Els idil·lis de Verdaguer : mística, bucolisme i cançó popular

L’idil·lisme com a modali a de mis icisme Idil·lis i can s mís ics és una ob a miscel·lània que aplega poemes de ca àc e di e s, o i que amb un e iden cen e emà ic, o mal i d’in en- ció. Les composicions es pod ien di idi , ce amen , en idil·lis i en can s, pe ò la on e a no és ne a i hi ha con aminacions. Malg a l’ambigüi a del í ol, són mís ics an els idil·lis com els can s. De e , són dues moda- li a s di e en s de mis icisme: dos eixos emà ics i o mals. Tanma eix, no hi ha, de nou, un all absolu , pe què cada poema pa icipa d’una mane a o d’una al a de les dues modali a s. Pe aques mo iu p e e im de ini -los pe cen ualmen , amb g aus d’idil·lisme i d’«allò càn ic». Pe Joaquim Molas, com pe nosal es, és una qües ió de gène e. Tal com diu a la «In oducció» als Idil·lis i can s mís ics a Poesia, 1, els idil·lis són «pe i es ames na a i es de o popula i en o ma de omanç en les quals [l’au o ] e oca les elacions de di e sos san s amb Déu o desen o - lla simples llegendes locals i que, en el ons, no són sinó e i ables co e- la s objec ius» (Molas, 2005). Els can s, pe la se a banda, són «de o mes, en gene al, més elabo ades, com la li a, que no exclouen, pe ò, les popu- la s, com la co anda, on [Ve dague ] aboca la se a enyo ança de Déu, o de Jesús, i […] una ece ca e o osa i ince a […] pe la ia […] de l’amo ». És ce que els dos gène es són di e en s, pe ò epe im que no hi eiem un all an cla . En o cas, els idil·lis poden se concebu s com una usió de poesia popula , li e a u a mís ica i bucolisme: una e olució genè ica ui d’una elabo ació in e ex ual que euneix ecu sos o mals i emà ics de adi- cions di e en s. Això explica que, si bé apa en men són la na ació de la elació amo osa en e dos pe sona ges en una ambien ació na u al, de e aques a ama és la co elació objec i a de l’expe iència mís ica (que, al 357 Anua i Ve dague 14 - 2006 Els idil·lis de Ve dague : mís ica, bucolisme i cançó popula Laia Nogue a i Clo en (Uni e si a Au ònoma de Ba celona) 02-Ac es VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 357 cap i a la i, és més ec eació li e à ia que ela de i ència pe sonal). Al capda all, els idil·lis s’ap open a una p egà ia can ada que exal a el dolç so imen , o el goig o u a , de l’ànima encallada en el món de ang que, anma eix, és conscien del seu lligam essencial amb el món del cel, eal i pe ec e. En úl ima ins ància, una o ma de p oseli isme, de b inda al lec o la possibili a de compa i una concepció consolado a de l’home i de l’uni e s com a c eacions supedi ades a una igu a di ina que és amo ascinan i edempció pacien . A a bé, com que el que més impo a en aques es composicions és la mani es ació de l’amo di í, no és necessa i que pa icipin de o es les ca ac e ís iques associades adicionalmen als idil·lis. Pe això és possi- ble dub a si és ealmen p imo dial que hi hagi una his ò ia i uns p o a- gonis es, i si l’amo ha de se co espos . És ce que hi ha d’ha e alguna eu (un p o agonis a, doncs) que can i l’amo , pe ò, si ens a enem al Càn ic dels Càn ics (i, en un al e ni ell, al Kempis i a Teòc i ), no és imp escindible la co espondència o la p esència immedia a de l’es ima . Finalmen , l’ambien ació u al hi és més pe mo ius simbòlics que no pas com a eque imen de gène e. Així, doncs, el mis icisme domina la es a de e s genè ics. Això expli- ca que es puguin conside a idil·lis an les his ò ies amo oses bucòliques na ades en p ime a o e ce a pe sona, que eme en analògicamen a l’ex- pe iència mís ica d’unió amb la di ini a ; com les na acions de passa ges de ides de san s que pe me en de iu e el e mís ic a a és d’anècdo es més o menys a es ades his ò icamen ; com ambé, inalmen , alguns poe- mes en què l’ànima deixa lui poè icamen la se a emoció mís ica. Tanma eix, la o ma, e iden men , ambé en egeix el con ingu . La concepció e dague iana de la poesia mís ica se sus en a en la ecepció: al p òleg dels Idil·lisi en alguns poemes, l’au o a no a la olun a de dona un supo mo al al lec o ; d’esc iu e com a sace do , p opo cionan -li una e sal ado a a què a e a -se. Pe això els idil·lis enen un ca àc e aleg e i no són sen enciosos com alguns can s, sinó més a ia exemples d’una elici a aliena a les ac i i a s mundanes i, pe an , au èn ica i pe du able. Pe què els idil·lis són cançons des inades a ansme e el sen imen d’aquell humà que iu la elació amb Déu com a pun culminan de la se a exis ència. Jus amen pe aques a concepció de la li e a u a mís ica, pe a la qual cal una o ma dolça, l’au o eco e a la poesia popula . Aques e no és 358 Els idil·lis de Ve dague : mís ica, bucolisme i cançó popula 02-Ac es VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 358 gens casual en Ve dague , pe què en els seus usos e ò ics hi sol ha e una olun a d’adequa el con ingu a la o ma. I sembla, doncs, que pe ell la mane a òp ima de ansme e aques ipus d’expe iència mís ica és la ingenuï a , senzillesa, a ec i i a , in imi a o quo idiani a que li b in- da la poesia popula . Si enim en comp e que, d’al a banda, pe al poe a la poesia popula e a com «la lle que mama a de la se a ma e», en en- d em enca a millo que u ili zi aques a on pe ansme e l’expe iència més ín ima i co p enedo a que po iu e l’ésse humà. El ac amen de la poesia popula , doncs, és l’al a ca a de la moneda de la me à o a idíl·lica. Així, en els poemes del ecull que més endeixen a l’idil·lisme l’au o es al majo i à iamen de la mè ica, la e ò ica, l’es il o els mo ius de la poesia popula . Ell, doncs, no s’in en a es, sinó que s’inse eix en una a- dició exis en ; a a bé, la combinació de ecu sos és ob a se a. La llengua és elabo ada a pa i dels ma e ials de què disposa: el dialec e u al de la Plana de Vic i la llengua cul a ap esa llib escamen . Pa al·lelamen , usa o mes p oceden s de la li e a u a cul a i d’al es de e es de la llengua pa lada, de mane a que, pe exemple, l’es o isme, malg a se d’ascen- dència popula , ha es a passa pel amís de les lec u es cul es (cosa que suposa un e inamen , pe exemple, de l’he ència cas ellana). D’al a banda, cal no pe d e de is a que Ma ià Aguiló i Manuel Milà i Fon anals el an o ien a en l’ap oximació a la poesia popula i, e i e , Ve dague hi a col·labo a ecollin cançons popula s. To aques a senal, epe im, és al se ei de la posada a l’abas de l’ex- pe iència eligiosa, en un momen en què on olla a l’es a us de l’Església ca òlica. G àcies a la pà ina popula , Ve dague do a els idil·lis de conno acions de amilia i a i dolcesa. L’apa en senzillesa dóna una ex u a als poemes que no pod ia sugge i una elabo ació cul u alis a.1 No cal di que la se a in enció a eni un g an èxi : al cap i a la i, alguns idil·lis han esde ingu cançons eligioses popula s. Laia Nogue a i Clo en 359 1. L’ap opamen que aconsegueix Ve dague no és, pe exemple, en el Kempis, pe comp end e el qual cal conèixe una sè ie de con ingu s eò ics. Ve dague compa eix amb el Kempis una mane a d’en end e la ida i la anscendència, i l’a- mo que ela a s’hi po iden i ica ; pe ò Ve dague a el pas li e a i: en e e i -s’hi d’una mane a e enal, amb els e mes de la poesia popula , l’ac uali zació del sen imen no és in el·lec ual, sinó i a, palpable, més a la mane a del Càn ic dels Càn ics. 02-Ac es VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 359 Els poemes conside a s idil·lis Abans de pa la de l’ascendència cul a dels idil·lis, olem p oposa -ne una classi icació. En p ime lloc, hi ha els idil·lis p òpiamen di s, que són «Càn ic de l’esposa», «Rosalia», «Les cinc oses» i «So a l’omb e a». És en aques s poemes on hi ha les ca ac e ís iques més cla es de l’idil·li adicional. Malg a les di icul a s de classi icació, «Jesús i l’ànima» es pod ia inclou- e en aques apa a pe què, o i que no compleix els e s p opis de l’idil·li, p esen a un diàleg en e els esposos en què s’ende ina una co es- pondència amo osa. En segon lloc, hi ha la na ació en e mes idíl·lics d’anècdo es de la ida de san s i bena en u a s: «Mís ic desposo i de san a Ca e ina», «San a Te esa de Jesús», «San a Cecília», «Jesús i san a Ge udis», «San a Ma ia Magdalena» i «La B. Juliana, abadessa». Hi apa eix l’esce- na i na u al i la unió amo osa com a símbol de la unió mís ica, i la na u a so in és deixada a un segon e me a a o de la p eponde ància de l’ele- men na a iu pseudohis ò ic. Cal ema ca que en aques apa a hi ha dues poesies en què, excepcionalmen , é lloc la unió o al de l’ànima amb Déu, és a di , la mo eliç del cos que emp esona l’ànima des inada a la glò ia: «Mo de san a Ge udis» i «Dolça isi a (episodi de la ida del bea Go edo)». «Be ha am» ambé cau so a aques a e ique a, malg a e e i -se a un pe sona ge anònim. En e ce lloc, hi ha una sè ie de poemes en què l’amic desc iu la se a si uació d’enyo ança, de desespe ació i d’impaciència en el lapse de emps que s’es én en e la p ime a expe iència mís ica i la mo . Aques s poemes s’hau ien pogu conside a can s, pe ò la impo ància de la na u a i del sen imen del jo poè ic és majo que l’elemen càn ic. Són «Enyo ança», «L’he ba de l’amo », «Les es olades», «Fulci e me lo ibus», «Als es els», «Lo lli de lo s», «Somni de la Glò ia», «Sospi s», «Plo de la ó o a», «Volada de l’ànima» i «A mon Déu». En aques a classe de poemes cal e al es dis incions. N’hi ha es en què Déu espon a la c ida de l’amic, o i que no s’a iba a la consumació del p océs amb la mo , sinó que més a ia apa eix la consciència del dolo com a ia d’accés a la unió amb l’Ama . Aques es poesies són «Lo lli d’espines», «L’o ella pe duda» (on és Déu qui busca l’ànima) i «Cap al cel». Un al e poema amb l’òp ica de l’à- nima és «La illa de Ma ia», pe ò es di e encia dels al es en ansme e 360 Els idil·lis de Ve dague : mís ica, bucolisme i cançó popula 02-Ac es VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 360 l’op imisme, l’aleg ia, la ecundi a d’aquella ànima que es lliu a única- men a Déu.2 La adició cul a En ce a mane a, mol es cançons popula s poden se conside ades idil·lis i, de e , l’idil·li e dague ià hi po se més p ope que no pas a la adició encapçalada pe Teòc i . Anali za els idil·lis d’Apel·les Mes es, edi a s el 1888, po il·lumina com el nos e poe a és lluny del que s’en e- nia adicionalmen com a idil·li (és a di , de Teòc i ). Als seus Idil·lis, Mes es esca a les on s, més enllà de la in luència de Campoamo , i, diu, a «quad e s del na u al». La p opos a de Mes es és mol dis in a de la de Ve dague . En e ec- e, com en la poesia de Teòc i , els pe sona ges solen se poe es, cosa que en Ve dague només apa eix a «Càn ic de l’esposa», on la p o agonis a can a d’emoció desp és de la unió amo osa. D’al a banda, l’ambien pas- o il de Mes es no é es a eu e amb el pas o i el ama de Ve dague , que eme en a la adició simbòlica c is iana. El jo poè ic dels Idil·lis i can s mís ics és l’ànima p o agonis a o bé una eu anònima iden i icable amb un jo aonablemen p ope al jo empí ic. Hi hagi al·lego ia pas o il o no, aques jo és un símbol més que no pas un elemen del paisa ge. És a di : el jo dels poemes de Mes es no po se al e que el dels pe sona ges que p o agoni zen els poemes (pe què són d amà ics), i els e s ex uals que poden ca ac e i za el pun de is a de l’esc ip o deno en una dis ància i ònica mol p ope a a la de Teòc i i impensable en Ve dague . El jo de Ve dague , en can i, no és el d’un pe - sona ge conc e (pe mol ipi ica que sigui i, pe an , gene ali zado ), sinó el d’un concep e, l’ànima, que p àc icamen no é a ibu s; el de pe - sona ges amb més en i a (com a a els san s p o agonis es o Jesús), que dialoguen en poemes més na a ius; o, sob e o , el de la eu que s’amaga en o s els poemes, com a na ado o com a únic enunciado , i que po a lo a d’imp o ís. Laia Nogue a i Clo en 361 2. To i que «Enyo ança del cel» és, d’aques s poemes, el que é més e s de can , el con inuem conside an idil·li. D’al a banda, és la peça on es o mula més cla amen el mis icisme des de l’òp ica de l’ànima. 02-Ac es VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 361 En esum, doncs, en els idil·lis de Mes es el poe a desapa eix g àcies al dis anciamen p opicia pels ecu sos de p ocedència ea al (d ama- i zació que compo a, d’al a banda, un ús del diàleg di e en del de Ve dague ); en can i, en els e dague ians la p ime a pe sona hi és sem- p e, enca nada en l’a i ici de l’Amic mís ic. Aques ús de la eu é a eu e amb el e que Ve dague no ol esc iu e poemes ealis es, sinó al·lego ies en què, pe exemple, la desc ipció de allis a hi és pe mo ius simbòlics. Aques a manca de ealisme ambé é aducció lingüís ica, ja que la llengua de Ve dague no és la dels pagesos: és ce que p ocedeix de la Plana, pe ò no és p esen ada com a agmen cap u a de la eali a . En can i, Mes es usa, p og amà icamen , la llengua col·loquial amb olun a de « ulga i za », d’esc iu e amb la llengua que es pa la (i pe aques mo iu no es po inspi a en la poesia popula , que no és con empo ània ni é la esco necessà ia).3De la ma eixa mane a, les o mes mè iques que usa Mes es no són semp e ípicamen popula s, sinó més a ia elabo acions. Finalmen , un e onamen al: l’amo no és el ema p incipal de Mes es. És cla que, a l’es il de Teòc i , en els Idil·lis hi ha poemes d’amo en o ma de monòlegs d’un pe sona ge masculí que co elaciona el seu sen imen amb elemen s na u als. Pe ò pe a Ve dague l’al·lego ia amo- osa és cen al: li impo a més el sen imen (l’amo com a mode de ida) que el e a d’uns pe sona ges o el ela d’una his ò ia. La di e ència en e Ve dague i Mes es, pe an , no és només de con ingu i de o ma (a g ans e s, mis icisme i ealisme), sinó ambé de isió del món. Això ma eix succeeix amb Teòc i , de qui, malg a se el c eado del gène e en el qual s’empa a el nos e au o , aques segueix poques p opos es. Els idil·lis bucòlics de Teòc i 4 ela en la ida i les p eocupacions dels pas o s, que iuen en un món poc g andiós i, anma eix, ideali za pe 362 Els idil·lis de Ve dague : mís ica, bucolisme i cançó popula 3. Segons Joaquim Molas, «en els Idil·lis, que, a p ime cop d’ull, pod ien sembla una èplica als de Ve dague , Mes es in en à d’ac uali za un gène e clàssic, el de Teòc i , a pa i de les p opos es na u alis es o, almenys, d’un ealisme mode n i ag essiu i de busca , a la egada, un pun d’equilib i en e la ideali zació p òpia del gène e i el ulga isme que, en eo ia, pod ia compo a una ansc ipció massa idel de la eali a ». His ò ia de la li e a u a ca alana, . VII. Ba celona: A iel, 1986. 4. Ell a c ea l’ eid¥llion , el pe i poema ( an en el sen i de cu com de baix de o), el nom del qual és un diminu iu d’ eidoq , que e a el ipus de poema que p ac ica a, pe exemple, Pínda . 02-Ac es VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 362 l’enyo ança u bani a del camp. D’aques ipus de poema, Ve dague només n’ap o i a l’ambien : ni el dis anciamen i ònic, ni la mè ica (les o nades, pe exemple, enen un o igen mol di e en ), ni el o, ni el ipus de pe sona ges, ni les aco acions d amà iques, ni la si uació, ni la eu poè- ica, ni la con esa bucòlica, ni el ema amo ós.5 Ve dague en eu, només, la na u a desc i a sensualmen , que en els seus idil·lis, anma eix, és més que una escenog a ia: po se un pe sona - ge capaç de dialoga i eacciona da an dels esde enimen s6i és, pe sob e de o , la pe ja di ina a la e a. Con à iamen , la simbologia de l’escena i amè de Teòc i és, si de cas, immedia a, i la sensibili a objec i- a de l’au o dóna lloc a una mena d’imp essionisme que ambé és en els idil·lis e dague ians, enca a que d’o igen simbòlic (i que, d’al a banda, ambé és di e en de l’esquema isme de les cançons popula s, en què no hi ha un con ol simbòlic com el de Ve dague , la simplici a del qual és sig- ni ica i a).7 Amb mol més pes que la adició laica, l’espai na u al dels idil·lis és inspi a pel Càn ic dels Càn ics, el e e en màxim de la poesia mís ica pe a Ve dague , que en a e una aducció eligiosa. En e ec e, el seu locus amoenus, el e ge en què oco e la unió mís ica (de egades desc i an eleg à icamen ), és el del Càn ic. Pe ò la in luència no és només en el ac amen de la na u a: ambé en la con igu ació en o ma de can , amb diàleg, o nades i epe icions, pe ò, sob e o , en l’ús del llengua ge amo ós com a analogia d’un missa ge eli- Laia Nogue a i Clo en 363 5. Que pe a Teòc i és només un òpic, una excusa pe a la cançó, i que en cap cas p en o ma en el diàleg e dague ià de coque eig, d’es i a-i-a onsa jugane . 6. En el «Càn ic de l’esposa», «L’a b e d’encens que ens ab iga / s’ha o na més olo ós; / los aucelle s que hi can a en / han pa ada sa cançó» (Jacin VERDAGUER. Poesia, 1. Ba celona: P oa, 2005, p. 62); a «Rosalia», «Lo cel se a asse enan , / l’he ba lo ia» (p. 68); a «La B. Juliana, abadessa», «Al som iu e de Jesús, / la ma s’amansa» (p. 165). També hi ha momen s en què s’es ableix un diàleg en e el jo poè ic i un ele- men na u al: «Si em planyeu, lo e es, / les que oso ab plo s, / si em planyeu, mos- au-me’l / lo meu Aimado . / —Pe aquí passa a, / donan -nos olo s» (p. 135). De egades, simplemen po apa èixe una in e acció: «Passa ells i me les / l’han ap ès de mi / aqueix nom de pe les / que an e ilí» (p. 146). 7. Simplici a que es po en end e com a mani es ació d’una de les dues pe sona- li a s poè iques de Ve dague . Aques a g àcia del pe i , que con as a amb la magni i- cència de L’A làn ida, es elaciona amb el que, segons Ixa , és un minia u isme ín im que so in p en la modulació de la poesia popula . 02-Ac es VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 363 giós, en què l’e o isme és un me ehicle simbòlic. Ve dague , que llegeix el ex en la in e p e ació mís ica es able a pe la adició, en p en la conjuminació de la in enció eligiosa i la e e ència e enal. Això explica la ecu ència de mo ius (de egades exp essa s en pa à asis del ex bíblic) com a a la malal ia d’amo , la baixada a l’ho a colli lo s, l’ho us conclusus,8l’an í esi en e la p esó i el ja dí, o el mis icisme ialle . Resseguin aques a adició, cal e e i -nos a una al a ob a de e e- ència, el Llib e d’Amic e Ama , de Ramon Llull, que o malmen és mol di e en dels idil·lis pe ò que els o neix de ecu sos en el diàleg amo ós com a símbol de l’expe iència mís ica (semp e amb una lec u a en clau eligiosa, dià ana o no) i, en un pla més conc e , d’algunes ima ges i ó mules. Tenin en comp e, a més, que és un llib e esc i amb in enció didàc ica, d’ensenya a con empla , a la qual se supedi a la desc ipció de la elació amo osa. A di e ència del Càn ic, anma eix, l’amo no és sen- sual ni es po en end e com a celeb ació de l’amo de Déu a la e a (lec- u a a la qual s’adap a pe ec amen el Càn ic), sinó que cal inclou e’l a la concepció lul·liana de Déu i de la c eació, pe ec amen lògica i ap e- hensible. Pe an , és, semblan men al enido Kempis, una alabança de les i u s di ines, en una concepció o uosa de l’amo .9D’al a banda, l’epis emologia i la me a ísica de Llull ambé és en els idil·lis e dague- ians, pe ò no amb la nua con undència me a ò ica del ilòso , sinó endolcida pe la o ma popula , pe què al nos e poe a no li in e essa ansme e g ans concep es, sinó i ències que anscendeixen li e à- iamen . Respec e del ma c na u al, al a di que el e ge de Llull és més sim- bòlic que el de Ve dague . No és desc i amb conc eció i el seu imp es- sionisme é un al e sen i . A a bé, la na u alesa en esa com a conjun és un dels símbols p incipals dels idil·lis, ja que, en se allò ma e ial més pe - ec e, ep esen a la ca a isible de la di ini a . N’apa eixen una de eal (el e ge , passa pel ga bell de l’es ili zació) i una d’imaginà ia (la celes ial, que és pe ec a, pe ò inabas able pe a l’ànima exiliada a la e a): la p i- me a, on enen lloc els poemes, pe me a l’ànima de eco da la segona, ja 364 Els idil·lis de Ve dague : mís ica, bucolisme i cançó popula 8. El locus amoenus pe an onomàsia de la poesia mís ica e dague iana. 9. Pe ò sense a iba a la o ma de manual mo al del Kempis, amb el qual Ve dague compa eix l’espe i i al esca ològic, pe ò no la o ma (malg a el diàleg en e l’ànima i Jesuc is ). 02-Ac es VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 364 que la isió de la bellesa ísica ac i a un mecanisme d’ap ehensió de la bellesa espi i ual (que és una mani es ació de Déu). La na u alesa engloba, a més, d’al es símbols. Així, la lo , pe la se a bellesa àgil, eme a l’amo , o les es elles ep esen en allò que guia l’ànima e s l’in ini : unes i es col·locades pe Déu ma eix. Els a b es de l’amo , de la c eu i de la ida ambé enen un pape impo an , així com els ocells, amb els quals s’iden i ica el poe a an pe què olen10 com pe - què lloen Déu amb el seu can . A di e ència de Llull, Ve dague no explica el mis e i di í (l’e e ni a , l’in ini , la pe ecció, la comple esa, la uni a , e c.) mi jançan elacions concep uals emma cades en una es uc u a lògica, sinó amb compa acions na u als i demos acions a ec i es. En e ec e, ja que l’home només po en end e l’exis ència celes ial des dels seus pa àme es, l’ànima sols a eny Déu a pa i de la bellesa que po conèixe (en p ime a ins ància, pe an , sensualmen ). A més, la impo ància dels sen i s é un al e essan : el cel es mani es a a la e a en o ma de as e ugaç, e íme i dis o siona , que és, anma eix, es ímul su icien pe què l’ànima somniï i eco di. Al capda all, al nos e poe a no li in e essa la disquisició eològica, sinó el sen imen eligiós. Respec e d’aques pun olem menciona l’apo ació de san Joan de la C eu i san a Te esa de Jesús, que p oposen un ing edien bàsic en la con igu ació del gène e: una al·lego ia amo osa que no passa pel amís de l’in el·lec e com en Llull, ni que ampoc adme una in e p e ació p eponde an men sensual com en el Càn ic dels Càn ics, sinó que, o malmen a mig camí de les dues concepcions, és en esa com una conseqüència de l’expe iència mís ica del poe a, com una mane a més de iu e la unió amb Déu. És pe aques a concepció de la i ència que els idil·lis solen na a una his o ie a que desemboca en una elació amo osa explicada a a és d’un con ac e més o menys sensual. Una his ò ia que é poc in e ès na a iu,11 pe què el que impo a no és la pe ipècia, sinó la mane a com és iscuda en e e ència a la ece ca de l’Ama pe pa de l’ànima. A a bé, l’amo , malg a se ac a des de di e en s pun s de is a, no és complex, sinó es ili za , d’una simplici a necessà ia pe ansme e un concep e de e mina d’amo di í. Laia Nogue a i Clo en 365 10. El ol, com el somni i el an asieig, és una de les o mes d’e asió in el·lec ual de l’amic. 11. Ja hem is que en bon nomb e d’idil·lis ni an sols apa eix. 02-Ac es VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 365 LLULL, Ramon. Llib e d’E as e Blanque na. Ba celona: Edicions 62, 1982. MESTRES, Apel·les. Idilis. Ba celona: Llib e ía Espanyola, 1889. MOLAS, Joaquim [di .]. His ò ia de la li e a u a ca alana. Vol. VII. Ba celona: A iel, 1986. SERRALLONGA, Segimon. «El càn ic dels càn ics de Ve dague ». Dins: Anua i Ve dague 1995-1996. Vic: Eumo Edi o ial, 1999, p. 89-113. TEÒCRIT. Idil·lis. Ba celona: Fundació Be na Me ge, 1961-1963. VERDAGUER, Jacin . Poesia, a cu a de Joaquim Molas i d’Isido Cònsul. Ba celona: P oa, 2005. 372 Els idil·lis de Ve dague : mís ica, bucolisme i cançó popula 02-Ac es VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 372