Les Comarques Centrals

Les Comarques Centrals1 JORDI LUDEVID Arquitecte i urbanista JOSEP MARIA CARRERA Arquitecte i urbanista JOAN MALUQUER Biòleg MIQUEL MARTÍ Enginyer de Camins. Canals i Ports Llicenciat en Ciències Polítiques MONTSERRAT MERCADÉ Geògrafa JOAQUIM SABATÉ Arquitecte i economista Papers, Regió Metropolitana de Barcelona núm, 39, maig 2003, pàgs. 43-59 1Aquest article constitueix un resum de l’ Informe territorial sobre les Comarques Centrals de Catalunya, encarregat per l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona l’octubre del 2002. L’objectiu d’aquest encàrrec, similar al d’altres previs (Terres de Ponent, Regió de Girona, Alt Pirineu, Camp de Tarragona, etc.), era el d’elaborar una breu diagnosi sobre la problemàtica territorial, infrastructural, ambiental i urbanística de la regió; assenyalar les qüestions més rellevants per afrontar la problemàtica descrita i indicar les accions que caldria emprendre. Alhora es pretenia fonamentalment analitzar els sistemes urbans de Catalunya i la seva relació amb l’àmbit metropolità de Barcelona. L’informe s’havia d’ajustar en tots els casos a una estructura i un índex temàtic molt precís de cadascun dels capítols, que ens ha semblat enraonat mantenir doncs en aquesta síntesi. 042-059Papers39 10/10/03 08:46 Página 43 Abstract Les Comarques Centrals es veuen fortament influïdes per l'extensió territorial de les dinàmiques metropolitanes de la propera regió de Barcelona. L'absorció per part d'una base econòmica, social i territorial pròpia dels forts impactes produïts per la immersió en una economia de creixent interdependència i complexitat, per l'arribada de nous col·lectius socials i per la implantació de models territorials mancats de la necessària base de planejament i ordenació, esdevé el principal repte per a aquesta regió. Las Comarques Centrals están fuertemente influidas por la extensión territorial de las dinámicas metropolitanas de la cercana región de Barcelona. La absorción por parte de una base económica, social y territorial propia de los fuertes impactos producidos por la inmersión en una economía de creciente interdependencia y complejidad, por la llegada de nuevos colectivos sociales y por la implantación de modelos territoriales desprovistos de la necesaria base de planeamiento y ordenación se convierte en el principal reto para esta región. The Comarques Centrals are nowadays strongly influenced by the territorial extension of the metropolitan dynamics of the nearby region of Barcelona. The absorption of an economic, social and territorial basis typical of the strong impacts produced by the immersion in an economy of growing interdependence and complexity, by the coming of new social groups and by the implantation of territorial models that lack the necessary planning base and order becomes the principal challenge for this region. Les Comarques Centrals sont fortement influencées, actuellement, par l’extension territoriale des dynamiques métropolitaines de la proche région de Barcelona. L’absorption par une part d’une base économique, sociale et territoriale et propre des forts impactes produits par l’immersion dans une économie de croissante interdépendance et complexité, par l’arrivée des nouveaux collectifs sociaux et par l’implantation des modèles territoriaux dépourvus de la base nécessaire du projet d’aménagement devient le principal défi pour cette région 44 1Comarques Centrals i Regió Metropolitana de Barcelona 2Població, habitatge i treball a les Comarques Centrals 3Cinc punts clau en el desenvolupament territorial de les Comarques Centrals 3.1 Accessibilitat exterior i vertebració interior 3.2 Sostenibilitat 3.3 Equitat social 3.4 Competitivitat territorial 3.5 Govern, governabilitat, plans territorials 4Cloenda Bibliografia Sumari 042-059Papers39 10/10/03 08:46 Página 44 Les Comarques Centrals JORDI LUDEVID, JOSEP MARIA CARRERA, JOAN MALUQUER, MIQUEL MARTÍ, MONTSERRAT MERCADÉ i JOAQUIM SABATÉ 1Comarques Centrals i Regió Metropolitana de Barcelona Per tal d’analitzar el desenvolupament futur de les Comarques Centrals hom pot començar distingint possibles escenaris d’evolució demogràfica. Un d’ells atendria fonamentalment a les dinàmiques recents de les cinc comarques, tot considerant el seu comportament sense rebre immigrants procedents d’altres comarques (que d’altra banda avui ja estan arribant en nombre considerable) i sense un creixement de la seva activitat productiva. Les pautes de creixement canviarien força si les Comarques Centrals haguessin d’allotjar una proporció creixent, no només d’indústries de poc valor afegit, magatzems i activitat logística que es desplacen des de la Regió Metropolitana de Barcelona, sinó també d’habitatges i de població que no tindran cabuda els propers anys dins l’àmbit metropolità. Ambdós escenaris extrems poden ser analitzats, però, amb condicions de transformació diverses, tant pel que fa al reforçament de l’autocontenció de les Comarques Centrals i al funcionament en xarxa dels seus sistemes de ciutats, com a la millora de les seves connexions amb Barcelona i els principals nodes productius de l’àrea metropolitana de Barcelona. En tots els casos és de suposar, a més, que continuï el procés d’expulsió d’activitat industrial des de l’àrea metropolitana de Barcelona cap a la segona corona, també anomenada Regió Metropolitana estesa. També és previsible que, per assumir la demanda d’habitatge generada per l’àrea metropolitana de Barcelona o perquè els diferents municipis de les Comarques Centrals treballin en xarxa, caldrà reforçar els nodes de la xarxa de forma “compacta” i, per tant, apostar per un reforçament notable del pes de les principals ciutats (Igualada, Manresa, Vic i Berga). Les anàlisis realitzades han estat fonamentades en les tendències recents d’aquest àmbit, de la Regió Metropolitana i del conjunt de Catalunya (estructura demogràfica, organització productiva, potencial de població activa, requeriments d’actius per tal de mantenir determinats nivells d’activitat, etc.) i han cercat de mesurar el creixement previsible i les demandes d’habitatges i de sòl per a diferents usos als principals sistemes urbans. L’escomesa i el pes de les Comarques Centrals dins el conjunt català han estat profundament afectats per les transformacions econòmiques de la segona meitat del segle XX. Si haguéssim de sintetitzar els trets fonamentals d’aquests canvis i avaluar les relacions entre les Comarques Centrals i la Regió Metropolitana de Barcelona, diríem que: 1. Els darrers quinquennis s’ha produït un important increment de la mobilitat laboral i una disminució de l’autocontenció de les Comarques Centrals. L’increment de la mobilitat es manifesta entre poblacions de la mateixa comarca i en el conjunt de les Comarques Centrals, però també de manera destacada en les relacions amb Barcelona i la Regió Metropolitana. L’àrea de Barcelona tendeix a superar l’atracció dels centres regionals com a receptors de fluxos laborals de les Comarques Centrals. 2. L’augment considerable de les destinacions a les corones metropolitanes en el seu conjunt mostra que la influència del sistema metropolità barceloní tendeix a arribar a les Comarques Centrals. 3. És significatiu l’elevat nivell de la mobilitat laboral que Manresa estableix amb la segona corona metropolitana, indicatiu dels lligams amb els mercats de treball de Sabadell i Terrassa. Sembla suggerir-se una nova configuració de l’espai productiu català, en la qual Manresa s’integraria de fet en l’espai econòmic metropolità, amb una creixent interrelació amb la segona corona metropolitana. 4. D’altra banda, continua el procés de descentralització de llocs de treball des de Barcelona cap a la primera i la segona corona metropolitanes. En tant que Igualada i Vic continuen augmentant notablement els fluxos cap a la ciutat de Barcelona, Manresa, Berga i Solsona presenten un guany de fluxos que compensa amb escreix les pèrdues dels destinats a la capital. 5. Estan augmentant considerablement les relacions entre les dues corones metropolitanes i les ciutats de les Comarques Centrals, tant pel que fa a la descentralització de la residència a l’interior de la Regió Metropolitana com a la creixent imbricació dels mercats laborals de les àrees urbanes de Manresa, Vic i Igualada amb els del Vallès Occidental, el Vallès Oriental i el Baix Llobregat. 6. Cal destacar tanmateix importants fenòmens de localització de residència i activitat econòmica a les rodalies de les principals capçaleres comarcals (Vic, Manresa i Igualada). 45 042-059Papers39 10/10/03 08:46 Página 45 7. Algunes comarques d’aquest àmbit es veuen afectades pels fenòmens de desconcentració de la població metropolitana, i totes elles presenten saldos migratoris positius amb la Regió de Barcelona, molt notables en el cas de les més properes (Anoia fonamentalment, Bages i Osona). 8. Cal, però, tenir en compte que una part important de les migracions són dutes a terme per les persones més ben formades i professionalitzades, per especialistes qualificats. Això suposa una descapitalització dels recursos humans de les Comarques Centrals. Que s’inverteixi aquesta tendència dependrà, a més de les millores d’accessibilitat, de les polítiques urbanístiques, de promoció i d’imatge. 9. Si atenem a les dades de mobilitat laboral i de migracions, s’està produint una clara tendència al trencament dels eixos tradicionals de les valls fluvials, per debilitament del paper dels centres regionals i per nivells d’integració cada vegada més elevats amb Barcelona i la seva Regió Metropolitana. 10. L’evolució de Manresa es diferencia lleugerament de la de Vic i Igualada, ja que mentre que les darreres presenten nivells d’integració creixent amb la Regió Metropolitana, Manresa sembla tenir un comportament més autònom, en el sentit que és menys receptora de la desconcentració de la població barcelonina i que l’evolució del seu mercat de treball sembla dependre en major grau de la seva pròpia dinàmica econòmica interna. Manresa rep en menor grau que Vic i Igualada la difusió de població i activitats que genera Barcelona, però al seu torn sembla manifestar una major capacitat de generar processos autònoms o autocentrats de desenvolupament. Estem, de fet, assistint a un canvi en les lògiques de funcionament de les capçaleres comarcals. Es tracta de ciutats crescudes a l’empara dels eixos fluvials com a centres regionals vertebradors del territori central, que avui, però, mostren una creixent integració en les dinàmiques metropolitanes. 2Població, habitatge i treball a les Comarques Centrals El model socioeconòmic, la proximitat geogràfica i l’estructura de la xarxa de comunicacions fa que les Comarques Centrals (Anoia, Bages, Osona, Solsonès i Berguedà) estiguin cada vegada més vinculades al territori metropolità. Així, malgrat que hi hagi un comportament diferencial, el que succeeix a l’àmbit metropolità repercuteix marcadament sobre les Comarques Centrals. En un context de represa del creixement demogràfic (per immigració) i de forta demanda d’habitatge (per emancipació i immigració), es poden identificar diversos escenaris possibles de cara al futur d’aquest territori. En un extrem tindríem un desenvolupament que en podríem dir “endogen” (basat en les potencialitats actuals d’aquest àmbit, sense implicacions de la Regió Metropolitana, força irreal en el context actual). Un segon es plantejaria aprofitar les dinàmiques metropolitanes i els recursos propis per bastir uns nous eixos de desenvolupament que potenciïn, d’una banda, una més estreta relació entre els nuclis principals i el seu hinterland , i d’una altra, una relació més equilibrada o de reciprocitat respecte a l’àmbit metropolità de Barcelona. Atenent a les característiques de l’evolució recent sintetitzades abans creiem que aquest segon és més versemblant. La tendència que s’està insinuant en aquests darrers 15 anys a les Comarques Centrals és a augmentar la seva dependència de la Regió Metropolitana. Val la pena plantejar-se quin model de futur es vol per aquest territori, tenint present aquest àmbit espacial de referència (RMB i les Comarques Centrals). Analitzats detalladament diversos escenaris, el nostre estudi considera clau defensar a les Comarques Centrals un notable creixement demogràfic i d’activitat estructurat a partir dels nuclis urbans principals. Per explicar-ho d’una manera gràfica, podríem dir que convé que moltes d’aquestes ciutats construeixin ara “l’Eixample” que no van saber o no van poder executar els dos segles anteriors. Només així s’aconseguirà mantenir una identitat pròpia i un pes relatiu raonable per aquesta regió, en la mesura que el mercat de treball, l’habitatge i els serveis assoleixen unes proporcions equilibrades que possibilitin els nivells d’autocontenció i autosuficiència desitjables. Tenim, en tots els escenaris analitzats, una realitat indefugible: la necessitat d’un gran parc d’habitatge nou per als propers 20 anys a Catalunya, més de la meitat del qual es necessitarà abans dels 10 propers anys. Els llocs de treball contribuiran d’una manera més modesta en l’ocupació de sòl, però no pas d’una manera negligible. 46 042-059Papers39 10/10/03 08:46 Página 46 Partim dels objectius d’optimitzar els sistemes urbans, d’absorbir d’una manera equilibrada i no amb un biaix sectorial desfavorable part del creixement global metropolità, i de considerar de nou les dimensions dels centres comarcals per donar-los una capacitat renovada de vertebració i intermediació de llur àmbit territorial i alhora mantenir una elevada autocontenció i autosuficiència. L’estratègia que minimitza l’ocupació de sòl i optimitza els sistemes urbans i el seu nivell d’equipament passa per potenciar la transformació de les capitals comarcals en ciutats d’un rang superior, mitjançant un creixement equilibrat, un eixample del segle XXI, que superi la pèrdua de pes específic sofert per aquestes ciutats durant els darrers dos segles. Aquest canvi d’escala hauria d’implicar no només els municipis principals (Manresa, Vic, Igualada, Manlleu, Torelló, etc.), sinó també els nuclis veïns que han participat del creixement i la dinàmica dels centres comarcals, tot superant el concepte de límit municipal restrictiu. Aquest principi, que pot suposar duplicar el pes demogràfic d’aquests centres comarcals, sempre que vagi acompanyat de l’activitat econòmica i equipaments públics i privats pertinents, fóra probablement desitjable àdhuc amb un escenari global d’estancament demogràfic i econòmic. L’existència de l’Eix Transversal, que comunica les principals capitals comarcals, ofereix la possibilitat afegida d’augmentar la cohesió dins d’aquest territori i possibilitar que una part rellevant del mercat laboral i d’habitatge secundari es concentri en l’àmbit de les Comarques Centrals. En l’actual situació, la hipòtesi de duplicar la població de les capitals comarcals es pot assolir imaginant que aquest àmbit absorbeixi el 20% del creixement urbanístic previst en l’escenari de referència per a l’àmbit metropolità i les Comarques Centrals, tot incloent tant habitatges com activitats i serveis. L’assumpció d’una determinada quota de creixement implica lògicament posar a punt una quantitat notable de sòl, amb la repercussió política, social i ambiental corresponent. De tota manera, inhibir-se o reaccionar tard davant d’aquesta situació de ben segur que portarà a nivells d’improvisació en la planificació que podrien tenir conseqüències molt més greus. 3Cinc punts clau en el desenvolupament territorial de les Comarques Centrals 3.1 Accessibilitat exterior i vertebració interior Les Comarques Centrals tenen per la seva posició geogràfica un paper clau en el sistema de comunicacions i en la vertebració del conjunt del territori de Catalunya. L’articulació directa de les comarques de Ponent amb les comarques gironines (relacions transversals) i la connexió de les comarques pirinenques amb la Catalunya litoral passen en bona part per les Comarques Centrals. Per tant, del sistema d’infrastructures depèn en gran mesura que sigui possible una organització territorial de Catalunya com una xarxa policèntrica de sistemes urbans funcionalment integrats. D’altra banda, la connexió directa amb la Regió Metropolitana de Barcelona a través dels corredors fluvials, enfortida arran de les recents millores en aquests eixos, ha fet que les dinàmiques metropolitanes ja es facin sentir amb força en aquestes comarques. Però al mateix temps, aquestes han quedat històricament al marge dels grans sistemes de comunicació internacionals que conflueixen en la Regió Metropolitana a través dels corredors litoral i prelitoral (l’actual implantació de l’AVE en constitueix el darrer exemple). Aquesta combinació d’una alta accessibilitat entre les Comarques Centrals i la Regió Metropolitana i d’una accessibilitat menor (respecte a d’altres regions catalanes) als grans sistemes de transport internacionals constitueix un risc per a la competitivitat d’aquesta regió, que podria convertir-se en simple receptora de les activitats expulsades de la Regió Metropolitana. Hem cercat d’analitzar com el desenvolupament futur de les infrastructures a les Comarques Centrals pot condicionar, d’una banda, l’organització territorial en xarxa de Catalunya, i d’una altra, la influència de les dinàmiques metropolitanes en aquestes comarques. S’ha fet analitzant l’estat actual de les xarxes d’infrastructures i examinant les principals actuacions de millora del sistema de comunicacions en aquestes comarques els propers anys (tant les que influeixen en la seva relació amb la Regió Metropolitana com les que facilitarien un millor funcionament en xarxa al conjunt de Catalunya). Les opcions sobre la millora de l’accessibilitat i la vertebració territorials a les Comarques Centrals durant la propera dècada atenen a tres grans objectius: 47 042-059Papers39 10/10/03 08:46 Página 47 a) el reforçament simultani de la integració funcional de les Comarques Centrals amb la Regió Metropolitana de Barcelona i del seu funcionament en xarxa amb la resta de comarques catalanes en el marc d’un model d’organització territorial basat en les interdependències i sinèrgies creixents entre sistemes urbans; b) l’aposta per un model de mobilitat equilibrat en l’ús del transport públic i el transport privat, tot concentrant bona part de les inversions en infrastructures a les Comarques Centrals en la millora del transport públic; c) l’establiment de les condicions necessàries per al desenvolupament de les activitats logístiques i de la societat de la informació, com dos dels sectors més dinàmics en els propers anys. A partir d’aquests objectius es plantegen les principals propostes per a la millora de les xarxes d’infrastructures a les Comarques Centrals, que serien: 1. Potenciar els serveis de ferrocarrils de rodalia de Barcelona fins a Igualada, Manresa i Torelló de manera que la durada dels trajectes se situï entre 40 i 50 min i la freqüència de pas sigui com a mínim cada mitja hora, i cada 15 min en hores punta. Aquest servei de rodalia es converteix en una peça clau de l’accés des de les Comarques Centrals als principals nodes dels sistemes de transport internacionals de l’àrea metropolitana (estacions de l’AVE, aeroport, port). La millora del servei de rodalia implica una total renovació de la infrastructura d’aquestes línies, a través de les quals es produiria també el transport de mercaderies des de les futures àrees logístiques de les Comarques Centrals cap al port de Barcelona i cap a les línies de ferrocarril de llarg recorregut. El Bages, on hi arriba més d’una línia de ferrocarril, constitueix una comarca idònia per acollir el principal centre d’intercanvis de mercaderies amb accés a la xarxa ferroviària de les Comarques Centrals. La millora de la línia ferroviària fins a Torelló s’ha de completar amb un nou traçat ferroviari fins a la Cerdanya que augmenti la competitivitat de la línia Barcelona-Puigcerdà-França. Al marge de la realització o no d’un ferrocarril transversal, la línia entre Manresa i Lleida exigeix actuacions de millora d’un traçat que en alguns trams és del tot obsolet. 2. Rescat o abaratiment del peatge de l’autopista Terrassa-Manresa: es pretén que l’Anoia, el Bages i Osona quedin efectivament connectades amb Barcelona mitjançant vies ràpides segregades de doble calçada que situïn les capitals de comarca a 40 min de Barcelona. El desdoblament de la C-55 entre Martorell i Manresa, la millora de la C-17 fins a Ripoll i les obres de condicionament de la calçada de la N-II també afavoriran la millora de les comunicacions de les Comarques Centrals amb la Regió Metropolitana. 3. Actuacions de millora de la xarxa viària bàsica que articula les Comarques Centrals amb la resta de regions no metropolitanes de Catalunya: –desdoblament de l’Eix Transversal, almenys entre Vic i Manresa; –nou traçat de la C-37 entre Manresa i Igualada i entre Igualada i Valls; –acabament de la C-15 entre Igualada i Vilanova i la Geltrú; –execució de l’enllaç directe entre Vic i Olot; –acabament del desdoblament de l’Eix del Llobregat entre Sallent i Berga combinat amb la rebaixa i el futur rescat del peatge del túnel del Cadí; –millora de l’Eix del Cardener entre Cardona i Solsona. Aquestes millores en la xarxa viària bàsica augmenten la vertebració interna de la regió i la seva articulació amb les altres regions, permeten donar resposta a l’augment previst de la mobilitat obligada i del transport de mercaderies entre els sistemes urbans, i milloren la comunicació de la Comarques Centrals amb els nodes d’accés als sistemes de transport internacionals no metropolitans (estacions de l’AVE de Lleida, Girona o Tarragona, port de Vilanova, aeroports de Reus i Girona). 4. Desplegament d’una xarxa de línies regulars d’autobusos que, seguint els eixos viaris bàsics, constitueixin un sistema de transport públic que connecti els principals sistemes urbans: –eix transversal Girona-Vic-Manresa-Cervera-Lleida; –eix del Llobregat Manresa-Berga-Puigcerdà; –eix del Cardener Manresa-Solsona-la Seu d’Urgell-Andorra; –Igualada-Cervera-Lleida; –Manresa-Igualada-Valls/Vilafranca-Tarragona. Caldrà elaborar un pla de transport públic per carretera a les Comarques Centrals. 5. Creació de d’estacions intermodals a Igualada, Manresa i Vic on s’articulin les línies de ferrocarrils de roda48 042-059Papers39 10/10/03 08:46 Página 48 lia, les línies regulars d’autobusos intercomarcals i la xarxa de transport públic supramunicipal a través de la integració de les estacions i la coordinació dels horaris. 6. Adaptació dels principals sistemes urbans de les comarques centrals (conca d’Òdena, Pla del Bages i Plana de Vic) a les condicions de màxima integració funcional i d’alta mobilitat obligada mitjançant el desenvolupament d’una estructura viària i un sistema de transport públic urbà supramunicipals. 7. Inversions de millora i manteniment de la xarxa de carreteres comarcals i locals que han de garantir un bon accés a la xarxa viària bàsica des de totes les poblacions. Resulta especialment necessària la millora de l’eix subpirinenc entre Ripoll i Berga, de la carretera C-154 entre Vic, Prats de Lluçanès i Gironella, així com de la carretera que uneix Campdevànol amb Guardiola de Berguedà. 8. Desenvolupament de convenis amb operadors públics i privats en el marc de plans estratègics que facilitin la difusió de les tecnologies de telecomunicació d’acord amb els següents criteris: –concentrar els esforços de l’Administració pública en les àrees que atrauen espontàniament menys inversions; –diversificació de les tecnologies (ADSL, banda ampla, UMTS); –foment de la competència entre operadors privats; –adaptació de les administracions públiques als serveis telemàtics; –desenvolupament de telecentres que facilitin l’accés i la familiarització dels usuaris amb les noves tecnologies. També caldrà elaborar un pla d’infrastructures bàsiques per a les Comarques Centrals, amb particular atenció a les xarxes de cable, gas i telecomunicacions. 3.2 Sostenibilitat Fins fa poc més de 10 anys els criteris urbanístics partien de l’espai urbà i construït per estendre’s progressivament vers el “no urbanitzable”, o reserva il·limitada de sòl en funció de la demanda urbana. Posteriorment, la sensibilitat naturalista va impregnar amb certa celeritat els diferents estaments tècnics i administratius i es va passar a l’antítesi: delimitar els espais protegits, o pendents de protegir, per orientar el creixement cap a la resta del territori no tan valoritzat ambientalment. Pensem que aquestes visions, mútuament excloents o antitètiques, cal que siguin superades perquè han conduït massa sovint a discordances molt marcades en els límits entre l’espai lliure i l’ocupat, que ha posat en qüestió la continuïtat de les comunitats, el manteniment de processos i hàbitats secundaris2o de suport (per exemple, planes agrícoles associades a comunitats de fauna de cingleres o forestal), o els corredors entre espais construïts. Pensem que cal retornar, amb el bagatge dels errors comesos, al començament, a planificar a partir de l’espai construït, tenint present que el que l’envolta no és el buit, sinó un espai lliure, natural, agrícola o senzillament no impermeabilitzat, de manera que qualsevol intervenció d’envergadura que necessiti actuar sobre aquest espai cal que es fonamenti a partir d’un acurat estudi previ sobre les seves característiques (fragilitat, sensibilitat, singularitat, biodiversitat, bellesa i visió paisatgística). A partir d’ací cal plantejar en l’esquema urbanitzador com minimitzar l’afectació d’aquests espais i potenciar, a partir de les cessions d’espai verd, els hàbitats més estratègics i/o valuosos i, sobretot, la continuïtat dels elements connectors, relligadors tant estructurals de la biodiversitat com paisatgístics (cursos fluvials, rengleres d’arbres i tanques, etc.). Els projectes d’infrastructures o creixements menors han de tenir un marc adient de regulació; no es pot tractar de limitar-los amb restriccions apriorístiques de l’espai no ocupable, ja que això pressuposa massa sovint un treball improvisat de jerarquització dels diferents territoris i hàbitats, parcial, manipulable i relliscós, alhora que contraproduent: per passiva delimiten on es pot fer de tot sense gaire miraments o amb un estudi d’impacte de tràmit, a posteriori de l’avantprojecte urbanístic de torn. Pensem que el territori i l’urbanisme són quelcom dinàmic i que no poden funcionar dissociadament; ni intentant congelar el creixement per unes condicions conjunturals que pretenguin allargar-se indefinidament ni “museitzant” els espais “més valuosos” per protegir-los d’una voràgine expansiva que de totes acabarà, d’una manera o altra, afectant-los. Cal inventariar i regular tot el territori d’una manera adient i amb diferents graus de flexibilitat, no només els espais urbans o naturals d’especial protecció. 49 2A vegades més escassos i per això estratègicament més valuosos que els hàbitats “principals”. 042-059Papers39 10/10/03 08:46 Página 49 De manera coherent amb aquest plantejament, pensem que més que fer una llista més o menys extensa de recomanacions cal centrar-se en la protecció activa del territori i el paisatge a partir de dos tipus d’actuacions: 1. L’establiment de categories normatives de regulació de l’espai rural a partir de l’estudi i la definició d’àrees paisatgístiques homogènies i/o teixits rurals, que haurien de donar un nombre suficient i alhora raonable de categories, convenientment cartografiades en un mapa de mosaic, basat en criteris tant de caire naturalístic com agronòmics, culturals i d’altres. 2. Els estudis de detall dels principals projectes que cal certament dissenyar durant els propers anys. Entre aquests destacaríem especialment els dels eixamples de les ciutats principals, els quals haurien d’absorbir idealment el 90% del creixement urbanístic de les Comarques Centrals els propers 20 anys. La gran dimensió d’aquests projectes permetria, d’una banda, el canvi d’escala i projecció d’aquestes ciutats en el marc català, tot augmentant paral·lelament l’autocontenció i l’autosuficiència. Pel que fa al territori o medi natural, unes poques grans operacions optimitzen i minimitzen l’ocupació del sòl directe, d’una banda, i indirecta, d’una altra, tenint en compte els enllaços viaris i altres actuacions no estrictament urbanes. A més, se soluciona molt la fragmentació del territori en concentrar les actuacions, les quals disposen, a més, d’una quantitat de cessions prou important com per refer o restaurar hàbitats i paisatges i incorporar corredors o vies verdes que poden, si s’escau, creuar el propi casc urbà. Finalment, a nivell tècnic i econòmic, les operacions d’Eixample, per la seva magnitud, poden gaudir d’un conjunt de recursos tant tècnics com econòmics per tal de fer els estudis específics previs de medi natural que es requereixen i, a la vegada, per fer-ne la gestió o el manteniment posterior necessari. 3.3 Equitat social A les Comarques Centrals com arreu, les actuals formes de creixement i especialitzacions urbanes i territorials estan conduint a noves formes d’exclusió i segregació social. Les polítiques adreçades a l’equitat social i la cohesió ciutadana, com són sectorials, cal que quedin inserides en el marc de l’ordenació territorial, atès que la segregació social s’expressa també com a una evident segregació espacial i territorial. Per tant, la intervenció sobre el territori estaria orientada a controlar l’especialització d’aquest i a evitar la segregació territorial esmentada. La màxima expressió de la manca d’equitat es troba avui en l’accés a l’habitatge i a alguns serveis seguit per la concentració dels sectors socials més vulnerables en barris determinats, els quals al seu torn pateixen una sèrie de mancances, diferents segons siguin barris vells i degradats o polígons residencials construïts per allotjar grups de població amb escassos recursos econòmics. Aquesta segregació es manifestava tradicionalment també, i encara ho fa en el cas d’alguns col·lectius, en la dificultat per accedir als serveis públics i als equipaments socials i culturals. D’altra banda, l’equitat és també condició de la cohesió ciutadana en la mesura que els diferents grups socials són capaços d’integrar-se i construir la civitas enlloc de fragmentar i segregar el cos social de la ciutat. Les administracions públiques han d’influir de manera directa en cadascun dels aspectes apuntats. Així, la cohesió ciutadana interna és també un factor constitutiu del capital social i de la vida urbana, com també de la competitivitat territorial. Sense la cohesió ciutadana aquesta tasca esdevé a vegades més que difícil, impossible. És doncs també des de l’Administració pública que cal incentivar la participació ciutadana en els diferents projectes de ciutat: el seu èxit depèn d’això. Així mateix, equitat social i cohesió ciutadana esdevindran primordials en una fase que es preveu de creixement. Però el més important és evitar que resultin negatius o tinguin uns costos socials i econòmics semblants als que es donaren a la RMB en les dècades de 1960 i 1970 (i a les Comarques Centrals en menor mesura); per tant, caldrà realitzar previsions de demandes d’habitatges, serveis i equipaments socials per tal d’absorbir-los a mesura que es produeixin. És davant d’aquests importants creixements previstos que l’elevat consum de sòl que suposa l’habitatge en baixa densitat i la discriminació social, amagada sota la simple separació d’usos, planteja la necessitat de recuperar la ciutat compacta, amb la seva barreja d’usos, així com la readequació dels estàndards d’habitatge. Al sistema urbà d’Igualada, el creixement que ha predominat és el compacte. Es tractaria de seguir aquest model. Les ciutats d’Igualada, Manresa i Vic poden 50 042-059Papers39 10/10/03 08:46 Página 50 transformar-se, substituint els seus sòls industrials per residencials, completant els espais buits que encara hi ha, i fent la reserva necessària per als equipaments, però sense haver d’ocupar completament el poc sòl que els hi resta. Pel que fa al parc d’habitatges, s’hi estan realitzant intervencions des de diferents direccions: política de rehabilitació de nuclis antics, rehabilitació d’habitatges en petits nuclis rurals i en masos disseminats per a la seva conversió en segona residència, intervenció pública als polígons residencials i barris perifèrics, etc. La situació en aquest procés de recuperació és molt diferent en cada ciutat. Així, a Vic s’està en una fase de “millora” del parc d’habitatges existent força més avançada que a Manresa o Igualada. Per la seva banda, Manresa ja ha endegat polítiques d’intervenció en el parc d’habitatges que permetin la seva adequació, i Igualada està en procés d’identificació de les problemàtiques per poder plantejar les estratègies necessàries d’intervenció. D’altra banda, en la darrera dècada la construcció d’habitatges ha augmentat a les Comarques Centrals en una proporció superior a l’índex de creixement de la població: 6,1% de creixement mitjà anual d’habitatges iniciats i habitatges acabats per al període 1992-2001, contra el 0,6% de creixement mitjà anual de població per al període 1991-2001. Aquesta diferència en els ritmes de creixement indiquen un desajust entre el creixement del parc d’habitatges i el de la població, a causa sobretot del canvi en les pautes socials de la població; així, en el conjunt de les Comarques Centrals existeix un superàvit d’habitatges (entre construïts i de nova construcció) en relació amb la demanda potencial estimada de la població autòctona resident. El problema, en línies generals, no és tant la manca de sòl residencial com el model de creixement urbà triat. Així mateix, la substitució/compleció (i per tant compactació en ambdós casos) és molt lenta, el preu del sòl és més elevat i les obres de construcció més cares. L’altra forma de creixement ha estat en baixa densitat (habitatge unifamiliar, preferentment adossat). I és aquest tipus de creixement, produït sobretot en municipis integrants dels sistemes urbans, el que, a més de representar un elevat consum del sòl i un encariment dels serveis urbans, acaba per constituir una nova forma de segregació social. Si el mercat d’habitatge de compra es caracteritza per les dificultats d’accés a causa dels seus elevats preus, el de lloguer presenta una situació especialment difícil, bé per manca d’habitatges, bé per preus excessivament elevats, però sobretot perquè la relació qualitat/preu és encara més baixa que en el cas dels habitatges de compra de segona mà. A les Comarques Centrals, segons dades del cens de 1991, dels habitatges construïts en el període 1961-1991 el 78% eren de propietat i el 19% de lloguer. Tampoc deixa de ser significatiu comprovar que són els habitatges de més antiguitat els que tenen un major percentatge en situació de lloguer, mentre que els de menor antiguitat són majoritàriament de compra: el 51% d’habitatges anteriors a 1950 eren de compra mentre que el 31% eren de lloguer. Actualment, la promoció d’habitatge públic és molt baixa, malgrat que la construcció de nou habitatge és força elevada. Hi ha pocs exemples de promoció d’habitatge públic, amb el que es vol destacar la realitzada per diversos sindicats d’Igualada (CCOO, UGT, etc.), els quals estan executant una segona promoció d’habitatge social (en plurifamiliar), al barri de les Comes, junt al barri promogut per l’Incasol. Les intervencions de rehabilitació i revitalització s’han hagut d’adreçar a dos sectors de ciutat força diferenciats. D’una banda, els barris perifèrics, sorgits o no d’operacions urbanístiques de baixa qualitat i elevada rendibilitat, d’una altra estan els barris vells de les ciutats en què s’ha permès la seva degradació. Pel que fa a l’accés als serveis i els equipaments, la dotació d’equipaments bàsics ha anat completant-se, tot i que existeixen encara alguns buits (per exemple, a Manresa el teatre encara s’està rehabilitant, i el procés d’unificació dels dos hospitals està comportant una sèrie de desajustaments que afecten tant el personal que hi treballa com l’atenció pública; o bé la necessitat d’unificar l’hospital d’Igualada en un únic centre, ja previst). Respecte a la identificació dels col·lectius amb dificultats per accedir-hi, es comença a tenir informació, però existeixen buits i polítiques d’intencions però no d’accions. Per exemple, supressió de barreres arquitectòniques per al col·lectiu de disminuïts físics, però també per a l’elevat col·lectiu de gent gran. No existeix un estudi detallat que identifiqui aquests col·lectius de manera clara en la majoria de nuclis de la regió. 51 042-059Papers39 10/10/03 08:46 Página 51 sent diferents, tenen la mateixa escala o grandària, i que la construcció d’aquesta xarxa de col·laboració “regional” s’hauria de començar a fer desactivant els possibles recels entre els diferents municipis i comarques. La coordinació i col·laboració comença a produir-se tant entre municipis del mateix àmbit natural (de la Conca d’Òdena, el Pla de Bages, el Lluçanès, etc.) com de diferents àmbits (Manresa i Vic és el cas més notable). Així, per exemple, comença a ser voluntat explícita dels ajuntaments de Manresa i Vic buscar fórmules de col·laboració i coordinació en aspectes que els són comuns i que potser requereixen fer front comú cara a Barcelona o la seva àrea ( lobby de pressió per aconseguir finançament, per exemple). Caldran noves estratègies per aprofitar les noves dinàmiques territorials, tant les metropolitanes (que exerceixen una cada cop més forta pressió en aquest territori) com les de creixement global. Aquestes estratègies passen per la utilització de les masses crítiques de negociació adequades per a cada problema. En aquest sentit, la regió de les Comarques Centrals seria vista com una oportunitat que cal posar a prova i desenvolupar. Aquesta xarxa de col·laboració està naixent des d’àmbits que no tenen una influència tan visible en la societat: l’Eix Tecnològic Girona-Lleida, en què són presents el Centre Tecnològic de Manresa (CTM) i el Centre Tecnològic d’Osona i Ripollès (CTOR), o també els grups o associacions professionals d’arquitectes i enginyers de les diferents comarques, que basteixen ponts i projectes en comú, etcètera. En definitiva, la construcció d’aquesta imatge o identitat pròpia passaria també per la construcció i la consolidació de les infrastructures necessàries (de connexió exterior i vertebració interior) i per la creació d’un fòrum comú entre les diverses administracions locals, també per la creació d’un sentiment de conjunt o comunitat de la població, per la consciència d’un interès comú i de la utilitat pràctica de la cooperació regional en un món globalitzat i en una Catalunya vista com a xarxa policèntrica de ciutats mitjanes. La construcció d’una imatge passa també, finalment, per una adequada conceptualització del que una regió així descrita podria ser. Les Comarques Centrals no serien mai una regió geogràfica clàssica, hidrogràfica i geomorfològica, atesa la diversitat que incorpora. Ara bé, sens dubte podria ser explicada i sentida a partir d’una lògica distinta, nova, necessària. Per exemple, com la regió més contemporània de Catalunya. Una regió mosaic, amb cinc peces, que, configurant el collage central del país, necessita taules i xarxes de cooperació entre iguals per projectar-se endavant i per autogovernar-se. Per poder influir en el seu propi futur. 58 042-059Papers39 10/10/03 08:46 Página 58 Bibliografia Ajuntament d’Igualada (2001): Pla d’acció cultural d’Igualada , Institut Municipal de Cultura d’Igualada, Ajuntament d’Igualada. Igualada. Burgaya, Josep (2003): “Suelo industrial”, a La Vanguardia , 24-1-2003, Barcelona. Carbassa Pola, Montserrat (2000): “La petita i mitjana empresa de l’Anoia”, a Revista d’Igualada , número 6, pp. 37-55. Igualada. Ludevid, Jordi; Botifoll, Carme; Closes, David; Rueda, Salvador; Illa, Josep; Francesc Ludevid, Manuel (1997): Arquitectura Territorial, medi natural i desenvolupament urbà al Pla de Bages. Ludevid, Jordi (2002): Pla Director del Parc Patrimonial de la Sèquia de Manresa . Ludevid, Manel (2001): Els centres locals d’assessorament empresarial: diagnòstic i propostes de futur , Àrea de Promoció Econòmica, Diputació de Barcelona. Barcelona. Lluça, Rafel (2002): Canvi industrial i projectes de desenvolupament al Bages i al Berguedà, 1975-1998 . Centre d’Estudis del Bages. Manresa. Mercadé, Montserrat (2002): Síntesi dels estudis i propostes sobre desenvolupament del territori a les Comarques Centrals de Catalunya . Diputació de Barcelona (mimeo). OPE (2001): El teixit empresarial de Manlleu (informe), Oficina de Promoció Econòmica, Ajuntament de Manlleu. Manlleu. Palau Arnau, Josep M. (1999): “La conurbació d’Igualada en l’escenari econòmic i territorial de la Catalunya-ciutat”, a Revista d’Igualada , núm. 3, pp. 47-65. Igualada. Palau Arnau, Josep M. (2001): Informe Econòmic Anual, l’Anoia 2001 , Servei de Promoció Econòmica i Desenvolupament, Ajuntament d’Igualada. Igualada. Palau Arnau, Josep M. (2002): Informe Econòmic Anual, l’Anoia 2002 , Servei de Promoció Econòmica i Desenvolupament, Observatori socioeconòmic de l’Anoia, Ajuntament d’Igualada. Igualada. Sabaté, J., i altres (1998): Projecte Espai Blau. Valoració dels recursos patrimonials, de l’estructura i ordenació del riu Llobregat , Diputació de Barcelona. Barcelona. Sabaté, J., i altres (2000): Projecte Espai Blau. Valoració dels recursos patrimonials, de l’estructura i ordenació dels rius Cardener i Anoia , Diputació de Barcelona. Barcelona. Sáez Bárcena, Javier (1992): “El sòl industrial”, a Quaderns de competitivitat , núm. 8, Direcció General d’Indústria, Departament d’Indústria i Energia, Generalitat de Catalunya. Barcelona. Solé Vilanova, Joaquim (1999): “El futur de la comarca de l’Anoia”, a Revista d’Igualada , núm. 1, pp. 5978. Igualada. Vall, Pere, i Miralda, Ángel (2002): Parc de les Colònies del Llobregat . 59 042-059Papers39 10/10/03 08:46 Página 59