Les doctrines de Karl Marx i llur destí

LES DOCTRINES KARL Richard LOWENTHAL" Actualment no es posa en dubte que Karl Marx ha estat un dels grans pensadors del nostre segle, que ha influit substancialment en la consciencia de la humanitat moderna, en les seves condicions d'existkncia i en el seu destí. Tan poc «marxistes» són, en sentit doctrinari, la ciencia social i la historiograiia, corn poc imaginable és llur assoliment total sense l'aportació de Karl Marx. La doctrina de Marx ha donat impuls al mateix temps a moviments de masses totalment diferents, perb tots revolucionaris a la seva manera; als moviments socialdembcrates en llur tendencia basica, a partir dels quals foren creades les actuals democrdcies occidental~, o, en tot cas, foren essencialment reorganitzades; als moviments comunistes, dels quals provenen les dictadures de partit de Rússia i Xina i els resultats de llur contínua expansió de poder; i també en el pensament d'una serie de moviments revolucionaris dels paisos desenvolupats ressonen les idees marxianes, almenys en llur retenyiment leninista. Aquesta multiplicitat d'efectes té el seu origen no només en la síntesi marxiana d'idees extretes de múltiples arrels, no només en la unitat de la visió de conjunt marxiana d'una multiplicitat, d'dmbits per altra banda separats corn la filosofia i la historia, l'economia i la política, sinó centralment en el dualisme de l'impuls del pensament marxii. Car Marx fou per una banda un investigador científic que consagra molts anys de la seva vida a I'ambició infatigable d'aconseguir coneixements cada vegada més amplis, comprovables empíricament i més units Ibgicament. Perb fou alhora, sense adonar-se'n, el fundador Sigui'm permes, abans de fonamentar detalladament aquesta interpretació, dir quelcom sobre les arrels del pensament marxista. Un lloc comú sovint citat parla de les influencies dels socialistes utopics francesos, de l'economia nacional classica anglesa i de la filosofia idealista alemanya. Es coneix prou bé el fons de la qüestió quan es diu que Marx fou un continuador de les idees de l'ala radical de la illustració francesa i de la gran Revolució Francesa, perb també quan es diu que la crítica -sobretot anglesahavia admes la singularitat histbrica de la illustració i seguí conscientment la intenció hegeliana de fer una síntesi del racionalisme i de la historia del pensament; alhora Marx va ser marcat decisivament per l'experiencia de la indústria capitalista del segle entrant, que on més ampliament s'havia desenvolupat era a Anglaterra. Al mateix temps, entenia, en principi, corn Hegel, tant la revolució política francesa corn la revolució industrial anglesa, vistes des d'Alemanya, i que aquesta estava menys desenvolupada tant políticament como industrial, perb que era més receptiva espiritualment, i esperava, corn Hegel, que l'esperit del món estigués a punt d'emprendre el camí «cap a un altre país», prbpiament dit Alemanya. La seva visió del món es forma en la vigília de I'any 1848 i fou marcada per I'esperanqa en una revolució alemanya que superaria les conquestes del model. Després del fracas d'aquesta es concentra, en primer lloc, en I'obra científica de la seva vida i en l'observació, igualment a llarg termini, i en l'assessorament dels moviments obrers internacionals que es desenvolupaven. d'una religió de l'enqa, d'una doctrina de la rea- ~~b aixo, haurja d'estar ciar que en Iització de la salvació en aquest rnón mitjan~ant el concepte d,una esperanqa intramundana vinla lluita social i política. Precisament, aquest cagué en primer 1loc, i inspira e~ rigorós i infatirdcter doble de la doctrina marxiana explica el gable treball cientific dels anys segUents no meseu efecte enorme, perb determina també els líque 1yactivitat posterior. aquesta mits d'aquest efecte. esperanca, la concepció d'un ordre ideal de la * Nascut el 1908 a Berlín; des del 1961 és professor de Teoria i Historia de la Política Exterior en la Universitat lliure de Berlín. És especialista en materia de relacions Ect-Oest. Les seves publicacions principals són: Més en112 del capitalisme, 1947; Recaiguda romdntica, 1970; Socialisme i democrdcia, 1974; La Segona República, 1974; La Unió Sovietica com a poder mundial, 1976; El canvi de societat i la crisi cultural. Problemes futurs de la denzocratització de I'oest, 1979. ** Traducció de l'alemany de Judit Vilar. -, societat, alhora racional i espontani, que provenia de l'ala radical de la illustració, fou vinculada a la creenqa en una legitimitat de la historia que aapirés a aquest fi. Semblants concepcions de la historia en realitat ja foren desenvolupades a Franca per Condorcet, i després per St. Simon; i Hegel intenta de presentar la historia universal idealistament corn un progrés en la consciencia de la llibertat. En Marx, aquesta idea d'una legitimitat de la historia dirigida vers la salvació prengué la forma que suposava en els inicis l'existencia arreu d'una societat «proto-comunista» primitiva sense classes; en el transcurs del desenvolupament econbmic i social s'haurien format diferents formes, resultants unes de les altres, de classes socials; i a la fi hi hauria de nou una societat sense classes en el grau rnés alt de desenvoluparnent. El paraflelisme d'aquesta visió amb la historia bíblica de la salvació amb les seves etapes paradís-pecat original-paradís és notori. Pero en Marx aquesta visió sacro-histbrica rep un fons verificable empíricament, designat per ell mateix corn a «materialista». Amb aixb, la darvera forqa motriu del desenvoluparnent histbric seria l'efecte recíproc de les puixants necessitats humanes i de les creixents forces productives. L'augment de les forces productives exigiria ara, en totes les etapes, la creació de noves relacions de producció, és a dir, en primer lloc la creació de classes socials -1'explotació dels esclaus per l'amo dels esclaus, després dels camperols serfs pel noble propietari de la terra i finalment dels treballadors «lliures» pel propietari capitalista. La corresponent transició d'un d'aquests ordres socials al següent s'efectua per la lluita de classes -la forca motriu immediata dels grans canvis histbrics. A la fi, aquest desenvolupament fara possible, corn a conseqüencia de l'augment enorme de les forces productives en la societat industrial capitalista, la transició vers una nova societat sense classes, ja que produira la lluita de classes del proletariat industrial -la primera classe que només podria emancipar-seacabant amb tota la dominació de classes. En la conce,pció de Marx, en el sentit sacro-histbric, del que no era plenament conscient, el proletariat juga el paper del salvador. En la interpretació ortodoxa dels deixebles de Marx no s'ha reconegut mai aquest aspecte religiós de l'enca de la visió marxiana de la historia; rnés bé ha estat descrit corn el fruit d'una tilosofia del «materialisme dialectic». De fet, Marx no s'esforca mai per a crear un sistema filosbfic; traba més aviat en la Dialectica hegeliana un metode heurlstic altament fructífer per a les seves investigacions histbriques i de les ciencies socials, sense considerar-la, corn més tard feren els escolistics marxistes, corn un metode de demostració; i fou «materialista» en el sentit que aplica aquest metode al món de l'experikncia sensible. Per tant, per a comprendre la concepció marxista de la historia no és esencial acceptar les reconstruccions escolastiques pbstumes del seu «sistema filosbfic»; rnés bé és essencial que aquesta concepció de la historia contingui, prescindint del seu sentit ulterior sacrohistbric, coneixements científics significatius. No és cert només que les estructures de classes de les societats depenen decisivament de la situació i el tipus de llurs forces productives -per exemple, l'estructura burocratica dels clissics despotismes assiitics depen de la importancia d'un sistema centralitzat de regadiu artificial, o, a Europa, la dominació feudal de la terra del predomini d'un altre tipus d'agricultura, o la transició vers al capitalisme arnb forces de treball «Iliures» de la transició a la manufactura i després a la indústria maquinal. També és cert, en tot cas, que, en el desenvoluparnent occidental, sobretot des del Renaixement, la dinamica econbmica de les forces productives i de les necessitats ha estat la font principal de tota dinamica prbpia del desenvolupament social, que ha repercutit en les lluites de classes i en els canvis del sistema social i polític. El descobriment d'aquesta interdependencia ha canviat la visió de la historia occidental també en molts homes que de cap manera són conscients de la seva procedencia marxista. No és clarament valida en la mateixa mida per a Rússia, en la historia de la qual els canvis dinamics han sorgit al llarg dels segles, no de baix de la producció i de l'estructura social, sinó de fora i 110 exde dalt, per a les necessitats d'autoafirmac' ' terior de l'aparell estatal zarista; i encara és menys valida en molts «piisos desenvolupats» actuals que en el seu temps foren sacrificats a la política colonial occidental només perque no havien produit cap dinimica prbpia comparable a la dinamica occidental. La comparació mostra que tal dinamica esti lligada a les condicions tecniques i econbmiques i també a les institucionals i culturals, i per a copiar-la s'esforcen aquests paisos avui dia amb més o menys exit. Perb el descobriment marxia d'un factor essencial de la dinimica del desenvoluparnent occidental no es redueix perquP aquest descobriment no es mostri, en general, corn el1 creia, corn a clau universal per al desenvolupament histbric: Que el descobridor faci inicialment sem'blants estimacions exagerades de nous coneixements fonamentals és en la ciencia del tot normal. Perb l'interes de coneixement de Marx naturalment no vilid per a la dinimica del desenvolupament histbric en general -vilid, en especial mesura, per a la dinimica de l'acumulació de capital en l'actualitat i en el futur. En detallades investigacions analitzi corn el capital, que defineix corn a plus-vilua del valor incubat a Anglaterra s'havia sotmes primer a l'antiga producció artesanal i s'havia creat la indústria moderna, i corn el comerc capitalista havia estes el nou mode de producció no només dins del món occidental, sinó també en els paisos de civilització totalment diferent i havia fet desapareixer llurs tradicions i institucions. Amb tot aixb, Marx fou al mateix temps inexorable en la descripció de les conseqüencies, sovint inhurnanes, de l'explotació capitalista tant en la seva patria corn en els territoris de la seva, sovint violenta, expansió, i illimitadament optimista en l'esperanqa que la difusió universal d'una tecnica cada vegada més productiva per una banda, i la creació d'una tabula rasa cultural, mitjancant la destrucció de totes les tradicions, per una altra, creessin les condicions per al prbxim venciment del capitalisme en la societat sense classes del futur. Ja que Marx estava convengut que també aquest mode de producció, inauditament dinimic, esdevindria halment, corn tots els anteriors, una barrera pel desenvolupament continu de les forces productives i produiria els seus propis enterramorts en el proletariat, cada vegada més nombrós i universalment explotat i unificat. Per aquest procés d'autorepressió del capitalisme, la crítica marxiana preveia tres legitimitats essencials de l'economia política. En primer lloc, preveia la dependencia de la producció capitalista de les privades ambicions de benefici del propietari corn a barrera necessiria de l'augment dels ingressos i del nivell de vida de la massa treballadora sobre el mínim vital necessari, només flexible en els lírnits convencionals, per reproduir la forqa del treball. En segon lloc, veia una tendencia histbrica en el cas de la taxa de benefici com a conseqüencia necessiria de la part de capital augmentada amb el progrés t&cnic en els costos totals de producció, i igualment corn a causa necessiria del descens peribdic de les inversions, i per tant, de les crisis econbmiques peribdiques i de l'agreujament inevitable de les crisis econbmiques; pero ell esperava una tendencia histbrica vers l'increment de l'«exercit de reserva» industrial d'aturats i per aixb, vers l'increment de l'estrat de miserables dins del proletariat, corn també la inseguretat existencia1 del seu conjunt. En tercer lloc, esperava, amb motiu de la tendencia perceptible vers la concentració, cada vegada em menys mans, de la propietat capitalista, una continuació de la ruina de les classes mitjes independents, amb la qual havia comencat la marxa triomfal del capital industrial, i així, doncs, una polarització progressiva de la societat entre una minoria minvant de capitalistes en un pol i una majoria creixent de proletaris sense propietats i caiguts en la miseria en l'altre pol, polarització que només podia acabar amb l'expropiació revolucioniria dels expropiadors pel creixent proletariat conscient de la propia situació i dels propis interessos. No vull aquí tractar la fundació de la teoria marxiana de l'explotació, ni la teoria del valor que li serveix de base. Tan discutida ha estat sempre, tan indiscutible és el paper central que juga l'ambició de benefici en la producció capitalista. De les prediccions de valor de l'analisi econbmica marxiana depenia fins a quin punt podrien deduir-se del paper central de l'ambició de benefici inevitabilitat del progressiu agreujament de les crisis cícliques, de la creixent polarització de il'estructura social i de la creixent miseria de la massa, i fins a quin punt s'han confirmat en la realitat. Allb més fkil és respondre a la qüestió de la validesa de la «teoria de la concentració» corn a teoria de la polarització social. La deducció de la disminució en el nombre de propietaris independents, de classe mitja i camperols en les lleis de la producció capitalista era lbgicament correcta i s'ha confirmat empíricament. Perb l'esperada polarització social no ha esdevingut per una serie de motius. En el lloc de les classes mitges independents, s'han establert cases de proveidors dependents, relativament segures, i tallers de reparacions. La disminució del nombre de cornpetidors capitalistes independents esti en front de l'implia distribució de la propietat d'accions entre persones, la part de les quals en el control dels empresaris és una ficció jurídica, perb real en el benefici. La part dels treballadors industrials en la població disminueix constantment en tots els paisos industrials desenvolupats, o segons la paraula de moda, pa'isos postindustrials, en favor del personal d'oficina, el servei industrial i el servei públic. En un mot, tenim tendencia a la concentració del poder econbmic sense una tendencia a la polarització social. L'esperanca marxiana en el necessari agreujament de les crisis cícliques es basava per una part en Il'observació de les crisis de la seva epoca, per una altra part en la fundada esperanca, tebricament valida, que la taxa de benefici caura arnb la progressiva inversió de capitals no només peribdicament dins del cicle sinó també histbricament dins del cicle. Hem tingut per torn períodes d'aproximadament 25 anys de cicle benigne i de cicle rigorós. Perb, soioretot, la implantació d'una política estatal, no prevista per Marx, que aspirava arnb els recursos fiscals de Keynes a l'ocupació plena i al creixement continu de l'economia, ha reduit en el quart de segle posterior a la 2." Guerra Mundial el fenbmen de les crisis cícliques a recessions marginals. La creixent i difícil recessió de la darrera decada es basa en els canvis estructurals, corn l'escassetat d'energia i de materíes primeres, els problemes del medi ambient i l'ajornament de la divisió del treball econbmic mundialment, que arnb els metodes keynessians de govern global no poden solucionar-se, perb que tampoc no ténen cap interdependencia específica arnb la di&- * mica de l'ambició de benefici, ni les fluctuacions cícliques de la taxa de benefici arnb el cicle de crisis, que han estat acceptades també per l'economia moderna no marxista en la forma dels conceptes keynessians de l'«eficikncia marginal del capital» i de l'equilibri entre l'estalvi i la inversió a través de 1Iurs fluctuacions. Perb una legitimitat historica del sentit de la taxa de benefici no s'ha confirmat; més bé no s'han respectat les economies estatals dels anomenats paisos «socialistes». La predicció marxiana depenia lbgicament de les esperances d'una polarització creixent de la societat i de les crisis agreujades. Per aixb, s'ha confirmat tan poc corn aquesta. Degut a l'«assistencia social estatal» en el món occidental s'ha elevat el nivel1 de vida dels treballadors industrial~ i de la població treballadora en general tan inauditament que en els paisos industrials s'ha acabat arnb la propietat capitalista o econbmica mixta per parlar d'un «proletariat» -a menys que es consideri el «subproletariat» corn a grups periferics perjudicials, acostumats a les minories nacionals o racials. Aquest darrer és un problema greu en una serie de paisos -pero no en el sentit de la predicció marxista. Lluny de desenvolupar una consciencia revolucionaria, la classe treballadora també s'ha integrat cada vegada rnés en la societat en tots els paisos industrial~ occidentals, on havia votat tradicionalment comunista o, fins fa poc, encara ho votava: l'anomenat Eurocomunisme repeteix en els piisos llatins, arnb cert retras histbric, el desenvolupament de la social-democracia en la resta de 1'Europa occidental vers la reforma política en el marc dels estats democritics. Amb aixb arribem a la doctrina politica de Karl Marx, en la qual cal diferenciar dues components: una concepció utbpico-revolucioniria, que fou desenvolupada en el Manifest Comunista i en la revolució del 1848, i també en temps posteriors, no revolucionaris, retinguda corn a objectiu final teoretic, i una concepció del paper que juga el moviment obrer desenvolupat, nacional i internacional, en el present no revolucionari, que Marx practica en els anys seixanta del segle XIX en la Primera Internacional i en endavant. La concepció política fonamental de Marx es basa en la interpretació que tot Estat seria l'instrument de poder d'una classe dominant per a oprimir les classes per elIa explotades: en la societat sense classes del primitiu comunisme no s'hauria donat cap Estat, i en la futura societat sense classes tampoc no se'n donara cap. Tats els Estats capitalistes serien, per tant, necessariament, dictadures de la burgesia independentment de si Ilur forma política fos monarquica o republicana, dictatorial corn a la Franca de Napoleó 111 o parlamentaria corn a Anglaterra. Només la presa de poder per part del proletariat podria acabar arnb aquesta dominació burgesa de les classes; pero tampoc conduirh de seguida a un Estat sense classes i de llibertat estatal: entre la societat capitalista i a societat sense classes hi hauria necessariament el període de transformació revoilucioniria d'una en l'altra, i aquesta transformació podria produir-se només mitjan~ant la dictadura de la majoria proletaria sobre la resta de les classes explotades. El concepte de dictadura de proletariat no prové de Marx, sinó de la tradició dels complots comunistes francesos de Babeuf en la revolució francesa i de Blanqui en els temps de Marx. En aquests significara políticamente la dictadura del partit disciplinat organitzat centraIitzadament que intentaven crear; i en aquest sentit, l'assumí també el conspirador revolucionari rus Tkatschew, amic de Blanqui, i el realitza més tard Lenin sota l'apellació a Marx. Perb en Marx mateix, el concepte de la dictadura del proletariat no tenia el sentit de dictadura de partit: Marx l'havia definit mitjan~ant el seu contingut de classe, perb les seves idees sobre la forma política eren bastant inexactes i al llarg de la seva vida les canvia diferents vegades. Originalment pensava en una analogia proletaria amb la fase dictatorial de la revolució «burgesa» francesa sota Robespierre i el Comité de Salut Pública, que ja no era la dictadura d'un partit organitzat. En la revolució del 1848, en la que Marx participa activament en les files dels dembcrates radicals i corn a fundador del nascut moviment obrer alemany, reitera la mateixa idea als membres de la «Lliga dels Comunistes», el comanament de la qual abans havia acceptat, que després de la seva opinió, els comunistes haurien de ser una especie de llevat intellectual en el moviment de masses, perb «cap partit especial, al costat o enfrentat als altres partits de trebaLladors», corn ja es deia en el Manifest Comunista. En comencar l'any 1850, després de la derrota de la revolució, Marx es féu l'autocritica, en una adressa de l'administració central de la Lliga dels Comunistes, de que el1 havia negligit la cohesió de la Lliga en la revolució; aquest és el primer i l'únic document en el qual posa en relleu el paper clau del partit revolucionari -potser sota la influencia dels emigrants blanquistes, amb els qui treballa llavors, després del seu retorn de l'exili londinenc. Perb ja pocs mesos després dissolgué la Lliga dels Comunistes perque s'havia convertit en una secta que ja no mantenia I'ordre en la realitat postrevolucion~- ria. En la Primera Internacional tracta d'influenciar totes les organitzacions associades de treballadors, perb mai no provi de fundar un partit molt fkat en les seves idees. Al contrari, al 1871 enaltí, en nom del conseller general de la Internacional i en el seu escrit sobre la «Guerra civil a Franqa», la Comuna de París corn el primer exemple real d'una {(dictadura del proletariat». Perb la Comuna era del tot diferent a una dictadura de partit -els seus representants eren lliurement elegits d'entre una majoria de partits independents, sota els quals els blanquistes eren una minoria. El que traba Marx en el seu model fou, fora de les mesures socials i I'esperit de lluita de la tentativa, la reunió en les mans dels treballadors elegits del poder legislatiu i executiu, a més de la renúncia a tota burocracia professional i el manteniment dels representants mateixos en tot temps verables. Era el model d'una democracia radical, directa, que al 1917 Lenin proclama corn a exemple dels Soviets i que aviat suprimí, després de prendre el poder, mitjancant la subordinació d'aquests sota el seu partit bolxevic. Finalment, després de la mort de Marx, el seu company de treball i de lluita Friedrich Engels qualifica la república democratica de forma política natural d'una «dictadura del proletariat» en el sentit marxista. Naturalment, Karl Marx romangué fins la seva mort, durant quasi bé cent anys, un revolucionari, no només en el sentit social del mot, sinó també en el sentit polític -pero precisament no fou el propagandista i encara menys els precursor organitzador d'una dictadura de partit revolucionaria. Entre els pensadors socialistes que l'invocaren a principis del segle vint, Rosa Luxemburg, amb la seva fe en la espontaneitat revolucionaria de les masses, estigué més a prop d'ell que no pas Kautsky d'una banda o Lenin d'una altra. 1 la mateixa convicció marxista en la inevitabilitat d'una violenta revolució política, en la presa de poder armada per part del proletariat per tal de realitzar l'objectiu socialista, la limita, ja al 1872, en el moment de la dissolució de la Primera Internacional, als paisos amb durs aparells estatals militars i policíacs, corn la Franqa bonapartista i 1'Alemanya de Bismarck: en les seves famoses converses d'Amsterdam, després del congrés de dissolució de La Haya, expressa la convicció que en els paisos sense exercit permanent ni policia centralitzada, corn Anglaterra, Estats Units i potser també Holanda, seria imaginable un triomf democratic del moviment obrer sense revolució violenta. 1 arribem a l'altra part de la concepció política marxiana, la que determina la seva idea de les missions a llarg termini del moviment obrer en situacions no revolucionaries. Es basava, junt arnb tot l'internacionalisme i tota la convicció de la importancia d'una consciencia del destí teoreticament fonamentada, en el coneixement que el moviment obrer provoca necessariament diferents experiencies sota les condicions de diferents paisos i desenvolupa diferents formes de lluita. Malgrat la gran influencia que Marx podé exercir sobre els documents de la Primera Internacional, per raó dels seus coneixements enormes de les relacions polítiques i socials, del seu horitzó internacional i de la unitat de la seva concepció teoretica, mai no intenta d'imposar, arnb l'ajuda de manipulacions organitzadores, ni un programa unificat ni una estrategia comuna a organitzacions associades de base tan diferents corn els sindicats anglesos del seu temps, hostils a tota formació de partit pero organitzadament forts, als quals es sumarien en primer lloc sindicalistes proudhonians allunyats de la política i més tard sindicalistes bakuninistes revolucionaris, sempre dhbils en llur organització, provinents dels paisos llatins, socialdembcrates suissos de llengua alemanya, prbxims a la incorporació en la Internacional, «lassalleans» i «eisenacheans)): Marx es fia que la propia experiencia d'aquest moviment ajuntaria uns i altres i prendrien el camí que ell havia considerat teoreticament just, i considera corn a missió prbpia, primer, posar en marxa aquest procés mitjangant l'acentuació dels interessos basics c~~lectius i després, facilitar-lo mitjancant la consulta i discussió sense intentar d'exercir el poder de comanament. Una serie de bibgrafs que confien més en les manifestacions de la intolerancia personal de Marx, en la rabia i el despreci enfront dels seus «rivals» que mostra en la seva correspondencia, que no pas en la practica de la seva conducta política en la Internacional, han dibuixat el retrat d'un fanatic &vid de poder, la intolerancia ortodoxa i la consciencia de rnissió del qual l'haurien convertit en un precursor necessari de Lenin i Stalin. Han donat massa importancia, arnb aixb, a la manca persona1 del seu caracter, en efecte poc amable, en la seva significació histbrica, i han menyspreat el treball intel.lectua1 i polític d'un gran pensador d'una manera sovint absurda -han adjudicat la dictadura bolxevic a un immerescut avantpassat. Naturalment Marx sempre seguí intentant, corn tots els dirigents de distint parer, de fer prevaler en la Internacional les seves opinions tant corn era possible arnb arguments; pero no tenia cap partit propi o fracció organitzada en les seves des, i per tant no podia ni volia intentar imposar les seves especials opinions. Sobretot la defensa de la unitat de l'associació internacional d'aquests moviments heterogenis pel seu desenvolupament futur fou per a el1 més important que la rapida imposició de les seves prbpies teories. La dissolució final, després de la derrota de la Comuna de París, no fou conseqüencia de la intolerancia de Marx, sinó de l'activitat conspiradora infatigable de Bakunin, qui realment organitza una fracció internacional i alhora comprometé la Internacional degut a la seva collaboració sense escrúpols arnb el rus Netschajew, fanatic de la destrucció. Aquest desenvolupament, que Marx deixa el 1872, era només el camí de la dissolució, per tal d'assegurar el futur del moviment obrer. La sinceritat del pensament marxista per una multiplicitat de formes del nou moviment, junt arnb tota la crítica al que el1 preveia corn a respectius prejudicis nacionals, es mostrh de nou en la darrera decada de la seva vida. Així continua el desenvolupament d'ambdós fonaments de la socialdemocr~cia alemanya, de la Allgemeinen Deutschen Orbeiteruereins fundada per Lassalle i de l'organització creada per August Bebe1 i Wilhelm Liebknecht, arnb els dirigents de la qual s'associa amistosament fins llur reunió a Gotha l'any 1875, i celebra aquesta fundació del partit mentre critica durament i al mateix temps, el concepte de desti intern al programa de Gotha. Així, perb, mostra també el seu respecte als revolucionaris russos de Narodnaja Wolja, que no eren guiats per la voluntat doctrinaria de destrucció corn Bakunin, sinó per la manca total de possibilitats d'acció democrhtica en els anys setanta en el camí del terror, perb que al mateix temps proclamaren l'objectiu de les eleccions lliures després de la caiguda del zarisme. Fou en una carta a la seva antecessora en la lluita, Vera Sassulitx, on Marx escrigué les conegudes paraules que diuen que la seva doctrina no és cap cpasse-partout~, cap clau universal per a I'estrategia i la tactica dels movi- ments socialistes de tots els paisos i sota totes condicions. He intentat mostrar corn es barregen i s'imposen en la doctrina marxista elements d'una creenca en la salvació en l'enca amb elements d'una analisi científica en part peonera. Aixb també era valid per a l'activitat política de Marx. Volia donar al nascut moviment obrer socialista, de la significació histbrica del qual estava profundament convencut, una imatge clara de la seva missió conjunta per damunt de totes les diferencies i d'un objectiu comú de revolució social -si es vol, volia ensenyar-li un concepte comú de salvació anhelada. Perb el1 sempre es veia només corn a mestre d'aquest moviment, mai corn a dirigent en el sentit político-organitzatiu: volia ser el seu profeta, no el messies -el messies de la humanitat, segons la seva concepció, era la classe treballadora mateixa. Igualment, aquí radica la diferencia per prhcipi entre la religió de l'enga de Marx per una banda, i el moviment i 1'Estat totalitaris per una altra, que Lenin organitzh en aquesta religió de I'ench: I'esskncia del moviment totalitari és el compromís d'esperanca en la salvació en un partit determinat sota un dirigent deterrninat: el portador d'aquesta esperanca ja no és una figura social objectiva, una classe o nació, sinó un partit i una persona -el messies rep un nom propi. Per aixb, l'element religiós de l'engd, utbpic, de la doctrina marxista, era certament una condició previa per al desenvolupament posterior vers la dictadura bolxevic, pero cap condició previa assolida; l'estat totalitari era una conseqüencia possible de la doctrina marxista, pero no necessavia i certament cap conseqüencia projectada pel seu creador. Per aixb ens preguntem sobre l'efecte histbric de la doctrina marxista. Havíem diferenciat en ella els dos components fonamentals: per una banda una promesa de salvació en l'ench, i per una altra un resultat econbmic de l'originalitat i transcendkncia de la revolució; també mostrhrem corn ambdós elements es confonien en la concepció política de Marx. Es natural que ambdós elements hagin tingut diferents destins histbrics. El destí típic dels descobriments científics peoners és que en primer lloc sovint ensopeguen amb l'oposició vehement dels especialistes. Una fase de la imposició pas a pas segueix típicament la seva integració en la massa total del saber, del qual es diferenciara cada vegada menys. Finalment, en el transcurs del desenvolupament científic s'adelanta totalment o en part i esdevé una part integrant de la histbria de la ciencia. Les religions de l'enca tenen sovint un impetuós increment de la fe corn a conseqüencia d'una crisi social més durable. Perb perque estan subjectes a les condicions d'una fase determinada de la histbria, i perque prometen un paradís a la terra que no pot esdevenir, tenen necessariament un temps de vida limitat corn totes les religions creadores de cultura que es fonamenten en la transcendkncia de la vida de l'enci. Més aviat o més tard empallideixen alli on no s'intenta una realització revolucionhria en el mer fons de la vida de cada dia; pero poden guiar les noves crisis socials, tal vegada cap a un «revival», un nou renéixer de l'esperanqa religiosa intramundana que, clarament, és encara més efímer que el primitiu increment de la fe. Perb quan es fa l'intent d'una realització revolucionaria i després de sacrificis sovint difícils es reconeix per fi corn a manifestament fracassat, perden llur crkdit i es solidifiquen en paroleria cínica. Aquests típics desenvolupaments també es poden seguir en els descobriments científics marxians per una banda, i en les promeses de salvació marxianes per una altra. Les idees marxianes sobre el paper que juguen les forces productives, les relacions de producció i les lluites de classes en la dinimica de la histbria han exercit, després de la forta oposició dels inicis, un efecte immens en la histbria de la ciencia i la sociologia de l'actualitat, més enlla del cercle d'aquells qui es declaren partidaris del «marxisme». Perb mentre les qüestions plantejades per Marx en aquest sector resultaven altament fructíferes, els intents ensopegaven amb respostes rnés dogmatiques i rnés «marxistes» de l'oposició corn rnés es seguien explorant aquestes qüestions plantejades. Ja ens hem referit a la diversitat del curs histbric en les cultures no occidentals, en les quals manca la dinhmica caracteritzada per l'occident, i per aixb el significat dels factors cuturals i institucionals menyspreat per Marx. 1 així, certament, els escrits d'histbria contemporhnia de Marx, en part brillants, mostren que estava Uuny de formular una tesi estreta de la primacia dels motius econbmics en la conducta humana, així, certament, mostren que en el curs modern de la historia, fins de la histbria del moviment obrer i de la vida econbmica, ell menysprei tant el paper del nacionalisme com el radi d'acció de 1'Estat en les societats modernes. D'aquesta manera, de la imposició dels coneixements histbrics i sociolbgics fonamentals de Marx i de llur integració en el desenvolupament científic general, s'ha inferit necessariament també el coneixement dels seus límits. En la ciencia econbmica, la teoria marxista del valor mai no ha estat del tot acceptada, pero la concepció del capitalisme com a una formació histbrica de l'economia on l'ambició de benefici ha desenvolupat una dinimica singular, és impliament reconegut. L'harmbnica interpretació d'aquest sistema econbmic impugnada per Marx, segons la qual un minim d'intervenció estatal en el mecanisme del mercat assegura un mixim de funcionament ininterromput del sistema econbmic, en veritat no ha desaparegut de la discussió científica, pero es manifesta més en la predica dels seus partidaris que en la practica dels governs dels pa'isos capitalistes, prescindint del seu «revival» poc eficac sota el nom de «monetarisme». Perb així, certament, l'alternativa keynessiana a aquest art de l'harmonia en els propis coneixements bisics concorda arnb la doctrina marxista del cicle de crisis, sense que Keynes fós conscient aparentment d'aquesta concordanca, així, sens dubte, la politica econbmica de govern global basada en Keynes i en els economistes suissos s'ha adelantat a la doctrina de crisi marxista arnb mitjans fiscals i de política pecuniaria. Si Marx no preveia les possibilitats de govern econbmic de l'estat, també en la subsistencia de la propietat capitalista en els mitjans de producció, encara menys pogué preveure els motius de les crisis totalment modernes, que estaven subjectes a la limitació física del creixement de la producció mit j ancant el reiterat esgotament de les fonts d'energia i de les de materies primeres, i al progressiu deteriorament del medi ambient pel creixement. En efecte, una de les majors revolucions post-marxistes del nostre pensament rau en que en lloc de l'espera de la captivitat futura de les forces productives mitjancant la propietat capitalista i en Iloc de l'esperanqa en el desencadenament de les forces productives en el capitalisme, s'ha produit un desencadenament creixent, imprevist, de les forces destructives. La concepció politica marxista del paper que juga el proletariat ha contribuit essencialment a desvetliar l'autoconsci&ncia del moviment obrer en molts paisos, i també a la seva confesió d'internacionalisme, que ja l'any 1889, poc després de la seva mort, es trobi en la fundació d'una nova Internacional de partits democritics-socialistes; també la comprensió d'aquests partits respecte a la necessitat de collaboració arnb les organitzacions sindicals independents com a representants dels interessos laborals immediats dels treballadors fou fomentada per les seves idees. Perb la seva concepció que sota les condicions de les relacions de producció capitalista de tot Estat, independentment de la seva forma política, és necessari un instrument de dictadura de la burgesia, provenia d'una epoca anterior al ple desenvolupament de la democracia moderna, en la qual els Estats europeus desenvolupats, o no tenien cap dret electoral general, per a tots, o cap govern responsable del parlament elegit. Com més partidaris guanyaven, més es concentraven els partits polítics de treballadors en la missió d'unir la lluita pels drets socials dels treballadors arnb la lluita pel dret democrhtic de votar per a tots -per a emprar l'expressió del programa de Gotha menyspreada per Marx, pel «govern del poble»; i es consideraven revolucionaris en tant que, i només en tant que se'ls hi negaven els plens drets democrhtics. A mida que 1'Estat burges els donava drets socials, o sigui, també drets democrhtics pero incomplets, la majoria d'aquests partits «social-dembcrates» comencaven també a identificar-se, almenys en part, arnb els interessos nacionals d'aquest Estat -un desenvolupament que culmina el 1914 arnb la concessió de credits de guerra per la seva majoria, que fou considerada per la minoria de marxistes disposats a la revolució com una traició als principis del socialisme internacional, i que dugué ripidament al fracas i a la dissolució de la Segona Internacional. Al mateix temps, el concepte de missió d'una dictadura de la majoria proletaria que, com s'ha mencionat, ja no estava lligada a un concepte conseqüent de la forma política d'aquesta, de la historia, fou dut de doble manera ad absurdum. Per una part, en els pa'isos industrials ha desminuit la part de proletariat de la població, fins a un cert punt, i ja abans la idea de la futura revolució en aquests paisos no només causa una voluntat activa per a la presa de poder, sinó també l'esperanca d'un futur fracas de l'ordre de la societat capitalista, per tal d'empauidir cada vegada més arnb el desenvolupament de les institucions democratiques i de la puixant integració dels obrers en la societat industrial desenvolupada. Per una altra banda, la voluntat de revolució ha romas viva sobretot en els piisos subdesenvolupats i no democratics, on la classe treballadora era oprimida políticament per una minoria evident i el seu partit, corn a Rússia; i allí la revolució comunista, que invoca a Marx, corn posteriorment a altres paisos subdesenvolupats, ha dut a una dictadura de partit totalitaria d'una minoria, que Marx ni havia previst ni havia volgut. D'aquesta manera, ja 6s el moment de preguntar-nos, després d'aquest resum sobre el destí de les andlisis científiques i els pronbstics i les concepcions polítiques de Marx, sobre el destí de la religió de I'enca marxista, per l'herencia de l'esperanca en la salvació del profeta profa Karl Marx. En els paisos governats per comunistes, també i precisament a Rússia i Xina, on han tingut lloc les majors i més sagnants revolucions en nom d'aquesta creenca, avui dia el1 és mort: llurs partits governants en veritat encara s'orienten cap a una concepció dogmatica del món, que consideren «marxista», pero ja no esperen la realització de la societat comunista perfecta i lliure de conflictes, la realització de la qual, a la Unió Sovietica, al 1961 tenia, segons Chruschtschew, el seu terme l'any 1980, i pel que Mao Ze-Dong rebutja, durant més d'una decada, el desenvolupament de Xina en la «gran revolució cultural proletaria» del 1966. En el moviment obrer dels paisos industrials occidentals, aquesta esperanea en la salvació ha perdut ja fa temps la seva virulencia arnb la imposició de la democracia corn a sistema polític i arnb la substitució del capitalisme analitzat per Marx per una forma mixta d'economia dirigida estatalment arnb un grau alt de seguretat social -en primer lloc, en els partits social-dembcrates; després, tacitament, en l'adaptació dels partits comunistes de masses restants en l'ordre democratic, i finalment en la conversió, també oficial, d'aquests, a un «Eurocomunisme» ja no revoIucionari. Certament, al mateix temps s'ha efectuat un «revival» sorprenent d'aquesta esperanqa en una salvació terrenal referida a Marx arnb I'inici d'aquest darrer desenvolupament de finals dels anys seixanta a Occident, pero no en els obrers sinó en el moviment de protesta estudiantí, i s'ha produit, a més de manifestacions entusiastes i en part violentes, una profusió de literatura neomarxista. Perb aquest moviment juvenil neomarxista no ha trobat cap punt de partenca per al canvi polític de la societat: i s'ha mostrat corn a molt poc durable -no perque la jove generació futura estigués més contenta arnb la situació existent, sinó perque ja no comparteix les creences, arrelades en la il~lustració, en una salvació intramundana mitjancant una utopia proclamada en nom de la raó: degut a la doble por a la destrucció de la humanitat per una guerra nuclear o per un enverinament progressiu del medi ambient, tendeix a veure el desenvolupament desenfrenat de les forces productives corn un camí no vers la salvació, sino vers la catastrofe. Karl Marx ja no té res més a dir a aquesta generació arnb el seu profund escepticisme envers la raó humana i el progrés industrial. El mateix és valid també per als nous moviments en el tercer món subdesenvolupat. Allí, durant dues generacions, molts moviments revolucionaris que intentaven de relacionar les idees nacionalistes i socialistes arnb un programa per a aconseguir una modernització independent de I'Occident d'una manera rapida, s'han nodrit espiritualment d'una forma del marxisme transformat per Lenin. Amb tot, la majoria han fracassat; i avui veiem per una banda nous paisos industrials nascuts que han rebutjat el camí revolucionari; per una altra banda, piisos que fins ara han fracassat per aquest camí, o per un altra, en fi, paiisos on les dificultats de modernització, i on nous moviments anti-modernització, s'aparten de tot model de modernització segons el patró occidental, del qual també el marxisme n'és una variant. La barrera contra tota influencia de Marx en els moviments antimodernització del tercer món, inspirats una mica en el fonamentalisme islamic, corn també contra la seva influencia sobre els moviments alternatius de la joventut actual, es troba en origen en el racionalisme de la illustració occidental.