Nous relats per a noves polítiques contra la pobresa infantil

9RTS - Núm. 205 - Agost 2015 Nous relats per a noves polítiques contra la pobresa infantil New stories for new policies against child poverty Pau Marí-Klose1 i Marga Marí-Klose2 L’article analitza la situació de la pobresa infantil a Catalunya i reflexiona sobre les opcions per articular nous relats i discursos que impulsin un esforç públic decidit per fer-li front. Mereix atenció destacada el relat sobre la despesa social en infància com a inversió. Paraules clau: Pobresa infantil, relat, inversió social. Resum 1 Doctor en Sociologia, professor de la Universitat de Saragossa. [email protected]. 2 Doctora en Sociologia, professora de la Universitat de Barcelona. Correspondència a: Facultad de Ciencias Sociales y del Trabajo. Violante de Hungría, 23, 50009, Saragossa. Per citar l’article: MARÍ-KLOSE, Pau i MARÍ-KLOSE, Marga. Nous relats per a noves polítiques contra la pobresa infantil. Revista de Treball Social . Col·legi Oficial de Treball Social de Catalunya, agost 2015, n. 205, pàgines 9-27. ISSN 0212-7210. A fons The article analyzes the situation of child poverty in Catalonia and discusses options for new stories and speeches to promote a strong public effort to deal with it. The story about social spending in childhood as an investment deserves special attention. Key words: Child poverty, story, social investment. Abstract RTS - Núm. 205 - Agost 2015 10 Introducció La lluita contra la pobresa en el marc dels estats de benestar no ha estat tradicionalment lluita contra la pobresa infantil. Això és particularment palès en els estats de benestar del sistema mediterrani, on bona part dels drets socials deriven de l’assegurança dels treballadors (i dels seus familiars). La pobresa infantil ha estat un problema invisible, no perquè no existissin indicadors que evidenciessin els contorns i la magnitud del problema, sinó perquè resultava difícil pensar el fenomen dins d’un marc cognitiu en el qual els pobres són individus adults que no han estat capaços de procurar-se mitjans econòmics suficients en el mercat de treball, o no qualifiquen per obtenir els drets socials associats a aquestes trajectòries laborals. Aquesta situació a poc a poc ha anat canviant en els últims anys. L’impuls d’aquests canvis no ha estat generalment domèstic. Un dels principals motors d’aquest canvi ha estat el desenvolupament i creixent legitimació d’un nou discurs internacional sobre la protecció social, que defensa la complementarietat entre les polítiques de creixement econòmic i les polítiques de protecció social. Des d’aquest nou punt de vista, enarborat per organismes internacionals –com l’OCDE o la Unió Europea– i alguns governs, les polítiques de protecció social més efectives són aquelles que contribueixen a estendre oportunitats i a mobilitzar els recursos i potencialitats disponibles. En aquesta concepció, la millor política social és una política proactiva, que posa l’èmfasi en iniciatives de capacitació i empoderament individual, amb l’objectiu no només de proporcionar un coixí contra situacions d’infortuni, sinó d’activar qualitats que afavoreixen l’autonomia dels individus i en reforcen el valor en el mercat de treball. Sobre aquesta base, s’han construït nous relats que legitimen la lluita contra la pobresa infantil. En aquests relats, el destí dels recursos públics ja no haurien de ser exclusivament els adults –i molt menys només els adults que qualifiquen per obtenir drets gràcies a les contribucions realitzades en el passat. Les experiències de desavantatge a la infància són vistes, ara, com una font de problemes socials a edats més avançades, problemes socials que generen costos i poden comprometre el dinamisme econòmic i les bases de competitivitat d’una societat. Aquest relat –anomenat de vegades paradigma de la inversió social– conviu amb altres, en relació més o menys harmònica en el marc de programes de reforma i recalibració de les estructures de protecció pública. L’objecte d’aquest article és identificar i descriure els diferents mapes cognitius que justifiquen la lluita contra la pobresa infantil, presentant el fenomen com una qüestió que mereix atenció, ha de motivar la nostra preocupació col.lectiva i reclama iniciatives d’acció específiques. Reflexionarem sobre les potencialitats i limitacions d’aquests discursos en un context en què els estats de benestar estan sotmesos a fortes pressions de contenció pressupostària. Però abans d’entrar en aquestes qüestions convé conèixer mínimament la situació de la pobresa infantil al nostre país.3 Nous relats per a noves polítiques contra la pobresa infantil 3 Aquest article és una actualització i desenvolupament de Marí-Klose i Marí-Klose (2012) i Marí-Klose (2014). 11RTS - Núm. 205 - Agost 2015 Magnitud i evolució de la pobresa infantil a Catalunya Espanya forma part d’un grup nombrós de països on la pobresa infantil és més gran que la pobresa del conjunt de la població. Catalunya també pertany a aquest «club». A Espanya, durant les darreres dues dècades, els nivells de pobresa infantil (menors de 16 anys) s’han mantingut pràcticament estancats al voltant del 25%. Les dades del Panel de Llars de la Unió Europea (PHOGUE), que ofereixen una panoràmica de la situació socioeconòmica de les llars entre 1994 i 2001, situen la taxa de risc de pobresa infantil a Espanya per damunt del 25% en quatre anys (1997, 1999-2001) (Cantó i Ayala, 2009). Les dades més recents de l’Enquesta de Condicions de Vida (2004-2013) situen la pobresa infantil lleugerament per sota del 25% en una primera etapa, i lleugerament per sobre a partir de 2009, coincidint amb l’esclat de la crisi econòmica.4 En els darrers anys (2009-2013), la taxa de risc de pobresa infantil dels menors de 16 anys ha fluctuat. Al 2009 se situava al 31,1%, baixa fins el 26,9% al 2010, i torna a pujar fins al 27,3% al 2013 (dades de l’IDESCAT, consultades el 5 de maig de 2015). La taxa de risc de pobresa observada a Catalunya el 2013 és un 43% més elevada que la mitjana de la UE-15, cosa que situa Catalunya (i, en general, Espanya) al furgó de cua d’Europa. Les taxes de pobresa infantil a Catalunya no només són molt altes en comparació amb les que s’observen a la majoria de països del nostre entorn, sinó que, a més, ens allunyen més de la mitjana europea com més sever és l’indicador de pobresa monetària emprat. En un període de crisi, la lectura de dades de pobresa relativa no és senzilla. La davallada dels ingressos generals de la població obliga a ser caut, perquè provoca un descens de la mediana d’ingressos de la població, utilitzada per fixar anualment el llindar de pobresa. Així ha succeït a l’Estat espanyol i a Catalunya, on el llindar d’ingressos equivalents que situa algú per sota del llindar de la pobresa s’ha reduït en aproximadament 700 euros entre 2009 i 2013. Per aquest motiu, es convenient complementar l’indicador de taxa de risc de pobresa amb una taxa de pobresa ancorada que ens relacioni la situació econòmica de les persones amb la que tindrien si el llindar de pobresa estigués situat al nivell en què estava el 2008, any d’inici de la crisi. Les dades obtingudes són les que poden observar-se al gràfic 1. Les dades de pobresa infantil relativa (fixades a dos llindars: 40 i 60% de la mediana d’ingressos equivalents) s’han incrementat clarament durant els primers anys de crisi, i semblen estancar-se entre 2012 i 2013. És especialment preocupant l’augment de la pobresa alta (llindar del 40%), amb què es capturen formes més agudes de pobresa (Veure Gràfic 1). A fons 4 És important assenyalar que la recollida de dades d’ingressos a l’Enquesta de Condicions de Vida per part de l’Institut Nacional d’Estadística ha sofert un canvi metodològic, que pot afectar l’estimació de les dades. A partir de 2009, l’INE passa a utilitzar dades fiscals per realitzar imputació d’ingressos, que anteriorment s’havia realitzat a partir de dades obtingudes a partir d’enquesta. RTS - Núm. 205 - Agost 2015 12 Al gràfic següent se’ns mostra un indicador de severitat de la pobresa. La bretxa de pobresa ens indica “quant pobres son els pobres”. És a dir, quina és la distància entre la renda de les seves llars (en termes agregats) i el llindar que marca la frontera de la pobresa. Com es pot observar, la intensitat de la pobresa és especialment severa entre els infants, sobretot com a conseqüència de la crisi. La crisi no només ha augmentat les taxes de pobresa infantil, sinó també la intensitat (Veure Gràfic 2). Una altra manera d’ajudar a visibilitzar l’experiència de la pobresa “dins de la pobresa” és l’anàlisi dels fenòmens de privació. La renda monetària no representa la totalitat dels recursos econòmics a l’abast d’una llar. Els indicadors basats en la renda disponible no ofereixen una radiografia completa de les capacitats d’una llar per generar i controlar recursos; n’ignoren la capacitat de subscriure préstecs, de recórrer a estalvis acumulats, de beneficiar-se de serveis i regals proporcionats per Nota: S’utilitzen dades no tractades amb la nova metodologia introduida per l’INE el 2013 (i que afecta a les dades des de 2009), per facilitar la comparació amb l’any d’inici de la crisi (2008). Aquestes dades van ser solicitades expressament a l’INE al març de 2015, però la dada bruta de 2011 inclosa a l’arxiu no correspon a aquesta sèrie i ha estat descartada. GRÀFIC 1. Taxes de pobresa ancorada al 2008 dels menors de 18. Catalunya 2008-2013 Nous relats per a noves polítiques contra la pobresa infantil Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l’ECV 2008-2013, INE. 13RTS - Núm. 205 - Agost 2015 familiars i amics, així com l’accés a béns i serveis públics gratuïts o subsidiats com ara l’educació, la sanitat o l’habitatge públic (Boarini i d’Ercole, 2006: 10). Aquestes capacitats poden pal.liar parcialment situacions de mancança transitòria en què els ingressos monetaris han disminuït. A això cal afegir-hi el fet que l’estimació de la pobresa en funció de la renda monetària de la llar no té en consideració l’existència de variacions geogràfiques en el preu de béns bàsics, com ara l’habitatge, o de despeses fixes relacionades amb la participació en el mercat de treball (com poden ser el transport que es fa servir per anar a la feina o el cost de les llars d’infants a les quals han de recórrer les famílies amb fills petits), que poden afectar de manera determinant la capacitat financera de les famílies per fer-se càrrec d’altres despeses. Els indicadors de privació ofereixen una perspectiva complementària sobre les situacions de vulnerabilitat perquè contribueixen a identificar problemes d’endeutament i sensacions de dificultat i incertesa per satisfer despeses necessàries a partir de les respostes dels enquestats. A la taula 4 es pot observar un augment en la incidència de situacions de privació econòmica en les llars amb infants en el període estudiat. Amb l’agreujament de la situació econòmica augmenten tant les dificultats per satisfer deutes com per respondre al pagament de despeses corrents i imprevistes. Així, mentre que al 2007 el 7% de les llars amb menors de 18 anys reconeix que GRÀFIC 2. Bretxa de risc de pobresa segons grups d’edat. Catalunya 2009-2013 A fons Font: Elaboració pròpia a partir d’ECV_2013, INE. RTS - Núm. 205 - Agost 2015 14 s’ha produït un retard en el pagament de la hipoteca o el lloguer en els darrer anys, després de sis anys de crisi aquesta xifra s’ha doblat. El fenomen és més accentuat amb els retards en el pagament de compres ajornades: passa d’un 6,5% el 2007 a un 17,9% el 2013. L’empitjorament de la situació econòmica té també dimensions subjectives. Un nombre creixent de famílies té la sensació que no disposa de prou recursos per satisfer despeses. Entre 2007 i 2013 hi ha un augment de sis punts percentuals de les llars amb infants que declaren tenir dificultat o molta dificultat per arribar a final de mes (del 27,5% al 41,6%). En un context d’incertesa, també augmenta en gairebé 17 punts el percentatge de llars que no té marge per satisfer despeses imprevistes. TAULA 1. Privació en llars amb menors de 18 anys. Catalunya 2007 i 2013 2007 2013 Retards en el pagament de la hipoteca o lloguer 7 12,6 Retards en el pagament de factures de l’electricitat, aigua, gas, etc. 4,6 10,3 Retards en el pagament de compres a termini o préstecs 6,5 17,9 La llar no pot permetre’s anar de vacances fora de casa almenys una setmana a l’any 28,8 44,5 La llar no pot permetre’s un menjar de carn, pollastre, o peix (o equivalent per als vegetarians) almenys cada dos dies 2,9 1,9 La despesa total per a l’habitatge suposa per a la llar una càrrega pesada 54,4 71,9 Dificultat o molta dificultat per arribar a final de mes 27,5 41,6 La llar no té capacitat per fer front a despeses imprevistes 27,5 44,1 Font: Elaboració pròpia a partir d’ECV_2007 i 2013, INE. Com es pot observar en la taula sobre privacions, la majoria de les llars catalanes amb infants declaren que els costos d’habitatge representen una càrrega pesada. Aquesta xifra ja era alta al 2007 i s’ha incrementat notablement. Els costos d’habitatge són un aspecte fonamental en què cal parar atenció per caracteritzar adequadament la precarietat econòmica de la infància a Catalunya (MARÍ-KLOSE i MARÍ-KLOSE, 2012). Nens i nenes acostumen a ser membres de llars que estan en les primeres etapes del cicle familiar, que coincideixen al nostre país (on hi ha una forta inclinació a la titularitat privada dels habitatges) amb la realització de fortes inversions per accedir a l’habitatge. En els anys de conjuntura econòmica favorable moltes famílies optaren per recórrer al crèdit hipotecari per sufragar els costos de l’habitatge, en un context en què aquests costos van exNous relats per a noves polítiques contra la pobresa infantil 15RTS - Núm. 205 - Agost 2015 perimentar una inflació sense precedents. L’accés fàcil al crèdit va propiciar un fort endeutament de moltes llars, especialment en sectors desafavorits que altrament s’haurien hagut de mantenir en el mercat de lloguer perquè no podrien satisfer els requisits de solvència exigits als prenedors d’un crèdit. En aquest sentit, la despesa amb què es comprometen les famílies per satisfer quotes hipotecàries (o, si és el cas, del pagament del lloguer) representa un llast financer considerable, que aboca les llars a situacions de precarietat econòmica sobrevinguda, encara que disposin de prou ingressos per situar-se per sobre del llindar de pobresa. El gràfic 3, que estima les taxes de risc de pobresa al llarg del cicle vital si es descompten a la renda total de les llars els costos de l’habitatge, mostra clarament l’impacte diferencial dels costos de l’habitatge. Les llars amb infants veuen augmentades les seves taxes de risc de pobresa de manera molt més accentuada que els col.lectius d’edat més avançada. Això es deu principalment al fet que aquests últims sovint ja no tenen càrregues hipotecàries (perquè han amortitzat completament els préstecs) o en sufraguen costos més baixos (perquè van accedir a habitatges més barats en el passat o perquè ja han cancel.lat els préstecs en cas que els tinguessin). GRÀFIC 3. Taxes de risc de pobresa de menors de 18 anys abans i després de descomptar els costos de l’habitatge. Catalunya 2013 A fons Font: Elaboració pròpia a partir d’ECV_2013, INE. RTS - Núm. 205 - Agost 2015 16 Crisi i protecció social de la infància En un context en què la crisi destrueix llocs de treball augmenta ràpidament la proporció de llars on no treballa cap adult o ho fa només un, situacions que, com es pot advertir en el gràfic següent, aboquen les famílies a riscos considerables de pobresa. En qualsevol cas, cal destacar l’elevada proporció de llars que es troben en una situació de pobresa malgrat que treballen dues persones adultes. El fet que dos adults de la llar treballin no garanteix la generació de prou recursos per superar el llindar de la pobresa en aproximadament una de cada sis llars. En un mercat laboral molt segmentat, la remuneració baixa i el caràcter temporal de molts llocs de treball als quals es veuen abocades parelles joves amb fills dependents és un factor determinant dels riscos de pobresa infantil elevats al nostre país. Entre tots aquests destaca possiblement la població immigrada, que ha vist com la seva situació econòmica es deteriorava de manera extraordinària. Aquestes condicions es fan paleses en les taxes de risc de pobresa dels infants nascuts fora de la Unió Europea, que havent-se situat tradicionalment a prop del 50% ara arriben a nivells insòlits. GRÀFIC 4. Taxa de risc de pobresa en menors de 18 anys segons nombre de persones que treballen a la llar. Catalunya 2013 En general, els efectes de la crisi s’han deixat sentir més entre els grups socials menys afavorits (MARÍ-KLOSE i MARÍKLOSE, 2014; MARÍ-KLOSE i MARTÍNEZ GARCÍA, 2014; OCDE, 2014). La crisi ha passat una factura molt alta a certs grups amb vinculacions precàries al mercat de treball i drets fràgils a la protecció social. Nous relats per a noves polítiques contra la pobresa infantil Font: Elaboració pròpia a partir d’ECV_2013, INE. 17RTS - Núm. 205 - Agost 2015 En suma, la crisi no només ha provocat una extensió de la pobresa infantil, sinó també que s’intensifiqui i cristal.litzi en formes de privació, molt concentrades en grups específics. La vulnerabilitat econòmica no només té una dimensió monetària. Alguns dels efectes més importants provocats per l’exclusió econòmica tenen a veure amb els estats de malestar i inseguretat que acompanyen la manca de recursos econòmics i la incapacitat per generar-los. Els infants no només pateixen les privacions econòmiques d’una llar, sinó molt especialment com aquestes afecten la qualitat de les relacions entre adults i la d’aquests amb els seus fills. Els pares que pateixen dificultats financeres es mostren més irascibles i estressats i tendeixen a reaccionar de manera inconsistent i incontrolada, fet que repercuteix en un risc més gran d’emprar càstigs punitius i condueix a una hostilitat més gran en les interaccions amb els fills (Conger et al., 1993; FLANAGAN, 1990; SIMONS, LORENZ, CONGER i WU, 1992). Als efectes directes sobre el benestar infantil derivats de la pobresa monetària s’hi sumen sovint efectes indirectes associats al deteriorament dels climes familiars provocats per les sensacions de privació. En aquestes condicions, l’impacte de les transferències públiques i altres formes de protecció social de la infància sobre la reducció de pobresa infantil ha estat molt limitat. La infància ha patit tradicionalment al nostre país situacions d’infraprotecció pública, en comparació amb altres col.lectius, fins i tot quan les seves necessitats són –en vista de l’evidència examinada en aquest treball– més que palmàries. El sistema de protecció social mitjançant rendes, que combina fonamentalment prestacions estatals i autonòmiques, es caracteritza, en termes comparatius internacionals, per l’esGRÀFIC 5. Taxa de risc de pobresa dels menors de 18 anys segons origen dels pares. Catalunya 2013 A fons Font: Elaboració pròpia a partir d’ECV_2013, INE. RTS - Núm. 205 - Agost 2015 24 Conclusió Davant la situació que estan experimentant els infants a Catalunya, és urgent que les plataformes de defensa de la infància cobrin consciència de totes les opcions per construir discurs sobre la vulnerabilitat infantil. Això no significa que es descuidi el discurs dels drets. Però la lluita pels drets necessita grans empresaris morals, valedors que puguin traslladar demandes a les instàncies de decisió política, i és difícil que la infància trobi els idonis. Els grans empresaris morals que van propiciar el desenvolupament dels drets social i l’expansió de les polítiques de benestar a l’època daurada (sindicats, partits polítics d’esquerres i democratacristians) han demostrat fins ara poc interès en la infància. Les seves clienteles polítiques primordials són col.lectius d’edat avançada, que participen en les seves estructures i voten en les eleccions (ja sigui sindicals o polítiques). Si bé és cert que estan sorgint nous empresaris morals que, des de l’acadèmia i la societat civil, abanderen la lluita a favor dels drets de la infància, el teixit existent és encara feble i no està en condicions de generar, en el curt termini, grans consensos si es limita a fer discursos exclusivament arrelats en la reivindicació de drets. Per tot això, és imperatiu potenciar el discurs de la política social a favor de la infància com una estratègia per reforçar la cohesió i, especialment, el discurs de la infància com una inversió col.lectiva, que produeix dividends socials. És un relat que permet sintonitzar amb tendències internacionals que s’estan imposant en la política pública, i teixir aliances en l’àmbit domèstic. El discurs acadèmic i polític dels organismes internacionals (començant per l’OCDE i, creixentment, la Unió Europea) està fent una aposta clara per aquest tipus de relats (JENSON, 2006). En els últims anys s’està arribant a grans consensos internacionals sobre la importància de les inversions en primera infància i les conseqüències negatives de la manca d’oportunitats vitals. Des d’aquest punt de vista, que transcendeix el focus en la pobresa infantil, els estats han de garantir nens i joves una bona “arrancada” (“sure start”, “best start”, “good start in life”), que els ofereix condicions adequades per treure partit d’oportunitats de millora professional i social, i recuperar-se de les circumstàncies d’adversitat que se’ls presentin al llarg de les seves vides, com poden ser crisis econòmiques conjunturals (que arriben inesperadament i poden obligar a canviar de professió, de ciutat de residència, etc.) o bé episodis de crisi personal (com un divorci, o una malaltia d’un familiar, que poden sacsejar l’estabilitat psicològica, social i financera dels individus). Són discursos amb una orientació clarament futurista. Invertir en infància suposa fer-ho en una generació que travessa circumstàncies particulars, que l’exposen a riscos inèdits que poden comprometre el seu futur.9 En un context de globalització, els individus necessiten un nou tipus d’Estat, que s’ocupi d’empoderar-los da9 De vegades s’han criticat aquestes orientacions per centrar-se exclusivament en els aspectes de la socialització que reforcen la projecció econòmica i laboral dels infants en el futur. En aquest sentit, alguns autors han assenyalat els perills de concebre la infància només com un període de formació i preparació per a una vida Nous relats per a noves polítiques contra la pobresa infantil 25RTS - Núm. 205 - Agost 2015 vant la volatilitat creixent de l’activitat econòmica i les incertituds que provoca. En aquest sentit, el relat de la “inversió social en la infància” connecta amb les noves reflexions que introdueixen pensadors socials com Anthony Giddens (1997) i els teòrics de la Tercera Via, sobre el paper de l’Estat com a agent econòmic dinamitzador. Es parteix de la premissa que si invertim en infància aconseguirem prevenir problemes socials i fer més productiva i competitiva la nostra força de treball en l’economia global del coneixement. Això ha de permetre assentar sobre bases més sòlides els estats del benestar. En el marc d’aquesta narrativa, el futur financer de l’Estat de Benestar, i molt especialment dels programes que absorbeixen més despesa (pensions i sanitat), depèn del fet que, en el curs dels propers anys, podem incrementar el nombre de persones en edat de treballar i la productivitat dels treballadors futurs. Incentivar la natalitat a través d’ajuts a llars amb infants eixampla, a la llarga, la base fiscal de l’Estat de Benestar. Incrementar la productivitat dels treballadors propicia que el pastís “a repartir” pugui ser més gran. El relat al voltant dels avantatges econòmics de les inversions en infància ha resultat persuasiu a altres països. Els països escandinaus han apel.lat a aquest tipus de discursos des dels anys 70, legitimant un gir cap a polítiques de protecció social a famílies i a infància. Aquest gir ha estat assumit tant pels partits socialdemòcrates (que el van impulsar) com pels seus successors centristes i conservadors. Un gir similar s’ha produït recentment al Regne Unit i Irlanda. En aquest països, que com podem observar en el gràfic 7 tenen una capacitat notable de reduir la pobresa infantil mitjançant transferències, l’atenció a la pobresa infantil ha esdevingut una prioritat només des de finals de la dècada dels noranta. Aquest gir és resultat d’un compromís polític explícit impulsat des de les més altes instàncies del poder executiu (WALDFOGEL, 2010; LISTER, 2006), que es dóna paradoxalment a països que tradicionalment no havien tingut polítiques de benestar per la infància i presentaven indicadors de benestar material d’aquest col.lectiu molt negatius.10 Com a resultat d’aquest compromís, s’han publicat documents marc i s’han fixat objectius de referència (targets), debatent i avaluant extensament opcions per promoure’ls, informats sempre per la recerca rigorosa sobre aquestes qüestions (MARÍ-KLOSE i MARÍ-KLOSE, 2012). Fixar objectius de referència ha servit per introduir el problema en el procés polític, afavorint que els responsables polítics fossin objecte de control en funció de l’assoliment d’aquest objectius. adulta productiva, restant importància a activitats que asseguren el gaudiment ple d’aquesta etapa (com l’oci i el joc). Des d’un punt de vista similar, l’èmfasi en la inversió social pot dur a ignorar col.lectius que tenen un potencial econòmic més incert, com els infants amb discapacitat o els de minories ètniques itinerants (LISTER, 2006). 10 En un treball de revisió de la situació de benestar infantil a Europa, Micklewrigt i Steward (2000, pàg. 23) havien caracteritzat a final del segle XX el Regne Unit com un dels “aspirants seriosos al títol de pitjor indret per ser un nen”. A fons RTS - Núm. 205 - Agost 2015 26 Bibliografia CANTO, O. i AYALA, L. Análisis y propuestas sobre pobreza infantil en España. Madrid: UNICEF, 2009. Dipòsit legal: M-19564-2009. BELFIELD, C. R.; LEVIN, H. M. i ROSEN, R. The Economic Value of Opportunity Youth. Washington: Corporation for National and Community Service, 2012. BRADSHAW, J. “The case for family benefits”, en Children and Youth Service Review, núm. 34 (2012). Pàg. 590-596. ISSN-0190-7409. BROWN. Speech to the children and Young Person’s Unit Conference. Londres, Islington, 15 de novembre 2000. BOARINI, R. i d’ERCOLE, M. M. Measures of material deprivation in OECD Countries. Working Paper, núm. 37. París: Directorate for Employment, Labour and Social Affairs OCDE, 2006. CONGER, R. D.; CONGER, K. J.; ELDER, G. H.; LORENZ, F. O.; SIMONS R. L. i WHITBECK, L. B. “Family economic stress and adjustment of early adolescent girls”, en Development Psychology, núm. 29 (2) (1993). Pàg. 206-219. ISSN-0012-1649. DAHL, G. i LOCHNER, L. “The impact of family income on child achievement: evidence form earned income tax credit”, Working paper 14599. Cambridge, Mass: National Bureau of Economic Research, 2008. The American Economic Review. DOI: 10.1257/AER.102.51927. DUNCAN, G. i BROOKS-GUNN, J. (eds.). The Consequences of Growing Up Poor. Nova York: Russel Sage Foundation, 1997. ISBN: 978-0-87154-144-4 DUNCAN, J.; MAGNUSON, K. i VOTRUBA-DZRAL, E. 2014. “Boosting family income to promote child development”, en The Future of Children, núm. 24 (1) (2014). Pág. 49-120. DUNCAN, G. i MUSRANE, R. Restoring Opportunity. The Crisis of Inequality and the Challenge for American Education. Cambridge: Harvard Education Press, 2014. ISBN: 978-1-61250-634-0 nen de diferents comunitats epistèmiques i tradicions ideològiques. Massa sovint s’ha comés l’error de pensar que tothom es deixaria commoure per un apel.lació a la solidaritat amb els desvalguts. Potser és moment de passar pàgina, i entendre que en les societats plurals (i sovint fracturades) és difícil construir discursos solidaris que concitin grans consensos. En l’aparador, són molts els demandants de solidaritat, i limitades les reserves de solidaritat existents. En aquest nou context, és imperatiu apel.lar a nous valors i actors per protegir la infància desprotegida.    La combinació de línies argumentals en nous relats ha permès crear coalicions de suport àmplies, construint ponts entre valedors dels drets dels infants que provenen de diferents comunitats epistèmiques i tradicions ideològiques. La combinació de línies argumentals en nous relats ha permès crear coalicions de suport àmplies, construint ponts entre valedors dels drets dels infants que proveNous relats per a noves polítiques contra la pobresa infantil 27RTS - Núm. 205 - Agost 2015 Bibliografia FLANAGAN, C. A. “Families and schools in hard times”, en McLOYD, V. C. i FLANAGAN, C. A. (eds.). New directions for child development: Economic stress Effects on family life and child development. Pàg. 726. San Francisco: Jossey-Bass, 1990. DOI: 10.1002/CD.23219904603. GIDDENS, A. The Third Way. The Renewal of Social Democracy. Cambridge: Cambridge University Press, 1998. ISBN: 0-7456-2267-4. GRIGGS, J. i WALKER, R. The Costs of Child Poverty for Individuals and Society: A Literature Review. York: Joseph Rountree Foundation, 2008. HECKMAN, J. “The Economics of inequality. The value of early childhood education”, en American Educator, núm. 35 (1) (2011). Pàg. 31-35. http://www.aft.org/pdfs/americaneducator/spring2011/ Heckman.pdf HECKMAN, J. i MASTEROV, D. The Productivity Argument for Investing in Young Children. NBER Working Paper 13016. 2007. DOI: 10.3386/W.13016. HIRSCH, D. Estimating the costs of child poverty. John Rowntree Foundation, 2008. http:// www.jrf.org.uk/sites/files/jrf/2313.pdf HOLTZER, H. J. Penny Wise, pound Foolish. Why Tacking Child Poverty during the Great Recession Makes Economic Sense. Washington: Center for American Progress, 2010. HOLTZER, H. J.; WHITMORE, D.; DUNCAN, G. J. i LONG, J. The Economic Costs of Poverty in the U.S: Subsequent Effects of Children Growing Up Poor. Washington: Center for American progress, 2007. JENSON, J. “The LegoTm paradigm and new social risks: consequences for children”, en LEWIS, J. (ed.). Children, Changing Families and Welfare States. Cheltenham, Regne Unit: Edward Elgar, 2006. ISBN: 978-1-84542-523-4. LISTER, R. “An agenda for children: investing in the future or promoting well-being in the present”, en LEWIS, J. (ed.). Children, Changing Families and Welfare States. Cheltenham, Regne Unit: Edward Elgar, 2006. MARÍ-KLOSE, P. i MARÍ-KLOSE, M. Crisi i pobresa infantil a Catalunya. Barcelona: Documents Comité UNICEF, 2012. DOCS UNICEF. MARÍ-KLOSE, P. Nous relats per a noves polítiques. Els principals reptes per lluitar contra la pobresa infantil. Col.lecció Articles de Reflexió FEDAIA, 2014. Dipòsit legal: B-15255-2013. MARÍ-KLOSE, P. i MARÍ-KLOSE, M. “¿Quiénes se empobrecen y a quiénes estamos dispuestos a socorrer?”, en ¿Y después del diluvio? La sociedad postcrisis. Zaragoza: Asociación Aragonesa de Sociología, 2014. www.aragonsociologia.org. MARÍ-KLOSE, P. i MARTÍNEZ GARCÍA, J. S. “La precariedad en España”, en La Maleta de Portbou, núm. 8 (novembre-desembre 2014). Pàg. 21-26. ISSN: 2339-6768. MICKLEWRIGHT, J i STEWART, K. The Welfare of europe’s Children. Bristol: Policy Press, 200X. ISBN: 9781861342263. MARRERO, G. A. i RODRÍGUEZ J. G. “Inequality of opportunity and growth”, en Journal of Development Economics, núm. 104 (2013). Pàg. 107-122. ISSN: 0304-3878. OCDE. Trends in Income Inequality and its Impact on Economic Growth. París: OCDE, 2014. PUTNAM, R. Our Kids. The American Dream in Crisis. Nova York: Simon & Schuster, 2015. ISBN: 978-1476769899. WALDFOGEL, Jane. Britain’s War on Poverty. Nova York: Russel Sage Foundation, 2010. ISBN: 9780871548979. A fons