Ressenyes

262 10 que a su vez se interpreta como el , resultado de la «frustración ante las promesas incumplidas de la sociedad de consumo)) (pág. 293). Destaca también la preferencia de la población española por procesos comunicativo~ accesi>les (comprensibles, amenos, evasivos), por la puesta al día (actual, moderno) y por la economía (costo de la información). Según el mtor esta triple preocupación es una señal de los restos de subdesarvollo cultural y económico. Por otra parte, y como contrapartida positiva, se destaca el interés creciente por las cuestiones políticas, lo que «trae a la luz el esfuerzo que realiza la comunidad, hasta hace poco mucho más controlada por la comunicación social, para afianzar su libertad, su autonomía y su solidaridadjj (pág. 300). ~ste libro, que constituye una pieza clave del trabajo teórico realizado hasta la fecha por Manuel Martín Serrano -tan distinto a lo que nos ha acostumbrado el marketing comunicativo al servicio de intereses comerciales inmediatos-, no hubiera sido posible sin la sólida base teórica, la de su ((teoría de la mediación social)). Este contraste, este enriquecimiento, entre la exploración metodológica y la investigación empírica, muestran también el camino que debe recorrer la investigación sobre comunicación en España y el destacado papel que se puede jugar en sus políticas de comunicación, aquellas que deben hacer posible el afianzamiento de la libertad, de la autonomía y de la solidaridad, que Martín Serrano descubre como incipientes demandas temáticas de la población española a los contenidos de sus medios de comunicación. M. de Moragas Metodología de la historia de la prensa española, Bernard Barrere y otros, Siglo XXI Editores, Madrid, 1982. El volum recull els treballs presentants al Seminari de Metodologia de la PremSU Espanyola fet a la Universitat de Pau el novembre de 1979 i és alhora el segon estudi que sobre la tematica historica de la premsa de l'estat publiquen els estudiosos concentrats a Pau. Tant el volum que ens ocupa com el primer prensa y Sociedad en España 1820-1936 ...) (1975) són, a la practica, sengles antologiesl miscel.lanies d'articles, de caracter metodologic i tematic, desigual, dedicades, amb un nexe comú -la historia de la premsa a l'estat espanyol-, a aportar uns materials d'interes socio-polític i historico-cultural en relució amb la prensa del passat immediat. Tot i la importancia quafitativa, en general, dels treballs antologats, el tito1 comú és enganyós per al lector; hom no hi trobara basicament unes pautes referencies que expliquin tecniques, facilitin utíllatge, enriqueixen el bagatge instrumental, en definitiva, de l'historiador que finalment iper sort ja s'acara amb la premsa per ella mateixa sense considerar-la només, i únicament, una pfataforma de la qual extreure uns materials, sovint polítics, sovint economics, segons les modes historiogvafiques en vigor. El lector hi trobara 14 treballs dels quals només els quatre darrers són, i parcial- ment, d'estricte interis metodologic. Malgrat el títol, cal encara en la bibliografia especifica, un o diversos volums sobre la problematica de l'estudi historic de la premsa i que facilitin l'accés direne a la seva rígida interpretació, en la línia, per exemple, d'Amparo Moreno que analitza justament la problematica de la relució entre la informatica i l'analisi quantitativa del contingut. L'obra es divideix en quatre apartats dels quals els primer es dedicat a estudis semiologics i semantics: «Análisis semiótic0 de textos de propaganda electoral de las elecciones legislativas y municipales de 1979» (Lidia Leo) i ((Estudio sintático-sernántico de carteles electorales (elecciones legislativas de 1979)) (Jaime Brihuega i Vicente Mora). El segon i el tercer van adregats, respectivament, a la premsa del segle XIX i del segle xx que constitueixen el gruix (tres quartes parts) del total de l'obra. ((Ideología y acontecimiento en la poesía de un período obrero de Cádiz: El Proletario (19021903))) (Gérard Brey), «Prensa conservadora a finales del siglo XIX; El Ancora, de Mallorca» (Francisco J. Díaz de Castro e Isabel Moll Blanes), «Las estadísticas oficiales de la prensa (18671927)~ (Juan Luis Guereña), «La Iglesia católica y los medios de comunicación impresos en España de 1847 a 1917: Doctrina y prácticas» (Jean-Frangois Botrel), «Fuentes para la historia del movimiento obrero: El Socialista (18861900)» (Santiago Castillo), «La dictadura de Primo de Rivera y la prensa,, (Eloy Fernández Clemente), «La prensa frente al desastre de Marruecos, de Annual a Monte Arruit. 23 de julio de 1921 a 13 de agosto de 1921~ vean-Miguel Desvois), «iPolisemia de la prensa? Variante 263 e invariantep (Bernard Bawire). La part final va dedicada a exemples de metodologia i inclou: «Problemas metodológicos de la historia de la prensa: aplicación de la informática al análisis de las publicaciones» (Amparo Moreno Sardá), «La alteración de la información en la prensa. Un artificio meto do lógico^, (Antonio Rodríguez de las Heras), «La historia de la prensa en el ámbito global de la historia de la comunicación social (propuesta para un enfoque del trabajo historiográfico de la prensa desde la perspectiva de la comunicación social)» (Enrique Marín Otto) i ((Prensa e historia (a guisa de epílogo)» (José Extramiana). En conjunt els textos presentats s'endinsen en l'analisi tradicional d'un títol, amb la modernitat d'un tractament rigorós: «El Proletario» (1902-1903), «El Ancora* (1880-1900), «El Socialistan (1886-190O), d'un període periodístic: la dictadura de Primo de Rivera, d'un aspecte concretíssim: las estadístiques oficials de premsa (1867-1927) o d'un fet historic: el desastre del Mawoc. Com hem indicat, les aportacions estrictes de caracter metodologic són escasses i l'estudiós ha d'abastar tots els estudis en la doble vessant: la monografia amb les pautes referencials i de continguts propis i les propostes indirectes d'actuació que cada treball planteja: una taula, un esquema, un grafic, un model de comportament metodologic que, logicament, cal situar, arnb la prevenció cronologica i tematica, d'acord amb cada estudi analitic que hom pretengui desenvolupar. Sigui des de la perspectiva que sigui el resultat, en la penuria de textos de caracter historic, és francament optimis- 264 tu. Els dos volums (1975 i 1982) són orientadors sobre un grup d'historiadors i historiadores que s'acaren vers l'estudi de la premsa arnb rigor i eficiencia en un objectiu de gran abast: situar arnb justesa i precisió, primer la premsa per ella mateixa, i, posteriorment, la seva incidencia arnb tot el cúmul tangencia1 d'aspectes de gran transcendencia: continguts, audiencia i difusió, etc. Els Col.loquis de Pau han aconseguit, i aquest és el gran merit, no solament agrupar estudiosos i fer-los reflexionar conjuntament, sinó projectar les investigacions sobre una massa científica més amplia de la qual és lícit esperar bons resultats d'acord arnb la categoria mitjana forra acceptable d'aquesta Metodología de la historia de la prensa española. J.M. Figueres Les cabinets de lecture. La lecture publique a Paris sous la Restauration, Francoise Parent-Lardeur. París, Payot, 1982. 201 pags. Els gabinets de lectura pública -1loc on es deixava llegir rnitjangant el pagament d'unes monedeshan tingut una singular transcendencia en la formació d'un públic lector, la crista1,lització d'uns estats d'opinió -era usual la discussió arran de la lectura públicai han estat les primeres corretges de transmissió en la creació d'una massa urbana lectora que possibilitara, avanqat el XIX frunces, el naixement de la premsa de masses. L'autor es proposa d'estudiar aquesta petita i fosca parcel.la de la comunicació que significari l'accés a la lectura de les classes mitjanes i, especialment, de l'obrera. Les biblioteques públiques no neixen fins al 1860. El resultat, segons el prologuista, professor R. Mandrou, és una cobra capital per entendre la historia socio-cultural contemporania». La llarga recerca, l'analisi minuciosa i subtil, la documentació emprada -11 pagines de bibliografiai la metodologia usada per Parent-Lardeur en la seva investigació assoleixen l'objectiu proposat, com justifica, emfaticament, Mandrou. De 181J a 1830 el paper dels gabinets és estudiat exhaustivarnent per l'autor que en cerca el marc legal, la localització, els preus d'utilització, el públic consumidor -demostrant que és la burgesia la maxima receptora-, els cataiegs, etc. en una reeixida demostració de sociologia historica que valora arnb justesa el paper del mig miler de gabinets parisencs fins a l'exit esclatant dels tiratges diaris (180.G00 exemplars el 1847, només a París) que significaran la mort dels gabinets en ser la premsa un bé assequible economicament a la majoria de la població urbana. Tot i l'especialització tematica l'objectiu, analitzar el lloc públic de lectura de llibres i premsa, és assolit arnb plenitud tot mostrant-nos una anella més del procés de la premsa en l'acció d'inserció en el teixit social. J.M. Figueres La premsa de la ciutat de Vic al segle XIX, Concepció Miralpeix i Bailús. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Barcelona, 1981. 284 pigs.