Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia panegírica de Vicent Díaz de Sarralde (Nàpols, 1718)

Revista HMiC-2005 ISSN 1696-4403 Agustí Alcoberro Resum / Resumen / Abstract http://seneca.uab.es/hmic 5 Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia panegírica de Vicent Díaz de Sarralde (Nàpols, 1718) Agustí Alcoberro (Universitat de Barcelona) Resum / Resumen / Abstract L’exili de la Guerra de Successió d’Espanya (1702-1715) va ser present per diverses vies en la Tercera Guerra Turca (1714-1718), que enfrontà els imperis germànic i otomà. D’una banda, els cinc regiments regulars, evacuats de Barcelona el 1713, i una companyia de voluntaris van participar en les campanyes de 1716 i 1717, amb actes molt destacats. D’altra banda, la guerra suscità importants expressions literàries, cronístiques i plàstiques. Entre les primeres destaca l’Epopeia panegírica, poema èpic de grans dimensions escrit per Vicent Díaz de Sarralde, que va ser fiscal de la Reial Audiència de València per l’Arxiduc Carles, i els elogis al príncep Eugeni de Savoia redactats per personalitats tan diverses com Juan Amor de Soria i Gregori Maians.1 El exilio de la Guerra de Sucesión de España (1702-1715) se hizo patente a través de varías vías en la Tercera Guerra Turca (1714-1718) que enfrentó a los imperios germánico y otomano. Por un lado, los cinco regimientos regulares, evacuados de Barcelona el 1713, y una compañía de voluntarios, participaron con actos muy relevantes en las campañas de 1716 y 1717. Por otro lado, la guerra generó importantes agresiones literarias, cronísticas y plásticas. Entre las primeras destaca la Epopeya panegírica, un poema épico de grandes dimensiones escrito por Vicent Días de Sarralde, y los elogios al príncipe Eugenio de Savoya, redactados por personalidades tan diversas como Juan Amor de Soria y Gregori Maians. The exile of the War of the Spanish Succession (1702-1715) was patentthrough vary ways in the Third Turkish War (1714-1718) that faced the Ottoman and the Germanic empires. On the one hand, the five regular regiments, evacuees from Barcelona on 1713, and a company of volunteers, participated with very prominent acts in the campaigns of 1716 and 1717. On the other hand, the war generated important literary, plastic and chronicles aggressions. Among the first it emphasizes the Panegyrical Epic, an epic poem of large dimensions written by Vicent Días de Sarralde, and the compliments to prince Eugeni de Savoia, edited by personalities as diverses as Juan Amor de Soria and Gregori Maians. Paraules clau / Palabras clave / Key Words Guerra de Successió d'Espanya, Austriacisme, Tercera Guerra Turca, Príncep Eugeni de Savoia, Poesia espanyola, segle XVIII, Verge de Guadalupe. Guerra de Succesión de España, Austriacismo, Tercera Guerra Turca, Príncipe Eugenio de Savoya, Poesía española, siglo XVIII, Virgen de Guadalupe. Warof the Spanish Succession,Austriacism, Third Turkish War, Prince Eugeni deSavoia,Spanish poetry, 18th century, Virgin of Guadalupe. La majoria de les tropes hispàniques que van combatre a favor de l’Arxiduc Carles durant la Guerra de Successió es van veure implicades, pocs mesos després, en la Tercera Guerra Turca (1714-1718). La contesa, que enfrontà l’Imperi otomà amb la República de Venècia, i 1. Aquest estudi s’emmarca en els treballs del grup de recerca consolidat “Grup d’estudi de les institucions i de la societat a la Catalunya moderna” (2005SGR 00633) i en el projecte del Ministerio de Educación y Ciencia “Cataluña en la España moderna: memoria histórica y proyecto político” (HUM2005-01953/HIST). Hem publicat una versió àmpliament anotada de l’article a Aguaits. Revista d’investigació i assaig editada per l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (Pedreguer, 2007). Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia panhttp://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número V, 2007 6 posteriorment amb l’Imperi germànic, es clogué amb la pau de Passarowitz, que suposà la incorporació del Banat de Temesvar, el nord de Sèrbia i d’altres territoris balcànics als dominis de Carles VI. Van participar a la guerra els cinc regiments professionals hispànics que havien estat evacuats de Catalunya l’estiu de 1713, i també una companyia d’exiliats voluntaris, creada expressament. Però el ressò de les campanyes imperials de 1716 i de 1717, en què es fonamentà la victòria, depassà de molt els àmbits estrictament militars. El podem constatar, com veurem, en iniciatives diverses de caràcter cronístic, literari i artístic, algunes de les quals van ser empreses per exiliats o des dels mateixos regnes hispànics, aleshores sota domini de Felip V. Entre les obres de l’exili destaca, per les seves dimensions i també pel seu interès, la Epopeia panegírica del valencià Vicent Díaz de Sarralde. Aquesta llarga composició èpica, impresa a Nàpols el 1718, és formada per dos cants de 86 i 98 octaves, respectivament, a més d’altres poemes complementaris, i ocupa 78 pàgines. L’objectiu d’aquest article és donar a conèixer aquesta obra i el seu autor, i situar-la en el marc més ampli de les repercussions que suscità la victòria sobre els otomans, en especial entre els exiliats hispànics. La Tercera Guerra Turca i les tropes hispàniques En una altra ocasió ja ens hem referit àmpliament a la presència de tropes hispàniques a la Tercera Guerra Turca (Alcoberro 2002: I, 136-144). L’enfrontament bèl·lic s’inicià el 1714, i afectà en una primera etapa la República de Venècia. Tanamateix, els continuats fracassos dels venecians, que van perdre els seus dominis al Peloponès i a Dalmàcia, van forçar l’entrada a la contesa de les tropes imperials l’any 1716. Carles VI va mobilitzar uns 125.000 homes, mentre que les tropes turques degueren assolir els 200.000. El príncepEugeni de Savoiadirigial’exèrcit imperial. Les campanyes més importants es realitzaren els estius de 1716 i 1717. En el primer any, la victòria de les tropes del príncep Eugeni a la batalla de Peterwardein (5 d'agost) suposà la mort d'uns30.000 turcs i l'ocupació del Banat. La capitulació de Temesvarva ser precedida, però, per un setge molt dur. La segona campanya s’inicià amb una batalla fluvial, al riu Danubi. L'exèrcit imperial comptà amb sis vaixells, armats cada un d'ells amb una seixantena de canons, i aconseguí enfonsar vuit naus otomanes i foragitar-ne la resta. En terra, la batalla de Belgrad (16 d'agost) suposà la destrucció de l'exèrcit otomà i la capitulació de la ciutat. En aquestes condicions, els turcs hagueren de signar la Pau de Passarowitz el 21 de juliol de l'any següent. Per aquest tractat, l’Imperi alemany es féu amb l’Eslavònia oriental, la meitat nord de Sèrbia (amb Belgrad), la Petita Valàquia o Oltènia i el Banat de Temesvar. L’evacuació de Catalunya de l’exèrcit imperial, produïda el juliol de 1713, arrossegà uns 2.500 oficials i soldats hispanics, que optaren per seguir el seu senyor, l’Arxiduc Carles o Carles III, als seus dominis imperials, on regnava amb el nom de Carles VI. Amb ells marxaren les seves famílies. Les tropes van ser reformades a l’estat de Milà el novembre d’aquell any i van donar lloc a cinc regiments d’uns cinc-cents homes cadascun: tres de cavalleria, comandats pels generals Manuel de Silva y Mendoza, comte de Galve, Pedro Morrás i Gaspar de Córdoba; i dos d’infanteria, sota les ordres dels generals Juan de Ahumada y Cárdenas, comte d’Ahumada, i Antonio de Portugal y Toledo, comte d’Alcaudete. Revista HMiC-2005 ISSN 1696-4403 Agustí Alcoberro Vicent Díaz de Sarralde i la Epopeia panegírica http://seneca.uab.es/hmic 7 No cal dir que es tractava de tropes bregades en combat, per la qual cosa van ser enviades a la frontera hongaresa ja el 1714, quan es preveia l’inici de la nova guerra. Per a les campanyes de 1716 i 1717 l’exèrcit imperial comptà també amb una companyia de voluntaris exiliats comandada pel coronel Manuel Desvalls; la majoria dels seus membres havien participat en l’última defensa de Barcelona. El cronista Francesc de Castellví (1998-2002: IV, 561-562, 587-589, 615-618) va deixar constància dels noms dels oficials exiliats que participaren en aquella guerra i de les seves principals accions. Els cinc regiments van participar a la batalla de Peterwardein. Els regiments d'infanteria d'Ahumada i d'Alcaudete van ser presents també en l'ocupació de la fortalesa de Temesvar; aquest darrer va ser el que n'inicià l'assalt. Contràriament, a la batalla de Belgrad, el protagonisme correspongué als regiments de cavalleria. VicentDíazdeSarraldeilaEpopeia panegírica Ara com ara sabem molt poques coses de l’autor del poema, Vicent Díaz de Sarralde. Les escasses referències bibliogràfiques ni tan sols es posen d’acord en la grafia dels cognoms, que apareixen alternativament com a “Díaz de Sarralde”, “Díaz de Serralde” i fins i tot “Dies de Sarrade”. En tot cas, hem optat pels cognoms que apareixen en les seves dues obres publicades, ja que ho van ser, a ben segur, sota control i responsabilitat del mateix autor. Díaz era valencià. Desconeixem el lloc i la data exactes de naixement, tot i que sabem que el 6 de desembre de 1690 va obtenir el batxillerat en dret civil (Martí Grajales 1987: II, 896).2El 1701 es proclamava “generoso, doctor en ambos derechos y abogado del real colegio de Valencia”. Ho féu en l’encapçalament de la seva primera obra impresa, l’Auto sacramental, historial y alegórico intitulado El Salvador en su imagen, derivado de la sagrada historia y prodigiosa venida del Santo Christo de San Salvador a la ciudad de Valencia. L’obra era dedicada a Josep de Castellví i d’Alagó, primer marquès de Vilatorques. La dedicatòria sembla plenament justificada. Josep de Castellví, aleshores membre del Consell d’Aragó, aplegà a València una biblioteca de més de 7.000 volums, redactà diversos tractats, catàlegs i traduccions, i mantingué una viva tertúlia literària. Morí a València el 1722. El seu fill i hereu, Joan Basili de Castellví i Coloma, comte de Cervelló per la seva esposa Francesca M. Mercader i Palafox, era governador del Regne quan es produí l’alçament maulet. Inicialment es mantingué enel bàndol de Felip V, motiu pelqual va haver d’abandonar la capital del regne el 1706. Tanmateix, com altres aristòcrates valencians, es decantà a favor de Carles durant la segona ocupació aliada de Madrid (1710). Des d’aleshores, la seva carrera va esdevenir meteòrica. El 1711 va ser enviat per la reina Elisabet-Cristina, que residia a Barcelona, als actes d’exaltació del seu marit al tron imperial, celebrats a Frankfurt. En aquella ocasió Carles VI el premià amb la distinció de gentilhome de cambra. Des de 1720 va ser conseller per Sicília del Consell d’Espanya de Viena, càrrec pel qual cobrava nou mil florins anuals. El 1737, en constituir-se el Consell d’Itàlia –que substituí el Consell d’Espanya–, en va ser nomenat conseller, i poc després n’esdevingué vicepresident, amb un sou de dotze mil florins anuals. 2. El document l’anomena “Vicentius Serralde”. D’altra banda, tenim esment d’un eclesiàstic, beneficiat de la catedral de València i austriacista de primera hora, de cognom Serralde, que probablement era familiar de l’autor (Carme Pérez Aparicio 1981: 54). Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia panhttp://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número V, 2007 8 De l’exili estant, el segon marquès de Vilatorques va endegar un gran nombre d’iniciatives de contingut cultural. Cal remarcar, en aquest sentit, la correspondència que mantingué amb Gregori Maians després de la Pau de Viena (1725) i el seu mecenatge en edicions venecianes i holandeses d’autors valencians (Mestre 2000: 389; Maians 2006). A hores d’ara, però, resulta impossible escatir si jugà algun paper en l’edició d’aquest poema èpic. En tot cas, sabem que el seu autor, Vicent Díaz de Sarralde, va ser un austriacista de primera hora. Per aquest motiu va ser nomenat fiscal de la Reial Audiència de València el novembre de 1706 (Castellví 1998-2002: II, 246). Com és obvi, i més en aquell context, el càrrec comportava un gran compromís polític, i inevitablement havia de generar enemistats. En la seva Epopeia panegírica, publicada a Nàpols el 1718, es presenta com a membre “del Consejo de Su Majestad Cesárea Católica y alcalde de su real casa y corte”. Entre una i altra notícia no en tenim, però, cap altra informació. Cal suposar, doncs, que, com molts altres austriacistes valencians, s’exilià a Barcelona amb l’ocupació borbònica del regne i que, en una data imprecisa –probablement amb el desterrament decretat pocs dies després de la caiguda de Barcelona–, es desplaçà a Nàpols, on vivia en aquella data. Aquesta interpretació coincideix amb la que en féu el bibliòfil Francesc Martí Grajales a començament del segle XX. Martí esmenta Vicent Díaz de Sarralde, “fiscal del Consejo de Valencia y poeta muy inspirado”, en una llista de personalitats prestigioses que hagueren d’abandonar el regne amb l’ocupació borbònica –i que encapçala amb l’arquebisbe de València, Antoni Folch de Cardona– (Martí Grajales 1987: I, 10). El títol complet del poema és: Epopeia panegírica de los célebres triumphos, victoriosos suzesos que comandando las invictas armas dela M.C.C. del señor don Carlos de Austria, sexto emperador de Romanos, siempre augusto, y terzero de las Españas, monarcha potentíssimo, obtuvo de las huestes sarrazenas en las dos próximas pretéritas campañas de los años de 1716 – 1717 la acertada conduta de S.A. el sereníssimo señor príncipe Eugenio de Saboya, theniente general de S.M.C.C., etc.3 El text és encapçalat per una dedicatòra “Al sereníssimo señor príncipe Eugenio de Saboya y Piamonte”. Tot seguit, el “Prólogo al lector” descriu en prosa els principals esdeveniments de les campanyes de 1716 i de 1717, amb l’objectiu de facilitar la comprensió d’una composició poètica d’estètica barroca i, doncs, força recarregada. El mateix autor ho adverteix a la fi del pròleg: Todas estas hazañas, lector benévolo, que te propongo en concertados números baxo el velo de algunas metáforas y no pocas alegorías matizadas con erudiciones, te las descrivo previas para que, si vivieres en clima tan remoto que la fama, al reportarte la noticia, la ubiere disminuido con la lontananza, halles en resumen, ya que no todo lo que abultaron, parte de lo que fueron. Como también para que los claros de esta narración te sirvan de luz en los obscuros de aquel poema; y entrambos quedemos con igual satisfacción: tú sin la ignorancia de lo que es la historia; y yo con la ciencia de que, 3. Nàpols, impremta de Feliz Mosca, 1718. Hem consultat l’exemplar de l’Österreichische Nationalbibliothek (Viena). K. K. Hofbibliothek, signatura BE.10.X.29. A la mateixa biblioteca n’hi ha un altre exemplar. Ambdós provenen, respectivament, de les biblioteques privades del príncep Eugeni de Savoia i de l’arquebisbe de València i president del Consell d’Espanya a Viena, Antoni Folch de Cardona. Les dues biblioteques van constituir, amb altres fons, la Biblioteca Imperial creada en temps de Carles VI, avui Österreichische Nationalbibliothek. Sobre les obres de temàtica hispànica d’aquests dos fons, vegeu: Miguel Nieto Nuño (1989). Revista HMiC-2005 ISSN 1696-4403 Agustí Alcoberro Vicent Díaz de Sarralde i la Epopeia panegírica http://seneca.uab.es/hmic 9 haviéndome entendido, sólo me podrás acriminar los hierros propios y me habrás de indultar de los ajenos. Com ja hem esmentat, el poema està dividit en dos cants, dedicats respectivament a les campanyes militars de 1716 i de 1717. Cada un d’ells es compon d’una octava inicial, o Argument, d’un nombre diversd’octavesnumerades (86 i 98,respectivament) i d’un sonet final. El poema va obtenir les pertinents llicències eclesiàstica i civil, redactades respectivament pel reverend Gaspar Vargas Macucha i per Diego Antonio de Ribas, que ja aleshores era conseller de la Règia Cambra, o Col·lateral, del Regne de Nàpols, i que més endavant n’esdevindria president (Alcoberro 2002: I, 76). Ambdós formaven part de l’elit de l’exili napolità. Ribas, que ja havia tingut importants càrrecs civils a la cort barcelonina de Carles III, no s’estigué de proclamar l’autor del poema com un “nuevo Homero por su ingenio”. La datació de les llicències (20 i 22 de març de 1718, respectivament) permet confirmar la relativa celeritat amb què es redactà el text, sobretot atenent a les seves grans dimensions. El poema és, en qualsevol cas, si més no, cinc mesos anterior a la fi formal de la guerra, confirmada, com hem esmentat, a la Pau de Passarowitz. Els fets que descriu conclouen tot just a la fi d’agost de l’any anterior. El text sorprèn per diverses característiques. Des del punt de vista formal, les abundants referències mitològiques i les constants llicències sintàctiques, d’estil gongorí, poden arribar a aclaparar allector –unaspecte delqual elmateix autorn’eraconscient, com hempogutconstatar mitjançant la seva cita literal-. Tanmateix, la construcció poètica recolza sobre bases reals, motiu pel qual la seva lectura ha d’avançar sempre en paral·lel amb el pròleg al lector, com ja advertí l’autor. Des d’aquesta perspectiva, doncs, la composició poètica pretén ser, malgrat tot, un testimoni prou fidel dels esdevenimetns històrics. Des d’un punt de vista estrictament comercial, resulta força desassenyat creure que el text podia tenir alguna repercussió a la península ibèrica. Per aquelles dates, la difusió de correspondència redactada en terres de l’emperador estava condemnada amb la mort en els dominis de Felip V (Alcoberro 2003: 321-360). Tanmateix, al Regne de Nàpols, el mercat generat pels exiliats no era en cap cas petit. Ja aleshores, el nombre de desterrats o exiliats civils se situava per damunt de les 15.000 persones, a les quals caldria sumar els militars regulars i les seves famílies (Alcoberro 2002: I, 54-57; Alcoberro 2007). En qualsevol cas, a banda del possible mercat, la finalitat de l’autor pot haver estat obtenir algun tipus de mecenatge, de l’emperador o del príncep. Pel que fa al pensament polític, el text presenta el príncep Eugeni de Savoia, i el mateix emperador, Carles VI, com l’única garantia viable davant el creixent poder de l’Imperi otomà. Del primer –qualificat repetidament d’heroin’elogia la doble condició de militar i polític, que havia de garantir la seva contundent victòria personal: (81, I) Tú, igualmente adalid que consejero, Lo áulico y militar tanto eslabonas, Que de oliva y laurel, con noble esmero, Univocando a un tiempo dos personas, Conformas lo prudente y lo guerrero, De una y otra diadema te coronas, Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia panhttp://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número V, 2007 10 Un tropheo con otro te compites, De una virtud en otra te repites. També en destaca la relació gairebé paternal amb la tropa: (11, II) Al exército fiel y valeroso Arriba Eugenio, y aunque venerado Del obediente obsequio respetuoso, Sin remitir grandezas de elevado, Da al semblante y la voz lo cariñoso; Y el gefe, el subalterno y el soldado, Cada qual en la acción se desempeña Del rendibú, el alarde y la reseña. Unes qualitats que, pel que fa al príncep, queden definitivament reproduïdes al sonet - elogi final del cant segon : No hay aliento que en tí triumpho no sea, Y aun la fortuna, cuio infiel diseño Pinta la elevación, con el despeño Borrósuimagenycopiótuidea. No porque en tanta suerte sólo crea, La elección te confía el desempeño. Le encarga porque el orbe en el empeño Admire tu valor, tu ingenio vea. Las lunas mal osaron eclipsarte; Indeficiente luz, prudente Apolo; Incontrastable ardor, heroico Marte. Mas si polo de Dios, del césar polo Eres con religioso, guerrero arte, ¿Quién te podrá vencer? Nadie, o tú solo. En aquest context general, l’enfrontament entre germànics i otomans pren totes les característiques d’un combat entre religions, com es pot constatar en l’estrofa següent : (50, I) De Dios en gloria, porque venerado De religioso culto, de ostia pura, Es, á sido y será siempre exaltado. Del césar en honor, porque asegura Christiana Europa con haver domado De la Assia sarrazena zerviz dura. De entrambos para un fin con dos respectos, Que induzen de una causa dos efectos. Revista HMiC-2005 ISSN 1696-4403 Agustí Alcoberro Vicent Díaz de Sarralde i la Epopeia panegírica http://seneca.uab.es/hmic 11 Malgrat que, òbviament, la narració se centra en la Tercera Guerra Turca, és possible trobarhi diverses referències explícites a la Monarquia Hispànica. Així, quan la població islàmica de Temesvar decideix capitular davant el setge a què la sotmeten les tropes imperials, les referències clàssiques peninsulars esdevenen inevitables: (71, I) Blanca seña de paz, trémula al viento, Busca armisticio para hallar clemencia Antes que del estrago el filo cruento Sea castigo de su resistencia, Que al último les traiga desaliento A impulsos del asalto y su violencia Y se vean arder y morir juntos, Exemplos de Numancias y Saguntos. En l’estrofa següent apareix, però, una referència explícita a la condició de rei d’Espanya de l’emperador –que, com hem vist, és ja present en el mateix títol de l’obra–. Així, tot celebrant la victòria de la campanya de 1716, l’autor exclama: (78, I) Salve CÉSAR invicto, a cuia frente El dilatado círculo de un mundo Siendo tan basto ziñe estrechamente. Pues Terzero a ser Sexto, sin segundo, El laurel duplicando floreciente, Desde el polo más alto al más profundo Tu nombre en cinco zonas exaltado, O se ve obedecido u deseado. El cèsar (emperador o kàiser, en llengua alemanya) Carles VI ha estat molt abans rei hispànic amb el nomde Carles III –iho continua essent,si més no en lamentdels seusseguidors exiliats– . És per això que, segons l’autor, el seu nom és enaltit en cinc “zones”, que no sembla difícil de precisar, tot i que ell no ho faci de manera explícita: Alemanya, Hongria i Itàlia, on el seu nom és “obedecido”; i les dues corones peninsulars, Aragó i Castella, on és “deseado”, sempre a parer de Díaz de Sarralde. Des del punt de vista del gènere literari, hi ha encara una altra vinculació hispànica –i, més específicament, valenciana–, que gosem plantejar, encara que només sigui en termes d’hipòtesi. Rere la poesia recarregada, acolorida i un punt festiva de Vicent Díaz de Serralde no ens podem estar de veure-hi les octaves que el mateix Lope de Vega va dedicar a les batalles de moros i cristians celebrades a Dénia el 1599, dins un gran poema cronístic que descriu les festes en honor de Felip III celebrades en aquella localitat en ocasió de la visita reial. 4 Algunes estrofes escrites per Lope manifesten, certament, una estètica similar a la buscada pel poeta exiliat. Així, a tall d’exemple, Lope escriu, tot descrivint el castell bastit per als defensors turcs: 4. Lope Félix de Vega Carpio: Fiestas de Denia al Rey Católico Felipe III de este nombre. València, Diego de la Torre, 1599 (citem a través de: Antonio Castelló 2003: 128-131). Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia panhttp://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número V, 2007 12 Digo, pues, que este fuerte fabricado Estaba orilla el mar, tan bien fingido, Que pudiera de veras conquistado Ser de quien le guardaba defendido; Guardábanle por uno y otro lado Tres cientos hombres con igual vestido; El color era rojo y turco el traje, Preciados de imitar hasta el lenguaje O encara, tot descrivint la batalla final, Lope de Vega escriu: Ya se acercan al foso, y los de dentro Conocen de su esfuerzo las ventajas; El cielo, el aire, el mar, la tierra, el centro, Tiembla al son de las armas y las cajas; Júntanse todos al postrero encuentro; Tíranles piedras, plomo, flechas, rajas, Llegan al foso y van por él arriba, Diciendo a voces ¡Viva España, viva! Cal no oblidar, en aquest sentit, que les batalles de moros (o, més exactament, de turcs) i cristians eren freqüents en els grans esdeveniments festius de diverses localitats valencianes en l’època en què Díaz deSarralde escrigué la composició.Així, Antonio Castellóha donat compte de les batalles organitzades a Alacant el 1715, amb motiu de les noces de Felip V i d’Isabel de Parma; i de 1724, amb motiu de la coronació de Lluís I d’Espanya, fill primogènit d’aquell monarca. Ambdues festes compten amb cròniques impreses (Castelló 2003 : 136-146, 223251). La descripció de la campanya de 1716 Dins el marc general que acabem de presentar, ens aturarem ara en una decripció més permenoritzada de l’obra. L’autor inicia la seva composició poètica tot presentant l’argument del Cant I, destinat a descriure la conquesta de Temesvar i del seu entorn geogràfic immediat: Argumento Pretende el Agareno numeroso Bastas ideas practicar altivo. El CÉSAR las previene, cuidadoso Pastor de grey, que guarda compasivo. A EUGENIO se la encarga y valeroso En batalla campal combate activo El voraz lobo. A Temesvar domina Y da a la augusta fe gloria divina. Tot seguit, les primeres estrofes del cant I donen ja el to estètic que presideix tota la composició –i permeten presentar-ne l’autèntic protagonista, el príncep Eugeni de Savoia: (1) No célebres afanes de thebanos, Revista HMiC-2005 ISSN 1696-4403 Agustí Alcoberro La descripció de la campanya de 1716 http://seneca.uab.es/hmic 13 No gorgónicos timbres de Perseos No de Cipiones triumphos africanos No de Aníbales púnicos tropheos Son de mi lira assumptos soberanos. Aún más altos los buscan mis deseos, Más que Hércules, de invictos más blasones Que Aníbales, Perseos y Cipiones. (2) Canto un varón zeñido de victorias Cuias acciones llenan los annales, Cuios hechos abultan las historias Del pasado y presente siglo iguales; Aquél que al parangón de otras memorias, Con sus felizes, todas son fatales: A EUGENIO canto; pero calle el modo, Que con nombrarle ya lo dixe todo. Més endavant, apareix l’altre protagonsita absolut de la història, és a dir l’emperador Carles VI: (10) La justicia del CÉSAR le da espada, La fortaleza el pecho le guarneze, La prudencia en su frente le es zelada, Al brazo la templanza escudo ofreze, Y con quatro virtudes adornada La virtud que en su alma respladeze De la asechanza infiel a los amagos Ni teme insultos ni rezela estragos. I encara, una referència genèrica a les tropes, de les quals l’autor en cap moment no en destacarà cap nom, a causa de la seva igual i comuna valentia: (11) A la frente de tropas aguerridas En otros hechos ya experimentadas, Marcha porque le sigan conducidas De sus exemplos, tan disciplinadas Tan fuertes, tan iguales, tan unidas, Tan obedientes y tan alentadas Que a la par de un capitán tan sin segundo Tropas tan sin segundas sean del mundo. La decisiva batalla de Peterwardein del 5 d'agost –“día de Nuestra Señora de las Nieves “, com recorda l’autor al pròleg–, és precedida per una al·locució d’Eugeni a les tropes, que en alguns moments pren un to vibrant: (23) No tengo que encargar a tanto Apolo, No tengo que advertir a tanto Marte, Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia panhttp://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número V, 2007 20 Tenim, així, un Diario de las operaciones del exército del sereníssimo señor archiduque de Austria, venido del campo de Peter-varadin en 8 de Agosto 1716, y de Viena en 16.5El peu d’impremta ens informa que va ser estampat a Barcelona ”por Joseph Texidó, impressor del rey nuestro señor” i que es venia en l’establiment d’aquest juntament amb “las rogativas que hizieron los infieles para alcançar vitoria de los christianos”. Aparentement, el text reprèn un gènere que ja havia gaudit d’una gran popularitat en els anys 1683-1688, coincidint amb la Segona Guerra Turca. No endebades, la participació de voluntaris catalans en aquella contesa va ser força significativa, i l’opinió pública del Principat va seguir amb un viu interès els seus principals esdeveniments (Fallenbüchl 1979; Guiu 1984; Molas 1996; Miravall 1980). Tanmateix, resulta difícil d’admetre que a la Barcelona ocupada de 1716 es pogués publicar un text queels lectors només podien interpretar com un elogi de l’emperador Carles VI, és a dir, de qui continuava essent l’enemic principal de Felip V. Algunes referències del mateix text semblen corroborar aquesta interpretació política, que en cap cas podia passar inadvertida als seus lectors i censors. Així, la crònica esmenta explícitament els regiments hispànics que participaren a la guerra, i presenta l’emperador com el campió de la defensa de la cristiandat, ja que n’elogia la tasca de “defender, mediante la divina asistencia, todo el christianismo del evidente peligro”. D’altra banda, com ja hem esmentat, la correspondència amb els dominis de Carles VI estava prohibida, amb pena de mort. Aquest factor fa força inversemblant la referència explícita a la correspondència amb Viena que apareix al mateix títol del text. Per tot plegat, ens inclinaríem a pensar que el peu d’impremta d’aquest diari és fals. Aquesta va ser, d’altra banda, una pràctica utilitzada per altres publicacions polítiques sorgides de l’exili. Entre els elogis hispànics més significatius del príncep Eugeni de Savoia cal referir-se al que li dedicà Juan Amor de Soria a les Adiziones y notas históricas desde el año 1715 hasta el 1736, recentment editades per Joaquim Albareda (2005: 360-418). Amorva ser una de les figures clau de la Secretaria d’Estat i del Despatx Universal, a Barcelona i a Viena, i, com a tal, home de confiança del totpoderós Ramon de Vilana-Perles, marquès de Rialp. El text repassa, en termes molt crítics, però també autojustificatius, la política internacional de l’Imperi en els anys escolats entre la Guerra de Successió d’Espanya i la Guerra de Successió de Polònia. Com no podia ser d’altra manera, a causa de la conjuntura dramàtica en què fou redactat –just després de la pèrdua de Nàpols i Sicília, ocupades pel Borbó espanyol–, el seu to és molt pessimista. En aquest context, l’elogi fúnebre del príncep Eugenia de Savoia, que morí el 1736, el mateix any de redacció de les Adiziones, resulta encara méspunyent. L’elogi d’Amor destaca també pel seu gran valor literari, motiu pel qual ens ha semblat que calia reproduir-lo íntegrament. El passatge s’inicia després de descriure la pèrdua dels regnes itàlics: Ni fue solamente fatal la tempestad por los reynos perdidos, pues fue igual o mayor el daño por la muerte del príncipe Eugenio de Savoya, que casi escondidamente le assaltó la noche del 21 de Abril de 1736. Héroe, verdaderamente héroe, pues a la destreza de advertido añadió la eminenzia de penetrar la voluntad y designios agenos, sabiendo zelar los proprios; unió con simpatía en su espíritu vivaz la valentía con la promptitud y con la sutileza del prevenir; su corazón gigante presumió siempre empeños de su tamaño, sin que discrepassen lo prudente y lo intrépido en el proponer y en el executar. En su primera acción de comandante contra el Turco en Senta, fue su victoria triunpho de su destreza y promptitud más que de las fuerzas de su exérzito. Y aunque venzedor siempre, 5. Se’n conseva un exemplar a la Biblioteca de Catalunya. Fullets Bonsoms 1003. Revista HMiC-2005 ISSN 1696-4403 Agustí Alcoberro Altres ressons hispànics de la guerra http://seneca.uab.es/hmic 21 nunca más triunfante que quando, retirándose casi sin gente a Hilbron el año de 1735, supo contener el orgullo de cien mil franzeses que no ossaron ladrarle, verificándose en esta ocasión que no iva solo el que valía por muchos. Halló nueva senda para hazerse más glorioso sin pelear, y descubrió moderno rumbo para ser celebrado con saberse retirar, oponiendo a las numerosas esquadras enemigas el propio temor que las acompañaba en el nombre y fama del que suponían fugitivo. Supo observar su fortuna qual otro César, y así los empeños que tomó con aparienzias de temeridad salieron frutos de destreza por la anticipada comprehensión de su fortuna. Ni le faltó en su avanzada edad el desseo de recogerse al sagrado de un honroso retiro antes que probar los desayres de esta diosa fortuna, que, qual muger, se encamina a los mozos. Pero la necesidad de contener en el Rhin tantos contrarios (unos ciertos y otros escondidos) le sugetó al sacrificio en las últimas campañas, obedeziendo contra su voto o su razón, en edad tan abanzada, a las insinuaziones del César, por más que la decadenzia de sus espíritus le anticipaba casi imposible su aplicazión. Conquistó plazas y provinzias enteras, pero aún fue más héroe conquistando voluntades con la liberalidad, con la cortesía, con el despexo (alma o vida de toda la perfección), con un señorío innato, o sea fuerza secreta del Imperio, que atrahía sin precepto a la obedienzia y sin arte a la benevolenzia, con un trato libre de sospechas, y con una estimazión de todos y de sí mismo sin el vicio de la afectazión. Y si como hombre se deslizó en faltas casi inevitables a la naturaleza, y de ellas resultaron inconvenientes que supo la emulazión ponderar por graves, y gravíssimos, es efecto de la embidia malear aún las perfecciones y hazer grave lo que es leve, o tolerable, que en fin no pierde el sol su resplandor por los freqüentes eclipses, ni la rosa dexa de serlo y reyna de las flores por sus espinas. Confiesso que travesuras de naturaleza conduxeron este gran héroe a condescendenzias irregulares en elecciones para la milizia que se conocieron poco acertadas, pero fueron errores emmendables en la autoridad suprema, que no serían tan graves quando fueron consentidos; y si se huviesen conocido perjudiziales, no avría sido sólo el príncipe el que con ceguedad erró, que la crítica también alcanzaría al que no lo resistió. He notado las virtudes del príncipe sin esconder sus defectos (más naturales quanto más se avanzaba su edad a no saber corregirlos), pero cotexándolos con sus virtudes observo la justizia con que nuestro augustísimo césar supo distinguirlas en el sepulcro y en las exequias portentosas y en la magnificenzia de uno y otro, para que el mundo admire en su justificazión los merezimientos de un héroe que en muchas cosas excedió, y en las demás igualó, a quantos la fama dexó por immortales en la memoria de los hombres. Com veiem, el text d’Amor de Soria remarca altra vegada alguns dels trets que ja hem pogut observar en la composició de Díaz de Sarralde. El qualificatiu del personatge com a heroi ja era present a la Epopeia panegírica. També ho eren les virtuts militars, polítiques i humanes. L’elogi pren encara més valor si atenem a les inevitables discrepàncies polítiques que van enfrontar sovint els membres de l’anomenat “partit espanyol” a Viena i el príncep. I encara, cal remarcar les circumstàncies en què escriu l’autor, ja jubilat, i sense perspectives immediates d’extreure’n un benefici personal, familiar o polític. La gratuïtat de l’elogi n’eleva, doncs, la grandesa. En aquest punt cal remarcar, però, que el sentiment que Amor traspua és comú a tota la literatura sobre el personatge publicada a l’Imperi. Allò que l’individualitza no és el contingut, sinó la llengua emprada. Disposem encara d’un altre gran elogi hispànic d’Eugeni de Savoia. I aquest correspon de nou a un valencià. Ens referim a Gregori Maians. L’il·lustrat, que, com hem vist, mantingué correspondència amb el comte de Cervelló, que residia a Viena, envià una carta en llatí al Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia panhttp://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número V, 2007 22 príncep, que recentment ha estat editada i traduïda al castellà per Antonio Mestre (Maians 2006: 95-101). El text té data de 30 d’abril de 1732. Per aquella època, Maians, de família autriacista, acabava de perdre unes oposicions a la Universitat de València, i ambicionava l’ofici de bibliotecari reial a Madrid, a la cort de Felip V, que obtingué l’any següent –paradoxalment, mitjançant les gestions d’un altre exiliat austriacista, elcardenal jesuïta Álvaro Cienfuegos, com ha documentat Mestre (Maians 2006: 19-20, 143-148)–. El text reprodueix algunes de les idees ja esmentades. Elogia el valor militar i el mecenatge literari del príncep, en destaca el domini de llengües, el qualifica de “héroe bajado del cielo” i el compara repetidament amb Alexandre el Gran. Però hi ha dos aspectes que ens interessen especialment, perquè permeten concretar la finalitat i els resultats de la missiva. En el primer sentit, Maians exclama: Alguna vez tendrás un nuevo Homero o un nuevo Virgilio. Así como tú eres varón no sólo de un siglo sino de muchos, así quien alabe dignamente tus esclarecidas gestas, no debe ser poeta de un siglo cualquiera. Créeme, no faltará tan debido honor a tantas virtudes. Molt probablement, Maians, resident a la península, desconeixia l’existència de la Epopeia panegírica –i l’elogi que n’havia realitzat l’alt funcionari Diego Antonio de Ribas, el qual, com hem vist, havia qualificat Díaz de Sarralde de “nuevo Homero por su ingenio”–. En tot cas, si l’hagués coneguda, probablement tampoc no l’hauria considerada prou digna del príncep. L’il·lustrat no s’està, però, d’acabar la seva carta oferint-se per a aquesta missió: yo estoy en el número de aquellos que desean celebrar tus gestas dignísimas de la inmortalidad, aunque sea muy incapaz de semejante empeño; sin embargo cuanto hay en mí de estudio, trabajo, ingenio, finalmente cuanto puedo, te prometo y ofrezco todo esto para transmitir tu gloria a la posteridad. L’indicador que ens hauria d’ajudar a conèixer els resultats de la iniciativa de Gregori Maians és un altre. L’il·lustrat explica a la mateixa carta que fa lliurament al príncep Eugeni de “los seis libros de mis Epístolas, que acabo de editar”. El comte de Cervelló n’havia de ser el mitjancer. En els mesos següents, aquest confirma la recepció del text per part del mateix emperador i del príncep (Maians 2006: cartes 94 i 102). I, probablement davant la insistència de Maians, el comte acaba aclarint-li, en una carta sense data (Maians 2006: carta 118), que el príncep no ha arribat a llegir l’obra ja que las ocupaciones de S. A. son tantas y de tal tamaño, que no le dejan lugar para disfrutar su numerosa y bellíssima librería, y que le sirve más para la pompa que para el estudio. És més, segons el comte de Cervelló, el príncep Eugeni de Savoia ni tan sols guardava record de l’epístola de Maians: También los años y los grandes cuydados hazen su efecto, con que no es mucho que no tuviesse en su memoria su epístola de Vm., y que se contuviesse sólo en hazerme el encargo de que diesse a Vm. las gracias. Una notícia que el mateix Cervelló contraposa al suposat interès de l’emperador per l’obra de l’il·lustrat valencià: Revista HMiC-2005 ISSN 1696-4403 Agustí Alcoberro El comte d’Alcaudete i la Mare de Déu de Guadalupe http://seneca.uab.es/hmic 23 Mi amo [és a dir: Carles VI] sí que me ha hablado de las Epístolas ydelosautores, informándose de quién son, lo que me ha hecho venir en conocimiento de que no ha estado ocioso el libro en sus manos. En qualsevol cas, el catàleg de l’Österreichische Nationalbibliothek, l’antiga Biblioteca Imperial que recollítambé els fons del príncep Eugeni, ressenya avui l’existència d’un exemplar de l’edició de 1732 dels Epistolarum libri VI de Maians. El comte d’Alcaudete i la Mare de Déu de Guadalupe Hi ha, si més no, un altre episodi sorprenent en el conjunt de ressons hispànics de la Tercera Guerra Turca. El protagonitzà el general Antonio de Portugal y Toledo, comte d’Alcaudete. Francesc de Castellví s’hi referí, per bé que de manera breu, a les Narraciones históricas.Com afirma el cronista de Montblanc (Castellví 1998-2002: IV, 558), Al capitular Temesvar y Belgrado, se hallaron de vanguardia en los ataques los regimientos españoles, y por esta razón logró el coronel conde de Alcaudete las llaves de una y otra fortaleza, y para eterna memoria logró trabajar de primoroso arte dos figuras de plata, que representaban dos ángeles, y en sus manos las llaves, que remitió a España por dádiva al Santuario de Nuestra Señora de Guadalupe. Com acostuma a passar amb les notícies de Castellví, la informació és rigorosament certa. Les dues figures, de gran qualitat, van ser lliurades al monestir extremeny poc després de la Pau de Viena (1725), i en qualsevol cas abans que expirés el priorat de fray Antonio de León (gener de 1727). Hi féu referència Tomás López (1991) en el seu viatge per Extremadura de 1798. López, a més, transcriví les inscripcions que acompanyaven –i acompanyen– les imatges. Ens sembla inrteressant repoduir-les aquí, pel seu alt valor històric. La primera, referida a la conquesta de Temesvar, diu així : Ymperando Carlos Sexto, mandando sus armas el príncipe Eugenio de Saboya, con el favor de Dios y la interzesión de su madre, las tropas alemanas pelearon con los turcos en el campo de Peterbaradín, en cinco de Agosto de mil setecientos y diez y seis. Y aunque los infieles hicieron notable resistencia, los christianos zerraron con ellos tan valerosamente que los desbarataron. De aquí pasaron con increíble presteza a ponerse sobre Temesbar. Y estando de guarnición en la trinchera don Antonio de Portugal y Toledo, conde de Alcaudete, vinieron los sitiados a rendirse y entregar las llaves el día doce de Octubre. Y estas mismas trajo el propio conde a esta santa casa en testimonio del patrocinio que siempre ha devido a esta santísima ymagen, a quien dedica, ofrece y consagra. La segona es refereix a la campanya de 1717. El seu encapçalament és similar a l’anterior. Tot seguit relata els fets següents: en diez y seis de Agosto de mil setecientos y diez y siete, después de haver los alemanes, que estavan sobre Belgrado, derrotado enteramente a los turcos, salieron de la plaza los enemigos el día siguiente a capitu[lar] por la trinchera donde estava de guardia don Antonio de Portugal y Toledo, conde de Alcaudete, y entregaron las llaves. Y éstas mismas, para que no perezca la memoria de este suceso, y en muestra de su devoción a esta santa ymagen, el propio conde se las dedica, ofrece y consagra. Presència i ecos de l'exili austriacista hispànic a la Tercera Guerra Turca. La epopeia panhttp://seneca.uab.es/hmic Revista HMiC, número V, 2007 24 Cal dir que el comte de Galve, pare del comte d’Alcaudete, retornà a la península després de la Pau de Viena. Alcaudete, però, després de la visita a Guadalupe que ambdues inscripcions confirmen, continuà a l’exili com a general del seu regiment. Morí a Praga el 1735 (Castellví 1998-2002: IV, 712). BIBLIOGRAFIA Alcoberro, Agustí (2002). L’exili austriacista (1713-1747). Barcelona: Fundació Noguera. 2 vol. Alcoberro, Agustí (2003). «Exili interior i exili exterior: una correspondència austriacista inèdita (1721-1724)», Estudis històrics i documents dels Arxius de Protocols, XXI, 321-360. Alcoberro, Agustí (2007). «Una visió de la Guerra de Successió des de l’exili: el Teatro de desdichas (Milà, 1716)», Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, XVIII, en premsa. Castelló, Antonio (2003). Francisco Antonio Peydró y las ‘Embajadas’. Alcoi: Arxiu Municipal d’Alcoi – Lluís A. Llorens. Castellví, Francesc de (1998-2002). Narraciones históricas. Madrid: Fundación Francisco Elías de Tejada; Erasmo Pèrcopo. Edició a cura de J. M. Mundet i J. M. Alsina. 4 vol. Fallenbüchl, Zoltan (1979). «Espagnols en Hongrie au XVIIIe siècle» , Revista de Archivos, Bibliotecas y Museos, LXXXII (1979), 85-147 i 199-224. Guiu, Montserrat (1984). «La defensa d’Àustria i les guerres d’Hongria a la publicística catalana», Pedralbes. Revista d’Història Moderna, 4, 363-374. Martí Grajales, Francesc (1987). Ensayo de una bibliografía valenciana del siglo XVIII. València: Diputació de València, 2 vol. Maians, Gregori (2006). Epistolario XXI. Mayans y los austracistas. Estudi preliminar, transcripció i notes d’Antonio Mestre. València: Ajuntament d’Oliva. Mestre, Antonio (2000). Historia,fuerosy actitudes políticas. Mayans y la historiografía del XVIII. València: Universitat de València (2ª ed.). Miravall, Ramon (ed.) (1980). Epigrames i sonets per la conquesta de Buda. Tortosa: Dertosa. Molas, Pere (1996). «Catalunya i la lluita contra els turcs, 1683-1688», dins Catalunya i la Casa d’Àustria. Barcelona: Curial, 263-282. Nieto Nuño, Miguel (1989). Fondos hispánicos en la Biblioteca Nacional de Viena.Madrid: Universidad Complutense de Madrid. Tesi doctoral inèdita Pérez Aparicio, Carme (1981). De l’alçament maulet al triomf botifler. València: Eliseu Climent ed. López, Tomás (1991). Extremadura por López, año de 1798. Edició i estudi de Gonzalo Barrientos Alfageme. Asamblea de Extremadura, (2ª ed.).