Josep Calsamiglia : conegut de sempre

JOSEP CALSAMIGLIA. CONEGUT DE SEMPRE Ramon XIRAU L'última vegada que vaig veure en Pep Calsamiglia va ésser a Barcelona I'any 1978. Virem anar a scpar Jordi Maragall i la seva muller, Calsamiglia -la seva muller estava malalta-, 1'Anna Maria i jo. Feia exactament quaranta anys que jo havia sortit de Barcelona; en feia també quaranta que no veia aquest Josep del qual tinc molts records. A Jordi Maragall I'havia vist algunes vegades en el curs d'aquests anys d'absencia. El títol d'aquest text, d'aquesta serie de jocs de la memoria és, en un sentit, fals. Com podia coneixer Josep Calsamiglia si no l'havia vist durant quaranta anys? Podria dir que, en el curs del temps, he conegut deixebles seus. 1 és cert. Podria dir, també amb certesa, que tenia notícies més o menys indirectes d'aquest home que vaig coneixer quan jo era nen i gairebé adolescent. Pero el fet és un altre. Dir que vaig coneixer en Pep des de sempre vol dir, senzillament que no em recordo d'haver deixat de veure'l mai. L'any 1931 -em recordo molt bé d'aquesta datavaig coneixer, és a dir vaig veure, en el despatx de Joaquim Xirau, el meu pare, 1'Udina, mort durant la guerra, que havia estat mestre meu, Rubert de Ventós (pare), Domenec Casanova i, principalment, Jordi Maragall i Josep Calsamiglia. La imatge que en tinc és probablement fidel. Als set anys d'edat vaig entrar en aquell sunctu sanctorum misteriós. Llibres, Ilibres, una música Ilunyana, papers, papers, paraules que no entenia. La curiositat era natural. Pero no ho era entrar en aquell despatx. Vaig inventar-me un sistema ben sentill. Escoltar per la porta. De fet, ja una mica més gran, m'interessava principalment la poesia. El que jo sentia a dir de filosofia era extravagant i inintel.ligible. «A priori», «fenomenologia». Dos noms se'm varen quedar gravats: Bergson i Descartes. Em vaig fer amic d'ells en el Lycée, ja a Franca. Bé, fins aquí no he parlat gaire d'en Pep. El recordo amb molta claredat: era alt, prim, sensible, més aviat silenciós i em sembla -em sembla nomésmolt sensible. En Pep raonava. Després va aprendre a enrahonar. Eren les vacances d'estiu -com costava torcar a Barcelona després de les vacantes!- Estiu i Port de Llansi; de tant en tant, Cadaqués. Un estiu, el meu pare va invitar alguns dels seus deixebles. En aquella platja, encara verge i sense construccions turístiques, em recordo molt bé d'en Pep. Igual: alt, prim.. . Pero ara jo pensava que ja comencava a entendre. Que vaig enteridre? Que el «cogito» es un «sum» i que hi ha una cosa eficac i difícil que s'anomena intuició. Em sembla que res més. El fet és que jo preferia, als dotte, tretze anys, llegir Joan Maragall i García Lorca -també Salvat Papasseit i el joveníssim Rosselló Porcel. Aquell dia en aquella platja va ésser magnífic. Una cosa és clara: ja aleshores, encara que no entengués tot el que es deia, vaig poder adonar-me d'una cosa: en Pep era Iluminós i Iúcid, molt Iúcid. Ritualment virem anar a comprar el peix fresquíssim que portaven els «bous». 1 tot blau, blau, com el blau de Novalis i de Joan Maragall. En Calsamiglia comencava a enrahonar -1leugerament abans de la guerrai el que vaig veure és que era un esperit socritic, com m'han dit que va ésser sempre després. Era emocionant tenir I'instint de la poesia -que és la poesia si no és instint?- i comencar a entendre quelcom d'allo que deien filosofia. Calmat i un si és no és dubitatiu, en Pep preguntava: per a aprendre, perqu? aprenguessin els altres. La veritat, la veritat: mai no he oblidat en Pep. La veritat, també, és que durant quaranta anys en Pep ha estat absencia. No del tot. Aquell sopar a Barcelona. Virem parlar tots, pero el qui va parlar més va ser ell. 1 va parlar bé, i va parlar de tot i ho va fer sempre -ara poc socriticenrahonadament . Absencia, presencia? El mar aquell, les platges del record -el record és presencziem fan pensar, maragallianament , que la mort, aix6 que anomenem mort, pot ésser naixenca, «una major naixenca».