Raça bovina marinera

CIENCIA 261 LA RAÇA BOVINA MARINERA H Acabament (*) 11 i.-t>rii/<-ns ¡L'indi penat la Una raça és autòctona quan existeixen pro |ves de què habitava el país en l'època quaterinària. En el càs de la raça marinera, aquestes Sproves manquen per complet. Per altra part, la poca extensió territorial que ocupa la raça, fa apartar la investigació • de l'indigenat. Això no significa, però, que una l'raça, pel fet d'ocupar una àrea geogràfica reduïda, no pugui ésser autòctona. Hi han múltiples exemples de l'existència de races que habiten zones territorials reduïdes. Però el cas de la raça marinera difereix dels esmentats perquè no lluny d'ella es troba una raça anàloga, la raça garonesa. Si entremig d'ambdues races, no s'interposés una altra raça de tipus diferent, no hi hauria lloc a aquesta recerca. Les races llemosina i garonesa tampoc no han proporcionat cap òrgan demostratiu de llur existència en l'època de la pedra tallada, ni tan sols en el neolític. Doncs, si cap d'aquestes races és demostrativament autòctona, el fet es podria interpretar concedint les mateixes prerrogatives a la raça marinera que a les blondes del Migdia de França, i, per consegüent, tant podria la raça marinera derivar de la raça garonesa, com aquesta ésser filla de la raça del Gironès i La Selva. No obstant i la manca 'de ])eces cranianes i de manifestacions artístiques de l'edat de pedra en ambdues races, no podent atribuir a cap d'elles, d'una manera certa, l'indigenat, ens decantem a pensar que la raça marinera, per raons de naturalesa arqueològica, constitueix un esqueix de la raça garonesa. ¡.a prehistòria Per alguns autors, tota l'Europa occidental estava primitivament habitada ]>els lígurs, és a dir, els territoris dels quals tractem estaven ocupats per un mateix poble. Darrerament, aquesta hipòtesi sembla deixar-se de banda, al menys pel què es refereix a Catalunya. Avui es creu que en les èpoques més reculades coexistien dos pobles a Catalunya: el capsià, vingut del N. d'Àfrica i el pirenenc, que es té per autòcton. K.n l'epipaleolític el poble capsià avença fins el S. de França. Aquest poble porta una cultura, nomenada cultura de les coves, la qual és la mateixa a una i altra banda del Pireneu. Aquest poble és, potser, també el què, segons SsCHULTEN, amb el nom de lígur (10), es conservà junt a celtes i ibers, especialment a Aquitània, on els noms de les divinitats locals, que en sa majoria no són celtes ni ibers, haurien d'ésser, per consegüent, lígurs. La identitat de cultura es prossegueix, puix que en l'eneolític inicial, els sepulcres megalítics de Romanyà de la Selva, Fitor i altres poblacions més acosta- 'les als cimalls pirenencs, són parions amb la majoria dels del S. de França. La primera Edat del ferro, diu el Professor BOSCH I GIMPERA (IT), ofereix a Catalunya dues civilitzacions ben diferents que, indubtablement, s'han d'atribuir a dos pobles diferents. (•) Vegis CltNCiA. pàg, 146. 1926. (10) A. SCHULTEN. Hispània, pàg. 108. (n) Discurs llegit a la Reial'Acadèmia de Bonr Lletres de Barcelona, IQ22. 262CIENCIA L'una, ocupa territoris de la costa, des del Pirineu fins a les proximitats de Barcelona, i és representada per necròpolis d'incineració en les quals gairebé l'únic material conegut és la ceràmica, la qual té formes i ornaments que clarament es relacionen amb els de la civilització hallstàtica del S. de França i, remotament, amb els primers períodes de la mateixa cultura de l'Occident d'Alemanya. La civilització a què ens referim, a Catalunya comença vers el 900800 abans de J. C, assolint la plenitud vers el 700. Referint-se a les troballes catalanes de la primera Edat del ferro, BOSCH I GIMPKKA (12) consigna la semblança amb les del Migdia de França, i diu • "L'agrupació de totes aquestes troballes, formant amb elles un període, creiem que es justifica atenent llur evident parentiu i comparant-les amb altres semblants del Migdia de França. La ceràmica de totes les estacions esmentades ofereix moltes formes comunes a totes elles, i el mateix cal dir dels ornaments. Aixi veiem com el vas de panxa més o menys esfèrica, amb el coll acanalat, es troba a quasi totes les estacions. F.ls plats amb els acanalats interiors hi són també freqüents. Quant a la decoració, els motius més senzills (acanalats, semicercles, línies rectes) són comuns a totes les estacions, però també bo són els meandres; si bé en algunes, com Sabadell i Terrassa, es desenrotllen amb més riquesa, combinant-se amb els altres motius d'una manera molt bella. Tant les formes més típiques com la decoració, falten en les estacions del període següent. Per altra banda, trobem paral·lel, sobretot de les formes, en les necròpolis més antigues de l'Edat del ferro del Sud de França, el què ens permet, ultra d'establir un cert parentiu entre la civilització d'ambdues regions, d'arribar a una datació de les necròpolis catalanes. Les dites necròpolis franceses són les següents: Saint Rocb, prop de Tolosa (els estrats inferiors); Saint Sulpice-la-Pointe (Tarn), Saint Girons (Àger) i Garni, prop de Luchon; aquestes necròpolis ofereixen el mateix tipus de sepulcres d'incineració que el dels catalans, sense altres objectes, ultra la ceràmica, o bé amb pocs més, consistents en braçalets fets amb una làmina plena de bronze, o altres de ferro oberts i acabant en dues boles. El tipus dels de bronze és una mica semblant al de la muntanya de Sant Aleix de Catalunya. La ceràmica de les necròpolis franceses ofereix, per altra banda, notables semblances amb la de Catalunya: plats fons servint de tapadores a les urnes, i, entre aquestes, vasos de parets lleugerament còniques estrangulades prop de la vora, com a Vilars i a la Punta del Pi." El final de l'Edat del ferro està representat per dues necròpolis catalanes, la del Pla de Gibrella (Garrotxa) i la d'Anglès (Gironès), fes quals poden datar-se entre el 650 i 500 (BOSCH I GIMPERA). Un segle niés tard, la necròpolis de Perelada mostra encara la identitat de cultura o, millor, significa la presència de la fugida del Migdia de França de les tribus empeses per la segona gran expansió céltica, la qual cosa es suposa per la identitat del mobiliari sepulcral de Perelada amb el d'Avezac-Prat, que es manifesta tant en les espases, fíbules i tanques de cinturó, com en les formes de vasos (el de ]>eu cònic, particularment); és a dir, aquests fugitius serien elements celtes, procedents de la primera invasió i que haurien restat isolats en l'interior de les regions pirenenques franceses (13). Si l'arqueologia és rica en possibilitats d'aportar indicacions respecte l'origen de la raça marinera, la història, en canvi, poca cosa pot oferir-nos. Durant la dominació romana i fins molt després de les invasions nòrdiques, les relacions entre Aquitània i Catalunya semblen estroncar-se, al menys en la magnitud que suposa el desplaçament en massa d'una col·lectivitat que aporta amb ella el seu bestiar. En l'Edat mitjana les relacions aquitano-catalanes són llargues i freqüents. El savi historiador, Sr. VALLS r TABKRNER, ens ha informat particularment, i facilitat la nota que segueix : "Lluís, fill de Carlemany, poc temps després de la seva naixença, fou instituït, per son pare, rei d'Aquitània, essent coronat com a tal en 781 (bavia nascut en 778). Fou en 785 que començà la conquesta del nostre país pels francs, lluitant contra els sarraïns. Aquell any, l'exèrcit franc, comandat pels comtes de la frontera, s'apoderà de Girona. Aquests comtes depenien immediatament del rei d'Aquitània i estigueren sota la jurisdicció militar del duc de Tolosa. D'aquests ducs de Tolosa sobressurt Guillem (790P, Doscil 1 GIMIERA, pàg. 182 i (13 BOSCH I GIMPERA - Op. cit. 261 CIENCIA263 e lluità àrdidament contra els musulmans en ocasions, vetllant constantment per la segu les noves conquestes i participant en la gran dició de Lluís d rei d' \(|uitá- — per a la con de Barcelona, g conquesta tir lloc en Ho i : la at caigué en podel rei Lluís desde set mesos de tg c . L'exèrcit <lc tís el Piados (foren tres COSSOS) iva compost d'aus, gascons, bor Byesos, provençals i [Is. Després de la de Barcelona, I enc;iru hi hagueren en Hio i 8M altres [expedicions militars importants organitza- ; des (i dirigides la primera i tercera) pel rei d'Aquitània, les • quals, travessant pel nostre país reconquerit, arribaren tins a Tortosa. El camí que principalment seguien I aquestes expedicions militars al nostre país, era des del Coll •le la Perxa, 'il! para el ('apcir d« I d (lerdanya, per (¡er i Alp cap a la Vall de Ripoll i passant per Pontons entrava al com t a t de (iirona (Cervià, Girona, I lostalricli) i després cap al comtat de Barcelona En tota l'Edat moderna, que nosaltres sapiguem, no s'ha produït c a p fel d'ordre polític u social que hagi pogut determinar la creació d'un nucli tan im portant com el que forma la raça marinera. l·lgs. 12 i 13, CrAnlS iit'1 neolític trobfltl B la cova ele )min de l'Os, o Tartarcu. (Pnllars) Solament, cal comentar que a l'últim terç del segle passat es realitzaren mantes expedi cions de bestiar boví de Tolosa a l'escorxador de Barcelona. Consideracions I MI la concreta narració arqueològica i històrica que s'acaba d'exposar s'ha vist que ban existit èpoques de corrents migrato ris força importants, durant les quals podia haverse realitzat el desplaçament d 'una part de la raça bovina en qüestió, en el s u p ò s i t que aquesta tingués el seu breçol en una o altra vessant del Pireneu i que la seva àrea geogràfica primitiva no llagues traspassat la serralada pirenenca. No és probable que la raça blonda, de banya aplanada, dirigida v e r s la galta, hagi estai una raça originàriament comuna a Aquitània i ( lata lunya, puix que entre ella i la llemn sina i la garonesa s'interposa, des del Mediterrani lins al Noguera Pallaresa, el tipus Bos taurus alpinus, de SANSÓN, i des del Noguera fins al Cantàbric, la serralada 264CIENCIA pirenenca està habitada per una població força diferent del tipus rus de banyes el·líptiques. En els temps més reculats, tampoc no trobem ca]) indici de l'existència de la raça marinera. l'.n el paleolític, amb les pintures de Cogul, trobem representat, com ja férem notar anys enrera '', el Bos taurus ibericus. Demés, les úniques descobertes de l'Edat de la pedra a però estan envoltades per altres col·lectivitat,, bovines. En la part oriental, el tipus alpí J perllonga fins Gascunya i en algunes locan lats es confon amb la raça estudiada pel |'r(l fessor GIRARD amb el nom de raça del l'ireneu Central o raça de Saint Girons i d'Aure! aquesta raça ocupa, junt amb la bearnesa i lurdesa. el S. de l'àrea geogràfica ocupada per 141 IS Banyes del tipus tle l.i ruca marinera, de l'època grega, trobades a ïïmpúries Catalunya corresponen a dos cranis del l'mal del neolític o començament de l'eneolític, tro bats a la cova de |oan de l'( )s a I arlaren, a la comarca del Pallars, els quals són per com plet estranys a la raça marinera. Els queixals i fragments ossis de bòvíds del neolític i paleolític trobats a Catalunya, no tenen, raciològicament, cap importància taxonòmica, com ja hem demostrat en treballs anteriors. En d Migdia de França no s'ha realitzat cap descoberta prehistòrica que permeti fixar l'antiguitat de les races llemosina i garonesa. Llevat de qualques troços de crani i d'alguns queixals del paleolític, no es posseeixen altres documents, i els existents, bo repetim, son per a nosaltres insuficients pel determini raciolò gic. A França, les races llemosina i garonesa ocupen una àrea geogràfica bastant extensa, " M. ROSSELL I VILA, I.a glíptica en etnología animal. la garonesa i llemosina. Al X. de la dita àrea geogràfica hi ha la raça márchense, la poitevina i vendeana; a l'E. la íerrandesa, averniana i la de Cevennes; i a l'O. la bazadesa i la bordalesa. Un fenomen semblant succeeix a Catalunya, on els bovins de pelatge clar i mucoses rosades estan envoltats d'altres races. ,\ l'altra ban da del Pireneu, no es estrany que les races llemosina i garonesa es mantinguin bé i servin superioritat comparativament a algunes de les races veïnes, degut a la gran massa de po blació. Però, a Catalunya, el nucli actual ocu pa una àrea geogràfica tan refluida i encara contínuament atacat per la introducció d'e xemplars de diverses races, que sembla impos sible. malgrat la insistència de creuaments i mestissatges, que la raça marinera no hagi estat completament absorvida. CIENCIA 265 ' rr°i'cs cumscrita a la costa, on ocupà el territori dels [ndigetes. '.Juan la cultura hallstàtica estarà Amb les dades fins ara apuntades hem po en plena decadencia, solament llavors, cap a :t veure que hi ha liagut. primitivament, un l'interior, lluny dels [ndigetes, en les necrònimcnt de trasllado de Catalunya cap al S. polis del l'la de la Gibrella (Garrotxa), \n França, realitzat pel poble capsià, .. els seus glès (Gironès) i al Turó de les Mentides d'la KendentS. na de Vich) trobarem manifestacions de la fe] poble capsià, com és sabut, provenia del susdita decadencia. Kig. 16. Banya de tlpui alpi, trobada a Bmpú riel peitfinyent i l'època romana Kif¡ 17 Crani trobat en les murnlles de \rich entre terrissa i escombraries pertnitvents aquel lles al segle XV Nord d'A frica i si aquest poble hagués por tat amb ell el seu bestiar, existiria o hauria existit en ej litoral africà una raça igual 0 parescuda a la raça marinera. Ni la Zootecnia, ni les troballes arqueològiques del Nord d'A Frica parlen d'una raça semblant. Si el poble pirenenc o autòcton hagués coc xistit ami) la raça marinera, no s'explica com aquesta raça hauria quedat enclavada en els límits actuals. La raça marinera, probablement, constitueix un grup arrencat de les races llemosiua 0 garo nesa, introduïda a Catalunya durant la prime ra Edat del ferro, en el qual període, com s'ha dit, coexistiren ducs civilitzacions ben dife rents: la de la costa i la de l'interior. La primera, que era hallstàtica, procedia de França i fou portada al nostre país pels celtes. La cultura hallstàtica a Catalunya quedà quasi cirLa raça marinera no sembla haver sortit dels límits de la comarca dels [ndigetes; no ha se guit les petjades de la cultura hallstàtica de cadent, sinó que s'ha mantingut en l'àrea geo gràfica oGupada pels [ndigetes, La hipòtesi que establim de què la raça marinera sigué importada pels celtes, es reforça amh la troballa d'unes banyes en Ics excavacions d'Empúries. En el Museu arqueològic de Barcelona hem pogut examinar, gràcies a l'a mabilitat del conservador del dit Museu, se nyor Gandia, els esmentats òrgans, dels quals, quatre pertanyen a la raça marinera i un al />'. /. aipinus. l'na d'aquestes banyes fou trobada a Una profunditat de 3.3O metres i, se gons el senyor Gandia, correspon a l'època pri mitiva grega, és a dir, al segle IV, a. de J. C.; una altra, excavada a 2.I0 m, correspon al segle IV i III. 266CIENCIA La banya del tipus alpí és del temps romà primitiu. Cal observar que de les manifestacions decadents de la cultura hallstàtica a Catalunya (650-500) a l'època primitiva grega, hi van, al menys, un centenar d'anys. Diem això perquè la segona gran expansió critica afectà també Catalunya, àdhuc indirectament. La necrògués produït alguna altra importació, ja fos M massa 0 bé amb qualques exemplars, aquesta nouvinguts no haurien fet més que '•(•forçaJI la població ja existent des de la primera invaï sió celta. La raça marinera, des de llavors. deia haver viscut sempre ocupant el mateix Hoc m enrotllada per la raça de tipus alpí. No obstant, de dos fragments de testa, pra| 1H. Vaco de ruçn marinero poli de Peralada testimonia el fet de la pre sència d'una gent, la cultura de la qual és qualificada, pel professor BOSCH I GIMPERA, de posthallstàtica, i que sembla no haver depassat del N. de l'Empordà, atinada pels [ndige tes. La raça marinera podria també haver estat portada ]>els susdits fugitius, ja que llur invasió en terres indigetes és així mateix anterior a l'època a la qual corresponen les troba lles de les banyes d'Kmpúries. Contra aquesta darrer;: apreciació hi ha el fet de què la cultura posthallstàtica 110 sembla passar més enllà de Peralada, mentre que la raça marinera arriba fins a la frontera Laietana, és a dir, l'àrea geogràfica d'aquesta raça és, aproximadament, la mateixa que ocupà la cultura de la costa portada pels celtes. Si en l'edat mitjana 0 modernament s'hacedents del .Museu arqueològic de Vic i avui en el Laboratori de Zootecnia de l'Escola Superior d'Agricultura, l'un pertany ben bé al tipus alpí i l'altre a la raça marinera. Ambdós fragments craniològics foren trobats en les muralles de la ciutat de Vic, barrejats amb terrissa pertanyent al segle XV. L'aspecte d'aquests dos cranis és completament patinat, com de fòssils, la qual cosa motivà un examen histològic, el qual demostrà que el teixit ossi no estava pas mineralitzat. A la presència d'aquest crani a Vic no se li ha de donar, pensem nosaltres, altra importància que la d'un fet esporàdic, per tal com la serralada que envolta la Plana de Vic està poblada tota ella de bòvids d'altra raça, i. per consegüent, aquest crani potser significa solament un acte comercial, l'adquisició d'una bèstia en el (lirones i Selva, fis a dir, que a la CIENCIA267 de Vic, la raça marinera probablement fii ha estat mai. Empro una afirmació rolde què la raça marinera no hagués poblat la Plana de Vic potser fóra arriscada, si plem que el Professor Sr. BOSCB GIMconsidera que el ausetans, ademes de la de Vic, ocuparen també el (¡ironès i olistant, el fet de què la raça marinera jui calcada geogràficament amb els indige- !ens obliga a creure que no degué pendre més extensió que la que posseïa primitient. resum, la raça marinera fo és una ruca indígena; Constitueix un i/ntp provincnt de la raça mesa; fnt portada a Catalunya pcl 900-800 a. J.-C. primera invasió céltica; l'àrea geogrcifiea que actualment ocupa, és rebé la mateixa que primitivament disfruV.-Economia mootienicn iat actual de la raça • La raça marinera de vint i cinc anys ençà perdut terreny. En la comarca del Giropies i Selva, com en quasi tot Catalunya, la in- •roducció de vaques de llet ha determinat una rreja de races. Els pagesos, moguts |>er un major guany, preuaren exemplars de raça marinera amb els de raça schwyz (suïssa) o bé amb els de raça olandesa. Hi ha encara mestissos d'altres ras, però, en nombre molt escàs. Es pretenia btenir amb aquests creuaments mants avans, pel què es refereix a la producció de delís més corpulents, vaques mig lleteres i JS més precoços. La raça marinera s'ha ressentit fortament l'aquestes barreges. Aquesta raça productora bous de forta talla i molt voluntaris per al ill i resistents a la fadiga i a la calor, es troavui, seriosament amenaçada de deseapaèixer. Per altra part, els pagesos no han guanyat gran cosa amb les barreges. Si es descompta el fet positiu de tenir alguns quilos d'augment en els vedells destinats a l'escorxador, en els altres aspectes econòmics han perdut molt. Les vaques lleteres a Catalunya, com que viuen estabulades han d'ésser bèsties de gran rendiment, o, ]>el contrari, el capital esmerçat en la producció de llet dóna un interès petit o nul. Les vaques creuades, si són destinades a la funció mixta de producció de llet i treball, no solen donar bons resultats, perquè els pagesos, acostumats a llaurar amb bèsties que mai no es cansaven, en seguir igual procediment amb les mestisses, es troben amb què la quantitat de llet obtinguda és molt poca i no gaire la resistència a la fadiga. Amb els bous de raça marinera, els pagesos, a l'estiu, poden llaurar fins a les onze, sense que el sol els maregi. Els mestissos es comporten d'altra manera: per evitar les insolacions, a les quals els bous mestissos són molt exposats, a les vuit del matí s'ha de plegar de treballar. Però, en temps de la guerra euroj)ea i després de l'armistici, qualsevol vaca era bona per a llet i qualsevol animal bo per llaurar i tot s'admetia a l'escorxador. Atès que s'ha produït una baixa en els preus, aquest fet haurà d'ésser necessàriament correlatiu a haver d'obtenir una major perfecció en els productes, sota pena de tenir les explotacions amb pèrdua. Conveniència de servar la raça La raça marinera, degudament tractada, pot ésser objecte de grans rendiments. En primer lloc, cal tenir compte que en les petites propietats i en terreny accidentat, el motor inanimat està encara molt lluny de poder competir amb els animals de treball. La propietat rural a Catalunya es caracteritza per estar molt repartida i perquè el territori conté molt poques planures. El bou de treball és, doncs, necessari. Les comarques pro- 268CIENCIA ductores de bous de treball són principalment la Garrotxa, Cerdanya i Bergadà. En cap d'aquestes comarques els bous són tan resistents a la calor com els de raça marinera. Accentuar cada dia més l'especialització de bous de treball és el que s'hauria de fer en el (jirones i Selva. Els animals de raça marinera, degut a llur pelatge ros i mucoses clares, tenen una carn rosada o d'una vermellor molt atenuada, la qual cosa constitueix una qualitat fortament apreciada pels negociants i tallers o carnicers. Oi més, sembla que la fibra de la carn del bestiar de raça marinera és més fina que la d'altres races. Kls subjectes de què ens ocupem responen perfectament a la precocitat. Alimentats fortament, els darreres s'aixemplen i la gropa, les natxes i les cuixes s'omplenen bé de carns. A quatre anys, els toros engreixats pesen més de i.ooo quilos. La força de creixement del individus de raça marinera és tan remarcable que hi han bous de vuit i nou anys que encara creixen. Per consegüent, cap raó econòmica no aconsella desfer-se de la raça marinera, puix que com a animals per carn i treball, així que s'hagi millorat un poc la raça, no s'en trobaran pas de millors. Si els pagesos del Gironès i Selva continuessin els creuaments i niestissatgcs acabarien per tenir una població bovina que, tot desitjant que servís per tot, no valdria res. Les barreges de races, a la llarga, fineixen per produir subjectes desharmònics, mal conformats, inferiors a les qualitats de les races de les quals procedeixen i, sobre tot, els mestissatges contínuament repetits no solen donar més que individus extremadament propensos a la tuberculosi. Dues són les causes principals que mantenen la població bovina del Gironès i Selva, en estat decadent i en variació desordenada: l'alimentació defectuosa i els mètodes de reproducció. Una de les pràctiques a la qual més costa d'acostumar els pagesos és la d'alimentar dosament el bestiar, l'er un estalvi mal entès! els ramaders no donen la quantitat de pr'mM pis nutritius que els animals haurien de mel nester. Solament durant una temporada l'any ¡es bèsties van tipes, perquè al momeni de la collita no ve d'un braçat més o de menjar. La idea que els animals comencen a treballar pel seu amo des de l'instant en q l'apetit està satisfet, els pagesos no la tene pas. Així, la noció de precocitat, això és, obtenir en un mínim de temps el màxim de creiJ xement o de pes, constitueix una noció absolutament ignota. Els ramaders han pogut constatar que 1; vaca marinera atorida per un suís o holandè produïa un vedell de major corpulència que no pas si hagués estat fill d'un toro mariner. Però, això s'esdevé precisament perquè aquestes races exòtiques, des de moltes dotzenes de generacions, han estat ben alimentades i la conseqüència ha estat un augment de pes a descendència. Durant quatre generacions, solament, qi es racionés abundosament el bestiar, els augments que seguirien foren molt importants les formes del cos anirien embellint-se i l'harmonia reapareixeria. Si el pagès s'obstina a administrar al bestiar un règim alimentici pobre, la raça n> avençarà ni un pas; els defectes de conformació persistiran i la lentitud de desenrotllamen continuarà essent la característica. De res no serviria substituir l'actual població marinera per una altra raça precoç, mentre l'habitud dels pagesos sigues la de donar poc menjar. Al cap de dues o tres generacions els productes haurien degenerat de tal manera que devindrien molt pitjor que els de la raça marinera. Alimentant bé l'actual bestiar no es va a perdre res, sinó que per camí segur es pot arribar a la perfecció del tipus. Si la pràctica d'un millorament en l'alimentació es generalitzés, o bé es tingués compte d'unir els subjectes ben alimentats, llavors s'avençaria doblement. CIENCIA269 'mètode de reproducció que s'ha de precia té una capital importància. En la comarGirones i Selva hi han nuclis d'animals fcçats; en altres sectors de població els Bos posseeixen caràcters preponderants hça marinera i, finalment, una gran part població ofereix una disminució d'aquests fters. jr retornar els descendents dels mestis- |a la puresa de raça s'han d'unir les vafe amb un toro ben raçat, deixant solament la reproducció els vedells i vedelles que Isentin la major part de caràcters de la raça Irinera. Operant d'aquesta manera, al ca]) de |tre generacions els descendents dels mesos passaran segurament a la categoria d'alls ben raçats. pels nuclis de població d'animals de pura es triaran entre els mascles els que estimés ben conformats. Tots els productes, eles i femelles, seran examinats ami) ateni aquells individus que apareixin amb caers que no siguin propis de la raça s'eliiran de la reproducció. Uimentar bé els animals, siguin joves o llits, i practicar un mètode de reproducció quat, veus ací les principals bases de convació, de depuració i de millora de les racapacilat tècnica dels ramaders Els ramaders practiquen l'explotació del estiar com a un ofici. No posseeixen ni els ¡tés elementals coneixements científics. Fills dotzenes de generacions orfes d'instrucció, ilarment mancats de l'acció patronativa Overnamental, llur capacitat tècnica està comDsta únicament de coneixences empíriques no :>rgades i>er una intervenció científica, es modificacions aportades a l'ofici ho són sr imitació; l'insignificant progrés a constaen les explotacions en general resulta d'usèrie de còpies, i, per consegüent, no hi ha Jt en aquest petit progrés aixecament del ell intel·lectual. obstant, s'ha observat un petit avenç: de nt anys a aquesta part l'alimentació és donada amb una mica niés d'abundància. Si bé no tenim xifres de racionament de llavors i d'ara, ni pesos d'animals vius comprovant les di: ferències, el cert és que els pagesos no donen el menjar tan escassament. Potser, la millor prova d'aquest fet la constitueix el poc nombroses que són les indigestions, mentre que abans, en arribar el menjar nou, és a dir, els primers dalls de farratge, els veterinaris no havien de fer altra cosa que assistir mals de ventre, causats per sobrecàrrega en animals famèlics que no podien resistir un tip de verd. Després dels dos únics Concursos que per aquesta raça s'han celebrat, es desvetllà entre els ramaders una curiositat que hauria pogut ésser el començament de regeneració. Però no havent-hi cap entitat que es preocupi de la raça, els pagesos, d'una manera inconscient, continuen menant la vaca a atorir a casa del veí, malgrat que el toro no valgui res, per no molestar-se a caminar una hora per tal de trobar un toro magnífic. Foment de la raça per Ics Corporacions públiques. En [921 es celebrà el primer Concurs per a la millora de la raça marinera, premiant-se diversos reproductors. El Concurs fou precedit d'una sèrie de conferències explicant l'objecte del certamen. Una de les clàusules del Concurs era que les vaques premiades havien d'ésser atorides per un dels toros premiats i aquests havien de cobrir, cada un, cinquanta vaques. AI cap de dos anys, conforme estava anunciat, es realitzà el segon Concurs. Ambdós Concursos foren organitzats per la Mancomunitat de Catalunya. L'Ajuntament de Girona, ciutat on se celebraren, col·laborà tant al primer com a l'últim, concedint premis per a vedells i vedelles amb l'obligació de mantenirlos amb tota cura. Res més no s'ha fet per a fomentar la raça marinera. M. ROSSELL 1 VILA