La recuperació del radioteatre català a Barcelona després de la guerra. Representació de Canigó, de Jacint Verdaguer, a Ràdio Barcelona (1945)

Presentació: objectiu de recerca, corpus objecte d’estudi, fonts i metodologia La recerca que desenvolupem s’emmarca en la línia d’anàlisi de la història de la radiodifusió expressada en català durant la dictadura franquista. Com és sabut, aquest règim va exercir una dura repressió contra la cultura i la llengua catalanes. Una de les mostres més contundents d’aquest comportament la constitueix la derogació de l’Estatut de Catalunya l’any 1938 —quan les tropes insurrectes van entrar a Catalunya— i, com a conseqüència d’aquesta prohibició, la proscripció del català de tota manifestació pública, incloses la premsa i la ràdio, que són els mitjans de comunicació existents aleshores. La llengua catalana només hi apareixia en comptades ocasions, especialment quan es tractava d’espais folklòrics, i sota la supervisió estricta de les autoritats. Durant la postguerra, el règim va impulsar una política de genocidi cultural i lingüístic que preveia arraconar el català —i qualsevol altra llengua que no fos el castellà— al clos familiar o a la desaparició. No va ser fins a mitjan dècada dels quaranta que trobem alguna escletxa que va permetre l’ús del català als mitjans de comunicació, a redós del des233 Anuari Verdaguer 14 - 2006 La recuperació del radioteatre català a Barcelona després de la guerra. Representació de Canigó, de Jacint Verdaguer, a Ràdio Barcelona (1945)1 Daniel Casals i Martorell (Universitat Autònoma de Barcelona) 1. Aquest text s’ha beneficiat de les aportacions de les doctores Maria Josepa Gallofré i Mila Segarra. Regracio al doctor Armand Balsebre les seves gestions per consultar i reproduir els guions del radioteatre objecte d’estudi, que es troben en fase de catalogació. Faig extensiu el meu agraïment, d’una banda, a Teresa Santos, gestora de col·lecció de la UAB, per la seva eficiència a proporcionar-me les reproduccions dels guions de Canigó i facilitar-me’n dades rellevants per a aquest treball, i, de l’altra, a M. Antònia Galceran, cap de la Biblioteca de Comunicació, per deixar-m’hi accedir. 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 233 enllaç de la Segona Guerra Mundial (1945), un fet que va provocar que el franquisme adoptés alguna tímida obertura amb la finalitat d’evitar el seu aïllament internacional i de mostrar-se més tolerant. Aquest gir es va posar de manifest amb canvis polítics dins del règim i també en les polítiques impulsades, cosa que, entre d’altres, va afectar els mitjans de comunicació, controlats pel partit des del final de la Guerra Civil. Així, va ser possible l’emissió en llengua catalana d’alguns programes que, a ulls dels feixistes, tenien poca importància social, i fets com aquests servien per presentar el franquisme amb una falsa imatge de tolerància. L’objecte d’estudi d’aquesta recerca és constituït pel material històric inèdit relatiu a l’existència d’un espai de radioteatre de Ràdio Barcelona, començat el 1945, en què es va transmetre l’adaptació d’obres teatrals escrites en llengua catalana. La part nuclear de l’objecte per estudiar, la constitueix l’emissió del primer radioteatre en català després de la guerra civil a Barcelona: Canigó, de Jacint Verdaguer, que va tenir lloc el dia 17 de maig de 1945 a la seu de Ràdio Barcelona, sota la direcció d’Armand Blanch. L’objectiu de la recerca que plantegem és l’estudi i la reconstrucció d’un episodi de la història dels mitjans en català i de la història del català als mitjans, concretament un espai radiofònic emès en llengua catalana en la més immediata postguerra. Aquest objectiu se suportarà en dos eixos. En primer lloc, analitzarem els continguts i la llengua de la primera retransmissió de teatre català per ràdio després de la contesa bèl·lica espanyola, i assajarem d’establir els motius pels quals es va autoritzar i la importància de posar-la en antena. En segon lloc, repassarem sumàriament la recepció i l’evolució d’aquest espai pel que fa a l’emissió d’obres en català. La metodologia que seguirem respecta les línies generals de la investigació qualitativa en història del periodisme i en història social de la llengua catalana. Inclourem la cerca de documents en arxius públics i privats, les entrevistes en profunditat —conservades en suport analògic— a testimonis relacionats amb l’objecte d’estudi i el buidatge de la bibliografia relacionada amb el tema que investiguem. El conjunt de fonts de què s’ha nodrit aquesta recerca està integrat per aquests materials: 1) els dos guions de les representacions de Canigó que Ràdio Barcelona va posar en antena el 17 de maig de 1945 i el 10 de juny de 1952, dipositats a l’Hemeroteca de Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, cedits per la família d’Armand Blanch; 234 La recuperació del radioteatre català a Barcelona després de la guerra 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 234 2) els documents custodiats en arxius diversos (Delegació del Govern a Barcelona, Archivo General de la Administración del Estado de Alcalá de Henares, Arxiu de l’Orfeó Català, entre d’altres) relacionats amb l’espai radiofònic analitzat; 3) els vuit volums mecanoscrits (amb material fotogràfic) que conformen les Memòries inèdites del director escènic de Ràdio Barcelona, Armand Blanch; 4) els testimonis (recollits amb enregistrament sonor) de persones relacionades amb els esdeveniments analitzats, com el del locutor i actor Ricardo Palmerola, supervivent del Quadre Escènic de Ràdio Barcelona, que va participar en la representació de Canigó del 17 de maig de 1945.2 Contextualització històrica La llengua catalana va viure una de les persecucions més severes dels darrers tres segles sota l’opressió del franquisme, un ofec que ja havia començat en plena Guerra Civil, durant la qual, a mesura que les tropes insurrectes avançaven, els seus dirigents anaven donant forma de marc jurídic a l’aniquilació idiomàtica, cultural i social que havien dissenyat. Entre les normes més contundents que es van dictar, destaquen la derogació de l’Estatut de Catalunya (publicada al BOE de 8 d’abril de 1938), una mesura que va comportar la pèrdua de l’oficialitat per al català, i, en l’àmbit de la premsa, la promulgació de la Llei de 22 d’abril de 1938, una disposició que atorgava als revoltats la possibilitat de nomenar els directors de les publicacions i de fiscalitzar-ne el contingut i la llengua que empraven. A la ràdio, el panorama no va ser gaire diferent, atès que només entrar a Barcelona, el 26 de gener de 1939, els feixistes es van apropiar de les dues emissores de ràdio de la ciutat: Ràdio Barcelona i Ràdio Associació de Catalunya, i van prohibir-hi parlar en català. A això, s’hi ha d’afegir que els vencedors van recuperar la idea «d’un servei nacional de radiodifusió, sobre la base de les emissores públiques de Radio Nacional de España» Daniel Casals i Martorell 235 2. Agraeixo a Ricardo Palmerola que m’hagi ajudat a reconstruir l’episodi del primer radioteatre en català representat a Ràdio Barcelona després de l’acabament de la Guerra Civil i que m’hagi proporcionat material valuós per a aquest estudi. 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 235 (Guillamet, 2003: 173-174). Amb el nou estat, totes les emissores de ràdio estaven obligades a connectar amb els diarios hablados —més coneguts com el parte— de Radio Nacional de España (RNE) per transmetre la informació, tal com disposava l’Ordre franquista de 6 d’octubre de 1939. Si les notícies eren d’abast general només es podrien radiar per mitjà de RNE i així el monopoli de la informació requeia en aquesta emissora oficial. Els nous responsables franquistes de la radiodifusió es preocupaven, fins i tot, perquè els professionals del micròfon no parlessin en català fora de la feina amb la finalitat que això no perjudiqués la seva dicció castellana. L’execució de l’esmentat intent de genocidi lingüístic i cultural va viure la màxima intensitat al llarg dels anys que van seguir la fi de la contesa bèl·lica espanyola. No obstant això, la resolució de la Segona Guerra Mundial, amb la derrota dels règims feixistes italià i alemany, va deixar sol el nou estat franquista a Europa. Aquest resultat va provocar una crisi en el si del règim que va obligar a reestructuracions ministerials, algunes de les quals tindrien efectes sobre la censura. A partir de la segona meitat de l’any 1945 es detecta un canvi en la política repressiva del règim en matèria cultural i això té efectes en l’ús de la llengua catalana. Com reporta M. J. Gallofré (1991: 232), un informe del delegado provincial de Propaganda de maig de 1946, en el qual es repassava el panorama de la premsa, la ràdio, la propaganda, el cinema i el teatre a Barcelona, aconsellava l’autorització de l’ús de la llengua catalana «como medio de expresión literaria», però no es consentien les traduccions (Gallofré, 1991: 235-236). En el marc d’aquest canvi de política, malgrat que la prohibició d’usar la llengua catalana persistia amb rigor, algunes autoritats van suavitzar la posició inicial. Aquest canvi va permetre la sortida d’algunes publicacions, sobretot si no s’adreçaven a les masses. L’Església també es va beneficiar d’usar el català en publicacions periòdiques i emissores de ràdio pròpies a l’empara del Concordat signat l’any 1952 entre l’Estat espanyol i el Vaticà. La temàtica religiosa, al costat de la folklòrica, era una de les que es podien sentir en català a la ràdio. En són exemples les retransmissions sardanístiques, les celebracions religioses i els espais en què es parlava de religió. N’és un exemple el programa La veu de l’Església, emès des de Ràdio Torelló a la dècada dels cinquanta (Frigola, 1993). Als anys seixanta es va produir una certa obertura maquillada del règim, coincidint amb la libe236 La recuperació del radioteatre català a Barcelona després de la guerra 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 236 ralització i el creixement econòmic lligats als acords signats entre Espanya i els Estats Units d’Amèrica. Una de les mesures que pretenia demostrar un canvi va ser la promulgació de la Llei de premsa i impremta de 1966, coneguda també com a Llei Fraga, a causa del ministre que la va impulsar. A diferència de l’anterior llei d’aquest ram, la nova disposició legal no exigia censura prèvia —però sí posterior— i deixava en mans de cada director la responsabilitat de decidir què s’havia de publicar i què no havia de veure la llum. L’habilitat i la valentia d’alguns directors de diaris i d’emissores de ràdio davant de les autoritats van permetre que certes publicacions introduïssin escrits en català a les seves pàgines i que algunes emissores s’aventuressin a fer servir la nostra llengua, amb el risc que comportaven llicències com aquesta. A la premsa, la publicitat i les esqueles ja havien estat els primers textos en què es va tolerar la impressió en català. L’actuació, però, havia de ser molt prudent, a causa del manteniment de la prohibició d’usar el català i de l’existència de la censura posterior. Aquesta darrera, exercida amb trucades telefòniques als diaris i a les emissores, i per mitjà d’expedients sancionadors, era l’eina de què disposava el règim per continuar controlant el contingut del paper imprès i del que sortia per antena. Sota l’amenaça de sancions econòmiques fortes per a les publicacions i per a les emissores, que fins i tot en podien comportar el tancament, eren les mateixes ràdios i els diaris els que s’imposaven l’autocensura. A la ràdio, a mesura que els anys anaven passant, es va permetre —o simplement es va tolerar— l’emissió de programes en català, totalment o parcialment, dedicats a altres matèries, com ara la música, el teatre, l’ensenyament de la llengua, etc. Com a mostres d’alguns dels espais emesos durant la dècada dels seixanta, l’any 1964 va començar el programa Radioscope, emès en castellà, però en què Salvador Escamilla inseria alguna frase en català, un fet que va ocasionar amenaces governatives de tancament, que en més d’una ocasió van instar perquè el català s’hi deixés de fer servir. El 1968 la mateixa emissora va emetre un curs de llengua catalana, un espai que oferia lliçons d’ortografia i de gramàtica catalanes als oients que no l’havien pogut aprendre a l’escola a causa de la repressió franquista. El mateix any 1968 Radio Juventud va posar en antena el programa musical de títol bilingüe Barcelona Internacional i Ràdio Barcelona va emetre, el 1971, un programa de temàtica cultural, titulat En totes direccions i dirigit per Jaume Picas (Casals, 2006). A la dècada dels setanta també, el 1974, a Radio Daniel Casals i Martorell 237 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 237 Nacional de España Esteve Bassols i Maria Matilde Almendros van fer un curs de català i en aquesta emissora també es van representar radioteatres. El mateix 1974 Ràdio Barcelona va començar Dietari, un informatiu dirigit per Alfons Quintà. El primer radioteatre en català emès des de Barcelona després de la Guerra Civil Espanyola Després d’acabada la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), la primera retransmissió de radioteatre en català a Ràdio Barcelona va tenir lloc a la seu de l’emissora degana el 17 de maig de 1945, nou dies després de l’acabament de les hostilitats de la Segona Guerra Mundial. Sis anys abans, tanmateix, Armand Blanch ja havia fet un intent previ per representar teatre a Radio España de Barcelona —nom que els franquistes van posar a l’antiga Ràdio Associació de Catalunya—, però la direcció de l’emissora s’hi va resistir, segons explica el mateix Blanch a les seves memòries. La idea de recuperar el radioteatre en català i la tria de l’obra A Ràdio Barcelona, Blanch va reprendre l’any 1941 la idea de fer un espai de radioteatre. Engegat aquest programa, només s’hi representaven obres en castellà, però Armand Blanch (Barcelona, 1913-1994), director del quadre escènic de Ràdio Barcelona entre el 1941 i el 1979, tenia planificada l’emissió d’obres dramàtiques en català tan bon punt en sorgís l’oportunitat. Aquesta ocasió es va presentar amb motiu de la celebració del centenari del naixement de mossèn Cinto (Folgueroles, el 17 de maig de 1845), una efemèride a la qual es va donar un gran ressò i de la qual van parlar força articles publicats a la premsa del moment. Hi havia dos fets que convertien la celebració dels cent anys del natalici del poeta en òptima per a l’intent. En primer lloc, el governador civil de Barcelona, el militar falangista Antonio Correa-Véglison, era el president del Patronat del centenari del poeta, cosa que evidencia l’apropiació que el franquisme en va fer. En segon lloc, hi era favorable la condició de religiós de Verdaguer, cosa que propiciava el vistiplau de les autoritats eclesiàstiques. 238 La recuperació del radioteatre català a Barcelona després de la guerra 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 238 L’autorització Tal com acabem d’apuntar, el president del Patronat del Centenari de Verdaguer era el governador civil de Barcelona, Antonio CorreaVéglison. Aquesta circumstància va contribuir, juntament amb l’habilitat del director Armand Blanch, a obtenir l’autorització per representar Canigó. Tal com explica a les seves memòries, Blanch va aprofitar aquesta situació perquè el censor, José Pardo, donés el vistiplau a l’emissió del poema èpic català. L’aleshores director escènic de Ràdio Barcelona va presentar l’obra a la censura, situada llavors a Radio Nacional, ubicada al carrer del Bruc de Barcelona. La primera sol·licitud va ser denegada i els motius reportats van ser que l’obra estava escrita en català i que l’ús del català no estava autoritzat a la ràdio. Després d’aquesta primera negativa, Blanch —que ja comptava amb el vistiplau de les autoritats eclesiàstiques Daniel Casals i Martorell 239 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 239 (Balsebre, 2002: 123)— va acudir al cap de censura, que, en un primer moment, li va reiterar la negativa, però, després que Blanch li recordés que el governador civil de Barcelona era el president del Patronat del Centenari de Verdaguer, va donar-hi el vistiplau, sense censurar cap part de l’obra, i va estampar el segell de la Vicesecretaría de Educación Popular, perquè es radiés l’adaptació d’aquest poema èpic. El podem veure a la part superior de la imatge de la coberta del guió. La Vicesecretaría de Educación Popular de Falange Española Tradicionalista y de las JONS era un organisme que el maig de 1945 depenia del Partido i que el juliol d’aquell mateix any passaria a dependre del Ministerio de Educación.3A la meitat inferior, sota del rètol vermell «CANIGÓ», hi podem observar també el segell de la Sociedad Española de Radiodifusión (SER), ens a què pertanyia Ràdio Barcelona. Malgrat aquesta autorització, l’any 1943 la Vicesecretaría de Educación Popular havia denegat a Josep Maria Cruzet el permís per editar Canigó, L’Atlàntida i Montserrat, d’acord amb el criteri que «prohibe los idiomas regionales» (Gallofré, 1991: 187). El motiu d’aquesta negativa era lingüístic i comercial, atès que l’esmentat editor demanava el vistiplau per publicar 3.000 exemplars de cada una d’aquestes obres. No hi havia objeccions de contingut, atès que l’informe de censura diu, en relació amb Canigó, que és un «conjunto de magníficas poesías líricas en lengua catalana. Lo más importante», hi afegeix, «es la leyenda Canigó inspirada en un episodio de la Reconquista. Desde el punto de vista de su contenido, nada impide su autorización» (Gallofré, 1991: 187-189). Tot i això, tal com hem apuntat abans era clar que els franquistes havien intentat una apropiació de la figura de Verdaguer l’any del seu centenari, com ho demostren la presidència i l’organització dels actes commemoratius del naixement, a més de la quantitat de paper imprès que se li va dedicar als principals rotatius de Catalunya. Com apunta Gallofré (1991: 157-158), l’any 1941 s’havia autoritzat una edició de les obres com240 La recuperació del radioteatre català a Barcelona després de la guerra 3. En aplicació de la Ley de 20 de mayo de 1941, el 22 d’aquell mateix mes els Serveis de Premsa i Propaganda del Ministerio de la Gobernación eren transferits a la Vicesecretaría de Educación Popular de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, que en va tenir el control fins al juliol de 1945. A partir d’aleshores aquestes competències passaven al Ministerio de Educación, concretament a la Subsecretaría de Educación Popular, creada pel Decret-llei de 27 de juliol d’aquell mateix any (Gallofré, 1991: 219-221). 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 240 pletes del poeta de Folgueroles, sempre, però, que aquestes fossin impreses «con las ortografías del propio Verdaguer por el valor de tipo filológico que esto puede tener» (Gallofré, 1991: 158), una decisió que mostra, a part de l’oposició a la reforma fabriana per part dels revoltats, la voluntat de «rabejar-se en la derrota de la societat culta catalana i voler-li fer veure que allò que quedava del seu projecte era una caricatura» (Gallofré, 1991: 158). Amb l’al·lusió maliciosa a las «ortografías», a més, el censor posava en evidència la voluntat de transmetre una imatge de desgavell —i no d’unitat— en l’ortografia catalana, tal com em fa notar M. J. Gallofré. I és que les autoritats franquistes consideraven excessiva i provocadora l’obra de codificació d’una llengua que, en la seva opinió, no havia de tenir usos formals, com remarca aquesta autora. A més, els feixistes creien perillosa la fixació de l’ortografia, de la gramàtica i del lèxic que havia dut a terme des de finals del segle XIX Pompeu Fabra i que, sota els auspicis de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), havia normativitzat i modernitzat la llengua catalana durant el primer terç del segle XX (Segarra, 1998). La llengua dels guions Als guions d’aquest primer radioteatre, elaborats per Armand Blanch, es respecta la normativa de l’Institut d’Estudis Catalans, aprovada, bàsicament, durant el primer terç del segle XX. No obstant això, hi ha presents elements lingüístics —sobretot de morfologia— d’abans de la reforma fabriana. Són formes pròpies de l’època en què el text va ser escrit. Quant a l’ortografia, en el guió radiofònic de Canigó s’hi observa el seguiment de les normes ortogràfiques de l’IEC aprovades el 1913. Com es pot veure en la plana reproduïda a la pàgina següent, es detecta l’ús fabrià del guionet per desaglutinar les formes plenes dels pronoms febles del verb («sentirhi», «fer-se’n», «pujar-hi», «oferint-li», «acostar-se»…). Segons M. Segarra, aquesta va ser «la innovació més detonant del sistema ortogràfic» que Fabra va adoptar a l’Ensayo4i que va ser seguida per L’Avenç (1985a: 271). D’altra banda, la desinència del plural dels substantius i dels adjectius femenins que apareix al guió de Canigó és -es(«onades», «tendres»…, p. 7), i -es i -en per a les desinències àtones de la segona del singular i de la terDaniel Casals i Martorell 241 4. Pompeu FABRA (1891). Ensayo de gramática de catalán moderno. Barcelona: L’Avenç. 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 241 ser el director general de Cinematografia i Teatre qui hi va donar el vistiplau, tal com recorda el governador civil Barba Hernández, successor de Correa-Véglison, a les seves memòries: Otro avance en este sentido lo constituyó la reposición de obras teatrales de la literatura catalana. Al efecto, el director general de Cinematografía y Teatro me comunicó que autorizaba las representaciones en lengua catalana siempre que se cubriesen los trámites reglamentarios establecidos con carácter general para tota clase de representaciones. (Benet, 1995: 379) Tornant a la ràdio, en una primera època la periodicitat amb què es representava una obra en català va ser irregular. Després, cada mes se n’emetia una en català i tres en castellà. La segona setmana d’agost de 1948 es va fer la primera gran setmana del radioteatre. Cada nit s’hi representava una obra diferent i la llengua catalana també hi va tenir cabuda. El dia 12 d’agost es va emetre Terra baixa, d’Àngel Guimerà. Sabem, per un guió de Blanch que va servir per a l’ocasió, que el 10 de juny de 1952 es va tornar a emetre Canigó a Ràdio Barcelona en commemoració del cinquantè aniversari de la mort de Verdaguer. Segons les dades que reporta Armand Blanch a les seves memòries, l’any 1953, segons la revista Ondas, l’obra més seguida de les emeses en català va ser Els savis de Vilatrista, de Santiago Rusiñol. El 31 de març de 1954 es va estrenar a Ràdio Barcelona la comèdia La Pepa maca, de Cecília A. Mantua. En aquella ocasió, el repartiment va ser: Actriu/actor Personatge Actriu/actor Personatge Encarna Sánchez Pepa Isidre Sola Joaquim Roser Caballer Agnès Ferran Parés Avi Bertomeu Amanda Camps Roseta Joseph Llassat Met Isabel Monasterio Sisca Daniel Janariz Doctor Baldomero Carmen Illescas Doña Solita Miquel Viadé Senyor Climent Glòria Roig Berta Màrius Beut Ramon La representació de radioteatres en llengua catalana va continuar a Ràdio Barcelona durant la dècada dels cinquanta. A la taula que hi ha a continuació indiquem les principals obres teatrals emeses durant la segona meitat de l’esmentat decenni, de les quals fem constar el títol, l’autor i la data d’emissió: 248 La recuperació del radioteatre català a Barcelona després de la guerra 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 248 Obra Autor Data d’emissió El pati blau Santiago Rusiñol 10 d’octubre de 1956 Mireia Frederic Mistral 26 de desembre de 1956 Corona d’espines Josep Maria de Sagarra 31 de juliol de 1957 El port de les boires Tàpies Vendrell 26 de novembre de 1958 Poema de Nadal Josep Maria de Sagarra 24 de desembre de 1958 La filla del carmesí Josep Maria de Sagarra 28 de gener de 1959 Plaça de Sant Joan Josep Maria de Sagarra 24 de juny de 1959 La dida Serafí Pitarra 26 d’agost de 1959 Marieta cistellera Salvador Bonavia 30 d’octubre de 1959 L’èxit social del radioteatre de Ràdio Barcelona va motivar el nomenament d’un director adjunt del Quadre Escènic, Jaume Picas i Guiu (Barcelona, 1921-1976), que també va escriure guions per a diversos programes d’aquesta emissora. Més endavant, encara durant el franquisme, Picas realitzaria i presentaria un espai dedicat a la cultura d’actualitat, que es deia En totes direccions.8Es van redactar divuit guions d’aquest programa, que es va començar a emetre el 3 de febrer de 1971 i, segons l’aleshores cap de programació de Ràdio Barcelona, Manuel García-Terán, es va mantenir en antena durant poques setmanes fins que les autoritats de la Delegación Provincial de Barcelona del Ministerio de Información y Turismo en van prohibir l’emissió.9A part de les altres temàtiques tractades, Jaume Picas hi va entrevistar directors, actors, promotors, crítics i estudiosos del teatre (Casals, 2006). Conclusions Com a conclusions de l’estudi sobre la primera emissió de radioteatre en català a Ràdio Barcelona des de l’acabament de la Guerra Civil espanyola, constatem que la representació del poema èpic Canigó, de Jacint Verdaguer, el 17 de maig de 1945 a Ràdio Barcelona: Daniel Casals i Martorell 249 8. En aquests moments, estem preparant un estudi i una edició dels guions del programa radiofònic En totes direccions, de Jaume Picas (1971). 9. El darrer guió del programa En totes direccions té data del 16 de juny de 1971, segons consta a la primera pàgina d’aquest document. 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 249 1) és la primera mostra de radioteatre en català emès per una emissora barcelonina després de l’entrada de les tropes feixistes a la ciutat el 26 de gener de 1939;10 per tant, es pot dir que marca una fita en la recuperació del teatre expressat en llengua catalana; 2) anunciava un tímid canvi de política en la repressió cultural del règim franquista a redós de la resolució de la Segona Guerra Mundial; 3) és prèvia a l’autorització que el règim concediria, l’any 1946, per a la representació a Barcelona de teatre comercial en català; 4) constitueix una mostra de l’apropiació dels franquistes de la figura de Jacint Verdaguer en la celebració del centenari del poeta de Folgueroles, una efemèride que va influir en la tria de l’obra per representar; 5) segueix, en els guions, la normativa ortogràfica de l’Institut d’Estudis Catalans i respecta les solucions morfològiques, nominals i verbals, i lèxiques verdaguerianes. Bibliografia consultada BALSEBRE, A. (2001). Historia de la radio en España. 2 volums. Madrid: Cátedra «Signo e imagen», núm. 66 i 68. BENET, J. (1995). L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, «Biblioteca Abat Oliva», 150. CASALS, D. (2006). «El català a la ràdio durant el tardofranquisme. Aproximació al programa “En totes direccions” (1971) de Ràdio Barcelona». Llengua & Literatura, núm. 17, p. 103-134. FERRANDO, A. i M. NICOLÁS (1993). Panorama d’història de la llengua catalana. València: Tàndem. FRANQUET, R. (1986). Història de la radiodifusió a Catalunya (del naixement al franquisme). Barcelona: Edicions 62. FRANQUET, R. (1994). Ràdio Barcelona. 70 anys. Barcelona: Col·legi de Periodistes de Catalunya. FRANQUET, R. (1999). Història de la radiodifusió a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya. 250 La recuperació del radioteatre català a Barcelona després de la guerra 10. Quant a la recuperació del català, les emissores locals —d’abast més reduït— van tenir més llibertat gràcies a les relacions entre l’Església i l’Estat espanyol. 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 250 FRIGOLA, E. (1993). «La represa de la ràdio en català». Annals del periodisme català. 70 anys de ràdio. Barcelona: Col·legi de periodistes de Catalunya, p. 86-95. GALLOFRÉ I VIRGILI, M. J. (1991). L’edició catalana i la censura franquista. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, «Biblioteca Abat Oliva», 99. GUILLAMET, J. (1994). Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya 1641-1994. Barcelona: Edicions La Campana. GUILLAMET, J. (2003). Història del periodisme. Notícies, periodistes i mitjans de comunicació. Bellaterra, Castelló de la Plana, Barcelona i València: Universitat Autònoma de Barcelona, Universitat Jaume I, Universitat Pompeu Fabra i Universitat de València. SEGARRA, M. (1985a). Història de l’ortografia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, «Les Naus d’Empúries, Timó», 1. SEGARRA, M. (1985b). Història de la normativa catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, «Biblioteca Universitària», 2. SEGARRA, M. (1998). Pompeu Fabra. Una biografia. Barcelona: Edicions 62. TUSELL, J. (2005). Dictadura franquista y democracia, 1939-2004. Historia de España, XIV. Barcelona: Crítica. Daniel Casals i Martorell 251 02-Actes VI col·loqui 27/10/06 11:42 Página 251