La naturalesa de la tàctica esportiva: aproximacions a la seva mesura

167 ALOMA L’ esport modern i la recerca en activitat física i esport han rescatat l’ancestral concepte de tàctica per explicar la naturalesa del comportament individual i col·lectiu en un terreny de joc. Més enllà de l’esport, el concepte de tàctica apareix en els àmbits bèl·lic i empresarial amb connotacions ben properes a l’ús que es fa del concepte en el món de l’esport (Riera, 2005). Les habilitats de col·laboració i d’oposició al front i en la negociació han estat abastament estudiades i referenciades en l’univers del que anomenem tàctica. Actualment, i potser per la infl uència social de l’esport amb la complicitat dels mass La naturalesa de la tàctica esportiva: aproximacions a la seva mesura Bernat Buscà1 - Joan Riera2 - Lluís Garcia Sevilla3 La tàctica esportiva, la relació de l’esportista amb els altres esportistes de l’entorn o les aptituds interactives dels individus fent esport centren la refl exió del present article. S’aprofundeix en el marc de referència i en la visió de diversos autors del fenomen tàctic a l’esport. S’aporta una anàlisi etimològica dels termes vinculats i es revisen les principals propostes que s’han utilitzat per mesurar les aptituds tàctiques i cognitives a l’esport. Finalment, s’apunten algunes línies de recerca futura centrades en la utilització de les noves tecnologies. Paraules clau: tàctica, cognició, intel·ligència, habilitats interactives, psicologia 1 Grup de Recerca Interdisciplinari en Control Motor, Educació i Esport. Universitat Ramon Llull. Barcelona 2 Departament de Ciències Socials. Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya. Barcelona 3 Unitat de Psicologia Mèdica. Facultat de Medicina. Universitat Autònoma de Barcelona La naturalesa de la tàctica esportiva: aproximacions a la seva mesura 168 ALOMA media, s’empra el concepte de tàctica en altres àmbits de la vida dels individus. És freqüent sentir-lo associat en les relacions de parella, en les relacions comercials, en la política, ... Sempre associat en aquelles situacions on les relacions amb altres persones s’esdevé un factor clau per a l’èxit. El Diccionari de la llengua catalana l’associa a l’ordre, a “l’art de fer moure tropes o vaixells en un combat o en la presència immediata de l’enemic i al camí més o menys hàbil, expedients que hom adopta, per a arribar a un cert resultat i a la persona que és destra en les operacions de les petites unitats de combat.” (IEC, 2007). Al Gran diccionari de la llengua catalana es pot trobar l’origen etimològic de la paraula tàctica. El mot prové del grec taktikós, -é, -ón que signifi ca “ser capaç d’ordenar; apropiat per a ordenar”. En una de les defi nicions, es refereix a “conjunt de principis i regles que orienten la conducció de les operacions militars al camp de batalla, amb exclusió de tot el que sigui propi de l’estratègia o la logística”. Aquesta distinció entre tàctica i estratègia queda explícita a la defi nició lingüística del terme. En el món de l’esport, el terme també ha estat utilitzat referint-se a conceptes diversos o, millor dit, s’han emparat termes diferents per expressar conceptes molt propers. Tal com s’ha pogut observar a la defi nició lingüística del terme, és el cas de l’estratègia. Diferenciar tàctica i estratègia ha estat ocupació de diversos teòrics de l’activitat física i l’esport i no sempre s’han perfi lat els conceptes de la mateixa manera. Si en la paraula tàctica es podien trobar connotacions bèl·liques, a la d’estratègia les trobem indiscutiblement. Tornant a l’etimologia, estratègia prové del mot grec ΣΤΡΑΤΗΓΙΚΗΣ conformat per “stratos”, que signifi ca exèrcit i per “agein” que signifi ca conductor o guia. Després d’un primer i simple estudi etimològic dels termes, sembla evident que existeixen deferències entre els termes i que caldria trobar-los els usos adequats. En aquesta empresa, diversos autors (Matveev, 1977, Konzag, 1984; Weineck, 1988; Hernández, 1990; Riera, 1995, 1997, 1999, 2001, 2005; Espar, 1996) s’han ocupat d’aportar els matisos necessaris per comprendre millor la seva naturalesa, per aproximar-se a la seva mesura i per apuntar les traces metodològiques per millorar les habilitats d’aquest tipus. En l’univers de la tàctica, la percepció, i aquí juguen un paper molt important els sentits, està considerada com el primer graó en l’acte tàctic (Mahlo, 1981; Roca, 1998, Solà, 2004; Buscà. 2005a). Sembla evident que en la formulació, el desenvolupament i l’execució d’habilitats tàctiques i estratègiques hi ha una presa de decisions cognitiva i que aquest punt podria ser poc discutible, però... ¿la presa de Jaume Bantulà i Janot - Agnès Colomer i Alsina - Joan Ortí i Ferreres 169 ALOMA decisions és a priori o a posteriori?, és un acte conscient o inconscient?, sempre el porta a terme l’esportista o l’entrenador hi té alguna cosa a veure?, es pot mesurar i avaluar?, es pot aprendre i entrenar?, mitjançant quins recursos i metodologies? Gilovich (1984, citat per Ruiz i Arruza, 2005) apuntava que l’àmbit esportiu era un bon camp per a l’estudi i la recerca del procés de presa de decisions. Decidir la millor opció és l’objecte clau de la tàctica i l’estratègia. La transcendència de la presa de decisions, en determinades circumstàncies, posa en relleu la necessitat de cercar els indicis que permetin errar el mínim. L’anàlisi de la transcendència obliga a parar atenció en els agents implicats en les accions d’un individu a l’esport. Una acció o comportament determinat en el terreny de joc pot tenir una repercussió en el que la fa, també sobre un company o un oponent i, en darrera instància, la pot tenir sobre el grup sencer, tant de companys com d’oponents. Sembla que aquest no és un fet trivial. La gestió de la complexitat d’una acció en funció del nombre d’agents que hi participen serà un factor determinant per comprendre la naturalesa de la tàctica i l’estratègia. Un dels altres factors clau per comprendre la naturalesa de tàctica i estratègia a l’esport és el factor temps. Roca (1998), en la línia d’altres autors, apuntava que a part de la necessitat ajustativa de què fer, a l’esport és determinant el paràmetre distintiu de saber quan fer-ho. Efectivament, l’ajustament temporal de les accions en el temps, juntament amb l’elecció de la resposta cognitiva més adequada per a cada situació de joc, és sinònim d’efi càcia tàctica. Quan les decisions sobre què fer es prenen a priori i condicionen el comportament grupal en relació amb les normes del joc i les que s’estableixen dins el grup, s’acosta el terreny de l’estratègia i l’entrenador també té alguna cosa a dir-hi. Tàctica, estratègia, cognició, intel·ligència, ajustament, efi càcia... formen un univers de conceptes propers a la naturalesa que es pretén explicar. S’intentaran apuntar algunes respostes conceptuals, desvetllar la recerca en el camp de la seva mesura i aportar algunes línies d’investigació futura. Què entenem per tàctica a l’esport? Des del 1970 fi ns avui, són diversos els autors que s’han ocupat de defi nir el concepte de tàctica. Matveev (1977) deia que la tàctica és l’art de conduir una lluita esportiva. Des d’un punt de vista individual o col·lectiu, la tàctica engloba un conjunt de recursos posats en joc per un individu o grup per tal d’assolir l’objectiu. Konzag (1984) defi nia La naturalesa de la tàctica esportiva: aproximacions a la seva mesura 170 ALOMA la tàctica com el conjunt de normes i comportaments individuals que serveixen per optimitzar els recursos condicionals, motors i psicològics a la competició tenint-ne en compte totes les circumstàncies, ja siguin internes o externes. Weineck (1988) entén la tàctica com “el comportament racional, controlat per la capacitat de l’esportista en relació amb el seu oponent, i el control sobre l’entorn en una competició individual o d’equip”. Weineck apunta aspectes clau per entendre el concepte de tàctica: esportista, relació, oponent i entorn. A l’entorn esportiu, a més del medi i els objectes, hi ha persones amb qui l’esportista s’ha de relacionar (companys i/o oponents). De manera voluntària o involuntària, en nombrosos casos l’esportista intenta incidir en altres persones per assolir els mateixos objectius i els altres fan el mateix amb ell. En conseqüència, és necessari aprendre habilitats de relació amb els companys, com passar, col·laborar, ajudar, cobrir, comunicar-se, etc. D’altres vegades, però, els interessos de l’esportista no coincideixen amb els d’altres esportistes (oponents) i és necessari que aprengui a lluitar, defensar, atacar, bloquejar, enganyar, driblar, etc. La pràctica esportiva requereix de l’aprenentatge d’habilitats de relació personal. Mentre que les activitats de col·laboració impliquen relacions el més regulars i predictibles possibles per tal d’assolir efi càcia collectiva, les activitats d’oposició impliquen una gran variabilitat ja que l’oponent intenta crear situacions variables i imprevisibles per poder assolir objectius contraposats. Una col·locadora de voleibol entrena moltes hores amb les atacants del seu equip per tal que la passada de col·locació sigui el més regular i precisa possible; mentre que l’atacant entrena moltes hores per ser capaç de dominar els recursos per oferir la màxima variabilitat i sorpresa al bloqueig i la defensa contràries. En aquest mateix cas, la passada de col·locació podria tenir una component de regularitat respecte als companys, i una component de variabilitat en l’intent d’ocultar fi ns al darrer instant la zona de destinació de la passada als bloquejadors contraris (Buscà, 2005b). Les habilitats tàctiques utilitzen instruments que faciliten les relacions personals. En esports de col·laboració, els instruments serveixen per relacionar-se i assolir un objectiu comú. Un testimoni de relleus és un clar exemple d’instrument cooperatiu. En els esports d’oposició, el guants de boxa, el fl oret de l’esgrima o la pilota de tennis són instruments que utilitzen els esportistes per relacionar-se amb els seus Jaume Bantulà i Janot - Agnès Colomer i Alsina - Joan Ortí i Ferreres 171 ALOMA oponents. En un intent d’aclarir la funció d’un element esportiu clau com la pilota, Riera (1995) diferencia la funció d’instrument tècnic que desenvolupa en un tir lliure de bàsquet, i la funció d’instrument tàctic que desenvolupa en un partit de tennis. Què entenem per estratègia esportiva? L’univers de l’esport i de l’activitat física ha elaborat pautes, codis, normes, reglaments i lleis per garantir la igualtat, la justícia i la convivència entre practicants. Tota activitat esportiva implica el coneixement i l’adopció d’un reglament que regula l’activitat i l’assumpció de les decisions d’àrbitres i jutges que s’encarreguen que aquest s’acompleixi. El reglament esportiu especifi ca els objectius de la competició i regula la manera en què es poden assolir; també regula les característiques que ha de tenir el medi, els objectes, els instruments i les relacions que estableixen els practicants. L’esportista ha d’aprendre i dominar habilitats per obtenir el màxim profi t del reglament per poder assolir l’objectiu. El jugador de bàsquet decideix allargar la possessió de la pilota, si el seu equip està guanyant, perquè coneix el reglament que li permet disposar d’un temps per culminar l’atac i l’esgotament d’aquest restarà opcions d’anotació a l’oponent. En futbol es pot defensar utilitzant la norma del fora de joc i en voleibol es pot demanar un temps mort per tallar l’encadenament de punts. El coneixement de les normes és essencial en tota pràctica esportiva i l’aplicació d’aquestes en benefi ci propi es denomina habilitats estratègiques. En les habilitats estratègiques l’esportista actua en funció de la globalitat d’aspectes: medis, objectes, esportistes i normes. Segons l’objectiu que sigui: guanyar, superar l’oponent o passar a la següent eliminatòria, les estratègies per afrontar la cursa o el partit corresponent poden ser molt diferents. Per altres motius, l’estratègia s’associa a la preparació de la competició i afecta l’aprofi tament de totes les habilitats per assolir l’objectiu principal. En conseqüència, les habilitats estratègiques inclouen les habilitats tàctiques i també s’han d’aprendre i d’entrenar fi ns que l’esportista aconsegueixi aprofi tar les normes a favor seu. Àrbitres i jutges intenten que les normes de l’esport afectin tots els esportistes de forma igualitària, encara que en molts casos és molt difícil garantir una imparcialitat, és a dir, una regularitat normativa. D’altra banda, els esportistes i els entrenadors poden crear normes i pautes La naturalesa de la tàctica esportiva: aproximacions a la seva mesura 172 ALOMA que regulin el seu comportament i les relacions entre companys amb la fi nalitat d’augmentar les possibilitats d’assolir els objectius plantejats. Un esportista pot decidir que és preferible no passar la pilota a un company en una situació determinada o que li convé una targeta que comporti una sanció per poder participar en partits determinats d’un torneig. Els membres d’un equip i/o l’entrenador poden acordar com han d’actuar en una jugada assajada o bé com donar resposta collectiva a una actuació de l’oponent. Per tant, les pautes acordades entre esportistes i entrenadors només afecten cada esportista o equip, amb la qual cosa es manifesta una gran variabilitat normativa. Des d’un enfocament funcional, es poden considerar els àrbitres i els jutges com a instruments estratègics dels quals l’esportista es pot servir per a assolir els objectius. Facilitar la seva tasca perquè avaluïn correctament la conducta de l’esportista i perquè sancionin correctament l’adversari poden ser habilitats estratègiques. L’esportista pot reclamar, remarcar, exagerar o dissimular una acció, etc. És convenient diferenciar el fet d’estar atent a la situació de companys i oponents com ho requereixen les habilitats tàctiques, i el fet d’utilitzar l’àrbitre i el públic adequadament per assolir un objectiu estratègic: sancionar l’agressor o invalidar una jugada. Què entenem per intel·ligència esportiva? De la defi nició de tàctica dels diversos autors revisats, se’n pot intuir una relació més o menys estreta amb la capacitat de pensar, la capacitat de raonar, d’establir connexions intel·lectives entre els diversos elements de l’entorn per oferir respostes adequades als problemes que la mateixa pràctica planteja. En un article d’Aloma a l’any 2005, es feia una revisió més o menys extensa del constructe d’intel·ligència esportiva (Buscà, 2005a). Allí s’apuntava el fet que, des que Thorpe i West (1969) parlen de certa relació entre les aptituds intel·lectuals i l’activitat esportiva en l’encertada idea del “sentit del joc”, diversos autors (Cratty, 1973; Starkes i Deakin, 1984; Garland i Barry, 1990; Thomas, French y Gallagher, 1988; Allard i altres, 1993; Williams i altres, 1994; Williams i Davids, 1995; Roca, 1998; Papanikolaou, 2000; Solà, 2004) han treballat a la recerca de les singularitats i les característiques específi ques de la capacitat de pensar durant l’activitat esportiva. En les conclusions del mateix article (Buscà, 2005a), s’estructurava el concepte d’intel·ligència esportiva com la capacitat d’avaluar l’efecte de les infl uències del medi en les accions esportives, la capacitat d’interpretar Jaume Bantulà i Janot - Agnès Colomer i Alsina - Joan Ortí i Ferreres 173 ALOMA les forces que intervenen en un gest esportiu i patrons de moviment, la capacitat d’interpretar trajectòries, girs i efectes d’objectes mòbils, la capacitat per avaluar l’efi càcia dels objectes i instruments esportius en relació amb l’objectiu, la capacitat d’entendre i de memoritzar situacions de joc i la capacitat de prendre la decisió més efectiva en una situació de joc per assolir l’objectiu. Com podem mesurar les aptituds tàctiques a l’esport? Mesurar i avaluar les aptituds tàctiques dels individus fent esport no és una empresa fàcil. En primer lloc, perquè no es tracta únicament d’un factor de caràcter físic, psicològic o sociològic, sinó d’una complexa amalgama multifactorial en què algunes característiques físiques i psicològiques i determinats patrons relacionals poden afavorir la resolució de problemes de tipus tàctic. En el camp de l’activitat física i l’esport són molts i diversos els tests utilitzats per entrenadors i educadors físics per avaluar la capacitat d’oferir respostes correctes a problemes esportius més o menys complexos. Generalment, es parla de tests coordinatius quan aquests plantegen problemes amb objectes sense un desplaçament signifi catiu del centre de gravetat i es parla de tests d’agilitat quan aquests plantegen problemes amb objectes i obstacles amb un desplaçament signifi catiu del centre de gravetat. En els esports d’equip, es plantegen diverses situacions de joc en què els individus han d’assolir l’objectiu (fer gol, fer punt, fer cistella) i s’estandarditzen una sèrie de procediments mitjançant els quals l’individu té més possibilitats d’assolir aquest objectiu. D’aquest plantejament de situacions de joc s’anomenen tests tècnics i tests tàctics i en ells s’han de resoldre situacions individuals amb objectes, estructures amb companys i estructures més complexes amb oponents en les diverses situacions de joc de les disciplines esportives i tenint en compte el que permet el reglament de cadascuna d’elles. D’entre aquestes eines de mesura, es poden diferenciar situacions in vitro i situacions in vivo en funció de la proximitat amb la realitat competitiva (Blázquez, 1990). El rendiment en els tests amb implicació motora permet diagnosticar les habilitats bàsiques, tècniques i tàctiques amb certa precisió, però no expliquen el perquè d’aquest rendiment ni esdevenen eines de mesura amb un gran poder predictiu. El fet que un individu sigui capaç de solucionar efi caçment una situació de joc amb oposició simple pot La naturalesa de la tàctica esportiva: aproximacions a la seva mesura 174 ALOMA explicar-se per diversos factors; se suggereixen factors com la velocitat de reacció, la força explosiva màxima d’arrencada, la talla, la potència de salt, la potència de xut, la capacitat de superació de l’estrès de la situació, la capacitat d’entendre la situació o la capacitat de donar una resposta cognitiva encertada al problema. Probablement, els entrenadors i els mateixos jugadors no descartarien cap d’aquestes aptituds com a factors incidents sobre l’efi càcia fi nal. La mesura i avaluació dels factors antropomètrics, mecànics i físics és coneguda i acceptada en l’àmbit de l’activitat física i l’entrenament esportiu. També s’utilitzen tests de coordinacions i habilitats específi - ques per avaluar aptituds tan discutides com la coordinació dinàmica general o l’agilitat. En aquesta dinàmica, el camp de l’activitat física i l’esport no es troben tan còmodes en l’abordatge de l’avaluació de les aptituds psicològiques com, per exemple, les cognitives, i aquest fet pot explicar-se, en part, per la manca d’implicació motora en l’eina de mesura. Precisament, aquesta implicació motora és l’element que no permet aïllar la variable cognitiva implicada en la solució de la situació esportiva a la pràctica. Quan l’estudi de les diferències individuals té per objectiu l’avaluació de constants factorials que siguin capaces de contribuir en l’explicació de la realitat conductual dels individus, quasi sempre multifactorial, no es vol menysprear la incidència de la resta de factors ni el valor de l’avaluació de la pròpia realitat. Simplement es volen aportar eines vàlides i fi ables que puguin explicar el comportament i el grau d’incidència d’aquests factors. En aquest mateix sentit, són especialment reveladores les conclusions que treu Solà (1998) en un estudi de la incidència de la formació cognitiva en el rendiment pràctic en situacions de bloqueig de bàsquet. L’autor sosté que “jugar és també una conducta entenimentada i intel·ligent i que pot arribar a expressions molt complexes” (p.41). Però, a més, posa de manifest que “saber jugar pot requerir una activitat cognoscitiva prèvia a l’acció i que aquesta activitat cognoscitiva és similar a la que s’adquireix quan s’estudien matèries de sabers referencials o quan es realitzen activitats de planifi cació de futures accions, com per exemple la resolució de problemes” (p.41). Sobre la implicació motora en la solució cognitiva d’una tasca o situació, apareix el dilema de la connexió entre la intenció i l’acció. Aquest dilema pretén explicar les connexions que hi ha entre la intenció d’ac- Jaume Bantulà i Janot - Agnès Colomer i Alsina - Joan Ortí i Ferreres 175 ALOMA ció i l’acció motriu en si mateixa i aquesta explicació rau en la participació de processos cognitius. Davids i Button (2000) argumenten que es necessita una aproximació integrada per explicar la intencionalitat com un dels més importants constructes dels sistemes de moviment. Defensen que una aproximació oberta dels sistemes dinàmics treballa vers l’objectiu d’integrar el comportament dels sistemes cognitius i de moviment, encara que aquest fet difi culti l’explicació d’una causalitat entre el coneixement i les aptituds cognitives i el rendiment de l’acció. En una línia semblant, Temprado i Laurent (2000) sostenen que la intenció sempre es refereix a un procés purament psicologicocognitiu i com una propietat necessària per al control conscient de la conducta. Aquests autors assumeixen que els objectius intencionals es poden utilitzar per controlar la coordinació dels moviments i desenvolupen un marc de treball teòric per entendre la relació entre la intenció i l’acció. Davids i Button (2000) estimen que l’aproximació d’un sistema dinàmic no lineal de la coordinació dels moviments pot ser particularment útil per ajudar a entendre com la intenció, i més generalment la cognició, contribueixen en el control de l’acció. Els autors suggereixen que la intenció resideix en l’autoorganització dinàmica del comportament, formant una part indissociable del sistema, tant com un sistema de conducció autònom ontològicament diferent i prescriptiu. La comprensió de la realitat sota el paraigua dels sistemes dinàmics pot ser tan útil com complexa. En aquest sentit, una aproximació a la mesura d’un constructe podria ajudar a aclarir-lo millor i situar-lo dins l’univers sistèmic de l’home en la seva dimensió esportiva des d’un punt de vista més hol·lístic del que, tradicionalment, l’ésser humà ha mirat el món de l’esport. A partir dels anys 90, el món de l’esport es comença a preocupar de la mesura de les aptituds cognitives. L’estudi de les estratègies cognitives centra part de la producció científi ca pel que fa a la creació d’instruments de mesura de les aptituds cognitives a l’esport (Mahoney, Gabriel i Perkins, 1987; Cooley, 1987; Evans i Madden, 1993; Man, Stuchliova i Kindlmann, 1995). En el camp de l’educació física i de l’entrenament esportiu, s’han desenvolupat eines per avaluar les implicacions cognitives de la pràctica esportiva de forma global i en situacions parcials. La utilització La naturalesa de la tàctica esportiva: aproximacions a la seva mesura 182 ALOMA Buscà, B. (2005b). Disseny d’un test per avaluar les aptituds cognitives a l’esport. TACE. Tesi doctoral no publicada. Barcelona: Universitat de Barcelona. Cheng Y. , Zhao, J. (1999). The intelligence of chinese badminton players and its infl uence on their development. Sports Cience (Beijing). 19, 5. 80-83. Collins, D.R., Hodges, P.B. (1978). A comprehensive Guide to Sports Skills Tests and Measurement. Springfi eld: Charles Thomas Editor. Cooley, E. J. (1987). A process study of cognitions during competition [Abstract]. Proceedings of the association for the Advencement of Applied Sport Psychology annual conference (p. 43) Newport Beach, CA. Cratty, B. J. (1973). Intellectual attributes and sports performance. 3rd International Congress of Sports Psychology (25-29 juny 1973), Madrid. Davids, K.; Button, Ch. (2000). The cognition-Dynamics Interface and Performance in Sport. International Journal of Sport Psychology, 31, 515-521. Deeny, S.P., Hillman, C.H., Janelle, C.M., & Hatfi eld, B.D. (2003). Cortico-cortical communication and superior performance in skilled marksmen: An EEG Coherente Análisis. Journal of Sport and Exercise Psychology. 25, 188-204. Espar, F. (1997). El concepte de tàctica individual en els esports col·lectius. Apunts Educació Física i Esports. 51, 16-22. Evans, L.; Madden, C (1993). Strategies related to performance in sport. Proceedings of the Eight World Congress of Sport Psychology (pp. 348-351). Lisboa. Portugal. French, E., Slatler, E. (1949). Study of skill tests in badminton for college women. Reserach Quarterly. 20, 257-272. French, K., Nevett, M., Spurgeon, J., Graham, K.; Rink, J., McPherson, S. (1996). Knowledge Representation and Problem Solution in Expert and Novice Youth Baseball Players. Reserach Quarterly for Exercise and Sport, 67, 4, 386-395. Friedman, E.D. (1989) A Summary of Research on Movement Education, Personality and Intelligence of Young Children. A H. Herbert (ed.). Physical Education and Evaluation. Proceedings of the International Council on Health, Physical Education and Recreation. 22th World Congress. Kiel. República Federal Alemanya. (23-27 juliol). Garland D.J.; Barry, J.R. (1990). Sport Expertise: The cognitive advantage. Perceptual and Motor skills, 70, 1299-1314. Geron, E. (1979). Sport Guiftedness (in gymnastics) and Intelligence in Jaume Bantulà i Janot - Agnès Colomer i Alsina - Joan Ortí i Ferreres 183 ALOMA children. International Journal of Sport Psychology, 10, 18-30. Hernandez, J., Trullols, M. (1987). Relación entre la condición física, el coefi ciente de inteligencia, sexo y edad cronológica en individuos disminuidos psíquicos. Apunts de medicina de l’esport. 24, 17-24. Institut d’Estudis Catalans, (2007). Diccionari de la Llengua Catalana [en línia] Accessible a http://dlc.iec.cat/ (Consulta 19-08-07) Juncà, A., Martínez, R., Vila, R. (2001). Identifi cació dels trets personals que afavoreixen el rendiment en activitats d’oposició. (memòria de postgrau no publicada). Barcelona: INEFC Barcelona. Kerr, J. (1978). Personality, intelligence and the performance of ball skills. British-journal-of-physical-education. 9,6, 167-168. Knapp, B. (1963). Skill in sport. The attainment of profi ciency. Londres. Routledge. Konzag, I. (1992). Actividad cognitiva y formación del jugador. RED. Revista de entrenamiento deportivo. 6 (6),13-25. Kovac, M., Strel, J. (2000). The relation between intelligence and latent motor space. KniSI, 6(1-2), 37-46. Mahlo, F. (1981). La acción táctica en el juego. La Habana: Pueblo y Educación. Mahoney, M.J.; Gabriel, T.J.; Perkins, T. S. (1987). Psychological skills and exceptional athletic performance. The Sport Psychologist, 1, 181199. Man, F.; Stuchilkova, I.; Kindlmann, P. (1995). Trait-state, Anxiety, worry, emotionally and self confi dence in top-level soccer players. The Sport Psychologist, 9, 212-224. Matveev, L. (1977). Periodización del Entrenamiento Deportivo. Madrid: INEF de Madrid. McPherson, S. (1999). Expert-Novice Differences in Performance Skills and Problem Representations of Youth and Adults during Tennis Competition. Reserach Quarterly for Exercise and Sport, 70, 3, 233-251. Morales, J. (2004). Relació entre el desenvolupament motor i el desenvolupament intel·lectual. Un estudi empíric. Apunts d’Educació Física. 3, 34-41. Papanikolaou, Z.K. (2000). The athletic intelligence. International Jounal of Physical Education. 1, 37, 24-28. Real Academia Española de la Lengua, (2007). Diccionario de la Lengua Española [en línia] Accessible a http://www.rae.es (Consulta 19-08-07) Riera, J. (1995). Estrategia, tàctica i tècnica esportiva. Apunts. Educación física y esports, 39, 45 - 56. La naturalesa de la tàctica esportiva: aproximacions a la seva mesura 184 ALOMA Riera, J. (1997). Acerca del deporte y del deportista. Revista de psicología del deporte, 11, 127-136. Riera, J. (2000). Habilidades, competencias y aptitudes deportivas. Actas del VI Congreso Nacional de Psicología del Deporte. Las Palmas de Gran Canaria, 187-197. Riera, J. (2001). Habilitats esportives, habilitats humanes. Apunts d’educació Física, 64, 46-53. Riera, J. (2005). Habilidades en el deporte. Barcelona: Inde. Roca, J. (1998). L’ajust temporal: Criteri d’execució distintiu de la intel·ligència esportiva. Apunts d’educació Física, 53, 10-17. Ruiz, L.M., Arruza, J. (2006). Proceso de toma de decisiones en el deporte. Barcelona: Paidós. Seifriz, J.J; Duda, J.L.; Chi, L. (1992). The relationship of perceived mottivational climate to intrinsic motivation and beliefs about sucess in basketball. Journal of Sport & Exercise Psychology. 14, 375-391. Singer, R. (1986). El aprendizaje de las acciones motrices en el deporte. Barcelona: Hispano Europea. Solà, J. (1998). Formació cognoscitiva i rendiment tàctic. Apunts d’educació física, 53, 33-41. Solà, J. (2004). Tàctica, tècnica, i estratègia. Un enfocament funcional. Tesi doctoral no publicada. Universitat Autònoma de Barcelona. Starkes, J.L.; Deakin, J (1984). Perception in sport: a cognitive aproach to skilled performance. A W. F. Straub i J. M. Williams (eds), Cognitive sport psychology. (115-128), Nova York: Lansing. Tamorri, S. (2006). Neurociencias y deporte. Barcelona: Paidotribo. Temprado, J.J.; Laurent, M. (2000). Cognition in Action: A Dynamical Approach to Intentional Control of coordination. International Journal of Sport Psychology, 31, 522-529. Thomas, J.R.; French, K.E.; Thomas, K.T.; Gallagher, J.D. (1988). Children’s knowledge development and sport performance. A F. Smoll, M. Ash i R. Magill (eds.), Children in sport. Campaign:Human Kinetics. Thorpe, J.; West, Ch. (1969) Game Sense and Intelligence. Perceptual and Motor Skills. 29, 326-339. Timmer, K.L. (1965). A Tennis Skill Test to Determine Accuracy in Playing Ability (tesina de màster). Springfi eld: Springfi els College. Volke, H.-J., Dettmar, P., Richter, P., Rudolf, M., Buhss, U. (2002) OnCoupling and Off-Coupling of Neocortical Areas in Chess Experts and Novices as Revealed by Evoked EEG Coherence Measures and FactorBased Topological Analysis - A Pilot Study. Journal of Psychophysiology, 16, 1, 23-36. Jaume Bantulà i Janot - Agnès Colomer i Alsina - Joan Ortí i Ferreres 185 ALOMA Ward, P.; Williams, M. (2003) Perceptual and Cognitive Skill Development in Soccer: The Multidimensional Nature of Expert Performance. Journal of Sport and Exercise Psychology, 25, 93-111. Weineck, J. (1988). Entrenamiento óptimo. Barcelona: Hispano Europea. Williams, A.M.; Davids, K.; Burwitz, L.; Williams, J.G. (1994). Visual search strategies in experienced an inexperienced soccer players. Research Quarterly for Exercise and Sport, 65, 127-135. Williams, M.; Davids, K. (1995). Declarative knowledge in sport: A By-Product of Experience or a Characteristic of Expertise?. Journal of Sport and Exercise Psychology, 17, 259-275. ABSTRACT La táctica deportiva, la relación del deportista con otros deportistas del entorno o las aptitudes interactivas de los individuos que hacen deporte centran la refl exión del presente artículo. Se profundiza en el marco de referencia y en la visión de diversos autores del fenómeno táctico en el deporte. Se aporta un análisis etimológico de los términos vinculados a él y se revisan las principales propuestas que se han utilizado para medir las aptitudes tácticas y cognitivas en el deporte. Finalmente, se apuntan algunas líneas de investigación futura centradas en la utilización de las nuevas tecnologías. Sports tactics, the athlete’s relationship with other athletes around, or the individual’s interaction skills while doing sport are the focus of attention of this article. There is a deeper vision of the framework of reference and of different authors’ viewpoints about the tactical phenomenon in sport. The authors contribute with an etymological analysis of related words, and review the main proposals used to measure tactical and cognitive skills in sport. Finally, some future research lines are presented, focusing on the use of new technologies. La tactique sportive, la relation du sportif avec les autres sportifs de l’entourage ou les aptitudes interactives des individus faisant du sport centrent la réfl exion de cet article. On approfondit dans le cadre de La naturalesa de la tàctica esportiva: aproximacions a la seva mesura 186 ALOMA référence et dans la vision de plusieurs auteurs du phénomène tactique dans le sport. On apporte une analyse étymologique des termes attachés à ce phénomène et on révise les principales propositions qui ont été utilisées pour mesurer les aptitudes tactiques et cognitives dans le sport. Finalement, on indique quelques lignes de recherche future centrées sur l’utilisation des nouvelles technologies. Autorització de reimpressió al Dr. Bernat Buscà, Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna. Universitat Ramon Llull. Barcelona. Císter, 34 08022 Barcelona. E-mail: [email protected]