La vall de Santa Fe del Montseny, l’explotació hidràulica i turística d’una vall del Parc Natural Reserva de la Biosfera del Montseny

18 Introducció Mentre tresquem per un ambient de gran bellesa natural, podem gaudir de la història de la mil· lenària ermita de Santa Fe, i de la cons· trucció del magnífic Gran Hotel. Caminarem a l’entorn de l’Estanyol, que Santa Fe del Montseny, l’explotació hidràulica i turística d’una vall del Parc Natural Reserva de la Biosfera del Montseny fou una infraestructura hidràulica im· prescindible per l’arrencada turística de la vall de Santa Fe juntament amb el Gran Hotel. Baixarem resseguint la riera, a l’ombra d’una gran fageda acompanyats per les restes d’una conducció d’aigua que arribava a la Fabriqueta, situada a la cua del Pantà Gros, que es va construir des· prés. Avui l’Estanyol s’ha convertit amb una zona humida amb bosc de ribera, un espai d’especial valor ecològic. Tanma· teix, aquesta zona humida no té un origen El Pantà Gros mirant a sud (Joan Lopez Cortijo, desembre 2019) Text d’Oscar Farrerons Vidal 19 Excursionisme 431 Us proposem una ruta senzilla i força planera, perfectament senyalitzada, de tant sols 2.6 km, amb inici a Can Casades, punt informatiu del Parc del Montseny, a peu de carretera (BV-5114), i que fa la volta a l’embassament de Santa Fe del Montseny. natural sinó que s’ha creat de forma arti· ficial, degut a la construcció de la resclosa que va afavorir la sedimentació de mate· rial. Retornarem creuant la gran barrera de l’embassament Gros i, si llegiu l’article, podreu saber el com i el per què d’aquesta gran infraestructura hidràulica, avui en· cara en servei. Acabem el nostre escrit analitzant la pro· blemàtica actual i possibles actuacions futures a l’entorn de l’Estanyol de Santa Fe del Montseny. Haurem caminat una volta agradable per la vall, i haurem aprés una mica més de la història d’aquest bell paratge. Situació La vall de Santa Fe és situada al sector oriental del Parc Natural Reserva de la Biosfera del Montseny, majoritàriament al municipi de Fogars de Montclús, però que per la banda nord·est arriba al terme d’Arbúcies, pel sud·est a Riells i Viabrea i pel sud al terme municipal de Gualba. La vall es troba suspesa a una altitud mitjana de 1.150 m, emmarcada pel turó de Mo· rou (1.304 m) a l’est, i per la carena mun· tanyosa del Turó de l’Home (1.706 m) i les Agudes (1.705 m) a l’oest. La seva extensió superficial és d’aproximadament 610 ha, incloent un petit veïnat amb unes po· ques cases on, segons les darreres dades estadístiques oficials, hi viuen de manera permanent una dotzena de persones. La vall es caracteritza per una bellesa de re· conegut prestigi que atrau força visitants, i per una abundosa relació amb l’aigua, ja sigui perquè hi ha documentades més de trenta fonts (el que suposa un quocient de cinc fonts per quilòmetre quadrat, cosa difícil de trobar enlloc més), ja sigui per una pluviometria que supera els 1.300 l/ m2 anuals, o pel famós embassament de Santa Fe. Travessa la vall la riera de Santa Fe, amb origen a la font de Passavets, que aigües avall rep el nom de riera de Gualba. L’ermita i el Gran Hotel de Santa Fe A principis de segle XX, Ramon Montaner i Vila (comte de la vall de Canet, fundador de l’editorial Montaner i Simón) comprà a la família Alfaràs de Sant Celoni la vall de Santa Fe. Al centre de la vall s’erigia des del segle XIII, la petita ermita de Santa Fe del Montseny. La documentació més antiga en què apareix l’ermita és de l’any 1231, en una donació de Pere de Santaeu· genia, castlà del castell de les Agudes. La data 1201 que és cisellada sobre la llinda de la capella és del tot gratuïta, ja que avui en dia sabem que fou gravada al 1914 per un picapedrer poc abans de inaugurar les obres del Gran Hotel. Ramon Montaner va encarregar la reno· vació d’un vell edifici annex a la petita er· mita de Santa Fe al seu nebot, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. El famós arquitecte modernista, i el seu fill també arquitecte Pere Domènech i Roura, varen projectar l’ampliació de la petita cons· trucció dissenyant el Gran Hotel de Santa Fe, edifici d’aires medievals situat estra· tègicament a la vall, lloc de pelegrinatge d’excursionistes, i des de la inauguració de l’hotel, de la burgesia que feia de la seva 20 estada, un espai de repòs i oci. Les obres van començar al 1912 i varen quedar ma· joritàriament acabades al 1914. Al maig de 1916 s’inaugura la carretera de “la Costeu” (avui BV·5114), que uneix Sant Celoni amb la vall de Santa Fe, superant l’impressionant vessant estimbat com· près entre els actuals quilometres 17 i 19. Fins aleshores l’accés a la vall es produïa per l’antic camí de bast que, pujant pel poble de la Costa del Montseny, arribava al collet de Santa Helena i d’allà baixava fins a la vall. La nova carretera inicià un procés d’explotació turística i hidràulica de la vall amb el Gran Hotel Santa Fe, dos embassaments i la instal·lació de tres cen· trals elèctriques al llarg de la riera. Energia hidràulica a Santa Fe Des de l’època medieval hi ha constància documentada de recs i canalitzacions per l’aprofitament de l’aigua de la riera per re· gar l’agricultura que es plantava als ban· cals de la vall. També és molt antic l’ús de l’aigua com a font d’energia hidràulica pels molins fariners, drapers i, a partir del segle XVIII, els molins paperers. El primer molí documentat és l’any 1377 al Salt d’Amunt. Al segle XIX es van es· tablir diverses indústries al voltant de la riera, com la Fàbrica de Pólvora del Gorg Negre, on va romandre fins a mitjans de segle, quan es va traslladar a la Fabrique· ta. Entre 1843 i 1924 funcionarà també una fàbrica d’aram a partir de l’energia hidràulica i un petit embassament avui desaparegut. A inicis del segle XX va cridar l’atenció el potencial de la riera de Santa Fe per la producció d’energia hidroelèctrica, tant per usos propis del desenvolupament turístic de la vall, com per abastir d’electricitat els municipis i les instal·lacions fabrils del Baix Montseny, en especial Sant Celoni. L’Estanyol i la Fabriqueta Ramon Montaner i el seu gendre Ricard de Capmany i Roura, preveient el futur aprofitament de l’aigua de la vall de Santa Fe, presentaren a les autoritats civils els projectes d’explotació hidràulica que, en data 30 d’octubre de 1908, varen rebre la concessió d’aigua per als aprofitaments hidràulics en una quantitat de 208 litres per segon, tot salvant els drets històrics dels regants. Al 1915 al peu del Gran Hotel es construí l’Estanyol, també anomenat anys després Pantà Petit, embassament amb un mur de 19 metres d’alçada de pedra de granit lo· cal, amb la finalitat de produir electricitat per a l’hotel i proximitats. L’Estanyol tam· bé es convertí en si mateix en un recurs turístic, com ho demostren les innombra· bles targetes postals que es van editar, en què l’hotel d’estil historicista es reflecteix a les aigües de l’embassament mentre al fons s’aprecia una densa fageda al peu de les Agudes. El comte de la vall de Canet també aprofità per dur a terme un repo· blament piscícola, portant truites salmo· nades de Sant Joan les Fonts, Alhama de Aragón i Suïssa (el que podria explicar l’origen al·lòcton de la població de truita salmonada a la riera de Santa Fe). L’aigua de l’Estanyol era conduïda mitjan· çant canalitzacions 270 metres riera avall fins a la Fabriqueta, petita construcció instal·lada a la cua del futur Pantà Gros, actualment l’únic embassament que queda en funcionament (els dos embas· saments junts, l’Estanyol i el Pantà Gros, sols es poden veure avui en alguns plànols antics, d’abans 1940). L’electricitat es ge· nerava a la Fabriqueta amb l’aigua porta· da des de l’Estanyol mitjançant una turbi· na de 45 cv i un alternador, el que donava suficient energia elèctrica per abastir el Gran Hotel, la serradora de Can Casades i el mas dels Camps. No tenim constància de qui va dissenyar l’obra de l’Estanyol i la Fabriqueta, però si que està documentat que el Pantà Gros fou obra de Domènech i Roura. L’Estanyol avui Part de la barrera de l’embassament de l’Estanyol va col·lapsar a inicis dels anys 30, i en conseqüència la Fabriqueta va dei· xar de produir electricitat al 1936. Amb el pas dels anys l’Estanyol, sense mante· niment, va començar a reblir·se de terres, però va continuar sent un actiu turístic El que resta de l’antiga barrera de l’Estanyol (Joaquim Reberté, febrer 2021) Santa Fe del Montseny, l’explotació hidràulica i turística d’una vall 29 Excursionisme 431 de primer nivell. Als anys 50·60, quan nevava, força autocars “d’en Cortada” de Sant Celoni pujaven carregats de joves del Baix Montseny que gaudien de la im· provisada pista de gel en què es conver· tia l’Estanyol en un marc incomparable. Passant les dècades el rebliment es va anar consolidant, acumulant sediments i actualment pràcticament ha desapare· gut com a làmina d’aigua i s’ha convertit en una zona humida amb bosc de ribera. Aquest espai ha estat tingut en compte en els diferents plans legals que s’han anat aprovant fins ara, des de l’inicial pla Es· pecial del Parc (1977), el pla Especial de protecció del medi natural i del paisat· ge del Parc (2008), i el Pla de Conserva· ció del Parc (2014). En el marc d’aquest darrer pla, poc després d’aprovar·lo es portaren a terme tasques forestals per afavorir els hàbitats aquàtics associats a l’antic Estanyol. Eléctrica del Montseny S.A. Ricard de Capmany constituí l’empresa “Eléctrica del Montseny S.A.” als anys 20 del segle XX amb seu a Barcelona, per explotar l’aprofitament hidroelèctric de l’Estanyol. L’empresa va ser activa fins al 1932 quan va passar a mans de la societat “Eléctrica de Catalunya”. El col·lapse de l’Estanyol no es va arre· glar ni va afectar l’empresa, perquè al 1933 s’inaugurà el Pantà Gros, amb una presa de 21 m d’alçada, 14 m de base i 170 m de llargada, amb una capacitat d’embassament de 900.000 m3 d’aigua. Encara avui en dia funciona amb part de la maquinària original i l’aigua produeix electricitat a l’anomenada Central nº2. Al 1940 l’empresa titular de l’equipa· ment hidroelèctric era “Saltos y explo· tacions del Montseny S.A.” pertanyent a ”Barcelona Traction Light and Power” companyia popularment anomenada “La Canadenca”. L’any 1951 el grup es va de· clarar en fallida i els actius industrials van anar a parar a “Fuerzas Eléctricas de Catalunya (FECSA)”. Després de diverses vicissituds, l’empresa “Polígon Industri· al Can Sedó SA (PICSSA)” adquirí els ac· tius hidroelèctrics a Santa Fe, i va iniciar actuacions de reparació i manteniment consistents amb la impermeabilització de les filtracions, la rehabilitació de la coronació de la presa i del desguàs de fons, i finalment la col·locació d’una se· gona comporta i la instal·lació d’un grup electrogen i il·luminació de la galeria. Problemàtica hidràulica actual Actualment l’aigua que s’embassa a les res· tes de l’Estanyol desguassa per un punt de l’antiga barrera, ruïnós des del punt de vis· ta enginyeril, però de bellesa poètica des del punt de vista fotogràfic. La resclosa de l’Estanyol suposa un obsta· cle per a la fauna en general i per als peixos en particular, així com també ho és per a la circulació del sediment que transporta el riu. És aquest material sòlid el que sen· se la resclosa circularia aigua avall durant episodis de crescuda i que, un cop cons· truïda, s’acumula al vas aigua amunt de l’estructura fins que finalment, amb el pas del temps, s’omple de sediment. Aquest se· diment, provinent de trams aigua amunt de la riera de Sant Fe i de la capçalera de la conca, s’ha anat acumulant a la resclosa de l’Estanyol i és el responsable de la configu· ració actual de la zona. Central nº2, avui encara en funcionament (Òscar Farrerons, novembre 2021) Vista aèria del Pantà Gros un dia d’hivern (Joan Lopez Cortijo) 30 El procés físic que explica l’ompliment del vas aigua amunt de la resclosa està relacio· nat amb la reducció de la tensió que l’aigua exerceix sobre el fons de la llera a mesura que l’aigua s’apropa a la barrera. Aquesta disminució de la tensió sobre el fons es manifesta a través d’una reducció gradual de la velocitat a mesura que l’aigua s’acosta a l’obstacle. És precisament la disminució de la tensió el procés que afavoreix que el sediment transportat pel riu quedi atrapat al vas aigua amunt de la resclosa. La mag· nitud i el ritme d’ompliment del vas depèn de la litologia de la conca, del règim hidro· lògic de la riera, del material característic de la llera, de les característiques del riu i de les de l’obstacle. El material groller que és transportat pel riu (sorra i grava), procedent de trams su· periors de la pròpia llera, dels marges del riu quan s’erosionen o d’afluents situats aigua amunt, normalment circula saltant, o bé essent arrossegat, en quasi permanent contacte amb el fons de la llera. Per contra, el material més fi (llim i argila), provinent de l’erosió de la conca, entra al riu amb l’escolament superficial i és transportat en suspensió, és a dir, sense estar en contacte amb el fons del riu. Aquests dos tipus de materials dicten com serà la composició del dipòsit de sediment que es formi aigua amunt de la resclosa, el qual serà un reflex de cadascun dels dos tipus de transport, la seva magnitud i de les característiques de la resclosa. Aquest dipòsit acostuma doncs a tenir una composició granulomètrica heterogènia. Així, és comú observar que existeix una classificació del sediment al llarg del vas aigua amunt de la resclosa: més fi com més a prop de la resclosa. És habitual que a la zona del vas més propera a la resclo· sa s’hi trobi material fi i fullaraca. Aquesta classificació del sediment depèn de la mida característica del material de la llera, de les característiques del riu i de l’altura de l’obstacle. Quan més baixa sigui la reclosa, més probable és que el sediment fi passi per sobre de la reclosa i no hi quedi retingut. En aquests casos, el dipòsit de sediment esta· rà format íntegrament pel material groller que circula com transport de fons, situació típica dels rius de muntanya, com la riera de Santa Fe. L’acumulació de sediment al vas de la re· closa provoca que el tram aigua avall de la riera experimenti un dèficit de sediment. Aquest dèficit es manifesta, si la llera està formada per material al·luvial, a través d’un descens generalitzat del fons del riu. La magnitud dels processos de transport, erosió i sedimentació a rius a l’entorn de rescloses es poden estimar numèricament, tot i la seva complexitat, a través de l’aplica· ció de models matemàtics. Aquests models conceptualitzen els aspectes més impor· tants d’aquests processos físics. Al 2021 l’enginyer Carles Ferrer Boix va calcular el procés de sedimentació a la riera de Santa Fe a l’entorn de la resclosa de l’Estanyol, fent servir un model simplificat per tenir en compte la presència de dues rescloses en un mateix tram: l’Estanyol i l’embassament Gros de Santa Fe. Es van tenir en compte les característiques físiques de la riera (ampla· da mitjana i pendent), estimant del cabal que posa en moviment el material del fons, hipotetitzant que el pendent del riu es troba en equilibri (sense experimentar erosió ni sedimentació generalitzada). Entre 1915 i 1930 els resultats del model numèric indiquen com la resclosa de l’Es· tanyol propicia l’acumulació de sediment aigua amunt alhora que genera una erosió de la llera aigua avall. El col·lapse parcial de la resclosa de l’Estanyol (aproximadament al 1930), dóna com a resultat una certa erosió del material prèviament acumulat a les immediateses de la resclosa i una se· dimentació a l’extrem superior entre 1930 i 2020. Tres anys més tard del col·lapse de l’Estanyol, el 1933, es construeix la resclosa de l’embassament Gros de Santa Fe. Aques· ta resclosa provoca que tot el material que aconsegueix traspassar l’Estanyol s’acu· muli al segon embassament. Com que el L’Estanyol gelat, amb el Gran Hotel i les Agudes al fons (Joaquim Reberté, hivern 1967) Jugant sobre l’Estanyol convertit en improvisada pista de gel (Joaquim Reberté, hivern 1967) Santa Fe del Montseny, l’explotació hidràulica i turística d’una vall 31 Excursionisme 431 col·lapse de 1930 va ser parcial, la resclosa de l’Estanyol continua retenint part del sediment que hi arriba, el que fa l’erosió del fons al peu de la resclosa es mantingui. L’acumulació de sediment aigua amunt de l’Estanyol provoca que l’embassament de Santa Fe romangui relativament buit de material sòlid tot i la gran altura de la presa (19 m). Actuacions futures a l’Estanyol i el Pantà Gros A l’entorn de l’Estanyol cal fer una gestió que tracti de potenciar els valors ambien· tals de la zona humida que s’hi ha creat. Com a eina per a la restauració fluvial, normalment es planteja d’enderrocar l’obstacle que suposa la resclosa, el que implica l’alliberament del sediment acu· mulat cap a trams inferiors del riu, això provoca un creixement temporal del fons en aquestes zones i una erosió del dipò· sit de sediment que amb els anys s’havia format al vas de la resclosa. Si el dipòsit de sediment aigua amunt està format majoritàriament per material fi, també es poden esperar, a curt termini, danys am· bientals per l’ompliment de pous per part del sediment fi alliberat, tot i que els es· tudis fets fins ara demostren que aquestes operacions milloren la qualitat hidromor· fològica dels rius on es duen a terme, tot afavorint la creació de nous hàbitats pels peixos i altres espècies. A la riera de Santa Fe, la presència del Pantà Gros, situat només uns centenars de metres aigua avall de l’Estanyol, fa que tot el material sòlid que s’alliberés després d’un hipotètic enderroc s’acumularia a l’actual embassament. A mitjà termini el guany ambiental d’aquesta retirada que· daria circumscrit al tram entre la resclosa de l’Estanyol i la cua de l’embassament Gros. Per altra banda el més probable és que, a curt termini també, la zona humi· da de l’Estanyol desaparegués i amb ella gran part dels actius ambientals que li donen valor. És per tots aquests motius que pensem que l’enderroc del que que· da en peu de la resclosa de l’Estanyol no està ambientalment justificat. Com s’ha vist en els apartats anteriors, tampoc ho està des del punt de vista de la conserva· ció del patrimoni industrial històric ni des del punt de vista social i paisatgístic. Pensem que la presència d’estructures que millorin la connectivitat fluvial longitu· dinal, per exemple escales de peixos, pot contribuir a millorar l’ecosistema fluvial, tant aigua amunt com aigua avall de les restes de l’estructura, sense comprometre els valors ambientals de la zona humida de l’Estanyol. Agraïments A Carles Ferrer Boix, enginyer que esti· mà al 2021 les implicacions hidràuliques, amb els pros i contres d’una actuació de retirada del que resta de la barrera de l’Es· tanyol, que permetrà en el futur la gestió adequada de tot l’entorn fluvial de la riera de Santa Fe del Montseny. Tub d’escomesa de l’aigua de l’Estanyol a la Fabriqueta BIBLIOGRAFIA Castelló i Vidal, J.I. (2006). Notícia sobre una fundació pia a la rodalia de Santa Fe del Montseny. Monografies del Montseny 21, p. 63-70. Diputació de Barcelona, Diputació de Girona. (2014). Barber, J. (direcció). Pla de Conservació del Parc del Montseny. Farrerons Vidal, O.; Ferrer-Boix, C. (2021). L’Estanyol de Santa Fe. Passat, present i futur d’una obra d’enginyeria hidràulica al Parc Natural Reserva de la Biosfera del Montseny. A: III Jornada de Recerca EGDUPC. http://hdl.handle.net/2117/344815 Ferrer-Boix, C; Hassan, M. (2019). Modelo matemático para cuantificar el sedimento acumulado en tramos de río con presas de madera. III Congreso de Restauración Fluvial. Murcia, 12-14 de junio. Martí, G. (2016). L’hotel de Santa Fe del Montseny, una de les obres més singulars i desconegudes de Domènech i Montaner. Domenechiana: revista del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner 8, p. 154-175. Pladevall Font, A. (1990). Santa Fe del Montseny. Monografies del Montseny 5, p. 129-144. Portals Martí, J. (2002). Aprofitament hidroelèctric de les aigües de la Tordera per a usos industrials. Monografies del Montseny 17, p. 193-209. Sànchez Mateo, S.; Pujantell, J.A.; Boada, M. (2015). La producció hidroelèctrica a la vall de Santa Fe. Monografies del Montseny 30, p. 339356.