Seny i sentit comú en Jaume Balmes

Enrahonar 24, 1995 99-1 18 Seny i sentit comú en Jaume Balmes' Misericordia At-tglis Cemelló The University of Glasgow. Department of Philosophy Resum L'article tracta de la criteriologia del sentit comú del filbsof Jaume Baimes i la seva relació amb la noció del seny. Ates que és un problema explicar el significat exacte tant de sentit comú com de seny en un sentit filosbfic, intentem distingir els diferents possibles significats d'ambdues nocions. No obstant, es tracta d'un tema prou extens i per tant I'estudiarem aquí nornés en relació amb la filosofia balmesiana. Comencem exposant la criteriologia de Balmes, en que el sentit comú és només un dels tres criteris fonamentals de veritat. Endemés, a cada criteri correspon un primer principi. Els criteris són: 1) la consciencia (amb el primer principi del cogito), que abasta tots els fets interns de la ment; 2) I'evidencia, regulada pel principi de no contradicció, i 3) el sentit comú o tendencia natural de la nostra raó vers el ver. De tota manera, aquesta darrera noció és més complexa i ens cai distingir-hi diferents significats. Alguns d'ells són semblants a la noció de seny, entesa com una certa saviesa practica. Concloem afirmant que en la seva obra primerenca la noció balmesiana de sentit comú s'aproxima més a la de seny que la de la Filosofia Fundamental. Paraules clau: Balmes, sentit comú, seny, criteris de veritat, prudencia. Abstract. «Seny» and common sense in jaume Balmes The article deais with the common sense criteriology of the philosopher Balmes and its relationship with the Catalan conception of «senyn. Since it is a problem to explain the exact meaning of both «common sensen and «senyn in a philosophical sense we try to distinguish severai possible meanings of both notions. Nevertheless, this is a large topic, therefore here it is studied in relationship with Balmesian philosophy. We begin by expounding Balmes' criteriology, where common sense is only one of three fundamental criteria of truth. Moreover, a first principle corresponds to each criterion. The criteria are 1) consciousness (first principle: the íícogito))), in whose scope al1 the interna1 facts of rnind are 1. Aquest article es correspon a una conferencia impartida a I'Ateneu de Barcelona organitzada per 1'Academia de Filosofia Liceu Maragall. Aquest treball s'ha realitzat grdcies a l'ajuda d'una beca de Formació de Personal Investigador (1989-1992); Departarnenr de Filosofia Teoretica i Practica, Universitat de Barcelona; responsable de la recerca: professor Eudald Forment), com tarnbé de la beca postdoctoral Batista i Roca (1993-94, 1994-95; Deparunent of Philosophy, The University of Glasgow; responsable de la recerca: professor Alexander Broadie), totes dues atorgades per la CINT. 100 Enrahonar 24, 1995 Misericordia Angles Cervelló included, 2) evidence, regulated by the principle of non contradiction, and 3) cornrnon sense or the natural tendency of our reason to the rruth. However, this 1st notion is more cornplex and we need to distinguish its several rneanings. Sorne of thern are close to [he notion of c<seny>,, a kind of practical ~visdorn. We conclude stating rhar in his early work Balrnes conception of comrnon sense was closer to the notion of «seny>> than in his Filoso@ Fundamental. Keywords: Balmes, cornrnon sense, Ccseny)), criteria of truth, practica1 wisdom. És ben habitual que el pensarnent balmesii sigui interpretat com una manifestació filosbfica del ((seny)). En efecte, Balmes ha estat molt sovint definit com un filbsof del sentit comú i si bé aixb en determinats moments va contribuir a la seva fama, en d'altres va convertir la seva filosofia en sospitosa. El mateix ha succeit en el cas de la resta de filosofs que han inclos el sentit comú com una peca clau del seu pensament. Sembla que tota filosofia del sentit comú origini la paradoxa següent: si la filosofia és de sentit comú no fa falta cap filosofia, ja que tothom te sentit comú i per tant el conreu de la filosofia esdevé innecessari. L'apel.lació al sentit comú destrueix la filosofia o bé ens dóna o aclareix una filosofia que ja tenim. El sentit comú pot considerar-se com un enemic de la filosofia, ja que anul.la la capacitar crítica propia del filbsof, o, almenys, la limita considerablernent. Com veurem rnés endavant, aquestes dificultats es poden solucionar distingint un sentit comú tkcnicament definit pels filosofs i un significat ((vulgar» de sentit comú. Tot i amb aixo, sorgeix aleshores un nou problema. Si el sentit comú filosbfic és una noció definida per una filosofia determinada i fins i tot hi ha diferents filosofies del sentit cornú, no deixa de ser «comú)j el sentit comú? Cenyint-nos ara al cas del filosof de Vic, no voldríern semblar pessimistes, ja que la bibliografia sobre Balmes segueix ben viva. Tot i amb aixo constatem que encara sembla que calgui justificar I'estudi de la seva obra. Les investigacions regulars i norrnalitzades sobre el pensament balrnesii potser no han aconseguit esborrar suficientment alguns rastres de topics provinents de valoracions parcials. El que anornenem una lectura injusta de I'obra de Balmes ha basculat entre dos extrerns. Per una banda, el pensament balmesia ha estat en alguns casos sobrevalorat, en voler subratllar la seva importhcia i I'enormitat d'una tasca realitzada al llarg d'una vida ben curta, tasca. no nornés filosofica, sinó també apologktica i política. D'altra banda, perb, no és tan rar trobar judicis de menyspreu respecte al pensament balmesii, intentant restar-li tota mena d'originalitat. Creiem que podem resumir en dos els retrets que se li han fet quan es qüestiona o es retalla la seva autenticitat i valor filosofic. En primer lloc, la filosofia balmesiana podria explicar-se com un subproducte d'altres filosofies i, per tant, li manca originalitat. En segon lloc, el pensament de Balrnes no seria res més que l'equivalent filosofic del seny o sentit comú entes en el seu significar vulgar negatiu. Creiem que els punts de vista d'unamumo i d'Ors, malgrat que no són estrictament actuals, segueixen reflectint una de les formes més comunes de Senv i sentir comú en Taume Balmes Enrahonar 24. 1995 101 considerar superficialment la filosofia balmesiana. És ben clar el cas d'unarnuno, que parlava del sentit comú com d'una «miserable quisicosa))2. Per el1 Balmes no oferia més que una variant de la filosofia escocesa del sentit comú, és a dir, una filosofia antifilosbfica. A Catalunya mateix Eugeni d'Ors identificava la filosofia baimesiana, i més en concret El Criteri, amb la lbgica defensiva. Aquesta hauria dominat fins aleshores el pensament catala i havia de ser substituida per una lbgica agressiva que canviés el curs de la filosofia catalana. Encara que d'Ors era jove quan es pronuncia amb la frase «ningú que hagi llegit El Criterio ha arribar al Po1 austral^^, mai no va canviar totalment de posició. Destriar quina fou la concepció de sentit comú per d'Ors al llarg de la seva evolucio intel.lectual és prou complex per merkixer un estudi. Liúnic que pretenem remarcar aquí és el fet que un filbsof com d'Ors, per qui el seny fou tan important, no va valorar positivament la filosofia del sentit comú balmesiana. Són molts els interrogants que sorgeixen a partir del que hem vist fins ara. Cal veure si Balmes parteix d'altres filosofies i fins a quin punt aquestes influencies arriben a restar valor a les seves aporracions. També haurem de considerar quin és el veritable significat de sentit comú i seny i si seny i sentit comú són d'alguna manera una mateixa cosa. No tractarem aquí tota la filosofia baimesiana, sinó el seu fonament, la criteriologia. Incidirem, per tant, en els punts que ens puguin portar a una reflexió sobre els significats de seny i sentit comú en Baimes. Abans que res, pero, haurem de fer unes referkncies mínimes sobre les nocions mateixes de seny i sentit comú. Donem per suposada la relació que s'ha establert entre filosofia catalana del sentit comú i seny, ja que tan sovint s'ha acceptat. Ni que només sigui a causa d'aquesta tradició interpretativa tal relació té ja una certa realitat que haurem de considerar. Ara bé, caidra tenir present que no tota la filosofia catalana fa referencia al sentit comú. A més, haurem de veure si és realment Iícit identificar (parcialment o totalment) seny i sentit comú. El problema principal que haurem de tractar si volem respondre aquestes preguntes és el de destriar que hem d'entendre per seny i per sentit comú. La riquesa del tema sobrepasa l'extensió d'aquest estudi, pero és necessari partir d'unes minimes definicions en relació amb el tema que ara ens ocupa. Tant seny com sentit comú tenen una diversitat de significats que cal distingir bé, i que aquí només abastarem parcialment. La primera distinció consistiria a dir que la paraula seny té una serie de connotacions que només poden ser captades en el context de la realitat catalana i que, consegüentment, la traducció d'aquesta paraula a d'altres llengües esde2. Soledad, O.C., Madrid, Aguilar, 1945, vol. 1, p. 691; Elpedestal, vol. 11, p. 581-582: uSu pensamiento me parece rastrero y de corto vuelo; su sentido común, un sentido comun muy catalán, bastante parecido al common sense de la escuela escocesa, lo menos a propósito para la alta especulación metafísica,,. 3. Fragments de la Metafisica de la inquietud, ~Universirat Catalana>,, 1 (1904). 102 Enrahonar 24. 1995 Misericbrdia Ancles Cervelló vé necessiriament impossible en sentit estricte. Si bé podem trobar paraules i, per tant, nocions similars en d'altres idiomes, la universalitat de dites nocions es donaria «encarnada» en els elements propis de cada cultura. Així, un estudi complet d'allo que el seny significa requeriria una analisi de la historia, el dret, I'art, la literatura i el pensament catalans. El seny no s'explica només a traves de la filosofia. En canvi, sentit comú es pot traduir perfectament en sentit literal a d'altres idiomes, corn I'angles common sense, posem per cas. El seny no es pot limitar a I'hbit filosofic, sinó que el sobrepassa. A primera vista sembla que l'ús que en el llenguatge ordinari es pot fer de seny i sentit comú és forP s~milar. Tenir o actuar amb seny o sentit comú, ser persona assenyada o provista de sentit comú, són expressions intercanviables en més d'un context. Pero se'ns ocorre una diferencia que por comencar a separar I'ambit de les dues nocions. Mentre que el sentit comú ha estat adoptat corn una noció filosofica, aixb no ha succeit amb el seny. Així, pensadors molt diferents, catalans o no, s'han referit al sentit comú corn un element filosofic. El seny no sembla susceptible de ser considerat de la mateixa manera, precisament per les característiques individual~ que conté. Certament aquesta afirmació és objectable: el seny no només pot esdevenir una noció filosofica, sinó que aixo ja s'ha fet corn és obvi en el cas del pensament noucentista d'Eugeni d'Ors. Cal veure, pero, que el fet que el seny pugui ser estudiat des d'un punt de vista flosofic no equival a que sigui un element d'una filosofia. No obstant aixo, aquest podria ser el cas de d'Ors, per qui el seny és un noció nuclear. Ara bé, no és la reflexió de Xhnius una indagació sobre les característiques prbpies d'un seny encarnat en trets individuals de la cultura catalana? No sembla que el seny sigui en aquest sentit una peca d'un sistema filosofic arnb pretensions d'universalitat, la qual funció sí que ha represenrat el sentit comú. Una altra diferenciació possible entre seny es troba en la interpretació que ofereix Josep Ferrater Mora, el qual reserva el significar positiu pel seny i el negatiu pel sentit comú. Ferrater Mora manté que el seny és una de les per el1 anomenades ((formes de la vida catalana,, encara que no la més important o decisiva. Segons eii, és un error molt habitual identificar seny amb sentit comú: ((L'home amb sentit comú és aleshores I'home incapac d'enlairar-se per damunt del que és habitual i rutinari, el que passa per davant de les coses sense veure més que iiur aparenP4. El sentit comú és definit així, corn el mateix Ferrater Mora reconeix, <(en I'accepció pejorativa habitual i deixant de banda la seva no gens senzilla significació f~losbfim~~. El seny en canvi, es caracteritza per trets que cal valorar positivament, dels quals l'essencial és «l'ésser el resultat de les experiencies personals i adhuc &aquelles experiencia que, provinents del contorn i corn a patrimoni de la col.lectivitat, poden ésser individualment reviscude~),~. El que fa que el sentit comú no sigui valuós és el fet que els seus judicis són creences fruit de la rutina i en les quals no hi ha cap mena d'experiencia personal. Pot arribar a succeir que el contingut 4. FERRATER MORA, J. (1986). Lesformes de la vida catalana i altres assaigs. Barcelona: Edicions 62 i <<La Caixan, p. 54. 5. Ibídem, p. 54. 6. Ibídem, p. 55. Seny i sentit cornú en Jaume Bdmes Enrahonar 24, 1995 103 d'un judici de sentit comú i de seny sigui el mateix, sense que puguem dir que es tracti exactament del mateix judici. Els diferenciad el rerafons de l'experiencia, de manera que el mateix judici pot ser expressat rutin&iament i ser buit, o ple &experiencia i de significat. Aquesta interpretació és molt atractiva, pero ofereix una dificultat. ¿No es possible emprar tant seny com sentit comú en sentit positiu i negatiu? ¿No es pot parlar amb intent despreciatiu d'una persona dient que és massa assenyada, de la mateixa manera que un judici es pot despreciar per ser d'un sentit comú excessiu? ES clar que la interpretació de Ferrater es podria justificar dient que de vegades no s'empra bé la paraula seny, que en el seu veritable significat no pot adquirir les connotacions negatives, pero en tot cas aquesta distinció de seny i sentit comú sembla insuficient. Una altra possible interpretació consistiria a dir que seny i sentit comú poden exercir algunes funcions similars en el llenguatge ordinari. A més del seu ús ordinari, sentit comú tindria un ús frlosbfic. És a dir, si el seny no és un rnot que forma part del vocabulari filosbfic especialitzat, podríem optar per pensar que el seny és la paraula del llenguatge ordinari que es correspon a sentit comú en el filosbfic. Ara bé, el problema que sorgeix aquí és que sentit comú no té un significat filosbfic únic. Sembla que si en alguna cosa hem d'esperar trobar acord en filosofia (si més no!) és entre els filbsofs que admeten el sentit comú sobre que és el sentit comú. Perb aixb no és així. La tendencia a col.locar totes les filosofies del sentit comú en un mateix sac prové en gran part d'un prejudici: el de pensar que en realitat no són veritables filosofies, ja que l'acceptació del sentit comú anul-la la distancia crítica que possibilita el pensament reflexiu. Encara que s'hi poden trobar factors compartits, tarnbé hi ha una diversitat de plantejaments filosbfics. (El sentit comú pot ser un únic criteri o un criteri entre d'altres, es pot identificar arnb la consciencia o no, pot definir-se com un conjunt de primers principis, pot anar unit a una filosofia més o menys empirista, etc.) Pretenem mostrar justament la imprecisió i falsedat d'aquest punt de vista. Cal examinar com cada filbsof empra el sentit comú, com el defineix, quin valor i quins límits li atorga i, en definitiva, quina filosofia manté. Lapel.lació al sentit comú pot ser una manera d'evitar el pensar, perb aleshores tindríem el sentit comú reduit a la seva accepció vulgar negativa, és a dir, conjunt de prejudicis, creences culturals dominants, opinions rutinhries, etc. Si el sentit comú defensat per un filosof és aquest, no creiem que pugui realrnent desenvolupar una veritable filosofia. El fet d'acceptar alguna mena de sentit comú no fa que una filosofia no sigui aixb: un pensament discursiu que cal avaluar com qualsevol altra filosofia. Ara bé, un cop hem defensat el sentit comú present en diferents filosofies distingint-lo del «vulgar>) correm el perill de separar-los completament. Aquesta seria en part la postura d'Eduard Nicol, qui va voler destacar les diferencies entre sentit comú filosbfic i vulgar7. La noció popular derivaria per deteriorament de la 7. Elproblema de la Filosofirt Hispn'nica, Madrid, Tecnos, 1961, p. 197: «[ ...: ni !a koivz& atstbesis de Aristóteles, ni el sensus communis natume de los medievdes, ni e? bon serzs cazeesiano, ni ei iens commtez de Leibniz, tienen nada. que ver con la acepción popular del 104 Enrahonar 24, 1995 Misericordia Angles Cerveiló filosofica8. Pensem que certament la noció filosofica ha d'haver influit en la formació de la noció popular de sentit comú. Ara bé, no podem ignorar que els filosofs que apel.len al sentit comú no el separen -tampoc el redueixenal sentit vulgar, que no ha de ser necessiriarnent negatiu. Tot el que hem dit fins ara és insuficient, especialment si pretenguéssim mantenir que el seny és el taranni de fons que dóna el to a la major part de la filosofia catalana i que s'ha manifestat en l'acceptació del sentit comú per Balmes, Martí d'Eixali, Llorens i Barba, potser per Vives i d'altres pensadors contemporanis. Tampoc no tenim elements per resoldre si la noció de seny s'ha generat, almenys parcialment, a partir de les aportacions dels filosofs catalans, especialment dels qui apel.len al sentit comú. Intentar resoldre aquestes dificultats seriosament suposaria una indagació acurada de les nocions de seny i sentit comú en tots els casos que es puguin presentar. Així, més que tractar de donar una interpretació global, tractarem de veure que és el sentit comú filosoficament considerat per Balmes, si es correspon completament al sentit comú vulgar o al seny. Tractarem, doncs, de respondre als interrogants suscitats limitant-nos al cas de Balmes. Haurem de comencar per exposar succintament la seva criteriologia, com tarnbé referir-nos a les influkncies rebudes quant a la noció de sentit comú. La filosofia de Balmes pressuposa la necessitat de l'estudi de l'home sencer i per aixb denuncia els perills de la unilateralitat filosofica9. De la mateixa manera que certes afirmacions es poden considerar veritables quan s'examinen ailladament, malgrat que en conjunt no siguin acceptables, també es pot dir que quelcom és fals a causa de la seva parcialitat. Doncs bé, hem de tenir present la importancia de no oblidar cap factor en l'estudi d'una realitat determinada des del mateix inici de la filosofia balmesiana, és a dir, la criteriologia. En l'estudi del punt de partida de la filosofia ens trobarem amb la impossibilitat d'atenir-nos a un sol element. Hem de distingir, pero, el tractament del sentit comú que trobem en El Criteri, obra escrita entre el 1843 i 1844 encara que pensada durant els anys anteriors, del de la Filosoja Fonamental, escrita posteriorment (1 845-1 846). sentido común. Éste es un asunto un poco técnico, en el que no es legítimc penetrar ahora. Pero séame permitido indicar que tampoco la filosofía del sentido común de Reid, la cual influyó en Eixali y Llorens y Barba, tiene gran cosa que ver con lo que la gente entiende por sentido común)). 8. Ibídern, p. 197-198: <<No es desatinada entonces la presunción de que el entendimiento humano, esa razón unitaria que nos permite pensar y entendernos, fuera efectivamente el locuspriícipioru~n, nada menos que la sede de los principios, y que las buenas gentes, por influencia remota de la filosofía, hubieran adoptado la fórmula para designar con ella simplemente le Lon sens du boulangen,. 9. J. Roig Gironella ha destacat aquesta característica com la clau per comprendre Balmes: «la actitud de Balmes, actitud que con frecuencia no ha sido cornprer,dida por muchos, será siempre la de que :a primera y más fundamental condición para el valor de toda filosofía está en que debiera ccrnprender ai hombre entero,:,, en Balmesjlósofi, Barcelona, Laitorial Balmes, 1969, p. 27. Seny i sentir comú en Jaume Balmes Enrahonar 24, 1995 105 En El Ci-iteri el sentit comú, curiosament, encara no és definit corn un criteri, sinó corn un tipus d'impos~ibilitat~~. En aquesta obra hi ha diferents referencies al sentit comú com quelcom oposat a la insensatesa. Hi abunden expressions corn «bon sentit)), equivalents a sentit comú. Aquests passatges aillats de la resta de filosofia balmesiana donen una visió molt pobra del seu pensament i es presten a les crítiques més típiques sobre 1'apel.lació del sentit comú en filosofia. El filbsof sera savi si admet el sentit comú, mentre que si la insensatesa, és a dir, la manca de sentit comú, és el seu punt de partida, no assoliri el veritable coneixementl l. En altres moments el sentit comú apareix més corn una bona capacitar de judicar producte o bé &una disposició natural o d'una virtut intel.lectua1 («bon judici~, «bon sentit)), ((tino)i)12. A la Filosofla Fona7nentalel tractament del sentit comú és molt més complex, s'emmarca dins d'una criteriologia i apareix corn un mitji de percepció d'un ordre de veritats. Seguint el mateix ordre del plantejarnent balmesii, cal comencar acceptant corn un fet les certeses naturals. Aquestes certeses hauran de ser estudiades, pero hem de reconeixer que les tenim abans d'iniciar processos reflexius. És més, sense elles no es podria donar cap mena de reflexió. Per tant, no s'ha de negar o destruir les certeses naturals, sinó admetre la seva existencia. En resum, partim de les constatacions següents: a) del fet de tenir certesa; b) experimentem que les certeses són múltiples, no són totes de la mateixa classe; c) s'experimenta la irreductibilitat que hi ha entre els diferents tipus de veritat i certesa. Balmes distingeix tres ordres de veritats: de sentit íntim, d'evidencia i de sentit comú. Aquestes es refereixen a tres dimensions que trobarem sempre en el coneixement humi, de manera que per a explicar-lo, no en podem deixar mai cap de les tres de banda. Aquestes certeses no poden ser rebutjades en tant que fets. Tot home les accepta espontiniament, ara bé, i el filosof! També, encara que corn a tal filosof s'ha de preguntar pel seu fonament. Es en aquest moment que es fa el pas de les certeses naturals a la qüestió sobre els principis. Cada ordre de veritats exigeix un punt de suport propi'3. Els principis són veritats (<fonament)) i no veritats «llavor». Amb aquesta distinció Balmes explicita la seva postura sobre corn cal tractar la qüestió de 10. El Criterio, c. 4, n. 2, p. 565-565. (Totes les citacions de Balmes es correspondran a l'edicid de les Obras Completas, Madrid: BACBalmesiana, 1948-1950. Abrcugem Filosofin Fr~tzdameiztal com F.F. i Fi1oso)a Elenzeiztal com F.E.) 11. Ibídem, c. 4, n. 10, p. 571: uSólo algunos hombres apel1:dados filósofos se obstinan a veces en este empeño, no recordando que no hay filosofía que excuse la faita de sentido común y que mal llegará a ser sabio quien comienza por ser insensato.)) 12. Ibídem, c. 22, n. 9, p. 707: eLo q~e le faira en aquel punto es sentido ror.;ir. Su disposición natural o sus hábitos le han formado así, [...l.» 13. Sobre el cariccer fonarne~rador deis tres principis balrnes;ani ve-=-, 3. FOTUIEN:: jI.eccz~~ie: j,4rergf~ica, hl!adridv XZ:~> : 952, 106 Enrahonar 24, 1995 Misericordia hglks Cervelló I'origen de les nostres veritats. No hem de buscar el que no hi ha, és a dir, veritats llavor o veritats de les quals poden brollar altres veritats. Al que sí que podem arribar és a les veritats fonament o condicions indispensables perquk es doni coneixement14. Com ja hem dit, Balmes recalca que no hi ha una sola veritat fonament i les anomena també ((primeres veritats)), sempre en el sentit de punt de suport. Si bé és el filosof qui s'ocupa del tema dels principis, no per aixo aquests deixen de ser valids per a tothom, sempre suposats per qualsevol persona que pensi. Balmes no pretén ser el primer d'haver trobat aquests principis, la qual cosa seria molt estranya ates el tipus de certesa que els acompanya. Sí que pensa, perb, que no se'ls ha utilitzat de forma convenient, en donar prioritat a un respecte als altres. És a dir, s'ha reconegut sovint la seva fonamentalitat, perb de forma aillada. Els principis fonamentals són tres. En primer lloc i en relació amb I'ordre de veritats de conscikncia, tenim el principi de conscikncia o ((penso, doncs sÓc)). En segon lloc, en I'ordre de veritats d'evidkncia hi ha el principi d'evidkncia, que no és altre que el principi de contradicció o ((una cosa no pot ser i no ser alhora)). Finalment, Balmes parla d'un tercer ordre de veritats, les de sentit comú. El principi corresponent s'anomena de sentit comú o bé principi de l'evidkncia. En la seva formulació més simple diu que ((l'evident és ver». Analitzem ara les condicions de la fonamentalitat dels principis i que, per tant, ens permeten reconkixer-los com a tals. Balmes enumera tres característiques. En primer Iloc, s'afirma que un principi fonamental no es pot fonamentar en cap altre principi. Aquesta característica defineix la fonamentalitat en forma d'independkncia. És clar que un primer principi, justament per serho, no pot dependre de res o perdria la seva qualitat de ser justament «primer». Ja en Aristotil es troba aquesta condició definitbria de primer principi. Ara haurd de ser aplicada a I'existkncia de tres dimensions del coneixement. Per aixo Balmes afirma que tampoc pot ser fonamentat en un altre principi fonamental. Ara bé, si aquesta fos I'única característica del principi fonamental, podria semblar que cada un té el seu bbit propi i que hi ha un cert estat d'aillament entre ells. Pero aquest no és el cas, tal com de fet aclareixen les altres dues condicions de tot principi fonamental. 14. F.F., p. 88.: ,<No busco un primer principio tal que ilumine por sí solo todas las verdades, o que las produzca, sino una verdad que sea condición indispensable de todo conocimiento; por esto no la llamo origen, sino punto de apoyo; el edificio no nace del cimiento, pero estriba en él. Como un cimiento hemos de considerar el principio buscado, así como en los capítulos anteriores tratábamos de encontrar una semilla; estas dos imágenes, semilla y cimiento expresan perfectamente mis ideas y deslindan con toda exactitud las dos cuestiones.» Seny i senrit comú en Jaume Balmes Enrahonar 24, 1995 107 Així, la segona característica ens diu que la destrucció d'un principi fonamental impossibilitaria la subsistencia de la resta de principis. Éc a dir, la niina &un principi comporta la ruina dels altres. En el tercer tret trobem de nou expressada la relació entre principis, ja que consisteix en I'afirmació que un principi fonamental permet de demostrar directament o indirectament la resta de principis en el cas que fossin negats. Es a dir, els principis s'enforteixen mútuament. De primer pot semblar que les dues últimes condicions entren en contradicció amb la primera, ja que s'esti parlant alhora de la dependencia i la independencia dels principis fonamentals. Ara bé, la independencia és absoluta quant a la fonamentació i es pot dir que cap principi fonamenta un altre principi. En canvi, és Iícit parlar d'interdependencia a I'hora d'estudiar el conjunt del coneixement. Hem diferenciat tres ordres de veritats, perb en la realitat aquests ordres no existeixen separadament, sinó que formen un tot, la qual cosa comporta una connexió constant d'aquests tres ordres. És en analitzar la complexitat del coneixement que els destriem i els delimitemn15. En els criteris succeeix quelcom similar. Tot i que cada un és suficient en el seu Ambit, també és cert que s'enforteixen mútuament. Entre ells hi ha harmonia i complementació, precisament perquk cada un té la seva propia manera de ser, com també una manera propia de conduit-nos a la veritat. La manca d'un, perb, comporta indefectiblement la ruina de tot el coneixement huma. En suma, no hi ha un criteri ni un principi m& important que els altres. S'interrelacionen des de la igualtat, perb no des de la uniformitat. Del que acabem de veure es despren que el sentit comú s'ha d'entendre en relació amb la resta de criteris i principis. Per tant, malgrat que el nostre centre d'interes sigui el sentit comú, ens haurem de referir a cada un dels criteris. Balmes comenca estudiant el principi de consciencia, el qual pressuposa I'existkncia de l'ordre de veritats de sentit íntim. Aquestes són fets subjectius, reals, particulars i contingents, indubtables, infal.libles, immediats i no derivats de cap demostració. La consciencia abasta tot el camp de l'experikncia interior, de tot allb que s'esdevé a l'interior del subjecte. Balmes anomena també el principi de consciencia sentit íntim (paraula emprada primer per C. Buffier, a qui ens referirem mes endavant) o principi de Descartes. Esta d'acord amb aquest quant al contingut del principi (((penso, doncs sóc~), perb no en el paper que juga. Mentre que per Descartes es tracta de la primera veritat a partir de la qual es dedueixen la resta de veritats, per Balmes, en canvi, només és la primera veritat d'un ordre de veritats: les de sentit íntim. Admet, aixo no obstant, que ha de ser considerat en primer lloc i que la consciencia és un criteri anterior a tots els altres, pero només en tant 15. F.E., p. 281: <<Creo, pues, que el fundamento de la certeza está en la consciencia, en el sentido común y en la evidencia. Estas cosas no se pueden separar cuando se busca la razón de la certeza; sin que por esto quiera yo decir que para cerciorarnos tengamos necesidad de pensar en los tres criterios. Cada uno por sí solo nos deja tranquilos; pues ya llevo observado que una cosa es la razón filosófica de los fundamentos de la certeza y otra el hecho mismo.» 114 Enrahonar 24, 199 5 Misericordia Anglks Cerveiló Després d'haver exposat la posició balmesiana, retornem al plantejament inicial. En comencar hem assenyalat com s'havia blasmat Balmes reduint-lo a un derivat d'altres filosofies partidAries del sentit comú o bé a un mer producte del «seny» catali. Volem analitzar ara, doncs, aquestes dues possibilitats. Quant a les fonts de Balmes, hem de dir que s'ha tendit a pensar que no cal que esperem posicions molt diferents de les diferents filosofies que admeten un cert sentit comú. La filosofia escocesa originada en Thomas Reid (17101796) és la més coneguda entre les que inclouen el sentit comú com un element fonamental, per la qual cosa sembla que tota altra filosofia del senrit comú ha d'estar relacionada directament amb la concepció escocesa. Pero les nocions filosofiques de sentit comú i les filosofies en quk s'inscriuen arriben a presentar trets molt diferenciats. Cal afegir que la noció de sentit comú conté diversos significats que sovint es confonen, i es pressuposa una concepció determinada de senrit comú quan aquesta pot ser entesa de més d'una manera28. Pero és clar que la filosofia escocesa no fou la font de la criteriologia balmesiana. El fet que el criteri que sempre ha cridat més l'atenció ha estat el de sentit comú ha tendit a obscurir l'obvietat que per Balmes els criteris són tres, iguaiment importants. En canvi, pels escocesas no hi ha una tríade de criteris interrelacionats. Per Reid el sentit comú és un tipus de judici relacionat arnb primers principis autoevidents, o principis de sentit comú. En Hamilton la consciencia, que equival parcialment al sentit íntim balmesia, adquireix una prioritat que no té en Balmes. També s'ha relacionat amb Balmes la filosofia de Claude Buffaer (166116791, ja que aquest fou el primer que construí una filosofia on explícitament apareix el criteri de sentit comú. Buffier és un pensador eclkctic, pero que exposa una original teoria de la veritat, especialment a la seva obra Traité despremieres verités. Admet un sentit de Ia natura que es divideix en sentiment íntim : sentiment comú de la natura o sentit comú. Cada un proporciona un tipus de reritats. lenim així les veritats de sentit íntim, que són la percepció de la pror~ba existencia de totes les experiencies actuals, i les de sentit comú. Hauestes són molt diverses, i Bufier es iimita a destacar aquelles que conslciera'més importants, com que ~existeixer. altres éssers i homes a més de mi nateix en ei món» o bé que {(tors eis homes no s'han posat d'acord per engacyar-me)). Buffier admet encara altres criteris secundaris, com ara el testimoai dels sentits, l'autoritat i la memoria La. concepció de sentit comú de Buffier va influir en Balmes, pero indicectament. Durant els segles XJIII i XIX i;na skrie cie filosofs que podem defi- ~iir corn a escoiistics, encara que amb postkres ecáectiques forca diverses entre si, eiáboraren una criteriologia basada en la ue Bufier. Entre els criteris de veri- --- .&, incicsuen sempre el sentit cornu, defin~t de ferrna similar a la de Bxffier. Seny i sentir cotnú en Jaume Bairnes Enrahonar 24, 1995 115 Altres criteris que admeten són el de la raó o evidencia, el sentit íntim, els sentits externs i I'autoritat humana. Se cap del cert que Balmes coneixia aquests autors, almenys alguns (Andrés de Guevara, Joanne B. Horvath, Benedikt Stattler i Gérard-Casimir Ubaghs)29. Tot i amb aixb, la criteriologia de Balmes va més enlli d'aquesta influencia i presenta característiques originals prbpies. A la vegada cal dir que aquests autors coneixien i rebutjaren la filosofia escocesa de Reid i Dugald-Stewart, tot i apel.lar ells mateixos al sentit comú. És pales, doncs, que es tracta de diferents concepcions de sentit comú. Un cop considerades les fonts de Balmes i I'abast de les influencies rebudes, podem extreure dues conclusions. La primera és la de I'originalitat de Balmes respecte a d'aitres filbsofs que admeten el sentit comú corn a criteri. En segon lloc, veiem que el sentit comú baimesia no es pot entendre corn un mer derivar d'una noció de seny, ates que hi ha uns precedents filosbfics complexos. Com hem dit, en El Criteri trobem diversos passatges on apareix la noció de sentit comú corn «sensatesa», «bon sentir)), o «bon judici)), rnés que corn un determinat criteri de veritat. Aquest ser «sensat» sembla equivaldre a ser assenyat i a tenir sentit comú (en sentit vulgar positiu). En els textos ja citats30 la sensatesa apareix corn una condició previa a la saviesa, ja que qui no és sensat mai no podra atenyer la saviesa. D'acord amb aixb sembla Iícit interpretar el seny i el sentit comú corn una mena de sapiencia anterior a la saviesa filosbfica, una pre-saviesa o saviesa espontania i natural. De vegades es parla de tenir seny o sentit comú corn quelcom molt preuat o poc habitual. Aquesta característica entra obertament en contradicció amb la fórmula c<sentit comú», que indica universalitat. Perb encaixa perfectament amb aquest aspecte del seny o sentit comú corn una certa saviesa relativa a la vida quotidiana, que encara no és una saviesa total i no s'ha conreat sistematicarnent. Aquesta sapiencia practica mundana comparteix rnoltes característiqucs de la (<prudencia)) en el seu significat filosofic. Per Ferrater Mora el seny en una de-les seves vessants equivai a la prudencia en el sentit romi31, és a dir, un cert coneixement de la realitat basat més en l'experikncia que no pas en la reflexió racional. No sembla fora de lloc relacionar la (¿prudencia)> de l'ztica a Nicdmac, és a dir, la virtut intel.lectua1 practica que consisteix en la recta raó en i'obrar, arnb i'aspecte ael sentit cornú que estem intentant destriar. No obstant aixb, I'home prudent aristotelic es un savi, mentre que la saviesa de I'assenyat és més humil i limitada. Ara bé, si no ens referim a la mateixa prudencia, sinó a les virtuts pru29. L'Ps~u~!~ detailat de les fonts balmesiaries ~ANGLES M. (1992). EL criteris de veritdt en Jauvze Bahnü. Barcelona: Editoriai Balmes. 30. Vegeu. notes 10 i í 1. 31. Diu Ferrater Mora a op, a:.! p. 52: «Per sini Ciiida, ci seay és ;a griidk;icia, coejer en e1 sentir ampii i una mica vague que eis roma.ns donaven 2 aquesrc, pa;auiz, 6s a dir, i.c scls la mocieració, sine tembe la previs.6 Gei que por slncceir entre Yiverses ,oss~bil;racs, La prucikncia 6s ací una manera de conkixer les coscs, ?e:> ;na manera de con6r:;zr GLLF nc da;-IL de !a raó, sin6 de l'experikncia de¡ rnón : deis hcr-ces,:) 116 Enrahonar 24, 1995 Misericordia Xnglks Cervelló dencials que la formen, trobem més facilment un pont entre la noció de la prudencia i el seny. Per establir aquesta relació partirem de I'afirmació balmesiana sobre la presencia diferent de sentit comú en els éssers humans. D'on prové aquesta saviesa? No hauria de ser comuna ja que és natural? Balmes explica la manca de sentit comú d'una ersona dient que ((la seva disposició natural o els seus habits I'han format així))~! Aquí es parla tant de tenir una naturalesa més propensa a la sensatesa corn d'haver passat per un procés d'aprenentatge. L'experiencia s'acumula corn a habit. La introducció de la noció d'habit és molt interessant, ja que aquest, un cop adquirir, pot explicar l'assoliment de quelcom racional sense que la raó hagi de necessitar el raonament. Aquesta és una de les característiques del seny i del sentit comú, ser molt racional a la vegada que no és necessari emprar directament la raó discursiva. Com hem dit, encara que relacionar el seny arnb la virtut de la prudencia sembla excessiu, no ho és fer-ho amb virtuts menors vinculades i exigides per la prudencia. Segons Aristotil aquestes es poden tenir en un grau més o menys elevat segons disposició natural, a la vegada que són educables corn a habits, tal corn hem vist que afirma Balmes de la sensatesa. Potser la virtut que s'aproxima més a la noció de seny és la que en grec s'anomena ((synesis)) i que en llati sant Tomh tradueix corn a ((sensatesa)) o ((bon sentit)) i la definieix corn la capacitar de judicar bé sobre el que s'ha deliberat i s'ha d'~brar~~. Recapitulant el que hem estar analitzant fins ara, constatem que han aparegut les característiques següents del sentit comú: en primer lloc ser un coneixement vincular amb l'experiencia i amb la vida practica, perb que pressuposa una certa finor de discerniment intel.lectua1; en segon terme, s'explica que aquí sentit comú no té un significat completament universal, ja que tothom en té en cert grau, perb alguns tenen una naturalesa més propensa o I'han educada millor a través de l'experiencia. Finalment, el judici de sentit comú sorgeix de forma irresistible i espontania, no derivada d'un llarg procés de raciocini. Aixb no obstant, no té res a veure amb la irracionalitat. En la practica, pero, persones, judicis i comportaments poden ser classificats d'assenyats o de sentit comú, tant si són producte d'una veritable saprencia corn si provenen d'opinions rutinaries o culturalment predominants i, fins i tot, de prejudicis. D'aquí que tant seny i sentit comú es puguin considerar en sentit positiu i negatiu. És perque s'entén que quelcom és de sentic comú o producte del seny quan no cal argumentar-ho racionalment, que judic:s que provenen de la irracionalitat o del prejudici poden reivindicar Pa seva assenyada obvietat. El seny per si mateix no pot fer front al forassenyament, ja qiae qui té poc seny no pot ser conscient de la seva limitacid. Anuí es fa necessari !'.;ir 7 de la raó discursiva. Recordern, pero, que Balrnes no din ,iiai Que el seolelt 32 'v'egeii nora 1 a. 33. Ii, I:, q. ií; s. 3, icss,. <ilJr$i sec;:odwr syncsim c!ic?~ct~r 11: graece aliq'ii "syneti" idcsr sensayi, ve1 "eusYí?etin, id-ss ionliies boni sensus: sicm; e ~nneraiio qci carcs! hac virrute dicuntur "asyneri", ides: ii?szrsati.>> Seny i sentit comú en Jaume Balmes Enrahonar 24, 1995 117 comú hagi de substituir la racionalitat, sinó que la racionalitat ha de tenir present el sentit comú. Perb, com hem vist, en les obres posteriors a El Criteri, Balmes desenrotlla una noció del sentit comú molt més complexa, ja que aquest passa a ser un criteri determinat de veritat a través del qual assolim certes veritats. Com a criteri, el sentit comú és completament universal, de la mateixa manera que tothom té cada un dels altres dos criteris. Ningú no té més sentit comú que un altre ésser huma. No és quelcom apres, sinó que és present des de sempre en tot ésser racional. Aquestes característiques el diferencien de la sensatesa que acabem de veure. En canvi, té en comú amb aquesta generar un tipus de veritat espontania, no obtinguda per raonament mental. La definició d'aquest criteri, encara que derivada de Buffier, és original de Balmes i no és equivalent a altres definicions filosbfiques. En la funció de ((guia i escut)) hem trobat un sentit comú entes com a orientació intel.lectua1 espontania vers el ver. No sembla que s'acostumi a definir el seny com un ((sentit de la veritat)), o un ((estar orientat en direcció al ver)). Aquestes definicions de seny no són impossibles, pero el seny ens remet m& aviat a l'aplicació d'aquesta orientació a casos concrets. La «guia i escut)) indicarien més aviat I'arrel del seny. De fet Balmes ve a dir que aquest ccimpuls)) o «instint)) de veritat és el que explica la munió de certeses naturals que tot home posseeix amb independencia de la seva capacitat reflexiva i dedicació intel.lectual. No depen de la nostra lliure elecció estar orientats cap al ver ni al tenir aquest conjunt de certeses naturals. Ara bé, en un segon estadi sí que podem rebutjar-lo. El sentit comú és irresistible per naturalesa, encara que la reflexió pot rebel.lar-se contra els seus dictats. Ara bé, és impossible eliminar-lo completament i de forma espontania la seva certesa es torna a imposar a la reflexió. gs perquk allb que no pot ser rebutjat en un primer moment pot ser deixat de banda posteriorment, quan es genera I'escissió entre pensament pre-filosbfic i filosbfic. Per Balmes cal acceptar les certeses naturals, ja que són fets que se'ns donen. Podem dir que el filbsof assenyat acceptarh voluntAriament les veritats de sentit comú en tant que fets, és a dir, la part instintiva de la racionalitat, juntament amb la racionalitat discursiva: No es un simple método filosófico, es la sumisión voluntaria a una necesidad indeclinable de nuestra propia naturaleza; es la combinación de la razón con el instinto3*. Aquesta és la postura filosbfica de sentit comú d'acord amb Balmes i suposa upa opció voluntaria. Es una constant del sentit comú el fet que no es defineixi per ser adquirit a travCs d'~n raonament. Per aixo no és mru fruit &una demostració. No obs- 118 Enrahonar 24, 1995 AMisericordia Angles Cenrelló tant aixb, tampoc és correcte definir una veritat de sentit comú per la seva indemostrabilitat. Com hem vist, Baimes distingeix entre les veritats de sentit comú que mai no podran ser demostrades racionaiment i les que sí. Totes són «raonables», mai irracionais, pero no sempre demostrables. Les que són demostrables poden ser de sentit comú o no. Tot depen, doncs, de com han estat assolides. Si quelcom és de sentit comú és perquk hi ha situacions en quk no tenim temps o possibilitats d'arribar a explorar racionalment una situació. La necessitat vital no pot esperar la reflexió, i la naturalesa racional es manifesta instintivament tot i que posteriorment podra ser examinada per la raó. El sentit comú no és només la intel.ligencia en estat natural, sinó una forma «instintiva)> d'arribar a una veritat abans de demostrar-la. Subratllem, doncs, que el sentit comú esta relacionat sempre amb necessitats de la vida humana. La naturalesa és racional i quan es manifesta esponthniament inclou una racionalitat pre-reflexiva, útil en moments en que la reflexió no es pot arribar a desenrotllar. Aixb no vol dir que no calgui cultivar la racionalitat. iPer que no acceptar el que se'ns dóna naturalment en tant que fet i analitzar les implicacions filosbfiques del fet de tenir certeses naturais? Aquest és el plantejament balmesia, conscient de ser una opció Iliure, una proposta filosofica coherent que té com a objectiu no separar l'home natural del filbsof. Per acabar direm que encara que tant la noció de seny com la de sentit comú contenen tant una dimensió cognoscitiva com practica, la de seny suggereix més la practica i el sentit comú la cognoscitiva. Quan diem que quelcorn és de sentit comú remarquem més aviat el caracter d'obvietat intel.lectua1, que tal afirmació és universal i tothom ho ha de veure així. En canvi, remarcar que (cquelcom és assenyat o algú té seny,) implicaria que algú ha tingut finor de discerniment en relació amb la vida practica. Per aixb és menys usual i no presenta la universalitat del sentit comú en I'aspecte de criteri de veritat. En Balmes hauria predominat una concepció de sen tic comú més vinculada al seny en la seva obra El Giteri, mentre que en la Filosoja Foízanzental hauria desenvolupat filosoficament una significació més relacionada amb el coneixement.