Els idil·lis de Verdaguer : mística, bucolisme i cançó popular

L’idil·lisme com a modalitat de misticisme Idil·lis i cants místics és una obra miscel·lània que aplega poemes de caràcter divers, tot i que amb un evident centre temàtic, formal i d’intenció. Les composicions es podrien dividir, certament, en idil·lis i en cants, però la frontera no és neta i hi ha contaminacions. Malgrat l’ambigüitat del títol, són místics tant els idil·lis com els cants. De fet, són dues modalitats diferents de misticisme: dos eixos temàtics i formals. Tanmateix, no hi ha, de nou, un tall absolut, perquè cada poema participa d’una manera o d’una altra de les dues modalitats. Per aquest motiu preferim definir-los percentualment, amb graus d’idil·lisme i d’«allò càntic». Per Joaquim Molas, com per nosaltres, és una qüestió de gènere. Tal com diu a la «Introducció» als Idil·lis i cants místics a Poesia, 1, els idil·lis són «petites trames narratives de to popular i en forma de romanç en les quals [l’autor] evoca les relacions de diversos sants amb Déu o desenrotlla simples llegendes locals i que, en el fons, no són sinó veritables correlats objectius» (Molas, 2005). Els cants, per la seva banda, són «de formes, en general, més elaborades, com la lira, que no exclouen, però, les populars, com la corranda, on [Verdaguer] aboca la seva enyorança de Déu, o de Jesús, i […] una recerca fervorosa i incerta […] per la via […] de l’amor». És cert que els dos gèneres són diferents, però repetim que no hi veiem un tall tan clar. En tot cas, els idil·lis poden ser concebuts com una fusió de poesia popular, literatura mística i bucolisme: una evolució genèrica fruit d’una elaboració intertextual que reuneix recursos formals i temàtics de tradicions diferents. Això explica que, si bé aparentment són la narració de la relació amorosa entre dos personatges en una ambientació natural, de fet aquesta trama és la correlació objectiva de l’experiència mística (que, al 357 Anuari Verdaguer 14 - 2006 Els idil·lis de Verdaguer: mística, bucolisme i cançó popular Laia Noguera i Clofent (Universitat Autònoma de Barcelona) 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 357 cap i a la fi, és més recreació literària que relat de vivència personal). Al capdavall, els idil·lis s’apropen a una pregària cantada que exalta el dolç sofriment, o el goig torturat, de l’ànima encallada en el món de fang que, tanmateix, és conscient del seu lligam essencial amb el món del cel, real i perfecte. En última instància, una forma de proselitisme, de brindar al lector la possibilitat de compartir una concepció consoladora de l’home i de l’univers com a creacions supeditades a una figura divina que és amor fascinant i redempció pacient. Ara bé, com que el que més importa en aquestes composicions és la manifestació de l’amor diví, no és necessari que participin de totes les característiques associades tradicionalment als idil·lis. Per això és possible dubtar si és realment primordial que hi hagi una història i uns protagonistes, i si l’amor ha de ser correspost. És cert que hi ha d’haver alguna veu (un protagonista, doncs) que canti l’amor, però, si ens atenem al Càntic dels Càntics (i, en un altre nivell, al Kempis i a Teòcrit), no és imprescindible la correspondència o la presència immediata de l’estimat. Finalment, l’ambientació rural hi és més per motius simbòlics que no pas com a requeriment de gènere. Així, doncs, el misticisme domina la resta de trets genèrics. Això explica que es puguin considerar idil·lis tant les històries amoroses bucòliques narrades en primera o tercera persona, que remeten analògicament a l’experiència mística d’unió amb la divinitat; com les narracions de passatges de vides de sants que permeten de viure el fet místic a través d’anècdotes més o menys atestades històricament; com també, finalment, alguns poemes en què l’ànima deixa fluir poèticament la seva emoció mística. Tanmateix, la forma, evidentment, també en regeix el contingut. La concepció verdagueriana de la poesia mística se sustenta en la recepció: al pròleg dels Idil·lisi en alguns poemes, l’autor fa notar la voluntat de donar un suport moral al lector; d’escriure com a sacerdot, proporcionant-li una fe salvadora a què aferrar-se. Per això els idil·lis tenen un caràcter alegre i no són sentenciosos com alguns cants, sinó més aviat exemples d’una felicitat aliena a les activitats mundanes i, per tant, autèntica i perdurable. Perquè els idil·lis són cançons destinades a transmetre el sentiment d’aquell humà que viu la relació amb Déu com a punt culminant de la seva existència. Justament per aquesta concepció de la literatura mística, per a la qual cal una forma dolça, l’autor recorre a la poesia popular. Aquest fet no és 358 Els idil·lis de Verdaguer: mística, bucolisme i cançó popular 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 358 gens casual en Verdaguer, perquè en els seus usos retòrics hi sol haver una voluntat d’adequar el contingut a la forma. I sembla, doncs, que per ell la manera òptima de transmetre aquest tipus d’experiència mística és la ingenuïtat, senzillesa, afectivitat, intimitat o quotidianitat que li brinda la poesia popular. Si tenim en compte que, d’altra banda, per al poeta la poesia popular era com «la llet que mamava de la seva mare», entendrem encara millor que utilitzi aquesta font per transmetre l’experiència més íntima i corprenedora que pot viure l’ésser humà. El tractament de la poesia popular, doncs, és l’altra cara de la moneda de la metàfora idíl·lica. Així, en els poemes del recull que més tendeixen a l’idil·lisme l’autor es val majoritàriament de la mètrica, la retòrica, l’estil o els motius de la poesia popular. Ell, doncs, no s’inventa res, sinó que s’insereix en una tradició existent; ara bé, la combinació de recursos és obra seva. La llengua és elaborada a partir dels materials de què disposa: el dialecte rural de la Plana de Vic i la llengua culta apresa llibrescament. Paral·lelament, usa formes procedents de la literatura culta i d’altres de tretes de la llengua parlada, de manera que, per exemple, l’estrofisme, malgrat ser d’ascendència popular, ha estat passat pel tamís de les lectures cultes (cosa que suposa un refinament, per exemple, de l’herència castellana). D’altra banda, cal no perdre de vista que Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals el van orientar en l’aproximació a la poesia popular i, fet i fet, Verdaguer hi va col·laborar recollint cançons populars. Tot aquest arsenal, repetim, és al servei de la posada a l’abast de l’experiència religiosa, en un moment en què trontollava l’estatus de l’Església catòlica. Gràcies a la pàtina popular, Verdaguer dota els idil·lis de connotacions de familiaritat i dolcesa. L’aparent senzillesa dóna una textura als poemes que no podria suggerir una elaboració culturalista.1 No cal dir que la seva intenció va tenir un gran èxit: al cap i a la fi, alguns idil·lis han esdevingut cançons religioses populars. Laia Noguera i Clofent 359 1. L’apropament que aconsegueix Verdaguer no és, per exemple, en el Kempis, per comprendre el qual cal conèixer una sèrie de continguts teòrics. Verdaguer comparteix amb el Kempis una manera d’entendre la vida i la transcendència, i l’amor que relata s’hi pot identificar; però Verdaguer fa el pas literari: en referir-s’hi d’una manera terrenal, amb els termes de la poesia popular, l’actualització del sentiment no és intel·lectual, sinó viva, palpable, més a la manera del Càntic dels Càntics. 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 359 Els poemes considerats idil·lis Abans de parlar de l’ascendència culta dels idil·lis, volem proposar-ne una classificació. En primer lloc, hi ha els idil·lis pròpiament dits, que són «Càntic de l’esposa», «Rosalia», «Les cinc roses» i «Sota l’ombreta». És en aquests poemes on hi ha les característiques més clares de l’idil·li tradicional. Malgrat les dificultats de classificació, «Jesús i l’ànima» es podria incloure en aquest apartat perquè, tot i que no compleix els trets propis de l’idil·li, presenta un diàleg entre els esposos en què s’endevina una correspondència amorosa. En segon lloc, hi ha la narració en termes idíl·lics d’anècdotes de la vida de sants i benaventurats: «Místic desposori de santa Caterina», «Santa Teresa de Jesús», «Santa Cecília», «Jesús i santa Gertrudis», «Santa Maria Magdalena» i «La B. Juliana, abadessa». Hi apareix l’escenari natural i la unió amorosa com a símbol de la unió mística, i la natura sovint és deixada a un segon terme a favor de la preponderància de l’element narratiu pseudohistòric. Cal remarcar que en aquest apartat hi ha dues poesies en què, excepcionalment, té lloc la unió total de l’ànima amb Déu, és a dir, la mort feliç del cos que empresona l’ànima destinada a la glòria: «Mort de santa Gertrudis» i «Dolça visita (episodi de la vida del beat Gofredo)». «Betharram» també cau sota aquesta etiqueta, malgrat referir-se a un personatge anònim. En tercer lloc, hi ha una sèrie de poemes en què l’amic descriu la seva situació d’enyorança, de desesperació i d’impaciència en el lapse de temps que s’estén entre la primera experiència mística i la mort. Aquests poemes s’haurien pogut considerar cants, però la importància de la natura i del sentiment del jo poètic és major que l’element càntic. Són «Enyorança», «L’herba de l’amor», «Les tres volades», «Fulcite me floribus», «Als estels», «Lo llit de flors», «Somni de la Glòria», «Sospirs», «Plor de la tórtora», «Volada de l’ànima» i «A mon Déu». En aquesta classe de poemes cal fer altres distincions. N’hi ha tres en què Déu respon a la crida de l’amic, tot i que no s’arriba a la consumació del procés amb la mort, sinó que més aviat apareix la consciència del dolor com a via d’accés a la unió amb l’Amat. Aquestes poesies són «Lo llit d’espines», «L’ovella perduda» (on és Déu qui busca l’ànima) i «Cap al cel». Un altre poema amb l’òptica de l’ànima és «La filla de Maria», però es diferencia dels altres en transmetre 360 Els idil·lis de Verdaguer: mística, bucolisme i cançó popular 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 360 l’optimisme, l’alegria, la fecunditat d’aquella ànima que es lliura únicament a Déu.2 La tradició culta En certa manera, moltes cançons populars poden ser considerades idil·lis i, de fet, l’idil·li verdaguerià hi pot ser més proper que no pas a la tradició encapçalada per Teòcrit. Analitzar els idil·lis d’Apel·les Mestres, editats el 1888, pot il·luminar com el nostre poeta és lluny del que s’entenia tradicionalment com a idil·li (és a dir, de Teòcrit). Als seus Idil·lis, Mestres rescata les fonts, més enllà de la influència de Campoamor, i, diu, fa «quadrets del natural». La proposta de Mestres és molt distinta de la de Verdaguer. En efecte, com en la poesia de Teòcrit, els personatges solen ser poetes, cosa que en Verdaguer només apareix a «Càntic de l’esposa», on la protagonista canta d’emoció després de la unió amorosa. D’altra banda, l’ambient pastoril de Mestres no té res a veure amb el pastor i el ramat de Verdaguer, que remeten a la tradició simbòlica cristiana. El jo poètic dels Idil·lis i cants místics és l’ànima protagonista o bé una veu anònima identificable amb un jo raonablement proper al jo empíric. Hi hagi al·legoria pastoril o no, aquest jo és un símbol més que no pas un element del paisatge. És a dir: el jo dels poemes de Mestres no pot ser altre que el dels personatges que protagonitzen els poemes (perquè són dramàtics), i els trets textuals que poden caracteritzar el punt de vista de l’escriptor denoten una distància irònica molt propera a la de Teòcrit i impensable en Verdaguer. El jo de Verdaguer, en canvi, no és el d’un personatge concret (per molt tipificat que sigui i, per tant, generalitzador), sinó el d’un concepte, l’ànima, que pràcticament no té atributs; el de personatges amb més entitat (com ara els sants protagonistes o Jesús), que dialoguen en poemes més narratius; o, sobretot, el de la veu que s’amaga en tots els poemes, com a narrador o com a únic enunciador, i que pot aflorar d’improvís. Laia Noguera i Clofent 361 2. Tot i que «Enyorança del cel» és, d’aquests poemes, el que té més trets de cant, el continuem considerant idil·li. D’altra banda, és la peça on es formula més clarament el misticisme des de l’òptica de l’ànima. 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 361 En resum, doncs, en els idil·lis de Mestres el poeta desapareix gràcies al distanciament propiciat pels recursos de procedència teatral (dramatització que comporta, d’altra banda, un ús del diàleg diferent del de Verdaguer); en canvi, en els verdaguerians la primera persona hi és sempre, encarnada en l’artifici de l’Amic místic. Aquest ús de la veu té a veure amb el fet que Verdaguer no vol escriure poemes realistes, sinó al·legories en què, per exemple, la descripció detallista hi és per motius simbòlics. Aquesta manca de realisme també té traducció lingüística, ja que la llengua de Verdaguer no és la dels pagesos: és cert que procedeix de la Plana, però no és presentada com a fragment capturat de la realitat. En canvi, Mestres usa, programàticament, la llengua col·loquial amb voluntat de «vulgaritzar», d’escriure amb la llengua que es parla (i per aquest motiu no es pot inspirar en la poesia popular, que no és contemporània ni té la frescor necessària).3De la mateixa manera, les formes mètriques que usa Mestres no són sempre típicament populars, sinó més aviat elaboracions. Finalment, un fet fonamental: l’amor no és el tema principal de Mestres. És clar que, a l’estil de Teòcrit, en els Idil·lis hi ha poemes d’amor en forma de monòlegs d’un personatge masculí que correlaciona el seu sentiment amb elements naturals. Però per a Verdaguer l’al·legoria amorosa és central: li importa més el sentiment (l’amor com a mode de vida) que el retrat d’uns personatges o el relat d’una història. La diferència entre Verdaguer i Mestres, per tant, no és només de contingut i de forma (a grans trets, misticisme i realisme), sinó també de visió del món. Això mateix succeeix amb Teòcrit, de qui, malgrat ser el creador del gènere en el qual s’empara el nostre autor, aquest segueix poques propostes. Els idil·lis bucòlics de Teòcrit4relaten la vida i les preocupacions dels pastors, que viuen en un món poc grandiós i, tanmateix, idealitzat per 362 Els idil·lis de Verdaguer: mística, bucolisme i cançó popular 3. Segons Joaquim Molas, «en els Idil·lis, que, a primer cop d’ull, podrien semblar una rèplica als de Verdaguer, Mestres intentà d’actualitzar un gènere clàssic, el de Teòcrit, a partir de les propostes naturalistes o, almenys, d’un realisme modern i agressiu i de buscar, a la vegada, un punt d’equilibri entre la idealització pròpia del gènere i el vulgarisme que, en teoria, podria comportar una transcripció massa fidel de la realitat». Història de la literatura catalana, v. VII. Barcelona: Ariel, 1986. 4. Ell va crear l’ eid¥llion , el petit poema (tant en el sentit de curtcom de baix de to), el nom del qual és un diminutiu d’ eidoq , que era el tipus de poema que practicava, per exemple, Píndar. 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 362 l’enyorança urbanita del camp. D’aquest tipus de poema, Verdaguer només n’aprofita l’ambient: ni el distanciament irònic, ni la mètrica (les tornades, per exemple, tenen un origen molt diferent), ni el to, ni el tipus de personatges, ni les acotacions dramàtiques, ni la situació, ni la veu poètica, ni la contesa bucòlica, ni el tema amorós.5 Verdaguer en treu, només, la natura descrita sensualment, que en els seus idil·lis, tanmateix, és més que una escenografia: pot ser un personatge capaç de dialogar i reaccionar davant dels esdeveniments6i és, per sobre de tot, la petja divina a la terra. Contràriament, la simbologia de l’escenari amè de Teòcrit és, si de cas, immediata, i la sensibilitat objectiva de l’autor dóna lloc a una mena d’impressionisme que també és en els idil·lis verdaguerians, encara que d’origen simbòlic (i que, d’altra banda, també és diferent de l’esquematisme de les cançons populars, en què no hi ha un control simbòlic com el de Verdaguer, la simplicitat del qual és significativa).7 Amb molt més pes que la tradició laica, l’espai natural dels idil·lis és inspirat pel Càntic dels Càntics, el referent màxim de la poesia mística per a Verdaguer, que en va fer una traducció religiosa. En efecte, el seu locus amoenus, el verger en què ocorre la unió mística (de vegades descrit tan telegràficament), és el del Càntic. Però la influència no és només en el tractament de la natura: també en la configuració en forma de cant, amb diàleg, tornades i repeticions, però, sobretot, en l’ús del llenguatge amorós com a analogia d’un missatge reliLaia Noguera i Clofent 363 5. Que per a Teòcrit és només un tòpic, una excusa per a la cançó, i que en cap cas pren forma en el diàleg verdaguerià de coqueteig, d’estira-i-arronsa juganer. 6. En el «Càntic de l’esposa», «L’arbre d’encens que ens abriga / s’ha tornat més olorós; / los aucellets que hi cantaven / han parada sa cançó» (Jacint VERDAGUER. Poesia, 1. Barcelona: Proa, 2005, p. 62); a «Rosalia», «Lo cel se va asserenant, / l’herba floria» (p. 68); a «La B. Juliana, abadessa», «Al somriure de Jesús, / la mar s’amansa» (p. 165). També hi ha moments en què s’estableix un diàleg entre el jo poètic i un element natural: «Si em planyeu, floretes, / les que roso ab plors, / si em planyeu, mostrau-me’l / lo meu Aimador. / —Per aquí passava, / donant-nos olors» (p. 135). De vegades, simplement pot aparèixer una interacció: «Passarells i merles / l’han après de mi / aqueix nom de perles / que tant refilí» (p. 146). 7. Simplicitat que es pot entendre com a manifestació d’una de les dues personalitats poètiques de Verdaguer. Aquesta gràcia del petit, que contrasta amb la magnificència de L’Atlàntida, es relaciona amb el que, segons Ixart, és un miniaturisme íntim que sovint pren la modulació de la poesia popular. 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 363 giós, en què l’erotisme és un mer vehicle simbòlic. Verdaguer, que llegeix el text en la interpretació mística establerta per la tradició, en pren la conjuminació de la intenció religiosa i la referència terrenal. Això explica la recurrència de motius (de vegades expressats en paràfrasis del text bíblic) com ara la malaltia d’amor, la baixada a l’hort a collir flors, l’hortus conclusus,8l’antítesi entre la presó i el jardí, o el misticisme rialler. Resseguint aquesta tradició, cal referir-nos a una altra obra de referència, el Llibre d’Amic e Amat, de Ramon Llull, que formalment és molt diferent dels idil·lis però que els forneix de recursos en el diàleg amorós com a símbol de l’experiència mística (sempre amb una lectura en clau religiosa, diàfana o no) i, en un pla més concret, d’algunes imatges i fórmules. Tenint en compte, a més, que és un llibre escrit amb intenció didàctica, d’ensenyar a contemplar, a la qual se supedita la descripció de la relació amorosa. A diferència del Càntic, tanmateix, l’amor no és sensual ni es pot entendre com a celebració de l’amor de Déu a la terra (lectura a la qual s’adapta perfectament el Càntic), sinó que cal incloure’l a la concepció lul·liana de Déu i de la creació, perfectament lògica i aprehensible. Per tant, és, semblantment al venidor Kempis, una alabança de les virtuts divines, en una concepció tortuosa de l’amor.9D’altra banda, l’epistemologia i la metafísica de Llull també és en els idil·lis verdaguerians, però no amb la nua contundència metafòrica del filòsof, sinó endolcida per la forma popular, perquè al nostre poeta no li interessa transmetre grans conceptes, sinó vivències que transcendeixen literàriament. Respecte del marc natural, val a dir que el verger de Llull és més simbòlic que el de Verdaguer. No és descrit amb concreció i el seu impressionisme té un altre sentit. Ara bé, la naturalesa entesa com a conjunt és un dels símbols principals dels idil·lis, ja que, en ser allò material més perfecte, representa la cara visible de la divinitat. N’apareixen una de real (el verger, passat pel garbell de l’estilització) i una d’imaginària (la celestial, que és perfecta, però inabastable per a l’ànima exiliada a la terra): la primera, on tenen lloc els poemes, permet a l’ànima de recordar la segona, ja 364 Els idil·lis de Verdaguer: mística, bucolisme i cançó popular 8. El locus amoenus per antonomàsia de la poesia mística verdagueriana. 9. Però sense arribar a la forma de manual moral del Kempis, amb el qual Verdaguer comparteix l’esperit vital escatològic, però no la forma (malgrat el diàleg entre l’ànima i Jesucrist). 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 364 que la visió de la bellesa física activa un mecanisme d’aprehensió de la bellesa espiritual (que és una manifestació de Déu). La naturalesa engloba, a més, d’altres símbols. Així, la flor, per la seva bellesa fràgil, remet a l’amor, o les estrelles representen allò que guia l’ànima vers l’infinit: unes fites col·locades per Déu mateix. Els arbres de l’amor, de la creu i de la vida també tenen un paper important, així com els ocells, amb els quals s’identifica el poeta tant perquè volen10 com perquè lloen Déu amb el seu cant. A diferència de Llull, Verdaguer no explica el misteri diví (l’eternitat, l’infinit, la perfecció, la completesa, la unitat, etc.) mitjançant relacions conceptuals emmarcades en una estructura lògica, sinó amb comparacions naturals i demostracions afectives. En efecte, ja que l’home només pot entendre l’existència celestial des dels seus paràmetres, l’ànima sols ateny Déu a partir de la bellesa que pot conèixer (en primera instància, per tant, sensualment). A més, la importància dels sentits té un altre vessant: el cel es manifesta a la terra en forma de rastre fugaç, efímer i distorsionat, que és, tanmateix, estímul suficient perquè l’ànima somniï i recordi. Al capdavall, al nostre poeta no li interessa la disquisició teològica, sinó el sentiment religiós. Respecte d’aquest punt volem mencionar l’aportació de sant Joan de la Creu i santa Teresa de Jesús, que proposen un ingredient bàsic en la configuració del gènere: una al·legoria amorosa que no passa pel tamís de l’intel·lecte com en Llull, ni que tampoc admet una interpretació preponderantment sensual com en el Càntic dels Càntics, sinó que, formalment a mig camí de les dues concepcions, és entesa com una conseqüència de l’experiència mística del poeta, com una manera més de viure la unió amb Déu. És per aquesta concepció de la vivència que els idil·lis solen narrar una historieta que desemboca en una relació amorosa explicada a través d’un contacte més o menys sensual. Una història que té poc interès narratiu,11 perquè el que importa no és la peripècia, sinó la manera com és viscuda en referència a la recerca de l’Amat per part de l’ànima. Ara bé, l’amor, malgrat ser tractat des de diferents punts de vista, no és complex, sinó estilitzat, d’una simplicitat necessària per transmetre un concepte determinat d’amor diví. Laia Noguera i Clofent 365 10. El vol, com el somni i el fantasieig, és una de les formes d’evasió intel·lectual de l’amic. 11. Ja hem vist que en bon nombre d’idil·lis ni tan sols apareix. 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 365 LLULL, Ramon. Llibre d’Evast e Blanquerna. Barcelona: Edicions 62, 1982. MESTRES, Apel·les. Idilis. Barcelona: Llibrería Espanyola, 1889. MOLAS, Joaquim [dir.]. Història de la literatura catalana. Vol. VII. Barcelona: Ariel, 1986. SERRALLONGA, Segimon. «El càntic dels càntics de Verdaguer». Dins: Anuari Verdaguer 1995-1996. Vic: Eumo Editorial, 1999, p. 89-113. TEÒCRIT. Idil·lis. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1961-1963. VERDAGUER, Jacint. Poesia, a cura de Joaquim Molas i d’Isidor Cònsul. Barcelona: Proa, 2005. 372 Els idil·lis de Verdaguer: mística, bucolisme i cançó popular 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 372