Usos i abusos de les enquestes en els estudis sobre la joventut

USOS I ABUSOS DE LES ENQUESTES EN ELS ESTUDIS SOBRE LA JOVENTUT * Salvador Cardús i Ros (Universitat Autbnoma de Barcelona') i. LUS I ABUS COMENCA EN LA MATEIXA DEFINICIO DE L'OBJECTE D'ANALISI QUE HOM VOL ESTUDIAR Sembla raonable de postular que l'elecció d'una problemhtica d'estudi des de la sociologia s'ha de fer segons els criteris i dins els límits que aquesta mateixa disciplina defineix. Gs a dir, que sigui quin sigui l'objecte d'anhlisi que hom ha de definir, aquest sorgeix amb posterioritat a la discussió d'una problemhtica sociolhgicament definida. Si la sociologia ha d'afegir quelcom d'original i nou al discurs sobre el que és social, i no s'ha de limitar a ser una simple reproducció més o menys fidel de la ideologia i els estereotips que són de domini comú -dits en llenguatge <(savi)>--, cal que sigui la mateixa disciplina, i des de les seves elaboracions conceptuals més sblides, la que imposi els límits i l'abast que li han de ser propis. * 2s del tot necessari advertir que les reflexions que contenen aquestes ratlles no són fruit &una ctespecialitzación en el tema de la joventut, sinó senzillament del recull d'alguns dels elements que ens han semblat més interessants d'un informe relativament extens que realitzirem i'any 1983 per a la Direcció General de Joventut de la Generalitat de Catalunya. L'informe és fet, doncs, des #una preocupació fonamental envers la utilitzaci6 de la sociologia com a disciplina científica, en aquest cas, en els estudis sobre la joventut. Vegeu Salvador Sardús i Joan Estmch, Les enquestes a la joventut de Catalunya. <(Bells deliris fascinen la raó,, Barcelona, Direcció General de Joventut, 1984. *Papers)): Revista de Sociologia Aquest principi que sembla elemental, i que és ben respectat en moltes disciplines científiques, pel que fa a la sociologia i altres ci6ncies socials no sempre és tingut prou en compte. I aquest és també, i fonamentalment, el primer entrebanc amb el qual ensopeguen els estudis sobre la joventut. Oi més quan, en el cas de la joventut, en els darrers anys ja no sols és <(tema)> d'investigació sinó que sembla voler-hi figurar com a <(especialitat)> -resulta que hi ha sociblegs i sociologia de la joventut, i revistes especialitzades, i números monogrhfics que en parlen.. . En aquests casos, els principis fonamentals, diguem-ne epistemolbgics, que suara exposhvem, hom se'ls ha saltat <ca la toreran o, si voleu, <tolimpicament )>. Cal fer notar que ben aviat els mateixos usuaris d'aquest <(objecten d'estudi que és la joventut s'han adonat de les limitacions inevitables -i insalvablesde la seva utilització. Gairebé ningú no comenGa avui dia un estudi sobre la joventut sense excusar-se pel terme, fer-ne notar el problema de la delimitació cronolbgica, insistir en la diversitat hmplia que engloba o avisar dels perills d'ús ideolbgic. Perb, poques ratlles m6s avall, hom acaba definint edats inicials i finals del grup, generalitzant sobre la joventut i, en definitiva, construint elaboracions més ideolbgiques que analítiques, encara que amb la bona imatge que els pugui proporcionar un bon vernís de cientificitat. És ben cert que aquest tipus de critica la podríem fer extensiva a moltes altres <tespecialitzacions)> del discurs sociolbgic. Tanmateix, el de la joventut n'accentua molt els vicis i esdevé així paradigmhtic. Sobretot, cal tenir present que, quan hom parla de <(joventut)>, gairebé mai els estudis no es refereixen a la categoria histbrica que indica el terme, sinó sobretot i en concret al <(conjunt d'individus joves*, situació encara més indefensable. Fet i fet, és com si hom volgués reduir la sociologia del treball a la sociologia dels qui treballen, per posar un exehple. Naturalment, darrera d'aquestes tendkncies que critiquem no hi ha únicament una <(badada epistemolbgica)>, o una incapacitat professional. Atribuir-ho exclusivament, i en tots els casos, a aixb, a més de fals i groller, seria pedant. Més aviat cal pensar en dos contratemps que ho poden acabar d'explicar. Hi ha, d'una banda, una certa concepció del que ha de ser la prhctica sociolbgica que és relativament diferent de la nostra. D'altra banda, perb anant a parar al mateix lloc, hauríem de parlar també d'una certa concepció relativament distinta de la nostra respecte a la utilitat del socibleg. Més concretament volem dir que, sovint, el tipus de sociologia que semblen proposar implícitament els estudis sobre la joventut és aquella que implica alguna mena d'intervenció social, i que, bo i renunciant a la <(com- Usos i abusos de les enquestes en els estudis sobre la joventut prensió des de fora)>, prefereix una <texplicació útil des de dins)>. Llavors hom pot sentir disbarats --sociolbgicament parlantcom els de si per fer estudis sobre la joventut ca1 ser jove, o bé, com deien ja fa més de cinquanta anys els sociblegs de l'anomenada escola de Chicago, que no és possible fer estudis des d'un despatx, sinó que cal <(embrutardhi les mans)>. Per6 també és cert, i aquest és el segon contratemps, que els qui encarreguen estudis de sociologia busquen sovint en el socibleg aquell aliat que els permetrh atorgar una categoria científica o si més no uns fonaments aparentment científics a llur presa de decisions. Aquesta coincidkncia té diferents nivells de lectura i justificació. Per exemple, des de la defensa de la necessitat de ~compronlís social)> del científic, passant per l'acusació de tancament en una <(torre d'ivori)) a aquell qui no s'hi subjecta, fins a aquell nivell d'explicació menys elegant i més clar del <(qui paga mana)>. En qualsevol cas, aquesta coincidkncia entre una sociologia que es vol <(intervencionista)> i un patró que necessita legitimacions pseudocientífiques per a la seva acció fa que, de mica en mica, la divisió de la sociologia en especialitats s'acosti més i més a la divisió de l'administració en regidories, departaments i direccions generals. 2. VISTOS L'OBJECTE PREDEFINIT I LES NECESSITATS DE QUI TRUCA A CAL SOCIOLEG, NOMÉS QUEDA UNA POSSIBILITAT: ENQUESTAR I RECOMPTAR Així, doncs, si l'objecte d'estudi és definit per una hrea concreta de I'administració i, en definitiva, per a individus que són susceptibles de ser controlats o dirigits amb més o menys efichcia i en un o altre sentit, i, a més, si qui va a buscar un socibleg, en general i amb excepcions tan escasses com notables, necessita o bé un bon <testudi de mercat)> per a la previsió de conductes o bé una base <científica)> per a legitimar les decisions preses prkviament, el sociMeg no té altre remei que <(passar una enquesta>> i fer recomptes més o menys fins i sofisticats. En general, doncs, la proliferació d'estudis i estudis que darrerament ha sorgit al nostre país esth sota els efectes d'aquests determinants: gairebé tots consisteixen en els informes més o menys interessants d'enquestes de tota mena, fetes no sempre amb el mínim de rigor exigible. Ens trobem, doncs, fonamentalment amb estudis quantitativistes, on la dada i el percentatge són els <<senyors)>, sense explicitacions prhvies ni de bases tebriques ni tan sols d'hipbtesis de treball, i on la critica metodo- <<Papers)>: Revista de Sociologia Ibgica és, per tant, prkia o, si es vol, suficient per a desemmascarar el seu esciis valor. Per tant, hem de qualificar els estudis de <tsociologia de la joventutn com a exponents privilegiats de les dues característiques que, de fet, són prou generals a la sociologia que es practica a casa nostra: I'esquifidesa de les elaboracions tebriques i el quantitativisme ingenzr. I, a més, tot aixb sovint posat al servei de la validació <(científica)> dels estereotips dominants, oferint la sociologia, amb la seva complicitat amb el polític, la manera de certificar-li la <{certesa)> de les seves posicions. En les ratlles que seguiran, ens limitarem al comentari d'alguns dels trets específics d'aquest quantitativisme ingenu que domina el panorama dels estudis sobre la joventut, no perquk sigui el més greu, sinó perqu*, si més no, és el que resta de tot all6 que suara comentiivem. Mal podríem entrar en la crítica tebrica allí on no hi ha teoria, i encara menys passar a I'anhlisi o al judici d'intencions respecte a complicitats que mai no s'expliciten. 3. EL QUANTITATIVISME INGENU: MES QUE NO PAS DAVANT D'UNA METODOLOGIA, ESTEM DAVANT D'UN POTI-POTI No es tracta pas ara d'insistir en els efectes mhgics que per elles mateixes tenen les xifres, ni en les connotacions <(científiques)> que adquireix ipso facto tota afirmació que recolza en un elemental percentatge. Que els efectes miigics fossin eficagos en els nebfits en I'art de mentir estadísticament, aixb seria prou d'esperar i fins tolerable. El mal és, perb, que fins en els professionals de I'estadística --com sembla que definitivament ens volen o ens volem deixar qualificar els sociblegsaquesta mhgia tingui els seus efectes. I si en certs camps I'autoengany pot ser més comprensible que I'engany a I'altre, entre sociblegs la seducció de les xifres i per les xifres hauria de ser imperdonable. Sembla, doncs, com si la seducció de la xifra immobilitzés els antígens crítics del cos del socibleg envers els qiiestionaris i aquests s'imposessin abusivament. Vegem on rauen, fonamentalment, les causes d'aquest abús de l'enquesta. En primer lloc hi ha el fet, que per elemental no és menys greu, de saber quina mena de <(realitats>> vol posar en relleu o copsar el qiiestionari a través de les múltiples preguntes possibles. No és el mateix de- Usos i abusos de les enquestes en els estudis sobre la joventut manar I'edat exacta de l'enquestat que demanar-li si celebra els aniversaris, ni preguntar-li que opina dels qui s'amaguen anys. Des de la resposta objectiva, passant per la relativa a les conductes, fins a arribar a les opinions, ens trobem davant preguntes de molt diversa rellevhncia i de fiabilitat no menys diversa, i en definitiva ens referim a <{realitats)> socials amb característiques específiques i no reduibles a un tractament únic. En general, els qüestionaris obliden aquest fet fonamental: d'entrada no distingint les diferents categories de preguntes, i de sortida fent d'unles i altres un tractament numeric únic i absolutament reduccionista.' Per6 si aquesta és una qüestió que hauria de semblar clara i evident, en canvi passa més desapercebuda -i per tant és més greula segona causa d'abusos. Ens referim al fet que tot qüestionari significa la imposició &una problemhtica especifica a l'enquestat. A l'hora de decidir el contingut de les preguntes d'un qüestionari és inevitable haver de decidir quines temhtiques hom creu pertinents d'abordar. Tanmateix, aquesta elecció no és l'única possible. Ens trobem, doncs, en el cas que, d'una banda, és ineludible que l'elecció de la temhtica que cal tractar es faci també des de criteris sociol¿5g,gics, aixb és, definits previament i tebrica segons unes tesis i unes hipbtesis que se suposa que l'investigador ha explicitat. Tanmateix, si habitualment els estudis sobre la joventut no disposen d'aquest aparell conceptual i tebric, ton podem trobar la justificació sociolbgica -i no política o ideolbgicade la imposició d'aquella determinada problemhtica en el qüestionari? D'altra banda, a més, i malgrat una possible i poc probable justificació sociolbgica de la problemhtica definida, no hi ha cap garantia que aquesta problemhtica sigui pertinent per al destinatari del qüestionari. Dit altrament, que idhuc aquelles problemhtiques <tsociolbgicament raonables)> de demanar en un qüestionari no és gens segur que siguin, per a l'entrevistat, ni pertinents, ni comprensibles, ni conegudes. Tot plegat recolza en un error gravíssim, i que consisteix a suposar que atothom té opinió de tot)> i que les diverses opinions són comparables, homog2nies i igualment valuoses. I aquest error, ben segur, té el seu fonament en una mena d'iníiltració del <(parlamentarisme democrhticn a les enquestes d'opinió, que faria que per a aquestes últimes també valgués la mhxima <{un home, un vot)>, traduida en <(un home, una opinió)>. Per tant, i recollint els errors fonamentals de les enquestes, especialment les <td'opiniÓ)>, tal com els definíem a l'estudi citat (pp. 105-6), ens caldria concloure que: 1. Per a una exemplificació precisa, vegeu el nostre estudi Les enquestes a la joventut de Catalunya, ja citat. <(Papers,: Revista de Sociologia a) Les enquestes d'opinió es basen en l'error de suposar que hi ha consens sobre les preguntes que cal plantejar. b) Les enquestes d'opinió es basen en I'error de suposar que totes les respostes volen dir el mateix. C) Les enquestes d'opinió es basen en l'error de suposar que totes les opinions són equivalents. d) Les enquestes d'opinió es basen en l'error de pressuposar la coheri:ncia de les opinions individuals. e) Les enquestes d'opinió es basen en l'error de suposar que tothom té una opinió. Vist aixb, no ens hauria de ser massa difícil d'acceptar que, sovint, els <<no contesta)>, que són sistematicament oblidats o abusivament manipulats en els estudis que suara comentem, molt bé podrien representar l'hica alternativa vdlida i honesta de resposta a preguntes que es mouen entre la impertinsncia, la no pertinencia i el confusionisme més descarat. I en aixb, el tracte que reben els <(no contesta)> dels qüestionaris no és menys intolerant, per part dels <<sociblegs-porta-platets)>, que el que reben els abstencionistes per part dels polítics en les conteses electorals. Finalment, respecte a aquests usos i abusos de les enquestes d'opinió, i deixant de banda qüestions més tl.cniques, ens caldria referir-nos a les interpretacions de resultats a qui: són sotmeses. I, en aquest aspecte, hi ha diversitat de gustos, que van des de 1'absi:ncia total d'interpretació, passant pel comentari <<en prosa)> dels quadres estadístics que eren <<en vers,, fins a la interpretació abusiva, més enlla de les ja poc fiables dades obtingudes a través del qüestionari. És així com retrobem aquell vici ja criticat fa temps per Sorokin quan parlava d'una <<painful elaboration of the obvious)> i aquell altre vici de deixar que els propis prejudicis emmascarin qualsevol resultat. Ni que siguin els únics exemples concrets d'aquestes pagines, deixeu-nos-en exposar dos. En un cas, tenim aquella <<interpretació)> relativa a la parla del catala en un estudi avalat per una empresa de prestigi, que deia: <(un jove té més probabilitat de parlar habitualment en catalh si els seus pares també el parlen habitualment)>. ¿Potser aixb, si no fos per la informatica, mai no s'hauria pogut saber ... ? En l'altre cas, un estudi en el qual, del fet que un sol individu hagi respost que, pel que fa al lleure, li agrada <{estar sols, l'autor es veu capa$ d'afirmar: <<No resulta representatiu, per6 és important veure que hi ha un cert corrent que podríem estimar de l'u per mil de joves que tenen per afecció I'estar sols. Pensem que aquesta actitud, si bé és de molt poca magnitud, és una denúncia de com tenim organitzada la societat.)> D'aixi, també se'n pot dir <<voler fer entrar el clau per la cabotan. Usos i abusos de les enquestes en els estudis sobre la joventut 4. CONCLUSIONS. UNA TRIPLE NECESSITAT I UN OBJECTIU ONIC: DADES ESTADISTIQUES FIABLES, MARCS DE REFERBNCIA TEORICS I MONOGRAFIES TEMATIQUES, PERO SEMPRE A LA RECERCA D'UN TREBALL INDEPENDENT Malgrat la brevetat de les notes fins ara apuntades, hom s'adona que la major part dels estudis sobre la joventut tenen molt poca cosa d'esforg de comprensió metbdica i científica de la realitat i molt d'ampliíicació de pressupbsits ideolbgics dels autors, de traducció dels interessos de qui els ha encarregat i, en tot cas, de pura reproducció dels estereotips dominants. La seva crítica ideolbgica és, doncs, la critica o bé dels criteris implícits dels mateixos sociblegs o bé de la ideologia dominant i conformadora <(&estats d'opinió pública)> previament imposats pels mitjans de comunicació. La manera de sortir d'aquest --des del nostre punt de vista- <tcbmode atzucac)> en que es troba sovint la sociologia rau en una triple recepta. D'una banda calen dades estadístiques objectives i fiables. Aquestes no haurien de ser resultat d'estudis d'opinió o conducta, sinó fruit dels serveis de I'AdministraciÓ. Sense haver de convertir el socibleg en funcionari recomptador, en canvi aquell es podria beneficiar del coneixement que 1'Administració podria tenir -i hauria de tenir?- dels administrats. D'altra banda, hem repetit insistentment que és ineludible partir d'uns marcs conceptuals definits sociolbgicament per procedir a qualsevol tipus d'investigació. I si no es vol que cada investigador hagi ¿e comengar de zero en la construcció d'aquests marcs tebrics, sempre hi ha la possibilitat del treball en equips, de les planificacions a mig termini de diverses investigacions, de l'intercanvi entre científics, etc., etc. El treball aillat i individualitzat i la manca de crítica afavoreixen el manteniment d'uns procediments que cada vegada haurien de ser més residuals en la investigació sociolbgica actual. I és en aquest sentit, també, que les monografies tematiques suposarien l'aprofundiment en aspectes específics i segons uns plans més o menys ambiciosos i coherents, i evitarien que cada estudi torni a repetir exactament tots els passos previs i caigui per tant en tots els mateixos errors de les investigacions anteriors. Finalment, i per acabar, diguem que, tot i que no és aquest el lloc ni ara el moment per a debatre-ho, estem persuadits que només una investigació sociolbgica independent esdevé a la llarga útil per a la mateixa societat que l'ha feta possible, mentre que, fins i tot a la curta, una investigació a merce dels interessos de qui I'encarrega esdevé la més inútil de les investigacions possibles.