Comprendre el territori per dissenyar-lo

Comprendre el territori per dissenyar-lo JOAN BUSQUETS Arquitecte Papers, Regió Metropolitana de Barcelona núm, 41, juliol 2004, pàgs. 9-23 10 Introducció 1Representar és una forma d’aprendre a pensar 2Catalunya dins la costa europea 3Intentant comprendre cada costa. Nota metodològica 4Encaix 5Alguns apunts sobre la situació actual Bibliografia Sumari Comprendre el territori per dissenyar-lo JOAN BUSQUETS Introducció Aquest article correspon a una síntesi d’un treball de recerca desenvolupat a l’Escola d’Arquitectura per un grup de professors, entre els quals es compten Miquel Domingo, Xabier Eizaguirre, Antonio Moro i el signant de l’article, durant els anys noranta sobre Les formes urbanes del litoral català , una part del qual ha estat publicada per la Diputació de Barcelona el 2003. L’article explica les bases metodològiques de la recerca i inclou unes reflexions que poden ser útils per pensar el nostre litoral a mig termini. 1Representar és una forma d’aprendre a pensar Cal buscar una representació del litoral català que permeti una comprensió precisa de la realitat actual i tingui en compte la seva evolució recent. Expressar gràficament el territori no és solament representar-lo com a marc físic: una pell, uns volums, sinó com un espai profund, subjecte a la transformació i amb uns grans potencials per establir noves relacions socials sobre ell mateix. Aquesta forma de representació permet definir uns mapes mentals que, tot i entenent la seva complexitat, donen prioritat al coneixement racional de la realitat física, però també a les seves implicacions en el context econòmic més general. Aquesta podríem dir que és la representació que des de l’interès dels arquitectes –o almenys d’aquest grup de treball– dóna noves perspectives a un fet territorial tan interessant com difícil de comprendre; tan problemàtic de gestionar com complex de dissenyar. D’altra banda és clara la tendència del model urbanitzador de l’Europa del sud, que decanta les majors dinàmiques cap al litoral posant en crisi –moltes vegades– les condicions mediambientals naturals, confonent moltes vegades l’expansió urbana amb la destrucció del territori. Entendre aquest fenomen amb els instruments de la representació de la ciutat i el seu territori permet aprendre aquesta realitat d’una manera diferent i que pot ser molt útil en situacions complexes com l’actual. Hom podrà preguntar-se pel sentit d’una representació disciplinar o sesgada en moments en què disposem de tècniques cartogràfiques potentíssimes, capaces de sistematitzar grans allaus d’informació en temps relativament reduïts. Malgrat això sabem que el coneixement científic s’alimenta sempre d’hipòtesis que ens permeten avançar, però no podem escapar d’unes convencions d’interpretació. Com s’ha dit, el realisme és una il·lusió perfecta, però per comprendre la realitat necessitem definir i crear aquestes il·lusions. Així doncs, la recerca és un esforç per representar d’unes determinades maneres, no úniques o exclusives, aquesta realitat complexa amb un doble afany: demostrar la seva diversitat, però també desvelar algunes relacions espacials desconegudes, que aquest mètode permet posar en relleu. Qui observi el territori litoral català en la seva globalitat podrà entendre la riquesa de situacions urbanes i territorials en aquest nou atles litoral de les formes urbanes de Catalunya. Cada full o fragment s’expressa amb tècniques lleugerament distintes, i per tant es pot verificar la potència del mètode: cada full té la dimensió subjectiva de l’apreciació relativa –que normalment adjudiquem a les arts com la pintura–, però al mateix temps participa del rigor d’escala i de transcripció gràfica d’un plànol urbanístic. Però en qualsevol cas no hauríem de buscar la precisió rigorosa i estàndard d’un plànol funcional, ans al contrari, les formes diferents de declinar o comprendre alguns problemes específics. En definitiva, aquestes distorsions o declinacions evidencien les capacitats i les oportunitats de molts d’aquests espais urbans i territorials que han de ser vistos com llocs de futura transformació i d’intervencions de millora. Una representació reflexiva sobre un territori permet comprendre’l, però també fent això comencem a definir idees i categories que ens acompanyen als moments de la intervenció i del projecte. Perquè en definitiva després dels estudis i els mapes realitzats, l’avaluació de la costa catalana resulta contradictòria: d’una banda, els recursos naturals i paisatgístics són encara molts importants, però d’una altra, a ningú no se li poden amagar les dificultats creades a l’espai litoral durant els períodes del boom immobiliari i les expansions subseqüents. Cal reclamar un cop més una visió global que asseguri la coherència entre les parts i amb el territori natural, tot i que permeti la singularitat d’iniciatives localment diferents. 11 En definitiva, no cal oblidar que el fenomen de la descoberta de la costa per l’home urbà –segons Alain Corbin, 1993– és recent, primer d’una forma exclusiva per part d’algunes classes socials amb instal·lacions de tipus balneari i després d’una manera més generalitzada quan la classe obrera va guanyar el descans setmanal; en aquell moment es van produir iniciatives interessants d’organització del lleure en clau urbana –cal recordar el projecte del GATCPAC per a Castelldefels, que comentarem més endavant–, que es van malmetre per raons polítiques. La descoberta de la costa i una major atenció al cos humà –lligant lleure i salut, i buscant un nou contacte amb la natura– van introduir uns grans canvis a les ciutats europees de la mà de les joves democràcies: grans operacions urbanístiques van crear nous parcs, lidos i sistemes d’equipaments integrats a l’espai natural. En el nostre context litoral i urbà, aquests precedents no semblen haver influït gaire en el resultat actual. No es pot dir que aquells principis innovadors siguin els que portin cap als allaus de construccions –durant gran part de l’any buides–, objecte sobretot del mercat especulatiu i de la plusvàlua immobiliària. Probablement, només una reflexió profunda pot ajudar a comprendre el perquè dels desajustaments actuals i formular una visió general prou ambiciosa i creativa capaç de reordenar el procés d’una manera harmònica però efectiva, que sortint de la realitat existent ens permeti trobar un model racional d’aproximació a la costa i a l’horitzó del mar, que sempre han estat fons d’inspiració i de llibertat de l’home modern. 2Catalunya dins la costa europea A finals del segle XIX es produeix el descobriment de la costa com a espai d’esbarjo i de descans. Però és a les darreres quatre dècades quan ha tingut lloc l’aparició del turisme com a fenomen de masses i, principalment a l’àrea mediterrània europea, ha suposat una veritable revolució en la manera de concebre el territori, els seus usos, la velocitat i els processos de transformació i les relacions i fluxos al seu través. A més, ha provocat, en molts casos, l’esclat dels antics nuclis urbans costaners. La investigació es realitzà dins de les assignatures Urbanística I i II de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, al llarg dels cursos acadèmics 1996-1998. En aquests dos primers anys el tema monogràfic central va ser la representació de la costa catalana (fig. 1), i els dos anys següents es va elaborar la recerca interpretativa. L’estudi de la realitat costanera es va endegar de manera conjunta en una vintena d’escoles d’arquitectura de tota Europa que tenien com a punt comú la seva pertinença a una ciutat marítima, i estaven coordinades per l’Escola d’Arquitectura de Rotterdam. El programa es va titular Coast Wise Europe i cada escola va afrontar el tema d’acord amb la seva realitat física i cultural, i amb les qüestions de preocupació disciplinar que li són pròpies. En el cas de Barcelona el tema es va centrar en el fenomen del turisme i les seves implicacions urbanes i territorials. El resultat va ser la publicació, a finals del 1997, d’un gran atlas que recollia els treballs realitzats per alumnes de totes les escoles (vegeu J. de Graaf et al.1997). Amb tots els treballs de curs es va organitzar una exposició itinerant que va recórrer tota Europa durant tot un any per acabar a l’Expo’98 de Lisboa. El pas de l’exposició per Barcelona es va aprofitar per ampliar el seu contingut i mostrar els treballs que completaven ja la totalitat del litoral català. L’exposició va tenir lloc al Centre el Far, al port de Barcelona, l’estiu del 1998. 3Intentant comprendre cada costa. Nota metodològica Dins d’aquest marc europeu l’estudi de la costa catalana va tractar d’afrontar l’anàlisi de les morfologies urbanes, tant de la ciutat tradicional com dels models més recents de la turística. S’estudiaven així les formes urbanes i territorials, i també un seguit de temes concrets o monogràfics rellevants. A partir de la identificació dels fragments i les formes urbanes és possible realitzar el plànol que expliqui el procés en desenvolupament o en mutació. Les ciutats i el territori s’analitzen i es representen en un document sintètic, l’escala original del qual és 1:10.000, en la que encara es pot expressar la relació dialèctica entre el medi natural i les seves formes d’utilització i d’urbanització: agricultura, camins, infrastructures, creixement urbà tradicional o turístic. La tècnica emprada és la tinta de colors sobre paper vegetal. El dibuix es realitza amb la màxima fiabilitat a les mesures dels elements. Els colors permeten clarificar la seva 12 13 Figura 1 Mapa general de la costa catalana. Els quasi 580 km de perímetre litoral engloben situacions molt diverses lectura, com per exemple: el relleu (sèpia); l’aigua (blau); vegetació i conreus (verd); formes de creixement tradicionals (negre) i formes de creixement turístiques (vermell). Aquest plànol final, realitzat per mans diferents, és el fil argumental que mostra d’una manera molt expressiva la realitat morfològica i els processos de transformació urbana. Així es realitzà el document base de 250 quilòmetres de costa reflectint la situació de 1995, però també el seu procés de consolidació segons l’apreciació diacrònica que permet la definició teòrica de les formes del creixement urbà. La costa catalana ha sofert darrerament un fort procés de colonització que ha causat canvis estructurals profunds a escala general, en la seva imatge territorial i urbana, en el seus nuclis i en el seu funcionament quotidià. L’actual procés d’ocupació es pot comprendre segurament millor a partir de la interpretació tant de la morfologia del territori previ com de la forma dels seus pobles i les seves ciutats, de l’anàlisi de les seves trames i amb l’estudi del procés de construcció d’alguns elements singulars. S’estudien dues generacions de formes urbanes diverses, que poden compartir alguns fets comuns: d’una banda, els teixits residencials de la ciutat tradicional, que també podem denominar com d’origen industrial, i d’una altra els teixits de caràcter turístic, de naturale14 Figura 2 Alguns fragments del mapa demostren l’heterogeneïtat de condicions paisatgístiques i urbanístiques. Delta de l'Ebre, Maresme, Costa Brava Delta de l'Ebre Maresme Costa Brava sa més pròxima al que direm ciutat postindustrial. Es tractarà de veure la seva seqüència, també la seva implantació al territori. Es farà, doncs, una incursió en l’anàlisi de la forma urbana construïda. El procés d’estudi parteix de l’anàlisi dels seus elements més simples: la casa –com a expressió del sistema edificat–, la parcel·la –com a forma de fragmentació del sòl per fer-lo esdevenir urbà– i el carrer –com a síntesi dels elements d’infrastructura. Així, a la ciutat tradicional i industrial, els cascs antics, els eixamples, els polígons, les ciutats-jardí, els creixements suburbans i els marginals són fruit de les diferents combinacions entre aquests tres elements físics i formals que utilitzem per a identificar-los. La recerca descobreix –i s’explica més endavant– com elements semblants prenen formes urbanes diferents, donen lloc a les formes turístiques o de la ciutat més independent dels fenòmens industrials, com les urbanitzacions, els grups residencials d’apartaments, i els pobles turístics, etc. Cada tipus de forma urbana demana el seu estudi sobre dades específiques de les seves història i evolució. També l’observació d’alguns tòpics urbanístics clau que complementen la visió neutra i homogènia del plànol general (fig. 2). D’aquesta forma, es formulen hipòtesis sobre els criteris d’intervenció projectual a les diferents escales territorial i urbana. A partir d’aquestes claus serà possible vehicular estratègies de disseny en les quals el turisme i el paisatge, l’arquitectura i el territori, prenen la realitat d’una forma més articulada. Malgrat el desenvolupament inicial abusiu, el litoral català ofereix encara moltes possibilitats. El dibuix general de cada part permet estudiar una sèrie de qüestions monogràfiques universals, però que aporten una forta especificitat respecte al litoral. Per exemple, els ports i el turisme, els passeigs marítims i les urbanitzacions residencials. Un altre bloc de l’estudi fa referència als aspectes concrets de la costa, com pot ser la condició de límit i de contacte de l’aigua i la terra en situació molt estable, com és la de la Mediterrània. Per exemple, la multitud de seccions de la costa; la interpretació de fenòmens no representables en plànols tradicionals, com pot ser de l’estacionalitat; els estudis d’interpretació de fenòmens de creixement i transformació; l’estudi de diverses vistes seqüencials, etc. (figs. 3 i 4). 15 Figura 3 Evolució del litoral i transformació recent Figura 4 Diagrames que representen el canvi estacional 4Encaix L’estudi de les formes urbanes del turisme i de la transformació territorial de la costa catalana entre el delta de l’Ebre i els Pirineus permet entendre les característiques d’uns fenòmens representatius del litoral al sud d’Europa. Cal tenir en compte dues premisses: d’una banda, la consideració de la unitat física de la Mediterrània en els termes que es refereix Fernand Braudel el 1966 pel que fa a la unitat geogràfica com la base comuna d’assentament i de cultures ben dispars. D’una altra, l’especificitat de la costa nord-occidental mediterrània a causa de la seva posició propera a la serralada pirenaica i al fet de disposar d’un dels centres metropolitans de major envergadura de les vores mediterrànies. A partir d’aquestes idees, hem de destacar uns fets singulars per entendre aquest desenvolupament urbanístic litoral i l’impacte que hi té el turisme: a) Es tracta d’un litoral molt variat a causa dels diferents sistemes geomorfològics i la seva relació amb l’aigua del mar, d’un nivell molt estable, que produeix deltes, talls abruptes, planes agrícoles, etc., amb unes condicions climàtiques excel·lents; cal recordar que el sol il·lumina 2.560 hores l’any i que la temperatura el gener és superior als 10º de mitjana. b) El desenvolupament urbanístic modern s’aboca a la costa transformant la visió dels atles històrics, que oferien una distribució de la població homogènia a tot el país, mentre que aquesta passava a tenir una concentració del 85% de la població a les ciutats de la costa. Però, a més, aquest procés es realitza amb un extraordinari protagonisme de la capital del país, Barcelona, que amb el seu rerapaís directe absorbeix més del 50% del total de la població catalana. c) Aquesta dada en principi contradictòria suposa un model singular ja que la gran ciutat té un pes molt important en relació amb la demanda turística exterior, però, a més, està desenvolupant una gran oferta recreativa i de turisme urbà i cultural que complementa l’estival de la costa catalana. c) D’altra banda, aquell desenvolupament turístic estival va tenir el seu inici i desenvolupament massiu a partir dels anys cinquanta del segle XX, la qual cosa va significar una explosió en la demanda d’espai en primera línia de la costa. Aquesta demanda no va tenir una resposta ordenada o racionalitzada i es va produir amb greus desajusts ambientals i urbanístics. Segons el treball d’Yvette Barbaza sobre la Costa Brava, es va passar de 120.000 places d’allotjament el 1964 a un milió el 1986, i la xifra va continuar creixent. Es tracta, doncs, d’un procés espectacular en les seves dimensions, que es realitza sense pla i al qual només a posteriori la nova Administració democràtica ha tractat de racionalitzar i emmarcar a partir dels anys vuitanta (figs. 5, 6 i 7). 16 Figura 6 La costa i les infrastructures pesades Figura 5 La doble tensió a l'espai litoral: agricultura intensiva i l'alta densitat lligada directament a la costa Aquella forta demanda mal canalitzada va suposar, en canvi, una forta font de riquesa econòmica i va significar una obertura del país vers altres formes socials i cíviques que d’altra manera no haurien tingut entrada a causa del tancament polític del règim totalitari. En definitiva, l’endegament explosiu de la Costa Brava per al turisme estival exterior s’ha vist compensat actualment amb una estructura econòmica més articulada en la qual el turisme tradicional ve compensat amb la residència secundària en forma d’urbanitzacions i apartaments, i amb les àrees recreatives al servei de la població de les grans ciutats. Condicions diferents dins d’una dinàmica semblant es realitzen cap al sud amb espais de transformació turística ben singulars. Observem, per tant, un fenomen complex del qual anem a interpretar les variables urbanístiques que ens expliquen com s’ha produït el desenvolupament tradicional –en ciutats grans i petites–, però també com s’han materialitzat la mutació o la transformació turística. En definitiva, es tracta de representar, de cartografiar en aquest document la complexa situació actual tot constatant a la vegada el precedent –abans de l’explosió turística–, i assenyalant les estratègies de projecte, els processos immobiliaris, els models que s’estan utilitzant en aquest desenvolupament urbanístic. Per fer això, podem seguir el procés normal, observant els plans generals, després els projectes i els desenvolupaments; el procés se solapa i s’inverteix. Haurem de seguir amb cura les formes com les ciutats materialitzen les seves transformacions. En efecte, a partir del mètode desenvolupat pel Laboratori d’Urbanisme de Barcelona (vegeu M. de SolàMorales, 1993), des de 1970 convé entendre les distintes formes urbanes com es produeix la ciutat atenent tant als seus aspectes morfològics i tipològics com als del procés d’execució i dels operadors que hi intervenen. Així, es pot entendre la ciutat tradicional –diríem industrial i comercial–; ara s’afegeix l’interès per desxifrar la manera com es desenvolupa la ciutat turística: fins a quin punt s’insereix en les formes tradicionals ocupant eixamples a mig fer o crea noves formes d’assentament. També cal veure fins a quin punt des del sector turístic es creen models o paradigmes que després s’incorporen a la ciutat tradicional. Destaquem, doncs, en la ciutat peces com el centre històric, en les quals a través d’un procés lent es produeix el creixement i el canvi parcel·la a parcel·la seguint les estructures preexistents. El model turístic tendirà o bé a substituir els usos dels cascos històrics existents o a reproduir-los com a peces de cartró pedra. El creixement suburbà es produeix amb l’edificació de parcel·les al llarg de les carreteres de sortida de les ciutats; va tenir un gran protagonisme a la ciutat tradicional i ha estat sovint reprès pel desenvolupament turístic per aconseguir un teixit urbà amb sabor mediterrani i fer un ús intensiu de la infrastructura 17 Figura 7 La transformació permet refer els comptes amb la costa, inclús a les àrees de gran expectativa urbanística com el front litoral de Barcelona