Algunes qüestions sobre l'anomenat "problema dels joves i l'habitatge"

331 A CE© AÑO II, núm.5, octubre 2007 | A LGUNES QÜESTIONS SOBRE L’ANOMENA’T “PROBLEMA DELS JOVES I L’HABITATGE” Joffre López Oller ALGUNES QÜESTIONS SOBRE L’ANOMENA’T “PROBLEMA DELS JOVES I L’HABITATGE” Joffre López Oller1 Observatorio Joven de Vivienda en España (OBJOVI) Consell de la Joventut d’Espanya Remissió Article: 31-08-07 Paraules Clau: Joves, emancipació, habitatge. Resumen: les dificultats que els joves tenen actualment per accedir al mercat de l’habitatge semblen haver arribat a un punt extrem. De fet, l’edat d’emancipació de la població jove s’ha anat endarrerint successivament en els darrers vint anys, la qual cosa ha repercutit en les relacions familiars, la demanda d’habitatge, els índexs de natalitat i la construcció dels itineraris biogràfics. Establir diagnòstics i remeis miraculosos parlant només de mitjana de mitjanes és sempre un recurs agosarat i reduccionista, especialment quan es tracta d’un col·lectiu que integra múltiples casuístiques. Malgrat tot, les magnituds globals ofereixen indicis no massa optimistes sobre la inserció de les persones joves al mercat de treball i al mercat de l’habitatge. 1. Introducció Molta literatura s’ha escrit al voltant de les dificultats dels joves per accedir a un habitatge i, així, fer un pas més endavant cap a la seva emancipació. Aquesta abundància d’articles, conferències, publicacions, tesis, reculls de diari, llocs web, etc. palesa que no és pas una problemàtica que hagi sorgit darrerament de manera sobtada i imprevista. L’any 1981, ja es podien llegir a la premsa afirmacions com la següent: “La pérdida de la capacidad adquisitiva de la demanda se traduce, en el momento presente, en la imposibilidad de ahorro, en las menores garantías para acceder a un préstamo y en la necesidad de dedicar un mayor porcentaje del salario a la vivienda. […]. Esta situación se agrava en los casos de quienes acceden por primera vez a una vivienda, es decir, la población que hasta ahora no consiguió solucionar su alojamiento, y los jóvenes”2. Des de l’àmbit institucional, el comitè d’experts que es constituí per a proposar les directrius principals del que fou el Pla d’Habitatge 1992-1995 també insistí, deu anys més tard, que: “El grupo social constituido por los jóvenes en edad de emanciparse es uno de los que sufren con mayor intensidad el problema de la vivienda, al concentrarse en él las mayores tasas de desempleo e inestabilidad laboral y no poder contar, en la mayor parte de los casos, con un patrimonio acumulado con el que iniciar el pago de la vivienda. La ausencia de oferta de viviendas en alquiler adecuadas a las necesidades de este grupo, dificulta la formación de nuevos hogares y plantea serios problemas a su movilidad residencial”3. 1 Persona de contacto Joffre López, correo: [email protected] 2 CALONGE, A. i HERNÁNDEZ, E., La situación de la vivienda, p. 12. 3 LEAL, J., Informe para una nueva política V90 de vivienda. Comité de expertos, p. 57. 332 A CE© AÑO II, núm.5, octubre 2007 | A LGUNES QÜESTIONS SOBRE L’ANOMENA’T “PROBLEMA DELS JOVES I L’HABITATGE” Joffre López Oller Així d’entrada, a principis de segle XXI, aquests diagnòstics es podrien subscriure pràcticament sense massa afegitons, per bé que potser caldria analitzar amb més deteniment els canvis que des d’aleshores s’han esdevingut en l’entorn socioeconòmic i en el mateix perfil del que es pot entendre per joves. El més simptomàtic de tot plegat, però, és que durant dues dècades, s’ha estat advertint i reivindicant reiteradament que els joves no ho tenen gens fàcil per aconseguir una mínima autonomia residencial. En el transcurs de tot aquest temps s’han implementat infinitat de polítiques específiques, s’han portat a terme grans investigacions i estudis, la societat i l’estructura econòmica del país han experimentat notables transformacions i, tanmateix, la situació encara persisteix, fins i tot amb més intensitat que mai, de tal manera que molts joves han hagut d’esperar a “deixar” de ser joves per poder emancipar-se. Bona prova n’és el fet que actualment més de la meitat de les persones d’entre 25 i 29 anys a Espanya encara viuen dins la seva llar d’origen, mentre a finals dels setanta la taxa d’emancipació s’apropava al seixanta per cent4. El període més crític es produí entre 1999 i 2001, quan amb prou feines 35 de cada 100 joves d’entre 25 i 29 anys estaven emancipats en un habitatge independent. Aquestes xifres, que tallen generacions prou diverses, posen de manifest com s’ha anat endarrerint progressivament l’edat mitjana de la primera emancipació, fins arribar als 30 anys en el cas dels homes i fins als 28 anys en el cas de les dones. Dins el context general d’Espanya, Catalunya és una de les comunitats menys malparades ja que, després de les Illes Balears, és la comunitat autònoma amb una major proporció de persones residencialment emancipades (gràfic 1). En el darrer trimestre de 2006, segons l’Observatorio Joven de Vivienda en España (OBJOVI), a Catalunya el 50,5% de la població d’entre 18 i 34 anys havia aconseguit abandonar la seva llar d’origen, gairebé vint punts per damunt dels valors registrats a Astúries (31,6%), Cantàbria (29,3%) i Galícia (32,3%). Gràfic 1. Persones de 18 a 34 anys emancipades a Espanya (%/total població jove) Quart trimestre de 2006 Font: CONSEJO DE LA JUVENTUD DE ESPAÑA, Observatorio Joven de Vivienda en España (OBJOVI). 4 La taxa d’emancipació és senzillament el percentatge de persones emancipades sobre el total de població de la mateixa edat. Les xifres esmentades provenen de l’informe monogràfic del Consejo Económico y Social i, les més recents, de l’Observatorio Joven de Vivienda en España (OBJOVI) del Consejo de la Juventud de España. 0% 10% 20% 30% 40% 50% 60% Illes Balears Catalunya Com. Valenciana La Rioja Aragó Navarra R. Múrcia ESPANYA Com. Madrid Canàries Andalusia Castella - La Manxa Castella y Lleó País Basc Extremadura Cantàbria Astúries Galícia Ceuta i Melilla 333 A CE© AÑO II, núm.5, octubre 2007 | A LGUNES QÜESTIONS SOBRE L’ANOMENA’T “PROBLEMA DELS JOVES I L’HABITATGE” Joffre López Oller L’objectiu d’aquest article és identificar alguns elements bàsics que permeten entendre com l’exclusió dels joves del mercat de l’habitatge ha anat adoptant un caràcter estructural, molt aliena al pas del temps, fent prèviament a un breu repàs a un parell de percepcions que condicionen molts dels discursos sobre la joventut. 2. ¿Joves emancipats? L’emancipació de les persones joves no sempre és considerada com un “problema seriós”. Potser per aquest motiu, al marge de reivindicacions i declaracions puntuals, és un procés que depèn fonamentalment de les estratègies individuals i familiars. I quan les condicions objectives no són propícies, l’única sortida viable passa per aplaçar l’emancipació fins a edats més avançades. Encara avui es poden escoltar veus que consideren la joventut com una fase temporal, un xic esbojarrada i hedonista dins les biografies individuals, que és “superada” tan bon punt s’assoleixen les dues metes bàsiques que distingeixen la vida adulta: el treball estable i l’autonomia en relació a la família d’origen5. Essent congruents amb aquest principi, doncs, no seria necessari esmerçar molts recursos a resoldre els problemes d’un col·lectiu que, per les seves característiques idiosincràtiques, pot canviar molt ràpidament les seves condicions de vida (cap a millor, s’entén). Ara bé, aquesta mena retòriques no tenen en compte que avui en dia la joventut ja no designa el mateix que vint o trenta anys rere. Inicialment, es començà a utilitzar el terme de joventut per referir-se a la transició, relativament breu, de l’absoluta dependència familiar vers la vida adulta plena. Es tractava un procés en el qual la formació d’una llar, la inserció estable en el mercat de treball, l’adquisició de la independència econòmica i d’un habitatge propi es produïen gairebé de mode simultani. La transcendència individual i col·lectiva d’aquest fenomen era tal que sovint s’oficialitzava per mitjà del ritus del matrimoni. Actualment, la condició de jove, d’existir, no es pot resumir en una mecànica tan simple com fal·laç. En primer lloc, perquè l’equació feina-habitatge-llar no sol produir-se al mateix temps i, en segon lloc, perquè ja no institueix un punt de no retorn. Alguns autors parlen de trajectòries “io-io”6 tenint en compte que cada vegada és més difícil consolidar una carrera professional estable, sense haver de passar abans per períodes d’atur, llocs de treball precaris i temporals, afrontar amb solvència el cost econòmic d’un habitatge de compra o lloguer, o imaginar que les llars creades han de suposar indefectiblement una unió indissoluble, sense daltabaixos, i seguint el model “clàssic” de família nuclear. La identitat dels joves es construeix a partir d’un conjunt d’experiències força incertes, volubles i sempre latents en potència. En el món laboral s’emfasitza que són “joves de llarga duració”7. En el vessat immobiliari, a la inseguretat laboral i els salaris reduïts s’hi afegeix el risc addicional de no poder pagar una hipoteca, no arribar a satisfer el lloguer del pis o, senzillament, la impossibilitat de trobar una escletxa dins el mercat lliure que permeti trobar un habitatge assequible i adequat. Aquesta és la raó per la qual es sol incloure els joves dins els col·lectius afectats per l’exclusió residencial, causa i efecte de l’exclusió social general. Així doncs, desentendre’s amb lleugeresa dels obstacles que troben els joves per emanciparse, esgrimint que només és fet conjuntural que es “cura” amb el temps i esforç, com si la joventut fos una “malaltia” o un estadi transitori que depengués únicament de la voluntat individual, significa ignorar com viuen i quines perspectives tenen els joves avui en dia. 5 ALBAIGÉS, B., Crisi del treball i emergència de noves formes de subjectivitat laboral en els joves, p. 67. 6 DU BOIS-REYMOND, M. i LÓPEZ. A., Transiciones tipo yo-yo y trayectorias fallidas: hacia las políticas integradas de transición para los jóvenes europeos. 7 SANTOS, A., «Jóvenes de larga duración»: biografías laborales de los jóvenes españoles en la era de la flexibilidad informacional, p. 88-97. 334 A CE© AÑO II, núm.5, octubre 2007 | A LGUNES QÜESTIONS SOBRE L’ANOMENA’T “PROBLEMA DELS JOVES I L’HABITATGE” Joffre López Oller Una de les conseqüències de la fragmentació del concepte de joventut és, per a qui la pren com a objecte d’estudi, que constantment s’han d’eixamplar i moure els límits d’edat que la defineixen. Arbitràriament es poden fixar uns intervals, entre el 18 i els 34 anys o entre els 16 i els 29 anys, però segurament caldria modificar-los si es volguessin establir comparacions temporals o geogràfiques. A més, segons l’organisme corresponent, es poden establir uns criteris d’edat propis. Sigui com sigui, però, és evident que de la mateixa manera que la vellesa és un període cada vegada més extens, la joventut ocupa també un espai més dilatat dins el cicle de vida de la majoria de persones, fins a l’extrem que no sempre es pot donar per tancada definitivament. Una altra qüestió que s’amaga en moltes retòriques sobre la joventut és el seu esforç homogeneïtzador. Segurament no és l’únic cas en el qual això succeeix, però sí n’és un dels exemples més punyents. Quan s’entronitza, sense més detalls, la joventut com a subjecte únic d’accions, propostes o comportaments, s’està posant dins el mateix sac un conjunt de persones heterogènies per la seva condició social, el seu origen, la seva subjectivitat i les seves experiències vitals. L’avantatge d’aquest recurs conceptual és que facilita una explicació senzilla, fàcilment comprensible, i alhora contribueix a difuminar l’existència de les desigualtats socials. Pel que fa a l’emancipació residencial, només explotant les estadístiques oficials, s’observa una contrast molt pronunciat en les dades segons la procedència geogràfica. Agafant com a referència l’Enquesta de Població Activa (EPA), una de les poques fonts fiables que, malgrat la seva finalitat eminentment laboral, permet abordar amb regularitat les relacions de parentesc, s’obté que la taxa d’emancipació de les persones d’entre 18 i 34 anys que fa menys de cinc anys que viuen a Catalunya (72,7%) supera amb escreix la de la resta de persones en aquesta mateixa franja d’edat (48,8%)8. La discrepància s’explica, no perquè els joves immigrants siguin especialment més “espavilats”, sinó perquè el traslladar-se a un altre país per causes econòmiques sol comportar una emancipació familiar quasi absoluta, tal i com s’entén en les societats occidentals. L’arribada a un nou país per motius laborals, si més no de bon principi, es realitza cobrint les necessitats bàsiques d’allotjament tot recorrent a les xarxes informals de coneixença o cercant fórmules més o menys transitòries. Des de l’òptica residencial, doncs, són persones joves emancipades, amb una situació laboral, familiar, relacional i econòmica que poc té a veure amb la de les persones de la mateixa edat nascudes al país que mai s’han plantejat buscar una feina i, molt menys, anar a viure fora de casa els pares. Tots pertanyen al col·lectiu “jove” només per compartir una mateixa edat cronològica. En moltes ocasions, tanmateix, aquesta seria una de les poques coincidències. El mateix tipus de raonament es podria efectuar si, en comptes de la immigració, el focus d’atenció fos la classe social. Malauradament, no hi ha massa investigacions que relacionin emancipació i estructura social a Espanya o Catalunya, per bé que les poques referències existents n’evidencien la significació9. En canvi, sí s’han estudiat amb més atenció les pautes d’emancipació segons sexe10. Totes aquestes puntualitzacions haurien de servir per relativitzar d’entrada les avaluacions genèriques sobre els “problemes” de la joventut, atès que ben bé podria ser que, més que parlar pròpiament dels joves, s’estiguessin projectant els estereotips, prenocions i ideologies compartits per un determinat grup social. 8 Elaboració pròpia a partir de l’Enquesta de Població Activa (EPA) del segon trimestre de 2007. 9 Consultar, per exemple, CASAL, J., GARCÍA, M., MERINO, R. i QUESADA, M., Enquesta als joves de Catalunya 2002 i PATÓN, J.M., Joves adults i polítiques de joventut a Europa. 10 Consultar, per exemple, CONSEJO ECONÓMICO Y SOCIAL, La emancipación de los jóvenes y la situación de la vivienda en España i MIRET, P., Pautas territoriales en la emancipación juvenil en España, cohortes de nacimiento 1924-1968. 335 A CE© AÑO II, núm.5, octubre 2007 | A LGUNES QÜESTIONS SOBRE L’ANOMENA’T “PROBLEMA DELS JOVES I L’HABITATGE” Joffre López Oller 3. Joves i treball L’economia espanyola i catalana viuen des fa una dècada un dels períodes de major prosperitat. Així ho subratllen els indicadors sobre la riquesa generada i les previsions macroeconòmiques oficials. Per a la població jove, aquesta bonança econòmica s’ha traduït en una caiguda progressiva de la taxa d’atur i la creació de milers de llocs de treball. De tota la població en edat de participar en el mercat de treball a Catalunya, els joves de 18 a 34 anys representen prop del 40% del total i dels que tenen un lloc de treball11. De taxes d’atur superiors als 18% de mitjans dels noranta, s’ha passat al 6,3% actual. Objectivament, doncs, la situació laboral de les persones joves a Catalunya és ara mateix la més favorable dels darrers anys. En afegitó, si es compara amb la de la resta de comunitats autònomes d’Espanya, resulta que els joves catalans gaudeixen d’uns nivells d’activitat, d’ocupació de temporalitat contractual i d’atur envejables (gràfics 2 i 3). Tot i així, l’emancipació de la població jove a Catalunya evoluciona força similarment a la del conjunt d’Espanya. Fins i tot entre 2005 i 2006 ha evidenciat tenir un comportament més erràtic12. Gràfic 2. Nivells d’activitat i ocupació laboral de la població jove a Espanya Quart trimestre de 2006 Font: CONSEJO DE LA JUVENTUD DE ESPAÑA, Observatorio Joven de Vivienda en España (OBJOVI). 11 Segons l’EPA del segon trimestre de 2007, el 39,6% de la població activa i el 39,5% de la població ocupada a Catalunya té entre 18 i 34 anys. 12 CONSEJO DE LA JUVENTUD DE ESPAÑA, Observatorio Joven de Vivienda en España (OBJOVI). 0% 10% 20% 30% 40% 50% 60% 70% 80% 90% Com. Madrid Catalunya La Rioja Balears Com. Valenciana Navarra Aragó País Basc ESPANYA Canàries Castella - La Manxa Cantàbria R. Múrcia Castella i Lleó Galícia Andalusia Astúries Extremadura Ceuta i Melilla Taxa d'activitat Taxa d'ocupació 336 A CE© AÑO II, núm.5, octubre 2007 | A LGUNES QÜESTIONS SOBRE L’ANOMENA’T “PROBLEMA DELS JOVES I L’HABITATGE” Joffre López Oller Gràfic 3. Taxa de temporalitat i taxa d’atur de la població jove a Espanya Quart trimestre de 2006 Font: CONSEJO DE LA JUVENTUD DE ESPAÑA, Observatorio Joven de Vivienda en España (OBJOVI). Notes: Taxa d’activitat: percentatge de persones que “subministren mà d’obra per a la producció de béns i serveis econòmics o que estan disponibles i fan gestions per incorporar-se a aquesta producció” (definició de l’EPA). Taxa d’ocupació: percentatge de persones que disposen d’un lloc de treball. Taxa de temporalitat: percentatge de persones assalariades que disposen d’un contracte de duració determinada. Taxa d’atur: percentatge de persones actives sense un lloc de treball. Probablement no es pot comprendre aquesta contradicció inicial apel·lant tan sols a uns pocs arguments explicatius. Igualment, tampoc es poden ometre els dos principals factors objectius que condicionen l’emancipació de la població jove: la qualitat del treball remunerat i l’accés a un habitatge13. Pel que fa a Catalunya, sembla que el primer element, la inserció en el mercat de treball, ha de tenir només una incidència molt limitada. Però convindria fer esment a algunes dinàmiques recents que estan afectant negativament a les condiciones laborals dels joves a Catalunya:  La contractació temporal, des de començaments 2003 i fins a finals de 2006, ha anat guanyant cada vegada un major pes tant a Espanya com a Catalunya. L’especificitat de Catalunya és que l’avenç de la temporalitat contractual entre les persones joves ha estat 13 CONSEJO ECONÓMICO Y SOCIAL, La emancipación de los jóvenes y la situación de la vivienda en España. 0% 10% 20% 30% 40% 50% 60% 70% Andalusia Extremadura Ceuta i Melilla R. Múrcia Galícia Canàries Com. Valenciana Astúries ESPANYA Castella - La Manxa Cantàbria País Basc Navarra Aragó Castella i Lleó Balears Com. Madrid La Rioja Catalunya Taxa de temporalitat Taxa d'atur 337 A CE© AÑO II, núm.5, octubre 2007 | A LGUNES QÜESTIONS SOBRE L’ANOMENA’T “PROBLEMA DELS JOVES I L’HABITATGE” Joffre López Oller més pronunciat, com ho demostra el fet que durant aquest període la taxa de temporalitat ha crescut un 7,7%, gairebé el doble del que ho fa fet el conjunt d’Espanya (+4,4%)14.  Els joves assalariats solen percebre una baixa remuneració a causa, entre d’altres, dels sectors d’activitat on treballen i les categories socioprofessionals que ocupen. A Catalunya les diferències salarials segons edat són especialment acusades ja que una persona jove rep, globalment, un salari un 19,8% inferior a la mitjana, quan a Espanya aquesta diferència és del 17,8%15. La temporalitat laboral i l’escassa retribució són trets característics dels col·lectius que per primera vegada s’introdueixen en el mercat de treball. Lògicament, els recorreguts laborals també varien segons el nivell formatiu, el sexe, l’origen o la classe social. No s’ha de pressuposar que, per això, la precarietat laboral, reflex també d’una precarietat personal i subjectiva16, és abandonada ràpidament a mesura que es consolida la inserció laboral. De fet, s’observa com la successió de treballs poc qualificats, amb jornades irregulars, salaris mínims, informals i sense opcions d’ascens, es va allargant cada vegada més dins moltes trajectòries laborals. Un exemple més extret de l’EPA és que els majors creixements en les xifres de contractació temporal de joves a Catalunya estan esdevenint en el grup de major edat, de 30 a 34 anys, que suposadament ja s’hauria d’haver començat a encaminar cap a un treball digne i estable. La impossibilitat d’imaginar que regularment es podrà gaudir d’un salari digne, degudament actualitzat, complica molt l’establir escenaris de futur a llarg termini i, molt especialment, quan es tracta de prendre decisions com comprar un habitatge, signar un contracte de lloguer o anar conviure amb una parella. 4. Joves i habitatge L’accés a un habitatge és actualment per a molts joves el principal entrebanc per poder emancipar-se. Cal tenir present que, en un context on el mercat lliure és el principal proveïdor d’habitatges, qualsevol variació en els preus de l’habitatge lliure o les condicions de finançament determina en bona mesura la possibilitat de formar part de la demanda solvent. La població que no reuneix les condicions exigides pel mercat, tot i necessitar un habitatge, sol quedar-se’n exclosa. Un pas bàsic per a l’emancipació és aconseguir un habitatge on establir una llar. Idealment, les possibilitats a l’abast són múltiples: habitatge de venda, habitatges de lloguer, pisos compartits, residències col·lectives, habitatges cedits per la família, etc. A l’hora de la veritat, les dades revelen que la major part de joves emancipats viu en habitatges de la seva propietat. Segons un estudi de l’Institut Nacional de Joventut d’Espanya (INJUVE)17 de l’any 2005, el 62,5% dels joves d’entre 18 i 34 que no viuen amb els seus pares resideix en habitatges de la seva propietat, la major part dels quals encara no estan del tot pagats. El 37,5% restant pertany bàsicament a habitatges de lloguer, el 31,9%, ja que la cessió d’habitatges i altres modalitats són quasi bé inexistents (gràfic 4). Interrogant els joves no emancipats sobre el prototip del seu habitatge, el 90% sosté que prefereix el règim de propietat. ¿Com és que, de totes les possibilitats, s’opta per la que exigeix un compromís financer més perllongat, tot i que d’entrada la situació econòmica dels joves no ofereix massa garanties d’estabilitat atesa la seva fragilitat laboral? 14 Elaboració pròpia a partir de les mitjanes anuals de l’EPA. 15 Elaboració pròpia a partir del salari brut mensual actual que recull l’Enquesta de Condicions de Vida (ECV) de l’Institut Nacional d’Estadística. 16 ORTIZ, D. i MIRO, I., Treball, valors i canvi. Les ruptures de la precarietat. 17 INSTITUTO DE LA JUVENTUD DE ESPAÑA, Juventud y vivienda. 338 A CE© AÑO II, núm.5, octubre 2007 | A LGUNES QÜESTIONS SOBRE L’ANOMENA’T “PROBLEMA DELS JOVES I L’HABITATGE” Joffre López Oller Gràfic 4. Règim de tinença dels habitatges dels joves emancipats a Espanya 2005 Font: INSTITUTO DE LA JUVENTUD DE ESPAÑA, Juventud y vivienda. Per començar, convé assenyalar que l’accés a un habitatge de propietat és la fórmula hegemònica que ofereix el mercat de lliure. No sempre ha estat així, ja que fa uns seixanta anys hi havia tantes llars en habitatges de lloguer com de propietat. Les estadístiques oficials indiquen que l’any 2001, menys del 20% de llars a Catalunya vivia en habitatges de lloguer. Si és així, doncs, el fet que una tercera part dels joves siguin llogaters no és, comparativament, gens insignificant. L’oferta de lloguer actual es caracteritza per la seva fragmentació, la seva escassetat, la manca de transparència, l’existència de pràctiques abusives i, molt sovint, l’absència d’unes condicions mínimes d’habitabilitat. Però la demanda és tanta que tots aquests inconvenients no impedeixen que, sota circumstàncies al·legals, s’estiguin llogant a preus de mercat veritables infrahabitatges. El lloguer acostuma a ser l’alternativa d’aquelles persones que, davant la impossibilitat d’assumir el cost d’una hipoteca, procura cercar habitatges que els hi garanteixin un allotjament temporal. Així, molts joves que desitgen emancipar-se troben en el lloguer una primera via per sortir de la llar d’origen per, més endavant, un cop encarrilat el futur professional i personal, plantejar-se la compra d’un habitatge propi amb les “comoditats” i “luxes” de la vida adulta. Tanmateix, econòmicament el lloguer ja no resulta tan assequible com es podria creure. El lloguer mitjà contractual a Catalunya l’any 2006 fou de 778,64 euros mensuals, un 12,1% més que no pas l’any 200518. Aplicant el principi general força consensuat que no s’hauria de destinar més del 35% de la renda al pagament de l’habitatge, resulta que una persona jove hauria d’ingressar 2.224,69 euros cada mes. El sou mitjà d’una persona jove 18 Font: Secretaria d’Habitatge de la Generalitat de Catalunya, a partir de les fiances de lloguer dipositades a l’Institut Català del Sòl (INCASOL). 0% 5% 10% 15% 20% 25% 30% 35% 40% 45% 50% Propietat totalment pagada Propietat amb pagaments pendents Propietat per herència o donació lloguer Cedida gratuïtament o a baix preu Altres formes 339 A CE© AÑO II, núm.5, octubre 2007 | A LGUNES QÜESTIONS SOBRE L’ANOMENA’T “PROBLEMA DELS JOVES I L’HABITATGE” Joffre López Oller a Catalunya és ara de 1.426,45 euros19, de manera que caldria comptar amb un salari un 55,9% per damunt de la mitjana per arribar a l’endeutament òptim. Aquest sobreesforç es pot aconseguir, o bé amb aportacions externes importants procedents de la família, la parella o altres collogaters, o bé gaudint d’un riquesa pròpia molt superior a la del conjunt de joves, fet estadísticament poc probable. Si el lloguer és una sortida tan restringida i costosa, ¿què succeeix amb a compra? Entre 1997 i 2004 moltes llars, entre les integrades per joves, van poder accedir a la propietat d’un habitatge gràcies a la caiguda dels tipus d’interès fins a mínims històrics i la progressiva ampliació dels períodes d’amortització dels préstecs hipotecaris. En el gràfic 5 es palesa com en el transcurs d’aquest període, llevat l’any 2001, el preu màxim que una llar amb una renda equivalent a una vegada i mitja el salari d’una persona jove podria haver arribat a finançar sense incórrer en riscos excessius, tot subscrivint una hipoteca tipus, sempre hauria igualat com a mínim el preu d’un habitatge lliure de cent metres quadrats construïts a Catalunya20. En canvi, amb el salari mitjà d’una persona jove aquesta circumstància mai s’hagués produït. Des d’aleshores, ni amb la contínua reducció dels tipus d’interès fins a finals de 2005 i superar els 25 anys d’amortització, el preu màxim tolerable s’ha anat allunyant de mica en mica dels creixents preus dels habitatges lliures. Això suposa que tan sols poden aspirar a adquirir un habitatge lliure un nombre més reduït de llars ja que, en termes agregats, la compra d’un habitatge lliure equivaldria al 71,7% del salari d’una persona jove i al 42,9% dels ingressos d’una llar en el segon trimestre de 200721. Gràfic 5. Evolució del preu màxim tolerable per a una persona jove i una llar jove a Catalunya 19 Font: CONSEJO DE LA JUVENTUD DE ESPAÑA, Observatorio Joven de Vivienda en España (OBJOVI). 20 Condicions d’una hipoteca tipus: préstec hipotecari a tipus variable pel 80% del preu de venda de l’habitatge, segons el tipus d’interès mitjà aplicat pel conjunt d’entitats d’entitats financeres i el termini d’amortització predominant en cada període. 21 Elaboració pròpia a partir de CONSEJO DE LA JUVENTUD DE ESPAÑA, Observatorio Joven de Vivienda en España (OBJOVI). 0 € 50.000 € 100.000 € 150.000 € 200.000 € 250.000 € I/87 I/88 I/89 I/90 I/91 I/92 I/93 I/94 I/95 I/96 I/97 I/98 I/99 I/00 I/01 I/02 I/03 I/04 I/05 I/06 Preu habitatge lliure Tolerable persona jove Tolerable llar jove