Extraversió humana i deambulació en rates

Quaderns de Psicologia, 1984, 1. 23-52 EXTRAVERSIO HUMANA 1 DEAMBULACIO EN RATES Adriana GARAU i FLORIT* RESUMEN El presente trabajo considera la posibilidad de que la deambulación de la rata en el acampo abierto» pudiera ser considerada como índice de «extraversión». Los resultados muestran que la alta deambulación en e1 «campo abierto» está asociada con otras conductas relacionadas con la extraversión. Sin embargo, la medida «cambios» tomada en la prueba «luz-oscuridad» se revela como el mejor índice. ABSTRACT Zn this paper we are trying to prove whether the open field ambulation of the rat can be considered as a good index of extraversion behavior. Our findings reveal that high open field ambulation is associated with other behaviors related to extraversion one. Furthermore they reveal that cchangesn measure (light-darkness test) is the best index of extraversion. * Departament de Psicologia Experimental i Psicofisiologia. Universitat Autbnoma de Barcelona. 24 : QUADERNS DE PSICOLOGIA L'estudi de la personalitat fou el principal tema de recerca del Laboratori de Conducta als seus inicis. L'intent de trobar un model analeg animal de la dimensió extraversió humana, fou iniciat per García Sevilla (1974) seguint un camí semblant al de Broadhurst (1960, 1975; Eysenck i Broadhurst, 1964) en el camp del neuroticisme. Tant un com l'altre eren fets des del sí de la teoria de la personalitat d'Eysenck. Fets determinants, al nostre parer, de l'inici d'aquesta tasca per García Sevilla, foren, entre d'altres, la importancia dels models animals en el camp de l'experimentació, i també que la teoria dlEysenck esta fonamentada en les formulacions tebriques de dos autors molt importants en el camp de l'estudi basic de les lleis de l'aprenentatge: Pavlov j Hull. Autors que lluitaren obertament pel rigor en l'experimentació i que maldaren per convertir la psicologia en una disciplina científica, contribuint amb els seus esforcos a crear un primer cos teoric, que en ambdós casos ha resultat forca fructífer. -ANTECEDENTS DE LA TEORIA D'EYSENCK Tipologies humanes Des de l'antiguitat, l'home s'ha interesat pels «tipus» humans. Galé (s. 11) determina l'humor causant dels tipus classics ja descrits anteriorment per d'altres autors. Així, als sanguinis, persones sempre plenes d'entusiasme, predominava la sang. Als melancblics, I'humor que causava la seva tristor característica era la bilis negra. Als colkrics, la seva irritabilitat fou atribuida a la predominancia de la bilis groga. Finalment, als flematics predominava la flema, causa de la seva apatia i lentitud. La classificació de Kant, molt acceptada als segles XVIII i XIX, manté els quatre mateixos tipus, especificant millor els seus atributs. A continuació passem a exposar-los. Els sanguinis són despreocupats, optimistes i sociables. Tenen molts amics. No s'agafen res molt seriosament, incomplint sovint les seves promeses. El treball els fatiga i els avorreix facilment. No són persistents. Els melancblics atribueixen gran importancia a tot el que els concerneix a ells. Sempre troben abans els inconvenients que els avantatges, just al contrari dels sanguinis. No fan promeses facilment, pero si les fan les compleixen. Són suspicaces, pensatius i tot els preocupa. Tot aixo plegat fa que no siguin persones felices. EXTRA VER SI^ HUMANA I DEAMBULACI~ EN RATES 25 Els colerics s'exciten rapidament, pero també es calmen facilment si el seu oponent cedeix. La seva activitat és rapida pero no persistent. Els aagrada ésser elogiats públicament, les aparences, la pompa i la formalitat. Són individus plens d'orgull i d'autoestima. Els flematics són individus mancats d'emocions. En dir flematic no s'ha d'entendre peresós. No entren en activitat ni rapidament ni facilment, pero són persistents quan ja hi estan. Actuen per principi i no per instint. Són raonables en el tracte arnb els altres, i usualment se surten arnb la seva degut a llur persistencia, tot semblant que són els altres qui se n'han sortit. En aquesta classificaciól igual que en la grega, no hi ha temperaments, compostos, essent impossible concebre una persona que sigui la barreja de dos o més «tipus». Pero aixo no esta d'acord arnb la realitat, i cap a finals del segle XIX, alguns psicolegs defensen que si hom utilitzés dues dimensions ortogonals, on les persones es poguessin distribuir de forma continua, es podria descriure millor la personalitat. Concretament Wundt (1903) defensa que una d'aquestes dimensions podria separar les emocions fortes de les febles, i l'altra, els temperaments canviables dels immutables. La primera separaria els melancolics i els colerics dels flemátics i sanguinis; l'altra, els colerics i sanguinis dels melancolics i flematics (Eysenck, 1967). Segons WUNDT (1903) «llantiga diferenciació en quatre temperaments.. . sorgeix d'agudes observacions psicologiques de les diferencies individuals entre la gent.. .D. A la figura 1 veiem un esquema de les concepcions teoriques precursores fins ara resumides. A la concepció de Wundt, una particular posició dins aquesta carcassa bidimensional és deguda a una combinació de variacions quantitatives al llarg dels continuums anomenats rapid-lent i fort-feble, o també canviable-immutable i emocional-no emocional, posteriorment anomenats extraversió-introversió i inestable-estable respectivament. Com acabem de dir, el concepte de tipologia de Wundt no pressuposa un sistema categoric, com tampoc no ho pressuposen ni JUNG (1917), ni CONKLIN (1922), ni FREYD (1924). Aquests autors van perfilant poc a poc els trets de l'extravertit i de l'introvertit, remarcant cada vegada més la relació de la dimensió extraversió-introversió arnb processos interns. Mc DOUGALL (1929) és qui relaciona per primera veegada l'extraversió arnb factors constitucionals. Segons ell, la inhibició del cortex cerebral esta associada arnb introversió. Just al contrari del que suposa Eysenck. Per a Mc Dougall, el fré de l'estat d'inhibició dependria de la quantitat en que l'individu segregués la hipotetica substancia 26 QUADERNS DE PSICOLOGIA I 1 NESTABLE TRIST ANSIOS RIGID SERIOS PESSIMISTA RESERVAT INSOCIABLE QUIET MELANG 1 6s SUSCEPTIBLE IMPACIENT AGRESSIU EXCITABLE VOLUBLE IMPULSIU OPTIMISTA COLER I c ACTIU -1 NTROVERTI T EXTRAVERT 1 TSOCIABLE NOTABLE XERRAI RE COMUNICATIU INDOLENT ESPAVILAT DESCUIDAT CAPITOST PASSIU MI RAT FLEMATI c REFLEXIU PACf FIC MODERAT FIABLE ATEMPERAT CALMOS Fig. l. Diagrama mostrant les relacions entre els quatre temperaments classics i els resultats dels metodes moderns d'analisi factorial de descripció de la personalitat. (Adapfació de Eysenck, 1971; cedit per N. Ferré.) SANGU 1 NI «X», que tindria com a efecte exclusiu frenar la inhibició cortical, o dit en d'altres paraules, extravertitzar el subjecte. Encara que les afirmacions anteriors de Mc Dougall no són confirmades per investigacions posteriors, és important remarcar les que feu referent a I'ingestió de certes substancies sobre la conducta, i a I'especial susceptibilitat dels extravertits a l'alcohol. Aquestes, enllacen perfectament amb el Postulat dels Farmacs (EYSENCK, 1967). ESTABLE I EXTRA VER SI^ HUMANA 1 DEAMBULACI~ EN RATES 27 Tipologies animals: Pavlov Quan Pavlov parla de «tipus de sistema nerviósn als seus darrers treballs, entén per «tipus» un patró característic de la conducta d'un animal, tot suposant que aquest patró depen de les propietats del sistema nerviós. Les propietats basiques del sistema nerviós, segons Pavlov són tres: la forca, l'equilibri i la mobilitat dels processos nerviosos. La forca fou definida per la velocitat de formació dels reflexos condicionats, reflexant la disponibilitat dels processos excitatoris. L'equilibri reflectia la relativa facilitat de formació dels reflexos excitatoris com a oposats als inhibitoris, tals que l'individu balancejat o equilibrat forma amb igual facilitat les respostes condicionades positives i negatives. La mobilitat fou reflectida per la facilitat amb que un individu canvia de la formació d'una resposta condicionada positiva a una resposta condicionada negativa. . La combinació d'aquestes tres propietats, com he dit, produia un determinat tipus de sistema nerviós. La base de les tipologies deriva dels experiments de condicionament, dels paradigmes de neurosi experimental on els cans eran sotmesos a situacions de conflicte, de la conducta observada i de les respostes sota l'administració de cafeina (LEVEY i MARTIN, 1981). Fins arribar a la classificació tipologica que exposem a la taula 1, j a mesura que hi ha noves investigacions, se succeeixen diferents classificacions. Es interessant el camí seguit per Pavlov, i que descriu TEPLOV (1964), en el seu recorregut per les tipologies, en las quals si bé és cert que sovint conserven els mateixos noms pels tipus classificats, aixb no implica que els conceptes siguin els mateixos. TAULA 1. Esquema dels principals tipus de sistema nerviós, fet a partir de la darrera classificació de Pbvlov. Tret de Levey i Martin (1981). Forqa Equilibri Mobilitat Denominació Fort Equilibrat Fort Equilibrat Fort No equilibrat Fort No equilibrat Feble Equilibrat Feble Equilibrat Feble No equilibrat Feble . No equilibrat Mobil SANGUINI Immbbil FLEMATIC Mobil COLERIC Immbbil Mobil Immbbil MELANCOLIC Mbbil Immbbil Veiem a la taula 1 vuit tipus principals, depenent de les combinacions de les tres propietats basiques. Pot haver-hi multitud de tipus intermitjos segons el grau de cada propietat. Dels vuit principals, qua- 28 QUADERNS DE PSICOLOGIA tre en foren assimilats per Pavlov als quatre tipus humans generalment descrits: sanguini, coleric, melancolic i flematic. Pavlov feu aquesta identificació a partir de les similituts de comportament. TEORIA D'EY SENCK La teoria de la personalitat dlEysenck intenta explicar les diferencies individuals en funció de cinc dimensions: neuroticisme, extraversió, psicoticisme, inteleligencia i conservadurisme. En teoria és l'herencia qui les determina, pero les conductes lligades a elles poden ser modificades per la interacció amb l'ambient. D'aquestes dimensions, és l'extraversió que capta el nostre interés. L'extraversió és una de les dimensions principals de la teoria d'Eysenck. Esta basada en les intercorrelacions en una serie de trets, com són els de sociabilitat, impulsivitat, activitat, vivacitat i excitabilitat. La construcció tebrica d'aquesta dimensió es fonamenta en els conceptes pavlovians d'excitació i inhibició, encara que inmersos dins la teoria del condicionament de HULL (1943). Les relacions existents entre aquests conceptes i la dimensió extraversió, són formulades pel Postulat de les diferencies individuals i pel Postulat tipolbgic: Postulat de les diferencies individuals: «Les persones difereixen respecte a la rapidesa amb que es produeix excitació i inhibició, la forca de l'excitació i de la inhibició produides i la velocitat amb que es dissipa la inhibició. Aquestes diferencies són propietats de les estructures físiques implicades en fer connexions estímul-resposta*. Postulat tipologic: «Els individus en qui el potencial excitatbri és generat lentament i en qui els potencials excitatoris així generats són relativament febles, són per aixb predisposats a desenvolupar pautes de conducta extravertida i a desenvolupar trastorns histericopsicopatics en cas de crisi neurotica; els individus en qui el potencial excitatori és generat rapidament i en qui els potencials excitatoris així generats són forts, són per aixb predisposats a desenvolupar pautes de conducta introvertida i a desenvolupar trastorns distímics en cas de crisi neurotica. Similarment, els individuos en qui la inhibició reactiva és desenvolupada rapidament, en qui són generades inhibicions reactives fortes, i en els qui la inhibició reactiva es dissipa lentament, són per aixb predisposats a desenvolupar pautes de conducta extravertida i a desenvolupar trastorns histerico-psicopatics en cas de crisi neurotica; recíprocament, els individus en els qui la inhibició reactiva és desenvolupada lentament, en els qui són generades inhibicions reactives febles, i en els qui la inhibició reactiva es dissipa rapidament són per aixo predisposats a desenvolupar pautes de conducta introvertida i a desenvolupar trastorns distímics en cas de .crisi neurotica.)) EYSENCK (1967) conclogué que és el balanc dlexcitació/inhibició d'un individu que determina el seu nivel de ducció. 1 que aquest balanc ve donat directament pel funcionament de la formació reticular troncoencefalica. Grollerament, podríem dir que la formació reticular té un nivell de funcionament més alt a l'introvertit que a l'extravertit. L'escorca cerebral de l'introvertit rep més quantitat d'informació, com a resultat d'una mateixa estimulació ambiental, que no la de l'extravertit. Aixo és degut a que els llindars sensorials dels introvertits són més baixos. L'introvertit, en rebre més informació esta més desvetllat, més activat, o el que és igual, té un nivell de ducció major que l'extravertit. L'extravertit, pel fet de tenir els llindars més alts, necessita més estimulació per a igualar el nivell de ducció de l'introvertit. 1 el que fa l'extravertit és cercar aquest suplement d'estimulació, i és per aixo que mostra una conducta altament sociable i bulliciosa. Es a dir, una persona que de natural té un desvetllament més pobre que l'introvertit, ens apareix com si fos el contrari degut a la seva manera de comportar-se, que no és més que una recerca constant d'estímuls. Dit d'una altra manera, quan l'escorca és excitada exerceix control sobre els centres inferiors del cervell, inhibint-los d'aquesta manera. Pero quan l'escorca és inhibida, no exerceix control sobre els centres inferiors, deixant-los així que s'excitin (CARWIRGHT, 1979). Així, aquell que mostra una conducta controlada seria aquell en l'escorca del qual predomina l'excitació, i viceversa. Quant a l'excitació, EYSENCK (1967) la considera com a «. . .qualque cosa que fa referencia a uns processos corticals de caracter desconegut que faciliten l'aprenentatge, el condicionament, la memoria, la percepció, la discriminació, el pensament, i els processos mentals en general, mentre que la inhibició té l'efecte oposat de reduir l'eficiencia del cortexn. Degut a aquestes diferencies fisiolbgiques, la conducta de l'extravertit és diferent a la de l'introvertit. EYSENCK i EYSENCK (1975) opinen que «el típic extravertit és sociable, li agraden les reunions (festes), té molts d'amics, necessita tenir gent per a parlar amb ells, i no li agrada llegir o estudiar estant sol. Ansia excitació, s'aventura, actua sense reflexionar, és generalment un individu imprudent, i també aficadís. És afeccionat a les bromes, sempre té una resposta rápida, i generalment li agraden els canvis; és despreocupat, descurós, optimista, i li agrada «riure i esvalotar». Prefereix estar en moviment i fent coses, 30 QUADERNS DE PSICOLOGIA té tendencia a ser agressiu i perd la paciencia rapidament: en conjunt, els seus sentiments no es mantenen sota un estret control, i no 6s sempre una persona fiable. El típic introvertit és quiet, és un tipus de persona retreta, introspectiva, afeccionada als llibres més que a les persones; és reservat i distant excepte amb els amics íntims. Tendeix a projectar les coses amb temps per endavant, «mira abans de saltar)) i desconfia de l'impuls del moment. No li agrada l'excitació, s'agafa els afers de la vida diaria amb l'apropiada seriositat, i li agrada un modus de vida ordenat. Manté els seus sentiments sota un estret control, rara vegada es comporta de forma agressiva, i no perd la paciencia (l'humor) facilment. Es fiable, un poc pessimista, i dona un gran valor a les normes «ktiques». PRECEDENTS D'ESTUDIS ANIMAL§ SOBRE LA TEORIA D'EYSENCK: EL NEUROTICPSME En el camp animal també s'han fet estudis sobre les dimensions de personalitat postulades per Eysenck. Quant al neuroticisme, l'instrument que hom ha usat per a mesurar aquesta dimensió en rates, ha estat el «camp obert)) (HALL, 1934). En essencia, el camp obert és un recinte de grans dimensions que constitueix per al subjecte una situació nova. Esta dotat d"estimu1ació auditiva i lluminosa. HALL (1934) el proposa com a prova d'emotivitat. Hom suposa que l'animal en ésser exposat a una situació nova, mostraria una conducta de «por» en major o menor grau, depenent aixo de les característiques del subjecte, ja que la situació ambiental és igual per a tots. L'expressió d'aquesta por vindria donada per la defecació de l'animal. Broadhurst (1957) estandaritzá el camp obert, tot reduint-ne les dimensions i dotant-lo d'una estimulació sensorial constant (llum: 200 W, sor011 blanc 18dB). El seu intent fou fer un camp obert capaq d'atemorir qualsevol rata i, a la vegada, més manejable que el de Hall, i sobretot, que proporcionés unes dades consistents. Les mesures que se solen prendre d'ell són la defecació, la deambulació i la micció, encara que es poden mesurar moltes d'altres conductes: creuaments, aixecades, etc. La defecació i en menor grau la micció són sonsiderades per molts d'autors mesures d'emotivitat (BROADHURST, 1957, 1975; CANDLAND i NAGY, 1969; DENENBERG, 1969, GRAY 1971). A partir d'aquest supbsit BROADNURST (1960) feu una cria selectiva; creuant rates de baixa defecació dins el camp obert obtingué la soca Maudsley no-reactiva (MNR), i creuant les d'alta defecació obtingué la soca Maudsley reactiva (MR). Un antecedent d'aquestes soques és la cria selectiva realitzada per HALL (1951) on també s'obtingué, EXTRA VER SI^ HUMANA 1 DEAMBULACI~ EN RATES 3 1 usant un metode semblant, una soca reactiva (Iowa reactiva) i una altra soca no reactiva (Iowa no-reactiva). EYSENCK i BROADHURST (1964) feren un recompte dels experiments fets amb les dues soques Maudsley, i un balanc dels que afavorien la hipotesi que la defecació alta implica una major emotivitat, o, dit d'altra'manera, que les Maudsley reactives són més emotives que les Maudsley no-reactives. De 48 experiments, 39 afavorien aquesta hipotesi, la qual cosa representava un 80 % de reeixida. Els experiments del 20 % restant, bé contradeien la hipbtesi, o bé no la confirmaven. BROADHURST (1975) examina des del mateix punt de vista els treballs fets entre 1964 i 1974. De 280 mesures realitzades, 108 afavorien la hipotesi anterior (38'57 %), 130 mesures (46'43 %) ni confirmaren la hipotesi ni li foren contraries, finalment, 42 mesures (15 %) mostraren resultats contraris a la hipbtesi. D'aquests darrers resultats, en conclogué l'autor que recolzen la hipotesi que les soques Maudsley són diferents quant a reactivitat emocional. A LA RECERCA D'UN ANALEG ANIMAL DE L'EXTRAVERSIO HUMANA La possible existencia d'un analeg animal de l'extraversió humana ja fou assenyalada per EYSENCK (1967). BROADHURST (1973)) usant com a base les soques Maudsley intenta trobar un analeg de l'extraversió, perb no tingué kxit en aquesta tasca, com tampoc l'havia tingut WELDON (1967) qui també agafa com a punt de partida les soques Maudsley. GARC~A SEVILLA (1974) escometé la mateixa empresa. La primera passa fou elegir una conducta que pogués servir com a índex d'extraversió. Es a dir, una conducta que ens servís per a predir encertadament que els subjectes que la manifestessin també en manifestarien d'altres propies dels subjectes extravertits. La conducta elegida fou la deambulació del camp obert, en funció de diversos fets: a) Respecte a la deambulació, BROADHURST (1957, 1960) opina que és conducta exploratbria ja que no té correlació amb l'activitat dins la gabia-estatge. Aixo esta recolzat pels treballs d'altres autors (HAYES, 1960; WHIMBEY i DENENBERG, 1967). També pot ésser consíderada com un índex menor de reactivitat emocional, ja que presenta una lleugera correlació negativa amb la defecació (BROADHURST, 1960; DENENBERG, 1969; MIKULKA et al., 1973). Aquesta correlació, perb, no sempre apareix (PARE, 1964; SATINDER, 1968; RUSSELL, 1973a). Els fets QUADERNS DE PSICOLOGIA Fig. 2. Distribució de la dearnbulaci6 del camp obert. la fórmula de Spearman-Brown també ens ho assenyala així (deambulació: 0,77; defecació: 0,42; micció: 0,71). Si les mesures del camp obert són desencadenades per la situació experimental, fent que I'animal reaccioni d'acord amb les seves característiques fisiolbgico-constitucional, és a dir, heretables, hem de trobar que els germans s'assemblin entre ells en aquestes mesures. Els nostres subjectes provenen de 18 ventrades diferents. Realitzant una prova F per a cada mesura, trobem que aquesta heritabilitat es posa de manifest en els tres casos. Les dades obtingudes ens mostren que el grau d'aquesta semblanca és el mateix en deambulació (F = 2,17, g.1. = 18/70, P < 0,05), en defecació (F = 2,04, g.1. = 18/70, P < 0,05) i en micció (F = 2,18, g.1. = 18/70, P < 0,05). TAULA 111. Correlacions entre les mesures del camp obert (n = 89) i d'altres mesures no afectades per la dita situació. Edat Pes Micció Defecació Deambulació - 0,1828 0,0397 0,1996 - 0,1168 Defecació -.. 0,0199 - 0,2058 0,2414* Micció 0,0164 - 0,0463 Pes 0.3352** Per les mateixes raons adduides al paragraf anterior, les 'mesures del camp obert s'han de mostrar independents d'altres mesures, individual~ no afectades per la situació de prova. A la taula 111 mostrem els coeficients de correlació entre les mesures del camp obert, el pes del subjecte i l'edat. Hi veiem també que el pes dels subjectes correlaciona positivament (P < 0,Ol) amb l'edat. A més, observem que la defecació i la micció també, entre elles mostren un coeficient de correlació positiu (P < 0,05.), no havent-hi pero, coeficients significatius entre les mesures del camp obert i cap de les altres dues. Hi ha una influencia de la diaria i seqüencial exposició al camp obert sobre la mesura de deambulació. La tendencia general és el decrement de la mesura.(fig. 3) al llarg dels dies de prova. Fent una prova de Duncan entre els puntatges de cada un dels quatre dies, veiem que la deambulació decreix de manera significativa d'un 'dia 'a 1"altre (P < 0,01, g.1. = 352). 4t dia 3er dia 20n dia ler dia 40 QUADERNS DE PSICOLOGIA Hem classificat els nostres subjectes (n = 89) en dos grups (molt deambuladors i poc deambuladors) segons el seu puntatge en deambulació fos superior o inferior a la mitjana d'aquesta mesura (X = = 139,26). Els grups així construits es diferencien per la variable seleccionadora (t = 10,62, g.1. = 87, P < 010005)1 pero no per la defecació ni per la micció (P > OJO). Si ens centrem en el decrement experimentat pels dos grups suara formats, entre el primer i quart dia de prova, en la mesura deambulació, podem observar que el decrement major llhan tingut les deambuladores baixes (t = 1198, g.1. = 87, P < 0,05). Test de Boissier Les distribucions de les dades obtingudes són les següents: X S C.V. Rang Deambulació Forats TAULA IV. Dades referents al test de Boissier (n = 89). A. Fiabilitat: Deambulació 0,65 Forats 0,68 B. Correlació deambulació-forats: r = 0,4080*** C. Coeficients de correlació entre les mesures del camp obert i les del test de Boissier. BOZSSZER 44 I-r d Deambulació Forats a Deambulació 0,4925*?:4 0,1713 f Defecació 0,1916 0,1730 O Micció 0,2629* 0.1269 D. Proves «t» realitzades per a les mesures del test de Boissier comparant els puntatges obtinguts en elles per a les rates poc deambuladores i molt deambuladores al camp obert. EXTRA VER SI^ HUAIANA 1 DEAMBULACI~ EN RATES 41 t g.1. P Deambulació - 4,9132 87 0,0005 Forats - 2,4900 85 0.01 P < 0,05 "* P < 0,01 * ;': B P < 0,001 La fiabilitat d'aquestes mesures calculada pel métode de correlació amb la correcció de Spearman-Brown és moderadament alta (tau. la IV, A) essent el coeficient de correlació entre les dues positiu i significatiu (taula IV, B). També les dues mesures correlacionen positivament amb la deambulació del camp obert (taula IV, C), pero el coeficient només és significatiu entre les dues deambulacions. Les proves realitzades entre els puntatges dels subjectes poc deambuladors i molt deambuladors al camp obert per a les dues mesures d'aquesta prova (taula IV, D) ens confirmen la diferencia de puntatges predita per als dos grups formats. Tant en el cas de la deambulació com en el dels forats explorats la diferencia trobada és significativa. Prova llum-fosca Aquesta prova fou passada a 89 subjectes. Les distribucions de les mesures obtingudes són les següents: - X S C.V. Rang Latencia 135,57 397,21 2,94 2.400,6(1,4 - 2.402) Fosca 1.965,48 27 1,48 0,14 1.421,3(978,7 - 2.400) Canvis 44,05 21,38 0,48 108 (O - 108) TAULA V. Dades referents a la prova Ifum-fosca (n = 89). A. Fiabilitat: Latencia 0,77 Fosca 0,57 Canvis 0,75 B. Coeficients de correlació esistents entre les mesuies d'aquesta prova. Cani~is Fosca Latkilcia - 0,3765*** 0,2711* Fosca - 0,7442*4" 42 QUADERNS DE PSICOLOGIA C. Coeficients de correlació entre les mesures del camp obert i les de la prova llum-fosca. PROVA LLUM-FOSCA C1 L, Latkncia Fosca a> Canvis O a Deambulació - 0,1146 - 0,1020 0,2646* Defecació - 0,0380 0,0767 - 0,0634 u Micció 0,0164 - 0,1009 0,0707 D. Proves «t» realitzades per a les mesures de la prova llum-fosca, comparant els puntatges obtinguts en elles per a les rates poc deambuladores i molt deambuladores al camp obert. - -- Latencia 1,7810 - 87 < 0,05 Fosca 1,9364 87 < 0,05 Canvis - 3,3105 87 < 0,001 Quant a la fiabilitat d'aquestes mesures (taula V, A), dues d'elles, la latkncia i els canvis tenen una fiabilitat alta, i la fosca, moderada. Les tres mesures correlacionen significativament entre elles (taula VI B), essent positiu el coeficient entre fosca i latkncia, i negatius els altres dos. La deambulació del camp obert presenta un coeficient de correlació positiu i significatiu amb la mesura canvis, i negatiu pero no significatiu amb les mesures latkncia i fosca (taula VI C). Les proves «t» realitzades entre els puntatges dels subjectes poc deambuladors i molt deambuladors al camp obert per a les tres mesures d'aquesta prova (taula V, D) ens mostren que en els tres casos els dos grups de subjectes tenen puntatges significativament diferents. Prova glucosa-Sacarina Aquesta prova fou passada només per 15 dels subjectes que passaren les altres tres. Les distribucions de les dades obtingudes són les següents: EXTRA VER SI^. HUMANA 1 DEAMBULACI~ EN RATES 43 - X S.A. C.V. Rang Glucosa 1." dia 80,63 . .27,16 0,34 118(23 - 141) Sacarina l."' dia 30,76 24,37 0,80 92(5 - 97) Dies dobles 1,65 ' 2,04 . . 1,24 14(115) Dies triples 2,69' 3,77 1,40 14(115) Els coeficients de correlació entre aquestes mesures i la quantitat d'aigua que els subjectes begueren per terme mig durant els cinc dies anteriors a l'inici de la prova (taula VI, A) no són en cap cas significatius. TAULA VI. Dades referents a la pvova glucosa-sacarina (n = 75). A. Coeficients de correlació entre les mesures d'aquesta prova i la q~rantitat d'aigua ingerida abans. Glucosa Sacarina D. doble D. triple - -- - - -- - -- Beauda abans 0,0739 - 0,1082 O ,2067 0,1716 B. Coeficients de correlació existents entre les mesures d'aquesta prova. D. triple Sacavina Glucosa Dies doble 0,7300*** - 0,2920* - 0,5534*** Glucosa - 0,6083*** 0,1088 Sacarina - 0,3811*** C. Coeficientes de correlació entre les mesures del camp obert i les de la prova glucosa-sacarina i amb la quantitat d'aigua beguda abans de la prova. c1 k P> Glucosa Sacarina D. triple Abans D - Ó Deambulació 0,0493 0,1032 - 0,1120 0,0684 a Defecació 0,1405 - 0,0336 - 0,0588 - O ,078 1 9 Micció 0,1129 - 0,2062 0,0212 - 0,1835 O D. Proves «t» realitzades per a les mesures de la prova glucosa-sacarina, comparant els puntatges obtinguts en elles per a les rates poc deambuladores i molt deambuladores al camp obert. 44 QUADERNS DE PSICOLOGIA t g.1. P. Glucosa - 0,7672 73 N.S. Sacarina 1,0650 73 N.S. Dies trivle 1 .O565 73 N.S. En aquesta prova no podem calcular la fiabilitat tal i com ho haviem fet a les altres tres, pero la correlació entre el criteri fins beure el doble i el triple del que normalment bevia l'animal és, en certa manera, un índex de fiabilitat. Aquestes dues variables correlacionen altament entre elles essent el coeficient positiu i significatiu (taula VI, B). També la resta de variables, a excepció de la glucosa i sacarina begudes el primer dia de prova, correlacionen de manera significativa entre elles. La deambulació del camp obert presenta un coeficient de correlació positiu arnb la sacarina i arnb la glucosa, i negatiu arnb els dies tardats pels subjectes fins beure el triple. En cap cas els coeficients són significatius, essent, a més, molt baixos. No hem calculat el coeficient referent als dies tardats fins beure el doble, ja que és una mesura molt semblant als dies fins beure el triple, pero si presentem el coeficient entre deambulació i quantitat de beguda abans de la prova aquest és de signe positiu i proper a zero (taula VI, C). Les proves ut» realitzades entre els puntatges dels subjectes poc deambuladors i molt deambuladors al camp obert per a les mesures d'aquesta prova (taula VI, D), en cap dels tres casos mostren diferencies significatives. Comparació conjunta de les quatre proves Finalment, a la taula VI1 presentem les correlacions entre les mesures de les quatre proves. Hem de remarcar que aquests coeficients són referents a 89 subjectes, excepte quan una de les variables o les dues són de la prova glucosa-sacarina. En aquest cas són calculats arnb els resultats de 75 subjectes. La deambulació del camp obert correlaciona positiva i significativament amb la deambulació del test de Boissier, i arnb els canvis. La resta de coeficients no són significatius, pero sí en el sentit predit a les nostres hipotesis. Quant al presentat arnb les mesures d'emotiviiat, defecació i micció no són significatius com esperavem. TAULA VII. Intercorrelacion~ entre les mesures de les qtlatre proves (n = 89). Deain CO Def CO Mic CO Deam B Forats Latencia Temps Canvis Glucosa Sacarina Dies triple Sacarina Glucosa Canvis Temps Latencia Forats Deamb. B Micció CO Defecac. CO 1. Per a les correlacions de la prova glucosa-sacarina n = 15. 46 QUADERNS DE PSICOLOGIA La mesura canvis, que a la mateixa taula podem veure arnb els coeficients de correlació que presenta arnb les altres variables, és una mesura que també presenta coeficients positius ambdes dues deambulacions, encara que no significatiu arnb la del test de Boissier. També correlaciona arnb el signe adequat i de forma significativa arnb totes, exceptuant la sacarina, les mesures que hem considerat de recerca d'estimulació. Són, a més, les seves correlacions arnb la defecació i micció properes a zero. Camp obert La fiabilitat de les mesures del camp obert, adoptant el mateix criteri que GOMA (1977), és alta quant a la deambulació i la micció. No ho és pero la de la defecació. Malgrat tot, la fiabilitat d'aquesta concorda arnb l'obtinguda per GARC~A (1974) arnb subjectes provinents del mateix estabulari. Quant a considerar el camp obert com a mesura de personalitat (GARCÍA, 1974; GARAU, 1976), l'independkncia de les mesures del camp obert de les mesures biologiques com són el pes i l'edat, comprovada a través de la manca de significació dels coeficients de correlació trobats entre elles (taula 111), ens permet afirmar que no hi ha res en contra. A més, aquest mateix fet ha estat trobat per d'altres autors usant també un camp obert com el nostre, és a dir, arnb menys elements atemoridors (GARC~A, 1974; GARAU, 1976; GOMA, 1977; DURAN, 1978). En algún cas, aquesta independencia no és del tot clara (TOBEÑA, 1977). El coeficient de correlació, positiu i significatiu, entre pes i edat és explicable que aparegui si tenim en compte que els nostres subjectes eren joves. Resultats simiIars han estat obtinguts per d'altres autors que usaren subjectes d'edats similars a la dels nostres (TOBEÑA, 1977). En canvi, aquest coeficient no apareix quan els subjectes usats ja s'han estabilitzat en el seu creixement (GARCÍA, 1974). Cal remarcar que la correlació entre defecació i pes, a més de no ser significativa és de signe negatiu. Aquesta relació també és confirmada per molts d'altres autors, entre ells per GOMA i TOBERA (1978). Respecte als coeficients de correlació entre les mesures del camp obert, hem de remarcar en primer lloc que l'existent entre deambulació i defecació és negatiu i no significatiu, indicant arnb aixo, que al nostre camp obert, per les seves característiques, la deambulació no pot ser considerada una mesura menor d'emotivitat, com ja havien suggerit GARAU et al. (1979). La correlació entre defecació i micció és positiva EXTRA VER SI^ HUMANA. I DEAMBULACI~ EN RATES 47 i significativa. Aquest resultat era d'esperar, tenint en compte que les dues mesures es consideren índexs d'emotivitat (HALL, 1936; BROADHURST, 1960). La correlació entre deambulació i micció és positiva i no significativa. Com apuntavem en un treball anterior (GARAU, 1976) aquest coeficient positiu podria ésser explicat pel fet que els animals molt deambuladors fan la micció caminant, i a més l'escampen amb la cua, exagerant-ne així el puntatge. Les proves F realitzades entre les diferents ventrades a que pertanyen els nostres subjectes, i que fan referencia a la deambulació, defecació i micció, ens permeten mantenir l'afirmació que són mesures heretables. Afirmació mantinguda també per BROADHURST (1960) i per GARC~A (1974) entre d'altres, amb el recolcament empíric. En el camp huma també hi ha evidencia empírica que prova l'heritabilitat de I'extraversió (EAVES i EYSENCK, 1975; FLODERUS-MYRHED, et al., 1980) i del neuroticisme (FLODERUS-MYR H ED, et al., 1980). D'altra part, també hem d'assenyalar l'existkncia d'un decrement en la deambulació, al llarg dels quatre dies de prova, com si la repetida exposició a la situació del camp obert deixés de provocar respostes de ((por)> i/o «curiositat». Tots els resultats fins ara discutits estan d'acord amb la hipotesi principal del nostre treball. No així el fet que el decrement de la deambulació sigui significativament major (P-< 0'0.5) per a les deambuladores baixes que per a les deambuladores altes, ja que en ésser la deambulació índex d'extraversió, les deambuladores altes haurien de mostrar major saciació de l'estímul (EYSENCK, 1967)) i per tant major decrement. Test de Boissier Les mesures principals preses al test de Boissier tenen una fiabilitat moderada. Podem observar que la deambulació d'aquest correlaciona positivament i significativament amb la del camp obert (P < 0,001), relació remarcada també per GOMA (1977). D'altra part, malgrat que hi haguessin raons per a esperar que un coeficient semblant existís entre deambulació del camp obert i nombre de forats explorats en el test de Boissier (GOMA, 1977), en el nostre cas, encara que el coeficient de correlació és positiu, no assoleix el nivel1 de significació desitjat. ALFANO i TRAINA (1971) d'altra banda, troben un coeficient positiu i molt proper a zero entre activitat exploratoria i forats explorats, la qual cosa s'adiria amb els nostres resultats. D'altra part, les mesures preses al test de Boissier mostren un coeficient de correlació positiu i significatiu (P < 0,001), indicant que aques-