Els "Palatia" Septimans : indicis de l'organització terriorial andalusina al nord dels Pirineus

1Aquest article és fruit d’una estada de recerca al Centre d’Études Supérieures de Civilisation Médiévale de Poitiers propiciada per la concessió d’una beca per a la recerca fora de Catalunya atorgada per la Generalitat de Catalunya. Volem agrair als professors Ramon Martí (Universitat Autònoma de Barcelona) i Philippe Sénac (Université de Toulouse-Le Mirail) les seves atencions i observacions durant la redacció d’aquest treball. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM) 37/1, enero-junio de 2007 pp. 1-26 ISSN 0066-5061 ELS PALATIA SEPTIMANS: INDICIS DE L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL ANDALUSINA AL NORD DELS PIRINEUS1 “PALATIA” IN SEPTIMANIA: SIGNS OF AL-ANDALUS TERRITORIAL ORGANISATION AT THE NORTH OF THE PYRENEES JORDI GIBERT REBULL Universitat Autònoma de Barcelona Resum: La presència de l’estat andalusí en terres septimanes ha estat, salvant comptades ocasions, tradicionalment negligida per la historiografia. En aquest text, tot aplicant una línia de recerca contrastada a Catalunya Vella que identifica els topònims derivats de palatium amb una primerenca xarxa d’establiments creats a partir de la conquesta islàmica, pretenem donar una primera visió de quin fou l’abast de l’organització territorial d’aquest estat al nord dels Pirineus. L’estudi de les fonts documentals i de la toponímia conservada ens permet veure com aquests topònims mostren unes pautes de dispersió coherents, alhora que es concentren sense excepcions a la meitat meridional de la Septimània. Paraules clau: Septimània, palatia, alAndalus, carolingis. Abstract: Presence of Andalusian State in Septimania has been traditionally neglected, with few exceptions, by historiography. In this text, we try to offer a view of the territorial organisation of the Andalusian State at the north of the Pyrenees by means of a line of research, contrasted in Catalunya Vella, that identifies the toponyms derived from palatium with a primitive network of settlements built during the Islamic conquest. The study of documentary and toponymic sources reveals that these toponyms show the guidelines of a logical spread, always concentrated in southern Septimania. Keywords: Septimania, palatia, al-Andalus, carolingians. SUMARI 1.Introducció.- 2. Els palatia al sud dels Pirineus.- 3. Els palatia septimans: identificació i localització.- 4. Els palatia septimans: algunes consideracions.- 5. Conclusions.- Apèndix: Taula de topònims.- Mapa. JORDI GIBERT REBULL 2 2Serveixi d’exemple l’excavació en curs d’una torre vinculada a aquest període sobre Santa Coloma de Farners. C. FOLCH; J. GIBERT; J. LLINÀS; R. MARTÍ, Excavacions arqueològiques a la Torre del Far (Santa Coloma de Farners, La Selva), “Ressó: Revista de Santa Coloma de Farners” (2004), pp. 26-27. 3Aquesta s’ha conduït sobre la majoria dels corpus editats produïts dins la globalitat de l’àrea geogràfica septimana, la major part corresponents a cartularis de monestirs i abadies (Cuixà, Canigó, Arles, La Grasse, Aniana, Gellone, Mas d’Azil, Lézat, Conques), cartularis civils (Montpellier i Carcassona), documentació produïda per les seus episcopals (Elna, Agda, Besiers, Magalona, Narbona, Lodeva, Nimes, Tolosa), la cancelleria reial carolíngia i diversos reculls generals (Gallia Christiana, Histoire Générale du Languedoc, Marca Hispanica, Catalunya Carolíngia, Cartulaire Roussillonnais). Pensem que la consulta, si bé no completament exhaustiva en no haver accedit a algunes fonts no editades, ha estat suficientment representativa i equilibrada a nivell geogràfic per poder atorgar a la mostra un bon marge de fiabilitat. En aquest sentit, pensem que el fet que, com es veurà més endavant, els palatia documentats mostrin una clara tendència a concentrar-se en l’àrea meridional de la Septimània respon a una qüestió purament històrica i no de caràcter metodològic, ja que es tracta d’un fenòmen observat també a nivell de la toponímia conservada. En tot cas, detallem a continuació aquelles fonts que han ofert mencions explícites de palatia: ACC: A. GIRY; M. PROU; F. LOT; C. BRUNEL; G. TESSIER, Recueil des Actes de Charles II le Chauve roi de France. Tome I (840-860) et II (861-877), Chartes et diplômes relatifs a l’histoire de France publiés par les soins de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, Imprimérie Nationale, Paris, 1952 ; AE: G. TESSIER; R.-H. BAUTIER, Recueil des Actes d’Eudes roi de France (888-898), Chartes et diplômes relatifs a l’histoire de France publiés par les soins de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, Imprimérie Nationale, Paris, 1967 ; ALLC: F. GRAT; J. de FONT RÉAULX; G. TESSIER; R.-H. BAUTIER, Recueil des Actes de Louis II le Bègue, Louis III et Carloman II rois de France (877-884), Chartes et diplômes relatifs a l’histoire de France publiés par les soins de l’Académie des Inscriptions et Belles-Lettres, Imprimérie Nationale, Paris, 1978 ; CC-II: R. d’ABADAL, Catalunya Carolíngia, Vol. II. Els diplomes carolingis a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1926-1952; CCIV: R. ORDEIG, Catalunya Carolíngia, Vol. IV. Els comtats d’Osona i Manresa, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1999; CCO: G. DESJARDINS, Cartulaire de l’abbaye de Conques en Rouergue, Documents Historiques publiés par la Société de l’École des Chartes, Paris, 1879 ; CR: B. ALART, Cartulaire Roussillonnais, Perpignan, 1880 ; DCB: A. FÁBREGA GRAU, Diplomatari de la Catedral de Barcelona. Documents dels anys 844-1260, Volum I (844-1000), Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona, Barcelona, 1995; LG-I: E. MAGNOU-NORTIER; A.- E. MAGNOU, Recueil des chartes de l’Abbaye de La Grasse. Tome I, 779-1119, Collection de documents inédits sur l’histoire de France, Section d’Histoire Médiévale et de Philologie, Série in.8ºVol. 24, Éditions du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques, Paris, 1996 ; LG-II: Cl. PAILHÈS, Recueil des chartes de l’Abbaye de La Grasse. Tome II, 1117-1279, Collection de documents inédits sur l’histoire de France, Section d’Histoire Médiévale et de Philologie, Série in.8ºVol. 26, Éditions du Comité des Travaux Historiques et Scientifiques, Paris, 2000 ; MH: ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 1. INTRODUCCIÓ El text que es presenta a continuació és una extensió de la línia de recerca endegada fa uns anys per l’equip dirigit pel professor Ramon Martí de la Universitat Autònoma de Barcelona. Entre d’altres coses, es proposaven diverses identificacions de sèries toponímiques que es vinculaven a l’organització territorial i la creació de xarxes d’assentaments originats a partir de la conquesta musulmana, amb l’objectiu d’establir pautes vàlides per a la posterior pràctica arqueològica. Aquestes propostes, centrades principalment al voltant dels topònims palatium i pharus, han començat a donar, en l’àmbit de la Catalunya Vella, els primers resultats en base a diversos projectes de prospecció i excavació2. El que aquí es pretén és una ampliació de la recerca, especialment centrada en els derivats de palatium, als territoris situats al nord dels Pirineus a partir d’una primera aproximació a les fonts documentals i al registre toponímic conservat. Per tal de dur a terme el present estudi s’ha confeccionat un corpus toponímic fruit tant de la recerca documental3 com de successius buidatges ELS PALATIA SEPTIMANS 3 P. de, MARCA, Marca Hispanica sive Limes Hispanicus. Apographa Historica Cathaloniae, Series Historica I, Editorial Base. 4S’han consultat principalment les sèries cartogràfiques de l’Institut Géographique National a dues escales: 1:100.000 i 1:25.000. 5Cal considerar que el català es desenvolupa, en origen, a banda i banda dels Pirineus, essent els límits entre el català i l’occità “antics i estables”. J. BASTARDAS, La llengua catalana mil anys enrere. Ed. Curial, Barcelona, 1995, p. 49. 6F. HAMLIN, Les noms de lieux du département de l’Hérault, Éd. Lacour, Nimes, 1988 (no paginat). L’autor, si bé reconeix, en relació amb els casos coneguts de l’Aude, una possible etimologia provinent del llatí palatiolum, defensa, per als exemples de l’Hérault, sobre els que no es coneixen formes antigues, un origen relacionat amb la plantació, als segles XVI i XVII, de boscos de pi pinyoner (pinus pinea), conegut també com “pin parasol”; malgrat tot, nosaltres hem considerat tots els casos com provinents del terme palatiolum, com així semblen indicar-ho les inequívoques formes antigues i la coherència de la seva dispersió territorial, si bé no descartem la possibilitat d’una confusió en algun cas. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 cartogràfics4; cal tenir en compte, però, que, quan es treballa amb fonts toponímiques, hi intervé sempre un factor aleatori, més quan el territori sobre el qual es pretén treballar no és petit i mostra en el seu interior divergències notables pel que fa a la seva evolució històrica i lingüística, com és el cas que ens ocupa. En aquest sentit, cal ser conscients que la conservació dels topònims no és sempre la mateixa, ni tampoc la seva evolució morfològica, mentre que també pot variar el subjecte mateix al que fan referència, perdentse, com passa en el nostre cas, el seu sentit original; així mateix, quan es treballa amb fonts documentals, cal tenir present que la seva redacció està absolutament lligada a interessos concrets, al mateix temps que el seu abast geogràfic és irregular. Igualment, ha calgut tenir en compte la frontera lingüística que divideix la Septimània altmedieval, amb un domini lingüístic català a l’àrea de l’actual Catalunya Nord i un domini lingüístic occità a la resta del territori5; així, si bé a Catalunya trobem, de manera genèrica, els termes “palau” i “palol” o “palou” en referència als llatins palatium i palatiolum, en el domini occità predominen els corresponents “palatz” i “parazol”. En aquest punt ha estat de gran ajuda la consulta de les fonts escrites medievals, ja que ha permès reconèixer, per exemple, la natura real del terme “parazol”, d’origen dubtós segons alguns diccionaris etimològics6. 2. ELS PALATIA AL SUD DELS PIRINEUS El topònim “palau” i les seves diverses variants apareixen amb profusió tant a l’àrea de Catalunya Vella i fins al Penedès, com al nord dels Pirineus i fins la regió de Narbona-Carcassona, presència que es detecta tant a nivell del registre toponímic conservat com en la seva aparició en les fonts documentals medievals a partir del segle IX. Diversos autors n’han assenyalat repetides vegades el seu origen poc clar, tot i que sovint s’hi ha volgut veure JORDI GIBERT REBULL 4 7Ja P. Bonnassie posava de relleu que el mot, pels volts de l’any mil, ja no evocava res per als contemporanis, i que caldria veure-hi una supervivència de l’antic domini públic del Baix Imperi. P. BONNASSIE, Catalunya mil anys enrera (segles X-XI), Vol. I, Ed. 62, Barcelona, 1979, pp. 131-32. Aquesta hipòtesi ha estat represa recentment pel que fa a l’àrea de l’Albera a A. CONSTANT, Châteaux et peuplement dans le massif des Albères et ses marges du IXe siècle au début du XIe siècle, «Annales du Midi», 109 (1997), pp.443-466 i, dins un marc més general, a J. BOLÓS, El naixement d’un nou paisatge: Catalunya als segles IX-XII, dins El feudalisme comptat i debatut. Formació i expansió del feudalisme català, Universitat de València, 2003, pp. 149 i 150. 8R. MARTÍ, Palaus o almúnies fiscals a Catalunya i al-Andalus, dins Les societés méridionales à l’age féodal. Hommage à Pierre Bonnassie, Tolosa de Llenguadoc, 1999, pp. 63-70; ÍDEM ET ALII, Fortificacions i toponímia Omeia dels Pirineus a Damasc, “II Col.loqui sobre les comunitats rurals del Pirineu”, Valls d’Àneu-Lleida, 1999 (en premsa); IDEM, Palacios y guardias emirales en Cataluña, “II Congreso de Castellología”, Alcalá de la Selva, 2001, pp. 293-309. 9Sobre el procés complex de realització d’aquest repartiment, i les múltiples tensions que es generaren al voltant del mateix, veure P. CHALMETA, Invasión e islamización, Ed. Mapfre, Madrid, 1994, capítols IV i V. 10J. ZOZAYA, 711-856: los primeros años del Islam andalusí o una hipótesis de trabajo, Ruptura o continuidad. Pervivencias pre-islámicas en al-Andalus., “Cuadernos Emeritenses”, 15 (1998), p.97. L’autor destaca l’absència general d’aquests topònims en altres àrees de base lingüística llatina com França o Itàlia. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 al seu darrere l’existència d’una institució lligada al domini públic i fiscal vinculat a l’època tardorromana7. No obstant, la identificació d’aquests palatia amb una primerenca xarxa d’establiments corresponents a la conquesta islàmica ha estat a bastament raonada en diverses publicacions al llarg dels últims anys8. En aquestes, es planteja el seu origen a partir de la verificació del cinquè estatal (hums) sobre els béns conquerits9 que, sobre el terreny, es tradueix en l’aparició d’un gran nombre d’establiments que, majoritàriament, se situen al voltant de les seus episcopals i sobre, o ben a prop, de les vies principals de comunicació. En aquest sentit, podríem relacionar els palatia amb els nombrosos topònims derivats de “Quintus” (Quintanas, Quintanillas, Quintela, etc.) que han estat vinculats a aquest mateix procés de repartiment post-conquesta a la zona de la Meseta castellana i a Portugal10. L’origen andalusí de la institució ve corroborat per diversos indicis. En primer lloc, l’àmbit geogràfic que mostra la seva dispersió delata el caràcter eminentment hispànic de la mateixa, apareixent de forma reiterativa en les àrees, a banda de la catalana, de Galícia, Lleó, Castella i Navarra; aquesta especificitat, com es veurà, només es veu depassada en terres de la Septimània, incorporades a al-Andalus, com les anteriors, a principis del segle VIII. Podria objectar-se, en aquest sentit, un possible origen en època visigoda que podria coincidir també amb el marc geogràfic descrit; no obstant, en verificar les fonts escrites d’aquesta època, es comprova que el mot palatium es refereix sempre a la seu del palau reial, sense cap implicació en la gestió de les finances públiques. No és sinó en fonts vinculades als primers temps de l’estat andalusí, que trobem referències documentals relacionades amb l’existència d’una xarxa de palatia rurals. Serveixi d’exemple l’Apologeticus de l’abat Samsó, escrit a Còrdova a mitjans del segle IX, i on l’esmentat abat acusa el comte cordovès Serband d’haver fet tributàries totes les basíliques de la ciutat i de convertir en impurs, així, els donatius pietosos adscrits a les ELS PALATIA SEPTIMANS 5 11R. MARTÍ, Palaus o almúnies fiscals, p. 63. 12No obstant, cal dir que, de forma majoritària, les mencions de palatia no aporten informacions descriptives, mentre que, quan van acompanyades d’un antropònim, aquest tant pot respondre a una tradició germànica, llatina o àrab, essent aquesta última la minoritària. 13En una còpia datada de l’any 951 d’un precepte del rei Eudes de l’any 890 confirmant les possessions de l’abadia d’Amer, apareix una nota del mateix segle X que, precisant els termes de l’alou de Torroella de Montgrí, esmenta un palatium Abutauri. P. PONSICH, L’expédition de Roncevaux et ses conséquences à l’orient des Pyrénées (778-878), “Les Cahiers de Saint-Michel de Cuxa”, 10 (juin 1979), p. 17 (nota nº 19). 14Documentat així l’any 982, donava lloc a un extens terme a l’àrea de Ripollet, al Vallès Occidental; la seva etimologia remet a un Abu Sa’id, segons J. COROMINES, Onomasticon Cataloniae, vol. VI, Barcelona, 1996, pp. 134-35. 15Forma antiga, apareguda a partir de finals del segle X, de l’actual Palau-Solità, al Vallès Occidental; el segon terme caldria entendre’l com derivat de l’àrab as-salatin, plural de sultan, “rei, soldà”, segons J. COROMINES, Onomasticon, pp. 134-35. 16Documentat també al Vallès, l’etimologia del segon component provindria d’un derivat del verb àrab zara’a, amb significat de lloc on hom conrea, camp, com s’ha proposat per a d’altres topònims semblants de l’àrea valenciana. J.-D. GARRIDO VALLS, El Tractat d’Almisrà i el seu context històric, dins Almirra, Aportacions a la seua història (IV), “El Camp de Mirra”, agost 2004, pp. 29-30. 17L’any 972 es documenta el Palacio Almalla, ubi dicunt Ualle de Romanas (DCB, doc. 102), a Vallromanes, al Vallès Oriental. 18Correspondria a l’antic nom de Rocafort (actual municipi de Pont de Vilomara i Rocafort, al Bages), documentat Palacio de Avezia el 932 i Palaz Aveiza el 994 (CCIV, documents 386 i 1670). 19Documentat així ja l’any 966 (DCB, doc. 89), correspon a l’actual lloc de Sant Pere Molanta, a l’Alt Penedès. J. GIBERT REBULL, La integració a al-Andalus dels territoris a ponent del Llobregat, “Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics”, 16 (2005), pp. 39-72. 20J. BOLÓS, El naixement, p. 149. 21R. MARTÍ; J, CAMPRUBÍ, Evolució del poblament a la Plana Central del Berguedà des de l’època baix-imperial fins l’alta edat mitjana, Informes i memòries inèdits, Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1997-2001. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 esglésies, ampliant els tresors del fisc i espoliant el patrimoni diví per enriquir els palatia fisci11. Per altra banda, l’anàlisi de les mencions antigues de palatia en terres catalanes permet observar diversos casos de denominacions compostes significatives que expliciten el funcionament d’aquesta xarxa d’establiments en època emiral12. Coneixem l’existència dels inequívocs Palatium Abutauri13, Palacio Avuzido14, Palatium Salathan15 i Palatium Meserata16, als quals podriem afegir, probablement, els Palacio Almalla17, Palatium Aveiza18 i Palatio Moronta19; així mateix, a aquest grup caldria adjuntar-li quatre casos inequívocs amb les formes Palatio Moro / Palatio Maurorum / Palamors. A nivell arqueològic, la relació d’alguns palatia amb establiments de tradició romana ha servit per postular el seu origen en aquesta època, especialment pel que fa a l’àrea del litoral català20; no obstant, la seva anàlisi exhaustiva en zones interiors desmenteix aquesta afirmació. Serveixi d’exemple el cas del Berguedà, on la prospecció arqueològica no ha aportat materials d’època romana per a cap dels vuit palatia coneguts a la zona, oferint, en canvi, produccions ceràmiques altomedievals que cal vincular als segles VIII i IX21. El fet que sota una mateixa institució trobem el que semblen ser fundacions ex novo i reocupacions, amb solució de continuïtat o no, d’establiments anteriors, pot explicar-se si, com vèiem anteriorment, JORDI GIBERT REBULL 6 22P. CHALMETA, Invasión, pp. 227-230. 23Per al cas de Guissona-Urgell i per a entendre la dimensió real del conflicte adopcionista, veure R. MARTÍ; M. VILADRICH, Guissona, origen del Bisbat d’Urgell, dins La transformació de la frontera al segle XI, “Col.lecció El Comtat d’Urgell”, 4, Lleida, 2000 pp. 37-66.; per al cas d’Empúries, veure C. FOLCH IGLESIAS, El territori del nord-est de Catalunya a l’inici de l’edat mitjana: el poblament als segles VII-IX dC, Treball de recerca de tercer cicle, UAB, 2002, Inèdit, p. 31 i ÍDEM, El poblament al nord-est de Catalunya durant la transició medieval (segles V-XI), “Annals de l’Institut d’Estudis Gironins”, (2005), pp. 37-65; per a Egara, J. SOLER MARTÍNEZ; V. RUIZ GÓMEZ, Els palaus de Terrassa. Estudi de la presència musulmana al terme de Terrassa a través de la toponímia, “Terme”, 15 (1999), pp. 38-51. 24C. FOLCH IGLESIAS, Estratègies de conquesta i ocupació islàmica del nord-est de Catalunya, “Quaderns de la Selva”, 15 (2003), pp. 139-154. 25Per al cas concret del Penedès, la disposició espacial dels palatia, entre d’altres indicis, permet suposar la vitalitat com a enclau estratègic i centre territorial del jaciment d’Olèrdola durant el període andalusí. J. GIBERT REBULL, La integració (en premsa). 26La primera notícia que posseïm sobre l’existència d’un bisbat a Elna remunta a l’any 572. P.-A. FEVRIER; X. BARRAL I ALTET, Topographie chrétienne des cités de la Gaule des origines au milieu du VIII siècle. Tome VII. Province Ecclésiastique de Narbonne (Narbonensis Prima), De Boccard, 1989, p. 42. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 entenem la creació de la xarxa de palatia com a fruit del repartiment de terres fet a partir de la conquesta musulmana, on la verificació del cinquè estatal sobre els béns immobles degué traduïr-se en alguns casos en episodis de confiscació i reocupació d’establiments preexistents22. L’estudi de la natura i distribució espacial dels palatia també ha permès proposar nous plantejaments pel que fa a l’evolució de les seus episcopals a l’àrea catalana durant l’Alta Edat Mitjana. Així, s’ha pogut observar com l’organització episcopal perdura (excepte en el cas de Tarragona) sota l’administració musulmana, sent alterada a partir de la conquesta franca, que comporta la remoció d’algunes seus, cas de Guissona-Urgell, i, en altres casos, la seva supressió, cas d’Empúries i Egara23. En tots els casos, la presència de palatia al voltant d’aquests nuclis, situats sobre els accessos viaris que hi concorren, delata una certa vitalitat d’aquests emplaçaments durant el segle VIII. El cas de les comarques gironines24 exemplifica clarament fins a quin punt aquesta institució s’implanta en el territori, distribuïnt-se a l’entorn de les seus de Girona i Empúries i sobre la xarxa viària i els cursos fluvials. Aquesta densitat es repeteix a la zona del Vallès i també al Penedès25; més enllà, però, disminueix, fet que sembla estretament lligat a l’evolució històrica de cada territori, que al cap i a la fi és la que n’acaba determinant la formació del substrat poblacional i toponímic. En aquest sentit, doncs, una pertinença més dilatada a al-Andalus acaba per alterar, com a conseqüència de processos històrics diferenciats, un registre toponímic propi del moment de la conquesta que, en àrees més septentrionals, queda fossilitzat. 3. ELS PALATIA SEPTIMANS: IDENTIFICACIÓ I LOCALITZACIÓ La presència a l’entorn de la seu episcopal medieval d’Elna26 de tres palatia respon a una disposició característica que s’observa clarament també ELS PALATIA SEPTIMANS 7 27M. ACIÉN ALMANSA, La herencia del protofeudalismo visigodo frente a la imposición del estado islámico, dins Visigodos y Omeyas. Un debate entre la Antigüedad Tardía y la Alta Edad Media, “Anejos de AEspA”, XXIII (2000), pp. 429-441. 28Documentat així l’any 899. P. PONSICH, Límits històrics i repertori toponímic dels llocs habitats dels antics “Països” de Rosselló-Vallespir-Conflent-Capcir-Cerdanya-Fenolledès. “Revue Terra Nostra”, 37 (1980), p. 47. 29L. Bassède considera que el Palatium Radegarium o Palau Roger designaria una construcció d’època carolíngia que interpreta com una residència senyorial fortificada que prendria el nom, germànic en aquest cas, del seu possessor. L. BASSÈDE, Toponymie historique de Catalunya Nord, Centre de Recerques i d’Estudis Catalans/Universitat de Perpinyà, 1990, pp. 561-62. Al Berguedà, el lloc on s’emplaça l’església romànica de Sant Sadurní de Rotgers (Borredà) és citat a la documentació amb la denominació homònima de Palau Rodegari ja l’any 888. Catalunya Romànica, vol. XII, 1985, p. 134. 30R. GRAU, La région d’Elne à l’époque romaine. Essai de géographie archéologique, «Cerca», 5, pp. 234-241. 31A. CATAFAU, Les celleres et la naissance du village en Roussillon (X-XV siècles), Canet, Presses Universitaires de Perpignan, 1998, p. 473. 32P. PONSICH, Le site gallo-romain de Palol, «Études Roussillonnaises», 4 (1952), pp. 286288; J.-P. COMPS, La via Domitia de Salsulae à Ad Centuriones, dins Voies romaines du Rhône à l’Èbre: via Domitia et via Augusta “Documents d’Archéologie Française”, 61 (1997), p. 109 (nota 21); J. KOTARBA, Ad Stabulum, dins Voies romaines du Rhône à l’Èbre: via Domitia et via Augusta, “Documents d’Archéologie Française”, 61 (1997), p. 53. 33L. BASSÈDE, Toponymie historique, p. 430. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 al sud dels Pirineus i que cal vincular tant al fenòmen de la conquesta com a l’establiment de noves administracions territorials, en un procés polític de substitució en què l’aparell eclesiàstic representat pels bisbes hi tindrà un paper fonamental27. En els tres casos, la documentació primerenca permet afirmar la vitalitat dels emplaçaments en una època reculada de l’edat mitjana. En el cas de Palau del Vidre, la doble denominació que trobem en les primeres mencions, Securinianum sive palatium Radegarium28, s’ha posat en relació amb la presència d’un establiment d’època romana que conservaria el record toponímic d’un dels seus possessors, imposant-se definitivament al segle XI la segona denominació, que, a la vegada, acabaria per perdre el component antroponímic29. La hipòtesi sobre un probable orígen romà de l’establiment estaria avalada per la troballa de restes d’època imperial a l’entorn de l’actual vila30, tot i que no posseïm dades arqueològiques respecte al nucli urbà pròpiament dit, el qual, al capdavall, es trobaria a l’orígen del topònim. A l’est d’Elna es localitza el lloc de Palol d’Avall, documentat ja a principis del segle X (915) com Palatiolo subteriore31. En aquest emplaçament s’hi desenvolupà un vilatge (l’església de Santa Maria és documentada a partir de 1136) que perdurarà durant tota l’Edat Mitjana, abandonant-se a finals de la mateixa o a principis de l’època moderna. Diverses troballes superficials i l’execució puntual d’un sondeig han permès comprovar l’existència de nivells d’època romano-imperial anteriors a l’ocupació altmedieval32. Al cantó oposat d’Elna, i sobre la via que porta cap al Conflent, és on cal situar el lloc conegut a la documentació com villa Palatiolo super vico Helena (844)33 o palatiolum superiorem, que confrontava amb els termes JORDI GIBERT REBULL 8 34Venda de Qualafons a Miró, comte de Rosselló: “Vindo tibi aliquid de hunc alode meo, id est, villa Palatiolo, qui est super vico Elna, cum omnes fines vel terminos suos (...) Et infrontat ipse villare iamdictus de parte orientis in termino de vico Helna, eet de parte circii infrontat in villa de Montescopio in suos terminos, et parte aquilonis in terminis de Bercalo et Corneliano” (MH, ap., doc. XLIII, a. 882). 35La ubicació al Mas Lazerme d’Avall és proposada per P. PONSICH, Límits històrics, p. 286, mentre que la identificació amb el lloc del Castell de la Reina Helena és recollida a L. BASSÈDE, Toponymie historique, p. 238. Les restes localitzades en aquest últim jaciment, mai estudiades en profunditat, corresponen a diversos afloraments de murs, un fons de cisterna i material imperial en superfície, que indicarien la presència d’una probable vila, amb una cronologia que arribaria com a mínim fins al segle VII. R. GRAU, La région, p. 238; J. KOTARBA, Ad Stabulum, p. 53. 36J.-P. COMPS, La via Domitia, p. 105. 37Aquesta via, un cop trobat el riu Tet, enllaçaria amb una altra provinent de Ruscino per la riba del riu, com veurem més endavant en tractar els palatia situats més al nord. P. PONSICH, Les voies antiques du Roussillon et de la Cerdagne, dins Les routes du sud de la France de l’Antiquité a l’époque contemporaine, Paris, CTHS, 1985, pp. 99-100. 38“...et inde vadit ipse terminus per rigo Ferrario usque ad ipso Palaciolo a Castellano condam aedificato...” (MH, ap., doc. V, a. 832). 39“...praesentes eramus in saepedicto territorio Elenense in Valle Asperi, in villare quem nuncupant Rivuloferrario Subteriore. Vidimus in iamdicto villare ipso Palazolo ubi ipsa Ecclesia aedificata est quae nuncupant sancti Petri” (MH, ap., doc. XXXV, a. 876). L’edifici conservat actualment ha de correspondre al consagrat l’any 1159, malgrat que l’església és documentada ja l’any 820 (ecclesia Sancti Petri in Arulas). Catalunya Romànica, vol. XXV, 1996, pp. 88-90. 40De fet, el palatiolum afronta cum ipsas terras vel cum ipsas castenatas et nogareras (MH, ap., doc. XXXV, a. 876). 41“Et in ipso pago super rivum Ferrarii, villari quam ipsi monachi de Reganteo comparaverunt et ubi dicitur ad ipsum Palatiolum cum finibus suis” (ALLC, doc. 16, a. 878). ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 d’Elna, Montescot, Bercale i Cornellà34. La localització exacta admet encara alguns dubtes, ja que s’han proposat tant el lloc avui anomenat Mas Lazerme d’Avall com les restes conegudes pels erudits del segle XIX com Castell de la Reina Helena, tots dos ben propers35. Per altra banda, cal ressaltar la vinculació de tots tres establiments a la xarxa viària d’origen antic. El càlcul de les distàncies entre les diverses estacions que flanquejaven la via Domitia proporcionades per les fonts antigues ha portat a la identificació del lloc de Palol d’Avall com un dels emplaçaments més probables per a la mutatio anomenada Ad Stabulum. Així mateix, Palau del Vidre, on aparegué un milAliari baix-imperial, es troba sobre la via que menava en direcció al coll de Panissars36. Pel que fa al Palol d’Amunt, la seva situació es troba a tocar de la via Conflentana, eix que, des d’Elna, es dirigia cap a la vall homònima i la Cerdanya per Tuïr i la Cabana de Corbera37. Quatre exemples més són els que localitzem al Vallespir, tots ells situats a la part baixa de la vall del Tech. Documentat ja l’any 83238, trobem el palatiolum de Riuferrer, que cal situar al paratge on s’alça l’avui isolada església de Sant Pere de Riuferrer, a 2 km. al nord-oest de la població d’Arles39. Es tracta d’un fons de vall proper a la confluència entre el Riuferrer i el Tech, on, malgrat l’estretor imposada per les carenes, s’obre un espai prou ampli, avui ocupat per prats i camps de fruiters; ens trobem davant, doncs, d’un lloc apte ja des d’antic per a l’activitat agrícola i de fàcil irrigació40. El palatiolum és documentat diverses vegades durant el segle IX i considerat com a villare41, tot i que aquesta denominació acabarà desaparei- ELS PALATIA SEPTIMANS 9 42“Vidimus ipso Palazolo primos homines trahentes de eremo ad cultura ad Castellano Abbate (...) Vidimus ad ipso iamdicto Abbate et suprascriptos monachos ipso iamdicto palatio ad ipso Abbate et saepe dictos monachos trahentes de eremo per illorum adprisione per hos triginta annos seu et amplius cum omnes suas adjacentias et cum sua simul tota ipsa valle” (MH, ap., doc. XXXV, a. 876). El present text està en la línia retòrica i sovint exagerada que acostuma a acompanyar les mencions d’aprisions en aquesta època, amb un clar interès subjacent per negligir la memòria i el dret de les comunitats preexistents. J.M. SALRACH, Défrichement et croissance agricole dans la Septimanie et le nord-est de la Péninsule Ibérique, “Flaran 10”: La croissance agricole du Haut Moyen Age. Chronologie, modalités, géographie (1988), Auch, pp. 134-135. 43P. PONSICH, Límits històrics, p. 82. La primera menció del topònim, tot i que apareix en un precepte de Lluís el Piadós datat de l’any 833 (villam vocatam Paladdanum, MH, ap., doc. VIII, a. 833), es pot fer recular fins l’any 814, ja que es tracta de la reproducció d’un privilegi de Carlemany. J. COROMINES, Onomasticon, p. 125. 44De fet, no és un antropònim del tot estrany en l’àmbit geogràfic en què ens movem; trobem, per exemple, a la Garrotxa, un villa[re] Adano l’any 981, o, a l’Aude, la forma antiga de l’actual Villedaigne, documentada com a Ville Daniani l’any 1165. P. PONSICH, Límits històrics, p. 125126; L. BASSEDE, Toponymie historique, p. 560. 45L. BASSEDE, Toponymie historique, p. 389; P. PONSICH, Límits històrics, p. 77. Tot i que no en cita la font, que nosaltres no hem sabut trobar, el primer autor atribueix una datació del segle IX a les primeres mencions de l’establiment, sota les formes Palatiolo i Palazolo. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 xent de la documentació en benefici de l’apelAlació Riuferrer per designar la globalitat de la vila. Aquest cas és força interessant no només per la menció antiga d’un palatiolum, sinó també per les circumstàncies en què es descriu la possessió del mateix. Els documents són ben explícits en la seva insistència per recalcar el domini del lloc per part dels monjos d’Arles a través de la institució de l’aprisio ja des dels temps del primer abat, l’hispanus Castellà, en una data que cal situar a finals del segle VIII42. Cal entendre, doncs, que l’abat i els monjos entren en possessió d’unes terres que, dins el nou ordre de coses generat a la zona en aquest moment, són considerades ermes a nivell jurídic i, per tant, susceptibles de ser apropiades a través del règim de l’aprisió, situació que és consentida, si no promoguda, per l’autoritat carolíngia. Pensem que no es tracta d’un detall a menystenir, ja que ens informa sobre la natura jurídica del palatiolum i el seu terme, almenys en aquest moment precís. L’actual nucli urbà de Palaldà, situat sobre un vessant rocós que baixa fins a la riba esquerra del Tech, és documentat ja a partir d’inicis del segle IX amb diverses formes (Paladdanum, 814; Palatiodano, 874; Palatioatan, 881;...)43 que denoten la natura original de l’establiment, amb l’afegiment d’un segon element antroponímic de natura incerta44. En tot cas, aquest palatium és considerat, en un exemple de fossilització toponímica precoç, com a villam Paladdanum des de la primera menció documental coneguda. A l’alçada de Ceret, però a la riba esquerra del Tech, encara avui es conserva el topònim d’El Palau per designar una zona planera ocupada per conreus a la vora del riu, però que havia estat un petit vilatge fins inicis del segle XIX. Alguns estudis toponímics l’han identificat amb les diverses mencions d’un palatiolum que apareixen a la documentació medieval45. No obstant, i pel que hem pogut observar en totes les àrees on apareixen palatia, cal dir que la conversió d’un “palol” en “palau” és un fenòmen si més no rar, ja que, generalment, l’existència o no del diminutiu es manté al llarg del temps. En aquest sentit, podria donar-se el cas que aquestes mencions fessin JORDI GIBERT REBULL 16 81“...deinde vvadit usque in rivolum [Palaso] et vadit per ipsum rivolum usque ad fluvium Niella...” (LG-I, doc. 25, a. 859). 82“In Narbonensi episcopatu, ecclesiam (...) Sancti Martini de Palazol” (LG-I, doc. 203, a. 1118); “Similiter, cum consilio et voluntate senioris nostri Arnelii de Circio de quo tenemus honorem de Palazolet ad fevum...(...) ...in nostram partem de decimo Sancti Martini de Palazolet...” (LG-II, doc. 14, a. 1125). 83“...et totum quod habemus in Porciano et in Vivariis et villam de Palaciolo cum terminiis et suis pertinentiis et totum quod habemus in Subpedano et in Cumba Lu[ber]ta et in terminio de Costoja et in Palatio et in Villa Rubea et totam turem de Palaciolo cum omni circuitu suo et homines et feminas...” (LG-II, doc. 54, a. 1172). 84L’establiment és documentat com a Palaizol l’any 1179; pocs anys després, el 1183, hi trobem la primera mencíó d’una església associada al lloc, Saincte Marie de Palaizol (A. SABARTHÈS, Dictionnaire, p. 290) 85Aquest eix és esmentat d’antic com a stratam publicam quae vvadit Narbonam (LG-I, doc. 25, a. 859) i deu correspondre al Chemin des Corbières que trobem un cop passat Auris en direcció a la ciutat. 86Villa de Palazols, l’any 1101; Villa de Palazol cum ecclesia sua, el 1119 (A. SABARTHÈS, Dictionnaire, p. 290). ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 Cabrerisse. És prop la riba dreta d’aquest riu que trobem els actuals llocs de Les Palais i Parazols; probablement, sigui amb aquest segon que calgui relacionar l’esment d’un rivolum Palaso que figura com a límit del terme de Villerouge-la-Crémade en una acta interpolada datada de l’any 85981. No és, però, fins entrat el segle XII que trobem esments documentals ben explícits sobre tots dos llocs; així, documentem, a partir de l’any 1118, el lloc de Parazols amb la seva església de Sant Martí82. Finalment, amb la documentació generada per la creació d’un priorat unit a l’abadia de La Grassa a SainteMarie-des-Palais, i vinculats a l’aparició d’aquesta institució, són esmentats tots dos llocs83. Resseguint l’esmentada vall en direcció est cap a Narbona, coneixem l’existència d’un lloc, avui desaparegut, anomenat Parazols, antic feu de l’abadia de Fontfroide i que cal situar entre Quillanet i Auris84. A ressaltar el seu emplaçament estratègic sobre la via que uneix Narbona amb les Corbières85. La regió de Carcassona presenta també diversos exemples de palatia que hem pogut documentar a través de la toponímia. A l’oest de Conques-surOrbiel trobem el paratge conegut com Font Parazol, petita conca conreada que vessa les aigües a l’Orbiel; malgrat l’inequívoca forma toponímica, no hem pogut trobar cap esment documental antic. Pocs quilòmetres a l’est, trobem un altre establiment homònim, Parazol, antic priorat unit al monestir de Caunes i avui corresponent a un petit nucli agrícola situat al sud de la població de Villarzel-Cabardès. Amb unes característiques d’ubicació geogràfica semblants a l’exemple anterior, en aquest cas sí que en posseïm notícies documentals, almenys des d’inicis del segle XII, esments que, per altra banda, expliciten la natura de l’establiment en una forma més propera a l’original86. Al nord de Laure-Minervois, tenim notícia de l’existència d’un altre priorat, en aquest cas unit a Sant Sebastià de Narbona, al lloc conegut actualment com Palats, avui un mas de grans dimensions. Les mencions més antigues les hem trobat ja ben entrat el segle XIII, referides tant al lloc com ELS PALATIA SEPTIMANS 17 87Locus de Palacio, l’any 1262 i Ecclesia de Palacio, el 1360 (A. SABARTHÈS, Dictionnaire, p. 289). 88C. JOURNET, Le site archéologique et la mosaïque de Palats (Laure-Minervois), “Bulletin de la Société d’Études Scientifiques de l’Aude”, LXV (1964-65), pp. 179-183. Coneixem poca cosa d’aquest jaciment, del qual es recuperà part d’un mosaic als anys 60; no obstant, sembla clar que part de les habitacions són utilitzades com a necròpolis en un moment posterior que l’autor de la intervenció situa en època visigòtica, malgrat afirmar que, dins les tombes, mancades d’aixovar, “le squelette était couché sur le côté droit tassé dans les chambres très exigües”, descripció que, amb totes les reserves davant la precarietat de la notícia, no deixa de recordar-nos el ritus funerari musulmà. Per altra banda, es deu referir a aquest mateix jaciment una notícia anterior sobre l’existència de material romà en superfície en una vinya anomenada “le Cimetière” que apareix a P. COURRENT; Ph. HÉLÉNA, Répertoire archéologique du Département de l’Aude. Période gallo-romain, Montpellier, Féderation historique du Languedoc Méditerranéen et du Roussillon, 1935, p. 37. 89Parazols, l’any 1256; Ecclesia Sancti Cypriani de Parasolio, el 1404 (A. SABARTHÈS, Dictionnaire, p. 290). 90En tenim constància a través de la base de dades de topònims de l’Institute Géographique Nationale. 91J. LAFORGUE ET ALII, Le tracé, dins Voies romaines du Rhône à l’Èbre: via Domitia et via Augusta, “Documents d’Archéologie Française”, 61 (1997), p. 25. 92F. HAMLIN, Les noms, 1988. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 a l’església87. L’emplaçament se situa a tocar d’una de les vies que, en perpendicular, travessen la vall de l’Aude, passant per Capendu i LaureMinervois, sobre una petita elevació rocosa circumdada per conreus. Cal destacar l’existència, en una de les vinyes que envolten l’actual mas, de les restes d’un establiment romà d’època alt-imperial amb presència d’àmbits pavimentats amb mosaic, els quals mostren un posterior ús com a espai funerari88. Al sud de Fontiers-Cabardès, i situat en un vessant de pendent suau entre els cursos dels rius Dure i Linon, es troba el lloc conegut com Parazols, on s’aixeca el mas del mateix nom, centre d’un extens domini agrícola. Malauradament, no coneixem mencions antigues per a aquest cas. Seguint la vall de l’Aude en direcció Béziers, es documenta l’existència d’un Parazols, lloc avui desaparegut situat dins el terme d’Azille, documentat amb el mateix nom al segle XIII i al qual cal associar l’existència d’un priorat unit a Sant Pau de Narbona89. Ja dins l’actual departament de l’Hérault, al sud de la població de Quarante i a tocar del Canal du Midi, es troba el paratge conegut com Les Parazols, topònim duplicat en el proper Pech de Parazols, sobre el qual no en coneixem esments antics; el mateix succeeix amb el lloc anomenat Parazols, al terme de Nissan-lez-Ensérune90. El que convé destacar d’aquests dos últims casos és la seva ubicació sobre eixos de comunicació rellevants: d’una banda, el lloc de Les Parazols de Quarante es troba sobre la via que uneix Béziers i Carcassona al nord de l’Aude, mentre que, en el cas de Nissan-lez-Ensérune, és conegut el traçat de la via Domitia en el tram Béziers-Narbona91. També al voltant de Béziers hem trobat la referència, purament toponímica, a dos altres possibles establiments; es tracta dels llocs de Parazols, a Villeneuve-lèsBéziers, i de Parasol, a Cazouls-lès-Béziers, tots dos ben a prop de la ciutat, situats respectivament al sud-est i al nord-oest de la mateixa92. JORDI GIBERT REBULL 18 93J. LAFORGUE ET ALII, Le tracé, Voies romaines du Rhône à l’Èbre: via Domitia et via Augusta, «Documents d’Archéologie Française», 61 (1997), p. 25. 94Entre d’altres mencions, l’any 990 és documentada una Villa Pallas cum ipsa eccl. S. Marie (E. THOMAS, Dictionnaire topographique du Département de l’Hérault comprenant les noms de lieu anciens et modernes, Paris, 1865, p. 139); ...villa quae vocatur Palaiz... (CCO, doc. 18, a. 1013); ...in villa de Palatio... (CCO, doc. 20, a. 1078). 95E. BONNET, Répertoire archéologique du Département de l’Hérault. Périodes wisigothique, carolingienne et romane, Montpellier, Féderation historique du Languedoc Méditerranéen et du Roussillon, 1938, p. 35. 96J. COROMINES, Onomasticon, p. 124; C. FOLCH IGLESIAS, Estratègies, p. 149. 97A. SIGNOLES, Bédarieux (Hérault). Saint-Saveur-de-Palagret, Le paysage monumental de la France autour de l’an mil, dins La France de l’An Mil, “Colloque international CNRS Hugues Capet. 987-1987", Éd. Picard, 1987, p. 432. L’autor, que assenyala que l’etimologia revela una alta antiguitat, proposa una datació per a l’església dins el segle X, tot i que admet un arc cronològic possible fins al segle VII, per paralAlels amb l’església de Baños. A les comarques de Girona, un estudi recent proposa una cronologia per a aquest tipus d’edificis dins els segles VIIIIX, alhora que assenyala una vinculació recurrent dels mateixos amb el topònim palatium. C. FOLCH, El poblament, pp. 54-55. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 L’únic cas que hem pogut documentar al nord de Béziers correspon al lloc anomenat Pallas, al terme de Mèze, situat a tocar de l’antiga via Domitia93 i del qual en tenim constància documental a partir de finals del segle X, quan el lloc és considerat una vila amb església94. Avui, en aquest lloc, només resta en peu part d’una construcció que podria correspondre probablement a les restes de l’absis de l’església documentada95. Finalment, cal esmentar la presència del lloc de Palagret al terme de Bédarieux, situat dins la vall del riu Orb, ja dins les estribacions meridionals del Massís Central. N’assenyalem l’existència degut a la interpretació etimològica que es proposa per al seu homònim del terme de Celrà, al Gironès, i que en fa venir l’origen d’un palatium Egaredi, en una fòrmula toponímica semblant a d’altres casos que ja hem vist96. Per altra banda, és significativa la presència en el lloc d’una petita església de les anomenades “prerromàniques”, Saint-Saveur-de-Palagret, de petites dimensions i absis trapezoidal, documentada, malgrat tot, per primer cop l’any 132397. 4. ELS PALATIA SEPTIMANS: ALGUNES CONSIDERACIONS El cas d’Elna és l’exemple més clar que trobem al nord dels Pirineus de la relació que s’estableix entre els palatia que podríem denominar periurbans i les seus episcopals, amb tres establiments disposats al voltant del centre urbà sobre les principals vies de comunicació que hi concorren. Com hem pogut comprovar en l’apartat anterior, tots tres apareixen a la documentació entre mitjans del segle IX i principis del segle següent. Carcassona, per altra banda, mostra també una densitat de casos gens menyspreable que, si bé no presenten una disposició tan diàfana com veiem en el cas d’Elna, permeten intuir aquesta relació entre seu episcopal i palatia periurbans, exemplificats aquests últims pels dos casos de Conques-sur-Orbiel i el de Laure-Minervois; en aquest cas, però, la disposició se centra en la regió septentrional de la ciutat, circumstància que en principi hem d’atribuir a les condicions ELS PALATIA SEPTIMANS 19 98Vegeu la nota nº 85. 99Documentat l’any 1293 com Campus de Parachol o Paracohl (A. SABARTHÈS, Dictionnaire, p. 289). 100R. MARTÍ, Palacios y guardias, p. 298. 101Aquest episodi ha estat estudiat a Ph. SÉNAC, Les Carolingiens, pp. 37-40. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 orogràfiques del territori i a la influència de la xarxa viària. Així mateix, la ciutat de Béziers, si fem cas de la toponímia, disposaria de diversos establiments de tipus periurbà als seus encontorns que caldria identificar amb els diversos “Parazols” localitzats a Villeneuve-lès-Béziers, Cazouls-lès-Béziers i Nissan-lez-Ensérune, als que podriem afegir encara el cas de Quarante. Probablement, però, el fet més xocant pot ser l’absència gairebé total de palatia al voltant de la ciutat de Narbona, capital de la Septimània musulmana i seu del governador, com així ho detallen les fonts islàmiques. Només hem pogut documentar un sol cas, el Palaizol situat entre Quillanet i Auris, sobre una via pública ben documentada que unia Narbona amb les Corbières i la regió de La Grasse98. A aquest cas, podríem afegir, tot i que amb reserves, el lloc anomenat Parachol99, situat a Marmorières, comuna de Vinassan, al nord-est de la ciutat. Volem fer notar que aquesta relativa baixa densitat es refereix exclusivament a enclavaments immediats a la ciutat, ja que, a una major distància, no manquen els casos situats sobre les principals vies que hi condueixen. Encara que només sigui com a apunt, el cas de Narbona no deixa de recordar-nos el de la ciutat de Barcelona, seu a la vegada d’un governador, on són rars els palaus periurbans immediats, mentre que abunden en el rerapaís100. Pel que fa a l’absència absoluta de palatia vinculats a les altres seus episcopals de la Septimània (Agde, Magalona, Nimes i Lodève), és un fet que, al nostre parer, no fa sinó reforçar la tesi que estem sostenint en aquest treball. La dispersió dels palatia i la seva concentració al sud de la Septimània, lluny de reflectir un origen en època visigòtica o carolíngia, mostren, al nostre entendre, quina fou la situació creada a partir de la conquesta musulmana de la regió. Amb la Septimània completament integrada a alAndalus durant els anys vint del segle VIII, pensem que l’escomesa franca de l’any 737 conduïda per Carles Martell produirà una alteració substancial en les pautes d’organització i gestió dels nous territoris promogudes per l’estat andalusí. A partir d’aquesta data, la presència d’aquest a la Septimània aprofundirà la seva influència principalment al sud de l’eix NarbonaCarcassona, mentre que les regions més septentrionals es regiran purament a través de l’obediència de les èlits indígenes de les ciutats al governador de Narbona, expressada principalment en termes de subjecció fiscal; de fet, pensem veure un reflex d’aquest estat de les coses en la sedició d’Ansemund, comte de Nimes, pas previ al setge i caiguda de Narbona101. En canvi, la regió subjecta directament a Narbona, així com Carcassona, apartada del front mediterrani i sotmesa a la pressió relativament més feble dels aquitans, i, òbviament, els territoris més meridionals, veurien desenvolupar-se amb major intensitat les tendències integradores dins l’estat andalusí, de manera paralAlela JORDI GIBERT REBULL 20 102R. MARTÍ, Palacios y guardias, p. 298. Tenim constància a partir de les fonts cronístiques d’aquesta operativitat: vegeu l’episodi de les revoltes de Pau i de Munusa per a Llívia, o l’ocupació de Cardona prèvia a la conquesta de Barcelona per Borrell a finals del segle VIII. Per al cas d’Olèrdola, vegeu J. GIBERT, La integració (en premsa). 103P. ALESSANDRI, Ruscino, des wisigoths aux francs, dins Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Age. Textes réunis et présentés par Philippe Sénac. Collection Études », 1995, pp. 9-48. De fet, aquest mateix autor ha proposat certs paralAlels entre el material ceràmic de Ruscino i la ceràmica d’època emiral del sud-est d’al-Andalus. CATHMA, Ceramiques languedociennes du Haut Moyen Age (VIIe-XIe s.). Études micro-régionales et éssai de synthèse, «Archéologie du Midi Médiéval», XI (1993), pp. 208-213. Així mateix, també recentment s’ha proposat, des d’una altra perspectiva, la natura de l’enclavament de Ruscino com a “un dels punts claus en la xarxa de fortificacions i punts d’avituallament creada per donar suport a l’exèrcit àrab en les seves incursions transpirinenques”. J.E. GARCIA BIOSCA; J. GIRALT; A. LORIENTE; J. MARTÍNEZ, La gènesi dels espais urbans andalusins (segles VIII-X): Tortosa, Lleida i Balaguer, dins L’Islam i Catalunya, Institut Català de la Mediterrània / Museu d’Història de Catalunya, 1998, p. 150. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 a com succeeix a la Catalunya Vella. És dins aquest context que es duria a terme el repartiment i la verificació del cinquè estatal, on hem de situar, com venint defensant, la creació dels palatia. A banda de la relació dels palatia amb les seus episcopals, la seva disposició delata també la presència de centres territorials o enclavaments estratègics de menor entitat; així es pot observar, pel que fa al sud dels Pirineus, en els casos de Llívia, Besalú, Cardona o Olèrdola, fet que, al nostre entendre, demostra la vitalitat d’aquests nuclis durant l’Alta Edat Mitjana102. En aquest mateix sentit, pensem observar aquest mateix fenòmen en terres septimanes, on la presència d’alguns palatia podria ser un indici per intuir l’entitat d’alguns nuclis al segle VIII. Pensem observar-ho així en el cas de la vila de Ceret, al Vallespir, on és significativa la presència de fins a tres palatia al voltant del nucli actual, ben documentat des d’època primerenca (vicus Sirisidum, l’any 814) i on sembla que la monarquia franca posseïria béns públics des de la conquesta. Per altra banda, la concentració d’alguns casos prop el curs baix del Tet possiblement calgui vincular-la amb l’ocupació altmedieval de Castell-Rosselló, l’antiga Ruscino; aquesta apreciació s’avindria amb el que l’arqueologia ha posat de relleu en aquest emplaçament, reocupat entre finals del segle VII i mitjans del segle IX103. Més al nord, és més difícil proposar l’existència, en base a la presència de palatia, d’aquest tipus de centres territorials menors; no obstant, podria ser el cas de Durban-Corbières, amb dos palatia coneguts al seu entorn, i de Conques-sur-Orbiel, amb dos exemples més situats a l’est i l’oest respectivament de l’actual nucli urbà. A nivell de dispersió territorial, si prenem, com venim defensant, la xarxa de palatia com a fruit del repartiment del cinquè estatal (referent en aquest cas als béns immobles) en el moment de la conquesta, s’explica una doble característica inherent a aquesta institució: d’una banda, el caràcter viari, que s’entén per la lògica mateixa de la conquesta i per la necessitat de mantenir emplaçaments de control i d’avituallament sobre les rutes més transitades; en segon lloc, i de forma complementària a l’anterior, la condició d’explotacions agrícoles derivada de la seva integració dins el patrimoni fundiari del nou estat. Cal dir, per altra banda, que, sovint, els palatia que ELS PALATIA SEPTIMANS 21 104Vegeu el cas del palatiolum de Riuferrer, la titularitat del qual reclamen amb insistència els monjos d’Arles en base a la seva adjudicació al primer abat, l’hispà Castellà. ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 hem definit com a periurbans poden ser considerats també enclavaments viaris i centres d’explotació agrícola; es tracta, per tant, de funcions complementàries que cal atribuir de forma genèrica a aquest tipus d’establiments. A tall d’apunt, no ha deixat de xocar-nos, en consultar les fonts documentals, la menció, en alguns casos, de palatia en mans de particulars o institucions vinculades al colAlectiu dels hispani104. Tradicionalment, aquest fet, ja notat per altres abans, s’ha volgut entendre a partir de la gestió que la monarquia franca fa d’uns béns que formen part del patrimoni públic ja des d’època tardorromana. No obstant, i sota l’òptica que proposem, aquest fet pot relacionar-se més aviat amb l’apropiació i concessió que el poder carolingi fa de les terres públiques manllevades a l’estat andalusí, entre elles les vinculades als palatia; en aquests casos concrets, doncs, cal pensar que l’aprisio es condueix no sobre terres ermes, sinó sobre confiscacions, beneficiant-se’n aquells que justament més colAlaboren amb el nou ordre imposat. 5. CONCLUSIONS Reiterem que la proposta d’identificació toponímica que aquí presentem pel que respecta a l’àrea de l’antiga Septimània no és nova, sinó que forma part d’una línia d’investigació endegada fa uns anys, l’aplicació de la qual a nivell arqueològic ha començat a donar ja els primers resultats. Per tant, l’aportació d’aquest article cal entendre-la dins un marc més àmpli que englobaria també tota la Catalunya Vella. En aquest sentit, pensem que les hipòtesis des d’allí plantejades troben, en principi, la seva confirmació al nord dels Pirineus. L’anàlisi de les fonts documentals i del registre toponímic conservat ha permès identificar una xarxa relativament densa d’establiments vinculats al topònim palatium, situats tots ells en un àmbit geogràfic coherent que no depassa pel nord la ciutat de Béziers ni Carcassona per l’oest. Així mateix, aquests establiments, documentats molts d’ells ja als segles IX-X, mostren unes característiques concretes de dispersió territorial que també han estat observades al sud dels Pirineus i que es poden resumir en ubicacions a l’entorn de ciutats episcopals altmedievals i prop de vies de comunicació importants i àrees de producció agrícola. Pensem que, si bé la demostració arqueològica definitiva de la vinculació de la xarxa de palatia amb la conquesta islàmica encara ha d’arribar, no són pocs els indicis que ho permeten suposar (alguns descrits aquí o més detallats en la bibliografia aportada). Si més no, uns hipotètics orígens en època visigoda o carolíngia tampoc no han estat mai ben defensats. És més, creiem que, pel que fa referència a l’àrea concreta de la Septimània, la identificació aquí proposada contribueix a aportar certa llum a alguns JORDI GIBERT REBULL 22 ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES (AEM), 37/1,enero-junio 2007, pp. 1-26. ISSN 0066-5061 aspectes com ara la desigual intensitat de la presència del nou estat o el ritme de la conquesta franca. Malgrat tot, cal entendre aquest treball com el que és: el pas previ i necessari d’una recerca fonamentalment arqueològica encara per desenvolupar i que estem segurs que serà fructífera, tant al sud com al nord dels Pirineus. Data de recepció de l’article: juny 2005. Data d’acceptació i versió final: febrer 2007. APÈNDIX TAULA DE TOPÒNIMS Topònim actual. Localització Formes antigues Primera menció Categoria Palau del Vidre palatio Rodegario 899 villa Palol d'Avall (Elna) Palatiolo Subteriore 915 Palol d'Amunt (Elna, desap.) Palatiolo super vico Helena 844 villa Sant Pere de Riuferrer ipso Palaciolo 832 villare (878) Palaldà Paladdanum 814-833 villa El Palau (Ceret) Mas Paloll (Ceret) Palatiolo s. IX? Sant Joan de Pla de Corts (desap.) Palatio 976 alodium Malloles (desap.) Palatio Monnos 967 vinea Orle (desap.) Palau 1290 locus Vil.la Palauda (Tuïr) Palauca 973 locus Pesillà de la Ribera (desap.) Palau 1271 pecia Els Palaus (Millàs) Palasol (Nefiac) Prat d'en Palau (Cornellà de Conflent) Palasol (St. Llorenç de la Salanca, desap.) Palatiolum 963 Pedra d'en Palau (Ribesaltes) Ville False (desap.) uale Corbaria palatio c. 751 Parazol (Padern) Balats (Durban) Palatz 1663 Les Palats (Fontjoncouse) Palatium 1204 Parazols (SaintLaurent-de-laCabrerisse) Palazol 859?, 1118 ecclesia, honorem (1125), villa (1172) Les Palais (SaintLaurent-de-laCabrerisse) Palatio 1172 Parazols (Quillanet, desap.) Palaizol 1179 ecclesia (1183) Font Parazol (Conques) Parazol (VillarzelCabardès) Palazol 1101 villa (1101), ecclesia (1119) Palats (LaureMinervois) Palacio 1262 locus (1262), ecclesia (1360) Parazols (FontiersCabardès) Parazols (Azille, desap.) Les Parazols (Quarante) Parazols (Nissanlez-Ensérune) Parasol (Cazoulslès-Béziers) Parazols (Villeneuve-lèsBéziers) Pallas (Mèze) Palaiz, Palatio 990 villa Palagret (Bédarieux) MAPA: Dispersió dels palatia septimans, on s’observa la seva concentració a la part meridional de la regió.