’aquesta cobla, «Anc trobars no·m fon desplazens», on l’acció de trobar apareix esmentada en abstracte, sense ser atribuïda a cap subjecte, obviant el fet que, en l’acusació de Mataplana, el trobars que a Miraval li resultava desagradable era el que la seva dona dedicava a un altre home. Mitjançant l’omissió de la figura de Caudairenga, Miraval pretén despullar-la del mèrit que Mataplana li havia atribuït com a model de cortesia. És prou eloqüent el fet que Miraval, que es vanta de ser una autoritat en la matèria, no vulgui o no pugui presentar un argument per defensar les seves credencials d’amant cortès davant de l’exemple proporcionat per la seva dona. Més endavant, Miraval mostra estar d’acord amb la idea que les aventures amoroses s’han de situar fora del matrimoni quan afirma que un amant cortès ha de deixar de banda la seva dona: «que cavalliers q’en pretz se fi / deu laissar, so·ns mostra jovens, / moiller que pren per enfanssa» (Miraval 1971: 331; vv. 22-24; «que un cavaller que confia en la seva estima / ha de deixar, segons ens mostren les virtuts corteses, / la dona que ha pres sense pensar-hi gaire»). Si bé aquests versos podrien interpretar-se com una temptativa de justificar el seu rebuig de Caudairenga en el nom de la cortesia, hi ha diversos signes d’ambigüitat que n’impedeixen una lectura única: per una banda, el que explicaria el rebuig de la dona, segons Miraval, no seria pas la cerca de l’amor, sinó del «pretz», és a dir, d’una mesura extrínseca de valor social que pot ser atorgada o retirada per altres persones (Schutz 1944). D’aquesta manera, el que justificaria l’abandonament de la dona seria el desig d’obtenir una posició social o econòmica més favorable. Aquesta lectura coincideix amb l’actitud expressada per Miraval en diversos moments de la seva producció on es mostra decididament conscient de la natura transaccional de les relacions entre el trobador i la dama cantada, vistes com un intercanvi de capital material o simbòlic: la dama veu exalçada la seva reputació, mentre l’amant rep una recompensa en forma de béns materials o d’una major estima com a artista (Kay 1990: 124-127; Miraval 1971: 60; Rieger 2003: 47; Topsfield 1956: 35). Per una altra banda, aquests versos es poden llegir com l’inici de la transició al contraatac que ocuparà la segona part del sirventès. En efecte, Miraval dedica les darreres cobles a criticar Mataplana perquè, en comptes de cercar una aventura amorosa fora del matrimoni, com s’escau a un amant cortès, es dedica a estimar la seva esposa. D’aquesta manera, Miraval pretén desviar l’acusació de manca de cortesia cap a Mataplana, amb vistes a quedar lliure de l’obligació de defensar el seu comportament. 9 Marion Coderch. «Asatz avia en un alberc d’un trobador»: representacions textuals de la trobairitz Caudairenga SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 25 / desembre 2025 / pp. 1-16 ISSN: 2340-4841· doi:10.7203/SCRIPTA.25.30286 La presència de Caudairenga en textos narratius A banda dels textos lírics, trobem el personatge de Caudairenga en diverses razos sobre Raimon de Miraval. Les razos, com les vidas, són textos narratius que poden acompanyar les composicions trobadoresques en manuscrits compilats a partir de mitjan segle XIII. Les vidas són biografies breus, basades en el model de l’accessus llatí, que forneixen una introducció a la figura o a l’obra d’un autor. Les razos, per la seva banda, solen precedir una o diverses composicions i expliquen les circumstàncies que en van originar la creació. Tot i que alguns d’aquests textos contenen dades que han estat verificades històricament, la majoria dels esdeveniments que narren (i, especialment, aquells que tenen a veure amb les aventures sentimentals dels personatges) estan inspirats en els versos de les composicions trobadoresques, per la qual cosa la seva credibilitat històrica és escassa o nul·la (Pfeffer 2020: 328-329; Poe 1995: 189-191). A la vida de Raimon de Miraval, aquest hi apareix com un artista de prestigi els serveis del qual són sol·licitats per les dames del seu voltant, que volen veure’s retratades positivament en les cançons del trobador per exalçar la seva bona fama. Tanmateix, i segons la biografia, les aventures amoroses de Miraval amb les dames a les quals dedicava el seu servei d’amor sempre acabaven en fracàs, ja que «totes l’enganeren» («totes el van enganyar»; Boutière i Schutz 1973: 376). En efecte, en els relats de les razos dedicades als amors de Miraval, totes les dames en fan burla, excepte en un cas en què ell aconsegueix venjar-se de l’engany a què l’havia sotmès Loba de Pueinautier (Boutière i Schutz 1973: 384-386). A la razo que precedeix les composicions BEdT 406, 12, 15, 28, 38 i 454, 1 en el manuscrit H (Biblioteca Vaticana de Roma, Vat.lat.3207), s’explica com Raimon de Miraval es va enamorar d’Aimengarda de Castras. Aquesta dama li va prometre que, si abandonava la seva dona, s’hi casaria.1 És en aquest moment on apareix Caudairenga, que, segons el text, Bela era et avinens, e sabia ben trobar coblas e dansas. E’N Guilelm Breimon entendia en ela, q’era uns cavaliers gentils e bons e bels. En Raimons de Miravals si trobet aqesta ochaison a sua moillier, qe no convenian dui trobador en un alberc. E dis li q’ela mandes per sos parens, et q’ela s’en anes a son alberc. E qant ela vi la volontat del marit, ela mandet per Guilelm Bremon. Et el venc; e Raimons de Miravals si la·il mes entre les mans; et el la menet via, e tolc la per moillier (Boutière i Schutz 1973: 380). (Era bella i agadable, i sabia compondre cobles i danses. I en Guilelm Bremon, que era un cavaller noble, bo i bell, la festejava. I en Raimon de Miraval li va buscar aquesta raó a la seva dona: que no convenia que hi hagués dos trobadors a la mateixa casa. I li va dir que fes venir els seus parents perquè se l’enduguessin. I, quan va veure el que volia el seu marit, ella va fer venir Guilelm Bremon. Aquest va venir, i Raimon de Miraval la hi va posar entre les mans, i Guilelm se la va endur i s’hi va casar). 1. Per a les hipòtesis d’identificació dels personatges que apareixen a les razos, vegeu Andraud 1902. Quant a la pràctica d’abandonar un cònjuge per prendre’n un altre, Topsfield afirma que devia ser relativament freqüent en les grans famílies feudals, sobretot en els ambients afins a la doctrina càtara (Miraval 1971: 39-40). 16 Marion Coderch. «Asatz avia en un alberc d’un trobador»: representacions textuals de la trobairitz Caudairenga SCRIPTA, Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna, núm. 25 / desembre 2025 / pp. 1-16 ISSN: 2340-4841· doi:10.7203/SCRIPTA.25.30286 Rieger, A. (1985) «“Ins e·l cor port, dona, vostra faisso”. Image et imaginaire de la femme à travers l’enluminure dans les chansonniers de troubadours», Cahiers de Civilisation Médiévale, 112, pp. 385415. https://doi.org/10.3406/ccmed.1985.2306 Rieger, A. (1991) Trobairitz. Der Beitrag der Frau in der altokzitanischen höfischen Lyrik. Edition des Gesamtkorpus, Tübingen, Max Niemeyer. Rieger, Angelica (1993) «Les troubadours-fantômes en Italie», dins Gasca-Queirazza, G. (ed.) Atti del Secondo Congresso Internazionale della Association Internationale d’Études Occitanes (Torino, 31 agosto-5 settembre 1987) (vol. 1), Torí, Università di Torino, pp. 327-347. Rieger, Angelica (2003) «Trobairitz, domna, mecenas: la mujer en el centro del mundo trovadoresco», Mot, so, razo, 2, pp. 41-55. https://raco.cat/index.php/Msr/article/view/254686/341633 Riquer, I. de (1994) «“Tota dona val mays can letr’apren”: las trobairitz», dins Carabí, À. i Segarra Montaner, M. (eds.) Mujeres y literatura, Barcelona, Promociones y Publicaciones Universitarias-PPU, pp. 19-38. Riquer, M. de (1983) Los trovadores. Historia literaria y textos (Vol. II), Barcelona, Ariel. Sankovitch, T. (1999) «The trobairitz», dins Gaunt, S. i Kay, S. (eds.) The troubadours: an introduction, Cambridge, Cambridge University Press, pp. 113-126. Schultz, James A. (2006) Courtly love, the love of courtliness, and the history of sexuality, Chicago, The University of Chicago Press. Schutz, A. H. (1944) «The Provençal expression pretz e valor», Speculum, 19 (4), pp. 488-493. https:// doi.org/10.2307/2853484 Shapiro, M. (1978) «The provencal trobairitz and the limits of courtly love», Signs, 3 (3), pp. 560-571. http://www.jstor.org/stable/3173171 Simó, M. (2022) «Debat i paròdia en la poesia de les trobairitz: Castelloza (BEdT 109, 2) vs Bernart de Ventadorn (BEdT 70, 19)», Magnificat: Cultura i literatura medievals, 9, pp. 263-279. https://raco. cat/index.php/MagnificatCLM/article/view/412380 Stroński, E. S. (1906) Le troubadour Elias de Barjols, Toulouse, Privat. Topsfield, L. T. (1956) «Raimon de Miraval and the art of courtly love», The Modern Language Review, 51 (1), pp. 33-41. https://doi.org/10.2307/3718257 Víñez Sánchez, A., i Sáez Durán, J. (2018) «Las trobairitz en su tiempo», dins Romano Martín, Y. i Velázquez García, S. (eds.) Las inéditas: voces femeninas más allá del silencio, Salamanca, Universidad de Salamanca, pp. 323-335. https://eusal.es/eusal/catalog/download/978-84-9012-8879/5222/5171-1?inline=1 Zaganelli, G. (1990) «Voci provenzali a confronto (su Azalais de Porcairagues, la Contessa di Dia, Castelloza, Raimbaut d’Aurenga e Bernart de Ventadorn)», Messana. Rassegna di studi filologici linguistici e storici, 4, pp. 89-120.