Forces i febleses de la pedagogia marxista

FORCES 1 FEBLESES DE LA PEDAGOGIA MARXISTA Octavi FULLAT Avís: les seqiiencies del discurs que segueix responen a una perspectiva filosbfica i no pas científica. Aixb no em suposa cap horror ni vergonya. La ironia m'ha salvat d'aquestes modes. Per altra banda, no em refereixo al marxisme com a instrument epistemolbgic per a analitzar la praxi educativa, sinó al marxisme com a model de praxi educativa. A. CONCEPTE GENERAL D'EDUCACIO Si pretenem valorar el procés educacional, apareixen a l'instant múltiples conceptes d'educació. Les coses esdevenen més facils si ens atenim a l'educació factica tal com ens l'ofereixen la sociologia, la historia i les experiencies quotidianes. En prescindir de l'educació desitjada, és inclús possible posar-se d'acord sobre les característiques constants de qualsevol fet educatiu, tant si, aquest, ha ocorregut en el paleolític o en la més rabiosa actualitat. Que és l'educació quan no pretenem que hagi de ser aixb o allb altre? : Una relació -ni una cosa ni una propietat, per tantterndria entre elements modificadors de conducta, elements modificables en la seva conducta i elements en funció dels quals -no interessa en la definició de concretar-loses porta a terme la modificació de conducta. Tota educació és un procés antropolbgic; ara bé, entre els processos antropolbgics cal distingir els que consisteixen en transaccions amb el contorn no-humh -processos maduratiusi aquells altres que es distingeixen per ser transaccions amb el contorn hurna. Únicament aquests segons mereixen el qualificatiu de processos antropoldgics educacionals. D'aquesta forma, hom pot assegurar que la relació ternaria educativa és un esdeveniment, o parell d'estats successius, de racionalitat prhctico-tecnolbgica. Tal succés es troba vinculat tant a la racionalitat tebrico-científica com a la racionalitat practico-justificadora -ideologies i utopies-. Valent-se d'actes -1s actes educatius-, una educació constitueix un sistema d'intervencions sobre propietats, situacions i processos humans, per tal d'obtenir-hi canvis. Allb en vistes al qual hi ha esdeveniment educatiu es modula en tres direccions: els objectius científics, els projectes polítics i les finalitats filosbfiques. Tan sols els primers poden ser descrits en la seva totalitat utilitzant un llenguatge literalment significatiu. Les finalitats, en canvi, no se sotmeten a descripció ja que no es refereixen a l'«ésser», sinó a l'«haver d'ésser». Aquest és l'ambit de les ideologies i de les utopies -unes i altres no coincideixen-. Els projectes educacionals polítics participen alhora de les característiques dels objectius i de les iinalitats de l'educació. Podem realitzar metodolbgicament dues consideracions a l'entorn del fet educatiu: una d'histbrica i una altra biogrhfica. En aquest segon cas, es tracta sempre de modificar la conducta d'un individu, arrencant-lo de la seva pretesa autonomia, per tal que adopti el comportament impersonal d'una societat. Aquest procés d'«educació-aprenentatge)}, o socialització, s'obté inculcant informacions, desvetllant actituds i facilitant l'adquisició d'habilitats. Amb aquesta breu introducció a l'entorn del concepte de procés edmatiu queda ja preparar el discurs sobre la pedagogia marxista. B. L'ANTROPOLOGIA MARXISTA Els distints telé educacionals especifiquen cada macroactivitat educativa. Aquí telos és finalitat i no pas objectiu o projecte. Una finalitat educativa suposa una Weltanschauung i, consegiientment, una antropologia filosófica; és a dir, uns pressupbsits metafísics o discursos més en11h de tota possible experiencia. Si abracem la totalitat de la producció de Marx, constatarem que hi despunta una ontologia monista de caracter materialista. Dins d'aquest context metafísic hi destaca l'antropologia filosbfica de Marx, antropologia que perfila el telos fonamental de la pedagogia marxista. Convé descriure, doncs, l'esmentada antropologia ni que sigui de manera apretada. Els textos de Marx que consulto més de gust són els publicats sota la direcció de Maximilien Rubel, home que em sembla particularment objectiu pel fet de no pertanyer a cap església marxista ni a cap església antimarxista. A hores d'ara només disposem, a la Pléiade, de dos volums sobre economia -1965 i 1968i un tom gruixut sobre íilosofia -1982-. També em resulta especialment útil el Dictionnaire critique du marxisme, aparegut el 1982 a Presses universitaires de France. Marx assegura que l'home és les seves relacions socials. -Tesi VI sobre Feuerbach-. En tot aixb, es dóna una certa activitat positivista; almenys corn a primera aproximació. «L'home és el món de l'home, I'Estat, la societat. Aquest Estat i aquesta societat produeixen la religió, una consciencia del món al revés perque una i altra són un món al revés.» (Critica de la filosofia del dret de Hegel, 1843.) Es constata que l'ésser huma no s'iguala a si mateix. L'home no és socialment igual a l'home -sempre hi cap, dic jo, preguntar-se d'on treu Marx el parametre que li permet de formular aital enunciat-. L'home treballa alienat, o abandonat, en Déu, en la Filosofia, en 1'Estat i en el Capital -es pressuposa, sense provar-ho, un home totalment desalienat; i si ser home consistís, precisament, en existir en inesquivable alienació?-. Déu, la Filosofia i 1'Estat comporten alienacions en el pensament, alienacions dependents de l'alienació econbmica, únic rampell real -per que Marx no co~loca també la política entre les alienacions reals, o causals ', en lloc de considerar-la un elemental epifenomen?; un error de conseqü&ncies histbriques greus? Entre l'home alienat -borne vell, l'anomenava Sant Pau-, l'home que no coincideix amb si mateix, i I'home comunista -borne nou el denominava Pau de Tars-, l'home que, finalment, és igual a l'home, es col.loca la mediació o procés transformador. El treball i la veuoluVegi's e. g. Manifest, al final de la 11 part, i: Miseria de la filosofia (1847) «A la societat comunista ja no hi haurh poder polític corn a tal, ja que l'esmentat poder és la traducció oficial de l'antagonisme existent a la societat civil.» La sagrada familia (1844) «La superstició política s'afigura que la vida burgesa esta sostinguda per l'Estat, quan ocorre el contrari: que 1'Estat esta mantingut per la vida burgesa.» Contribució a la critica de I'economia política (1858-59) <La manera de produir la vida material domina en general el desenrotiiament de la vida social, política i intellectual.» ció modificaran les dades intolerables engendrant allb desitjat: la societat comunista, aquella en la qual ja no es distingiran individu, societat i nat~ralesa.~ «Si l'home esta modelat per les circumsthncies, es fa necessari modelar les circumsthncies humanes.)) (La Sagrada Familia, 1844.) L'antropologia marxiana opera amb categories messianiques: paradis inicial -societats comunistes primitives3, pecat Aivisió del treball, propietat privada-, redemptor -proletaVegi's e. g., el III Manuscrit del 44 sobre economia i filosofia: «El comunisme corn a superació positiva de la propietat privada en tant que autoestranyedat de l'home, i per aixb corn a apropiació real de l'essencia humana per i per a l'home; per tot aixb corn un retorn de l'home vers si mateix en quant home social, és a dir, huma; retorn ple, conscient i efectuat dins de tota la riquesa de I'evolució humana fins el present. Aquest comunisme és, corn a complet naturalisme-humanisme corn a complet humanisme-naturalisme; és la vertadera solució del conflicte entre l'home i la naturalesa, entre l'home i l'home, la solució definitiva del litigi entre existencia i essencia, entre objectivació i autoafirmació, entre iiibertat i necessitat, entre individu i genere. Es l'enigma resolt de la historia i sap que n'és la solució.» La ideologia alemanya (1846) «A la societat comunista, la societat ordena la producció general i em dóna així la possibilitat de fer avui aixb, demh aiib; d'anar de cacera al matí, de pescar a la tarda, de cuidar el bestiar al vespre o de criticar la meva propia alimentació sense convertir-me per aquest fet ni en cacador, ni en pescador, ni en pastor o crític, seguint, no obstant aixb, el meu gust.» Contribució a la critica de l'economia politica «Les relacions de producció burgesa constitueixen l'última forma antagbnica del procés social de producció.. . Amb aquest sistema social es tanca la prehistoria de la societat humana.» Engels: Anti-Düring: «Tots els pobles civilitzats comencen per la propietat en comú del sol.» «Origen de la família, de la propietat i de VEStat» «Tal fou l'origen de la monogamia.. . Fou la primera forma de família fundada sobre condicions no naturals, sinó econbmiques, a saber: el triomf de la propietat individual sobre el comunisme espontani primitiu.» riat-, histbria de salvació -treball i revoluciói, per acabar, paradis terminal -societat comunista. EDUCACIO MARXISTA Engels resumí molt didacticament, davant la tomba de Marx, el principal merit d'aquest: «Els homes, abans d'ocupar-se de política, de ciencia, d'art, de religió, han de menjar, beure, tenir aixopluc, vestir-se. És a dir, la producció dels mitjans materials bdsics d'existencia i, conseqüentment, el grau de desenvolupament econbmic d'un poble o d'una epoca esdevenen la base a partir de la qual es desenvolupen les institucions estatals i les concepcions jurídiques, artístiques, religioses... Només a partir d'aquesta base poden explicar-se aquestes institucions i aquestes concepcions, i no al revés.» Simplificant fins a l'extrem, els fonaments del marxisme poden resumir-se com segueix: 1) La historia sencera no ha estat més que una relació de forces entre explotadors i explotats. 2) El proletariat només es podrh alliberar de la burgesia si extirpa per sempre l'explotació en tota societat. 3) La producció social determina -condiciona?- les arees jurídiques, polítiques, institucionals, religioses.. . , i no pas al revés. «La tasca de la historia, un cop que el més enlld -Das Jenseits der Wahrheitde la veritat ha desaparegut, consisteix en establir la veritat d'ací baix -Die Wahrheit des Diesseits-.» (Critica de la filosofía del dret de Hegel, 1843.) La producció material és la clau explicativa de tot el que ha estat la histbria dels homes: «L'alienació religiosa opera únicament en l'imbit de la consciencia.. . L'alienació economica, en canvi, és I'alienació de la vida real, i consisteix a despullar l'obrer en profit de l'objecte que ha produit.» (Manuscrits de 1844.) La Contribució a la Critica de I'Economia Politica, a l'ensems que moltes pagines del Capital, de 1'Antidühring i de la Dialectica de la Natura permeten intelligir el «materialisme histbric» com una «filosofia de la Historia» més. El passat, el present i l'avenir de les societats esta en funció de la seva realitat empírica. El mode de producció constitueix la base real del procés histbric humh. Les idees, col.lectives o individuals, són productes socials. Les forces productives són el motor de la histbria. Quan Marx només tenia 27 anys va redactar les seves Tesis sobre Feuerbach. Heus ací el que assevera en una d'elles: «Els filbsofs no han fet més que interpretar de diverses maneres el món; l'important, en canvi, és transformar-lo.» (XI Tesi sobre Feuerbach, 1845.) Em pregunto: d'on treu Marx l'important és?; no haurh reintroduit subreptíciament el món de les interpretacions? Pero prosseguim. A la fi de la transformació -treball més revolució-, que espera trobar Marx?: quelcom absolutament nou. «Amb la desaparició del sistema social de la burgesia, acaba la prehistoria de la societat humana.» (Contribució a la crítica de l'economia política, 1859.) La tasca educadora marxista -que no té perque servir-se de la institució escolar; ans li fara nosano posara en contacte amb la Veritat, sinó que s'encarnard en dues praxis eminentment soteriolbgiques en conformitat amb el seu concepte metafísic d'home. L'educació es dura a terme mitjangant el treball -vegi7s e. g., la 11 part del Manifest, la decima mesura que estableix per modificar la societat-, i la averitable educació)) ho farh amb el suport del treball socialista, que es aquel1 que ha suprimit tant la diferencia entre treball manual i treball social com la propietat privada. La segona praxi de I'activitat educativa és la reuolució o extermini, íins i tot violent, de l'explotació que unes classes socials exerceixen sobre altres. Vegi's e. g., el Manifest, cap al ha1 de la 11 part i final de la 111 part. Una educació centrada en l'escola té molt poc de marxista, a no ser que el centre escolar es converteixi en I'espai des d'on es treballa productivament, i no de manera lúdica, i des del qual hi ha exercici revolucionari. No perdem de vista que tant la institució escolar com la cultura alli impartida constitueixen, segons Marx, elements superestructurals; és a dir, variables dependents de les forces de producció i de les relacions productives. Mao, a la Xina Popular, ho va entendre inteligentment d'aquesta manera; d'aquí les seves reformes educatives -treball i educaciói les seves revolucions culturals -les ideologies perviuen després de la revolució político-econbmica. D. UNA EDUCACIO DESINDIVIDUALITZADORA Aristbtil valora tant la polis que menysprei l'individu. Aquest només podia ser o ciutada o bestia. La paideia fou el procés que partia del bosc i introduia a la ciutat. L'individu era desraó, passió, irracionalitat. La practica de les aretai -no hi havia motius per a separar educació i eticaracionalitzava l'individu i el feia universal. L'individu es distingia per la seva avidesa de plaer; el ciutadi, en canvi, anhelava el Bé. El plaer és cosa de cadascú; el Bé, per contra, és do comú, és allb que ens iguala i ens fa assenyats, racionals. Kant repetiria aquest dualisme que desvaloritza l'individu i estima el social. L'individu és desig i inclinació; la societat, en canvi, viu del deure. La Illustració va subratllar aquesta tradició sotmetent l'ego cogitans, el jo empiric, a la sobirana Raó, mudant aquel1 en ego trascendentalis, en jo racionalitzat; és a dir, va actuar eliminant el jo de cada individu. Marx no s'aparta gaire d'aquest ús, encara que hi introdueixi uns certs canvis. Com si es tractés d'una llei obtinguda per metodes científics -empírico-naturals-, sosté: «No és la consciencia dels homes el que determina la seva existencia, sinó, tot el contrari: la seva existencia social és el que determina la seva consciencia.» (Cvitica de l'economia politica, 1859.) En una lletra del 19 de desembre de 1860, Marx escriu a Engels que descobreix en els escrits de Darwin, «El fonament que la historia natural proporciona al nostre enfocament de les coses.» És del tot clar que cada individu, el de carn i ossos, perd interes davant dels ulls marxistes -Tesi VI sobre Feuerbach-. L'important és la societat. Aixb que es presenta com un fet científic és també, o ho és basicament, un judici axiolbgic. El greu d'aquesta valoració rau, a més a més, en la dada segons la qual la societat ha estat sempre, i segueix essent, polititzada, és a dir, sotmesa a la diniimica «comandament-obediencia», explotació tan irreductible i inesquivable com l'explotació econbmica. El desig ha fabulat, des de sempre, societats Acrates, pero la positivitat només ens evidencia el pes del poder poIític. Socialitzar és, inevitablement, avassallar l'individu perque es mudi en ciutadi; és a dir, per tal que sigui, en última instancia, vassall d'un Estat. Quan l'individu és quelcom més que neurofisiologia reprogramada per una societat política, passa a ser persona, la qual es distingeix per 1'excel.lencia d'haver d'obeir l'autoritat de la propia consciencia en lloc d'inclinar-se, com un titella, davant de les autoritats socials. Caldria saber si Antígona té dret a l'existencia enfront de Creont. Manca d'interes que les justificacions de Creont les proporcioni la dreta o bé l'esquerra. En la seva obra, Marx sols va emprar l'expressió dictadura del proletariat en onze ocasions i encara en el sentit de substituir la dominació de la burgesia per la del proletariat tot esperant el moment propici per abolir 1'Estat. No parla mai de dictadura del partit. Pero, la seva miopia davant de la irreductibilitat del domini polític -pot fer-se una lectura més benevola del primer llibre del Capitals'ha baratat en un enfortiment dels aparells estatals alli on el comunisme ha arrambat el poder de manera omnímode i no accidental. Les escoles seran necessariament estatals. El socialisme cientific ha acabat, de fet, descansant sobre el suport de l'exercit i de la policia; basat, conseqüentment, en els aparells més repressors de l'Estat, maxim dins d'un Estat Totalitari. El pensament de Marx ha conegut dues oposades hermeneutiques, en els nostres dies, pel que fa a la pugna inacabable «individu-societat». Althusser ha realitzat una lectura estructuralista dels textos marxians que mena a suprimir el subjecte: «L'histoire est un immense systkme naturel-humain en mouvement, dont le moteur est la lutte des classes. L'histoire est un processus, et un processus sans sujet.» (Réponse a John Lewis, 1973.) El polac Adam Schaff, en canvi, ha elaborat una hermeneutica que es col.loca a les antípodes de l'anterior, i que intenta salvar l'individu en el mateix si del pensament marxista: «Le concept de I'individu comme parcelle de la nature.. . , le concept de l'individu comme parcelle de la société.. . , le concept de l'individu comme produit de l'autocréation.. . ; tels sont les fondements essentiels de la conception marxienne de l'individu.» (Le marxisme et l'individu, 1968 .) Els textos del Marx científic, o madur, o marxista, donen més raó a Althusser que no pas a Schaff. És obvi que a partir del 1845, les categories d'alienació i de subjecte perden forca en profit, per exemple, de la categoria fetitxisme de la mercaderia. Des del 1857, la producció de Marx deixa de recórrer a conceptes antropolbgics quan explica el fet econbmic-social. S'hauri de convenir, com a mínim, que el soci~lisme «cientific» no compta per res arnb l'individu. A partir d'aquí, el subjecte individual perd interes en el procés socialitzador o educatiu; prevaldran tan sols les instincies socials. L'important sera que mori l'individu perque triomfi el social. -Makarenko pot llegir-se així. El comunista polac Suchodolski, en un llibret interessant, La Pédagogie et les gvands courants philosophiques, contraposa les «pedagogies de l'essencia~ a les «pedagogies de l'existencia», en un intent de superar-les arnb una cpedagogiasíntesi», que és, evidentment, la pedagogia marxista tal com el1 la concep -apareix, així, l'esquema semític «Antic Testament-Nou Testament»-. Escriu: «La pédagogie devrait &re pédagogie de l'existence en meme temps que pédagogie de I'essence, mais cette synthese exige certains conditions que la société bourgeoise ne remplit pas.» (Obra senyalada, 1960.) Comprenc que Suchodolski, en fer-se mentalment arnb la realitat educativa, ho faci des de l'esquema dialectic i messiinic pel qual ha optat, jugant arnb les categories hegelianes de tesi, antítesi i síntesi. Perb, arnb uns altres esquemes mentals no es veuen les coses de l'educació d'igual manera. Personalment, estic d'acord arnb el contrapunt essencia-existencia, dins de la civilització occidental. L'essencia és l'abstracte, l'universal abstracte, és la categoria de l'«haver d'ésser» -que en Hegel coincidid precisament arnb l'ésser»-. Plató muntari, des d'aital perspectiva, la pedagogia tradicional. Ara bé, l'existencia posseeix dues flexions distintes i idhuc oposades. L'existencia coincideix amb l'imbit del concret, de l'«ésser», perfectament descriptible arnb llenguatges literalment significatius en contraposició al que ocórre arnb lp«haver-d'ésser». Ara bé, l'existencia es tradueix en l'individual concret -interessant per a l'existencialisme, per al personalisme i també per a l'anarquismei en l'universal concret -centre d'interes primordial per al marxisme-. Als primers, els importa la praxi individual; als segons, la social. La pedagogia marxista prescindeix de l'individu en tot allb que no tingui de sociable, de comú. No ho fan així les pedagogies existencialista, personalista i anarquista que tenen en compte la carn i els ossos de cadascú. E. BREVf SSIMA CONCLUSIO La pedagogia marxista segueix vigent en el que té d'escatolbgica i d'etica: cal educar per sortir del mal present a fi d'acostar-nos a un Bé Definitiu. Des de la utopia de la Societat Comunista qüestionem el present i en protestem en contra. També prossegueix estimulant, la pedagogia marxista, en les línies metodolbgiques generals que proposa: educació a través del treball productiu i de la revolució -forma, aquesta, de mostrar el desengany i d'assumir-1-. La pedagogia marxista és una pedagogia de l'esperanca, deixant ara de banda les realitzacions histbriques que s'han portat a terme en nom seu, que han acabat, totes, negant la llibertat de pensar. La pedagogia marxista, en canvi, ha perdut vigencia en tot allb que comporta de marginació de l'individu i d'exaltació del fet social, i també pel que fa a la totalització dels processos educatius per part de 1'Estat. Els textos de Marx potser no van tan lluny, pero les hermeneuti- ques que han triomfat en la historia ho han encacions unilateralment socialitzadores -sense tks i realitzat d'aquesta manera. Tant l'educació comptar amb l'individu-, estatals i dogmhtisoviktica, com la cubana i la xinesa.. . , són eduques.