Desenvolupament d'una tècnica d'empelt de surera ("Quercus suber L.") sobre alzina ("Quercus ilex L.")

U UN NI IV VE ER RS SI IT TA AT T P PO OL LI IT TÈ ÈC CN NI IC CA A D DE E V VA AL LÈ ÈN NC CI IA A E ES SC CO OL LA A T TÈ ÈC CN NI IC CA A S SU UP PE ER RI IO OR R D D’ ’E EN NG GI IN NY YE ER RS S A AG GR RÒ ÒN NO OM MS S E EN NG GI IN NY YE ER RI IA A D DE E F FO OR RE ES ST TS S T TR RE EB BA AL LL L D DE E F FI I D DE E C CA AR RR RE ER RA A DESENVOLUPAMENT D’UNA TÈCNICA D’EMPELT DE SURERA (Quercus suber L.) SOBRE ALZINA (Quercus ilex L.) Autor : Josep Enric Peris i Rodrigo Director acadèmic: Dr. Santiago Reyna Doménech Codirector de l’IVIA : Dr. Leandro Peña García València, març de 2010 T Ta al l v vo ol lt ta a h hi i h ha aj ja a m mé és s p pa ar rt t d d’ ’a ar rt t e en n l la a t tè èc cn ni ic ca a d de e l l’ ’e em mp pe el lt t q qu ue e d de e c ci iè èn nc ci ia a ( (D Do or ra an n, , 1 19 98 80 0) ). . ÍNDEX 1. INTRODUCCIÓ I OBJECTIUS ........................................................................... 7 1.1. LA SURERA ................................................................................................... 7 1.1.1. Descripció ................................................................................................ 7 1.1.2. Floració .................................................................................................... 7 1.1.3. Hàbitat ..................................................................................................... 8 1.1.4. Origen ...................................................................................................... 8 1.1.5. Distribució ............................................................................................... 9 1.1.6. Aprofitament de les suredes................................................................. 10 1.1.7. Paper ecològic ....................................................................................... 12 1.1.8. Debilitats ................................................................................................ 13 1.2. L’ALZINA ..................................................................................................... 13 1.2.1. Descripció .............................................................................................. 13 1.2.2. Floració .................................................................................................. 14 1.2.3. Hàbitat ................................................................................................... 15 1.2.4. Distribució ............................................................................................. 16 1.2.5. Aprofitaments ....................................................................................... 17 1.2.6. Estratègia adaptativa ........................................................................... 18 1.3. PROPAGACIÓ VEGETATIVA: APLICACIONS ................................... 19 1.4. L’EMPELT ................................................................................................... 20 1.4.1. Definició ................................................................................................. 20 1.4.2. Seqüència d’esdeveniments succeïts durant la cicatrització de la unió entre teixits empeltats ........................................................................................... 21 1.5. REVISSIÓ BIBLIOGRÀFICA ................................................................... 21 1.5.1. Orígens de l’empelt ............................................................................... 21 1.5.2. Estat de l’art en empelts de quercínies ............................................... 22 2. MATERIAL I MÈTODES ................................................................................... 25 2.1. PREPARACIÓ DELS PATRONS .............................................................. 25 2.2. MATERIAL VEGETAL DE SURERA UTILITZAT PER A EMPELTAR ............................................................................................................. 30 2.3. EXPERIMENT I .......................................................................................... 31 2.4. EXPERIMENT II ........................................................................................ 32 2.5. EXPERIMENT III ....................................................................................... 34 2.6. EXPERIMENT IV ........................................................................................ 34 2.7. EXPERIMENT V ......................................................................................... 40 2.8. EXPERIMENT VI ....................................................................................... 41 3. RESULTATS I DISCUSSIÓ ............................................................................... 43 3.1. EXPERIMENT I .......................................................................................... 43 3.2. EXPERIMENT II ........................................................................................ 44 3.3. EXPERIMENT III ....................................................................................... 45 3.4. EXPERIMENT IV ........................................................................................ 49 3.5. EXPERIMENT V ......................................................................................... 51 3.6. EXPERIMENT VI ....................................................................................... 52 3.7. CURES POSTERIORS ............................................................................... 54 3.8. OBSERVACIÓ ............................................................................................ 57 4. CONCLUSSIONS ................................................................................................. 58 4.1. CONCLUSIONS ........................................................................................... 58 4.2. REPERCUSSIONS ...................................................................................... 59 ANNEXOS ..................................................................................................................... 66 ANNEX I: COMPOSICIÓ DE LA SOLUCIÓ NUTRITIVA ........................ 66 ANNEX II: TIPUS D’EMPELTS REALITZATS ............................................. 67 Empelts de pua ...................................................................................................... 67 Empelts de gemma ................................................................................................ 71 ANNEX III: CARACTERÍSTIQUES DE LA TORBA UTILITZADA ........ 76 BIBLIOGRAFIA .......................................................................................................... 60 ÍNDEX FIGURES I QUADRES Figures Figura 1: distribució de la surera (FAO, 1994)............................................... 5 Figura 2: imatge de les glans acabades de rebre del Banc de Llavors Forestals. Novembre 2007............................................................... 22 Figura 3: imatge de la pregerminació realitzada en laboratori en safates de torba. Novembre 2007..................................................................... 22 Figura 4: diferents estats de desenvolupament de la radícula en la germinació a partir dels 5 dies de la pregerminació. Novembre 2007................................................................................................. 23 Figura 5: imatge del creixement de les plàntules de Quercus ilex L. a principis d’abril de 2007.................................................................. 24 Figura 6: vista general de les caixoneres. Març 2009..................................... 24 Figura 7: vista general de les caixoneres de Quercus suber L. (esquerra) i de Quercus ilex L. (dreta). Març 2009............................................. 25 Figura 8: imatge de la surera de la col·lecció d’espècies autòctones valencianes de l’IVIA. Gener 2010................................................. 26 Figura 9: imatge del material utilitzat per a empeltar: cinta elàstica, empeltador i tisores de podar........................................................... 27 Figura 10: imatge d’alzina empeltada amb 3 gemmes d’escudet a diferents altures de la tija. Juliol 2008............................................................ 28 Figura 11: caixonera de Quercus ilex L. empeltada d’escudet. Març 2009...... 30 Figura 12: caixonera de Quercus ilex L. empeltada de xip. Març 2009........... 31 Figura 13: caixonera empeltada de fenedura plena simple embossat amb una fulla. Març 2009.............................................................................. 31 Figura 14: vista des de dalt de la caixonera empeltada de fenedura plena simple embossat amb una fulla. Març 2009.................................... 32 Figura 15: caixonera empeltada de pua en cadira embossat amb una fulla. Març 2009........................................................................................ 32 Figura 16: detall d’empelt de fenedura plena simple embossat amb una fulla. 33 S’aprecia la bossa tancada i la condensació. Març 2009................. Figura 17: obertura realitzada en la bossa passats 30 dies des de l’empelt. Abril 2009........................................................................................ 33 Figura 18: obertura del segon forat realitzat en la bossa passats 50 dies des de l’empelt. Juny 2009..................................................................... 34 Figura 19: obertura superior de la bossa passats 70 dies des de l’empelt. Juliol 2009....................................................................................... 34 Figura 20: imatge d’empelt de pua de fenedura plena simple amb fulles i bossa. Setembre 2009...................................................................... 35 Figura 21: detall d’empelt de pua de tocó en branca en que s’unfla la gemma de vareta semiendurida sense fulla embossat (esquer ra) i detall d’empelt lateral subcortical de vareta semiendurida amb fulla i embossada (dreta). Novembre 2009................................................ 36 Figura 22: detall d’empelt lateral subcortical de material tendre verd amb fulles embossat (esquerra) i sense bossa (dreta). Novembre 2009 37 Figura 23: detall d’empelt lateral subcortical tendre verd amb fulla i embossat (esquerra) i detall d’empelt lateral subcortical de material semiendurit amb fulles i embossat (dreta). Novembre 2009................................................................................................. 37 Figura 24: imatge de l’empelt de gemma de xip sec (esquerra) i empelt de gemma d’escudet sec (dreta). Agost 2008....................................... 39 Figura 25: detall de la zona d’unió de la surera amb l’alzina en un empelt de pua en cadira (esquerra) i planta sencera d’empelt de gemma de xip (dreta). Novembre 2009............................................................. 42 Figura 26: planta sencera d’empelt de gemma d’escudet (esquerra) i conjunt de plantes obtingudes (dreta). Novembre 2009............................... 42 Figura 27: planta sencera d’empelt de pua de cadira (esquerra) i detall d’empelt de pua de fenedura plena si mple (dreta). Novembre 2009................................................................................................. 43 Figura 28: detall de l’empelt de gemma d’escudet . Novembre 2009............... 43 Figura 29: detall de l’empelt de fenedura plena simple amb una ala despresa (esquerra) i detall de l’empelt de pua en cadira (dreta). Novembre 2009................................................................................................. 45 Figura 30: detall d’empelt de fenedura plena simple ben cicatritzat. Desembre 2009................................................................................ 45 Figura 31: detall d’empelt de fenedura plena simple totalment sec. Novembre 2009................................................................................ 46 Figura 32: vista general dels empelts fallats per falta de saba. Gener 2009...... 47 Figura 33: detall d’empelt de material semiendurit d’estaca lateral subcortical sense fulles amb patró tallat. Febrer 2010..................... 48 Figura 34: empelt agafat de material semiendurit d’estaca lateral subcortical amb una fulla i patró tallat. Febrer 2010.......................................... 49 Figura 35: detall de l’emissió de brots del patró en les alzines empeltades. Novembre 2009................................................................................ 50 Figura 36: detall de l’emissió de brots del patró en les alzines empeltades. Novembre 2009................................................................................ 50 Figura 37: detall de l’emissió de brots del patró en les alzines empeltades. Novembre 2009................................................................................ 51 Figura 38: detall de l’emissió de brots del patró en les alzines empeltades. Novembre 2009................................................................................ 51 Figura 39: etapes del empelt de tocó de branca................................................. Annex II Figura 40: s’obri l’escorça del patró realitzant un tall en forma de T............... Annex II Figura 41: es rebaixa la pua per un sol costat amb l’empeltador...................... Annex II Figura 42: s’introdueix la pua en la incisió i es lliga fermament amb cinta elàstica.............................................................................................. Annex II Figura 43: es cobreix l’empelt amb una bossa de plàstic per a evitar que es deshidrate......................................................................................... Annex II Figura 44: etapes del empelt de gemma d’escudet............................................ Annex II Figura 45: s’obri l’escorça del patró realitzant un tall en forma de T............... Annex II Figura 46: es talla una gemma en forma d’escudet amb l’ajuda de l’empeltador..................................................................................... Annex II Figura 47: el tall ha de ser net, raó per la qual l’empeltador ha d’estar molt ben esmolat...................................................................................... Annex II Figura 48: s’introdueix suaument l’escudet amb l’ajuda de l’empeltador........ Annex II Figura 49: es lliga fermament amb cinta plàstica.............................................. Annex II Figura 50: empelt de gemma d’escudet realitzat............................................... Annex II Figura 51: gràfic d’empelt de gemma de xip..................................................... Annex II Quadres Quadre 1: resum dels empelts realitzats i resultats obtinguts........................... 49 Quadre 2: característiques de la fibra de coco utilitzada.................................. Annex II 7 1. INTRODUCCIÓ I OBJECTIUS Es realitza el present Treball de Fi de Carrera gràcies al conveni signat entre la Universitat Politècnica de València (UPV) i l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA). En el treball s’ha seguit la metodologia proposada per la UPV. Tots els experiments s’han realitzat en les instal·lacions del Centre de Protecció Vegetal i Biotecnologia de l’IVIA de Montcada (València), sota la direcció del tutor de la UPV Dr. Santiago Reyna Domenéch i el tutor de l’IVIA Dr. Leandro Peña García. 1.1. LA SURERA 1.1.1. Descripció La surera, Quercus suber L. pertany a la família de les Fagàcies. Es tracta d'un arbre de grandària mitjana, podent arribar a 20 o 25 m d'altura, i de copa àmplia, ovalada, irregular o asolejada. Les fulles són persistents (d’un a tres anys) de forma ovalada, amb vora una mica dentada o espinosa i dures, de 3 a 7 cm de longitud, de color verd llustrós en l’anvers i pèls grisencs en el revés. El pecíol mesura de 3 a 15 mm. El desenvolupament i creixement de les sureres és molt variat, depenent de les característiques de la zona on vegeta. Arriba a la seua maduresa sexual a partir dels 15 o 20 anys d'edat. Tronc gros, especialment en els exemplars vells aïllats que solen presentar una copa molt ampla, quasi hemisfèrica. El tronc té un color grisenc o ennegrit i freqüentment és tortuós. Branques grosses, rectes o horitzontals. La surera és un arbre longeu que pot alcanzar en ocasions fins a 500 anys de vida (López, 2004). 1.1.2. Floració És una planta monoica, amb flors masculines que apareixen en aments a l'extrem de les branques joves, i femenines, que apareixen solitàries o en menuts grups. La floració es produeix principalment d'abril a juny. El fruit és una gla castany vermellosa de grandària variable. Les glans no maduren al mateix temps, sinó de forma escalonada. La majoria es produeixen a l'octubre o novembre, però poden aparèixer de setembre a 14 manté sempre verda. Són simples, alternes, amb pecíol de fins a 1,5 cm o més curt, de color verd intens per l'anvers, on es perd el pèl, i cobertes d'un feltre grisenc a la cara inferior. Fan de 2 a 7 cm i la seva forma és molt variable (López, 2004). Actualment es considera l'existència d'una sola espècie amb dues subspècies clares, Quercus ilex L. subsp. ilex i Quercus ilex L. subsp. ballota (= Quercus rotundifolia Lam.). A les alzines (totes dues subspècies) poden veure's des de fulles senceres amb vora llisa fins a d'altres espinescents, però en gairebé tots els casos els nervis secundaris es ramifiquen i desdibuixen poc abans d'arribar a la vora foliar (Ruiz de la Torre, 2006). A causa del caràcter persistent de la fulla, l'aspecte d'aquestes formacions varia poc al llarg de l'any. A les alzines de zones temperades els brots de creixement anual s'emeten entre febrer i abril (Pulido, 2002), encara que es pot veure endarrerit un mes, de març a maig (Domínguez i Martínez, 2002). A continuació es produeix l'obertura dels catàfils, l'extensió de les fulles i l'accelerat desenvolupament longitudinal dels brots. Des que es detecta l'inflament, els catàfils es doblen apareixent les fulles que encara no han iniciat la seva expansió. L'allargament dels entrenusos i la maduració de les fulles succeeix ràpidament (Molinas i Caritat, 1989). La major part dels escleròfils perennes mediterranis fan a la tardor una segona activitat vegetativa quan les temperatures són favorables per al creixement i les pluges arriben al final de l'estiu. Aquest segon creixement no es produeix (o es redueix), si les temperatures disminueixen per sota de la temperatura llindar o si les precipitacions arriben al final de la tardor (Macchia et al., 1993). 1.2.2. Floració L'alzina i la surera són espècies monoiques. Ambdues són espècies alògames, la flor femenina pot ser fecundada per pol·len del mateix peu o d'un altre arbre proper. El desenvolupament de la flor masculina de l'alzina es produeix a partir del mes de març i es perllonga fins al mes d'abril (Domínguez i Martínez, 2002). Els aments masculins ja desenvolupats se situen a la base de les branques joves, en els brots de creixement anual. Quan la inflorescència finalitza el seu desenvolupament, les teques de les anteres comencen a obrir-se deixant lliure el pol·len i començant els processos de pol•linització. Les flors femenines comencen el seu desenvolupament posteriorment a les masculines, cap al mes d'abril (Vázquez, 1997). Les inflorescències femenines es situen a la zona mitjana o terminal de les branques joves i són fertilitzades 15 entre un i tres mesos després de la formació del brot anual (Pulido, 2002). Les flors femenines es troben receptives a partir del mes d'abril. L'òvul es troba madur i es produeix l'antesi de les flors femenines. Aleshores ja és possible la pol.linització anemòfila. Cicle de maduració del fruit: anual, que requereix únicament una temporada per completar el cicle reproductiu (Gómez-Casero et al., 2007). Després de la pol•linització primaveral, es produeix la germinació del pol·len i el creixement del tub pol·línic fins a la base de l'estil, on s'atura el seu creixement. Un o dos mesos més tard la flor femenina queda fecundada i a la tardor es produeix la maduració del fruit. Posteriorment, si l'òvul ha estat fecundat, es produeix el desenvolupament de l'embrió i el començament de la formació de la gla que finalitzarà al mes de novembre (Vázquez, 1997). Els fruits quallats es desenvolupen al llarg de l'estiu i principis de la tardor, patint considerables pèrdues abans de la dispersió, degudes a diferents causes d'avortament i a l'acció d'insectes perforadors dels fruits, com per exemple, larves de corcs i arnes (Pulido, 2002). Algunes espècies de rosegadors i aus de petita mida com els gaigs actuen com disseminadors en emmagatzemar les glans a una distància considerable de l'arbre productor (Pulido, 2002). La fructificació de l'alzina es produeix entre els mesos de setembre i octubre (Domínguez i Martínez, 2002). La germinació de les glans i l'emergència de plàntules ocorren a la primavera següent a la dispersió, existint una àmplia variabilitat fenològica en funció del clima (Pulido, 2002). 1.2.3. Hàbitat L’alzina es cria en els boscos escleròfils, en tot tipus de substrat, des del nivell de la mar fins a 1400 m, però en exemplars aïllats i arbustius pot ascendir en les solanes fins a prop dels 2000 m (López, 2004). Suporta precipitacions que van des de 300 mm anuals fins a 800 mm. Les precipitacions d'estiu van de 50 a 250 mm, les temperatures mitjanes de gener oscil·len entre -3º i 11ºC i les d'agost entre 14º i 28ºC, resistint temperatures més elevades (Serrada et al., 2008). 16 Quercus ilex L. subsp. ballota és menys exigent en humitat que Quercus ilex L. subsp. ilex, i s'adapta bé als ambients subcontinentals que caracteritzen el clima mediterrani del centre de la Península Ibèrica. Sota aquestes condicions manifesta un temperament ecològic d'una gran plasticitat, vitalitat i rusticitat, per la qual cosa mostra una bona capacitat d'adaptació a les condicions canviants i adverses del medi. Aquesta alzina és, a més, molt resistent a les accions humanes: podes, tales, foc, etc. Aquest taxó viu relativament bé en la major part de les grans conques interiors (Costa et al., 1997). Es pot dir que la surera és un fidel company de l'alzina a tot l'occident ibèric, sobretot en el Sud. En termes generals el suro dominarà en vaguades i ombrius un poc més humits (sempre que no hagen gelades freqüents), mentre que l'alzina abundarà més en vessants seques i solanes, en les zones més exposades. La menor resistència al fred i als contrastos tèrmics de la surera fa que deixe d'acompanyar l'alzina per sobre dels 800900 metres i que per sota d'aquesta altitud la seva presència en els alzinars vaja disminuint progressivament a mesura que s'avança cap a l'interior peninsular (Costa et al., 1997). Les alzines estan adaptades a un estrès climàtic que es concreta en fred hivernal, en una irregularitat en la distribució de les precipitacions, i en la coincidència del període de màxima sequera amb el de les temperatures més altes, durant el període estival (Costa et al., 1997). A més no existeix un període realment favorable: quan fa calor no hi ha aigua i quan plou pot fer massa fred. Així mateix, els intensos freds hivernals poden arribar a assolir una intensitat i una durada considerables en els altiplans de l'interior peninsular. La longevitat de l’alzina és molt elevada havent-se trobat alzines mil·lenàries i freqüentment alzines que superen els 800 anys (Jiménez et al., 1999). 1.2.4. Distribució L’alzina està distribuïda per tota la zona mediterrània (Aas i Riedmiller, 1991), des de la Península Ibèrica fins a Turquia i del Marroc a Tunísia. Apareix al Sud, Centre i Oest de la Península Ibèrica, quasi sense excepció. Espanya és el primer país en quan a extensió de domini de l’alzina es refereix, existint en quasi totes les províncies arribant a ocupar una superfície de 2.889.341 Ha, el 24,5% de l’ària arbrada del país (Moro, 1995; Montoya, 1988). 17 Es presenta abundantment en la zona centre i meridional de la Península Ibèrica (Extremadura, part de Salamanca i Huelva), escasseja en La Corunya, Lugo, Orense, Pontevedra, Astúries i Guipúscoa pel clima, i en València i Múrcia on ha estat pràcticament destrossada quedant xicotets carrascars i peus dispersos. No està present a les Illes Canàries (Mesón i Montoya, 1993). A les Balears està a les illes de Mallorca, Menorca i Eivissa (López, 2004). S’estén des de'l nivell de la mar (Andalusia, Santander) fins els 2000 metres (Serra Nevada) encara que els millors alzinars estan dels 200 als 800 metres d’altitud (Moro, 1995). És rara a les vessants del mar de les serres i serralades, i és pròpia de regions de clima continental o subcontinental. 1.2.5. Aprofitaments Les glans de l'alzina (especialment les de la Quercus ilex L. subsp. ballota) són les més dolces del gènere, per la qual cosa s'han emprat fins i tot en l'alimentació humana, barrejades amb el blat i altres grans per fabricar pa en anys d'escassetat. També es mengen torrades com les castanyes. La seva principal aplicació es dóna a Extremadura i Andalusia com a aliment del bestiar porcí, per al qual es sol explotar l'alzina en forma de bosc devesat en companyia de la surera, afavorint mitjançant ‘rozas’ i pasturatge la pastura i podant periòdicament per augmentar la producció de glans. L'escorça, especialment la dels exemplars joves, és de les més apreciades en les adoberies per curtir cuirs i, juntament amb les fulles i glans, s'ha emprat en forma de cocció, en medicina popular, per les seves propietats astringents: per tractar les diarrees, disenteria, etc. La fusta de les alzines és compacta, dura, pesada, de color marró clar o marróvermellós, difícil de treballar, es torça i s'esquerda a l'assecar-se i té mal acabat. Es fa servir en construcció en forma de pals i estaques, per eixos i rodes de carros, per eines de conreu i, per la seva gran resistència a la putrefacció, en construccions hidràuliques i en peces petites per a vaixells. És una excel·lent fusta per cremar i dóna un carbó de molt bona qualitat. Es creu generalment que els porcs alimentats amb gla d'alzina i amb castanyes donen els pernils de millor qualitat (López, 2004). 18 La tòfona és el fong fonamental dels alzinars calcaris respecte a la producció econòmica. En els alzinars silicis es poden trobar altres fongs com el xampinyó silvestre (Agaricus sp.), la gírgola de panical (Pleurotus eringii De Cand.), la cama-sec (Marasmius oreades Bolton), el parasol (Lepiota procera Scop.) i alguns Boletus (Montoya, 1988). Entre altres productes de recollida possible es troben els espàrrecs (Asparagus sp.) i en alguns alzinars calcaris els caragols. També tapereres (Capparis spinosa L.), margalló (Chamaerops humilis L.), espart (Lygeum spartum L.) i l’espígol (Lavandula sp.). Malgrat oferir tants productes és difícil que aquests es traduesquen en rendes per als propietaris (Montoya, 1988). 1.2.6. Estratègia adaptativa Els processos fisiològics d'aquestes espècies pretenen optimitzar els recursos hídrics i els nutrients. Un d'aquests processos és l'estratègia adaptativa de l'esclerofilia, que permet ajustar el període vegetatiu als moments més favorables del cicle climàtic anual. Durant aquests períodes s'emmagatzemen nutrients a les fulles que després la planta va consumint durant les estacions més desfavorables. Una altra característica de l'esclerofilia de les alzines és que les fulles presenten cutícules gruixudes per reduir les pèrdues d'aigua durant els períodes secs i calorosos. Els estomes es concentren en el revers de les fulles, de vegades en cavitats. Generalment solen presentar-se capes de pèls, escates o ceres que reflecteixen la llum solar reduint l'escalfament. A més ajuden a mantenir una capa d'aire saturat d'humitat en les proximitats de la superfície foliar que dificulta les pèrdues d'aigua. Totes aquestes estratègies fan que les fulles tinguen una baixa eficàcia fotosintètica, tot i tenir alts nivells de clorofil·la. Les gruixudes fulles escleròfiles de les alzines són relativament opaques, contenen aproximadament el doble de clorofil·la de la necessària i l'absorció clorofíl·lica es realitza per ambdues cares, sent la disposició espacial de les fulles aleatòria i no dística, com passa a moltes espècies caducifòlies. Les fulles d'una alzina poden tenir diferències a causa de la diferent radiació que reben, depenent de la seva posició al exterior o al interior de la copa. Les fulles externes de les alzines s'escalfen molt a l'estiu i llavors els estomes es mantenen tancats per reduir la transpiració. Generalment s'aprecia en aquestes fulles de la copa una marcada lobulació que ajuda a la seva refrigeració i facilita l'intercanvi de calor. També solen 19 tenir menor tamany que les fulles internes, que són més arrodonides, de vores senceres, i amb menor recobriment aïllant (Costa et al., 1997). Una altra adaptació és que l'eficàcia fotosintètica fluctua al llarg del dia. En les primeres hores, quan la calor encara no és excessiva, l'activitat fotosintètica és intensa i es registren màxims en l'absorció de CO2. Al migdia, la majoria dels estomes es tanquen per reduir al màxim les pèrdues d'aigua durant les hores més caloroses, amb la qual cosa la fotosíntesi disminueix molt. A la tarda, tot i que la calor segueix sent intensa, es produeix una certa recuperació en els nivells d'activitat metabòlica. La rendibilitat fotosintètica d'aquests sistemes és aproximadament la meitat que la d'un bosc caducifoli, encara que són capaços de suportar dilatats períodes de sequera, una extraordinària lluminositat, temperatures estivals elevades i forts freds hivernals i fins i tot gelades tardanes (Costa et al., 1997) . L'activitat metabòlica de les alzines es redueix de manera significativa per sota dels 10º C. L'alzina és especialment resistent, arribant a suportar freds superiors a -25º C sense presentar lesions (Costa et al., 1997). 1.3. PROPAGACIÓ VEGETATIVA: APLICACIONS Fins a fa relativament poc temps, per a la multiplicació a gran escala de plantes forestals solia utilitzar-se la propagació sexual, el que es portava a terme mitjançant la recol·lecció de llavors de progenitors prèviament seleccionats, l'establiment d'assajos de progenie i la instal·lació d'horts semilleros. Existien excepcions amb determinades espècies en les quals s'utilitzaven de manera habitual programes de propagació vegetativa, com en Salix, Populus, Cryptomeria i Eucalyptus (Bonga i Park, 2003). Malgrat això, la propagació a gran escala de les espècies forestals per via sexual presenta una sèrie de problemes com els relacionats amb els processos de floració, fructificació i l’anyeria, el que provoca que el rendiment no siga òptim en algunes espècies. Els programes de millora genètica d'espècies forestals basats en sistemes de regeneració via sexual requereixen molt temps, ja que posseeixen cicles biològics molt llargs. Amb la propagació asexual o vegetativa es genera, a partir d'una planta donant (ortet), un individu genèticament idèntic al progenitor (ramet). D’aquesta manera s’obtenen plantes genèticament homogènies evitant la segregació de caràcters genètics pròpia de la multiplicació sexual. Per altra banda, si s’utilitza material vegetal adult per 20 a propagar s’evita el període de juvenilitat ja que s’obtenen plantes amb característiques adultes. Aquest sistema de regeneració és especialment apreciable quan es tracta d'aplicar programes de millora en espècies forestals, ja que es redueixen considerablement el temps per a obtenir resultats. Amb la propagació vegetativa s'aconsegueix una gran uniformitat de la massa vegetal, el que és especialment important en silvicultura, ja que permet simplificar la futura gestió de les plantes. A més, pot afavorir altres aspectes implicats en la consecució de les accions de millora, com acceleració de la maduresa de les plantes, avanç de la floració, etc. (Park et al., 1998). La propagació vegetativa és molt útil en dos àmbits bàsics: conservació i producció. D'una banda s'utilitza per a la conservació de genotips d’interès en bancs clonals, arboretums i en crioconservació, el que permet que estiguen disponibles en un futur i es puguen realitzar avaluacions genètiques dels materials de partida. D’altra banda, permet traslladar i mantenir les plantes en àrees controlades per a poder realitzar estudis i plans de millora accelerats. La propagació asexual permet avaluar genèticament les plantes d'interès i estudiar efectes del genotip, ambient, interaccions entre ells, estudis de variabilitat, etc. En relació a la producció, existeixen una sèrie d'aplicacions operatives, com l'establiment d'horts ‘semilleros’ per a la producció de llavor selecta, augment d'aquesta producció per a consumir llavor, plantacions amb propàguls vegetatius, etc. Aquesta pràctica posseeix una sèrie d'avantatges: ofereix la possibilitat d'introduir ràpidament clons adequats a noves condicions ambientals, objectius productius o altres variables; a més, permet el maneig de la diversitat en les plantacions clonals (Bonga i Park, 2003). Per a emprendre programes de millora genètica forestal, s'ha de disposar d'un mètode de regeneració clonal efectiu. Les tècniques tradicionals de propagació vegetativa més utilitzades han estat, a més de l’arrelament d’estaquetes, els empelts. En general, aquests mètodes funcionen bé quan la planta donadora és jove, sent més difícil quan es tracta de propagar individus adults, fins i tot impossible en moltes espècies, sent especialment recalcitrants les coníferes (Hernández et al., 2003). 1.4. L’EMPELT 1.4.1. Definició 21 Empeltar és l’art d'ajuntar entre si dues porcions de teixit vegetal viu de tal manera que creixquen i es desenvolupen com una sola planta. Qualsevol tècnica que aconsegueisca aquesta finalitat pot considerar-se com un mètode d’empelt (Hartmann i Kester, 1987). 1.4.2. Seqüència d’esdeveniments succeïts durant la cicatrització de la unió entre teixits empeltats (Hartmann i Kester, 1987). 1. El teixit acabat de tallar de la varietat, amb capacitat meristemàtica, es col·loca en contacte íntim amb el teixit acabat de tallar del patró, de manera que les dues regions cambials romanguen en contacte íntim. Les condicions de temperatura i humitat han d’estimular l’activitat de creixement en les cèl·lules en contacte. 2. Les capes externes de cèl·lules de la regió cambial de la varietat i del patró produeixen cèl·lules de parènquima que s’entremesclen i entrellacen formant el callus d’unió. 3. Algunes cèl·lules del callus de nova formació es diferencien en cèl·lules cambials. 4. Les noves cèl·lules cambials produeixen nou teixit vascular, xilema cap al interior i floema cap al exterior, establint així la connexió vascular entre varietat i patró. 1.5. REVISSIÓ BIBLIOGRÀFICA 1.5.1. Orígens de l’empelt Els orígens de l’empelt es troben en l’antiguitat. Existeixen proves que l’art d’empeltar fou conegut pels xinesos des de 1000 anys abans de Crist. En els seus escrits, Aristòtils (384-322 a. Crist), tracta els empelts amb bastants detalls. Durant l’Imperi Romà l’empelt va ser molt popular i als escrits de l’època es descriuen els mètodes d’empelt amb gran precisió. L’apòstol Pau, en l’epístola als romans (11: 17-24) parla de l’empelt entre oliveres bones i oliveres bordes (Hartmann i Kester, 1987). En el període del Renaixement (1350-1600) es presentà un gran interès per les pràctiques de l’empelt. El nom ‘Paradise’, que es refereix a un parc o jardí persa, s’aplicà a patrons de pomera enanitzant a finals del segle XV (Hartmann i Kester, 22 1987). Als jardins europeus s’importà un gran nombre de plantes estrangeres i es varen mantenir mitjançant l’empelt. En el segle XVI, els empelts de fenedura i de llengüeta eren d’ús habitual i es va comprendre que s’havia de fer coincidir les capes de càmbium, malgrat que no s’entenia ni apreciava la naturalesa d’aquest teixit. Els empeltadors no trobaven una bona cera d’empeltar, utilitzant per a cobrir els empelts una mescla d’argila banyada amb fem animal. Als inicis del segle XVIII Stephen Hales estudià la circulació de la saba. Duhamel en la mateixa època estudià la cicatrització de les ferides i la unió d’empelts llenyosos. En el segle XIX, Thouin (Thouin, 1821) va descriure 119 mètodes d’empeltar. Liberty Hyde Bailey en The Nursery Book (Bailey, 1891) descrigué i il·lustrà els mètodes d’empelt de pua i de gemma utilitzats en l’època. Els mètodes que s’utilitzen en l’actualitat difereixen molt poc dels descrits per Bailey. Un any després Vöchting (Vöchting, 1892) continua els treballs de Duhamel sobre anatomia de la unió de l’empelt. 1.5.2. Estat de l’art en empelts de quercínies En primer lloc s’ha revisat tota la bibliografia disponible per tal de ficar al dia quines experiències s’han realitzat, de quina manera i amb quins resultats. Si la literatura sobre experiències en l’empelt d’arbres forestals es summament limitada, les experiències realitzades amb l’empelt de surera són summament escasses. Durant aquesta revisió s’ha trobat casos i experiències d’empelts que es consideren com a curiositats i no com a articles científics pel fet que aquestes no han estat repetides. El mètode científic implica la repetició dels resultats per a poder validarlos. Seguint aquest criteri es diferencia la bibliografia existent d’empelt de Quercínies en dos grups: curiositats i articles científics-tècnics. A) Curiositats En la meitat del segle XIX es va fer un intent en França d’empeltar surera sobre altres espècies de roures. Es van tallar troncs d’altres espècies de Quercus prop de la terra en la primavera, i un any després, en març, quan dels tronc s’havien desenvolupat i lignificat suficientment les brotacions, foren empeltades amb material vegetal de surera. La zona d’unió fou coberta amb cera d’empeltar i soterrada sota un muntó de fulles. A finals de juliol les sureres havien crescut molt alcanzant una longitud de 76 cm, algunes 23 inclòs 127 cm. Però molts empelts no prengueren i altres pararen prompte el creixement (Mirov i Cumming, 1945). Lamey (Lamey, 1893) menciona similars experiments realitzats a Espanya i Portugal amb resultats igualment insatisfactoris, però malauradament no es parà a discutir sobre les possibles causes. La descripció dels empelts és massa somera i no sembla massa real, però que la surera fou empeltada realment en altres roures queda pales a la literatura. Hi ha anotacions que indiquen que la surera s’empeltà de gemma satisfactòriament sobre l’alzina (Kern, 1927-28). Probablement aquesta és la primera cita d’empelt de surera sobre alzina. Malauradament no s’expliquen detalls ni de l’empelt ni de l’època. Fedorov (Fedorov, 1935) informa que en el jardí botànic de Crimea (Ucrània) hi havia surera empeltada sobre Quercus pubescens Willd. almenys en l’any 1835. També cita experiments recents russos on s’empelta surera sobre Quercus castaneifolia C.A.Mey., Quercus iberica i Quercus sessiliflora Salisb. amb empelt de llengua en ranura i empelt de gemma. Els fracassos foren nombrosos i s’associaren al fet que els peus tenien una arrel xicoteta i aquesta esgotà les reserves. L’empelt de fenedura plena simple fou realitzat satisfactòriament en maig. Probablement la millor informació d’empelt de surera en Rússia fou feta per Schmidt (Schmidt, 1934), que empeltà en 1929 surera sobre arbres de dos anys d’edat de Quercus castaneifolia C.A.Mey. amb un percentatge d’èxit del 60%. Els millors resultats, és a dir, percentatges d’èxit del 100%, foren obtinguts empeltant varetes de surera sobre brots de tocó. A la fi del primer estiu les brotacions dels empelts de surera mesuraven 17 cm. D’aquests experiments es pot concloure que la surera potser empeltada en moltes espècies de roure. Pravdin (Pravdin, 1933) empeltà satisfactòriament surera sobre Quercus pubescens Willd. i Quercus sessilifolia Salisb. en Rússia. Els empelts foren fets a principis de maig. S’incrustaren varetes de surera entre la fusta i l’escorça i es cobriren els empelts amb cera d’empeltar. Tingué èxit en el 20% dels empelts realitzats. El primer experiment d’empelt de surera publicat als EE.UU. es el de Mirov N.T. i Cumming W.C., en l’any 1945, i es dugué a terme amb plàntules de glans germinades en hivernacle en Berkeley (Califòrnia) i amb arbres adults en el camp de Placerville (Califòrnia). S’empeltà surera per incrustació sobre 6 espècies diferents de roures americans amb percentatges de prenement des de el 70 fins al 0% quan s’utilitzà 30 Març 2009 2.2. MATERIAL VEGETAL DE SURERA UTILITZAT PER A EMPELTAR S’ha utilitzat material vegetal de surera de dues procedències diferents: A) Material vegetal de la surera de la rocalla d’espècies autòctones valencianes de l’IVIA de Montcada, València. Aquest material és adult i està endurit. La surera té aproximadament 30 anys d’edat. 31 Figura 8: imatge de la surera de la col·lecció d’espècies autòctones valencianes de l’IVIA. Gener 2010 B) Material vegetal provinent de les glans cedides pel Banc de Llavors. Aquest material és juvenil i ha seguit el procés descrit en l’apartat B del paràgraf de preparació dels patrons. 2.3. EXPERIMENT I: SURERA ADULTA S’utilitzaren patrons sembrats al novembre de 2006 en dues safates de PE d’alvèols al viver de l’Escola d’Enginyeria de Forests de la UPV, cedits al febrer de 2008 pel professor Santiago Reyna. Es trasplantaren 10 alzines de grandària homogènia al març de 2008, amb 16 mesos d’edat, i es col·locaren en el recinte de malla de l’IVIA. Sota aquestes condicions, les alzines brotaren al poc de ser trasplantades. Els testos utilitzats eren de 32 PE negre de 3,5 L de volum, de dimensions 22,8x16,5x8 cm i s’utilitzà el substrat preparat. El 9 d’abril de 2008 es va procedir a empeltar 10 alzines amb material adult de Quercus suber L. provinent d’una surera de la rocalla d’espècies autòctones valencianes de l’IVIA de Montcada. S’empeltaren 5 plantes d’escudet i les altres 5 de xip a raó d’un empelt / patró. Els patrons estaven en creixement actiu. Passats 21 dies, es va procedir a retirar la cinta elàstica dels empelts i semblaven tenir bon aspecte les gemmes empeltades. Tots els empelts es lligaren amb cinta elàstica d’empeltar de polietilè transparent, marca ‘Cintas Borrull’. Figura 9: imatge del material utilitzat per a empeltar: cinta elàstica, empeltador i tisores de podar. 2.4. EXPERIMENT II: CINTA ELÀSTICA Es plantejà l’experiment següent amb la finalitat de determinar quin és el temps que és necessari que romanga la cinta elàstica per a assegurar una correcta fusió i cicatrització de l’empelt de surera sobre alzina. 33 S’utilitzaren patrons provinents del viver de l’Escola, sembrats al novembre de 2006 en caixoneres de PE d’alvèols, traslladades a l’IVIA i col·locades en un recinte de malla. Se’n trasplanten 6 alzines a testos llargs i rodons de 3,5 L de volum, de dimensions 22,8x16,5x8 cm, trasplantades a l’abril de 2007 i traslladades a un hivernacle multitúnel. S’utilitzà el substrat preparat. La humitat relativa a l’interior fluctuà entre 60 i 90%. En aquestes condicions les alzines brotaren ràpidament. Hartmann i Kester (1987) proposa realitzar els empelts susceptibles d’assecar-se a l’interior d’un hivernacle o un recinte amb HR major que en l’exterior. S’utilitzaren gemmes de surera juvenil de 8 mesos d’edat provinent de les glans cedides pel Banc de Llavors i sembrades en les instal·lacions de l’IVIA en novembre de 2007. Al juliol de 2008 s’empeltaren 6 alzines de 20 mesos d’edat amb gemmes de surera, a raó de 3 gemmes d’escudet en cada alzina a diferents altures de la tija. En total es realitzaren 18 empelts de gemma d’escudet. La cinta elàstica es tallà als 40, 60 i 90 dies d’haver realitzat l’empelt. Figura 10: imatge d’alzina empeltada amb 3 gemmes d’escudet a diferents altures de la tija. Juliol 2008 34 2.5. EXPERIMENT III: HIVERNACLE Al febrer de 2008 es trasplantaren 28 Quercus ilex L. de 15 mesos d’edat procedents del viver de l’Escola. Es ficaren en hivernacle multitúnel en testos de 3,5 L de volum, de dimensions 22,8x16,5x8 cm, i s’utilitzà el substrat preparat. S’utilitzaren gemmes i estaques de surera juvenil de 10 mesos d’edat provinents del material cedit pel Banc de Llavors i sembrat a les instal·lacions de l’IVIA al novembre de 2007. Al setembre de 2008 s’empeltaren les 28 alzines de 22 mesos amb surera juvenil de 10 mesos d’edat provinent de les caixoneres sembrades en el recinte de malla antitrips. Les alzines es trobaven en activitat vegetativa. Tipus d’empelts que es realitzaren: - Empelts de gemma d’escudet: 5 - Empelts de gemma de xip: 5 - Empelts de tocó de branca: 3 amb bossa i dues fulles, i 3 sense bossa ni fulla. - Empelts de pua en cadira: 3 amb bossa i dues fulles, i 3 sense bossa ni fulla. - Empelts de fenedura plena simple: 3 en bossa i dues fulles, i 3 sense bossa ni fulla. En total es realitzaren 28 empelts. Es tallà la cinta elàstica als 90 dies. 2.6. EXPERIMENT IV: MARÇ EN EXTERIOR S’utilitzaren patrons de Quercus ilex L. provinents de les glans sembrades a l’IVIA. Al març de 2009 s’empeltaren 4 caixoneres de Quercus ilex L de 16 mesos d’edat, a raó de 30 alzines en cada caixonera. El material de surera utilitzat fou juvenil, de 16 mesos d’edat, provinent de les glans cedides pel Banc de Llavors. Tot es realitzà al recinte de malla. Els empelts que es realitzaren eren: - 30 de gemma de xip - 30 de gemma d’escudet 35 - 30 de pua en cadira embossat amb una fulla - 30 de pua de fenedura plena simple embossat amb una fulla L’empelt es realitzà aproximadament a 8 cm des del coll de les arrels. Es lligà amb cinta elàstica. Al dia següent s’observà condensació d’aigua a l’interior de les bosses. Als 30 dies des de l’empelt s’obrigué un xicotet forat en un lateral de les bosses per tal que baixara la humitat relativa i anara acostumant-se l’empelt a condicions ambientals exteriors. Passats 50 dies s’obri un segon forat en un altre extrem de la bossa i s’aprofita per a llevar la competència del peu en tots els empelts. Als 70 dies de l’empelt s’obrigué la bossa totalment per la part superior. Als 90 dies de l’empelt es llevà la bossa i es tallà la cinta elàstica dels empelts. Figura 11: caixonera de Quercus ilex L. empeltada d’escudet. Març 2009 36 Figura 12: caixonera de Quercus ilex L. empeltada de xip. Març de 2009 Figura 13: caixonera empeltada de fenedura plena simple embossat amb una fulla. Març 2009 37 Figura 14: vista des de dalt de la caixonera empeltada de fenedura plena simple embossat amb una fulla. Març 2009 Figura 15: caixonera empeltada de pua en cadira embossat amb una fulla. Març 2009 38 Figura 16: detall d’empelt de fenedura plena simple embossat amb una fulla. S’aprecia la bossa tancada i la condensació. Març 2009 Figura 17: obertura realitzada en la bossa passats 30 dies des de l’empelt. Abril 2009 39 Figura 18: obertura del segon forat realitzat en la bossa passats 50 dies des de l’empelt. Juny 2009 Figura 19: obertura superior de la bossa passats 70 dies des de l’empelt. Juliol 2009 46 - empelt d’escudet: han agafat dues gemmes. Èxit: 20%. - empelt de xip: han agafat dues gemmes. Èxit: 20%. - empelt de tocó de branca: ha agafat un empelt dels tres embossats. Èxit: 33% dels empelts embossats i 0% dels no embossats. - empelt de pua en cadira: han agafat els tres embossats i un sense bossa. Èxit: 100% dels empelts embossats i 33% dels no embossats. - empelt de fenedura plena simple: han prengut els 3 embossats i un sense bossa. Èxit: 100% dels empelts embossats i 33% dels no embossats. Als 4 mesos es trasplanten els empelts agafats a un test llarg i rodó. Els testos són de polietilè de 3,5 L de volum, de dimensions 22,8x16,5x8 cm. Els resultats mostren que la millor metodologia per a realitzar l’empelt és l’empelt de pua en cadira amb dues fulles embossat i l’empelt de fenedura plena simple amb dues fulles embossat, utilitzant com a peu plançons juvenils de glans germinades i com a varietat material juvenil. S’han fet empelts amb fulla en la varietat seguint les recomanacions de Stoddard i McCully (1980), que indica que les fulles en la varietat exerceixen un fort estímul per a induir la diferenciació de teixit vascular a través de les àrees de contacte de l’empelt. Es creu que les fulles es comporten com activadores del fluix de saba entre varietat i patró en augmentar la transpiració en la varietat, activant d’aquesta manera la formació de cèl·lules de parènquima. Es determina que dintre de l’hivernacle s’obtenen resultats millors, potser per l’augment de la HR o potser per la major activitat vegetativa en disposar de calefacció. Es determina setembre com un bon mes per a empeltar dins d’hivernacle utilitzant patrons de 22 mesos d’edat i gemmes juvenils de 10 mesos d’edat. Es confirma que la cinta elàstica de polietilè s’ha de tallar als 90 dies de realitzat l’empelt. 47 Figura 24: detall de la zona d’unió de la surera amb l’alzina en un empelt de pua en cadira (esquerra) i planta sencera d’empelt de gemma de xip (dreta). Novembre 2009 Figura 25: planta sencera d’empelt de gemma d’escudet (esquerra) i conjunt de plantes obtingudes (dreta). Novembre 2009 48 Figura 26: planta sencera d’empelt de pua de cadira (esquerra) i detall d’empelt de pua de fenedura plena simple (dreta). Novembre 2009 Figura 27: detall de l’empelt de gemma d’escudet . Novembre 2009 49 3.4. EXPERIMENT IV: MARÇ EN EXTERIOR Es realitza l’experiment següent per a confirmar els resultats obtinguts en l’experiment anterior, ja que -encara que vàlids-, el nombre d’empelts realitzats es considera molt reduït. El recompte dels empelts agafats es realitza passats 4 mesos des de l’empelt. Resultats obtinguts (consultar resum en Quadre 1): - Cadira embossat amb una fulla: 14 agafats. Èxit del 46%. - Fenedura plena simple embossat amb una fulla: 19 agafats. Èxit del 63%. - Empelt de xip: 4 agafats. Èxit del 13%. - Empelt d’escudet: 2 agafats. Èxit del 6%. Als 6 mesos es trasplanten els empelts agafats a un test llarg i rodó. Els testos són de 3,5 L de volum, de dimensions 22,8x16,5x8 cm, de polietilè i amb el fons de reixeta. Es tornen a repetir els millors percentatges d’èxit en els empelts de pua en cadira embossat amb una fulla i de fenedura plena simple embossat amb una fulla. La metodologia de l’empelt de gemma, tant d’escudet com de xip, sembla no ser la més adient per a empeltar surera sobre alzina sota les condicions esmenades. Març sembla ser un bon mes per a realitzar empelts en ambient exterior, tal com indica M. Azzena (1992) en els empelts de surera sobre surera de 6 anys plantada en terra (Azzena i Falqui, 1992). En aquest cas es creu que s’ha millorat la metodologia, ja que empeltar sobre patrons arrelats en terra pot ocasionar fallades a l’hora de realitzar el trasplantament a la ubicació definitiva de la planta empeltada. Empeltar sobre plantes en tests facilita el transport i la plantació de les plantes empeltades a la ubicació definitiva, reduint la possible mortaldat ocasionada pel trasplantament. Es confirmen en condicions ambientals exteriors els resultats obtinguts en hivernacle. La metodologia que millors resultats ofereix per a realitzar l’empelt de surera sobre alzina és fenedura plena simple embossat amb fulles i pua en cadira embossat amb fulles. Empeltar amb una fulla sembla que augmenta el percentatge d’èxit, tal com recomana Stoddard i McCully (1980). 50 Figura 28: detall de l’empelt de fenedura plena simple amb una ala despresa (esquerra) i detall de l’empelt de pua en cadira (dreta). Novembre 2009 Figura 29: detall d’empelt de fenedura plena simple ben cicatritzat. Desembre 2009 51 3.5. EXPERIMENT V: SETEMBRE EN EXTERIOR En aquest experiment es prova una altra època diferent, tal com aconsella Maria Isabel Carrasquinho de Freitas (2002), en els empelts realitzats de surera sobre surera al setembre, utilitzant el tipus d’empelt de gemma. Es fa recompte dels empelts passats 120 dies. No ha agafat cap empelt de cap tipus. Els resultats indiquen que setembre no és la millor època per a empeltar alzina sobre surera en condicions ambientals exteriors. En comparació amb els resultats obtinguts en l’experiment anterior, s’observa una reducció dràstica del percentatge d’èxit en tots els tipus d’empelts realitzats. En haver-se realitzat l’empelt al setembre, la reducció d’hores de llum (fotoperíode) sumat al descens de les temperatures ocasionen un descens considerable en l’activitat vegetativa dels patrons, els quals no es trobaven com col·loquialment s’anomena ‘amb saba’. Aquesta potser la raó principal dels resultats obtinguts. Com a conclusió d’aquest experiment es pot afirmar que és necessari que el patró continga saba per a realitzar aquests tipus d’empelts. Setembre no pareix ser un bon mes per a empeltar seguint la metodologia esmenada en condicions ambientals exteriors. Figura 30: detall d’empelt de fenedura plena simple totalment sec. Novembre 2009 52 Figura 31: vista general dels empelts fallats per falta de saba. Gener 2009 3.6. EXPERIMENT VI: NOVEMBRE EN HIVERNACLE En aquest experiment es busca conèixer quin és el factor determinant per a aconseguir que agafen els empelts: l’època d’empelt o l’activitat vegetativa del patró. Per aquesta raó es realitzen empelts al novembre, però dintre d’hivernacle utilitzant patrons amb saba. S’utilitza dos tipus de material vegetal com a varietat: semiendurit i tendre verd. Es fa recompte dels empelts agafats passats 100 dies des de l’empelt. Resultats (consultar resum en Quadre 1): - 3 empelts de tocó en branca de material semiendurit juvenil sense bossa i sense fulla. Es fan 2 empelts/peu. No n’agafa cap - 3 empelts de tocó en branca de material semiendurit juvenil en bossa i sense fulla. Es fan 2 empelts/peu. N’agafa un. - 3 empelts d’estaca lateral subcortical de material tendre juvenil en bossa i amb fulles. Es fan 2 empelts/peu. No n’agafa cap. 53 - 1 empelt d’estaca lateral subcortical de material semiendurit juvenil en bossa i amb fulles. Es fan 2 empelts/peu. N’agafen dos. Els empelts embossats conserven bon aspecte passats 60 dies des de l’empelt. Això s’atribueix al fet que en estar embossats la humitat relativa dintre de la bossa és molt alta pròxima a la saturació, el que evita que s’assequen com ho fan els empelts que no estan embossats. Malgrat aquest fet, això no vol dir que hagen agafat, ja que molts d’aquests, una vegada retirada la bossa es van assecar ràpidament. Es conclou que el material vegetal tendre i verd no dona bons resultats per a ser empeltat com a varietat. D’aquest experiment es confirma que és possible realitzar empelts al novembre si aquests es realitzen en hivernacle amb calefacció i, per tant, els patrons tenen saba. Figura 32: detall d’empelt de material semiendurit d’estaca lateral subcortical sense fulles amb patró tallat. Febrer 2010 54 . Figura 33: empelt agafat de material semiendurit d’estaca lateral subcortical amb una fulla i patró tallat. Febrer 2010 AFEGIR QUADRE 1 ACÍ Quadre 1: resum dels empelts realitzats i resultats obtinguts 3.7. CURES POSTERIORS O OPERACIONS DE LES PLANTES EMPELTADES Una volta s’han obtingut plantes empeltades de surera sobre alzina cal dur a terme una sèrie d’operacions durant els primers anys. - Llevar tota la competència originada pels freqüents rebrots del patró. La finalitat és canalitzar tota la força a la porció empeltada. 55 Figura 34: detall de l’emissió de brots del patró en les alzines empeltades. Novembre 2009 Figura 35: detall de l’emissió de brots del patró en les alzines empeltades. Novembre 2009 62 IFAPA (Instituto de Investigación y Formación Agraria y Pesquera) (2006). I Seminario y I Jornada de la Seca de la encina y del alcornoque. “La seca”, un reto a la investigación. Junta de Andalucía (eds). Institut CMC (Instituto del Corcho, la Madera y el Carbón Vegetal) (2006). El alcornoque. Folletos Divulgativos. Junta de Extremadura. www.iprocor.org. Consultat en novembre de 2009. Jiménez, P.; Agúndez, D.; Alía, R.; Gil, L. (1999). Genetic variation in central and marginal populations of Quercus suber L. Silvae Genetica 48:278-284. Kern, E.E. (1927-1928). Cork oak. Leningrad Bul. Appl. Bot. 18:455-518. Lamey, A. (1893). Le chene liege, sa culture et son exploitation. Berger-Levrault et Cie, Paris. 289 pp. Lopes, T.P.; Parker, J.S. (2000). Genetic diversity in Quercus suber: refugia and recolonisation. World Cork Congress 2000. Lisboa, Portugal. López de Heredia, U.; Gil, L. (2006). La diversidad en las especies forestales: un cambio de escala. El ejemplo del alcornoque. Ecosistemas, 2006/2:1-9. López González, G. (2004). Guía de los árboles y arbustos de la Península Ibérica y Baleares. Madrid: Ediciones Mundi-Prensa. Macchia, F.; Cavallaro, V.; Forte, L. (1993). La relación entre el clima, el ciclo ontogenético y la distribución de Quercus ilex L. Congreso Forestal Español. Lourizán. Tomo I: 271276. MAPA (2004). Anuario de estadística agroalimentaria. Selvicultura. Parte Cuarta. Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación. España. Mesón, M.; Montoya, M. (1993). Selvicultura Mediterránea. Ediciones MundiPrensa. Madrid. 63 Mirov, N.T.; Cumming, W.C. (1945). Propagation of Cork Oak by Grafting. Journal of Forestry 43, 8: 589-591. Moiteiro, C.; Justino, F.; Tavares, R.; Marcelo-Curto, M.J.; Florencio, M.H.; Nascimento, M.S.J.; Pedro, M..; Cerqueira, F.; Pinto, M.M.M. (2001). Synthetic secofriedelane and friedelane derivatives as inhibitors of human lymphocyte proliferation and growth of human cancer cell lines in vitro. Journal of Natural Products, 64:1273-1277. Molinas, M.; Caritat, A. (1989). Aportaciones al crecimiento longitudinal del alcornoque. Options Méditerranéennes - Série Séminaires, nº 3: 69-72. Montoya Oliver, J.M. (1988). Encinas y Encinares. Ediciones Mundi-Prensa. Madrid. Moro, R. (1995). Guía de los árboles de España. Ediciones Omega. Barcelona, 407pp. Natividade, V. (1950). Subericultura. Lisboa: Ministtrio da Agricultura, Pescas e Alimentaçao. Direçao General das Florestas. Paixao Correia, C. A. (1981). Aspectos suberícolas a investigaçao ao serviço de uma subericultura renovada. Comunicación presentada en el coloquio en la Estaçao Forestal Nacional, Portugal. Pardos, M.; Ruíz del Castillo, J.; Cañellas, I.; Monteros, G. (2005). Ecophysiology of natural regeneration of forest stands in Spain. Ecophysiology: from genes to ecosystems (eds. I Aranda, MT Cervera, M. Fernández, M Pardos). Investigación Agraria: Sistemas y Recursos Forestales. Fuera de Serie. Diciembre 2005. Park, Y.S.; Barrett, J.D.; Bonga, J.M. (1998). Application of somatic embryogenesis in highvalue clonal forestry: deployment, genetic control, and stability of cryopreserved clones. In Vitro Cell Dev. Biol.-Plant 34:231-239. 64 Pérez-Marqués, F.; Pérez-González, M.C. (1996). El alcornoque y el corcho. Asociación Cultural “Vicente Rollano” (ed). Badajoz. Petrov, M. (2007). Quercus suber L. and possibilities for improving cork quality. Nauka za Gorata 44, 3:31-37. Pravdin, L.F. (1933). Growing cork oak in U.S.S.R. Sovet Bot., Nos. 3-4, pp. 229256. Pulido, F. J. (2002). Biología reproductiva y conservación: el caso de la regeneración de los bosques templados y subtropicales de robles (Quercus spp.). Revista Chilena de Historia Natural, 75: 5-15. Ruiz de la Torre, J. (2006). Flora Mayor. Ministerio de Medio Ambiente. Parques Nacionales. Madrid. Santamour, F. S.; Jr.; Demuth, P. (1981). Variation in cambial peroxidase isozymes in Quercus species, provenances, and progenies. U.S. National Arboretum, USDA, SEA, Washington, D.C. 20002 Santamour, F. S.; Jr. (1983). Cambial peroxidase patterns in Quercus related to taxonomic classification and graft compatibility. Bulletin of the Torrey Botanical Club 110, 3: 280-286. Schmidt, B.E. (1934). Contribution to the propagation of cork oak by grafting. Sovet Bot., No. 2, pp.53-61. Serrada, R.; Montero, G., Reque, J.A. (2008). Compendio de Selvicultura Aplicada en España. Ed. INIA-Fundación Conde del Valle de Salazar. 1178 pp. Stoddard, F.L.; McCully, M.E. (1980). Effects of excision og stock and scion organs on the formation on the graft union in coleus: a histological study. Bot. Gaz. 141: 401-402. 65 Thouin, A. (1821). Monographie des greffess, ou description technique. In Royal Hort. Soc. Library. London. Tuset, J.J. (2010). Investigador de l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA). Montcada (València). Vázquez, F. (1997). Fenofases florales en Quercus rotundifolia Lam. II Congreso Forestal Español. Pamplona, 23-27 de junio. Tomo 1: 139-144. Verdaguer, D.; Molinas, M. (1989). El desarrollo del embrión durante la maduración y genninación de la bellota. Scientia Gerundensis 15: 31-39. Verdaguer, D.; Molinas, M. (1992). Anatomía y caracterización dels sitema radicular del alcornoque. Laboratori del Suro. Universitat de Girona. Vöchting, H. (1892). Veber transplantation am pflanzenköper. WWF/Adena (2009). Corcho__amenazado_español.pdf. Informe sobre el estado del corcho. wwf.es/quehacemos/bosques/publicaciones/. Consultat en gener de 2010. 66 ANNEXOS ANNEX I: COMPOSICIÓ DE LA SOLUCIÓ NUTRITIVA La solució nutritiva utilitzada es subministra per fertirrigació mitjançant la utilització d’una bomba manomètrica amb injecció al 1% de cada dipòsit de la solució mare, preparada en dos dipòsits de 20 L d’aigua. - Dipòsit 1: conté 230 g de fosfat monoamònic. - Dipòsit 2: conté: 130 g de nitrat potàsic. 2500 g de nitrat càlcic. 36 g de quelat de ferro. 1 L de solució de micro-elements Librel. 67 ANNEX II: TIPUS D’EMPELTS REALITZATS S’ha utilitzat la terminologia i els gràfics proposats per Hartmann i Kester (1987). Empelts de pua Empelt de tocó de branca Figura 38: etapes del empelt de tocó de branca Es recomana que la pua tinga un any d’edat, continga 2 o 3 gemmes i tinga uns 7 cm de llargària. Es realitza sobre el patró un tall inclinat que talle la fusta (B). S’hi insereix la pua (A) procurant que quede en contacte el càmbium del patró amb el de la varietat (C i D). Es lliga amb cinta elàstica. S’aconsella encerar la ferida € i la punta de la pua per a evitar la dessecació o utilitzar pues amb gemma terminal. No es deslliga fins que les gemmes de la pua hagen brotat. En cas de deslligar massa prompte, el teixit de la unió és massa tendre i es corre el risc que s’asseque. Empelt d’estaca lateral subcortical En primer lloc es fa un tall en forma de T en una zona llisa de l'escorça del patró amb el ganivet d'empeltar, aproximadament a 8 cm d’altura des del coll de les arrels. Amb molta cura es desenganxa l'escorça com si s'obrira una finestra. Es rebaixa la pua 68 que es vol empeltar per un sol costat en semi-bisell. S’introdueix pel costat bisellat sota l'escorça del patró. Seguidament es ferma ben fort l’empelt amb cinta elàstica. Si la pua té fulles, és necessari cobrir l'empelt amb una bossa de plàstic durant diverses setmanes, perquè no es deshidrate. Una altra circumstància a tenir en compte és que el patró ha de contenir saba per a poder desprendre l'escorça amb facilitat. Després de brotar la gemma de l´estaca cal tallar la part superior del patró, a fi que tota la saba vaja a l´empelt i cresca vigorós. Figura 39: s’obri l’escorça del patró realitzant un tall en forma de T. 69 Figura 40: es rebaixa la pua per un sol costat amb l’empeltador. Figura 41: s’introdueix la pua en la incisió i es lliga fermament amb cinta elàstica. 70 Figura 42: es cobreix l’empelt amb una bossa de plàstic per a evitar que es deshidrate. Empelt de fenedura plena simple Aquest tipus d’empelt és el més recomanable quan l’estaca i el patró tenen diàmetres similars, entre 0,5 i 1,5 cm. Es talla el patró transversalment a l’altura desitjada i es realitza un tall al llarg pel centre. L’estaca ha de tenir almenys un any, la mateixa mida que el patró i dues gemmes o més. Es talla un bisell a l’estaca per dos costats i s’introdueix en el tall del patró de tal manera que els càmbiums queden en contacte. Es lliga amb cinta elàstica. No es deslliga fins que les gemmes de l’estaca hagen brotat. Si la pua té fulles, és necessari cobrir l'empelt amb una bossa de plàstic durant diverses setmanes perquè no es deshidrate. Empelt de pua en cadira Es tracta d’un tipus d’empelt molt paregut a l’empelt de fenedura plena simple, però varia en el fet que el bisell es fa en el patró i el tall en l’estaca. D’aquesta manera 71 és el patró el que s’introdueix en l’obertura de l’estaca intentant que els càmbiums queden en contacte. L’estaca ha de tenir almenys un any, la mateixa grandària que el patró i dues gemmes o més. Es lliga amb cinta elàstica. Si la pua té fulles, és necessari cobrir l'empelt amb una bossa de plàstic durant diverses setmanes perquè no es deshidrate. Empelts de gemma Empelt d’escudet Figura 43: etapes del empelt de gemma d’escudet En primer lloc es talla amb l’empeltador l'escorça del patró en una zona llisa i sense gemmes, fent un tall horitzontal i un altre de vertical que va des del tall horitzontal cap avall diversos centímetres, en forma de T. A continuació es despega l´escorça d’ambdós costats com si obrírem una finestra. Seguidament, agafem la branca de la varietat a empeltar i amb l’empeltador tallem l'escorça en forma d’escudet. A continuació agafem l´escudet pel pecíol i l’introduïm dins la finestreta oberta del patró. Una vegada introduït, hem d'encaixar-lo perfectament dins l'obertura del patró, procurant que la part superior de l´escudet contacte amb el tall horitzontal del patró. Finalment es lliga l'empelt amb cinta plàstica elàstica.